25
La venjança d’en Bóta

Era una fortalesa inexpugnable. El castell del comte de Besalú tenia diverses funcions: servia de plaça militar, exercia com a nucli del domini comtal fent tasques administratives, també com a capital i, a més, tenia un ús senzillament domèstic, d’habitatge dels comtes i els súbdits. En el cas del de Besalú, les tres atribucions es donaven alhora i de vegades encara n’acollia alguna més, com quan va ser durant dos dies seu papal.

El centre del castell era la torre mestra, des d’on es descabdellava la muralla, de tres metres de gruix, feta amb grans carreus de pedra, que embolcallava el turó i tancava el recinte convertint-lo en una fortificació.

A més de la torre principal que presidia el conjunt, n’hi havia quatre més, distribuïdes segons els punts cardinals, al nord, al sud, a l’est i a l’oest. Uns punts de guaita excel-lents.

Qualsevol atac o qualsevol visita inesperada es veia venir de seguida i es podia repel·lir des dels merlets, on s’apostaven els millors arquers del comte per aturar la primera línia enemiga i, si convenia, destruir amb fletxes de foc els primers campaments que es poguessin establir pels voltants. Els qui vivien dins d’aquestes muralles estaven segurs, molt segurs. Però l’amenaça no va venir de fora, sinó de dins.

Si hi havia alguna cosa dins el castell que estava tant o més protegida que la vida del comte i la seva família això era l’aigua.

L’aigua era un element bàsic i imprescindible per a la subsistència del castell: les persones, els cavalls i el bestiar en depenien absolutament.

Es clar que sempre hi havia excepcions i precisament l’aiguader era un home que hauria pogut subsistir només a base de vi. Per les seves venes ja feia anys que no hi corria cap altre líquid vermell que no fos el fruit de la vinya. Fugia de l’aigua com els gats, però paradoxalment ell era l’encarregat de vigilar-la. Algú hauria pogut pensar que era un càstig viure i treballar envoltat d’aigua. No obstant això, hi havia molt poques persones que sabien el lloc exacte dins del recinte on es trobava l’aigua, fos en sitges, aljubs i cisternes, o fos el pou. Era un bé que es guardava dels perills exteriors, enverinaments i setges.

Damià, que és com es deia l’aiguader, era un home solitari, més aviat grassonet, que anava una mica encorbat, de galtes vermelles, ulls vius i una mica de cabells que li envoltaven la coroneta. Portava un gipó blau fosc i arrossegava unes botes llardoses del mateix color.

Vivia entre l’església i les cavallerisses del castell, en una petita estança: amb prou feines hi cabien un llit i una taula.

S’havia guanyat merescudament el sobrenom d’en Bóta. No sols perquè en tenia la forma —tot ell era igual que una bóta: panxa imponent, rodona i prenyada de vi, i cap lleugerament ovalat—, sinó també perquè les escurava fins a no deixar-hi ni una gota de vi. També cal dir que més de dues i tres vegades havia baixat rodolant el pendent del castell quan, fart de vi, perdia l’equilibri i queia a terra rostolls avall perquè era incapaç d’enfilar la pujada del camí de tornada cap a casa.

Tot va passar una nit en què Damià va beure més del compte, molt més que qualsevol altra nit. La taverna era un bullit de gent: comerciants, meuques, soldats del comte…

Damià havia baixat a sopar, com sempre solia fer, però aquell vespre va començar a beure molt més aviat que de costum.

Assegut a la seva taula habitual, en un racó perquè ningú el molestés però des d’on controlava tot el local, Damià va començar a parlar sol i cada vegada ho feia més alt. Escopia renecs, insults i fàstics contra el comte i la seva família.

Ningú no li feia cas tret de Marçal Matamala. Aquella nit havia decidit passar-la a la taverna i, malgrat la fressa que hi havia al seu voltant, es va fixar en l’aiguader, apartat i solitari de la resta, dient penjaments del poder comtal.

Va veure l’oportunitat davant dels seus ulls: la possibilitat de collar l’aiguader del castell, una peça clau, providencial, per als plans del comte d’Empúries d’afeblir el de Besalú per apoderar-se’n i fer-lo seu.

Li parava atenció i no va dubtar a acostar-se-li. Ho va fer, però abans va passar pel taulell. Es va presentar davant de Damià amb dues gerres que vessaven de vi.

—Salut, amic, us veig molt atribolat. Per quins set sous? Quines raons teniu per estar tan indignat? —va preguntar Marçal Matamala.

—No estic indignat i vós no n’heu de fotre res, dels meus maldecaps —li va etzibar Damià.

—Ningú no ho diria… Pel vostre to de veu, sembla que ho vulgueu escampar als quatre vents, que tingueu ganes de compartir-ho. —I li va acostar la gerra de vi. Damià se’l va mirar de reüll al mateix temps que, amb un somriure interessat, Matamala li oferia aquella temptació—. A mi m’ho podeu explicar, no tingueu por. Buideu el pap, de debò, vinga…

I després de dir això, es va fer un silenci que només envoltava els dos homes com si estiguessin aïllats de la resta de clients de la taverna.

—Diuen que va ser un error, una equivocació fatal, però no li ho perdonaré mai —va començar Damià des del fons de la seva veu—. Tota la seva família i els seus descendents ho pagaran, ho vaig jurar i serà així.

—Què voleu dir? De què parleu? Qui es va equivocar amb què? —s’hi va interessar Matamala.

L’aiguader, tot i el seu estat profundament etílic, va trobar un to que li va permetre continuar el relat. Matamala l’escoltava atentament.

