Estrena amb l’absoluta

Puyol va tornar a la normalitat l’endemà que l’avió procedent de Sydney aterrés a l’aeroport del Prat. Xavi, Gabri i ell mateix van entrar al vestidor orgullosos. Des d’Amberes 1920, amb els mítics Zamora, Samitier, Belauste, Sesúmaga, Pichichi i companyia, Espanya només havia aconseguit dues medalles als Jocs Olímpics. Aquella i la d’or de 1992, a Barcelona, amb Ladislau Kubala i Vicente Miera a la banqueta, i amb futbolistes com Guardiola, Abelardo o Luis Enrique, que ara eren companys seus al FC Barcelona.

Penjar-se aquella medalla de plata al coll era, fins aquell moment, l’èxit esportiu més gran que Puyol havia aconseguit mai, i més o menys el mateix es podia dir de Gabri. El cas de Xavi era diferent, perquè el terrassenc ja havia guanyat una Lliga, la de 1999. En tot cas, els tres joves blaugrana van trigar cinc anys a tornar a guanyar algun títol important. L’arribada de Joan Gaspart a la presidència, el 23 de juliol de 2000, havia canviat molt les coses. Tant que al mes d’octubre el club ja no s’assemblava en res al que Josep Lluís Núñez havia deixat el dia de les eleccions.

Gaspart s’havia gastat una fortuna en fitxatges. En tot just unes setmanes va dilapidar els 11 000 milions de pessetes (uns 66 milions d’euros) que el Reial Madrid havia pagat per Luís Figo. Va entregar, sembla que a l’Arsenal, la suma de 8300 milions de pessetes (una mica més de 48 milions d’euros) per Marc Overmars i Emmanuel Petit. Va comprar al València CF els drets de Gerard López per 4000 milions de pessetes (uns 24 milions d’euros), i també va adquirir els drets d’Alfonso Pérez al Reial Betis per 2500 milions de pessetes (uns 15 milions d’euros). Això sí, havia fitxat de franc Richard Dutruel, que buscava equip desesperadament, i havia aconseguit la cessió dels drets d’Iván de la Peña, que tornava al seu club després de la mala experiència a la SC Lazio i a l’Olympique de Marsella, on s’havia fracturat el peroné.

Però aquell dineral no va servir de gaire. O, més ben dit, de res. Aquells primers dies d’octubre, el FC Barcelona encara no havia guanyat cap partit oficial de la temporada en camp contrari, i tenia molt complicada la classificació per a vuitens de final de la Lliga de Campions. La situació era incòmoda. Els socis i aficionats estaven descontents, i els mitjans de comunicació es mostraven molt crítics amb l’equip, del qual esperaven molt més. Ni tan sols Rivaldo, un dels millors jugadors del món, se salvava dels retrets d’un públic que feia tres anys que estava entregat a la seva màgia i els seus gols.

L’aturada del campionat de Lliga perquè se celebressin partits internacionals de seleccions, classificatoris per al Mundial de Corea i el Japó del 2002, es va fer eterna. El FC Barcelona havia perdut a Riazor el dia 1 d’octubre i no tornava a jugar fins al cap de dues setmanes. Llorenç Serra Ferrer ho va aprofitar per donar descans als seus jugadors i Puyol va tornar a casa, a la Pobla de Segur. Feia molt que no veia els seus pares, el seu germà i els seus amics, i li feia molta il·lusió ensenyar-los la medalla de plata que havia conquerit als Jocs Olímpics de Sydney.

L’alegria li va durar el mateix que el viatge: dues hores i mitja. Només arribar a casa, li van comunicar la mort de la seva àvia materna. L’Hermínia havia mort dos dies abans que en Carles viatgés a Sydney amb la selecció espanyola, i la família no li havia volgut dir res perquè gaudís dels Jocs. Puyol hauria volgut acomiadar-se de l’àvia i estar al costat de la seva mare en aquells moments difícils, però ara ja només podia fer el cor fort i viure el present, sobretot tenint en compte que el consistori de la Pobla de Segur, amb el seu alcalde Narcís Balaguer al capdavant, havia preparat una gran festa per rebre el medallista olímpic.

