Foc a casa

Carles Puyol havia abandonat la Masia en finalitzar la seva segona temporada al club. El fet que ja tingués dinou anys i la manca de llits disponibles a la residència d’esportistes van fer que el club el convidés, com ja havia fet amb molts altres jugadors, a compartir un pis. El club tenia controlats una sèrie d’habitatges al voltant del Camp Nou i del Miniestadi, que posava a disposició dels nois que deixaven la Masia. Ningú no marxava per voluntat pròpia, perquè allà s’hi vivia de primera, però havien de deixar llits lliures per als joves talents que continuaven arribant, sense solució de continuïtat, a l’inici de cada nova temporada.

El futbolista de la Pobla de Segur havia fet una gran amistat amb Felip Ortiz i Xavi Molist, fins al punt que l’estiu del 1997 van marxar a viure a junts a un pis propietat d’un empleat del club, que el llogava. Era a la quarta planta d’un edifici situat darrere del Miniestadi, a prop de l’avinguda de Xile. Aquella situació era nova per als tres joves jugadors, que mai no havien viscut sols, sense ningú que els digués què havien de fer. Els havia arribat l’hora de demostrar que eren persones responsables, capaces de comportar-se d’acord amb els valors amb què havien estat educats. Puyol era el més jove dels tres companys de pis, però havia madurat molt de pressa i ja exercia de líder.

Aquells tres companys van passar un any junts. No van tenir problemes de convivència, ni tan sols quan les seves respectives xicotes els van començar a acompanyar, primer, de manera ocasional i, després, de manera permanent, com si també visquessin allà. Mai no van tenir cap problema amb els veïns; al contrari, les famílies que vivien a l’escala estaven encantades de tenir aquells esportistes que es comportaven de manera excel·lent. En aquestes condicions, a ningú no li feia res compartir edifici amb uns nois que, de tant en tant, sortien fotografiats als diaris i que, amb una mica de sort, potser algun dia arribarien a ser professionals del futbol.

Xavier Molist era deu mesos més gran que Puyol. Havia nascut el 6 de febrer de 1977, a Girona, i havia arribat al club el mateix any que en Carles, procedent del Manlleu. Havien estat companys de residència i d’equip, tot i que en la seva segona temporada al club Juande Ramos l’havia reclamat perquè jugués al Barça B. L’any següent havien format part de l’equip que havia ascendit a la Segona Divisió A. Al final de la temporada 1997-98, Molist va iniciar un periple que encara avui es manté obert. Primer va jugar un any al Neuchatel Xamax suís. Més tard va passar pel CD Logroñés, el CE Sabadell, el CD Badajoz, el Gimnàstic de Tarragona, el Terrassa FC, el CD Castellón, el FC Cartagena, el CF Badalona i de nou el Terrassa FC. Si no hi ha canvis d’última hora, aquesta temporada juga a la UA Horta. Això sí, continua sent amic dels seus amics amb qui, naturalment, encara té relació.

Quan Molist va emprendre la seva aventura suïssa, en Felip i en Carles es van quedar sols. Bé, no exactament sols, perquè les seves respectives xicotes vivien amb ells. Felip Ortiz s’havia incorporat al FC Barcelona l’estiu de 1994. Nascut a Lleida, el 24 d’abril de 1977, s’havia format com a jugador a l’AEM Lleida. Durant el seu primer any al club va jugar al juvenil B. A partir de la temporada 1995-96 va ser company de Puyol durant quatre temporades consecutives. Després del descens de l’equip a Segona B va firmar contracte amb el CF Extremadura l’estiu del 1999. Amb tot, va tornar a compartir equip amb en Carles: va ser als Jocs Olímpics de Sydney, on tots dos es van acabar penjant la medalla de plata. Després de passar tres anys a l’Extremadura, Felip va jugar al Gimnàstic de Tarragona, a la UD Salamanca, a l’Oriola FC, de nou, al Gimnàstic, al FC Ascó i al CDC Torreforta. Abans de penjar les botes, Felip Ortiz es va fer militant de Convergència Democràtica de Catalunya amb la idea de dedicar-se a la política. Actualment és regidor d’Esports a l’Ajuntament de Salou i compagina la seva professió amb l’ensenyament del futbol a l’escola del Gimnàstic de Tarragona.

