Una infantesa feliç

Se sol dir que la data de naixement i l’alineació dels planetes tenen una gran influència en la nostra manera de ser, el nostre caràcter, i les nostres virtuts i defectes. No ho penso rebatre, menys encara si tenim en compte que l’astrologia és una ciència i que els bons astròlegs són capaços de definir els nostres trets principals de personalitat amb una exactitud extraordinària. Per fer-ho, només necessiten saber el dia i l’hora exactes en què vam aterrar al món.

En Carles va néixer sota el signe solar d’Àries, representat per la figura d’un moltó. És, per tant, un signe de terra. Els autèntics experts defineixen aquest signe d’una manera que coincideix quasi fil per randa amb el Puyol que coneixen els seus millors amics. Tots el consideren una persona amistosa, però de maneres enèrgiques; ferm en l’encaixada de mans, de somriure fàcil, entregat a causes idealistes i humanitàries, defensor dels dèbils i inflexible davant de la injustícia, decidit quan ha d’expressar les seves opinions i lluitar per assolir els seus reptes, aparentment ingenu però agosarat i intrèpid fins al punt que no tem res ni ningú, capaç d’aixecar-se tantes vegades com calgui i de tornar-ho a provar, encara que això vulgui dir exposar-se a tornar a caure; fantasiós i somiador, i incapaç de dir una mentida sense que se li noti.

Fins i tot el seu aspecte físic obeeix al prototip d’Àries que descriuen els experts.

Només cal reproduir unes línies de l’obra Els signes del zodíac i el seu caràcter, de Linda Goodman, per adonar-nos que és així: «L’aspecte físic del moltó és ben fàcil de reconèixer. Els Àries tenen faccions ben definides, habitualment ben delimitades, poques vegades toves o borroses. Les celles, ben marcades, solen unir-se amb l’estret pont del nas, formant així el signe del moltó, potser per advertir a qui se li acudeixi la insensata idea d’intentar aturar-lo o sotmetre’l, que les seves banyes simbòliques van de veres». Goodman afegeix que «és possible que tinguin taques o cicatrius al cap o a la cara. […] Tant els homes com les dones d’aquest símbol solen tenir les espatlles amples i no és estrany que caminin amb el cos lleugerament encorbat cap endavant, guiant-se pel cap, com si diguéssim, i quasi sempre amb presses».

Potser el que més sorprèn de les definicions de Goodman és tot el que fa referència a la salut dels nascuts sota el mateix signe que Puyol: «En algun moment de la seva vida, tots els Àries mostraran alguna forma de comportament temerari que farà que pateixin ferides al cap o a la cara. També són probables els talls i les cremades, i els mals de cap, de vegades tan intensos que poden arribar a la migranya. […] Les erosions cutànies, el mal de genolls i les molèsties estomacals afecten també de manera particular els nascuts al final de març i durant l’abril. […] Si mai els veieu confinats al llit, pràcticament sense parlar, podeu estar segurs que estan realment malalts. I, fins i tot així, és possible que per mantenir-los allitats us calguin unes manilles».

Linda Goodman afirma que els trets de personalitat dels diversos signes del zodíac són perceptibles des de la infantesa. Destaca que «és probable que l’Àries camini abans que la resta de nens i, sens dubte, parli abans»; també comenta que «els nens Àries seran líders entre els seus companys de jocs» i, com qui no vol la cosa, deixa anar que «el metall dels Àries és el ferro, i la seva pedra, el diamant, la substància més dura que es coneix». L’estudi del nen, l’home, l’empleat o el cap d’aquest signe continua oferint pautes que, per genèriques que resultin, s’ajusten perfectament a la manera de ser i al comportament que Carles Puyol ha mostrat al llarg de la seva vida. Una vida que es va iniciar amb una infantesa feliç, que la seva gent i ell mateix han recordat a través dels episodis més il·lustratius.

La seva mare, Rosa Saforcada, ha dit sempre que el seu segon fill va començar a caminar als nou mesos, fent voltes al sofà. També ha explicat que en Carles era un nen que no parava mai quiet i que no es cansava d’anar d’aquí cap allà. D’altra banda, tothom coincideix que aquesta manera de ser la va heretar per via paterna, ja que tant el seu pare Josep com el seu avi, que també es deia Josep, eren inquiets i actius de mena, com ell. Això sí, els seus dos avantpassats més propers difícilment van protagonitzar tantes anècdotes i entremaliadures durant els primers anys de la seva existència.

