El nou Wembley

El final de temporada i l’estiu del 2010 van ser magnífics. Molts creien que ja ho havien vist tot i que els èxits de l’equip havien tornat la pau al club. El 2008 havia estat kafkià: Joan La-porta s’havia salvat d’una moció de censura pels pèls (amb el 60,6% dels vots en contra) i la majoria dels seus directius havia presentat la dimissió després d’intentar, en va, que el president acceptés el resultat de la moció de censura com una derrota. Era la segona vegada que a Laporta li passava una cosa d’aquelles característiques. L’estiu del 2005 ja havien dimitit Sandro Rosell i altres persones de confiança pel seu desacord amb la gestió.

Ara, Laporta havia de convocar eleccions i les batalles per aconseguir el testimoni del president van ser dures. Batalles, en plural, perquè n’hi va haver dues. Una, dins del club, abans que s’obrís el procés electoral, i una altra, a fora, a partir del moment en què va començar la cursa per la presidència. Joan Laporta no va ser capaç de consensuar el nom del candidat continuista i, a partir de llavors, es van produir diversos episodis impropis d’una societat moderna i de llarga tradició democràtica com la del FC Barcelona. Finalment, Jaume Ferrer va ser qui es va enfrontar a Sandro Rosell, Marc Ingla i Agustí Benedito, a les urnes.

Els jugadors es van mantenir completament al marge del procés, malgrat que molts eren socis del club i tenien vincles sentimentals amb algun dels aspirants. La immensa majoria no va votar el 13 de juny de 2010. Puyol no ho podia fer, perquè era a Sud-àfrica per disputar el mundial, i els Estatuts del FC Barcelona no ofereixen la possibilitat de votar per correu. La victòria de Sandro Rosell va ser incontestable, amb un 61,35% dels vots. Mai ningú no havia obtingut un percentatge tan alt.

Els canvis al club estaven servits. Només Guardiola tenia el lloc de feina assegurat a l’estructura tècnica del club, i només Txiki Begiristain havia anunciat, amb molta antelació, que se n’aniria. Els motius eren absolutament personals: no estava disposat a treballar per a Rosell. Malgrat això, durant la campanya, el nou president no es va atrevir a fer públic el nom del nou director esportiu. Ningú no ho hauria fet sense el consentiment de l’únic soci del club que, amb una sola paraula, hauria pogut decidir el resultat de les votacions. Però en Pep va ser honest i va guardar silenci.

Mentre la nova estructura del club, les altes i les baixes s’anaven coent, José Mourinho havia fitxat pel Reial Madrid. Malgrat que tenia un any més de contracte amb l’Inter de Milà, l’entrenador portuguès va decidir acceptar el paper d’antídot contra la grandesa del FC Barcelona. És possible que ho fes per despit. Dos anys abans, els que llavors eren el vicepresident esportiu i el secretari tècnic, Marc Ingla i Txiki Begiristain, havien viatjat a la ciutat de Lisboa per temptejar la possibilitat que Mourinho fos el substitut de Rijkaard a la banqueta del Camp Nou.

En aquells moments, ningú no es podia imaginar el que passaria. Mourinho, que ja a les seves etapes com a entrenador del Chelsea i de l’Inter de Milà havia protagonitzat enfrontaments amb el FC Barcelona, es va convertir, al cap de molt poc temps, en un flagell del futbol espanyol i en un problema, fins i tot, per a la selecció espanyola i per al seu propi club. Si a Puyol li haguessin explicat tot el que passaria al voltant de la figura de l’entrenador portuguès, no s’ho hauria cregut. El capità barcelonista havia coincidit amb Mourinho quan aquest havia estat ajudant de Louis van Gaal i, malgrat les seves diatribes sobre el «teatre del bo» i el seu passeig provocatiu sota els aspersors del Camp Nou, en tenia un bon concepte.

