27
El setge

Rosegava un bri de farigola que li penjava dels llavis. Mossegava la base d’aquell branquilló i el gust li omplia la boca. Mentre se li refrescava, va mig tancar els ulls i es va mirar, més ben dit, va escrutar amb preocupació el que tenia davant seu, en un horitzó cada vegada més proper. El pastor es va treure el broc de farigola de la boca i va xiular el gos perquè anés replegant el ramat i les ovelles no s’esgarriessin.

Una gran ombra fosca i desafiadora, com una taca d’oli, es va anar estenent per l’esplanada que moria als peus de les muralles del comtat. Era com si aquell turó vessés centenars i centenars d’homes armats. Un líquid lluent fruit de la lluïssor de les cuirasses metàl·liques. Les tropes d’Hug d’Empúries van aparèixer de darrere la muntanya i es van anar distribuint davant del castell. Es distingien els estendards taronges i negres que onejaven al vent amb arrogància. Una gran munió de banderes agitades visceralment des de l’estómac, irracionalment, obeïen ordres sense pensar. Del tronc central d’aquell immens cos guerrer —una massa compacta i uniforme que avançava decididament cap a la fortificació— se’n van desprendre dues parts, dos braços: un anava en direcció cap al monestir de Sant Pere i els barris que quedaven fora muralles, i l’altre cap al riu. L’exèrcit es va instal·lar al marge del Fluvià i va tancar el cercle que havia d’estrènyer el comtat fins a asfixiar-lo.

El soroll metàl·lic compassat cada vegada es feia més audible, cada cop eren més a prop i començava a retrunyir a les muralles de Besalú. Era el so de la guerra.

A primera línia avançava la infanteria. Empunyaven unes llances que com a mínim feien dos metres, a punt per atacar i per defensar-se empalant l’enemic en el moment que se’ls llancés al damunt. No era previsible que hi hagués un combat cos a cos. Més aviat els atacs vindrien des de l’aire, per això els escuts, els cascos, els elms i les cuirasses els farien més servei per protegir-se de les fletxes, les pedres i altres projectils que els disparessin des de darrere les muralles.

Cobrint-los les espatlles hi havia la cavalleria, protegits de cap a peus i armats fins a les dents. Just darrere seu una bona dotació d’arquers, i tancant el contingent, tres catapultes. I encara a la rereguarda un bon grapat d’homes més armats per si a última hora calia intervenir per desestabilit-zar l’enemic.

Començava a fosquejar i Hug va donar als seus homes l’ordre d’acampar. En un moment, aquell camp va quedar esquitxat de vermell i blanc. Així és com es veien, des de dalt del castell, les fogueres que havien encès i les tendes que havien plantat per passar-hi la nit.

De seguida va començar a pujar una certa remor de gatzara i gresca, fins i tot se sentia música. Guillem d’Ortons, el capità de la guàrdia comtal, s’ho mirava amoïnat des d’una de les torres, on s’anaven rellevant alguns dels millors arquers del comtat. Es va girar una mica d’aire i Guillem es va abrigar amb el mantell que li penjava de l’esquena. Es va embolicar fins a sota el nas amb aquella capa, tot i que la cota que duia era prou gruixuda, i en anar cordada al coll i subjecta a la cintura per un cinturó, no li entrava aire al cos de cap manera. Les esgarrifances de fred les hi va provocar la imatge que veia. Amb una mà a l’espasa que duia al costat de la sivella, pensava. S’havia de combatre el setge, però com ho farien sense aigua i amb tota la població a dins? Quants dies podrien aguantar?, es preguntava. Necessitaven un miracle.

Va baixar a la sala on el comte i la resta de l’assemblea l’esperaven. També hi era Itram, que va demanar al seu pare que el deixés acompanyar-lo i van quedar que s’ho miraria d’un racó estant.

Quan el capità de la guàrdia va entrar, va fer una salutació marcial al comte i després va saludar amb un afectuós cop de cap a l’abat i també al mestre d’obres. L’abat havia cregut oportú i convenient que pels seus coneixements el constructor assistís a aquella trobada d’emergència. Totes les idees serien benvingudes, no es podia descartar res, per molt eixelebrat que semblés el pla. El comte va intervenir i ho va fer per asserenar els ànims.

