7
El projecte

Les campanes del monestir van tocar a morts. Quatre tocs llargs abans del repicar de difunts volia dir que el fïnat era un home. Nang! Uns tocs pesarosos, lents i greus que feien aquells segons inacabables, tristos i més llastimosos. Nang! Sonaven afeblits en un ambient espès, asfixiant, febril. Nang! Uns sons feixucs que omplien el buit que deixava la mort. Nang! Uns moments d’emoció continguda per recordar aquella persona que passava a millor vida.

Amb l’últim toc el mestre d’obres va sortir de casa seva. Se’l veia segur de si mateix. Caminava decidit amb els plànols sota el braç. Malgrat l’aparença estava nerviós, no en va l’encàrrec que li havien fet era per estar-ho. Era d’aquelles persones que la processó li anava per dins, però sabia mantenir la calma. En aquestes situacions tenia una mirada segura que inspirava confiança i la veu no li tremolava. Itram el va acompanyar.

Van travessar el mercat de pressa perquè no volien fer tard i van enfilar el carreró que els conduïa a fora muralles.

A la vora de la palanca que travessava el torrent de Ganga-nell hi havia un reguitzell de dones que, agenollades amb coves plens de roba, feien la bugada i els miraven de cua d’ull i xiuxiuejaven.

No feia ni un dia que havien arribat i ja tothom sabia qui eren i què hi feien, a Besalú. Quan vam entrar a la gran esplanada que presidia el monestir, el prat de Sant Pere, els va sorprendre veure davant d’una esglesiola petita però amb una planta sòlida, l’església de Santa Fe, una munió de gent que resava amb el cap cot.

La curiositat els estirava a treure el nas per saber què hi passava, però la responsabilitat els duia cap a la porta del monestir, on ja els esperava un monjo. Amb dues gambades van pujar els sis graons per accedir a l’interior de l’església i el monjo, que els esperava amb les mans dins les mànigues de l’hàbit, els va saludar amb un cop de cap i els va demanar que el seguissin. Dins el monestir s’ensumava una barreja d’humitat, d’encens i de cera cremada. A mesura que avançaven per la nau central de l’església se sentien amb claredat les veus dels monjos del cor que assajaven els càntics.

Ressonaven darrere l’altar del santuari, a la girola, on se situaven per polir el repertori. Els conduïen per un passadís de pedra il·luminat per unes llànties d’oli. Un lleuger corrent d’aire feia ballar la flama i projectava a la paret les seves siluetes allargassades, deformades. Van travessar el pati i van passar pel claustre i per davant de la cuina, d’on sortien una flaire de pa acabat de coure i una olor d’escudella que alimentaven.

Aquell caldo era el que repartien al migdia als pobres que passaven fam, que cada primer dilluns de mes comptaven amb aquell àpat per menjar calent i mirar de sobreviure un dia més. Una escena que va esborronar Itram des del primer dia que la va presenciar.

L’aroma del brou va fer que els seus estómacs comencessin a segregar sucs gàstrics. Els budells es queixaven perquè no havien menjat res des del dia abans a l’hora de sopar.

Els dos monjos que feien el dinar tenien la cara rodona i vermella.

Necessitaven les dues mans per remenar les peroles amb uns grans cullerots de fusta.

Es van encreuar amb un altre monjo que traginava una caixa plena de verdures: bitxos, raves, porros, enciams, escaroles… Pels colors s’endevinava que creixien ufanoses als horts que els monjos cultivaven al darrere del claustre, al costat del riu.

Van travessar el pati. Un sorral espaiós, lluminós, amb una sola ombra que feien un parell d’acàcies a banda i a banda. Van pujar escales amunt cap al segon pis de la casa de l’abat. El monjo els portava a la biblioteca.

L’abat els hi esperava juntament amb la seva mà dreta, el cambrer, el germà Florenci. L’abat i el mestre d’obres eren, si fa no fa, de la mateixa edat. L’abat era un home alt i corpulent, el front ample i solcat per les arrugues, senyal del pas dels anys i dels maldecaps. Tenia les faccions de la cara molt marcades i, malgrat la barba, se li feien uns clotets a les galtes que se li veien quan somreia, com ara, que rebia una persona important per a Besalú. Vestia un hàbit de color negre, drap burell que se’n diu, un teixit aspre, rústec i fort perquè no s’esquinci i duri. Era un home senzill, no gens ostentós, però tot i això tenia un posat solemne que desprenia una barreja d’afabilitat i respecte que imposava.