Deixant de banda el fet d’haver compartit unes quantes batalles futbolístiques, la principal aventura que Xavi Molist, Felip Ortiz i Carles Puyol van viure junts va tenir lloc la matinada del 22 de desembre de 1998. Molist i Víctor Cortés, un altre antic company de la Masia, van passar per Barcelona de visita. Van sortir tots a sopar i a prendre una copa a un local del peu del Tibidabo. Després van tornar a casa, i en Felip i en Carles se’n van anar a dormir. No hi havia problemes d’espai, perquè el pis disposava de quatre habitacions i estava perfectament moblat. Puyol i la seva xicota Agnès dormien junts en una habitació, i en Felip, a la seva. Quedaven dues habitacions lliures. Molist va triar la mateixa que havia ocupat mentre compartia el pis amb els seus dos amics, i Cortés es va haver d’instal·lar a la més petita.

Passades les quatre de la matinada, l’Agnès es va despertar de sobte. Havia sentit soroll i no tenia clar d’on venia. Va avisar el seu xicot, però en Carles no li va fer ni cas. «Deuen ser els del pis de baix, que estan de festa», li va dir abans de girar-se per continuar dormint. Però no, els veïns de baix no celebraven res. La cosa era molt més seriosa. L’Agnès va tornar a la càrrega: «Carles, Carles, que criden», va insistir-hi. Ara se sentia perfectament com els veïns de més a prop advertien del que passava: «Foc, foc, foc!», exclamaven.

El primer instint de Puyol va ser sortir de l’habitació i apropar-se a la porta del pis per veure què cremava, però els crits eren tan evidents que va tornar a la seva habitació i va mirar per la finestra que donava al celobert. L’impacte va ser brutal: una enorme columna de foc pujava des de baix. Era evident que hi havia hagut un incendi i que havia començat en una de les plantes baixes de l’edifici. La cosa no pintava gens bé. Així, doncs, en Carles va demanar a l’Agnès que es vestís tan de pressa com pogués i que marxés «volant». Aquesta va ser l’expressió literal que va fer servir.

Puyol va avisar, per aquest ordre, Víctor Cortés, Xavier Molist i Felip Ortiz, que van sortir en estampida de les seves habitacions. Felip, per exemple, ni tan sols es va vestir i va sortir tal com dormia, amb pantalons curts, samarreta i descalç. En Carles va tornar a la seva habitació per vestir-se i, mentre es posava les sabates, el vidre de la finestra que donava al celobert va esclatar a causa de l’escalfor. Així, doncs, va sortir corrent a tota velocitat cap al replà de l’escala. Va intentar ingènuament trucar l’ascensor; estava tan alterat que ni tan sols se li va acudir que la primera recomanació en cas d’incendi és oblidar-se de l’ascensor, que en aquest cas no funcionava. En definitiva, que va començar a baixar escales avall. Però ni tan sols havia arribat al pis de baix que es va topar de cara amb l’Agnès, en Felip, en Xavier i en Víctor, que pujaven amb el pànic reflectit als ulls. El foc s’havia originat en un dels pisos de la planta baixa i una espessa cortina de fum pujava per l’escala.

Ningú no sabia com s’ho faria per fugir d’allà. Ni ells, ni tampoc els veïns de replà i de les altres plantes, que havien sortit de casa amb el pijama i la bata, espantadíssims. De sobte, algú va recordar que l’edifici tenia una escala d’emergència i s’hi van encaminar. Es van endur una gran decepció en comprovar l’estat de deteriorament en què es trobaven tant les portes d’accés a l’escala com l’escala en si. Tot i que anava descalç, en Felip va clavar puntades de peu fins que la va aconseguir obrir. A poc a poc, els veïns van anar baixant amb extrema prudència per aquella escala que, segons el mateix Puyol, «queia a trossos».