—Aquesta tarda he estat a la capella, resant davant de la Veracreu, i Jesucrist, Nostre Senyor, m’ha il·luminat. M’ha recordat que a finals de mes, d’aquí a un parell de setmanes, el Sant Pare serà a Girona. Hi ve per celebrar un concili i no ve sol. L’acompanya el seu exèrcit personal, un dels millors del món i que, a més, té la protecció divina. Ja coneixeu la bona relació que hi ha entre el comtat de Besalú i el bisbe de Roma. En virtut d’aquesta relació, gairebé d’amistat, he decidit que enviarem algú a Girona que li pugui explicar el que passa. El Papa ens pot ajudar i ho farà.

En aquell moment Guillem d’Ortons va demanar la paraula.

—Senyor, celebro que la venerable Veracreu us hagi guiat tan ràpid cap a una solució, però no veig la manera de fer-la efectiva. No podem sortir per enlloc, estem assetjats per les tropes d’Empúries.

Les paraules del comte havien portat una mica de llum a les cares dels assistents a la reunió. Ara, però, la reflexió de Guillem d’Ortons les va tornar a ennuvolar i a sumir en una pesarosa preocupació. Un silenci incòmode va embolcallar la reunió.

—Ja ho tinc! —va cridar Prim, fent un bot de la cadira.

Tothom a la sala es va girar sorprès cap al constructor per aquella sortida tan inesperada, fins i tot per a Itram.

—Perdoneu —es va disculpar Prim—, però de sobte —i es va tocar el cap amb un dit— he recordat que el meu fill, Itram, ja fa temps em va explicar que una vegada va sortir del barri jueu per un camí, en certa manera, secret.

»No m’ho va saber explicar gaire bé perquè tenia el cap enterbolinat. Era de nit i no sabia ben bé per on passava. Recordo que em va estranyar que aquesta comunitat hagués fet una mena de passadís per entrar i sortir del comtat sense retre compte a ningú. El meu fill em va explicar que era un caminet que anava paral·lel al riu i que fms i tot en un punt del recorregut es desviava per unes galeries subterrànies cap a fora muralles per sota el riu sense que ningú en tingués la més mínima constància.

Durant la seva explicació no va mirar el seu fill en cap moment. Com si no hi fos.

Els assistents a la sala van quedar bocabadats amb el que explicava el seu pare. Se’l miraven i es giraven cap al racó on era i l’interrogaven amb la mirada: els jueus tenien un túnel per entrar i sortir?

El comte no sabia com havia d’actuar: si fer-lo destruir i castigar els jueus per aquell desafiament i atreviment o deixar-lo obert i treure’n un rendiment per al comtat.

Prim es va mirar de fit a fit el comte i ell li va demanar amb un gest que continués.

—Gràcies, senyor. —I li va tornar l’agraïment amb una petita reverència—. Crec que podríem fer servir el camí dels jueus per sortir de Besalú i anar a Girona a demanar ajuda al Summe Pontífex. Així segur que els soldats d’Hug d’Empúries no se n’adonen… Què me’n dieu, senyors? —va preguntar Prim, adreçant primer la mirada al comte i després a la resta d’assistents.

—Us haig de confessar, mestre Prim —va començar el comte—, que no deixeu de sorprendre’m, francament. I no sé si us haig de fer castigar per no haver-me’n informat abans o si us haig de donar les gràcies perquè ens obriu les portes a una solució.

—Us demano disculpes, senyor, jo no sabia que vós no n’estàveu al cas… —es va excusar Prim com bonament va saber i va poder.

Des del seu racó, Itram, es volia fondre.

—Es igual, ara és igual —va fer el comte amb una ganyota com de menyspreu envers el seu mestre d’obres—. Ara mateix, el que compta és la seguretat del comtat, això és el més important… —Es va aixecar de la cadira i va començar a fer voltes sota l’escut comtal que presidia la sala de la reunió i mentre s’amanyagava la barba—. Es una idea arriscada però no pas impossible —va sentenciar finalment el comte—. Hi enviarem el millor guerrer del comtat. —I es va mirar el capità de la guàrdia—. Guillem, t’encomano la missió d’anar a Girona a trobar el Sant Pare i fer-lo coneixedor d’aquesta situació en què ens trobem per culpa del pla d’Hug d’Empúries per fer caure el comtat de Besalú.

—Senyor, permeteu-me que us contradigui —Guillem d’Ortons es va aixecar adreçant-se al comte—, però jo no vull abandonar Besalú estant com està envoltada de més de mig miler d’homes armats que poden llançar un atac en qualsevol moment. Crec, senyor, que haig de desobeir les vostres ordres perquè entenc que la meva presència aquí serà molt més profitosa per defensar el castell i el comtat, i per coordinar els nostres homes davant d’un imminent atac de les tropes d’Empúries. I encara goso, senyor, suggerir-vos que si nosaltres ens preparem i aguantem un primer embat, tot aquest temps que guanyarem. Segons el meu modest parer, senyor, a Girona hi hem d’enviar algú que no sigui necessari aquí, tot i que sóc molt conscient que qualsevol persona que pugui agafar una arma ens pot ser útil per fer front a l’enemic.