La tarda del 7 d’octubre, més de la meitat del poble va acudir a la plaça de l’Ajuntament, on va corejar el nom d’en Carles com si fos un heroi. Puyol va rebre la insígnia del municipi i una placa commemorativa d’aquella jornada. El defensa del FC Barcelona va obsequiar l’alcalde amb una samarreta blaugrana, la del centenari, amb el nom de Puyol i el 32 a l’esquena, i una altra de la selecció olímpica, concretament una de les dues que havia fet servir en el partit de quarts de final davant d’Itàlia.

De tornada a Barcelona, va serrar les dents i es va posar a treballar. Serra Ferrer havia començat la temporada amb un temerari canvi de sistema, renunciant a les situacions de dos contra un a les bandes. Tothom s’adonava de l’error, menys ell. Fins i tot Javier Irureta, que mai no deia una paraula més alta que l’altra, va declarar aquells dies que, a l’entrenador del Barça, «intentar imitar Cruyff i aquest sistema li ha costat un 8-1 en contra».

Vuit eren els gols que l’equip blaugrana havia encaixat als partits davant del Besiktas, l’Athletic Club de Bilbao i l’AC Milan. Però el FC Barcelona encara va perdre (2-0) el dia 1 d’octubre a Riazor. Aquells mals resultats i els dubtes, que eren encara pitjors que les derrotes, van empènyer el tècnic balear a adoptar el 1-4-2-3-1. Tampoc no era un bon sistema, tenint en compte les característiques dels seus jugadors, però com a mínim havia eliminat els espais de les bandes amb la defensa de quatre, i podia utilitzar Simão i Overmars com a extrems quan l’equip tenia la pilota.

El FC Barcelona també havia de disputar el següent partit fora de casa, concretament, a Sant Sebastià. Puyol va pensar que, amb el canvi de sistema, les lesions i el desgast que havia patit algun dels internacionals a la doble jornada mundialista dels dies 7 i 11 d’octubre, potser tindria l’oportunitat de jugar. Es va entrenar amb més força i entusiasme que mai, aliè al fet que Paolo Maldini, l’home en qui s’emmirallava, havia disputat el seu partit número 113 amb la selecció italiana i que el mític estadi de Wembley havia tancat les portes definitivament amb una amarga derrota d’Anglaterra (0-1) davant d’Alemanya, que s’havia saldat amb la dimissió de Kevin Keegan com a seleccionador anglès.

Davant de la Reial Societat, Puyol va sortir de titular i va disputar els noranta minuts com a lateral dret. Tot i que l’equip no podia disposar de jugadors importants, com ara Guardiola, Gerard, Kluivert o Overmars, la síndrome de la derrota en camp contrari es va esvair en només uns minuts. De fet, el FC Barcelona va golejar (0-6) els donostiarres, i va marcar tots els gols a la primera meitat. Després d’haver aconseguit només un gol en els quatre partits anteriors, en va fer mitja dotzena en només trenta-vuit minuts, el temps que va passar des que Rivaldo (2’) va obrir el marcador fins que Simão (40’) el va tancar definitivament.

Només tres dies després, el 18 d’octubre, l’equip visitava San Siro per enfrontar-se a l’AC Milan a la quarta jornada de la Lliga de Campions. L’entrenador barcelonista continuava obsedit a jugar amb una defensa de tres, tot i que modificava el sistema quan l’equip perdia la pilota; llavors, Cocu se situava com a defensa central, al costat d’Abelardo, tancant amb quatre al darrere. Serra Ferrer feia servir Sergi de carriler de banda esquerra i atacava amb un davanter de referència (Kluivert, Alfonso o Dani), cosa que donava total llibertat a Rivaldo a la mitja punta. Les polèmiques entre el futbolista brasiler i Van Gaal, que solia alinear-lo com a extrem esquerre, havien quedat enrere.

