Un any màgic

Diuen que «les penes amb pa fan de més bon passar», Però després de tants anys veient com la gent marxava del vestidor, Carles Puyol continuava sense acostumar-se a acomiadar els companys. És a dir que guanyar l’Eurocopa de Nacions d’Àustria i Suïssa no va treure ni una engruna de tristesa al fet d’haver dit adéu a Rijkaard, Neeskens, Eusebio, Ronaldinho, Deco, Zambrotta, Thuram, Edmilson o Oleguer, amb qui tant havia compartit. Havien viscut bons i mals moments, havien guanyat títols i perdut competicions, havien rigut i plorat. Però el futbol té aquestes coses. El comportament d’alguns i els resultats de tots havien condemnat els líders de la banqueta i de la gespa, cosa que havia arrossegat més d’un cap a la decadència.

Aquell estiu, Joan Laporta va atribuir el fracàs a l’autocomplaença de tècnics i jugadors. Traduït a l’idioma comú, això equival a dir que quan la gent s’agrada molt, es relaxa, perd tensió competitiva i no rendeix tant com caldria. Potser tenia raó, o potser no. En tot cas, la decisió ja estava presa. El club canviaria de responsable tècnic i substituiria els futbolistes que, segons el seu criteri, havien tingut més responsabilitat en el desgavell d’aquella segona temporada consecutiva sense guanyar cap títol important.

El primer de rebre va ser Frank Rijkaard. Va marxar a casa calentó, és a dir, havent cobrat l’any de contracte que li quedava per complir. Se’n va anar trist, perquè es veia amb forces per capgirar una situació que potser no s’hauria produït si li haguessin fet cas quan va demanar de prescindir de Ronaldinho i d’Eto’o. Amb tot, no tenia altre remei que acceptar que les coses són com són i no pas com ell hauria volgut que fossin. N’hi va haver d’altres que van caure amb ell. Alguns, com Neeskens o Eusebio, perquè formaven part del seu equip. D’altres, com Unzué, es van quedar encara que tenia la intenció d’emprendre una nova etapa de la seva carrera professional com a primer entrenador.

La decisió de designar el substitut de Rijkaard va ser relativament senzilla, tot i que el president Laporta es va posar les mans al cap amb incredulitat quan Txiki Begiristain li va proposar que la responsabilitat de dirigir aquell transatlàntic recaigués en Pep Guardiola. Per a Puyol, que havia estat company seu a la plantilla entre el 1999 i el 2001, era una bona notícia. Com a mínim, en aparença. En Carles recordava que Guardiola no només era un futbolista dels més grans, sinó que, a més, era un «entrenador al camp». Així el va definir al seu llibre, en què explicava unes quantes anècdotes sobre la capacitat que en Pep tenia per llegir les situacions del joc i transmetre instruccions als seus companys.

Havien estat la directiva i la secretaria tècnica les que havien pres la decisió de netejar el vestidor. En aquest cas, i encara que només fos per salvar les aparences, la directiva va optar per concedir a l’entrenador l’honor dubtós de tacar-se les mans de sang. Tampoc no calia, perquè algun dels que havia baixat del tren en marxa ja havia demostrat que no era precisament sang el que els circulava per les venes, però era millor que fos Guardiola qui resolgués aquella situació, perquè acabava d’arribar i no tenia condicionants. En el fons, el de Santpedor no tenia vincles sentimentals amb els jugadors. Edmilson, Zambrotta, Jonathan dos Santos, Thuram, Ezquerro, Deco, Ronaldinho, Oleguer i Crosas van sortir del club per la porta del darrere, encara que, per seguir la tradició, van rebre una placa d’agraïment en la seva primera visita al Camp Nou. També van convidar Eto’o a buscar-se un club, però ell no va voler marxar de cap manera i va resistir les envestides de Guardiola que, a la mateixa roda de premsa de la seva presentació, havia dit que no tenia bona sintonia amb el davanter camerunès.

