6
El poble

Era un dia serè, clar i net. L’aire era tan fred i pur que respirar-lo feia mal als pulmons. Un cop instal·lats van sortir a fer un tomb. El seu pare volia veure el riu, però també volia conèixer el poble i tenir una primera presa de contacte amb els diferents barris i ravals que creixien dins i fora de les muralles i amb els convilatans, uns habitants que participarien en les obres del pont.

A tot el voltant del replà del turó on hi havia el castell anaven deixant enrere el seu barri, el del Catllar, un veïnat situat dins les muralles. Llavors no sabien els noms ni dels carrers, ni de les places, ni de les torres, ni dels portals. Però amb el temps els van anar identificant. Baixaven per un carreró que feia pendent i davant d’ells s’obrien petits barris. Un grup de cases, un dels burgs, potser un dels més importants, era el que creixia al voltant de Sant Vicenç. Era un nucli apinyat de casetes entorn de l’església parroquial, entre els murs del castell a llevant i el torrent de Ganga-nell a ponent. El cementiri de l’església ocupava un lloc destacat en aquest barri. Hi havia diversos carrers petits resseguits per cases, però també hi havia algun hort ben treballat i arbres fruiters que els encerclaven. Les cases eren molt senzilles, construccions humils com la gent que les habitava. Fetes de fusta, pedra o tovot. Van aixecar la vista i van poder veure que hi havia alguns teulats que eren de fusta i taulons coberts de palla. Però la majoria eren de teula. Van anar passant. Cap a tramuntana de Sant Vicenç hi havia el veïnat de Bell-lloc, que tenia com a centre de gravetat l’església de Santa Maria. Aquest raval el travessava de cap a cap un sol carrer. Hi havia força cases també i algun verger. Entre aquest barri i el de Sant Vicenç hi havia el portal de Bell-lloc. A ponent s’estenia el veïnat de Vila-robau i el Torell, que afrontava a migjorn el torrent de Ganganell i a ponent el mur de la vila. Al seu interior hi havia carrers i cases habitades per teixidors, traginers, bracers i jornalers que feinejaven al camp. Van caminar per un carreró estret i costerut per on baixava un regueró de sang que desembocava en una placeta i formava un bassal. Els van mirar estranyats i van decidir seguir el rastre vermell fins que uns quants passos més amunt es van situar davant d’una casa de tovot i de pedra que feia cantonada amb el carrer principal. Hi havia un pedrís al costat de les portes obertes d’on sortia una remor de gent que es va estroncar de cop per un crit. El xiscle agònic d’un animal va travessar l’aire. Es van tornar a mirar i el pare va fer un cop de cap assenyalant l’interior. Van entrar. L’estança era una sala gran revestida pobrament. Els fums permanents de l’interior, les filtracions, les inundacions o els incendis hi devien contribuir. La distribució era molt senzilla. Hi havia un espai molt ample que servia per fer-hi de tot: treballar, menjar, dormir… viure-hi en general. Un espai que devien compartir amb animals per conservar l’escalfor.

No sols perquè hi havia palla estesa per terra, sinó també per l’olor es notava que allà s’hi estaven vaques, que en aquella hora devien pasturar. El mobiliari era molt escàs i els pocs mobles que hi havia eren molt bastos. La taula, que s’aguantava amb uns cavallets, en aquell moment estava parada. Sobre les tovalles apergaminades hi voletejaven algunes mosques. Hi havia un bol amb restes de menjar, molles de pa i una llesca a mig rosegar, unes quantes cabeces d’alls i un parell de gerres. Era prou gran perquè hi pogués menjar tota una família nombrosa asseguda en un banc. A la paret hi havia uns ganxos de fusta on penjaven els escassos vestits que tenien i les poques lleixes que havien muntat servien per desar-hi uns quants objectes, no gaires.

—Déu vos guard —els va saludar una dona amb un ganivet a les mans, els cabells recollits i un davantal ensan-gonat—. Què desitgeu?

—No res en concret, senyora —va contestar el pare d’ítram—. Hem vist la sang, hem entrat, hem sentit la cridòria i el crit i…

—Ah, és això! Estem fent la matança del porc, senyor! Passeu, passeu! —va dir mentre brandava el ganivet en direcció d’on venia la gresca, i va desaparèixer cap a una altra estança de la casa.

