5
El barri del castell

EL castrum,el recinte on s’erigia el castell, era situat al capdamunt d’un turó des d’on es dominava tot Besalú i comprenia una extensió de terreny considerable.

Per accedir a la fortalesa s’havia de pujar per un camí que envoltava el pujol en espiral. Un recorregut paral·lel a unes altres muralles, diferents de les de la ciutat i que només encerclaven el castell. Prim Llombard i el seu fill s’ho miraven encuriosits. En aquests dominis hi van arribar a veure un parell o tres d’esglésies petites, horts, cases i un cementiri. El bestiar pasturava per les muntanyes que s’aixecaven davant seu, on també s’estenien vinyes i oliveres. Una tarterola de fum sortia de la xemeneia de la llar de foc d’una de les cases d’un petit burg. Era situat més enllà de les muralles, al costat mateix del camí cap a Lligordà i que passava per Capellades. Des d’allà dalt, pujant cap al castell, s’albiraven també els camps que estaven esglaonats amb feixes als vessants de les muntanyes i turons i se separaven unes parcel·les de les altres amb marges de paret seca. Hi havia conreus de secà que es destinaven a cereals i vinya. S’hi veia gent treballant. Itram va suposar que una família devia viure del que treien d’aquell tros de terra que tenien sota la senyoria del comte o de l’abat. Una collita que havien de donar als seus senyors. Segurament tota no, una part era per al seu consum i els excedents els devien dur a vendre a mercat.

Quan van arribar a dalt, una modesta guarnició de la guàrdia comtal els va donar la benvinguda al portal de la Força. El pare d’Itram es va presentar:

—Déu vos guard, sóc Prim Llombard, mestre d’obres. Fa dies que el comte m’espera. Li voldríeu dir, si us plau, que acabo d’arribar de la Llombardia i que estic a la seva disposició?

—Seguiu-me, si us plau —li va respondre un dels guàrdies.

La repicadissa d’un martell sobre una enclusa els va rebre quan entraven al pati del castell. Era el ferrer, que, amb un davantal de cuir, demostrava la seva traça en l’art de ferrar les cavallerisses i de reparar l’armament i els estris de ferro. Dues portes més enllà van poder veure com treballava l’escuder. Manipulava unes petites teules de fusta, força gruixudes. Prim va dir al seu fill que eren de freixe, però que també podien ser de roure. Li explicava que feia servir una tècnica molt antiga i complexa per fer l’escut d’armes del comte. L’home les estava folrant amb cuir enganxat amb engrut de formatge i entatxat al llarg de tot el seu perímetre.

Tot això era necessari abans de pintar sobre l’escut les armes del cavaller. En el cas de Besalú, dues espases encreuades i al mig un poble travessat per dos rius. També es van fixar en la feina que feia l’arquer.

La fortalesa s’havia de defensar i els arquers anaven armats amb uns arcs de mides considerables. Estintolades a la paret perquè s’assequessin i ben arrenglerades, hi havia una sèrie de branques de llimoner i de teix, una fusta especialment flexible i resistent, segons va explicar Prim, que anava alliçonant Itram perquè entengués tots aquells oficis. Del feix de branques en devia sortir un bon nombre d’arcs, perquè es construïen a partir de mitja branca. En aquell moment, Prim va dir al seu fill que ni parlés ni fes cap soroll. L’home s’estava barallant amb un arc als extrems del qual hi volia enganxar dos brocs de banya de cérvol. Aquests dos petits detalls servien per reforçar els punts on la corda tibava més. La branca es va vinclar i va cedir, sense trencar-se, i així va enllestir un altre arc. El va recolzar a la paret, al costat d’alguns del models que ja estaven acabats i que portaven al mig una empunyadura senzilla de cuir.

Molt a prop d’on feinejava l’arquer hi havia una taula i a sobre hi reposaven les fletxes. Allò sí que eren petites obres d’art. Branques de freixe, tan llargues com la flexibilitat de l’arc ho permetés, coronades per una punxa esmolada de ferro i a l’altre extrem s’hi afegia un feix de plomes d’oca.

—Així s’aconsegueix mantenir el centre de gravetat al mig de la fletxa i s’evita que oscil·li durant la trajectòria —va apuntar Prim.

Itram estava totalment absort i bocabadat, fascinat per la traça d’aquells artesans, capaços de crear d’una inofensiva branca d’arbre una arma que ben utilitzada podia ser letal.

Dins del recinte s’hi endevinaven les dependències dels servents, estances per allotjar les visites, les cavallerisses i les corts. També hi havia altres dependències necessàries per al bon funcionament de la institució. Així van poder veure que hi havia força enrenou.

