30
L’enigma del canelobre daurat

Li feia més mal la consciència que l’esquena. Els pecats que s’allotjaven a la consciència de fra Agapit li coïen més que cap de les ferides que li provocaven les fuetades que cada nit s’infligia per mortificar-se. Fra Agapit volia però no podia explicar al pare abat el que Magalí li havia dit. L’abat havia de saber que algú estava organitzant un pla per fer caure Besalú. L’abat ho havia de saber, així podria avisar el comte amb prou temps perquè estigués previngut. Però fra Agapit es preguntava insistentment nit i dia com dir-li-ho sense revelar-li la font, com explicar-li-ho sense posar-se en evidència.

Així, amb aquestes cabòries i maldecaps rondant-li pel magí, és com l’abat va trobar fra Agapit aquell dia que va baixar a la cripta del monestir.

La figura del pare abat baixant per les escales va sobresaltar el monjo, el qual poc s’imaginava que s’hauria d’encarar amb aquell dilema tan aviat.

—Us he espantat, fra Agapit? —li va preguntar l’abat, en veure’l tan inquiet i pàl·lid com la cera.

—No, i ara! Déu vos guard, molt reverend pare. Només… —li tremolava lleugerament la veu—, només que no us esperava. Què us porta fins aquí baix?

—Una qüestió, benvolgut germà, com us ho diria?, certament delicada —va fer el pare abat amb un gest de preocupació.

Fra Agapit suava com mai sota els hàbits. Tenia les mans i les aixelles ben molles. Temia el pitjor. Algú l’havia vist i el pare abat li venia a recriminar la seva depravació i a castigar-lo expulsant-lo del monestir i condemnant-lo a vagarejar per aquests mons de Déu com un desgraciat.

—Es tan delicat, germà Agapit, que la conversa que ara tenim ha de quedar… —i va fer una pausa que al monjo li va semblar una eternitat—, només —i va aixecar una mica la veu—, entre vós i jo. No se n’ha de saber mai res, perquè en depèn el bon nom de la nostra institució i de moltes altres persones, començant per mi mateix… —va dir, i li va donar l’esquena.

El martelleig del cor era tan fort, que fra Agapit es pensava que devia ser impossible que l’abat no el sentís. Era tan intens, que estava convençut que li sortiria per la boca.

—Vós direu, pare… —fra Agapit va fer en un posat d’abatiment—. Estic a la vostra disposició per servir-vos en el que faci falta. Però abans confesseu-me…

—Us he parlat mai de la joia hebrea?

Fra Agapit estava ben desconcertat, el pare abat ni l’havia sentit.

—Com dieu?

—La menorà, un canelobre ritual d’or de set braços.

—No, no sé què és —va respondre intrigat el sagristà.

—La història que explica la tragèdia ha quedat gravada en un relleu a l’arc triomfal de Titus a Roma. S’hi veuen els jueus captius que transporten cap a la capital de l’imperi la menorà d’or. Un dels tresors del temple de Jerusalem, arrasat per les hosts romanes del general Titus, fill de l’emperador Vespasià, l’any 70 després de Crist.

»La llegenda, que la Santa Seu sempre ha negat, situava la menorà als soterranis del Vaticà, reposant al costat d’altres tresors del segon temple de Jerusalem. Herodes el va aixecar sobre les ruïnes del primer temple, construït per Salomó per custodiar l’Arca de l’Aliança.

—I com ha vingut a parar a aquí?

—La seva sortida de Roma no és clara i la seva arribada a Còrdova encara menys. Però el cas és que, fruit de les ràtzies dels comtes catalans en aquella ciutat andalusina, en les quals havia participat l’exèrcit que dirigia el pare del nostre comte, es van dur a les nostres terres molts objectes de valor. I el canelobre hebreu va venir a parar aquí. L’arribada va ser accidentada i es va voler desviar l’atenció sobre aquest objecte tan preuat. Des de llavors han circulat infinites versions dels fets, fins i tot s’ha dit que s’havia venut. Amb el pas dels anys, però, els rumors i les tafaneries es van anar apagant i l’objectiu de mantenir el canelobre lluny de tothom s’ha aconseguit. Fins ara —va deixar anar un sospir—, que ha arribat l’hora de retornar-lo als seus propietaris o, si més no, als seus hereus. Aquest canelobre és el segon símbol més estimat pels jueus després de l’Arca de l’Aliança.