Van sortir al pati, un corral atapeït de gent, molta gent, i un munt d’estris: poals, calderes, cassoles, gibrells, uns aparells molt estranys que gairebé semblaven eines de tortura i que després Itram va veure que servien per triturar i embotir… La gent d’allà no els va ni veure. Els uns, les criatures, estaven prou distretes. En una banda, un grup de mainada contemplava estupefacte la degollada del ganivet del carnisser i com es dessagnava l’animal. Els ulls encara se’ls obrien més quan, després, un cop mort, se sofrimava l’animal amb argelagues enceses. I els altres, els més grans, tenien més feina de la que podien demanar, tot i que estaven organitzats. Cadascú es dedicava a una tasca diferent per poder aprofitar totes les parts dels tres porcs que acabaven de matar. El magre i la cansalada eren la base principal de les llonganisses i les sobrassades, con-dimentades amb diferents espècies… Amb la cansalada i ceba bullida i sang, tot amanit amb sal, es preparaven les botifarres, i també els botifarrons, amb carn. També hi havia les cotnes i altres restes de carn diferents, tot ben trossejat. Totes les variants d’embotit es bullien en calderes amb aigua. Tot seguit, un altre membre de la colla les agafava i les escampava per damunt d’uns canyissois i, una vegada més secs, es penjaven a la llar de la casa. En una banda del pati, dos homes feinejaven amb les cuixes de l’animal: preparaven els pernils. Les refregaven amb llima, les cobrien de sal dins d’uns caixons i se’ls posava pes per damunt perquè es mantinguessin ben premudes. Quan se’n feien en prou quantitat, es tapaven amb un saquet de gasa i es posaven a assecar en un lloc ben ventilat de casa. També solien guardar-se coberts d’una capa d’algeps, perquè es conservessin bé durant molt de temps. A més s’elaboraven altres productes especialment singulars. Dues dones s’ocupaven de fer les botifarres amb arròs bullit, en lloc de ceba, acompanyat d’ametlles i romaní. Una altra dona, amb l’ajuda d’un noi, feia bullir el greix en unes calderes, un greix que després es convertia en una mantega d’un color rosat que se solia menjar ben escampada sobre rosques de pa. Del greix també se’n feia el sagí…

En aquell moment va sortir la dona del ganivet i el davantal ensangonat. Era la que portava la veu cantant i la que havia repartit les feines, perquè ara les anava supervisant personalment. Donava consells i la seva autoritat no la discutia ningú. Després els va venir a veure.

—No sou d’aquí, oi que no?

—No, senyora, tot just fa un parell de dies que hem arribat —va respondre el pare de l’ítram.

—Tot això que veieu —i va obrir els braços per encabir tot el pati entre les seves mans— és una tradició que es transmet de pares a fills. Aquí ens ajuntem tres famílies i tot i això tenim feina ben bé durant dos o tres dies. Però ens ho agafem bé, és com una festa. —I els va assenyalar totes les persones que estaven concentrades en la seva tasca—. Cada família redueix al mínim les seves obligacions al camp durant aquests dies per dedicar-se a la matança. Tingueu en compte que després en mengem tot l’any… Aquests dies riem, cantem, fem broma i… mengem i bevem plegats. A les hores dels àpats no hi falta mai de res. Si us voleu quedar, hi ha molt de tiberi!

—No, moltes gràcies, senyora, nosaltres ja ens n’anàvem. Gràcies, no us volem molestar.

—Entesos, vosaltres mateixos. Ara, si em perdoneu, tinc molta feina per fer, encara.

—Feu, feu…

Mentre anaven sortint d’aquella casa i encaraven el portal de Ganganell, el pare d’Itram va dir al seu fill:

—Alguns d’aquests homes i nois que hem vist treballaran amb mi en la construcció del pont: hi estan obligats… Anem a veure el riu? —li va preguntar.

I van agafar un carrer que els conduïa cap a fora de les muralles, cap a tramuntana, on s’aixecava la torre de Torell, situada al cim d’un turó encatifat per camps i algunes cases aïllades. Pel costat passava una via pública flanquejada per un petit grup de cases, horts i una devesa. Van continuar el seu recorregut pel raval de Capellada, construït entre la torre de Lardera, fora muralla, i l’església de Sant Martí, que s’alçava damunt l’aiguabarreig de la riera de Capellades i el riu Fluvià. Al voltant de l’església de Sant Martí hi havia cases, horts i un molí. Seguint recte van anar a parar a la ribera del riu. El seu pare es va estar mirant i remirant el riu, n’estudiava el corrent.