La plantilla es va reforçar, i molt. El club va pagar traspassos per Henrique (9 milions), Càceres (19 milions), Piqué (6 milions), Keita (15 milions), Hleb (15 milions) i Dani Alves (29 milions). En la majoria dels casos, el club es va comprometre a complementar el preu dels fitxatges amb incentius. Si el FC Barcelona guanyava un dels títols importants (Lliga, Copa del Rei o Lliga de Campions), el club d’origen rebria una recompensa. D’aquesta manera, per exemple, el Sevilla va acabar cobrant més de 40 milions pel seu lateral dret. Guardiola també va fer pujar Sergio Busquets al primer equip, on es va retrobar amb Pedro i Víctor Sànchez, que ja feia un any que s’entrenaven a les ordres de Rijkaard amb la plantilla professional.

Puyol s’ho mirava des de la distància. Estava d’acord en algunes coses però en d’altres, no. Amb tot, per molt que fos el capità, ja estava acostumat a acceptar que en un equip de futbol cadascú té el seu paper i que ell no es podia ficar allà on no el demanen. «Els jugadors no manem», diu Carles amb una rotunditat esfereïdora. El mateix Guardiola es va encarregar de deixar-ho molt clar a tothom tan bon punt va entrar al vestidor. El primer dia va explicar, amb to pausat però amb una fermesa extraordinària, què era el que volia de cada jugador i de l’equip. Moltes d’aquestes coses les va explicar davant de tota la plantilla, però d’altres vegades va preferir fer-ho en privat.

Pep Guardiola havia començat com a aprenent i, a més a més, havia fet d’entrenador del segon equip del club la temporada immediatament anterior. Per tant, coneixia la història i sabia què era susceptible de millorar al FC Barcelona. Sabia que, si volia tirar endavant les seves idees, havia de començar per professionalitzar les estructures del club. Per aconseguir-ho, va contractar el que havia de ser el seu personal de confiança. No va buscar els millors, sinó els que sabia que li serien fidels al mil per mil. No li va importar gaire sacrificar persones molt capaces tan sols pel fet de no conèixerles del tot bé. Encara que soni estrany, Guardiola és una persona molt indecisa i desconfiada. D’aquesta manera, quan va haver contractat el seu exèrcit de lleials, va posar en marxa la segona fase del projecte: va ordenar que la Ciutat Esportiva Joan Gamper s’adaptés a les necessitats de l’equip i va exigir que se’n blindessin totes les portes.

Abans de començar els entrenaments, el nou entrenador del FC Barcelona ja havia imaginat els seus jugadors perfectes, tot i ser conscient que la perfecció no existeix. Des de feia molts anys, el club tenia un document en què es recollia la filosofia, el model de joc i els perfils de cada jugador en funció de la posició que ocupava dins l’equip. Ningú no li va lliurar una còpia del document, però no li calia. S’havia educat amb aquells principis futbolístics i sabia perfectament que ni tan sols ell reunia les condicions mínimes que s’exigien a un mig centre del FC Barcelona però, en canvi, havia estat titular durant més de deu anys. No tenia molta capacitat de sacrifici, ni dominava els diferents tipus de marcatge, ni tenia un bon joc de cap… Tanmateix, era tan increïblement bo que mai de la vida no perdia ni una pilota.

Fos com fos, l’entrenador havia d’explicar als seus jugadors en què consistirien els petits matisos que volia introduir al joc de l’equip. El sentit comú recomanava que aquestes xerrades es duguessin a terme en presència de tots els integrants de la plantilla i no pas de manera individualitzada. O que potser només els centrals havien de saber que serien els responsables de treure la pilota jugada? Que potser només els extrems havien de ser informats que, a partir de llavors, jugarien per dins i deixarien lliure el passadís exterior?

El fet és que Guardiola va cridar Puyol al seu despatx. Volia ensenyar-li unes imatges de vídeo. Va posar el reproductor i el televisor en marxa. Eren escenes que recollien diversos conceptes del joc d’un defensa central. L’entrenador va fer uns quants comentaris, mentre el futbolista mantenia la vista fixada a la pantalla. No volia perdre’s ni un detall, així que ni tan sols va parpellejar perquè no se li escapés un fotograma. «Em va ensenyar un vídeo i em va dir: “Vull que juguis així. I si no ho fas, no jugaràs”», va explicar Puyol. Qualsevol altre futbolista s’hauria sentit amenaçat. No era per menys. Però en Carles s’ho va prendre com un repte.