Finalment, tots van arribar al carrer sans i estalvis. Tots menys un, en Felip, que tenia els peus plens de ferides i sagnava. Els bombers continuaven apagant l’incendi davant de l’atenta mirada de tothom. Quan els veïns van comprovar que l’incendi es trobava en fase de control, van començar a prendre decisions. En Felip va decidir anar a casa del seu company Òscar Álvarez, que vivia amb els seus pares en un edifici proper. Molist va marxar a un hotel proper i en Víctor, l’Agnès i en Carles es van refugiar al cotxe de Puyol, amb la calefacció engegada, i es van quedar per veure com els bombers apagaven definitivament el foc.

Fins a les onze del matí, quan la canalla del Colegio de San Ildefonso començava a cantar els premis del Sorteig de la Loteria de Nadal, els bombers no van deixar que els veïns tornessin a casa seva. Algunes estaven literalment calcinades. D’altres, per sort, estaven una mica millor. El pis on vivien en Carles i en Felip no es trobava entre els més mal parats, però havia patit greus desperfectes, sobretot, a les habitacions que ocupaven ells. Tots dos tenien finestres que donaven directament al celobert, un espai que s’havia convertit en una veritable xemeneia. L’habitació de Puyol no havia patit gaires danys, però la d’en Felip estava calcinada. I tot per un curtcircuit a la instal·lació elèctrica de l’arbre de Nadal d’un dels veïns de la planta baixa de l’edifici.

En Felip, d’altra banda, va ser l’únic que va patir lesions. La seva determinació a l’hora de rebentar les portes d’accés a les escales d’emergència i l’efecte de la calor als seus peus descalços li havien provocat petits talls i cremades. Quan va arribar a casa dels Álvarez Costas li van dispensar els primers auxilis. Més tard el van acompanyar a la Clínica Asepeyo, d’on va sortir amb les dues cames embolicades amb unes benes aparatoses. Les lesions, per sort, no eren tan greus.

Aquell incendi no va ser l’única desgràcia que els Puyol van patir durant la tardor i al principi de l’hivern. El pare i el germà d’en Carles havien tingut dos accidents de cotxe a la Pobla de Segur, al mateix lloc. Ambdós van sortir-ne il·lesos, però els cotxes van haver de passar pel planxista. El mateix Carles també va patir un contratemps automobilístic en ple Eixample barceloní, i el mecànic va necessitar un mes llarg per arreglar les conseqüències de la col·lisió. Per si això fos poc, Puyol va viure un episodi dantesc que ell mateix ha explicat en alguna ocasió, de paraula i per escrit. En Carles sortia de casa i un home amb aspecte d’indigent se li va apropar per demanar-li foc. El futbolista no fumava, no ho ha fet mai. Puyol va continuar cap al pàrquing per recollir el cotxe i anar al Miniestadi, on l’equip havia de disputar un partit de Lliga contra el CE Sabadell. En el moment de sortir de l’aparcament, l’individu que li havia demanat foc l’estava esperant al capdamunt de la rampa, preparat per llançar sobre el vehicle una tassa de vàter que havia arreplegat d’un contenidor d’obres. En Carles va accelerar per intentar evitar el cop, però se’n va endur un de pitjor, perquè en el moment d’incorporar-se a la calçada, un autobús de línia el va colpejar a la part posterior del cotxe. Resumint, el cotxe va haver de tornar a passar pel taller.