—Quan el germà del nostre comte Bernat II, Guillem, aquell que anomenaven el Tro, tenia el poder sobre aquestes terres, va enviar un destacament dels seus homes al veïnat de Clarinyà. Algú els havia informat que en una de les cases d’aquell burg s’hi amagava un dels homes més buscats del comtat, Quintí, «el Falcó», un bandoler sanguinari que assaltava les propietats del comte i havia assassinat uns quants súbdits, i per això tenia atemorida tota la comarca. Els homes del comte amb el saig al capdavant van arribar al llogarret per detenir el Falcó i el seu grup i executar la sentència que pesava sobre ells. Els habitants, espantats per la presència d’aquell petit exèrcit, es van tancar a casa seva amb pany i forrellat. La meva família, la meva mare i la meva germana van fer el mateix. Estaven soles. Aquell matí, com cada dia, jo havia anat al bosc que hi ha a la sortida del poble. El meu pare, que al cel sia, ja feia anys que no hi era. Havia mort després d’unes llargues febres que el van fer patir molt. Els soldats es van dirigir cap a la casa que els havien indicat i, en trobar-se-la tancada i barrada, es van pensar que el Falcó els havia parat una trampa. El saig i els seus homes van encerclar la casa i, quan la van tenir envoltada, van cridar fins a tres vegades el nom del Falcó i li van demanar que sortís i es lliurés sense resistència. Es va fer un silenci, aquell silenci tan dens i pesat que precedeix les desgràcies. Van ordenar fer una foguera davant de la casa i, un cop va estar ben abrandada, els tres arquers van sucar les punxes de les fletxes dins de les flames. Les puntes que estaven embolicades amb unes teles xopes d’oli es van encendre com una teia.

»En rebre un senyal del saig van disparar tres tandes de fletxes cadascun que van anar impactant en diversos punts de la casa: al teulat, al graner, a la façana principal, i tres més van travessar les finestres i van començar a calar foc dins de l’habitatge. Els soldats somreien mentre les flames anaven consumint la casa.

»Es van començar a sentir crits histèrics de desesperació que de seguida van quedar ofegats per la crepitació del foc. Els botxins continuaven rient, contents d’haver posat fi a una de les amenaces de la zona.

»Es van quedar contemplant com el foc devorava les últimes fustes de la casa per assegurar-se que d’allà dins no en sortiria mai més ningú. El saig va ordenar que es retiressin i van anar desfilant cap a la sortida del poble amb la satisfacció d’haver fet una bona feina estampada a la cara.

»Quan els homes del comte van ser fora, els veïns van anar corrents fins a la casa per mirar d’apagar les flames amb galledes i gibrells plens d’aigua, però ja era massa tard. Del bosc estant vaig veure una columna de fum, vaig deixar les eines i vaig arrencar a córrer. Quan hi vaig arribar, em vaig trobar amb una casa totalment calcinada i un munt de cendra fumejant.

»Els veïns em van explicar el que havia passat: el saig del comte havia vingut a buscar la quadrilla de Quintí, «el Falcó», sense saber-ho s’havien confós de casa i després d’avi-sar-lo l’havien cremat.

»Dues persones innocents, la meva germana i la meva mare, van morir carbonitzades. Sobre les restes de tot allò que havia estat casa meva i la meva família vaig jurar que les venjaria!!!

Damià xarrupava el got que Matamala li havia anat omplint durant la seva explicació. L’aiguader va continuar:

—Al cap d’algun temps van detenir el Falcó i la seva banda i els van penjar. I al comte Guillem, tot i que em vaig alegrar quan el van assassinar, no l’he perdonat mai. Per això vaig venir a Besalú i vaig començar a treballar a les dependències del castell ben a prop del comte Bernat II i la seva família: per poder, algun dia, complir el meu jurament.

Matamala va assistir extasiat al relat dé l’aiguader i la seva tragèdia familiar i l’admirava per la capacitat de beure sense perdre l’oremus. Ràpidament, però, es va posar en guàrdia i li va oferir ajuda per tirar endavant el seu propòsit.

—Si voleu disposo dels mitjans per fer realitat el que fa temps que busqueu: venjar la mort dels vostres i netejar el seu honor —li va dir Matamala amb una veu ronca mentre Damià no parava de beure. Matamala va continuar—: Es tracta de fer-ho d’una manera molt subtil, tant que ningú no sabrà que heu estat vós. Es més, no caldrà vessar ni una sola gota de sang.

Quan va sentir aquestes últimes paraules, Damià va separar els llavis del got, el va deixar a la taula parsimoniosa-ment i es va interessar per la proposta.

—… i com se suposa que haig d’eliminar el comte i la seva família sense tacar-me les mans de sang? —va preguntar-li, mirant-lo amb els ulls mig tancats i movent el cap lleugerament endavant i endarrere.

Matamala es va acostar tant com va poder a l’aiguader, que tot ell pudia de vi, i tapant-se el nas i la boca li va donar la solució.

—… com dieu? —va dir Damià com si bordés.

Matamala, que s’havia tapat la boca i el nas amb la mà per no vomitar, se la va haver de treure. La fortor del vi es barrejava amb la pudor corporal que deixava anar l’aiguader i es feia gairebé impossible de respirar. Es va girar per agafar aire i li va repetir la proposta.

L’aiguader va somriure de satisfacció i va deixar veure les seves dents grogues i corcades. El somriure que provoca la venjança. Una revenja que només és per als insensats, per als irreflexius i per als ressentits. Per als qui no saben ni poden perdonar, com era el cas de Damià, la venjança és el camí. Per això només el recorren els descreguts, els qui no creuen en ells mateixos i en la possibilitat de canviar, com l’aiguader. Així pensava Damià, tot i que ell no ho sabia, encegat i obsessionat amb una sola idea que fins ara havia estat un somni. Ara veia que seria una realitat ben aviat…