Mourinho va abandonar el Reial Madrid tres anys després, sense haver enderrocat l’hegemonia dels blaugrana. És cert que Florentino Pérez va poder oferir als seus socis una Copa del Rei, una Lliga i una Supercopa d’Espanya: un títol per any i en aquest ordre. Amb tot, en aquell mateix trienni, els barcelonistes van conquerir vuit títols, i d’un pes específic més gran: una Lliga de Campions, una Supercopa d’Europa, un Mundial de Clubs, dues lligues, una Copa del Rei i dues Supercopes d’Espanya. I encara, més enllà; fins i tot l’Atlètic de Madrid va guanyar més títols en aquells tres anys, amb una Europa League, dues Supercopes d’Europa i una Copa del Rei molt dolorosa per als madridistes, perquè el partit va ser contra el Reial Madrid i al Bernabéu.

Per a Puyol, el més important era que, després d’unes vacances curtes a Eivissa, la seva dotzena temporada al FC Barcelona començava amb molt bones perspectives tant per a l’equip com per a ell mateix. A més a més, Guardiola havia renovat el contracte per un any més, el tercer, i s’havia solucionat el problema que Ibrahimovic representava per al vestidor. No el va preocupar gens que el davanter suec marxés, ni tampoc que el club decidís tornar Txigrinski al Xakhtar Donetsk. Va ser diferent amb Yaya Touré, Màrquez i Henry, amb qui potser no tenia amistat però cap als quals sentia un cert afecte.

Malgrat que Laporta havia fitxat Villa (València CF) abans de marxar, i que el club havia aconseguit les incorporacions de Mascherano (Liverpool FC), Adriano (Sevilla CF) i Afellay (PSV Eindhoven), la plantilla continuava nodrint-se de jugadors formats a casa. La temporada 2010-11, el 50% dels futbolistes que s’entrenaven a les ordres de Guardiola eren del planter. Romanticismes al marge, la sensació general era que el FC Barcelona tindria un onze molt competitiu, però que estava perdent estatura i fons d’armari.

No és que a Puyol no li interessi tot el que passa al seu voltant, però sempre ha tingut molt clar que no pot perdre ni un segon del seu temps, de la seva vida, per coses que no depenen d’ell i que, per tant, no pot solucionar. Després de tants anys al club, tants anys de capità i tantes vegades campió de tantes coses, la seva actitud continua sent la mateixa de sempre. No ha canviat. Encara és el primer d’arribar al vestidor i, faci fred o calor, mai no falta a la seva cita al gimnàs i a l’entrenament, ni tan sols quan l’entrenador concedeix un dia de descans o convoca una sessió d’assistència voluntària.

És més, no descansa ni durant les vacances. Ha tingut i té entrenadors personals. Toni Manzanares, exjugador del futbol base del FC Barcelona (1974-87), és el seu professor de Pilates des de fa uns set anys. Durant un cert temps, Puyol va mantenir un silenci sepulcral pel que fa a aquesta activitat, però ara no amaga la seva passió per un tipus de gimnàstica que li permet augmentar la força per mitjà d’uns exercicis de millora postural, flexibilitat, alliberament de tensions i augment de l’energia central. Són mètodes d’entrenament que va desenvolupar l’alemany Joseph H. Pilates, durant la Primera Guerra Mundial, mentre era en un camp de concentració com a presoner de guerra. Puyol va començar a practicar Pilates un any abans de l’Eurocopa d’Àustria i Suïssa. Li ho van recomanar per superar uns problemes d’esquena que va patir el 2007, quan es recuperava d’una intervenció per la ruptura del lligament lateral extern del genoll esquerre: «És bo per al meu cos i per a la meva ment. Faig Pilates dos cops per setmana i estic convençut que quan deixi el futbol en continuaré practicant».

Guardiola i la plantilla, amb Carles Puyol al capdavant un any més, es va recloure a la Ciutat Esportiva i es va dedicar al que els tocava, és a dir, a preparar-se per als partits, a competir en les millors condicions i a lluitar per tots els títols, mentre el club passava per uns moments d’ambient crispat, perquè Johan Cruyff havia retornat la insígnia d’or i brillants que li havia atorgat Joan Laporta, quan l’havia nomenat president d’honor del club, perquè Sandro Rosell havia impulsat una auditoria preventiva i perquè l’assemblea ordinària de compromissaris havia aprovat que es presentés una demanda de responsabilitat civil contra el president anterior.

