Dos anys de creixement
Aalgú impacient com Carles Puyol, aquells tres mesos de recuperació se li van fer eterns. Fins aquell moment, només havia sofert petits contratemps que, en molts casos, havia superat sense deixar de jugar. Sempre havia viscut a tota velocitat i ara no entenia que, si volia recuperar-se bé, havia d’anar amb el fre de mà posat. Córrer més del compte només li podia causar problemes. Els metges i els fisioterapeutes li ho repetien quasi cada dia, però a ell li costava entendre el que li deien. Volia estar amb els seus companys, lluitant per tirar endavant un projecte que, de moment, no donava resultats.
Aquesta sensació que perdia el temps, que se li escapaven alguns trens, la va deixar de tenir el 22 de febrer de 2001. Acabava d’arribar al Camp Nou per presenciar el partit de vuitens de final entre el FC Barcelona i l’AEK d’Atenes, quan li va sonar el mòbil. A l’altra banda de la línia hi havia José Antonio Camacho. Li trucava per animar-lo. Puyol li va explicar, com feia amb tothom que li preguntava per la seva recuperació, que tot anava més a poc a poc del que ell hauria volgut. El seleccionador no va dubtar a demanar-li paciència i, sense prometre-li res, va insinuar que tornaria a les convocatòries: «Tranquil. Tu recupera’t sense presses, que després vindran partits importants i has de pensar a estar bé per poder-los jugar».
La classificació de l’equip per als quarts de final va ser pràcticament un passeig. El FC Barcelona ja havia guanyat a Atenes (0-1) i es va imposar amb gran comoditat a la tornada (50). Les coses, però, no anaven gens bé a la Lliga, on les victòries continuaven alternant-se amb les derrotes. I cada cop que l’equip ensopegava, Puyol sentia encara més ràbia per no estar encara en condicions de jugar. Finalment va reaparèixer, l’1 d’abril, al partit contra la UD Las Palmas que es va disputar al Camp Nou. D’entrada va seure a la banqueta. Serra Ferrer va treure una defensa formada per Gabri, Reiziger, Frank de Boer i Sergi. En el descans va substituir Reiziger per Puyol, que tornava a jugar de defensa central.
Havien passat tres mesos i deu dies des de l’operació, i el genoll havia respost bé. Ja només li quedava recuperar el ritme de competició i tornar al lloc on havia estat abans de la lesió; és a dir, jugant com a titular indiscutible i en condicions òptimes per negociar el seu nou contracte. Les converses s’havien interromput, entre altres coses, perquè Puyol i el seu representant, Ramon Sostres, no volien asseure’s a negociar en situació d’inferioritat. A més a més, els resultats no els acompanyaven. La temporada estava sent decebedora i, en aquelles condicions, uns no s’atrevien a demanar i els altres no estaven d’humor per ser generosos.
La situació, a més, va empitjorar. És cert que l’equip va superar el Celta de Vigo als quarts de final de la Copa de la UEFA, però ho va fer gràcies al valor doble dels gols en camp contrari. El FC Barcelona havia guanyat (2-1) al Camp Nou i havia perdut a Balaídos (3-2). L’alegria va ser gran dins del vestidor, perquè l’equip es mantenia viu a Europa. La classificació, però, va arribar acompanyada dels resultats del control antidopatge al qual s’havia sotmès Frank de Boer la nit del 15 de març, a Balaídos. La comunicació indicava que el resultat havia estat advers, que és com es coneix tècnicament el que la gent del carrer anomena «positiu». Les anàlisis d’orina indicaven la presència de 8,6 nanograms de nandrolona, quan la taxa màxima permesa era de dos nanograms. Ni Puyol ni cap dels seus companys de plantilla no havien viscut mai una situació com aquella dins del vestidor.
A sobre, les coses seguien sense rutllar a la Lliga. L’equip encara era lluny del cap de la classificació i acabava moltes jornades fora de la zona de Lliga de Campions, per darrere del Reial Madrid, el Deportivo, el Valènica i el Mallorca. Dos empats consecutius davant del Vila-real i el Saragossa, en què l’equip va encaixar quatre gols en contra a cada partit, van encendre totes les alarmes. El FC Barcelona havia de visitar Anfield Road per disputar la tornada de la semifinal de la Copa de la UEFA, i l’únic resultat que valia era la victòria, després que el Liverpool hagués empatat (0-0) al Camp Nou. Però l’equip va perdre (10), amb un gol de McAlister de penal (44’). La falta no admetia discussió: Kluivert havia tocat la pilota amb la mà en un servei de córner i l’àrbitre ho havia vist perfectament.
Puyol ja havia recuperat la titularitat. A Liverpool va disputar els noranta minuts de lateral dret, però al següent partit, al Sadar de Pamplona, va jugar com a central i va formar parella amb Cocu. El FC Barcelona, potser cansat i decebut per la seva eliminació europea, va oferir una imatge molt pobra i va encaixar una nova derrota (3-1). Aquest cop, Gaspart va admetre que s’havia equivocat i va destituir Llorenç Serra Ferrer el 22 d’abril de 2001. Carles Rexach i José Ramón Alexanko van abandonar la Secretaria Tècnica, i es van vestir de curt per dirigir la plantilla com a primer i segon entrenador.
