14
El pontífex
Ja havien començat les obres. Era la primavera de l’any 1067 del Senyor. Hi havia molt poc personal especialitzat i el nombre de bracers i jornalers era més aviat pobre. Mà d’obra poc qualificada. Picapedrers a Juinyà, uns oficials amb gavetes i d’altres amb paletí dalt de la bastida. La resta de treballadors —homes i nois del poble— preparaven l’argamassa, traginaven els carreus i les dovelles amb un carretó o a pes de braços. Malgrat la poca professionalitat, eren molt receptius a les ordres del pare d’ítram i estaven ben organitzats.
—Farem una illeta artificial sobre l’aigua per construir una plataforma de treball. Després convindria que muntéssim una bastida de pi negre o de roure, el que tingueu més a mà i el que sigui més fàcil de manipular, perquè penseu que n’haureu de fer una per a cada pilar.
Aquestes van ser les primeres ordres del pontífex, del mestre d’obres.
Al cap d’uns dies enfilats a les bastides ja feien uns forats a les parets, les opes, per posar-hi els taulons que aguantaven la bastida. L’anaven apujant a mesura que el pilar creixia. Quan tenien el pilar aixecat, hi donaven forma de fals arc, muntaven el cindri de fusta i l’omplien d’argamassa.
Es construïa sobre els mateixos pilars del riu. Sempre els buscaven per garantir l’estabilitat. Malgrat les condicions més aviat precàries, tant de material com de personal, les obres s’anaven fent a bon ritme. Hi havia una vintena d’homes que treballaven en cada una de les bastides dels pilars del pont. Van arribar tres carros plens de carreus estirats per bous amb els lloms lluents de suor i esquitxats de sang per les fortes xurriacades que els infligien els carreters. Venien de la pedrera de Juinyà, on els picapedrers que s’hi guanyaven el jornal extreien el travertí de manera força fluida.
Els homes es repartien a dalt i a baix de l’obra. Uns eren damunt de la bastida i reforçaven la part de baix de les arcades amb argamassa i d’altres traginaven els blocs de travertí que s’havien d’anar col·locant. Encara no es veien les primeres arcades que, segons la idea original, havia de tenir la primera part del pont abans de fer un angle cap a la dreta i no trencar el corrent de l’aigua. Però ja s’intuïen.
Saltant d’una roca a una altra Itram va arribar fins on hi havia el seu pare. Es mirava com s’anaven construint els murs. Es construïa d’una manera mai vista per aquestes contrades.
—Van molt de pressa, oi?
—Hola, Itram, no t’he vist venir.
—Fa estona que volto per aquí… Trobo que t’han entès a la primera.
—Sí, la veritat és que no em puc queixar. Potser no tenen formació, però hi posen moltes ganes.
—Entre una cosa i l’altra acabareu ràpid.
—Tampoc no és això, fill. Però sí que és molt important que han intenoritzat molt bé el sistema de treball. Mira, veus? —i li assenyalava les parets—, anem omplint els paraments dels murs exteriors amb aquests carreuons. —I es va ajupir per ensenyar-li una pedra de dimensions petites que era fàcilment manejable per un sol home—. Primer les esberlen i després les escairen. No cal tenir tallistes especialitzats i després ja estan a punt per col·locar. Gràcies a la seva mida permeten una ràpida col·locació a l’obra i es guanya temps, perquè se simplifica molt el procés de construcció, tant dels murs com també de les voltes. Amb un sol tipus d’operari en fem prou. Així s’aconsegueix una obra ràpida, econòmica i efectista.
D’aquesta manera, de mica en mica s’anava aixecant aquella construcció que als besaluencs els permetria viure amb més seguretat. Va deixar el pare treballant al costat d’aquells paletes i es va fixar en la feina que, una mica apartats de les bastides, tenien dos homes que preparaven el morter de calç. Podia semblar una feina senzilla, però no ho era.
L’estabilitat de l’obra depenia de la traça amb què es fes la barreja.