En el recorregut per l’interior d’aquell immens pati es van encreuar amb un parell de servents que pel que duien als cabassos devien sortir del magatzem. Itram no va distingir què portaven, però li va semblar veure-hi una mica de tot. El seu pare li va fer notar que al castell no hi podien faltar provisions.

—Això vol dir que hi tenen de tot? —va preguntar Itram.

—Han d’estar preparats davant de qualsevol eventualitat.

—Què vols dir? —va insistir.

—Home, doncs, que el castell podria patir un setge o podria ser que hi hagués falta d’excedents o que hi hagués una collita molt dolenta i el comte hauria d’alimentar els seus súbdits. O senzillament, en temps de pau, com ara, i en previsió d’èpoques de vaques magres, han de procurar emmagatzemar tants productes com puguin. Provisions que siguin fàcils de conservar com mel i fruita seca. Però també oli, vi, vinagre i formatge. Aquí no ho sé, però en altres castells és fàcil trobar-hi sempre una quantitat de llenya, ferro, cànem, estopa, llana seca, draps, ungüents i altres preparats per guarir els malalts o ferits.

Mentre s’esperaven que els rebés el comte, contemplaven com dos mossos de les quadres raspallaven un cavall que ràpidament van endevinar que era el del comte. Uns altres bordegassos van aparèixer amb una colla de gossos. Els duien estacats, bordaven escandalosament i amb prou feines els podien fer creure; semblava fins i tot que fossin els animals els que arrossegaven als mossos. I de l’altra punta del pati encara van aparèixer un parell de servents més. Es van afegir als seus companys. Aquests homes portaven un carregament d’armes. El comte estava a punt de sortir de cacera.

Quan tots dos ja es pensaven que els farien marxar sense poder parlar amb ell, el van veure baixar d’unes escales de pedra mentre se cenyia l’espasa a la cintura i es dirigia amb un somriure ufanós a saludar el pare.

—Sigueu molt benvingut a Besalú, mestre Prim. Finalment, us heu decidit. Sabia que vindríeu. Estic molt content i molt agraït que hàgiu acceptat el meu oferiment. —I li va allargar la mà—. No us en penedireu.

—Al contrari, senyor, gràcies a vós per la confiança. —I li va fer mitja reverència amb el cap—. Espero respondre a les vostres expectatives, senyor.

—No en tinc cap dubte, mestre —va dir i es va enfilar d’un bot al cavall—. Ja veieu, però, que surto de cacera. Ara el que necessiteu, tant vós com el vostre fill, és refer-vos després d’un viatge tan llarg. Entreu, mengeu i beveu. A la cuina us serviran unes bones viandes per recuperar-vos. Després els homes de la meva guàrdia us acompanyaran fins al que és la vostra nova casa. Acomodeu-vos-hi i descanseu. I quan us hàgiu establert podeu anar a veure l’abat del monestir de Sant Pere. Es fora muralles. Ja li faré saber que heu arribat, deu estar ansiós de conèixer tots els detalls de l’obra.

—Entesos, senyor, però vós no els voleu sentir? —va preguntar Prim una mica decebut.

—Creieu-me, no em fa falta, tinc plena confiança en l’abat i en vós. A reveure —va cridar mentre amb una mà alçada s’acomiadava i amb l’altra feia una estrebada a les regnes per sortir d’una revolada amb tot el seguici que l’esperava per anar a caçar.

Pare i fill van entrar dins del castell acompanyats d’un criat. Itram es pensava que els senyors dels castells vivien en unes torres inhòspites i fredes. Però era tot al contrari. Va poder veure que vivien en residències molt confortables, acollidores i tot. La casa, la tenia decorada amb catifes i tota mena de draperia. Tot de tapissos i gravats virolats alegraven les estances. La taula, la van parar amb tovalles i tovallons, plates plenes de menjar, gots, escudelles, anaps i copes. El segell comtal era a tot arreu o brodat a les teles o treballat a la cristalleria. Van portar-los una gerra amb aigua i un gibrell.

—Per a què serveix, això? —va preguntar Itram al seu pare.

—Per rentar-nos les mans.