Es fa difícil ordenar-les en el temps, ja que quan algú pregunta per episodis de la vida de terceres persones, tots narrem les coses de manera desordenada. És com si, a mesura que anem explicant historietes, ens en vinguessin d’altres a la memòria. O, potser, és que som incapaços d’establir si un fet o un altre van ser anteriors o posteriors en el temps. I això també ha passat amb els amics, companys i entrenadors que han contribuït, amb les seves generoses aportacions, a enriquir l’anecdotari d’aquesta biografia. Tot i així, és de justícia reconèixer que el mateix Puyol ja va explicar algunes de les primeres gestes de la seva infantesa al llibre El meu partit, del periodista Albert Masnou, que va sortir a la venda el dia de Sant Jordi del 2003, quan en Carles tot just havia fet vint-i-cinc anys i encara no havia guanyat cap títol com a futbolista professional.

Més enllà que l’anomenessin «l’home del sac» per la seva extraordinària afició a arreplegar tot el que trobava damunt de les taules, tant al Mas de Gras com al pis de la Pobla de Segur, sempre m’ha cridat poderosament l’atenció que la primera vocació de Carles Puyol fos la de policia. La qüestió és que l’estiu del 1982, mentre es disputava el Mundial d’Espanya de futbol, la família Puyol Saforcada va decidir passar uns quants dies de vacances a la platja. Juntament amb uns amics dels pares, van llogar un apartament a la Costa Brava, concretament a Roses. Cada matí anaven a la platja, i un bon dia en Carles va espantar tothom amb una sobtada desaparició.

Fins aquí, res que no hagi passat en moltes altres famílies (la meva, sense anar gaire lluny). Però el desenllaç d’aquesta història va ser diferent. Resulta que en Carles tenia ganes de fer pipí. Com qui no vol la cosa, havia deixat enrere el seu germà Josep Xavier i els fills dels amics dels seus pares, i se n’havia anat a buscar un lloc discret on fer les seves necessitats. La seva mare es va començar a desesperar tan bon punt el va trobar a faltar i, segons recorda en Josep Xavier, no parava de dir que quan aparegués en Carles, ho recollirien tot i se’n tornarien a la Pobla de Segur. En aquell moment va aparèixer una parella de policies municipals amb el nen. Unes noies estrangeres l’havien trobat al passeig marítim i havien decidit anar a buscar uns policies, perquè ajudessin el nen a trobar els seus pares. I llavors en Carles li va dir a la seva mare que, de gran, volia ser policia.

És clar que si de cada anècdota o entremaliadura que va protagonitzar durant la infantesa se n’hagués d’extreure la possibilitat d’una futura professió, Carles Puyol també hauria pogut ser jardiner i, més concretament, expert a podar arbres. Un dia, en el seu afany per recollir tot el que trobava, va agafar uns bitllets i unes monedes que hi havia sobre la calaixera del dormitori dels seus pares. Quan van trobar a faltar els diners, en Josep i la Rosa van saber on els havien d’anar a buscar. I van encertar-ho: els tenia en Carles. El seu pare, com no podia ser d’altra manera, va decidir castigar-lo i el va enviar al racó de pensar. La desgràcia, per als seus pares, va ser que en aquell racó hi havia una planta i que, per matar l’avorriment, al nano no se li va acudir una altra cosa que anar-li arrencant les fulles una per una, fins que va deixar el tronc de l’arbust literalment pelat.

Però ni el nou càstig ni altres de semblants que li van imposar els seus pares van servir de gaire. El caràcter d’en Carles era el que era i l’única opció era esperar que, a mesura que madurés, anés modulant una mica la seva conducta d’entremaliat. Un nen que se sentia especialment lliure els caps de setmana, quan pujava amb la resta de la família a casa dels seus avis, al Mas de Gras. Allà s’ho passava bomba, primer corrent al voltant de les vaques, després disparant amb les escopetes de balins i, quan ja era una mica més gran i arribava als pedals, conduint un dels tractors de llaurar el camp.

Durant la setmana, a la Pobla de Segur, la vida era una altra cosa. Al poble no corria el risc de quedar-se enganxat al cable electrificat que impedia que les vaques s’escapessin. Tampoc no podia disparar amb l’escopeta de balins contra ampolles, pedres i llaunes de refrescos. I encara menys podia pujar al tractor taronja que, encara avui, és propietat de la família. Allà, a la civilització, en Carles Puyol tenia dos altres entreteniments: la bicicleta i la pilota. Tots dos li van deixar cicatrius importants (els que l’astròloga i escriptora Linda Goodman vaticinava per a tots els Àries) quan encara era un marrec.