—Déu vos guard, mestre Prim, com esteu? Us ha provat el viatge? Es del vostre gust l’allotjament que us han procurat? —li va preguntar l’abat amb una veu greu i suau.

—Bé, gràcies, molt reverend pare —va respondre al mateix temps que mig acotava el cap—. Estic cansat pels dies de viatge, però molt il·lusionat amb aquest projecte. La casa és acollidora i segur que de mica en mica ens l’anirem fent nostra —va afegir, mentre amanyagava el cap del seu fill—. Farem que sigui una llar. Per cert, què passa aquí fora? —va preguntar Prim, assenyalant la finestra.

—Es l’enterrament de l’argenter Pere Godall. Que Déu Nostre Senyor i el seu patró, sant Eloi, el tinguin a la glòria —va dir l’abat mentre se senyava—. Un bon cristià. Era una persona molt coneguda i estimada per tothom —va afegir—. Va agafar unes febres que li provocaven unes diarrees molt fortes i li van sortir unes pústules per tot el cos que ja presagiaven un mal lleig. Abans de morir va deixar escrit en el testament que feia una donació important perquè poguessin començar les obres del pont. —L’abat va apartar la vista del constructor per fixar-la damunt d’Itram—. I tu —va dir mentre el mirava i aixecava les celles— deus ser en…?

I li va picar l’ullet.

—Em dic Itram, senyor —va gosar respondre educadament i amb un somriure a la boca.

—Itram, suposo que ajudaràs el teu pare, oi? —li va dir somrient mentre es mirava el nou mestre d’obres i constructor del pont.

Pare i fill assentien amb el cap.

—En tot el que pugui, senyor.

—No en tinc cap dubte, trempat. Abans de començar la reunió, mestre Prim, permeteu-me que us presenti la meva mà dreta, el meu cambrer, el germà Florenci —va dir l’abat, assenyalant un home prim, massa prim, malcarat i sinistre, que caminava arrossegant les sandàlies des de la llar de foc que hi havia a la sala fins al centre de l’habitació.

Va donar la mà al seu pare amb una falsa cordialitat, es van mirar fredament i es van dir un sec «bon dia, tant de gust». No li va fer gaire bona impressió.

L’abat va agafar pel braç el mestre d’obres i primer el va convidar a una copa de licor d’herbes i nous verdes, i després li va demanar que comencés a estendre els pergamins damunt de la taula de roure perquè pogués explicar el seu projecte. Ell i el prior es van posar a una banda i a l’altra de la taula que hi havia al centre del saló.

Es va asseure en un racó de la sala, al costat de la llar de foc per sentir l’exposició del seu pare.

Va desplegar els pergamins damunt la taula i va començar a desenvolupar el seu plantejament.

—Em fa l’efecte que no calen gaires coneixements d’arquitectura per adonar-se que una de les millors maneres de garantir que una estructura s’aguanti molts anys, molts segles, és que tingui uns bons fonaments. No és cap secret. Per això, quan vaig decidir acceptar l’encàrrec de fer un pont que servís d’accés a la capital del comtat i al mateix temps fos la part més important de la muralla, la més segura, de seguida que vaig arribar a Besalú me’n vaig voler anar a veure el riu.

»La millor opció consisteix a construir damunt de les roques del riu. Aprofitar les grans masses de pedres que ja hi ha a l’aigua. Són autèntics regals que ens ha fet la mare natura. Si us hi heu fixat, són blocs de pedres que s’han originat amb els anys i s’han anat fent grans gràcies a l’acció de la natura. L’aigua les ha arrossegat fins aquí i les ha anat acumulant i sedimentant fins al punt que s’han convertit en aquestes petites muntanyes inamovibles, a prova de les riuades més virulentes. Es com si fossin les passeres d’un gegant. Cada gambada coincidiria amb una arcada. El nostre gegant, però, no caminarà pas en línia recta… —El cambrer va arrufar les celles en senyal de sorpresa, però no va interrompre el seu pare—. A partir del setè pilar el seu traçat es desviarà cap a la dreta, perquè és evident que recte no hi pot anar. Un pont d’aquestes característiques no ens el podem permetre. Primer perquè és antinatural; estaria constantment exposat als embats de l’aigua, que n’afebliria l’estructura i s’acabaria esfondrant amb la primera riuada. I segon perquè suposaria un dispendi enorme, uns costos inimaginables que al comtat ni li interessa ni pot assumir.

