3
El mercat

L'activitat amunt i avall del carrer era frenètica: carros plens de sacs, pagesos amb sàrries carregades de gra, dones traginant càntirs plens d’aigua, algunes pujaven cistells, d’altres baixaven amb alguna peça d’aviram a les mans. La vida que es respirava als carrers contrastava amb la mort que Prim Llombard i el seu fill Itram acabaven de presenciar i que havien deixat enrere, amb l’home penjat en aquella alzina. Van baixar del cavall i van trepitjar per primera vegada la terra que els acollia, la que seria casa seva els pròxims anys. Amb les regnes a la mà passejaven per aquell carrer ample que quedava estret per a la majoria de comerços, tallers i botigues que n’ocupaven un bon tros per muntar la parada i oferir la mercaderia. Els faltaven ulls per absorbir el que veien. Hi transitava gent enfeinada, carregada, amoïnada i capficada. Alguns els miraven, d’altres els ignoraven. S’anaven internant en aquell teixit bigarrat de colors, olors i sons que eren nous per a ells. El martelleig insistent del ferrer s’encavalcava en una conversa pel preu d’un ànec perfumada amb l’olor intensa de les espècies que sortien d’uns grans bols fets amb el tronc d’una olivera del temps dels romans que unes glaçades van matar i dels cabassos de la parada de l’apotecari. Un espectacle embriagador per als sentits mentre es capbussaven en un mar de sensacions que els quedarien per sempre més gravades a la retina.

El so airós d’un flabiol planava, com una alenada fresca, per l’aire calent, embafador i saturat d’olors del mercat. Un captaire feia ballar els gossos i la mainada amb la seva música enmig d’aquell remolí de gent. No li prestaven gens ni mica d’atenció, atrafegats com estaven amb les seves obligacions. Era una melodia senzilla, sense complicacions, però malgrat això es feia escoltar. Les notes saltironejaven pels caps de les criatures. Nens raquítics, magres, vestits amb parracs i descalços. Carabruts però amb un somriure net i una mirada brillant. Corrien esvalotats i despreocupats. Jugaven al mig de la plaça com si fossin al ball de palau.

No hi havien estat mai, però es feien unes reverències i adoptaven uns posats que no eren gaire diferents dels que es devien veure a la sala gran del castell quan el comte convidava la flor i nata del comtat.

L’escardalenc flabiol va quedar estroncat pels renills dels cavalls de la guàrdia comtal que van passar esperitats pel mig de la plaça. Amb l’embranzida es van endur per davant, sense cap mirament, un dels gossos que acompanyaven el flabiolaire. Itram va pensar que així com va ser un gos el qui va rebre hauria pogut ben ser un dels nens que s’agombolaven al voltant del músic. Per uns instants, tot va quedar aturat, suspès en el temps. Però de seguida la insistent activitat va continuar el seu curs. Només el músic jeia desconsolat i plorós en una banda del carreró on havia anat a parar el cos del seu gos pollós i esbudellat.

El terra del carrer era una pasta de fang i fems. Hi pasturaven, despreocupats de tot l’enrenou del seu voltant, gallines i uns quants porcs. En van haver d’esquivar un parell que els ensumaven les cames. S’alimentaven de les deixalles que trobaven: peles de cebes, fulles d’enciam, de bròquil o de col que havien caigut d’algun cistell o que es llençaven des de les cases. De vegades, però, tenien una altra funció i passava algun funcionari a recollir-les per fer-les servir d’adob.

Caminaven entremig de parades d’armes, de peces de cuir, de teixits de llana, de formatges, de vi, d’oli i sal, de castanyes, d’herbes remeieres, d’objectes de corall. Itram es veia incapaç de calcular la quantitat de parades i taules de venedors que hi havia en aquella esplanada que s’obria al final del carrer, però fàcilment devien superar el centenar. La majoria no eren res més que un senzill taulell de fusta —també n’hi havia de ferro— muntat sobre les gàbies dels animals que venien o tenien uns cavallets que aguantaven la mercaderia.

Alguns d’aquests taulells ja eren fixos perquè eren de pedra. Hi havia taulells de fusta que estaven enganxats a la paret gràcies a uns petits garfis que s’agafaven a unes argolles que hi havia a la paret. D’altres eren un senzill tendal de roba esfilagarsada que s’aguantava amb unes canyes inclinades i clavades a terra amb unes estaques i unes cordes.