Durant aquell estiu eren molt pocs els barcelonistes que creien que Guardiola estava capacitat per dirigir la plantilla professional. La temporada va començar molt bé, amb la golejada al Wisla de Cracòvia (4-0) a la prèvia de la Lliga de Campions. Però després, el FC Barcelona va encadenar l’ensopegada de la tornada contra els polonesos (1-0), la derrota al primer partit de Lliga contra el Numància (1-0) i l’empat al Camp Nou contra el Racing de Santander (0-0). Si en aquell moment s’hagués convocat un referèndum per prendre una decisió sobre la continuïtat d’en Pep, el resultat hauria estat aclaparador. La sort, per a tothom, va ser que la decisió depenia d’algunes persones que van defensar la continuïtat de l’entrenador de la mateixa manera com ho havien fet al primer any de Rijkaard.

A partir d’aquell moment, l’equip va encadenar trenta-quatre partits consecutius sense perdre, amb trenta victòries i quatre empats. Va aconseguir golejades contra l’Sporting de Gijón (1-6), l’Atlètic de Madrid (6-1), el Basilea (5-0), l’Almeria (5-0), el Màlaga (1-4), el Reial Valladolid (6-0), l’Sporting de Lisboa (2-5), el Sevilla (0-3), el València (4-0), l’Atlètic de Madrid (1-3) i el Deportivo de la Corunya (5-0). Victòries a la Lliga, victòries a la Copa del Rei i victòries a la Lliga de Campions. A més a més, l’equip havia guanyat el Reial Madrid al Camp Nou (2-0). El joc i els resultats eren tan brillants que ningú no va donar importància a la derrota a casa contra l’Espanyol (1-2), ni a la derrota de la jornada següent al Vicente Calderón (4-3).

Després de la crisi de febrer (Van Gaal les patia al novembre), l’equip va despuntar amb una força incontenible, i ja no va apartar el peu de l’accelerador fins que la temporada es va haver acabat. La victòria sobre el Bayern de Munic (4-0) als quarts de final de la Lliga de Campions, el 8 d’abril, i la mítica golejada al Santiago Bernabéu (2-6), el 2 de maig, es van combinar amb el penal que Pinto va parar a Pep Martí a la tornada de les semifinals de la Copa del Rei, el 4 de març a l’Ono Estadi, i amb el gol miraculós d’Iniesta (93’) a la tornada de les semifinals de la Lliga de Campions, el 6 de maig a Stamford Bridge. Amb aquells dos empats (1-1) a Palma de Mallorca i a Londres, el FC Barcelona accedia a la final de totes dues competicions, en què s’haurien d’enfrontar a l’Ath-letic Club de Bilbao de Joaquín Caparrós i al Manchester United de sir Alex Ferguson.

L’imaginari col·lectiu dels barcelonistes s’havia posat en marxa i, el 22 d’abril, l’equip de Minoria Absoluta, dirigit per Toni Soler, en va donar una nova mostra. Aquella nit al programa Crackòvia de TV3, els actors Pep Plaza, Jordi Ríos, Carlos Latre, David Olivares, Toni Albà, Òscar Garcia i d’altres van interpretar la cançó que havia d’acompanyar l’equip fins al final de la temporada. Van fer servir la música de We will rock you de Queen, i l’equip del programa va crear una lletra la tornada de la qual era «Copa, Lliga i Champions», en què es donava per fet que el FC Barcelona guanyaria les tres competicions i, a més, en aquest mateix ordre.

Feia ja molt de temps que els responsables del programa havíem encarregat a l’actor Jordi Rios que fes la representació de Carles Puyol. La caricatura era i segueix sent extraordinària. Més enllà de la posada en escena del personatge, on es remarca la seva llarga cabellera i l’accent pallarès del capità blaugrana, els gags van ser molt populars amb l’aparició a l’escena d’un personatge tan inesperat com entranyable: l’ovella Queca.

Les dates de les finals de la Copa del Rei i de la Lliga de Campions feia molt de temps que havien estat fixades. La Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) i la Unió Europea de Futbol Associació (UEFA) havien revelat els calendaris abans que comencés la temporada. La final de la Copa del Rei s’havia de disputar el 13 de maig, a València, i la final de la Lliga de Campions estava fixada per al 27 de maig, a Roma. També se sabia la data de l’última jornada de Lliga, que havia de ser el 31 de maig. Amb tot, el cop d’autoritat que el FC Barcelona va donar al Santiago Bernabéu feia presagiar que els blaugrana es proclamarien campions amb dues o tres jornades d’antelació. I, tal com deia la cançó, va passar això mateix.