Prim s’entusiasmava amb el que explicava; malgrat que només era una idea esbossada en un plànol, ja la veia executada. Mentrestant, l’abat anava assentint amb el cap i el cambrer mantenia una mirada escèptica. No ho veia clar.

L’exposició va continuar.

—Havia previst aixecar set pilars damunt d’aquestes pedres i situar dues torres, una de defensiva i fortificada amb una porta caladissa. S’enlairaria, majestuosament, des del mig del pont. Just on l’estructura hauria de tòrcer cap a la dreta. I l’altra torre la situaria just a l’entrada a la ciutat, seria el portal del pont. Al meu entendre, aquest hauria de ser el punt on s’hauria d’establir l’entrada oficial a la capital del comtat. Des d’aquí seria molt més fàcil poder controlar qui entra i qui surt, al marge d’obtenir uns ingressos dels qui transiten per Besalú o s’hi aturen per fer-hi nit o negocis. Mig diner per passar a peu i mig més per mula carregada i aneu fent comptes. Això al marge de les lleudes que vulgueu aplicar sobre els productes que creieu que s’hagin de gravar amb un impost, però això ja ho decidirà el comte…

—Arribats a aquest punt, mestre Prim —va interrompre fra Florenci, aixecant un dit i amb un posat arrogant—, us voldria fer una petita apreciació que no veig que hi hàgiu parat atenció.

Parlava amb pedanteria i prepotència, amb veu de nas, i mirava per sobre l’espatlla com si li perdonés la vida al seu interlocutor.

Tenia el pressentiment que li posaria traves. S’anava confirmant aquella mala espina que ja li havia fet la freda encaixada de mans inicial entre ells dos.

—Vitrubi, un insigne enginyer romà, ja va establir que els tres requisits bàsics d’un pont havien de ser firmitas, utilitas, venustas. És a dir, fermesa, utilitat i bellesa. —El cambrer va recórrer a la seva formació com a arquitecte per defensar la seva posició—. La filosofia que inspira i comporta la construcció d’un pont, estimat, és demostrar la fortalesa de l’home, la fortalesa davant de tot i de tothom.

»Els romans, que ho havien conquerit i guanyat tot i que havien derrotat tots els enemics haguts i per haver d’aquest món, ho tenien molt clar, no es deixaven acoquinar per un senzill corrent d’aigua. Calia fer-hi front.

»Em sembla molt lloable que vulgueu seguir les pedres que la mare naturalesa ha col·locat sàviament a les aigües del Fluvià, això suposaria també estalviar-nos una bona quantitat de diners en material —va afegir el frare amb un mig somriure sarcàstic i fals—, sense oblidar els ingressos que s’obtindrien amb l’establiment d’uns pagaments a l’entrada. Fins aquí d’acord.

»Però, estimat mestre Prim, si vós us manteniu ferm en aquesta voluntat de seguir les pedres del riu, no veig com salvarem les vingudes sobtades del riu si trenquem el curs natural del corrent del Fluvià fent girar cap a la dreta el vostre pont. Ja es deu haver adonat que si seguim aquest disseny que planteja, l’angle que agafa el pont és contrari a la força de l’aigua que baixa pel llit del riu.

»La forma de falca que agafa el pont és contra natura i contra els conreus i cultius que hi ha al marge del riu, que quedarien negats completament, per no parlar de les cases que hi ha a tocar de la riba i que en cas de riuades fortes, Déu no ho vulgui!, quedarien destruïdes.

Mentre el cambrer Florenci argumentava la seva opinió, Prim se’l mirava amb un somriure murri. Va respirar profundament abans de respondre-li.

—No, no m’ha passat per alt, no, aquest detall que vós tan oportunament, benvolgut Florenci, heu apreciat. —Va començar la seva rèplica en un to de veu aspre—. Els mestres d’obres, fra Florenci, com que de tot se n’aprèn, per desgràcia ja hem vist, entre altres coses, arcs que s’aplanaven perquè els cindris cedien. Això ha obligat a prendre precaucions i dotar-los de contrafletxes perquè quan caigués el cindri es corregís immediatament la deformació. Hem descobert que per a la seguretat de l’obra és preferible quedar-se per sobre i no per sota de l’arc de mig punt.

»Amb aquesta tècnica aconseguim arcs de mig punt molt acceptables. S’ajusten els càlculs, es tallen unes dove-lles molt precises i tot plegat fa que els cindris assoleixin un grau de perfecció i solidesa tan ferms que quan es retira l’estructura de pedra no caigui encara que la força de l’aigua sigui sobrenatural.

