34
El concili

Havia començat a la seu episcopal de Girona. El concili el presidia el delegat del Papa, Amat, bisbe d’Oleró. L’enviat de Roma va excusar l’absència del Sant Pare, Gregori VII, a la reunió. Una inoportuna malaltia l’havia obligat a fer llit durant quinze dies i els metges li van recomanar repòs absolut. No era el millor per a la seva recuperació fer un viatge llarg i després enfrontar-se a una colla de bisbes rebels. Amat no tenia una feina fàcil, prou que ho sabia. El seu posat era seriós i tenia la mirada ennu-volada. A una banda i a l’altra de la sala, asseguts en còmodes poltrones, hi havia la resta de prelats que havien estat convocats. Entre els assistents, els bisbes d’Agda, d’Elda, de Vic, de Carcassona i també el polèmic Guifré, bisbe de Narbona, que es feia dir arquebisbe per la gràcia de Déu. Ja els dies abans que se celebrés el concili, Guifré s’havia dedicat a intoxicar l’ambient i s’havia encarregat de teixir una conxorxa entre tots els bisbes per no acatar la voluntat papal. No estaven disposats de cap manera a fer cas de les exigències de Roma. El fet de saber que no venia el Papa en persona i que enviava un delegat va envalentir el bisbe Guifré a enfrontar-se a la pretesa llei que volia aplicar la Santa Seu. Amat duia ordres concretes i estrictes: imposar la rectitud i l’ordre, l’austeritat i la rigidesa en els costums. Des de feia alguns anys s’havien torçat en detriment de la indisciplina i els actes de simonia. El Vaticà sabia que molts dels qui estaven allà reunits s’havien beneficiat econòmicament, gràcies al càrrec eclesiàstic que ocupaven, i que això ho havien aprofitat per fer negocis bruts i poc honestos, sense cap mirament ni remordiment.

Però també sabia —i això, segons el Sant Pare, encara era més execrable— que molts dels prelats i dels seus súbdits havien comès o continuaven cometent un pecat mortal: el concubinat. Es tractava d’eradicar aquest costum, que donava llibertat absoluta a frares i abats de jeure amb dones fins i tot dins del mateix recinte del monestir.

Després de resar per la salut del Papa, Amat d’Oleró es va senyar i va obrir la sessió.

—Estimats germans —tenia les mans entrellaçades sobre el pit i les va desfer per desplegar els braços—, gràcies per les vostres oracions, estic segur que el nostre Sant Pare, Gregori VII, les haurà rebudes. Ja sabeu que el culte a la personalitat del nostre Summe Pontífex és tan important com el deure d’obediència no sols a ell, sinó també a la Nostra Santa Església i a la seva fe. I juntament amb aquests preceptes és tan o més important complir obligatòriament el del celibat.

Un rumor es va escampar per la sala i molts dels bisbes ja es miraven amb desdeny el delegat del Papa. Amat havia anat al gra i ara deixava que s’esvaís el xiuxiueig abans de continuar:

—Hem sabut que alguns de vosaltres feu servir la religió com a vehicle per aconseguir un benefici propi: per treure’n profit. Sabem que utilitzeu el vostre ministeri sagrat com a eina per controlar els més febles d’esperit de les vostres parròquies i diòcesis i abusar-ne. Manipulacions i coaccions que sovint s’exerceixen sobre els fidels més fràgils. L’únic objectiu no és dur-los a la salvació i a l’expiació dels pecats, no. L’única motivació és personal i egoista i alguns dels qui sou en aquesta sala —i va escombrar amb la vista tots els purpurats— us aprofiteu dels vostres fidels per influir socialment, amb finalitats econòmiques i, cosa encara més greu, amb finalitats sexuals!

—Es intolerable! —Guifré, bisbe de Narbona, es va aixecar indignat i, adreçant-se primer als seus companys de concili i després al delegat del Papa, va engegar un argument de defensa tant del seu comportament com del dels altres—. Ens sentim buits i frustrats perquè aquesta Església, aquesta religió, no ens omple, no ens sap omplir. No ens sentim estimats, estem mancats d’afecte, estem incomplets, ens trobem i ens sentim sols i gairebé per un mecanisme psicològic ens dediquem a acumular riqueses, grans fortunes que després quan ens morim sols i sense descendència reconeguda van a parar a les mans de l’Església, engreixant les arques i el patrimoni de la institució. Si els fruits dels nostres pecats, els nostres fills, ara il·legítims, no ho fossin, heretarien totes les nostres possessions. I llavors, què passaria amb la vostra estimada Església? Quant de temps aguantaria? Per això, per qüestions econòmiques i no pas per raons morals, no podem tenir descendència ni amb concubines, ni amb dones, ni res que s’assembli a una relació amorosa completa. No fos cas que en les darreres voluntats el nostre testament fos a favor d’ella i els nostres fills, que ens han donat una vida plena, i no de l’Església, que ens ha fet malviure per aquesta ximpleria del celibat! A l’Església, a Roma, li convé econòmicament que se segueixi escrupolosament la llei del celibat!