Mestalla es va omplir de gom a gom per acollir el FC Barcelona i l’Athletic Club de Bilbao, els dos equips amb més Copes del Rei de la història. Els blaugrana eren favorits, malgrat que arribaven amb les baixes d’Abidal, Iniesta i Henry. Aquella nit del 13 de maig, Guardiola va formar el seu equip amb Pinto; Alves, Piqué, Yaya Touré (Sylvinho, 89’), Puyol; Xavi (Pedro, 88’), Busquets, Keita; Messi, Bojan (Hleb, 84’) i Eto’o. El partit va començar amb sorpresa: Toquero va avançar els guipuscoans al marcador (9’). Caparrós havia estudiat molt bé el partit i va intentar tancar els espais per evitar que els barcelonistes disposessin d’ocasions de gol. Els minuts van anar passant sense que Iraizoz tingués gaires preocupacions, fins que Yaya Touré (32’) va decidir desencallar el partit amb un acció individual que va iniciar a la punta de la seva àrea i va culminar amb un llançament duríssim a pocs metres de l’àrea contrària. Després del descans l’equip de Guardiola va oferir un recital de futbol, i l’equip va tancar la victòria amb gols de Messi (55’), Bojan (57’) i Xavi (64’).

La Lliga va caure de la mateixa manera que una fruita madura cau de l’arbre. El FC Barcelona ni tan sols va haver de guanyar el partit del 17 de maig a Palma de Mallorca. Just el dia abans, el Reial Madrid havia perdut en la visita al camp del Vila-real (3-2), i els blaugrana es van proclamar campions mentre eren a casa seva; d’aquesta manera, van tenir tres setmanes per preparar la final de la Lliga de Campions. La feina del catedràtic Paco Seirul·lo va ser fonamental, com sempre. Guardiola va dosificar els seus jugadors i l’equip només va guanyar un dels últims nou punts, però, tot i així, va acabar amb nou punts d’avantatge sobre el Reial Madrid. A l’Ono Estadi, per exemple, va alinear Oier; Alves, Càceres, Abidal, Sylvinho; Gudjohnsen, Xavi Torres, Hleb; Pedro, Eto’o i Bojan. No hi havia Víctor Valdés, Piqué, Puyol, Xavi, Busquets, Yaya Touré, Iniesta, Messi ni Henry.

Quedava el repte més important, el que havia de donar accés a disputar la Supercopa d’Europa i el Mundial de Clubs, dos títols menors però que quan els guanyes et fan treure pit, tant aquí com a la resta del món. L’equip no podia malgastar energia de cap manera, així que les celebracions van haver d’esperar fins al 28 de maig. Si guanyaven el Manchester United a l’Estadi Olímpic de Roma, la ciutat eterna, ho celebrarien com cal. I si perdien, també, perquè un doblet no es guanya cada any i encara menys durant la primera temporada d’un nou entrenador. Fins llavors, només Helenio Herrera i Louis van Gaal ho havien aconseguit.

Guardiola sabia que a la final de la Lliga de Campions no podria disposar dels seus laterals titulars, Dani Alves i Abidal, sancionats tots dos: el brasiler, per acumulació de targetes, i el francès, per l’expulsió al partit contra el Chelsea FC. Tampoc no hi era Màrquez, que a l’abril s’havia trencat el menisc extern del genoll esquerre. I, per si no fos prou, Iniesta i Henry estaven sota tractament mèdic a causa d’una ruptura muscular al recte interior de la cama dreta i un esquinç del lligament creuat posterior, també del genoll dret, respectivament. Tanmateix, ambdós estaven disposats a córrer el risc de trencar-se a canvi de participar en la final de les finals.

Qualsevol hauria pagat diners per jugar contra el Manchester United aquella nit. Bé, qualsevol, tret de Keita. Guardiola va temptar el migcampista perquè acceptés jugar com a lateral esquerre, a la posició d’Abidal, que estava sancionat. A la final de la Copa del Rei, Puyol havia jugat en aquella demarcació, però en aquella ocasió havia de fer de lateral dret per substituir Dani Alves, també sancionat. Però el malià va renunciar a la proposta del seu entrenador, i ho va fer amb un argument irrefutable: no es trobava capacitat per ocupar aquella posició amb les garanties que requeria un partit tan tan important.