Sobretot respectant les mesures que havia dictat el mestre d’obres. La mescla es feia a terra dins un forat força gran en forma de cràter, perquè les quantitats que s’havien de remenar eren importants. Allà hi abocaven la calç que el traginer duia amb unes àmfores que tenien un broc gros que en facilitava la caiguda dins la cavitat. L’encarregat, un home gros, calb i amb una barba de cabrit, estava concentrat i tenia la mirada fixa en la pasta que removia lentament amb una aixada llarga. Aixafava aquella massa assegurant-se que no hi quedava cap grumoll. Després es mirava el seu ajudant, un jove alt, espigat i amb la cara gravada. Només amb un cop de cap de l’encarregat el jove aprenent sabia que hi havia de tirar una part de calç amb tres parts de sorra del riu i encara una tercera part de teules triturades. El toc de gràcia era reservar una part de la barreja per a la sorra volcànica. Va encarregar que la portessin d’Olot. El seu pare sabia que feia més compacta les construccions. Una de les grans virtuts d’aquesta arena era que desprenia una pols que permetia que els materials en contacte amb l’aigua no s’estovessin, i garantia la solidesa dels edificis o les construccions, com ara el pont.
Una de les peces clau en el procés de construcció del pont eren els cindris.
Els encarregats eren dos fusters que l’abat havia recomanat al mestre Prim. Veure’ls treballar era un goig.
Clavaven una estaca a terra i hi lligaven un cordill amb un tros de carbó a un extrem. Així podien assenyalar una semicircumferència d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra. La curvatura era perfecta. Després aplegaven un grapat de fustes d’uns dos centímetres de gruix. Eren llates de la fusta més ordinària que podien arreplegar, retalls que els sobraven al taller. I amb cura les sobreposaven clavades amb uns claus d’un gruix considerable seguint la corba que havien marcat a terra fins a trobar-se amb l’altra meitat. Amb uns llistons més petits s’ajuntaven amb puntes les més grosses fins a acabar de donar-los la forma d’arcada. Per reforçar l’estructura tallaven un travesser que anava d’una punta a l’altra de la base del cindri. Des del mig s’alçava un puntal i a banda i banda sortia cap als extrems un plec de llistons que donaven al cindri l’aspecte d’una gran roda tallada per la meitat.
Vuit homes l’incorporaven, se’l carregaven a les espatlles i el baixaven des del taller fins al riu abans d’instal·lar-lo entre un pilar i l’altre per començar a posar fil a l’agulla a les arcades, és a dir, a farcir el cindri amb l’argamassa. Damunt dels pilars s’hi construïen els arcs. Prim havia dit als bracers que sempre que els fos possible construïssin amb pedres planes i que, per assegurar-se que no es movia ni un mil·límetre, el millor era fer servir les dovelles, els blocs de pedra tallats en forma de trapezi que els oficials s’encarregaven de cisellar de manera diligent a només uns metres de les bastides. Després es col·locaven els carreus, uns altres blocs de pedres ben tallats i ben treballats per un o diversos picapedrers.
Les dovelles es disposaven ordenadament sense argamassa d’unió sobre el cindri, el motlle de fusta semicircular que per facilitar la feina ja havien fet al taller i que una colla d’homes ja havia traginat fins a peu d’obra.
Un cop acabada la delicada operació, els buits que quedaven entre un arc i un altre s’omplien amb el carreuat i la quantitat necessària de pedres sense tallar en blocs col·locada de forma no ordenada fins que quedava una massa compacta i massissa. Es retirava el cindri i l’estructura de pedra es mantenia netament suspesa en l’aire, desafiant la força de la gravetat.
