42
Joel o el futur
Ja la tinc! —va cridar Joel content i va aixecar triomfant el braç on aguantava l’estaca amb què havia travessat aquella carpa lluent.
El peix es recargolava, remenava la cua i boquejava desesperadament l’aire. Un aire que es va omplir dels crits i les rialles dels altres nens, que se li van acostar fent festes, mentre llançaven les seves llances improvisades, unes branques de pi ben esmolades. Era habitual que la mainada baixés al riu per mirar de punxar algun peix amb aquells arpons que ells mateixos es construïen.
Les felicitacions estaven justificades, perquè els costava molt encertar i pescar-ne algun. Els peixos eren més lleugers que no pas aquells aprenents de pescador. Hi posaven molta voluntat, però encara no tenien prou traça per endevinar la trajectòria del peix. El vailet va córrer lleuger i orgullós amb la seva captura cap a casa. Va pujar per la ribera i va travessar el pont corrent. En aquella hora estava força transitat i, a l’altura del portal, a l’entrada, va haver d’esquivar un parell de persones que traginaven uns farcells molts grossos. Se’ls descarregaven de l’esquena per pagar els tributs abans d’entrar a la ciutat. El noiet va seguir el seu camí i va trencar per un carreró costerut que s’enfilava paral·lel a la muralla. Panteixava per l’esforç i pel pes que feia el peix. Va arribar suat i caravermell, però refet amb aquella carpa ufanosa encara que ja sense vida. Va picar a la porta i la va oferir a la seva mare.
—Guaita, mare, quin peix! —Joel va mostrar satisfet el seu trofeu—. L’he pescat jo sol!
—Rei meu, seràs un bon pescador! —li va dir Jezabel amb els ulls brillants d’orgull. Li va prendre el peix de les mans, el va abraçar tendrament i li va fer un petó al cap—. Vine, corre, entrem, l’ensenyarem al pare i ens el menjarem per sopar.
Itram estava acabant d’escriure un text a la part de dalt de la casa, aquí al carrer Rocafort. Va deixar-ho tot i va baixar a la cuina, on Joel i Jezabel es miraven bocabadats la carpa.
El pare d’Itram, el mestre d’obres Prim Llombard, havia acabat les feines que li havien encarregat per al comtat de Besalú, i després havia traspassat les eines al seu fill. Ara vivia retirat en una masia als afores de la capital, on feia una vida semblant a la que havia deixat a la seva granja de Sie-na, però amb una altra il·lusió: veure créixer el seu nét.
Sí, Jezabel i Itram s’havien casat com moltes altres parelles que havien portat en secret el seu amor durant aquella època.
Les relacions entre jueus i cristians a Besalú van canviar molt després del setge. I van canviar per a bé. Tant, que les portes que tancaven el call es van desmuntar, el barri es va integrar al conjunt de la ciutat, i el respecte ha estat l’única llei que ha regit durant els últims anys. Tant de bo que més endavant no es trenqui l’harmonia que ja fa uns quants anys que ens acompanya.
Tant de bo que aquest pont entre les nostres dues comunitats es pogués estendre a altres comunitats en altres punts de la geografia d’aquest país i d’altres. Del fet que aquesta concòrdia i tolerància es mantingui instal·lada entre els habitants del comtat en depèn el futur dels nostres fills.
Besalú, 6 de maig de l’any 1073 del Senyor