—No sols reconeixeu que cometeu aquests pecats, sinó que a sobre acuseu que qui us aboca a aquestes pràctiques pecaminoses és la mateixa Església?!

Va ser una sessió tensa, no gens plàcida, llarga i verbalment violenta. La majoria de bisbes, esperonats per Guifré, plantaven cara a Amat, el qual, desconcertat i indefens, aguantava estoicament les esbroncades i les colèriques intervencions que acabaven en acalorades discussions. Fins i tot el purpurat de la regió d’Agda el va incomodar amb alguns comentaris de mal gust.

—No sols qüestiono la vostra fe, estimat bisbe d’Oleró, sinó que a més, i no són meres insinuacions, tinc persones de confiança que poden assegurar que les vostres preferències sexuals us fan córrer fins als patis de les escoles! —El bisbe d’Agda li va escopir les seves acusacions com si fossin verí.

També es va haver de sentir una colla de retrets. Sobretot li retreien que aquestes ordres de Roma eren d’una hipocresia clamorosa. Després de Guifré, el bisbe d’Elda, Hervé, va ser el següent a alçar la veu. Era un religiós que tenia una aparença més pròxima a la d’un foijador que no pas a la d’un fidel servent de l’Església. Protestava i acusava el Vaticà de no predicar amb l’exemple, de ser un niu de corrupció i concubinat conegut i mantingut per les pròpies institucions vaticanes. Se’n va fer un tip, d’anomenar bisbes i arquebisbes de l’òrbita de la cúria romana que passaven per fidels i sacrificats homes de Déu i tenien uns comportaments i unes activitats ben poc pastorals.

—En tinc prou de sentir-vos per certificar que el que em deien de tots vosaltres és cert —va deixar anar finalment Amat.

—A què us referiu? —va preguntar amb un cert aire d’irreverència el bisbe Guifré.

—M’havien informat que des dels vostres altars pregonàveu als quatre vents contra aquesta suposada vida plena d’opulència, excessos i pecats del Papa i la seva cort, i que fins i tot alguns de vosaltres —Amat s’anava encenent i va clavar els ulls en Guifré— goseu demanar públicament davant dels feligresos que el Papa hauria de purgar les seves culpes i d’expiar els seus pecats…

—És el que hauria de fer com tot pecador —el va interrompre cridant Guifré—. Hauria de reconèixer els pecats i demanar perdó i misericòrdia. Ell més que ningú hauria de donar exemple.

—Encara que fos veritat, que Déu sap que no ho és, com goseu estendre aquesta ombra de sospita? Però si no ho podeu demostrar… —Amat estava a punt de perdre els estreps—. Com us atreviu a fer una acusació tan greu i, a més, davant de les vostres parròquies? Que no veieu que això és un enorme descrèdit per a la nostra santa institució?

—Ja us hem dit què en pensem, de tot plegat, i què creiem que hauria de fer el Papa. O voleu que la gent se us giri en contra perquè no creieu en el que prediqueu?

—Ningú no pot jutjar el Sant Pare! —va explotar Amat—. Es l’home de Déu a la Terra i li deveu respecte.

Les crítiques es van anar tornant cada cop més agres i van anar pujant de to, ben orquestrades i ben dirigides per la pèrfida batuta de Guifré de Narbona. No van arribar a les mans miraculosament, però Amat no ho va tolerar. Ja en tenia prou, ja havia aguantat prou per aquell dia.

Es va estimar més suspendre la primera jornada del concili i posposar-la per a l’endemà, un cop s’haguessin refredat els ànims després de la primera missa del matí.

—Germans, no crec que aquest sigui el clima més idoni per parlar d’aquestes qüestions, que acaben perjudicant i corrompent els homes, els pobles i, de retruc, les seves ànimes. S’aixeca la sessió. Demà al matí continuarem.

Amat se’n va anar a resar fins a la capella que hi havia just a l’altre costat del claustre. La seva sortida de la sala es va fer enmig d’un ambient enrarit.

L’espectacle i el silenci dels bisbes desautoritzaven i des-legitimaven la suposada integritat moral de l’Església com a institució i obrien les portes a la impunitat i la indecència. «Ja s’ho faran, ells i les seves consciències», va pensar Amat.

Només Guifré va adreçar la paraula al bisbe d’Oleró quan abandonava la sala. Uns mots que sonaven a comiat:

—Que Déu us beneeixi!

La resta de bisbes es van aixecar amb uns somriures complaents. Se sabien vencedors i segurament també entenien aquell comiat: a l’enviat del Papa li quedaven poques hores de vida.

La segona jornada no es va arribar a celebrar mai a Girona.