Al centre de l’esplanada hi havia una menjadora amb farratge i els cavalls hi enfonsaven el morro mansament. Brandaven la cua i escombraven l’aire de mosques.

Enmig d’aquell mercat, de les ordres, dels regatejos i els crits d’ofertes, de compra i de venda, Itram la va veure. Es distingia d’entre un grup de cinc noies, les seves germanes. Els seus ulls van discriminar immediatament i de cop li va fer l’efecte que en aquella plaça no hi havia ningú més que ells dos. Es va oblidar de la resta. Brillava com una joia enmig d’un munt de bijuteria.

Ella va deixar el cabàs a terra i va arquejar lleugerament el cos cap enrere, com la lluna quan està decreixent, i al mateix temps va aixecar els braços prims i envernissats, que li van quedar al descobert de la brusa blanca de cotó, per agafar-se els cabells. Intentava fer-se una cua de cavall amb una cinta vermella. Lluitava per lligar i controlar els rínxols negres i desbocats de la cabellera que brillava amb el sol. Només la veia de perfil i en fer aquest moviment els pits li tibaven i empenyien amb força contra la tela blanca del vestit que cobria el seu cos, com si volguessin sortir. Uns pits ferms, turgents, deliciosos com una magrana, que ell s’imaginava assaborint algun dia com si queixalés delicadament uns préssecs. Es va sorprendre a si mateix de tenir aquells pensaments, però era el que sentia en veure-ho.

Amb la cua feta, la noia es va girar i en veure’l li va dedicar un somriure i un «bon dia». Ell els hi va tornar amb un lleuger cop de cap i un «bon dia» amb tan poca traça que va pensar que més li hauria valgut estar-se quiet i callat. Es va envermellir no tan sols per la seva poca gràcia natural, sinó, i sobretot, pels pensaments que tenia només de veure-la com es recollia els cabells. I es va girar d’una revolada cap a la parada de roba on el seu pare regatejava amb l’amo. Havien vingut lleugers d’equipatge amb la intenció que el viatge no fos tan feixuc. Ja comprarien el que necessitessin un cop a Besalú, havia dit el pare. I es van firar.

Van comprar calces, camises, armilles de lli i de llana i sabates. Fins i tot unes capes de sarja de llana, un filat molt prim però molt resistent a l’aigua que, en dies de molta pluja, l’escopia, segons va dir el comerciant al seu pare per convèncer-lo que feia una bona adquisició. Les sabates eren de pell i les soles de feltre. «Una bona manera d’aprofitar el material que sobra dels telers, amic meu. Aquest feltre ha estat ben premsat i ben cosit, això us fa una sola ben resistent —deia l’home mentre mostrava la mercaderia—. Hi poseu uns cordons de pell o de cànem i anireu ben calçats tot l’any.» Era la xerrameca d’aquell mercader. El seu cap, però, no parava de pensar en ella. En aquell moment la va tornar a veure. La noia escoltava amb un posat reverencial com li parlava un home, que la va agafar de bracet, i tots dos van caminar plegats cap a una de les tres sortides de la plaça del Mercat. No feien cap fora muralles ni al carrer del Por-talet, anaven en direcció contrària cap al que després va saber que era la part de la vila on s’havien establert els jueus.

—Noi, desperta’t —li va dir el seu pare.

Itram va quedar embadalit i amb la mirada perduda darrere aquella parella que se n’anava cap allà on vivia la comunitat jueva. El seu pare li va fer petar dos dits davant de la cara de pa de ral, li va passar la mà per davant del rostre inexpressiu i amb la boca oberta, i al final el va mirar fixament als ulls.

—Ep, Itram, estàs embruixat o què tens?! —va exclamar.

—Res, res, no res —va respondre-li com si s’acabés d’aixecar de dormir.

—Ja t’espavilaràs, ara. Té, ajuda’m amb tot això —i li va donar uns embalums i uns farcells—, que no puc pas traginar-ho tot sol!

Van carregar el que havien comprat a mercat i van enfilar el carrer que els havia de portar al castell.

El pare tenia la intenció de presentar els seus respectes al comte per començar com més aviat millor la construcció del pont i la resta d’obres que li poguessin encarregar.