I els criats ho van deixar en un racó de la taula perquè poguessin repetir-ho després de menjar. Tenien unes culleres per a la sopa, una panereta amb pa per si havien d’acompanyar un tall de carn i un saler. Només eren dos comensals —el pare i ell— i tenien una taula parada per a un regiment. Unes plàteres plenes amb una amanida tèbia de codony, carabassa de sopa, albergínia i ceba. Alboronia, es deia aquella delícia. Després van presentar-los unes plates farcides de mandonguilles petites de vedella cuita en el seu suc, salsa de prunes seques, sal, pebre i gingebre, que hi donava un gust exquisit. I per postres, van servir-los un pastís de pasta de farina. Es deia flaó, aquell dolç, i tenia per sobre una capa de formatge fresc quallat amb menta i ou. A les gerres hi havia vi. Prim el va advertir d’aquell vi.

—Vés alerta, beu-ne només un cul perquè és molt fort, és vi hipocràtic. Si en beus molt, puja de seguida al cap. Pensa que porta espècies per mantenir-se i així no es fa malbé.

Itram el va tastar i li va picar al paladar i la llengua. Va fer unes ganyotes que van fer riure el seu pare.

—Què és aquesta barreja de gustos que noto? —va preguntar mentre notava un gust aspre i un pessigolleig intens per tota la boca.

—Ja t’ho he dit, que era fort —el va advertir, mig rient, el seu pare—. Porta clau d’espècia, pebre i també s’hi pot posar gingebre i canyella.

I li va acostar l’altra gerra.

—Té, val més que tastis això.

—Què és?

—Aigua de menta…

Itram se’n va servir un bon raig i se la va empassar d’un sol glop. Mentre se la bevia el seu pare li explicava com l’havien fet.

—… és menta fresca trinxada amb ratlladura de llimona, tot barrejat acuradament. No trobes que és molt més refrescant?

—I tant, qualsevol es beu aquest vi!

Un cop van haver satisfet la gana i la set, va tornar a aparèixer el criat, que els va acompanyar un altre cop fins al pati. Un parell de soldats armats que muntaven dos cavalls negres van fer-los de guies. Van desfer el camí de pujada que envoltava la muntanya del castell.

A tot el voltant del replà del turó on hi havia el castell s’estenia un grup de cases, un veïnat situat dins de Capellades.

—Es el barri de la Força, però també en diuen el Catllar —els va explicar un dels homes del comte que els acompanyava fins a la seva nova residència.

Era un barri de carrers costeruts i estrets. Les cases semblaven deshabitades. Totes tancades i barrades. Només després de travessar una petita plaça una finestra es va obrir i una dona els va llançar una mirada fugissera. A part d’aquella, l’única vida que van veure va ser vegetal.

Hi havia vergers i horts amb una gran varietat de flors i arbres fruiters que creixien ufanosos, però que Itram era incapaç de reconèixer.

—Aquí, en aquest costat —els va indicar el seu guia—, hi viuen cavallers, magistrats i jutges, funcionaris, batxillers i canonges.

Es veien residències senyorials, algunes fins i tot luxoses. Tenien diversos pisos, construïts sobre un nivell de porxos. La porxada donava un aire sumptuós a les façanes, que totes soles ja tenien un aspecte força treballat. S’havien concentrat molts esforços en la decoració exterior. De fet, pel re-carregament en l’ornamentació de les façanes es podia distingir si la casa pertanyia a un clergue o a un senyor. La qüestió estètica es convertia en una rivalitat entre aquests dos estaments per veure qui tenia la casa més arreglada. Uns amb motius guerrers i feudals, i els altres amb referències eclesiàstiques. Sovint pretenien imitar els palaus. Una gran portalada ocupava la planta baixa amb columnes geminades amb arcades trencades o de mig punt, protegides per un arc de descàrrega o de mig punt.

Però, sobretot, coronades amb una bona ornamentació a base de capitells, timpans i relleus. Pare i fill estaven fascinats davant d’aquell espectacle arquitectònic.

El recorregut cap al que havia de ser la seva casa continuava. El soldat del comte que els feia de guia es va aturar i va assenyalar cap a l’altra banda.

—I en aquesta altra zona hi viuen els jueus, els tindreu de veïns —va dir lacònicament. Va fer servir un to de repugnància com si fossin empestats—. Això és casa vostra —va afegir mentre s’aturava davant d’una casa de dos pisos.

