16
Jeremies

Darrere la muntanya Blanca es veia una lluïssor ata-ronjada i amenaçadora. Itram primer es va pensar que era aquell vell bruixot que li havien explicat que hi vivia i que potser en devia preparar alguna de grossa i el que veia era el resultat d’una nova fórmula. De seguida, però, va entendre que només eren els llampecs, encara llunyans, que anunciaven la tempesta que s’acostava. També se sentien trons. Feia un fred que glaçava l’alè i la sang. La humitat calava els ossos i entumia tots els músculs del cos. Malgrat això, Itram i Simó van fer cap a la sortida del poble. La silueta del castell, la muralla i els carrers que l’abraçaven estaven envoltats per una llum blavosa.

Les torxes que hi havia repartides al llarg del mur els ajudaven a saber on trepitjaven i evitar-los així alguna regirada al peu si hi havia algun clot pel camí, però això no treia que havien de vigilar i anar amb els ulls ben oberts perquè no els sortís cap energumen d’alguna cantonada i els clavés un bon soscaire. Van decidir passar pels camps d’userda a l’esquerra del camí que tothom feia servir per anar a Banyoles. No volien trobar cap patrulla fent guàrdia. Caminaven per uns terrenys que la gent del voltant anomenen el camp de les Forques, perquè és on solen penjar els qui desafien la justícia.

No devien haver fet ni cinc-cents metres quan els van cridar l’atenció uns udols i uns càntics. Sortien d’un bosc de roures i alzines conegut amb el nom del Campanar que hi ha al costat dels conreus que trepitjaven. S’hi van acostar. Estaven amagats darrere uns esbarzers que els havien esgar-rinxat les cames. A més, sentien una coïssor als braços després d’haver-los fregat sense adonar-se’n amb unes mates d’ortigues quan es van llançar a terra per no ser vistos pel seguici funerari. Després, mentre espiaven, Itram va pensar que difícilment els veurien, perquè estaven molt concentrats en la celebració, absorts per la pena i el dol. Vestits esquinçats, cares llargues i contretes pel dolor que gemegaven precs i oracions que esgarrifaven. Fins i tot va veure que Simó es tapava les orelles amb les mans fent cara de dolor per no sentir aquells esgarips. Més endavant va saber que el que feien era proclamar el kadish, una pregària en arameu que reciten els jueus quan estan de dol per reafirmar la seva fe i devoció en Déu. S’hi encomanen en un moment tan trist com és el de la mort d’un familiar o d’una persona estimada, com era el cas que havien vist.

Van ser testimonis d’uns rituals que, comparats amb els que estaven acostumats a veure, trobaven molt més rics, més sentits i molt més tristos. Però també van ser testimonis d’alguna cosa més.

De cop, algú es va anar apartant, com d’amagat, d’aquella escena sepulcral. Es va esmunyir entre les ombres i els càntics cap als arbustos i el bosc. Es va fer fonedís. Va desaparèixer. Itram i Simó es van mirar. Per la lluentor dels seus ulls van endevinar que tant a l’un com a l’altre se’ls menjava la curiositat de saber cap on havia anat, però sobretot què havia anat a fer aquella persona. Simó el va reconèixer.

—És en Jeremies —li va xiuxiuejar.

Ell era l’encarregat de vigilar les obres durant la nit. Fra Florenci havia insistit molt perquè es llogués aquell jueu i no un altre. Una insistència que ningú no va entendre, però que tampoc no va estranyar. Fra Florenci ja en tenia, de rampells com aquell.

El cas és que alguna en devia dur de cap i, pels moviments furtius que va fer, s’ensumaven que no devia ser res de bo. Sí, no està bé prejutjar les persones d’aquesta manera, però ningú no fuig d’un enterrament a mitjanit si no és per algun motiu poc clar. Van decidir seguir-lo. Caminava força ràpid i es dirigia cap al barri jueu.

Va anar de ben poc que no els enxampés. Es va girar un parell de cops per assegurar-se que ningú de l’enterrament no l’havia seguit. Es van haver de llançar a terra per no ser vistos i mossegar-se els llavis perquè no sortís un crit de dolor. Van anar a espetegar damunt d’un roquissar. Les pedres que hi havia eren tan punxegudes que els van deixar blaus i ferides, unes marques que van trigar un mes a desaparèixer. Al cap d’uns instants, el temps prudencial perquè Jeremies hagués pogut reprendre la marxa confiat que ningú no l’havia vist escapolir-se, es van alçar i li van anar a l’encalç. No el volien deixar de petja.

L’aigua remoguda d’una bassa que hi havia a l’entrada del call els va servir per seguir-li la pista. No van trigar gaire a veure’l. Malgrat la foscor de la nit, se’l distingia. Es van arrecerar rere un pou per veure’n els moviments. Es va aturar davant la casa del difunt. Va llançar un parell de mirades furtives a dreta i a esquerra. Un cop va estar segur que no hi havia perill va procedir. Les ombres se’l van menjar, però els ulls d’ells dos, que ja s’havien acostumat a la poca —gairebé nul·la— llum que hi havia, van entreveure que remenava al costat de la porta. Es va sentir un clec. Una cosa li va caure a terra. Pel soroll devia ser petita. La va recollir mentre mastegava alguns renecs i de dins en va treure un objecte que semblava un paper. El va canviar per un altre que duia dins de la seva casaca. El va tornar a deixar al forat que hi havia al costat de la porta i va sortir corrents cames ajudeu-me per l’altre costat del carrer en direcció al riu. Jeremies no tenia la pell seca. La suor ja feia estona que li amarava el cos. No la suor que li lliscava de les aixelles o de la cara després d’un esforç físic. No. Era d’una altra mena. La suor que ja havia sentit alguna altra vegada. Aquella suor que marca la frontera entre la por i el perill, entre el bé i el mal. Una suor, més aviat com un calfred, li recorria el cos per fer-li prendre consciència que feia una cosa dolenta.