El dia que es va baixar el primer gran cindri del taller fins a l’obra hi va haver molta expectació. Tanta o més que el dia que es va enretirar aquella gran estructura de fusta i una ferma volta de pedra va aparèixer davant dels ulls de tothom. Però el trasllat del cindri fins a la vora del riu va ser tràgic. Dos homes hi van perdre la vida. L’operació era delicada, perquè es va decidir transportar l’estructura a pes de braços. Un grup de quatre homes al davant i quatre més al darrere. L’esforç i la concentració dels homes es reflectien a la cara i a les venes del coll i dels braços, que es tensaven i s’inflaven per bombar prou sang per poder fer treballar els músculs. El primer tram del recorregut era força recte i sense cap entrebanc. La gent sortia als balcons i al pas de la porta de les cases per veure’ls passar. Això sí, era un tros de carrer molt estret, cosa que suposava que les mans dels traginers freguessin les parets de les cases, i el dolor, sumat al del pes que havien de suportar, feia el trasllat encara més sofert i penós. Va ser llavors quan un gos despistat, o juganer, no ho sabrem mai, es va entravessar per les cames d’un dels homes que traginava el cindri. Es va desestabilitzar, tot i que va intentar no perdre l’equilibri estintolant-se a la paret d’una casa. Però el pes del cindri era massa gran, impossible de controlar en aquestes condicions. El va esclafar contra uns barrots de ferro forjat d’una finestra d’una de les últimes cases del carrer. Però com que les desgràcies no vénen mai soles, la pèrdua de la vertical del cindri es va notar en l’altre grup d’homes, el de darrere. Un d’ells va deixar anar el cindri amb tanta mala sort que va anar a espetegar contra el cos d’un noi que s’ho estava mirant. Ja feia unes setmanes hi havia hagut agres discussions i acalorades reunions sobre quin hauria de ser el millor mitjà de transport per fer el trasllat. Hi havia qui va fer una encesa defensa d’utilitzar una mena de plataforma amb rodes i assegurar l’estructura amb unes bones cordes que subjectessin el cindri. La mesura, però, es va desestimar, perquè deien que era massa arriscat i que era perillós que fimbrés i que acabés escantonat per les parets. Fins i tot es va arribar a sentir que un cop d’aire podria fer perdre l’estabilitat del cindri per molt ben lligat que estigués. Finalment es va imposar l’opció de baixar-lo a pes de braços; segons els seus defensors, era la manera més sacrificada però també la més segura. Per desgracia, els fets no els van donar la raó. Mentre els veïns sortien a aixecar els cadàvers per dur-los cap a les seves respectives cases entre els crits i els plors dels familiars, el periple del cindri continuava. El carrer desembocava en un pendent no pas gaire pronunciat. Però ho era prou perquè, durant la baixada, tant els de davant com els de darrere estiguessin atents. Uns, els qui obrien el camí, havien de mirar de no relliscar i caure. Per aconseguir-ho flexionaven una mica les cames per frenar i ajudar-se amb l’esquena perquè el cindri no els aixafés i baixés rodolant. I els altres, els qui tancaven, havien de facilitar-los la feina procurant aguantar el pes del cindri i fent força en sentit contrari, és a dir, com si l’estiressin cap amunt.
Els traginers estaven exhaustos, el cansament se’ls veia a la cara.
Quan van arribar a peu d’obra quedava l’últim moviment: fixar l’estructura a la base de la columna. Aquest últim pas del procés es va complir amb èxit. Al cap d’unes setmanes, un cop omplert el cindri i armat amb carreus, pedres i argamassa, va venir un altre moment àlgid: enretirar-lo. Prim estava molt nerviós, era conscient que es tractava d’un moment providencial per al futur de les obres del pont. A la ribera del riu s’hi havia acostat un bon nombre de ciutadans curiosos que en volien ser testimonis. Quan s’apartés aquella immensa carrossa, l’arcada s’havia d’aguantar, desafiant l’aire per dalt i l’aigua per baix. Va dividir els seus homes en dos grups, a esquerra i dreta de l’arc del qual penjaven els caps d’un parell de cordes a banda i banda. Tensaven les cordes al mateix temps que es tibaven els seus músculs. Se sentia com esbufegaven. Mig aclucaven els ulls i premien els llavis en un esforç gairebé sobrehumà.
Les cordes s’anaven endurint i la tensió creixia. «Ara!», va cridar Prim, i l’estrebada va ser seca i contundent. El cindri es va esberlar per la meitat i les fustes es van començar a esqueixar. Era una pluja d’estelles. Es va partir pel mig i semblava com si un gran animal s’alliberés d’un parany que l’immobilitzava. Els homes es protegien el cap dels fustots que queien, alguns ho feien a l’aigua però d’altres van impactar en algun dels operaris sense que prenguessin gaire mal. Algun trau al cap i unes quantes esquenes masegades. Això va anar seguit d’un «ooooohhhüü» d’admiració dels molts besaluencs que assistien atònits a l’espectacle de veure com una imponent arcada que naixia de les aigües del Fluvià s’aixecava majestuosa davant dels seus ulls. Malgrat les dues baixes que s’havien de lamentar, les obres van començar prou bé. Prim, malgrat la pèrdua de dos homes, estava prou satisfet.