L’assemblea es va tornar a quedar muda. Uns instants que es feien eterns i en què es podien sentir els batecs del cor dels homes que estaven asseguts esperant que els caigués una solució del cel.

Prim va mirar el seu fill. Li brillaven els ulls i li va somriure. Tenia una mirada que Itram ja li havia vist abans, aquella que infon confiança.

El mestre d’obres va fer el cor fort i es va aixecar d’un bot del seient. Es va posar una mà al pit i va dir:

—Senyors, el meu fill, Itram, hi podria anar. —I el va assenyalar amb la mà estesa—. Coneix bé el camí i sap qui el podria guiar fins als afores del comtat. Es prou ràpid, valent i astut per arribar sa i estalvi a Girona i demanar audiència davant del Papa.

Itram no s’ho acabava de creure. Ell mateix pensava ofe-rir-se, però ho trobava poc assenyat. Es pensava que li dirien que era una ximpleria, que on volia anar un noi com ell amb quinze anys acabats de fer… Sentia una barreja de por, nervis, alegria i excitació. L’esperança que dipositaven en ell era considerable i ja patia per si respondria a les expectatives que pogués generar entre els notables reunits en assemblea, sense saber què diria el comte, que era, al capdavall, qui tenia l’última paraula.

—Només faria falta que vós, senyor —el seu pare continuava—, demanéssiu al Papa l’ajuda per escrit amb el segell comtal estampat perquè, quan el meu fill li doni el missatge, Sa Santedat pugui veure que no es tracta de cap ensarronada. Serà la millor manera d’assegurar-nos que l’ajuda es posa en camí en qüestió d’hores.

L’abat va fer costat a la decisió del mestre d’obres. Es va girar cap a Itram i li va picar l’ullet i, sense esperar cap resposta, es va girar immediatament cap al comte amb una mirada i un gest que li donaven a entendre que podia estar segur que aquell sacrifici que feia Prim era una bona sortida.

El comte el va estudiar amb la mirada durant força estona. En acabat va sentenciar:

—Senyors, no en parlem més. Si hi esteu tots d’acord, que sigui així. Que Déu Nostre Senyor i la santíssima Vera-creu ens emparin!

I, feta aquella invocació, el comte es va aixecar i es va dissoldre la reunió.

El comte se’n tornava cap a les seves habitacions i, en passar pel costat d’Itram, es va aturar i li va dir:

—Besalú confia en tu, jove Itram, sé que no ens decebràs.

Li va agafar la mà, la hi va estrènyer i se’n va anar. El seu pare se li va acostar i, mentre l’abraçava, l’abat el va beneir. Van sortir plegats en direcció cap al monestir i la resta d’assistents van anar desfilant cap a diferents estances del castell. Guillem d’Ortons, després de felicitar Prim i d’animar Itram, se’n va anar amb els seus homes. S’havien de preparar per resistir.

Fra Florenci vivia el setge des de l’hospital dels leprosos, fora muralles. Ell n’era l’administrador i, amb l’excusa de passar comptes amb el rector que tenia cura d’aquell petit sanatori, havia deixat el monestir just uns dies abans.

—L’exèrcit d’Empúries està a punt d’arribar a les portes de Besalú —el va informar un dels homes al servei de l’hospital.

Va arribar acalorat del bosc on havia anat a fer una mica de llenya i va explicar que havia vist passar les tropes en direcció cap a la capital del comtat.

—Això és terrible —va dir el cambrer de l’abat, fingint un to que simulava preocupació—. Aviseu de seguida el mossèn!

Fra Florenci va esbossar un somriure malèvol quan el servent va sortir corrents a trobar el rector.

«Tot va seguint el seu curs», pensava el monjo, mentre es fregava les mans, i se les va ficar dins de les mànigues bogals de l’hàbit.

Dos pardals, dos pit-rojos, es menjaven les llavors acabades de sembrar en un camp de blat. De cop van aixecar el vol, espantats, per la fressa dels cascos dels cavalls que van passar al galop com una exhalació. Era la cavalleria de l’exèrcit d’Empúries. Un grapat de pedretes que hi havia al camí van sortir disparades i van caure al lloc on feia una estona els ocells estaven picossejant.