Aquell nomenament era provisional, però l’equip es va classificar per disputar la prèvia de la Lliga de Campions al darrer minut de l’últim partit de Lliga. El 17 de juny, el València arribava al Camp Nou amb tres punts d’avantatge sobre el FC Barcelona. En tenia prou amb un empat per aconseguir el seu objectiu. El partit va acabar amb victòria blaugrana (3-2). Els tres gols van dur la firma de Rivaldo, i el darrer i definitiu encara participa avui en dia en concursos sobre el millor gol de la història. Aquella xilena no s’oblida ni s’oblidarà en el món del futbol i, sobretot, entre els socis i seguidors barcelonistes. Això sí, els blaugrana van acabar disset punts per sota del Reial Madrid, que va ser campió.
L’eliminació de la Copa del Rei a mans del Celta de Vigo va posar punt final a un any gris, pobre, en consonància segurament amb la presidència que li tocava viure al club: l’ombra de Núñez era massa allargada per a un home que no resistia les passions, les altes i algunes de baixes. Carles Puyol va tancar la temporada amb unes xifres globals simplement discretes. Havia jugat vint-i-quatre partits oficials, tretze menys que durant la seva primera temporada al primer equip, però havia superat una operació de genoll, havia recuperat la titularitat després de cent dies de baixa i havia tornat a la selecció espanyola.
José Antonio Camacho li havia alegrat el pitjor tram de la temporada, el de la rehabilitació del genoll i el de les derrotes doloroses amb l’equip, i l’havia tornat a convocar amb la selecció espanyola absoluta. Primer va ser el 25 d’abril a l’Arcàngel de Còrdova contra el Japó (1-0), un partit en el qual Puyol va substituir Manuel Pablo (68’) i va jugar poc més de vint minuts. Més endavant, el seleccionador el va convocar per al doble compromís del mes de juny contra Bòsnia i Hercegovina i Israel, tots dos corresponents a la lligueta de classificació per al Mundial de Corea i el Japó. En el partit del dia 2, al Carlos Tartiere d’Oviedo, no va participar en la golejada (4-1) davant dels bosnians. En canvi, el dia 6 va viure el seu debut en partit oficial. La seva aparició al partit de Tel Aviv (1-1) va ser purament testimonial, ja que va saltar a la gespa al minut 82’, per substituir el seu amic Luis Enrique. Van ser només vuit minuts, però Camacho li va confirmar que continuava recordant-se’n i que volia convocar-lo.
Aquell estiu, Puyol va començar una llarga relació d’amor amb Eivissa. Fins llavors havia alternat els estius a la Pobla de Segur i diversos llocs de la Costa Brava i Menorca, però a partir d’aquell moment el defensa blaugrana no ha faltat ni un any a la seva cita amb l’illa, on té un magnífic habitatge i diverses inversions immobiliàries. L’anècdota d’aquelles vacances va ser que, en una de les poques nits que en Carles i l’Agnès van sortir de copes, es van acostar a Pachà, la discoteca més famosa de la capital, on es van trobar amb Camacho. Quan la parella va marxar a dormir, perquè Puyol queia de son, el seleccionador es va quedar a la discoteca, en posició d’observador.
Les vacances, com sempre, van acabar molt aviat. I, com sempre, també, van estar esquitxades pels rumors i les notícies d’altes i baixes de jugadors. La més dolorosa va ser, sens dubte, que Pep Guardiola s’hagués negat a acceptar la renovació amb què el president feia mesos que l’empaitava. Alguna cosa devia passar entre tots dos, perquè el mig centre es tanqués en banda d’aquella manera i decidís canviar casa seva (perquè s’havia format al FC Barcelona com a futbolista i com a persona) pel modest Brescia italià. El retorn d’Ivàn de la Peña a la Lazio era previsible: havia recalat de nou al club en qualitat de cedit i ara li tocava tornar a Itàlia. A Puyol, que tenia i continua tenint una amistat fraternal amb l’Ivàn, li va saber greu que el club no fes res per recuperar-lo. També van deixar el club Jari Litmanen, Boudewijn Zenden, Emmanuel Petit i Simão Sabrosa.
Carles Rexach va seguir al capdavant d’una plantilla que Joan Gaspart va reforçar de manera compulsiva. No volia que tornés a passar el mateix que la temporada anterior, però no s’adonava que la seva impaciència i la seva particular manera d’entendre un esport del qual mai no ha tingut ni la més remota idea el castigarien amb molta duresa i, sobretot, deixarien el FC Barcelona en una terrible situació econòmica. Aquell estiu, Gaspart va cometre dos errors gravíssims: no acceptar cap de les ofertes multimilionàries que va rebre per Rivaldo i gastar més diners en fitxatges dels que hauria hagut de gastar.
