La mort d’Antoni Oliveres

El canvi que s’havia produït a la carrera de Carles Puyol havia estat espectacular. El jugador havia passat de tenir un peu fora del FC Barcelona a entrenar-se cada dia amb el primer equip, a firmar un nou contracte que ja començava a semblar de professional, a debutar a la Lliga, la Lliga de Campions i la Copa del Rei, i a entrar a les convocatòries de la selecció sub-21. I tot això entre l’agost del 1999 i el juny del 2000. És evident que la seva vida hauria estat diferent si hagués acceptat les pressions de Llorenç Serra Ferrer i hagués marxat al Màlaga, o si els seus àngels de la guarda, amb Louis van Gaal al capdavant, no li haguessin ofert la possibilitat de demostrar el que valia. El destí, que remena les cartes perquè nosaltres les juguem, li havia posat una oportunitat única al davant.

Però durant aquells deu meravellosos mesos no tot van ser alegries. Tampoc no és que tingués gaires disgustos, però la malaltia i posterior mort del seu gran valedor i amic, Antoni Oliveres, van ser massa dures per a un noi de mentalitat forta però cor sensible que, fins llavors, no havia viscut mai cap situació tan crua. A Oliveres li van detectar un càncer a les glàndules suprarenals al principi del novembre del 1999. Massa tard. La metàstasi afectava ja òrgans vitals i quatre mesos més tard l’enterraven al petit cementiri de Bretui (Pallàrs Sobirà, Lleida), el poblet on havia nascut el 15 de desembre de 1942.

Antoni Oliveres havia arribat al món a casa dels seus pares, que és on naixien els nens en aquella època, i més encara a les zones rurals. Diverses generacions de la família havien nascut ja a la Casa Peret, el nom que rep la casa de la família, construïda el 1604. Del seu pare va aprendre la feina de pagès i de ramader, fins al punt que ben aviat es va convertir en un expert de la compravenda de bestiar. Aquesta feina l’havia dut a tenir relació amb els dos Josep Puyol, l’avi i el pare d’en Carles, exactament igual com li havia passat a Isidre Brenuy, el pare de la Marisa, l’esposa de Ramon Sostres. Per si encara faltaven coincidències, Oliveres es va casar amb Conxita Solé el 14 de desembre de 1969. Disset anys més tard, la Conxita va ser professora de Carles Puyol a l’escola Sagrada Família de la Pobla de Segur. En aquells moments, el petit dels Puyol tenia vuit anys.

El matrimoni Oliveres-Solé va tenir tres fills. La Pili, nascuda l’any 1970, l’Antoni, el 1972, i en Jordi, el 1976. Tots són més grans que en Carles, però tots han mantingut i mantenen un tracte molt cordial amb el futbolista. Més enllà del fet que Antoni Oliveres fos qui va moure els fils perquè Puyol pogués passar una prova al Barça, el contacte entre el més conegut dels tres propietaris de Sports Kappa i el jugador blaugrana va ser molt intens des que es van conèixer el 1995. Mai no van passar més de tres o quatre dies sense veure’s, excepte quan en Carles es trobava de viatge amb el FC Barcelona o amb alguna selecció. Oliveres no només li proporcionava roba esportiva, botes i vambes, sinó que en molts casos també exercia de relacions públiques; concertava entrevistes o àpats amb persones de diversos àmbits, periodistes entre ells, per donar-lo a conèixer.

Una vegada em van convidar en un d’aquests àpats. Puyol havia arribat feia molt poc temps a Barcelona i Oliveres ens va reunir en un magnífic restaurant del carrer Tarragona, molt a prop de l’edifici on Sports Kappa havia obert les seves oficines a la Ciutat Comtal. La reunió em va encantar, perquè em va permetre conèixer millor aquell empresari tan vital i perquè vaig poder prendre contacte de manera molt directa amb un noi jove, noble, humil, aparentment tímid, però amb molt més caràcter del que s’intuïa a simple vista, i amb unes idees molt més clares del que solia ser el cas entre els joves de l’edat que Puyol tenia en aquells moments. Jo ja l’havia vist jugar i en coneixia bé les característiques físiques, tècniques i tàctiques; sabia que tenia molt marge de millora, però aquell migdia vaig veure clar que si apostava que Puyol assoliria el seu somni, guanyaria la juguesca.

La relació entre la família Oliveres i en Carles es va fer cada dia més intensa. És possible que tot sorgís de l’agraïment que el futbolista sentia vers aquell empresari del Pallars Sobirà, que tant l’havia ajudat a fer el viatge de la Pobla de Segur a la Masia. Fos com fos, en molt poc temps, el sentiment de gratitud es va transformar en un sentiment d’amistat recíproca. I les trobades, tant a Barcelona com en altres llocs, van esdevenir tan freqüents com ho permetia la feina de Puyol. Quan el futbolista tenia descans, anava a veure els seus familiars i amics, i, de tant en tant, també es deixava caure per Bretui i altres llocs dels Pirineus de Lleida on l’Antoni, amb la seva extraordinària habilitat per entendre’s amb tothom i la seva capacitat de convocatòria, reunia alcaldes, empresaris i, fins i tot, jutges.

Tothom sabia que Kappa havia patrocinat la celebració d’un partit de futbol anual contra la droga. De fet, José Ramón Alexanko i Ramón García, un assessor fiscal de futbolistes de l’època, que malauradament ja és mort, van donar forma a aquella ocurrència juntament amb Antonio Peidro, llavors representant de la marca italiana de roba esportiva. Alexanko va convèncer Johan Cruyff perquè s’incorporés al projecte i García va fer el mateix amb el jutge Baltasar Garzón. Més tard es van sumar a la idea els periodistes Luis del Olmo i José María García. El partit es va batejar amb el nom «Drogues, no», i els beneficis obtinguts amb la venda d’entrades i els drets televisius es van destinar al Projecte Home.