Però és que totes aquestes desgràcies es van veure acompanyades de problemes d’una altra mena. El canvi del sistema de joc, que l’obligava a jugar de lateral dret, unes estranyes molèsties musculars que arrossegava des de feia diverses setmanes i l’existència d’uns informes encarregats per Van Gaal el tenien neguitós. Puyol sempre ha estat un home reflexiu, amb capacitat per valorar les situacions i trobar-hi sempre una sortida. En aquest sentit, era conscient que el seu futur a Can Barça estava vinculat al fet que ell acceptés aquell nou rol. També tenia clar que si confiava en el doctor Pruna ben aviat jugaria sense molèsties. I pel que fa als informes, no podia fer res més que esperar esdeveniments.

Puyol no va arribar a saber mai quin era exactament l’origen dels seus mals. Tampoc Gonzalvo no va arribar a saber gaire sobre la causa de les molestes contractures que patia el seu futbolista. Pruna els havia dit que el millor tractament era fer un entrenament aeròbic i que, com més volum d’aquell tipus de treball fes, abans es recuperaria. En Carles s’entrenava als matins amb l’equip a un ritme aparentment normal. El seu entrenador intentava no forçar-lo en excés, però era important que participés a les sessions preparatòries amb la resta de companys. En altres moments, a altres hores del dia, Puyol treballava per compte propi. I la vigília d’alguns partits, Gonzalvo l’acompanyava. «Recordo que un divendres, a les deu de la nit, vam estar trotant pel Miniestadi per afavorir el procés de recuperació d’aquella lesió. L’endemà jugàvem un partit important contra el CA Osasuna. En Carles va rendir a un gran nivell. Vam guanyar per 4-0 i Haruna Babangida va fer dos dels gols», explica Gonzalvo.

Pel que fa als informes, Van Gaal va demanar als dos tècnics del Barça B, Josep Maria Gonzalvo i Ronald Koeman, que omplissin unes fitxes d’anàlisi de cadascun dels jugadors de la plantilla. Volia que ho fessin per separat. Eren unes fitxes completíssimes, on havien de puntuar de 0 a 10 una llista interminable de conceptes físics, tècnics, tàctics i de personalitat. Van trigar uns quants dies però, finalment, el director tècnic holandès va tenir l’encàrrec damunt de la taula del seu despatx. Gonzalvo i Koeman coincidien plenament a assenyalar que Xavi Hernández, que alternava les seves aparicions amb el primer equip i el filial, era el millor jugador de la plantilla.

Era lògic que dos entrenadors que dirigien cada dia els mateixos jugadors no tinguessin discrepàncies de criteri en aquell sentit. I allò es va reflectir en la immensa majoria de casos. Si Gonzalvo creia que un futbolista tenia un nivell 7, Koeman també el puntuava de manera quasi idèntica. Però enmig d’aquella harmonia va aparèixer un cas excepcional. El primer entrenador del filial, que complia la seva tercera temporada al club, havia valorat Puyol com el segon millor jugador de la plantilla, a poca distància del seu company Xavi Hernández. Era conscient que eren jugadors molt diferents, però en Carles compensava les seves deficiències de puntuació en l’aspecte tècnic, gràcies a les seves extraordinàries capacitats físiques. La sorpresa va arribar quan es va comprovar que l’informe de Koeman diferia considerablement del que havia preparat Gonzalvo. En punts totals, la diferència entre ambdós era de 105, una autèntica barbaritat. En canvi, Koeman havia atorgat una magnífica valoració al central Ibàn Cuadrado.

Fos com fos, entre incendis, accidents de cotxe, mals resultats, lesions i informes més o menys favorables, Carles Puyol havia abandonat el pis que compartia amb Felip Ortiz. La seva xicota, l’Agnès, li va oferir la possibilitat d’anar a viure amb ella casa dels seus pares, en Vicenç i la Montse, i a en Carles li va semblar bé d’instal·lar-s’hi, mentre duressin les obres de rehabilitació de la casa. Però ja no hi va tornar. Es va trobar tan a gust amb la família Comas que va passar un any i mig a casa seva, fins al començament del 2000, un any que, afortunadament per a ell, no va tenir res a veure amb aquella temporada 1998-99 d’infaust record.