Va pagar més de 5000 milions de pessetes (uns 30 milions d’euros) per Javier Saviola; va abonar 3500 milions de pessetes (una mica més de 20 milions d’euros) per Giovanni Deiberson, aquell extrem brasiler més famós per la disputa entre Anton Parera i Jesús Pereda («Chusín, el preu el poso jo») que no pas pel seu futbol; es va deixar arrencar 2500 milions de pessetes (uns 16 milions d’euros) per Fàbio Rochemback, un altre brasiler d’escàs nivell que només uns mesos abans valia un terç del que valia llavors; va fitxar el central suec Patrick Andersson per 1500 milions de pessetes (uns 9 milions d’euros) i el central francès Philipe Christanval per 2800 milions de pessetes (uns 18 milions d’euros); va obtenir la cessió d’un any de Francesco Coco, això sí, pagant 400 milions de pessetes (2,4 milions d’euros) pel préstec, i encara que només fos per dissimular, va fer venir Roberto Bonano, exporter del River, amb la carta de llibertat.
Tot allò va representar molta feina i una inversió extraordinària. Al final, Gaspart no va tenir ni temps ni, potser, diners per afrontar la renovació d’un futbolista com Puyol, que li sortiria cada cop més car a mesura que anés passant el temps. Al principi, es devia pensar que ho havia fet bé. En definitiva, el defensa blaugrana tenia contracte en vigor fins al 2004 i havia començat la temporada jugant molt poc. Carles Rexach va intentar tornar a la defensa de tres que tan bons resultats li havia donat entre el 1990 i el 1994, però ni aquella ni altres provatures, com la de col·locar Luis Enrique com a lateral dret, no van donar resultat. Al final, doncs, va haver de recórrer a Puyol per disposar d’una defensa més sòlida.
La temporada va tornar a ser un fracàs. El FC Barcelona va caure eliminat a la Copa del Rei a la primera ronda, davant d’un equip de Segona B, la UE Figueres. La derrota (1-0) va arribar a la primera part de la pròrroga, quan, en un xut de Garrido, la pilota va rebotar a l’esquena de Puyol i va canviar de trajectòria; el porter Reina no va poder fer res per evitar el gol. A la Lliga l’equip anava fent sense pena ni glòria, com en la temporada anterior, si bé el Reial Madrid tampoc no estava per a festes. El València va ser l’equip més en forma i el just campió. Els blaugrana van tornar a ser quarts, a onze punts del València i a dos del Madrid, que va quedar tercer.
I a la Lliga de Campions, l’equip va superar la ronda prèvia contra el Wisla de Cracòvia; va ser líder de la lligueta de la primera fase per davant del Bayer Leverkusen, l’Olympique de Lyon i el Fenerbahce; va tornar a acabar primer a la segona fase contra el Liverpool, l’AS Roma i el Galatasaray; va superar el Panathinaikos als quarts de final, però a les semifinals va caure davant de l’únic equip contra el qual no es podia permetre el luxe de perdre: el Reial Madrid. A la Lliga, els clàssics havien acabat amb victòria blaugrana al Camp Nou (2-0) i empat al Bernabéu (1-1); però a la Lliga de Campions el Reial Madrid va guanyar a l’estadi barcelonista (0-2). A continuació, els blancs van guanyar la final contra el Bayer Leverkusen (2-1) i van conquerir la famosa novena. L’entrenador del Reial Madrid era Vicente del Bosque, que ja havia guanyat l’octava l’any 2000.
El balanç del FC Barcelona va ser molt pobre i, per si això fos poc, plovia sobre mullat. Puyol, en canvi, havia completat el millor dels seus tres anys al primer equip. Tothom era conscient que en Carles havia experimentat un notable creixement com a futbolista. En l’àmbit individual va acabar sent el jugador de la plantilla amb més minuts disputats, superant Phillip Cocu i el porter Bonano. En total va participar en cinquanta-un partits oficials, amb una presència de 4466 minuts, la seva tercera millor marca fins avui. A més a més, es va estrenar com a golejador, amb dos gols.
El primer el va marcar l’11 de novembre de 2001, en la dotzena jornada de Lliga. El Valladolid va caure derrotat al Camp Nou (4-0), just després de l’eliminació de la Copa del Rei davant del Figueres. Saviola havia avançat el Barça al marcador (17’) i, només dos minuts més tard, Puyol es va incorporar a l’atac com a extrem; Gabri va enviar una passada en diagonal, buscant l’esquena de la defensa i en Carles, arribant des del darrere com un coet, va xutar amb la dreta, tot i que potser hauria de dir que va xutar amb l’ànima, i va marcar un golàs que va posar dempeus el públic del Camp Nou. El seu segon gol el va marcar el 3 de febrer de 2002, a l’Heliodoro Rodríguez de Tenerife. Puyol va obrir el marcador en la millor golejada (0-6) de l’equip en tota la temporada. Aquest cop, en Carles va tenir un gest tècnic propi dels millors davanters del món. La seva espectacular xilena va obrir el marcador i va rebre els elogis de tothom. Les paraules que Kluivert li va dedicar a la roda de premsa reflecteixen el que els mateixos futbolistes pensaven d’ell: «Puyol és un company excepcional. Sempre juga amb unes ganes impressionants i no abaixa mai els braços. Si tots juguéssim amb la mateixa intensitat i la mateixa mentalitat que ell, seríem invencibles».