»Per salvar el curs d’un riu gran però d’amplada modesta com el Fluvià no es podia fer amb un sol arc enorme. Aquí necessitarem construir arcs més senzills a banda i banda del principal per evitar, entre tots plegats, no sols el corrent normal, sinó també l’eixamplament extraordinari de les vingudes d’aigua amb les pluges de la tardor.

»A diferència dels orgullosos i arrogants arquitectes romans, fra Florenci, nosaltres, els mestres d’obres, som més modestos, més senzills i solem tocar més de peus a terra. D’altra banda, malgrat els esforços, els mitjans són sovint escassos i molt rudimentaris i la mà d’obra no és que sigui gaire qualificada, però ens en sortirem.

»Per tot això, crec que hem de fugir de la idea d’enfron-tar-nos al corrent del riu i optarem per desviar-la intel·ligentment amb ulls a les arcades i tallants per a l’aigua. I per això el tomb cap a la dreta del pont en comptes de seguir recte és l’opció que més ens convé.

»A més, si us hi fixeu —li va assenyalar els pergamins i el va convidar a mirar-se’ls—, el projecte consisteix a construir les tres últimes arcades del pont sobre blocs que haurien de ser igual d’immensos que els altres, però amb la diferència que aquests els col·locarà la mà de l’home, els artesans i picapedrers que treballin en el pont. Un material que sortiria de les pedreres de travertí que tinc entès que hi ha ajuinyà.

»I si parlem des del centre del pont, l’arcada es decantarà cap a la dreta i no cap a l’esquerra, que és per on continuen les pedres, perquè així afavoreixi que l’aigua del riu flueixi amb naturalitat, sense haver de patir pel trencament del corrent. Optar per fer el traçat en línia recta comportaria tenir un pont feble i vulnerable. Això no vol dir que no hàgim d’estar igualment molt pendents de les riuades.

El cambrer estava indignat i va respondre amb con-tundència.

—Entenc que l’angle hi hagi de ser. I potser teniu raó que el traçat recte sigui gairebé impossible arquitectòni-cament i inviable econòmicament. Però llavors us prego, mestre Prim, que accepteu el suggeriment de fer-lo girar cap a l’esquerra i no pas a la dreta. Així, amb aquest traçat, el pont resistiria molt millor l’impuls de l’aigua. Penseu que el vèrtex de l’angle és en sentit oposat al corrent i s’aconsegueix que la pedra treballi a compressió, molt més recomanable i lògic que no pas a tracció, que és com ho faria si es construís com vós dieu.

—Us oblideu —va incidir Prim— que el pont és com un braç que surt de la muralla?

—Què voleu dir? —va preguntar desconcertat el monjo.

—Si l’angle del pont és cap a la dreta, respon a una qüestió estratègica, també, de defensa de la capital del comtat. Si el traçat final del pont fos recte o cap a l’esquerra, la torre central més que una ajuda seria un destorb, una nosa, i faria un flac favor al comtat, perquè impediria llançar qualsevol ofensiva des de la fortificació, des de les muralles que hi ha a la porta de l’entrada. El pont, benvolgut cambrer, és, a més, una arma molt poderosa i té un rendiment econòmic i defensiu.

—Estimats… —va interrompre l’abat. Fins llavors no havia intervingut en aquella apassionant discussió i s’havia limitat a escoltar atentament. Es va aixecar, es va acostar al seu cambrer i amb un cop a l’esquena li va dir—: Després de sentir els arguments que sàviament heu exposat, tant vós com mestre Prim Llombard, em decideixo, de fet per això l’hem cridat, pel projecte del nou mestre d’obres.

»No hi ha temps per a discussions. El comte té pressa. Les obres han de començar com més aviat millor, entesos? M’heu de dir alguna cosa més? —va preguntar l’abat. Fra Florenci va fer que no amb el cap i, mentre feia una ganyota de resignació amb la boca, es va quedar capcot al mig de sala—. No en parlem més, doncs —va sentenciar l’abat—. Ara, mestre Prim, si ens voleu acompanyar a dinar, tindrem molt de gust a convidar-vos a compartir taula.

—Som-hi! —va exclamar Prim.

Fra Florenci va adreçar un gest reverencial a l’abat.

Mentre l’abat i el constructor sortien de la sala, el cambrer Florenci se’ls mirava furiós. Se sentia traït, estava abatut i el seu cap ja maquinava la manera de fer fracassar el projecte del llombard.

—Això no quedarà així, refotut foraster de merda —va dir en veu baixa i només per a les seves orelles.