La vigília de la final, Carles Puyol va comparèixer amb Víctor Valdés a la roda de premsa oficial de la UEFA. El capità blaugrana va estar humil i sobri, com sempre. Va qualificar el Manchester United com «el millor equip del món», tot i que va confessar que els jugadors del FC Barcelona arribaven al partit «amb les mateixes ganes que a París», i que l’equip havia treballat amb molta intensitat per aconseguir que aquella gran temporada acabés «d’una manera espectacular». Si en tenia, de raó! Aquell títol era el més important de tots, i el que havia d’atorgar una vàlua especial a tot el que ja havien aconseguit abans d’arribar a Roma.

Uns quants minuts abans de l’inici de l’enfrontament, Guardiola va citar tots els seus jugadors i els va mostrar un vídeo motivacional. L’havia encarregat en secret absolut al seu bon amic Santi Padró, periodista de TV3. Padró va fer una feina excepcional: va barrejar imatges de la pel·lícula Gladiator amb les de tots els jugadors de la plantilla barcelonista, i també imatges del Colisseu amb les de l’Estadi Olímpic de Roma. L’entrenador blaugrana només havia posat una condició, però era molt clara: «No hi pot faltar ningú».

Era un vídeo explosiu, dels que toquen la fibra. El missatge era: «No sabem a què ens enfrontem, però és més fàcil que sobrevisquem si lluitem tots junts». Impressionava veure Russell Crowe, l’actor principal de la pel·lícula, pronunciant aquella frase amb un casc que li cobria la major part del cap i del rostre. Posava la pell de gallina sentir la veu inigualable de Luciano Pavarotti interpretant «Nessun dorma». L’ària de l’acte final de Turandot, de Giacomo Puccini, acabava amb un crit que va estremir el vestidor: «All’alba vincerò! Vincerò! Vincerò!». No calia saber gaire italià per entendre-ho.

A l’alba, però no pas la del dia, sinó la del partit, es van coure gairebé totes les coses importants que van tenir lloc durant aquella final. El vídeo no va pas tenir el mateix efecte sobre tothom: alguns jugadors van sortir excessivament motivats i d’altres, endormiscats. Tant va ser així que Guardiola no va tornar a fer servir aquell mètode per activar els jugadors. Encara sort que Valdés tornava a ser allà per corregir un desajust defensiu i aturar un gran llançament de Cristiano Ronaldo (1’), i sort que Eto’o, altre cop Eto’o, era allà per encetar el marcador de la final amb una rematada que Van der Sar no va poder aturar. A partir d’aquell moment, el FC Barcelona va ser l’amo i senyor de la pilota i del partit. La seva defensa improvisada, formada per Puyol, Touré, Piqué i Sylvinho, no va passar ni un sol maldecap fins al final i, quan l’enfrontament es començava a pansir, Messi (70’) va establir, de cap, el resultat definitiu (2-0).

El FC Barcelona havia aconseguit una cosa insòlita en la seva història, que, fins aquell moment, només havia estat a l’abast de quatre clubs més: el Celtic de Glasgow (1967), l’Ajax d’Amsterdam (1972), el PSV Eindhoven (1988) i el Manchester United (1999). Després, l’Inter de Milà (2010) i el Bayern de Munic (2013) també van inscriure el seu nom a la curta llista d’equips que han estat capaços de guanyar la Copa, la Lliga i la Lliga de Campions en una mateixa temporada. No era pas estrany que, en aquelles circumstàncies, la rebuda que es va dedicar a l’equip també fos única. La rua, amb inici al port i arribada al Camp Nou després d’un llarg recorregut per la ciutat, va congregar un milió i mig de persones als carrers.

Després de la festa, Puyol es va haver de dedicar, un cop més, a recuperar-se d’una lesió. En el transcurs de la final va patir un esquinç del lligament lateral intern del turmell esquerre. Era la seva tercera lesió de la temporada, totes durant la segona meitat de l’any. La primera lesió del 2009 havia estat una ruptura fibril·lar al recte anterior de la cama esquerra, el 29 de gener, i la segona, un esquinç del lligament lateral extern del turmell esquerre, el 7 de març.