Fra Agapit estava confós i atònit, tant que feia estona que la sang no li corria per les venes.

—Germà Agapit, hem de tornar a la comunitat jueva un tresor molt valuós per a la seva fe que ha estat tot aquest temps amagat a les entranyes del monestir. —L’abat es va dirigir cap al fons de la cripta—. Acompanyeu-me, germà. —Fra Agapit el va obeir—. Heu tingut tancada amb pany i clau i molt a prop vostre una de les peces més venerades per la comunitat jueva, la menorà.

Amb el peu va apartar una saca vella i esfilagarsada i va quedar al descobert una trapa amb una anella. Bocabadat, fra Agapit seguia totes les maniobres de l’abat sense entendre res.

—Em podeu ajudar, germà Agapit?

L’abat va estirar l’anella i de l’interior de l’amagatall en van extreure una caixa que contenia un objecte. La van obrir i, embolicats amb un mantell negre, s’endevinaven els braços daurats de la menorà.

Un cop el canelobre va quedar a la vista dels dos religiosos amb tota la seva magnificència, fra Agapit va preguntar:

—I per què, molt reverend pare, precisament ara s’ha de tornar aquest canelobre als jueus?

—Fill meu —i l’abat el va abraçar per l’espatlla—, gairebé no sortiu d’aquesta cripta ni del monestir, amb prou feines veieu la llum del dia, però heu de saber que Besalú està assetjada.

—Assetjada? —va obrir els ulls i va aixecar les celles en expressió de sorpresa.

—Sí, germà Agapit, el castell s’ha quedat sense aigua, perquè ha estat emmetzinada, i podria ser que les viandes també estiguin afectades. El comte ha demanat als jueus totes les provisions que puguin tenir per resistir i, a canvi, els vol tornar allò que és legítimament seu. Ho enteneu?

—Besalú assetjada… Assedegada… i a punt de caure. —Es va tapar la cara amb les mans—. No hi he estat a temps, pare, perdoneu-me! —va suplicar, llançant-se als peus de l’abat.

—I ara! Vós no en teniu pas la culpa, de què us hauria de perdonar? —li va dir l’abat mentre l’agafava per les aixelles per ajudar-lo a aixecar-se.

—M’heu de confessar, pare abat, perquè he pecat —va dir capjup el monjo—. Sabia que s’estava planejant un atac contra el comtat i no us n’he dit res.

—Què em dieu, fra Agapit? —i l’abat va arrufar les celles—. Vós estàveu al corrent d’aquest complot per fer caure Besalú? —L’expressió de la cara de l’abat s’havia endurit com una roca—. I com és que ho sabíeu i no me n’heu dit res? Contesteu, si us plau.

—Jo, jo… doncs… —fra Agapit panteixava i no li sortien les paraules mentre es recargolava els dits d’unes mans suades—. Mireu, he pecat doblement —va aconseguir dir finalment, mirant a terra i evitant els ulls encesos de l’abat—. Us he enganyat a vós, reverendíssim pare, i a tota la comunitat, però és que, a més, m’he condemnat, perquè he caigut en el pecat de la carn.

—Com?! —va cridar enèrgic l’abat—. Heu tingut relacions sexuals aquí, al monestir?

—No, aquí no, al bordell del Portalet.

—I això què hi te a veure, amb el fet que estiguéssiu al cas de l’atac contra el castell?

—La noia amb qui tinc relacions…

—Això vol dir que encara ara la veieu?! —el va interrompre cridant l’abat.

