El mundial de Sud-àfrica

Espanya havia enfilat el camí cap al Campionat del Món del 2010 amb un nou responsable tècnic. Luis Aragonés havia lliurat el testimoni a Vicente del Bosque, un entrenador amb una capacitat molt similar a la del seu antecessor, però amb un caràcter diferent. Ni millor ni pitjor: diferent. Els que el coneixien estaven convençuts que la selecció espanyola estava en bones mans, i que l’equip seria lleial al model que li havia permès aconseguir el Campionat d’Europa d’Àustria i Suïssa. L’aposta per la possessió i el bon tracte a la pilota es mantenia o se superaria, i el bloc de l’equip, també.

El sorteig de la fase de classificació va emparellar Espanya amb les seleccions de Bòsnia i Hercegovina, Armènia, Estònia, Bèlgica i Turquia. Tenint en compte que guanyar i continuar guanyant no és fàcil, feia l’efecte que allò era un passeig. La selecció va guanyar els deu partits de la lligueta. Puyol va jugar sencers els que es van disputar el 2008, i va ser titular a l’amistós contra Xile del mes de novembre. Després d’una pausa a l’hivern, una lesió va impedir al defensa barcelonista jugar els dos partits contra Turquia, al març i a l’abril. A continuació es va obrir un parèntesi a la competició, perquè arribava l’estiu i la Copa Confederacions.

Puyol es va recuperar a temps de la distensió de lligaments del turmell que va patir a la final de la Lliga de Campions contra el Manchester United. Li va anar de poc, però hi va ser a temps. Va tornar a la selecció per a disputar l’amistós a Azerbaidjan, al juny, i d’allà va volar a Sud-àfrica per participar a la Copa Confederacions com a vigent campió d’Europa. La idea de la FIFA de celebrar aquella competició de campions continentals era bona, perquè permetia posar a prova la capacitat organitzativa del país que l’any següent havia d’organitzar el Campionat del Món.

Si deixem de banda que els Estats Units van eliminar Espanya a la pròrroga de les semifinals (2-0), aquella va ser una oportunitat magnífica perquè Vicente del Bosque, Carles Puyol i la majoria de jugadors de la selecció coneguessin el país i els estadis on, ja llavors, s’intuïa que la roja hauria de jugar l’any següent. La selecció va guanyar quatre dels cinc partits. Els tres de la fase prèvia, contra Nova Zelanda (0-5), Iraq (1-0) i Sud-àfrica (2-0), i l’enfrontament per al tercer i quart lloc, de nou, contra Sud-àfrica (3-2).

Tal com va escriure Orfeo Suàrez a Yo soy español, després de la derrota contra els Estats Units, Puyol i Xavi van mantenir una conversa amb el periodista. Xavi es va lamentar per la mala sort, mentre que Puyol, en canvi, va atorgar tot el mèrit al partit impecable que havien fet els americans. Ni tan sols el consol d’haver guanyat quinze partits consecutius no tenia cap efecte sobre el defensa del FC Barcelona: «Guanyar l’Eurocopa, el Mundial… Això és el que vull. La resta és història, però la història de veritat es fabrica amb títols».

Aquell 26 de juny, a Bloemfontein, la conversa de Suàrez amb Xavi i Puyol va arribar a un punt delicat. Quan va preguntar al capità del FC Barcelona què sentia quan es qüestionava el seu compromís amb la selecció, Puyol va ser rotund: «Trobo que no he de dir ni demostrar res. Si som aquí és perquè ho volem. Sempre surten coses, com quan es deia que amagàvem la bandera en doblegar els mitjons… Però si llavors no portaven bandera! Com pot ser que a algú se li acudeixi una cosa així? Penso que tot és gratuït i que no beneficia la selecció gens ni mica, que és el que importa. El missatge que hem de transmetre a l’afició i a la canalla és que l’equip és el primer. Està per sobre de tot».

De tornada a l’Estat espanyol, la selecció va tornar a encadenar victòries, amb quatre més durant les últimes jornades de la fase de classificació. Els enfrontaments de grup van acabar el 14 d’octubre, amb la victòria (2-5) de la selecció espanyola a Zenica (Bòsnia i Hercegovina). Només quatre dies més tard, una llàgrima va lliscar per la galta de molts futbolistes d’aquell equip: el 18 d’octubre moria a Madrid el periodista Andrés Montes. Era un home entranyable. A més de moltes amistats, deixava un diccionari de frases cèlebres i una llarga llista de sobrenoms amb els quals havia distingit els futbolistes de la Lliga i de la selecció.