La temporada va començar amb la conquesta de la Supercopa d’Espanya contra el Sevilla, que s’havia proclamat campió de la Copa del Rei a la final del Camp Nou contra l’Atlètic de Madrid. Al Sànchez Pizjuàn, l’equip, encara amb Ibrahimovic i sense gaires dels internacionals, va perdre a l’anada (3-1), però va golejar a la tornada (4-0), amb la majoria dels titulars al camp. Puyol no va jugar ni un minut, però el 21 d’agost va alçar el trofeu en qualitat de capità de l’equip. La Lliga va començar una setmana més tard, a Santander, amb una victòria còmoda. Tanmateix, l’Hèrcules va advertir el FC Barcelona que no es podia relaxar si volia ser campió. Els alacantins van guanyar al Camp Nou (0-2).

* * *

Tal com era habitual, els partits de Lliga s’intercalaven amb els de la lligueta de Campions, i així fins al mes de desembre, com ha estat sempre. Llavors les competicions europees s’aturaven fins al final del febrer i s’aprofitava aquest fet per acumular eliminatòries de la Copa del Rei durant l’hivern. Al sorteig de Mònaco, el bombo havia emparellat els blaugrana amb el Panathinaikos, el Rubin Kazan i el Copenhaguen FC. No eren rivals complicats, ni de bon tros, i l’equip va aconseguir l’objectiu d’acabar campió de grup, amb el mínim esforç i sense haver perdut cap dels sis partits.

Messi jugava en una nova posició. Havia abandonat la banda definitivament i no pas per actuar de mitja punta, com volien a l’Argentina. Ara «el petitó» jugava de fals davanter centre. De la seva banda, Puyol seguia a la seva i jugava la majoria dels enfrontaments. El 14 de novembre de 2010, al partit de Lliga contra el Vila-real al Camp Nou (3-1), el defensa central disputava el seu partit oficial número 500 amb el FC Barcelona. Fins aquell moment, només Migueli (549) i Xavi (540) havien jugat més enfrontaments que ell en tota la història del club. El 19 de maig del 2013, Valdés es va convertir en el quart mosqueter blaugrana que arribava al mig miler de partits oficials disputats.

Per descomptat, Carles Puyol també va jugar de titular el 29 de novembre. Aquella nit, el millor equip possible, és a dir, l’onze titular que havien deixat en herència Joan Laporta i Txiki Begiristain, va saltar a la gespa del Camp Nou: Valdés; Alves, Piqué, Puyol, Abidal; Xavi, Busquets, Iniesta; Pedro, Messi i Villa. No hi podia faltar ningú, perquè arribava el Reial Madrid i, a més, ho feia com a líder invicte del campionat. Amb José Mourinho, havia guanyat deu partits i havia empatat els altres dos. El FC Barcelona tenia un punt menys. També havia aconseguit deu victòries, però havia empatat amb el Mallorca i havia perdut amb l’Hèrcules.

El Reial Madrid, que només havia encaixat sis gols en les dotze primeres jornades del campionat, va sortir de l’estadi barcelonista ben escaldat. Els blaugrana van ser una piconadora. Tal com sona. Van guanyar per 5-0, igual que el mític 17 de febrer de 1974, al Santiago Bernabéu, amb Cruyff com a mariscal de camp, i com la nit del dia 8 de gener de 1994, al Camp Nou, amb un hat-trick de Romàrio, Alkorta recollint la seva cintura de terra i un altre cop Cruyff al capdavant de les operacions. Puyol ja sabia quina era la diferència entre fer una maneta al filial en un clàssic i fer-ne una al primer equip.