Carles Puyol i Javier Pérez, el seu amic de tota la vida, no tenien por de res ni de ningú. Això sí, els agradava trobar llocs tranquils on abordar nous reptes i poder fer entremaliadures sense que ningú no els destorbés. Un cop van col·locar una rampa de fusta a terra per veure fins on podien arribar saltant amb la bicicleta: agafaven embranzida, atacaven la rampa i volaven uns quants metres. Quan les distàncies eren curtes, evitaven la caiguda. La roda del darrere aterrava primer, després ho feia la del davant, i tan feliços. Però a mesura que van anar buscant noves marques, la velocitat era superior, el vol molt més llarg i el risc de caure, infinit.

Així, doncs, en nombroses ocasions van acabar a la consulta del metge del poble, el doctor Algueró, que en més d’una ocasió va haver de recórrer als punts de sutura i, fins i tot, al guix per curar aquells Zipi i Zape de carn i os. En Zipi, el ros, era en Carles, i en Zape, el moreno, era el seu amic Javi. I dir que en Carles era el ros no és cap metàfora, sinó una realitat: el petit dels Puyol va néixer amb els cabells rossos i els va conservar així durant anys. Tothom es preguntava d’on devia haver tret aquells cabells, però mai no van trobar una resposta prou concloent per atribuir aquell tret físic a algun dels seus avantpassats.

La primera bicicleta, que havia quedat petita al seu germà Josep Xavier, li va durar tot just dos mesos; el temps que va necessitar per estampar-la contra una paret després d’agafar una corba massa de pressa i sense control. Per sort, a en Carles no li va passar res. La segona bicicleta tampoc no va aguantar gaire, per a preocupació de la seva mare, que patia per si un dia passava una desgràcia. En canvi, el pare s’identificava molt amb la manera de fer del seu fill. El mateix Carles Puyol va dir en més d’una ocasió que eren iguals. Però es referia al caràcter, perquè des del punt de vista físic sempre es va assemblar més al seu avi Josep.

Puyol ja no va tenir una tercera bicicleta. El seu pare li va prometre que la hi compraria si aprovava totes les assignatures de vuitè de l’Educació General Bàsica. En Carles tenia tretze anys i estava tan convençut que aconseguiria el seu objectiu que va anar a la botiga de bicicletes de la Pobla de Segur, va triar-ne el model que més li agradava i li va dir al propietari que la hi reservés, que l’aniria a buscar al cap d’uns quants dies. Però no va ser el cas. Quan va anar a buscar les notes, el nano es va trobar amb un suspens inesperat en matemàtiques. La reacció d’en Carles va ser explosiva, es va enfadar moltíssim. No entenia com podia ser que un company a qui ell havia ajudat i li havia passat les respostes hagués aprovat, i ell en canvi hagués suspès.

La pilota li va durar més que la bicicleta. De fet, encara li dura. Viure davant per davant del Camp Municipal de la Pobla de Segur li va anar de meravella: només havia de travessar el carrer i ja podia començar a clavar puntades a la pilota. En Carles i el seu amic inseparable, en Javi, hi anaven cada tarda, després de l’escola. Allà coincidien amb en Josep Xavier i una colla de nois més grans que ells, però no els importava, encara que això els obligués a fer sacrificis: com que ningú no volia jugar de porter, sempre els tocava a un dels dos petits ficar-se sota la porteria. Per això, Carles Puyol va fer el seu debut en un equip de futbol com a porter.

El seu caràcter de nano treballador, compromès i guanyador el va dur a superar les seves capacitats. I les trompades que es va endur per evitar que la pilota acabés dins de la porteria van ser tremendes, tant, que al cap de poc va haver de renunciar a una tasca que li havia acabat agradant. La columna vertebral, que segons l’horòscop adopta la forma de qui va amb el cap i les banyes inclinades cap endavant, li molestava cada vegada més.

Encara era un nen i la seva passió per la pilota, tal com ens ha passat a molts de petits, feia que perdés la noció del temps. Per aquest motiu, cada dos per tres la Rosa havia de sortir de casa, travessar el carrer, entrar al Camp Municipal i recordar-li al seu fill que era hora de tornar a casa i de sopar. «Cinc minuts més», li demanava sempre en Carles. Uns cinc minuts, no cal dir-ho, que molt sovint es convertien en una hora. Són coses que no han canviat amb el pas del temps. Encara avui, Puyol és dels últims a sortir del camp d’entrenament. Acabada la sessió, sempre es queda una estona més. Uns dies fa estiraments; d’altres, xuta a porteria; i, de tant en tant, es col·loca sota dels pals per recordar els seus inicis al món del futbol.