Enginyós com pocs, Montes havia encunyat expressions que tenien una sonoritat especial si sortien de la seva boca: «Porque la vida puede ser maravillosa», «Cómo nos gusta el fútbol!», «Tatatatatatatatal», «Los jugones», «Que vienen los Sioux», «Wilma, àbreme la puerta!» i moltes altres. També va definir el conjunt dels equips. Va batejar el FC Barcelona com «els reis del tiqui-taca», i a la selecció d’Alemanya l’anomenava «la indústria pesant». En l’àmbit individual, ningú que s’ho mereixés no s’havia escapolit de rebre les aigües baptismals dels seus sobrenoms plens de talent. L’italià Gatusso era «Pegamento Imedio»; a Xavi Hernàndez l’anomenava «Humphrey Bogart»; a Iniesta li va posar el nom de «Sweet», i a Carles Puyol li deia «Tiburón».

El 4 de desembre de 2009, Espanya havia assistit al sorteig de Ciutat del Cap. Com que era cap de sèrie, la selecció no podia anar a parar al mateix grup que l’Argentina, Anglaterra, Alemanya, Holanda, Itàlia, el Brasil i Sud-àfrica, que com a país organitzador tenia el mateix tracte que les millors seleccions del món. Evidentment, els partits de més pes es reservaven per a les rondes finals d’eliminació directa. Espanya va quedar enquadrada al grup H, amb Suïssa, Hondures i Xile. Els partits s’havien de disputar a Durban, Johannesburg i Pretòria.

Després del parèntesi nadalenc, la plantilla del FC Barcelona que havia millorat els registres del mític equip de les Cinc Copes va tornar a les competicions. Els primers resultats van ser un empat a la Lliga contra el Vila-real (1-1) i una derrota a la Copa del Rei contra el Sevilla (1-2). Haurien estat uns resultats acceptables si s’haguessin produït fora de casa, però ambdós enfrontaments s’havien jugat al Camp Nou. A més a més, al partit contra el Sevilla, Guardiola va decidir que juguessin molts suplents habituals. Entre d’altres coses, va alinear Txigrinski i Milito com a centrals, cosa que va acabar significant l’eliminació del torneig. A la tornada d’aquells vuitens de final, els blaugrana van sortir amb l’artilleria pesant, van guanyar (0-1) i van merèixer passar l’eliminatòria. Però res més.

El 10 d’abril, el FC Barcelona va guanyar a la seva visita al Santiago Bernabéu (0-2), però la Lliga continuava molt disputada. Després de la trenta-tresena jornada, en què els blaugrana van empatar al camp de l’Espanyol (0-0), l’equip de Guardiola era líder de la competició amb vuitanta-quatre punts i el Reial Madrid anava segon, amb vuitanta-tres, és a dir, que la lluita pel títol estava molt igualada. A la Lliga de Campions, els barcelonistes havien eliminat l’Stuttgart i el Reial Madrid havia tornat a caure a vuitens de final contra l’Olympique de Lió. Des d’aquell moment, la competició va adquirir un atractiu morbós. La final s’havia de celebrar al Santiago Bernabéu i els socis barcelonistes ja es fregaven les mans pensant a guanyar la final en aquell escenari. De la seva banda, els madridistes resaven tots els dies perquè els blaugrana es quedessin a mig camí. Quan l’equip va superar l’Arsenal FC als quarts de final i es va plantar a la semifinal, Madrid va tremolar.

El 20 d’abril es va diputar l’anada de les semifinals entre l’Inter de Milà de José Mourinho i el FC Barcelona. Ja s’havien trobat a la fase de grups i els blaugrana s’havien mostrat superiors. Al Giuseppe Meazza, van guanyar els italians (3-1). El partit havia tingut moltes alternatives però, sobretot, havia disposat d’un convidat sorpresa. O no? Es tractava de l’àrbitre portuguès Olegàrio Benquerença, de qui es deia que era soci de Mourinho en un negoci. Fos veritat o mentida, aquest personatge va fer un arbitratge terrible. Deixant de banda que l’últim gol, marcat per Diego Milito, arribés en un fora de joc de llibre i que Benquerença obviés un penal molt clar sobre Dani Alves, van passar altres coses. Per exemple, que Guardiola va modificar el model de joc de l’equip i va col·locar Messi darrere d’Ibrahimovic. Amb Alves al centre del camp, l’equip va jugar amb un 1-3-4-3 i el mig camp en rombe.