El FC Barcelona havia vençut a l’enfrontament de la jornada anterior contra l’Almeria (0-8) i, aquest cop, amb la injecció d’autoestima que significava la golejada al Reial Madrid, va agafar embranzida. Quatre equips més van encaixar manetes en aquella Lliga: la Reial Societat (5-0), l’Espanyol (1-5), el Betis (5-0) i l’Almeria (5-0). Feia l’efecte que els blaugrana podien repetir el triplet de la temporada 2008-09, perquè resolien els seus compromisos a la Copa del Rei i a la Lliga de Campions amb una facilitat que moltes vegades resultava insultant. D’altra banda, Puyol es va lesionar el 22 de gener a El Sardinero, i Piqué el va substituir durant el descans. Tenia una tendinopatia al múscul vast intern del genoll esquerre. Es va sotmetre a un tractament conservador, però va estar gairebé tres mesos de baixa.

Durant el mes de març, dues notícies colpidores van desconcertar Carles Puyol i el vestidor del FC Barcelona. El dia 5 de març de 2011, Miki Roqué anunciava entre llàgrimes la seva retirada temporal del futbol per tractar-se un càncer de pelvis. El jugador del Betis, de només vint-i-dos anys, havia nascut a Tremp, la capital del Pallars Jussà, a només tretze quilòmetres de la Pobla de Segur, que era el poble de la seva mare. Deu dies més tard, el club blaugrana emetia un comunicat oficial per donar a conèixer que «al jugador Éric Abidal se li ha detectat un tumor al fetge». Feia molt de temps que les paraules «càncer» i «tumor» no anaven associades a un futbolista en actiu. El 1996, Lubo Penev (València) havia estat de baixa per tractar-se un càncer de testicle, i el 2002, el porter José Molina (Deportivo de la Corunya) repetia per una causa idèntica. Tots dos van tornar a jugar al cap de poc temps i segueixen vius sense necessitar cap tractament. Els seus casos eren motius d’esperança.

Aquelles dues notícies no van afectar el rendiment de l’equip blaugrana, que va reprendre el seu camí cap als títols de la Copa del Rei, la Lliga i la Lliga de Campions amb una força increïble. Era com si haguessin de guanyar per en Miki i l’Abi, que era així com els anomenaven quan s’hi dirigien o s’hi referien. A la Copa, el FC Barcelona va eliminar el Ceuta, l’Athletic Club de Bilbao, el Betis i l’Almeria, de manera que van arribar a la final del 20 d’abril. Havien de jugar el tercer dels seus cinc partits de la temporada contra el Reial Madrid. Un altre capritx del destí havia volgut que el clàssic de la segona volta de la Lliga es jugués el 16 d’abril, tan sols quatre dies abans de la final de Mes-talla, i que les semifinals de la Lliga de Campions entre els dos transatlàntics de la Lliga espanyola se celebressin els dies 27 d’abril i 5 de maig, al Bernabéu i al Camp Nou, respectivament.

L’empat (1-1) a l’enfrontament de Lliga al Bernabéu, pràcticament, va deixar el campionat en mans del FC Barcelona. Els blaugrana van arribar a Madrid amb vuit punts d’avantatge i van tornar amb els mateixos a només sis jornades per al final. L’equip de Guardiola va ser molt superior i només l’arbitratge sibil·lí de l’asturià Muniz Fernàndez, fill d’un linier poc amic dels barcelonistes, li va impedir la victòria. Messi (53’) va transformar un penal que Albiol havia comès sobre Villa. La falta va ser tan clara que el defensa madridista va haver de marxar al vestidor després de la targeta vermella. Llavors, Muniz va obviar una entrada clara de Casillas al mateix Villa i va sancionar amb penal una suposada falta (en realitat inexistent) d’Alves sobre Marcelo. Cristiano Ronaldo (82’) va transformar el llançament en el gol de l’empat definitiu.

Puyol reapareixia després de gairebé tres mesos de baixa, però va haver de ser substituït (58’) a causa d’una contractura als isquios de la cama esquerra. Al principi, als metges els va fer la impressió que el capità podia jugar la final de la Copa del Rei, però la lesió, la que feia trenta de la seva carrera professional, li ho va impedir. Mentrestant, Mourinho iniciava la seva croada particular contra els àrbitres, aprofitant que el seu equip havia acabat els partits de Lliga contra els blaugrana amb un jugador menys. No tenia raó, perquè fins i tot Ramos va telefonar a Puyol per demanar-li disculpes per l’agressió que havia comès contra Messi (90’) i contra ell mateix al Camp Nou, i perquè la targeta vermella d’Albiol al Bernabéu està perfectament tipificada al reglament (envestir el contrari, si aquest és l’últim home, amb la intenció d’evitar una ocasió de gol clara).