Quan el Magnificio Calcificio Torinese va fer suspensió de pagaments i Sports Kappa es va fer càrrec del contracte de la marca amb el FC Barcelona, el partit es va continuar disputant en diverses ciutats de l’Estat espanyol. Cruyff va abandonar el grup de personalitats que formaven part del comitè organitzador però s’hi van sumar d’altres, com Emilio Aragón o el mateix Antoni Oliveres. Des del primer partit, disputat el 1993, fins al darrer, que va disposar de la presència i el suport de la Reina Sofia, el 2003, se’n van celebrar dotze edicions a Barcelona, Sevilla, València, Madrid i altres capitals de província.

La majoria d’amistats que Oliveres va establir en aquells anys van entrar en contacte amb Carles Puyol en algun moment o altre de la seva vida. I tots els qui en algun moment havíem gaudit de la companyia d’aquell home entranyable, vam viure la malaltia i la mort de l’Antoni de molt a prop. Ell mateix va trucar per telèfon als seus amics tan bon punt va saber que tenia càncer. Va ser pels volts de Tots Sants de l’any 1999. L’Antoni explicava la seva malaltia amb una naturalitat que posava els pèls de punta, i s’hi va enfrontar amb una enteresa que costava de creure. Era perfectament conscient de la gravetat de la situació i de les escasses expectatives de vida que els pronòstics dels metges li havien concedit, però actuava d’una manera que feia pensar que allò no el podria derrotar. El mateix Puyol es va sorprendre d’aquella actitud: «T’animava a tu, quan el malalt era ell».

Oliveres es va posar en mans dels millors especialistes. El van tractar a l’Institut Català d’Oncologia, l’Hospital Duran i Reynals, un centre especialitzat en tumors de baixa freqüència o d’alta complexitat terapèutica. En aquella època la seva filla Pili vivia a Xile, però es va traslladar immediatament a Barcelona per ser en tot moment al costat del seu pare, la seva mare i els seus germans. Puyol, com altres bons amics, va estar en contacte permanent amb el mateix Antoni Oliveres i la resta de la família. I així va ser fins la matinada del dia 9 de març de 2000 quan va morir en braços de la seva filla.

La tarda del 7 de març, Puyol, la seva xicota Agnès i Ramon Sostres el van anar a visitar a l’hospital, ubicat a la Gran Via de L’Hospitalet, just davant de l’Hospital de Bellvitge. El pobre Oliveres va treure forces d’on no n’hi havia. La malaltia l’havia devorat amb una rapidesa tremenda i el tractament de quimioteràpia no li havia deixat ni un sol d’aquells cabells llisos, morens i abundants que havia conservat fins llavors. Als seus cinquanta-set anys, es pentinava com sempre, amb la clenxa a un costat i el serrell sobre el front. Feia servir ulleres per corregir un petit índex d’astigmatisme.

Quan li van comunicar que en Carles, l’Agnès i en Ramon eren allà va demanar un moment per arreglar-se. La seva filla Pili era amb ell. Antoni Oliveres es va alçar del llit com va poder, es va posar les ulleres, va fer el gest d’apartar-se el serrell, com havia fet sempre quan en tenia, i va dir: «Que entri el crac». El futbolista va entrar a l’habitació i va conversar una bona estona amb ell, procurant no fatigar-lo massa. A pesar que els senyals de la malaltia eren evidents, Antoni es comportava com si no passés res i continuava regalant expectatives als seus amics. «Quan surti d’aquí pujarem al Mas de Gras amb el teu pare, matarem un vedell i menjarem carn a la brasa», va ser el seu comiat.

L’endemà, veient que la situació era terminal, els metges van decidir augmentar la freqüència i les dosis de morfina per mitigar-li el dolor, i esperar que es consumís. Antoni Oliveres va dormir les seves últimes hores amb els llums de l’habitació apagats. Sobre la tauleta de nit hi havia un gerani del Pallars, que desprenia una olor molt característica, i un reproductor de música relaxant. Estesa sobre el respatller de la butaca hi havia també una samarreta del FC Barcelona, la del centenari, amb el dorsal 32 a l’esquena i signada per Puyol. A les 4.15 de la matinada, mentre sonaven els acords d’El concierto de Aranjuez, el cor de l’Antoni va deixar de bategar. Tot just dues hores després, la seva esposa Conxita i els seus fills Pili, Antoni i Jordi van començar la ronda de trucades telefòniques per comunicar la trista notícia a la família i els amics íntims.

El funeral i l’enterrament van tenir lloc el dissabte 11 de març a Bretui. El poble va quedar petit per acollir els centenars de persones que van voler donar testimoni del seu afecte a la família del difunt. La petita església de Sant Esteve i el petit cementiri de Bretui van ser insuficients per donar cabuda a la multitud d’amics d’Antoni Oliveres. Però Puyol no va poder assistir a les exèquies. La tarda de divendres havia viatjat amb el primer equip del FC Barcelona a Bilbao. El dissabte a la nit els blaugrana van guanyar (0-4) a San Mamés. Puyol va ser titular, va jugar el partit complet, es va buidar com sempre i, en acabar el partit, va mirar cap al cel i li va dedicar aquella victòria. Era el seu petit homenatge a aquell gran home que tant havia fet per ell.