Els va costar obrir la porta principal amb una clau de ferro una mica rovellada que els havien donat el soldats. Per com van grinyolar les xarneres no costava gaire d’imaginar que feia temps que no hi entrava ningú. Un parell de coloms van sortir volant per la finestra de l’improvisat colo-mar que havien anat construint al badiu, la part de dalt de la casa, una mena de golfes enteranyinades. La casa era lluminosa, hi entrava un bon sol, i això que ja començava a pondre’s. Van tancar la porta i va sonar a buidor. Feia olor de tancat, de resclosit, d’humitat. De fet, només hi havia l’esquelet de fusta de la casa, la mínima expressió d’un habitatge. Itram va pujar escales amunt. Els esglaons cruixien amb el seu pes. Pel que pogués passar es va espavilar i els va pujar de dos en dos. Un cop a dalt, en un racó hi havia dos llits de palla, que havien servit als ocells per fer-se un projecte de niu, i un bagul. Va anar corrents a obrir-lo. No hi havia res. Només una trista aranya, que es passejava pel que era el seu silenciós reialme. El va tancar i va tornar a baixar. El seu pare treia les selles als cavalls i feia passar els animals cap al fons de la casa per una mena de passadís que menava cap a un indret amb força claror. S’hi obria un pati ampli i assolellat. A una banda hi havia un pou que servia per recollir l’aigua de la pluja i a l’altra, un espai habilitat per al bestiar, on hi havia un munt de farratge apilat en un racó.

A la cuina, ítram va veure una caldera sobre la llar de foc, que penjava d’una cadena. No sabria dir si havia estat d’aram de ferro. Les flames per escalfar potatges, guisats a foc lent i altres rostits a l’ast se n’havien menjat el color original i ara estava tota ennegrida. A prop de la cuina hi havia el rebost. Hi podrien guardar provisions com ara gra, oli, farina o llegum sec. Al celler hi va trobar un parell de bótes petites i una de gran. Eren buides. Va ensumar-les, i per l’olor avinagrada que desprenien era fàcil saber què havien contingut. Arraconats en una banda d’aquell espai petit i humit hi havia altres estris: un embut, ampolles, mesures i altres andròmines.

Va obrir les finestres perquè la cuina s’airegés i hi va entrar una intensa olor de rostit. Va tancar els ulls i va deixar que aquella olor li entrés pels narius i li omplís l’estómac més que els pulmons mentre s’imaginava uns menjars suculents.

—Fa bona olor, eh?!

Una veu li va fer obrir els ulls. Era el veí del davant, que amb un somriure a la boca l’interrogava i alhora el saludava amb un cop de cap.

—Sí, i tant! —va dir amb una veu com si s’acabés de despertar.

—Com estàs? Acabes d’arribar? —li preguntava un noi que devia tenir la mateixa edat que ell.

Uns ulls rodons i negres, que li feien una expressió molt viva a la cara. Un somriure net amb un seguit de dents, sorprenentment blanques, que li brillaven al mig d’una cara rodona i envernissada.

—Sí, ara tot just ens estem instal·lant i anem descobrint les poques coses que hi ha per descobrir a la nostra nova casa —li va contestar mentre li assenyalava amb la mà les quatre coses que hi havia a la casa—. I això que fa tanta olor què és?

Itram es va mostrar encuriosit i interessat per aquella aroma exquisida que sortia de la casa del seu veí.

—És un guisat que fa la meva mare cada divendres i ens el mengem per dinar els dissabtes durant el sàbat.

—El sàbat? —Es va interessar per aquella paraula—. Què és això?

—Es una festa. Per a nosaltres és la més important. Recorda el descans de Déu al setè dia de la creació i, com que és un dia de descans, tot el que sigui necessari per al sàbat s’ha de preparar abans, com l’adafina!

—Ah, ja ho entenc… I què fas?

—Jo vigilo l’olla i remeno perquè no es cremi. —I va continuar explicant-li aquell plat que ja li feia venir salivera—. Cada divendres, quan el sol es comença pondre, la mare posa una olla al foc sobre les brases perquè vagi fent xup-xup, perquè es vagi fent a foc lent. Ha de coure tota la nit perquè porta un munt d’ingredients: carn de vedella, ossos, ous, cebes i moltes espècies: pebre, nou moscada, claus d’olor, canyella…

—Es clar, per això fa aquesta olor tan bona…

Es l’únic que se li va acudir. Encara que ja havien menjat al castell, els budells li tornaven a fer rau-rau.

—Sí, és una temptació! Jo, més d’una vegada —i va mirar dins de casa seva per assegurar-se que ningú no el sentia— hi he sucat una mica de pa, a l’olla —va confessar-li el seu veí—. L’adafina, però, no la servim fins dissabte a l’hora de dinar. —Va abaixar el cap, va fer una ganyota que no va saber desxifrar i li va dir—: La vols tastar?

—M’encantaria!

—Vine demà i…

—Simó, Simó! —Una veu que venia de la part baixa de la casa el va interrompre.

—El meu pare em crida. Quedem així, d’acord? Per cert, com et dius?

—Itram.