El FC Barcelona necessitava guanyar a Itàlia per recuperar les opcions de classificar-se. Va jugar el partit amb desvergonyiment, però va acabar empatant (3-3), això sí, amb un hat-trick de Rivaldo, que duia cinc gols en els últims dos partits i que semblava que despertava de la seva estranya letargia. Puyol va tornar a ser titular i va tornar a disputar els noranta minuts. El problema era que el dissabte 21 tornava la Lliga amb un partit carregat d’un atractiu morbós, perquè Luís Figo trepitjaria el Camp Nou per primera vegada des que havia marxat al Reial Madrid. Tothom el considerava un traïdor i ningú no tenia ni una mala paraula per a Gaspart, que era qui, en definitiva, havia signat el contracte de traspàs del futbolista.

El record de l’ambient que es va respirar aquell dia a les graderies de l’estadi barcelonista posa encara avui els pèls de punta. Puyol no ho ha oblidat, com tampoc no ha esborrat de la memòria que Serra Ferrer li ordenés marcar Figo i que el portuguès, que va donar la cara tot i que segurament estava una mica intimidat pels crits que rebia, fins i tot quan volia llançar un córner, no va lluir gens ni mica. El FC Barcelona va guanyar (2-0) i, de fet, hauria pogut aconseguir una golejada. A banda dels gols de Luis Enrique (26’) i Simão (79’), els blaugrana van estavellar dues pilotes als pals i Geremi va cometre un clar penal que l’àrbitre Pérez Burrull no va saber veure.

Carles Puyol s’havia consolidat a l’equip com a titular. Quan el conjunt partia d’una defensa de tres, era central dret o esquerre, i es desplaçava al lateral si Cocu es reconvertia en central durant les fases de pèrdua de pilota. Si Serra Ferrer ordenava una defensa de quatre, Puyol ocupava el lateral. Així va jugar, consecutivament, sense ser substituït ni una sola vegada, contra el Leeds United (1-1), a Mallorca (2-0), contra el Numància (1-1) i el Besiktas (5-0), a Las Palmas (0-1) i davant del Vila-real (1-2). A títol personal, Puyol vivia un somni que no hauria imaginat mai amb Serra Ferrer al capdavant de l’equip. En l’àmbit col·lectiu, en canvi, la cosa era molt diferent.

L’equip havia caigut eliminat de la Lliga de Campions amb només vuit punts dels divuit possibles, i malgrat que li quedava el trist consol de reenganxar-se a Europa per mitjà de la Copa de la UEFA, els alts i baixos l’estaven penalitzant severament a la Lliga, on ocupava la setena posició. I tot això tenint en compte que tant el Superdepor, campió vigent, com el Reial Madrid i el València no estaven sent equips que es distingissin precisament per la seva regularitat.

Normalment, la gent del futbol es fixa molt en el comportament dels equips com a tals. Els entrenadors, els analistes i, fins i tot, els aficionats més entesos saben molt bé què aquest és un esport en què tenir el millor jugador no serveix de res si el col·lectiu no funciona. Però existeix un tipus de persones, una raça especial, que quan assisteix a un partit ho fa amb un objectiu diferent. Són els seleccionadors, unes persones que, si bé gaudeixen del futbol com tothom i valoren com cal el treball en equip, busquen quelcom diferent. Els seleccionadors no busquen equips, sinó jugadors que encaixin al seu projecte.