Remuntar a la tornada del 28 d’abril al Camp Nou era possible. La premissa per aconseguir-ho era fer les coses tal com el FC Barcelona havia demostrat que sabia fer-les. L’equip havia de ser fidel a la seva filosofia, al seu model de joc, a la seva essència. Malgrat tot, el subconscient va tornar a trair Guardiola (era impossible que ho fes conscientment) i, en un viatge al passat, a la seva etapa com a jugador, amb Cruyff a la banqueta, va oblidar que per remuntar un resultat advers contra un equip italià cal eixamplar el camp, tenir una circulació ràpida de la pilota, crear situacions de superioritat numèrica i, havent fet tot això, generar-hi espais.

Sense Puyol, que no podia jugar per acumulació d’amonestacions, Guardiola va alinear Víctor Valdés; Piqué, Yaya Touré, Milito; Busquets, Xavi, Keita, Messi; Alves, Ibrahimovic i Pedro. Aquell 1-3-4-3, amb el centre del camp en rombe, implicava moltes coses i totes eren negatives. El FC Barcelona anava a jugar amb una defensa lenta, sense central corrector, amb un centre del camp amb qualitat i múscul però sense velocitat, amb un mitja punta que només es podia entrebancar amb el davanter centre, amb un extrem que no ho era i amb un altre que no rebria cap tipus de suport. Era, en definitiva, un equip molt previsible, sense amplitud, sense profunditat i, sobretot, sense la possibilitat de generar situacions de dos contra un ni en defensa ni en atac.

L’expulsió de Motta (28’) semblava una bona notícia, però no ho va ser. Amb dos gols d’avantatge de l’anada i amb inferioritat numèrica, Mourinho va tancar el seu equip a la part posterior, amb Eto’o jugant gairebé com a lateral esquerre. És a dir, que va eliminar els espais i, amb un sistema molt simple de cobertures i ajudes, es va dedicar a defensar en superioritat. Amb això va tenir-ne prou perquè els blaugrana s’encallessin cada vegada més, especialment si teníem en compte que Messi i Ibrahimovic es destorbaven més que no pas s’ajudaven. Al descans, Guardiola va substituir Milito per Maxwell. En tenia prou amb dos defenses per marcar l’únic davanter de l’Inter, segons la teoria de Cruyff. Però aquell canvi no va fer cap efecte.

L’equip seguia sense trobar-hi solucions. Finalment, Bojan i Jeffrén van entrar (63’) per Ibrahimovic i Busquets. Ara sí, l’equip recuperava el seu model i la seva essència, amb Alves i Maxwell als laterals, Keita al mig centre, Xavi a l’interior dret, Messi a l’interior esquerre, i Pedro, Bojan i Jeffrén al capdamunt. L’equip va començar a crear ocasions i, per fi, va arribar el gol de Piqué (84’). Els blaugrana eren a un sol gol de la final. No quedava gaire temps, però tenint en compte que l’Inter estava esgotat de tant defensar, podia passar qualsevol cosa. El que va succeir, però, va ser que Frank de Bleeckere, l’àrbitre que José Mourinho sempre esmenta com un dels aliats del FC Barcelona, va anul·lar un gol de Bojan que hauria classificat l’equip per a la final del Bernabéu.

Quan va acabar el partit, Puyol va abandonar la llotja de molt mal humor. Aquella eliminació li sabia molt de greu, de la mateixa manera que li dolien totes les derrotes del seu equip. «Tinc molt mal perdre, i quan les coses ens han sortit malament em costa molt digerir-ho», va confessar una vegada. De fet, aquella nit va marxar tan de pressa cap al vestidor que no va poder veure com Mourinho provocava les ires del públic del Camp Nou, com Valdés intentava impedir les provocacions de l’entrenador portuguès i com es posaven en marxa els aspersors de rec. Allò no va estar bé. Ni tan sols l’enèsima provocació d’aquell entrenador que un dia va cridar «Hoy, mañana y siempre con el Barça en el corazón» des del balcó de la Generalitat no justificava aquella iniciativa d’un empleat del club.