Tot i així, Carles Puyol va jugar un total de quaranta-cinc partits i va marcar un gol, que va celebrar amb tota la magnificència del món, no només perquè fos al camp del Reial Madrid, sinó perquè va ser el gol que desfeia l’empat a u (1-2) i que encarrilava l’equip cap a la golejada que havia de decidir la Lliga (2-6). «El petó a la senyera després del gol al Bernabéu va ser una dedicatòria a un amic molt especial que m’estimo molt i, també, a tots els culers i a tots els catalans. Em va sortir del cor».

La temporada s’havia acabat, però l’any, no. Al FC Barcelona, a l’entrenador i als jugadors, encara els quedaven reptes. Podien aconseguir un fet insòlit si guanyaven la Supercopa d’Espanya contra l’Athletic Club de Bilbao, la Supercopa d’Europa contra el Xakhtar Donetsk i el Mundial de Clubs, en el qual també havien de participar l’Estudiantes de la Plata (campió d’Amèrica del Sud, Conmebol), l’Atlante de Mèxic (campió d’Amèrica del Nord, Central i el Carib, Concacaf), el Pohang Steelers (campió de l’Àsia, AFC), el TP Mazembe (campió de l’Àfrica, CAF) i l’Auckland City (campió d’Oceania, OFC).

Abans, però, l’equip va haver de realitzar una pretemporada carregada de partits i de viatges, organitzada amb l’argument que convenia recaptar una bona suma de diners per fer front als fitxatges i al pagament dels contractes dels jugadors. Després de jugar la Wembley Cup, la plantilla va marxar als Estats Units, on va visitar Pasadena, Seattle i San Francisco.

Aquell estiu, Guardiola va fer molts canvis a la plantilla. No va voler aixecar la sentència que havia dictat sobre Eto’o el 2008. El camerunès havia marcat trenta-sis gols i havia tingut un comportament irreprotxable, però en Pep continuava sense tenir bona sintonia amb el davanter. Per una raó o altra, tampoc no va voler Jorquera (Girona), Botía (Sporting de Gijón), Sylvinho (Manchester City) i Gudjohnsen (Mònaco). A més a més, va exigir la cessió de Hleb (Stuttgart), Càceres (Juventus), Henrique (Racing de Santander) i Víctor Sànchez (Xerès).

Les baixes van portar altes. En l’operació més cara de la història del FC Barcelona, tant pel que va costar econòmicament com pel que va significar des del punt de vista esportiu, va arribar Ibrahimovic (Inter de Milà). També va venir el lateral esquerre Maxwell (Inter de Milà) i Keirrison (Palmeiras) que, tal com va entrar, va marxar cedit a la Fiorentina per no tornar mai més. Per últim, Txigrinski (Xakhtar Donetsk), que va arribar després de la Supercopa d’Europa. El preu de totes aquelles transaccions va superar els cent milions d’euros.

Era obvi que, entre les nombroses habilitats de Guardiola, no hi havia la de fitxar jugadors. S’havia equivocat la temporada anterior i aquell cop es va tornar a equivocar, sobretot, amb la incorporació de Txigrinski. Hi havia diversos informes contraris al fitxatge del central, però l’entrenador va insistir molt perquè es tanqués aquella contractació. El club va pagar-ne vint-i-cinc milions d’euros. Al vestidor, els jugadors observaven aquella situació, estranyats. Veien, sentien i callaven. Al capdavall, a ells els paguen perquè juguin; res més. Durant aquells dies, Puyol va recordar més d’una vegada la visita que havia fet l’any anterior al despatx d’en Pep.

El FC Barcelona va guanyar la Supercopa d’Espanya amb victòria a San Mamés (1-2), el 16 d’agost, i un nou triomf al Camp Nou (3-0) just una setmana més tard. La defensa semblava consolidada amb Alves, Piqué, Puyol i Abidal. Aquests quatre jugadors van tornar a jugar a la Supercopa d’Europa. Va ser el 28 d’agost, a l’estadi Louis II de Mònaco. Malgrat que el FC Barcelona disposava d’una davantera formada per Messi, Ibrahimovic i Henry, no va ser capaç de crear ocasions davant d’un equip que tampoc no va generar perill. És cert que el terreny estava en molt males condicions, però els blaugrana haurien hagut de passar per sobre el Xakhtar com una piconadora, i no ho van fer. És més, el partit va arribar a la pròrroga, i tan sols Pedro, el menut davanter que Guardiola no havia volgut feia dos anys, va marcar el gol (115’) que convertia els barcelonistes en guanyadors d’una altra competició. Era la cinquena de cinc que conquerien aquell any, i encara quedava el Mundial de Clubs.