Per això, a José Antonio Camacho, que a més havia estat del Reial Madrid tota la vida, li importava un rave que aquell any el FC Barcelona funcionés o deixés de funcionar. Com a seleccionador absolut d’Espanya, la seva feina era donar consistència a un equip que lluitava per classificar-se per al Mundial de Corea i el Japó, però que necessitava alguna cosa més per continuar creixent. Llavors, com en altres temps i com ara mateix, volia un lateral dret que dominés els diferents tipus de marcatge, que sabés tancar bé al darrere, que corregués bé per la banda i que disposés d’un físic que li permetés pujar i baixar cent vegades, si calia. I que fos honest, disciplinat, generós i solidari. En resum, Camacho buscava una cosa habitual entre els exjugadors que esdevenen seleccionadors: un futbolista com ell quan jugava.

El seleccionador tenia unes referències magnífiques de Carles Puyol. Iñaki Sáez, el responsable dels equips sub-21 i del combinat olímpic espanyol que acabaven de guanyar el bronze i la plata aquell mateix any, li havia parlat molt i molt bé del jove defensa blaugrana. Camacho també l’havia vist jugar, però només quan li ho permetien les seves obligacions. Aquell estiu havia estat a l’Eurocopa de Bèlgica i Holanda, i, posteriorment, havia preparat els partits de la fase de classificació per al Mundial de Corea i el Japó. Això sí, entre unes coses i altres, havia vist el marcatge de Puyol a Figo al Camp Nou, i altres partits d’aquella mateixa temporada.

Però Camacho també necessitava altres coses. Per exemple, futbolistes amb capacitat per marcar el ritme dels partits, per refredar-los quan fes falta o per accelerar-los quan convenia. Amb pausa i talent, no només per donar una sortida ràpida a la pilota des de la posició de mig centre, sinó també amb capacitat per fabricar passades decisives, de gol. Aquelles eren i són virtuts que molt pocs futbolistes tenen. Amb tot, en aquella època, Xavi Hernández feia ja tres temporades que exhibia aquelles qualitats; potser havia arribat el moment de comprovar si havia madurat prou per jugar a la selecció espanyola.

Al novembre hi havia un partit amistós davant d’Holanda, i Camacho va pensar que seria una bona oportunitat per veure’ls tots dos, Puyol i Xavi. El dia 10 de novembre, el seleccionador va facilitar la llista de convocats i allà, al costat de Sergi, Abelardo i Luis Enrique, hi havia els dos joves jugadors blaugrana. Xavi i Puyol van rebre la notícia amb gran alegria. Només vint-i-quatre hores abans, el director esportiu del club, Anton Parera, havia comunicat que el FC Barcelona tenia la intenció de revisar els contractes dels seus tres medallistes olímpics. Debutar amb la selecció espanyola absoluta els donaria un altre element per justificar un augment de sou important.

Unes hores abans de conèixer la convocatòria de Camacho, els blaugrana van saber que el Bruges seria el seu rival als setzens de final de la Copa de la UEFA. I unes hores més tard, el FC Barcelona es va concentrar per preparar el partit de Lliga de l’endemà contra el Vilareal CF, que dirigia l’exbarcelonista Víctor Muñoz. Rivaldo, concentrat amb la selecció del Brasil, no podia participar en l’enfrontament. A més a més, el partit va començar malament. Una relliscada de Puyol va donar origen al primer gol dels visitants, que es van endur els tres punts (12) a casa. Al Camp Nou hi va haver gresca i Serra Ferrer va haver d’aguantar la tempesta en família: catorze jugadors marxaven amb les seves seleccions i, a Barcelona, s’hi quedaven només set futbolistes del primer equip, dos d’ells porters.

Ja a Sevilla, Puyol va tenir la valentia de defensar públicament el seu entrenador: «A la plantilla hi ha molta qualitat i no es pot donar la culpa al sistema. Si treballem tots, tirarem l’equip endavant. En una situació com aquesta, tots tenim la nostra part de culpa. Els jugadors som els qui fem bons i dolents els sistemes, els qui guanyem o perdem els partits. A més a més, a la jugada del primer gol vaig relliscar jo; si rellisco jo, la culpa no és de Serra Ferrer. No crec que la solució sigui canviar d’entrenador. Li hem de donar confiança, treballar tots tranquil·lament i treure conclusions a final de temporada». Eren unes declaracions més pròpies d’un capità o d’un futbolista veterà que no pas d’un jove de vint-i-dos anys que, amb prou feines, feia un any que era professional.