—No, no, molt reverend pare —va contestar el frare, penedit, en un intent d’apaivagar la ira de l’abat—. Volia dir la noia amb qui tenia relacions, d’això ja fa molt de temps, fa molt que no hi he tornat. —Aquelles paraules van provocar una punxada de dolor al cor de fra Agapit i que se li neguessin els ulls, sabia que la seva estimada Magalí havia mort—. Però l’última vegada que hi vaig anar la noia m’ho va explicar.

I li van tornar les imatges d’aquella nit a l’habitació de Magalí, amb la noia ensangonada i malferida. Se li va fer un nus a la gola que li va costar de desfer, però ho va intentar. Es va escurar la gargamella, va agafar aire i va continuar:

—Em va dir que un dels homes amb qui solia allitar-se era un element important de l’exèrcit d’Empúries i li va fer un seguit de promeses, entre les quals deslliurar-la de la prostitució i convertir-la en una dona respectable quan entressin a Besalú i el comte d’Empúries governés. S’estava teixint un pla perquè fos així.

Aquestes últimes paraules encara ressonaven a les parets en forma de volta de la cripta de Sant Pere. Després es va fer el silenci. Un silenci feixuc i que sobretot pesava sobre la consciència de fra Agapit, el qual, lluny d’haver-se alliberat amb la seva confessió, es veia davallant a l’infern pel doble pecat comès.

Mentre l’abat rumiava què havia de fer li va llançar una pregunta:

—Què en queda, dels vostres vots de pobresa, obediència i, sobretot, castedat? —I va reblar el clau de la sentència—. M’heu decebut molt, germà Agapit, molt —va repetir l’abat, mastegant aquell adverbi—. Jo confiava en vós. —Fra Agapit va ser incapaç de respondre, ni tan sols va arronsar les espatlles. Estava abatut i a mercè del que decidís l’abat—. Havent sopat vindran els germans Ivó i Abdó a buscar la caixa.

I, dit això, l’abat se’n va anar de la cripta i va deixar fra Agapit plorant de genolls i picant amb els punys el terra d’aquella estança que havia perdut tota la seva brillantor. L’endemà fra Agapit es va penjar.

La mort de fra Agapit no va ser l’únic disgust que va tenir l’abat. La traïció de fra Florenci, el seu cambrer i mà dreta, li provocaria un altre disgust, i trigaria a refer-se’n.

D’ençà d’un quant temps, coincidint amb la presentació del projecte de construcció del pont del mestre Prim, l’abat veia el seu cambrer més neguitós, més desconcentrat, com si visqués en una altra dimensió, en una altra vida. La relació entre ells dos s’havia anat deteriorant. El seu comportament distant, fred i poc atent, tot al contrari de fins aleshores, havia marcat les últimes setmanes del cambrer al monestir. La seva sobtada visita als germans del monestir de Sant Miquel el va estranyar, però no hi va donar importància; en tot cas, pensava que potser l’estada entre els germans li seria profitosa i quan tornés no estaria tan esquerp i el seu caràcter no seria tan arruixat. Quan l’abat va saber el paper de fra Florenci en tot aquell complot, va lligar caps immediatament. Ara entenia el comentari que li havia fet el germà Basili; abans no hi havia donat cap importància. Fra Florenci no se’n va anar a cap monestir per compartir pensaments i experiències amb els germans de Sant Miquel: havia fugit abans que el comtat fos assetjat. L’abat no entenia què l’havia dut per aquell camí de perdició, quines promeses li devia haver fet Hug d’Empúries perquè es decidís a trair la comunitat i tota la gent d’un poble. Quan els cap-tors de Jeremies van fer confessar el jueu, aquest va reconèixer que el monjo li havia explicat que aspirava a ser abat de Sant Pere de Rodes. L’autoritat de l’abadia i el monestir substituiria la de Sant Pere de Besalú després que Hug entrés al comtat i fes capitular Bernat II de Tallaferro.

L’ambició d’un home d’Església, d’un fins llavors fidel servidor de Jesucrist, d’unes profundes conviccions, va poder més que la devoció per la fe i la salvació.