Mourinho va escalfar molt la final de Mestalla. Al Reial Madrid li va anar bé. El navarrès Undiano Mallenco va permetre uns nivells de duresa, amb agressions i desconsideracions dignes d’expulsió, que haurien pogut condicionar el partit. No calia arribar a aquells extrems. Els madridistes van ser molt superiors a la primera meitat i el FC Barcelona hauria pogut resoldre la final a la segona, però Pinto i, sobretot, Casillas, van ser extraordinaris. A la pròrroga, Cristiano Ronaldo va marcar l’únic gol de la final (102’). És possible que l’equip de Guardiola es ressentís de les baixes de Valdés, per decisió del mateix tècnic, de Puyol, lesionat, i d’Abidal, encara convalescent de l’operació de fetge a què s’havia sotmès el 16 de març.

L’entrenador i els jugadors del FC Barcelona van donar l’enhorabona al Reial Madrid pel títol, de la mateixa manera que després del 5-0 al Camp Nou, els blaugrana havien dit que l’equip de Mourinho era extraordinari i que aquella victòria tan escandalosa havia estat circumstancial. Però a la roda de premsa van preguntar a Guardiola per un gol anul·lat a Pedro. El tècnic blaugrana va contestar que estava ben anul·lat, encara que la posició antireglamentària s’havia produït per molt pocs centímetres, i que si el jutge de línia hagués donat el gol per bo, el campió hauria estat un altre. Mourinho també va fer punta al llapis i, a la roda de premsa prèvia al partit de la Lliga de Campions de la setmana següent, al Santiago Bernabéu, va llançar un atac duríssim contra Guardiola i contra els barcelonistes.

Mourinho va calcular malament la jugada. La seva roda de premsa va tenir lloc al matí i Guardiola parlaria al capvespre. No va ser gaire intel·ligent deixar a Guardiola tant de temps per pensar-se si respondria i, en cas afirmatiu, què diria. En Pep va rumiar prou per saber que havia de contestar a l’entrenador del Reial Madrid, però no pas pel gust de fer-ho o perquè ell mateix hagués de treure avantatge de tot allò. Va pensar en els seus jugadors, que arribaven al Bernabéu amb un alt nivell d’esgotament nerviós. La resposta de Guardiola va ser demolidora: «Com que el senyor Mourinho m’ha tutejat, jo també el tutejaré», «no sé quina és la càmera del senyor Jose… Bé, totes ho deuen ser», «aquí, Mourinho és el puto jefe, el puto amo», «fora del camp ja ha guanyat; li regalo la seva Champions particular i totes les altres, però li recordo que nosaltres, els partits, els juguem al camp». Els jugadors del FC Barcelona van sentir la roda de premsa del seu entrenador per la ràdio, mentre tornaven a l’hotel de concentració. Guardiola hi havia de tornar més tard, amb cotxe. Quan va entrar al menjador de l’hotel, Puyol i la resta de jugadors es van posar drets i li van dedicar una ovació espectacular. El FC Barcelona s’havia començat a classificar per a la final del 28 de maig a Wembley.

El Reial Madrid va sortir amb una barreja de por i d’excitació. No sé què els devia dir Mourinho al vestidor, però molt pocs jugadors del seu equip estaven en els nivells d’activació adequats, i alguns jugaven passats de voltes. D’aquesta manera, difícilment serien capaços de controlar les seves emocions. Dos gols de Messi (76’ i 86) van tombar un equip que havia jugat a defensar-se i que havia perdut Pepe per una entrada inoportuna sobre Alves. Arbeloa, Xabi Alonso, Diarra o Adebayor també haurien pogut enfilar el camí del vestidor abans d’acabar el partit, però l’alemany Wolfgang Stark només va mostrar la vermella a Pinto (45’) al túnel de vestidors, a Pepe (61’) per la falta i a Mourinho (62’) per les seves protestes irades. Després aquest darrer va ser sancionat per la UEFA, a causa de l’esperpent que va protagonitzar a la roda de premsa del «Por qué?».

