Epíleg

de VICENTE DEL BOSQUE

M’és difícil parlar de companys o jugadors que he dirigit. Sempre penso que, quan llegim frases plenes d’elogis cap al protagonista d’un llibre com aquest, el primer que passa pel cap del lector/a és que aquests elogis són desmesurats, fruit de la situació i del moment. Qui escriuria un epíleg sobre un personatge determinat sense definir-lo com una gran persona i un professional magnífic?

És per això que em costa força expressar per escrit les meves impressions sobre Carles Puyol. No vull que les meves paraules siguin vanes i perdre així la magnífica oportunitat que m’ha brindat Lluís Lainz per dir el que penso d’en Carles, tant en la dimensió futbolística com en la personal. En aquest sentit, Puyol és un d’aquells jugadors que tot entrenador triaria per formar part del seu equip, no només pel que arriba a oferir sobre la gespa, sinó també per la seva transcendència dins d’un vestidor.

Conec en Carles des de la meva època a les categories inferiors del Reial Madrid. En aquells temps era una de les joies del planter del FC Barcelona, i era obvi que ben aviat arribaria a l’elit del nostre futbol. Des de llavors he tingut l’oportunitat de conèixer-lo a fons, especialment des del juny del 2008, quan vaig aterrar a la selecció espanyola. Fins aleshores, des de fora, el podia definir com un professional excel·lent, però mai no havia pogut conèixer-ne el vessant humà.

Més d’una vegada he explicat que, mentre preparàvem el partit contra Alemanya a les semifinals del Mundial de futbol a Sud-àfrica, Puyol i Xavi ens van suggerir diverses opcions per encarar la defensa del conjunt germànic, tant en accions pròpies del joc com d’estratègia. Ens van semblar molt bones idees i vam decidir practicar-les el dia previ al partit. En un servei de córner, Puyol va agafar embranzida i va rematar de cap d’una manera brillant. El seu gol ens posava per davant al marcador i aquell 1-0 es va convertir en el resultat definitiu.

Recordo també com en Carles, un cop acabat el partit, va enfilar directament cap al vestuari, sense parar atenció a cap dels mitjans de comunicació que intentaven obtenir alguna declaració del que, sense cap mena de dubte, s’havia convertit en l’heroi de la jornada. Ell, però, no va alterar el seu comportament habitual i, tal com ho hauria fet en qualsevol altre partit, va rebutjar molt educadament totes les peticions que li formularen els periodistes de diversos països.

Estic segur que molts futbolistes haurien tret pit i haurien assumit el paper d’heroi que se’ls acostuma a atribuir, atesa la transcendència d’un gol com el que va marcar. No es tracta, de cap manera, d’una conducta reprovable. Fer el gol que classifica el teu país per a la final de la Copa del Món per primera vegada a la història és, sense cap mena de dubte, una cosa de la qual cal sentir-se orgullós. Tanmateix, per a Puyol va ser tan senzill com fer la seva feina. Crec que això defineix la manera de ser d’en Carles: un home compromès amb la seva professió, que sempre prova d’aportar les seves qualitats a l’equip, als companys, i que després s’allunya de la notorietat i del focus mediàtic.

Em penso que no m’equivoco si afirmo que la majoria de vegades que estàvem amb la selecció, i no dic sempre perquè em sembla massa rotund fer servir aquesta paraula, en Carles era el primer que baixava de les habitacions al matí, que arribava a la sala on s’havia de dur a terme la xerrada prèvia, o que estava preparat per sortir a entrenar. Amb tot això també demostra professionalitat i lideratge.

Com a persona crec que en Carles és, per damunt de tot, fidel a si mateix, irreprotxable pel que fa a la conducta, i amic dels seus amics. Amb la maduresa que sempre l’ha caracteritzat, prioritza els seus companys i l’equip, fins i tot per davant seu. A més a més, Puyol s’ha convertit en el gran capità de l’equip, aquell que sempre està pendent de tot el que fan els seus companys.

Tots el respecten i el segueixen amb un sola mirada. Encara tenim gravat a la ment el que va passar a l’estadi del Rayo Vallecano, quan va demanar als companys que anessin cap al centre del camp. I sempre és allà, per qui necessiti un consell, suport o, fins i tot, si cal, una petita estirada d’orelles. Dins del terreny de joc té un radar il·limitat que li permet veure quina és la millor passada per encetar una sortida des de la defensa, on i quan cal sortir en un creuament. I si un dels companys fa el que no toca, futbolísticament parlant, sempre serà al seu costat per recordar-li-ho de la manera més adequada. En definitiva, Carles Puyol és, tal com Lluís Lainz ha reflectit tan bé en aquest llibre, un exemple per a les generacions més joves que segueixen la seva estela i proven d’imitar el seu joc i actitud com a capità.