Dels tres títols grossos ja només quedava la Lliga, que va ser per al FC Barcelona, perquè a partir de l’empat contra l’Espanyol va guanyar els cinc partits que quedaven per tancar el campionat. Això sí, recuperant la filosofia, el model i l’essència. La insistència de Txiki, la valentia de Guardiola (que va deixar Ibrahimovic a la banqueta) i un final de temporada esplèndid de Bojan van permetre salvar un dels tres títols importants. Aquest va arribar a l’última jornada, concretament, el 16 de maig de 2010. Era el quart Campionat de Lliga que guanyaven Puyol, Valdés, Iniesta i Messi, i el cinquè de Xavi.

Tant el capità blaugrana com els altres catorze jugadors de la plantilla que havien de jugar el Mundial de Sud-àfrica es van concentrar amb les seves seleccions respectives: Espanya, el Brasil, l’Argentina, Mèxic, l’Uruguai, França i la Costa d’Ivori. En el cas de la selecció espanyola, la preparació va incloure dos partits amistosos, a Innsbruck i a Múrcia, contra Corea del Sud (1-0) i Polònia (6-0). Amb aquells dos triomfs, Vicente del Bosque va completar un total de vint-i-quatre partits disputats, amb vint-i-tres victòries i una única derrota, contra els Estats Units a la Copa Confederacions.

La selecció es va traslladar a Johannesburg el 10 de juny, a bord d’un Airbus A-340/600 de la companyia Iberia. Dels trenta jugadors que Del Bosque havia preseleccionat per preparar el Mundial, De Gea, Diego López, Azpilicueta, Senna, Cazorla, Güiza i Negredo van caure de la llista. Al seleccionador li va saber molt de greu, però només hi podia haver vint-i-tres inscrits i, finalment, va decidir que fossin Casillas, Valdés i Reina, porters; Arbeloa, Puyol, Piqué, Albiol, Sergio Ramos, Marchena i Capdevila, defenses; Xabi Alonso, Busquets, Xavi, Iniesta, Cesc Fàbregas i Javi Martínez, migcampistes; i Navas, Silva, Mata, Fernando Torres, Villa, Fernando Llorente i Pedro, davanters. En total n’hi havia vuit del FC Barcelona.

En aquells dies previs a l’inici de la competició, ningú no dubtava que Espanya aconseguiria la classificació per als vuitens de final sense despentinar-se. Totes les cases d’apostes la feien guanyadora en els partits contra Suïssa, Hondures i Xile. «Ningú no ha guanyat un partit sense jugar-lo», recordava Puyol. I tenia tota la raó del món. El 16 de juny, Suïssa els va derrotar (0-1) amb un gol de Gelson Fernàndes (52’). És cert que la selecció espanyola va jugar millor, va tenir una possessió del 63% i va rematar vint-i-quatre vegades a porteria, mentre que els suïssos només ho van fer vuit cops. Van llançar dotze serveis de córner, en contraposició amb els tres dels helvètics, i només van cometre vuit faltes, davant de les vint-i-una dels contrincants. Sí, sí, tot això és molt bonic. Però el gol el va marcar Suïssa i, com que Xile ja havia guanyat Hondures (1-0), es van encendre les alarmes; les calculadores van començar a treure més fum que un club de fumadors compulsius.

El 21 de juny, Xile tornava a jugar abans que Espanya. S’enfrontava a Suïssa a l’estadi Nelson Mandela Bay, mentre la selecció espanyola mesurava les seves forces contra la que teòricament era la ventafocs del grup. L’equip de Marcelo Biel-sa estava molt ben preparat i, en teoria, havia de guanyar, però aquella era la mateixa lògica que no havia servit de res feia tres dies. Afortunadament, un gol de Mark Gonzàlez, un vell conegut del futbol espanyol, va donar la victòria a Xile (1-0). Espanya va guanyar Hondures (2-0), amb dos gols de l’asturià David Villa, que havia tancat la seva incorporació a la plantilla del FC Barcelona pocs dies abans que comencés el Mundial.