La tornada del Camp Nou, el 3 de maig, va tornar a estar igualada, encara que tothom sabia que el Reial Madrid difícilment podria guanyar per tres gols de diferència. Pedro (54’) va avançar el FC Barcelona al marcador i Marcelo (64’) va aconseguir l’empat. La notícia del partit va ser la reaparició d’Abidal (90’). El defensa francès va entrar per substituir Puyol. Tots dos es van fondre en una abraçada llarga que tenia molta relació amb la força i l’energia que s’havien transmès durant tot un procés que, en aquells moments, semblava que s’havia acabat.

L’11 de maig, altre cop al Ciutat de València, el FC Barcelona es va proclamar campió de Lliga. Era la tercera consecutiva en els tres anys que Guardiola feia d’entrenador, i la cinquena de Carles Puyol. El resultat del partit contra el Llevant va tornar a ser el mateix que el 2005, però aquesta vegada amb gols de Keita (28’) i Caicedo (41’). Abidal, que havia jugat vint minuts al partit de la jornada anterior contra l’Espanyol, va ser titular per primer cop des que li havien extirpat el tumor maligne que s’havia colat al seu fetge d’esportista. Quedaven dues jornades perquè s’acabés el campionat i l’equip tenia temps per preparar la final de Wembley, un altre cop contra el Manchester United, com a Roma.

Els preparadors físics, amb Paco Seirul·lo i Lorenzo Buenaventura al capdavant, van brodar la feina amb els jugadors, que van arribar a Londres en un estat físic excepcional. Tots excepte Puyol, que malgrat haver estat titular als partits més importants d’aquella primavera, es va ressentir de la lesió al genoll i va haver d’abandonar l’entrenament del 27 de maig a Wembley. Els jugadors van arribar a la final amb una frescor enorme i convençuts que podien vèncer un Manchester United que no era el mateix de Roma: el club havia venut Cristiano i estava en procés de renovació, però encara disposava de jugadors que havien jugat la final del 2009, com ara Van der Sar, Ferdinand, Vidic, Evra, Scholes, Giggs, Park o Rooney, a més de joves com Fàbio, Valencia o Chicharito.

El FC Barcelona seguia a la seva. Puyol no jugava, i això era motiu de preocupació per als més pessimistes. L’equip no havia perdut cap dels vint-i-set partits de la temporada en què havia intervingut el capità que, per a molts, era més que un jugador, un talismà. Però tant era: Valdés; Alves (Puyol, 88’), Piqué, Mascherano, Abidal; Xavi, Busquets, Iniesta; Pedro (Afellay, 90’), Messi i Villa (Keita, 86’) eren allà per donar la raó a tots els qui deien que formaven el millor equip de la història del futbol i als qui van començar a dir-ho després de la final.

Un d’aquests va ser sir Alex Ferguson. «Cap equip no ens havia clavat mai una pallissa com aquesta», va reconèixer tot just el partit es va haver acabat. El recital dels blaugrana va ser incontestable, igual que el resultat final (3-1), amb gols de Pedro (27’), Rooney (34’), Messi (54’) i Villa (69’). Amb tot, el FC Barcelona va demostrar al nou Wembley que era molt més que un grup de futbolistes que jugava com els àngels: també va deixar constància de la qualitat humana de tots aquells jugadors. Puyol ho va fer d’una manera especial. Aquella nit li tocava recollir el trofeu de les mans de Michel Platini, president de la UEFA. Però després de parlar amb el seu company Xavi, Puyol va decidir que fos Abidal qui rebés la quarta Lliga de Campions de la història d’un club que, en aquella final, havia alineat vuit jugadors educats en un model d’èxit, ple de valors.