El partit contra Holanda es va disputar el dimecres 15 de novembre a l’estadi de La Cartuja. L’entrenador oranje era ni més ni menys que Louis van Gaal, el tècnic que havia fet debutar Xavi i Puyol al primer equip blaugrana. Quan van coincidir tots tres sobre el terreny de joc on s’havia de disputar el partit, Van Gaal els va felicitar per la seva convocatòria amb la selecció absoluta. En Carles, igual que el seu company d’equip, va respondre: «Vostè té part de la culpa que siguem aquí». Després, Puyol i Xavi van ser titulars d’un combinat que va estar format per Casillas, Puyol (Manuel Pablo, 54’), Abelardo, Hierro, Sergi; Mendieta (Munitis, 46’), Xavi, Baraja (Farinós, 46’), Luis Enrique (Paco, 79’), Raúl (Guti, 46’), Urzaiz (Catanha, 46’). Puyol va ser substituït per lesió. I el partit, com tots els debuts del defensa a les diferents seleccions, va acabar amb un regust amarg (1-2). En acabar el partit, Van Gaal va admetre que Espanya havia estat superior, però va dir que «al futbol no sempre guanya el millor».

La lesió de Puyol va ser fortuïta. En un xoc entre Hasselbaink i el seu company Fernando Hierro, aquest li va clavar els tacs a la cuixa. Hierro va patir aquell dia la seva primera expulsió en onze anys com a professional; va veure la targeta vermella després de barallar-se, literalment, amb Jimmy Floyd Hasselbaink, exjugador de l’Atlètic de Madrid. Més tard, a la sala de premsa, el davanter es va queixar del comportament del defensa blanc: «És una vergonya que Hierro sigui el capità de la selecció». Aliè a la polèmica, Puyol es va mostrar content del seu debut i va declarar als periodistes: «M’he sentit molt còmode. Llàstima del cop i de la derrota».

Camacho va quedar més que satisfet amb l’actuació dels debutants. A Xavi el va començar a incloure de manera habitual a les seves convocatòries. A Puyol, en canvi, no el va poder tornar a cridar perquè una lesió de genoll el va obligar a passar, per primer cop a la seva carrera, pel quiròfan. En Carles tenia molèsties des dels Jocs de Sydney, però no semblava que fos res important. De fet, des que havia tornat d’Austràlia, havia disputat tots els partits. Després de debutar amb la selecció, va jugar a Saragossa, on va ser substituït a l’inici de la segona part. Els metges li van recomanar repòs, per veure si el dolor desapareixia. Va passar quasi un mes sense jugar. Va reaparèixer el 12 de desembre, en un partit de la Copa del Rei contra el Gandia. Va jugar els noranta minuts però va tornar a notar molèsties. Veient que el tractament conservador no donava resultat, es va optar per l’opció quirúrgica.

La intervenció es va dur a terme el 20 de desembre a la Clínica Asepeyo de Sant Cugat. Puyol va rebre anestèsia epidural i va ser operat mitjançant una artroscòpia pel doctor Ramon Cugat, en presència del cap dels Serveis Mèdics del Barça, Josep Borrell. L’operació va durar poc més de trenta minuts. En acabat, els metges van explicar que el defensa barcelonista patia una fractura osteocondral al còndil femoral intern del genoll dret, que hauria de passar dues setmanes sense recolzar el peu a terra i que el procés de recuperació seria de tres mesos. En Carles va passar la nit a la clínica i, l’endemà, va marxar a casa amb crosses.