La tercera i última jornada del grup es disputava el 25 de juny. Tots dos partits començaven a la mateixa hora, a dos quarts de nou de la nit. Si Xile guanyava Espanya i Suïssa vencia Hondures, la selecció havia de tornar cap a casa. Si Espanya superava Xile i Suïssa s’imposava a Hondures, es produiria un triple empat a sis punts i la classificació dependria de la diferència de gols. La selecció espanyola va guanyar Xile (2-1), i Hondures va tornar a demostrar que no s’ha de dir blat fins que no sigui al sac i ben lligat. Suïssa no va poder passar de l’empat (0-0), tot i que va ser superior. Espanya va acabar com a primera de grup per només un gol de diferència.

Arribar a vuitens de final havia estat molt més complicat del que hom podia imaginar. I ara calia enfrontar-se a Portugal, que havia quedat segona al grup del Brasil i que no havia perdut cap dels tres partits, després d’empatar (0-0) amb la Costa d’Ivori i amb el Brasil. Entremig d’aquests dos enfrontaments, havia golejat Corea del Nord (7-0). No havia encaixat cap gol en 270 minuts, cosa que va mantenir una hora més, fins que Villa (63’) va marcar el gol que va donar la victòria a la selecció espanyola contra la selecció veïna (1-0). Aquell 29 de juny es complien dos anys de la conquesta de l’Eurocopa d’Àustria i Suïssa.

A la ronda següent els esperava el Paraguai, que tenia com a seleccionador Gerardo Martino, el Tata, actual entrenador del FC Barcelona. En aquella època encara no s’havia convertit a la doctrina del joc de possessió que ara defensa com si fos seva: llavors alternava el 1-4-2-3-1, el 1-4-3-2-1 i el 1-4-4-2. Contra Espanya, aquell 3 de juliol, va posar Cardozo i Valdez a la davantera perquè bloquegessin la sortida de la pilota dels centrals i va ordenar un rombe al centre del camp, perquè Barreto es llancés al damunt de Busquets. De fet, va estar a punt d’aconseguir el seu objectiu. Espanya va patir fins al minut 94. Tenia una possessió del 68%, però no arribava a porta amb claredat. En canvi, els contraatacs del Paraguai eren perillosos, gairebé tant com l’àrbitre del partit, el guatemalenc Carlos Batres, que semblava més una amenaça pública que no pas un jutge.

Batres va anul·lar un gol a Valdez (40’) a causa d’un fora de joc de Cardozo. Segons el seu parer, havia fet el gest d’intervenir a la jugada. Aleshores va sancionar amb un penal l’envestida de Piqué a Cardozo (56’). Casillas el va aturar. Immediatament després (59’), Alcaraz va envestir Villa dins de l’àrea i Batres també va assenyalar penal. Com que Villa havia fallat contra Hondures, aquella vegada se’n va encarregar Xabi Alonso. Justo Villar no va poder aturar el llançament, però el col·legiat va obligar a repetir el llançament i, aquell cop, va fallar. Amb Cesc jugant de fals nou, el partit es va començar a consumir. Molt de domini espanyol, molts «ais» i «uis», i poca cosa més, fins que Villa va marcar (82’) després d’una jugada magnífica d’Iniesta i d’una rematada al pal de Pedro. Espanya era a la semifinal.

Els jugadors de la selecció se sentien com uns herois. Al mateix temps, però, els internacionals en volien més, no es conformaven amb el que havien aconseguit. S’entrenaven amb una intensitat i una il·lusió enormes, volien arribar fins al final i a tota hora rumiaven com s’ho podien fer. En una de les sessions prèvies al partit contra Alemanya, quan Del Bosque ja estava a punt de donar la feina per acabada, Puyol li va dir: «Míster, provem la jugada que fem amb el Barça». I el míster, tal com tothom l’anomena, no hi va posar cap impediment. Per què ho hauria de fer? Així doncs, un cop el blaugrana va haver explicat els secrets d’aquell servei de córner, es van posar a assajar. Era relativament senzill: «En Xavi treu el córner, en Geri [Piqué] entra primer, enganya, i jo surto a rematar…».

El 7 de juliol, Sant Fermí, els jugadors de la selecció estaven com els braus en el moment abans que els obrin la porta perquè comenci la cursa: excitats, amb ganes de menjar-se el món. Del Bosque els va haver de tranquil·litzar. Això és cosa que li surt de natural, en té prou de parlar-los amb el seu to suau, pausat. Del Bosque els va explicar com haurien de jugar. La novetat principal era que Pedro seria titular i que Fernando Torres es quedaria a la banqueta. Un parell d’idees, un parell d’advertències i… a jugar. Espanya va passar per sobre de l’Alemanya de Joachim Low i va aconseguir colar-se a la final.