L’arrencada de l’equip a la Lliga va ser impressionant, amb triomfs consecutius contra l’Sporting de Gijón (3-0), el Getafe (0-2), l’Atlètic de Madrid (5-2), el Racing (1-4), el Màlaga (0-2) i l’Almeria (1-0). Divuit punts de divuit. A la Lliga de Campions tot anava sobre rodes, amb empat al camp de l’Inter de Milà (0-0) i victòria contra el Dynamo de Kíev (2-0). El 17 d’octubre, el FC Barcelona va empatar a Mestalla (0-0) i tres dies més tard va tenir la primera rebolcada de la temporada. El Rubin Kazan va guanyar a l’estadi barcelonista (1-2). Aquell dia, Puyol es va quedar a la banqueta per decisió tècnica. Piqué i Màrquez van ser els centrals. Txigrinski havia debutat en el partit contra el Getafe, formant parella amb Piqué i desplaçant Puyol al lateral dret, i contra el Màlaga, on va jugar al costat de Puyol i va ser substituït a l’inici de la segona meitat.

Joan Laporta s’enfrontava als seus últims dies com a president. El 30 de juny hauria d’abandonar el club, perquè havia esgotat els dos mandats a què tenen dret els dirigents del FC Barcelona, segons s’estableix als estatuts. Els èxits d’un equip que estava fent història l’obligaven a assegurar la continuïtat dels jugadors més importants abans de marxar, i Puyol n’era un, agradés més o menys al seu entrenador. El contracte d’en Carles acabava el 30 de juny de 2010, però el 23 d’octubre de 2009 va quedar prorrogat fins al 2013.

Durant les setmanes següents, van continuar caient les victòries a la Lliga, la Lliga de Campions i la Copa, que es va començar a disputar al final d’octubre. Només algun empat en camp contrari, com ara El Sadar (1-1), al Centralny de Kazan (0-0) i a San Mamés (1-1) permetia continuar pensant que el FC Barcelona era un equip format per humans. Ni tan sols l’Inter de Mourinho, que s’havia tornat a creuar al camí dels blaugrana, havia estat capaç d’arrabassar-li la primera posició a la lligueta. Pel que fa al Reial Madrid, va perdre al Camp Nou (1-0), amb un gol d’Ibrahimovic (55’), malgrat que els blaugrana van jugar l’última meitat de l’enfrontament en inferioritat numèrica, a causa de l’expulsió de Busquets (62’). L’equip que llavors dirigia el xilè Manuel Pellegrini va fer un gran partit, però aquella nit del 21 de novembre, Valdés i Puyol van estar a un nivell espectacular.

Quan el FC Barcelona va marxar a Abu Dhabi (Emirats Àrabs Units) per disputar la Copa del Món de Clubs de la FIFA, era el líder de la Lliga amb trenta-nou punts. El Reial Madrid anava segon amb trenta-quatre i, això sí, un partit menys: la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) havia donat permís perquè els blaugrana avancessin l’enfrontament de la quinzena jornada contra el Xerès (0-2). D’aquesta manera recuperaven el partit que s’hauria hagut de disputar durant la seva absència del territori espanyol.

El 16 de desembre, els blaugrana van arribar a la final del Mundial de Clubs després de derrotar l’Atlante de Mèxic (1-3), tot i haver començat perdent el partit. Tres dies més tard, un altre cop al Zayed Sports City, i aquesta vegada contra l’Estudiantes de la Plata, el FC Barcelona va tornar a començar perdent. Pedro (89’) va rescatar l’equip un cop més i es va convertir en el primer jugador que aconseguia marcar, com a mínim, un gol a les sis competicions en què havia participat l’equip en aquell 2009 de somni. Finalment, Messi (110’) va coronar el millor any de la història del club i, possiblement, de la història del futbol. Aquell 19 de desembre, Puyol va alçar l’últim títol de club que li faltava per guanyar.