1
La història

Començo a escriure aquesta història avui, 15 de maig, el dia de sant Isidre, de l’any 1074 del Senyor.

És la història d’un home que es va foijar el seu futur i el dels seus en un terreny movedís, poc estable i hostil. En un entorn més aviat esquerp. Un home que va fer realitat un somni. No tothom pot fer el mateix. O potser sí. Si s’és conscient que s’ha de lluitar per aconseguir-ho, que s’han de fer sacrificis i que, sovint, el camí per arribar-hi no és gens planer. Sempre hi haurà algú que tindrà com a objectiu des-fer-te’l perquè fracassis. Això és el que hauria pogut passar amb aquesta història que ara us explicaré, la de la construcció del pont de Besalú. Malgrat les adversitats, i no sols meteorològiques —que n’hi va haver unes quantes, per cert—, es va poder aixecar una estructura que havia de perdurar segles. Però per explicar-ho abans hem de fer una mica de memòria.

El comte Bernat de Tallaferro, fill d’Oliva Cabreta i Er-mengarda, va governar Besalú i el seu comtat independent en l’època de més esplendor, que abraça el període que va de l’any 990 al 1020. El seu fill gran, Guillem, anomenat el Gras o el Boig pels seus excessos, va succeir el seu pare en els comtats de la casa de Besalú.

Va tenir dos fills, Guillem i Bernat II, fruit del casament amb Adela. Amb la seva mort, es van convertir en els seus successors i, segons deixava escrit en el seu testament, van governar plegats des del 1052 fins al 1066. Guillem va ser assassinat pels odis que havia anat suscitant en els vassalls i els barons que depenien de les seves terres, tot i que hi ha algunes cròniques que diuen que aquest assassinat es va fer amb el vistiplau del seu germà, Bernat II de Tallaferro. Ho dubto molt. Bernat II no podia aguantar la violència. Sempre s’havia dit, i tothom ho sabia, que qui duia les regnes del comtat era Guillem i que Bernat es dedicava a fer una vida més espiritual, lluny dels plaers terrenals. Ja s’encarregava Guillem de tastar-los. Per tant, no és gens estrany que aquesta fama li comportés el sobrenom del Tro.

Guillem es bevia la vida a glops, i sempre en tenia doble ració: la seva i la del seu germà. Per això, quan el van assassinar, Bernat, tot i la seva espiritualitat, va haver d’assumir si us plau per força la direcció del comtat. Hi havia un perill imminent d’insurrecció i el comtat perillava. Hug, el comte d’Empúries, etern rival de la nissaga Tallaferro, planejava envair Besalú. El plantejament defensiu del comtat podia disposar del llegat econòmic que Bernat Tallaferro va portar de Còrdova l’any 1010. Havia acudit a la crida del comte de Barcelona, Ramon Borrell, per dur els estendards catalans al cor de l’imperi àrab. Comtes, nobles i bisbes catalans van respondre a aquella convocatòria: Hug, vescomte d’en Bas; Aimar, senyor de Porqueres i més tard de Santa Pau; l’anteriorment esmentat Hug, comte d’Empúries; el bisbe de Barcelona, Accio; Arnulf de Vic; Ot de Girona, i Ermen-gol d’Urgell. Tots s’hi van presentar amb les seves tropes i van formar part d’un exèrcit que va protagonitzar una croada per saquejar els tresors de Medina Azara, la nineta dels ulls del califa Abd al-Rahman. La ciutat dels somnis situada a la serra de la Núvia, a uns cinc quilòmetres de la gran ciutat de Còrdova. Centenars de palaus, milers de fonts de marbre, inacabables, extensos i frondosos jardins. L’esforç de vint-i-cinc anys per aixecar-ho i l’embranzida d’encara no vint-i-cinc hores per enderrocar-ho.

Expliquen que un dels cavallers que va acompanyar el comte Tallaferro a les ràtzies de Còrdova va portar de terres andalusines una joia hebrea d’un valor incalculable. La va robar durant un dels saquejos a un ric mercader. Aquest havia tingut tractes amb uns jueus que, abans de convertir-se al cristianisme, s’havien volgut desfer d’un canelobre d’or de set braços que pesava com un mort. Recorden que el cavall que traginava aquesta càrrega va arribar arrossegant-se a Besalú i que tan bon punt va arribar a les portes del castell va caure rebentat, literalment. Les cames se li van trencar i en impactar la panxa de la bèstia amb el terra del pati es va esbudellar. Una setmana després encara hi havia incrustats, en algun racó del pati, trossos dels intestins d’aquell cavall sacrificat. Del canelobre no se n’havia sabut mai més res. Deien que se l’havia venut, però la creença era que estava guardat al fons de la cripta del monestir de Sant Pere. Lluny de les mirades de curiosos, fidels i infidels. Si la comunitat jueva hagués sabut que un tresor d’aquesta vàlua per a la seva fe estava confinat a les entranyes del monestir, hi podia haver hagut problemes… En fi, però això són figues d’un altre paner.

Amb tots aquests tresors àrabs, convertits en diners, els dignataris catalans van decidir fer obres, obres públiques dins dels seus territoris. Al comtat de Besalú, afeblit amb la mort sobtada de Guillem, això es va traduir en l’emmura-llament i la construcció del pont. Obres de gran envergadura. Va ser la primera decisió que va prendre Bernat II quan va pujar al poder. Una infraestructura que es necessitava amb una certa celeritat i per la qual es podien permetre pagar els serveis del millor mestre d’obres. Bernat II, fill submís de l’Església, va demanar consell a Roma. El Papa li va aconsellar que fes cridar un mestre d’obres i constructor que havia treballat als dominis de Siena i San Gimigniano. Un artista de la Toscana, Prim Llombard, que amb uns vuit o deu anys li podia assegurar l’execució amb plenes garanties d’aquella magna obra. El comte va seguir les recomanacions papals. Se’n va cuidar ell mateix, de fer-lo venir i d’encarregar-li aquella obra que havia de fer més segura la capital del comtat i que havia de convertir Besalú en una fortificació inexpugnable.

Prim Llombard va tornar a la feina que havia abandonat després de la mort de la seva esposa quan acabava de parir el seu hereu, Itram. S’havia ensorrat quan ella va emmalaltir per unes febres que la consumien i que la feien patir desmesuradament. Havia deixat la feina i es dedicava a cuidar-la. Assistia impotent a la fatal paradoxa de veure com a la seva dona se li escolava la vida al mateix temps que el seu fill se n’omplia. Un cop morta, totes les obres que feia eren capelles, esglésies, ermites. Deia que així estava més a prop d’ella.

Al cap de vuit anys d’haver-la enterrada, pare i fill se’n van anar, no sense reserves i incerteses, cap a la capital del comtat de Besalú. Itram tenia quinze anys.