Va tenir oportunitats en diversos moments d’aquell recital futbolístic, però no; el gol de la victòria (1-0) no podia sortir d’una jugada qualsevol. El gol s’havia de produir exactament com Puyol l’havia dibuixat poques hores abans: un córner des de l’esquerra. Alemanya es va preparar amb una defensa combinada: un jugador al segon pal, el porter una mica avançat, a la meitat de la porteria, un altre defensor al vèrtex de l’àrea petita i cinc marcadors, un per a cada atacant espanyol. Xavi va xutar la pilota amb efecte allà on havien acordat. Piqué va arrossegar la defensa en un engany clar de voler rematar i Puyol, que arribava des de darrere, va saltar amb totes les seves forces i va rematar (74’), com si s’hi jugués la vida. Espanya s’havia plantat a la final del Campionat del Món.

Hi ha molta gent que creu recordar que aquell gol a la semifinal contra Alemanya va ser idèntic al que ell mateix havia marcat al Reial Madrid la nit màgica del 2-6. Eren molt semblants, és veritat, però es diferenciaven en un aspecte. A l’estadi Moses Mabhida de Durban, la jugada es va originar en un servei de córner, mentre que al Santiago Bernabéu va sortir d’una falta indirecta, gairebé a la confluència de les línies de fons i de l’àrea gran. Tota la resta va ser idèntica: el costat esquerre, el llançament de Xavi, l’engany de Piqué i la rematada de Puyol amb el front.

Les finals, totes les finals, es juguen per guanyar. Ningú no les juga per perdre. No hi fa res que l’hagis de disputar per tercera vegada, com era el cas d’Holanda, o que sigui la primera, com Espanya. En això, la història no és un valor afegit. De vegades, ni tan sols serveix de res que un equip hagi jugat millor, hagi tingut la pilota més temps o hagi disposat de més ocasions de gol. El que mana és el marcador final. És així de senzill, per molt cruel que pugui semblar. Així doncs, l’11 de juliol de 2010, a l’estadi Soccer City de Johannesburg, tots dos finalistes es van encomanar a la seva idea de futbol i al seu propi destí.

En conjunt, la selecció espanyola va ser millor i més noble. No va tenir «van Bommels» ni «de Jongs», i va mantenir la seva aposta per la possessió i el futbol de toc. Va tenir prou ocasions per guanyar, amb rematades de Sergio Ramos, Villa o Cesc, i va estar a punt de perdre en un u contra u de Robben, que es va topar amb la cama esquerra més màgica que mai hagi estirat Casillas. Ja a la pròrroga, amb l’energia justa, calia continuar corrent. A sobre, no n’hi havia prou de demostrar capacitat de resistència: calia marcar un gol. Holanda resistia i Espanya treia forces de flaquesa per continuar manant. No es volia sotmetre a la ruleta russa dels penals. I ho va desitjar amb tanta intensitat que, al final, Iniesta (116’) va tombar Stekelen-burg i tot Holanda amb un llançament creuat, després de controlar dins l’àrea una passada magnífica de Cesc.

Tothom sap el que va ocórrer després. L’esclat d’alegria, amb dedicatòria inclosa d’Iniesta cap al seu amic Dani Jarque, «que és al cel»; el petit suplici de quatre minuts que es van fer interminables; el xiulet final de Howard Webb, un anglès amb més pinta de bobby que no pas d’àrbitre de futbol; les abraçades i els petons entre titulars, substituïts, substituts, suplents, seleccionador, auxiliars… «Andrew, ets el puto amo», cridava Puyol a aquell que va ser triat com a millor jugador del partit. En fi, una bogeria que va continuar quan Casillas va rebre el trofeu més preuat de la història del futbol mundial i el va alçar ben alt; quan l’equip va celebrar la seva conquesta sobre el terreny de joc; quan ho va celebrar al vestidor i, més tard, a l’hotel; quan va brindar per l’èxit a l’avió de tornada a casa i quan va compartir l’èxtasi a la rua embriagadora per Madrid. El final de la festa, a la plaça de Colom, va arribar per pura afonia.