La mort del seu pare

Carles Puyol havia tingut una temporada duríssima. Només s’havia perdut cinc partits, o bé per precaució o bé perquè l’entrenador havia decidit donar-li descans. Aquell esforç colossal tenia dues recompenses, però exigia un nou sacrifici. Els premis consistien a sumar tres títols més a la que llavors era una llista incipient de competicions guanyades. També havia de participar per segon cop en un Campionat del Món amb la selecció espanyola. A canvi, una vegada més les seves vacances van tornar a quedar reduïdes a la mínima expressió.

El defensa blaugrana només va poder descansar quatre dies abans de concentrar-se a Las Rozas (Madrid) per preparar el Mundial d’Alemanya. Espanya s’havia classificat com a segona de grup, per darrere de Sèrbia i Montenegro, tot i no haver perdut cap dels deu partits disputats. Però els balcànics havien cedit quatre empats i els espanyols, cinc. És a dir, que la selecció espanyola va haver de jugar una eliminatòria de repesca contra Eslovàquia, a la qual va superar amb escreix. Aleshores només li quedaven tres setmanes per debutar al Campionat del Món, amb data fixada per al 14 de juny.

La selecció va sortir de la Ciutat del Futbol, on Luis Aragonés va estar més atent a la recuperació i el condicionament físic i mental dels jugadors que a cap altra cosa, per anar a disputar tres partits amistosos (contra Rússia, Egipte i Croàcia) i traslladar-se a Kamen, a l’estat del Rin del Nord-Westfàlia, on va establir el seu quarter de concentració mentre participava al Mundial. La selecció va poder comptar els partits de la fase de grups per victòries, contra Ucraïna (4-0), Tunísia (3-1) i l’Aràbia Saudita (1-0). Als vuitens de final, el rival era França.

El partit es va jugar el 27 de juny, a Hannover, i Espanya va perdre (1-3) amb un resultat més clar al marcador que al camp. Puyol, que havia descansat durant el matx de tràmit contra l’Aràbia Saudita, arribava fresc al partit, cosa que li va anar molt bé. Igual que a la Lliga de Campions de París, va tornar a coincidir amb Thierry Henry. El defensa blaugrana havia reconegut, després d’aquell enfrontament del 17 de maig, que era molt difícil aturar un futbolista de tanta qualitat i rapidesa. «Víctor Valdés ha estat impressionant», va recordar Puyol. Les seves tres aturades, quan el davanter ja havia aconseguit superar el marcatge de Puyol, havien estat determinants. Per la seva banda, Henry havia dit: «Puyol i Màrquez m’han donat moltes puntades de peu. M’han massacrat, m’ho han fet passar molt malament». Aquella vegada Valdés no hi era i Henry no va passar-s’ho tan malament. Potser perquè quan guanyes, les puntades no fan mal.

El FC Barcelona va iniciar la pretemporada 2006-07 el dia 17 de juliol, però ho va fer de la mateixa manera com gairebé sempre que es disputen els campionats d’Europa, d’Amèrica o del món: amb pocs jugadors. En aquest cas, Rijkaard només disposava de deu futbolistes per començar a preparar la seva quarta temporada al capdavant del club. El FC Barcelona es va entrenar una setmana al Camp Nou; a continuació, passarien cinc dies concentrats a Aarhus (Dinamarca) i, finalment, cap al principi d’agost, anirien de gira per Mèxic i els Estats Units. Els internacionals Puyol, Màrquez, Van Bronckhorst, Van Bommel, Xavi, Iniesta, Deco, Messi i Ronaldinho es van incorporar al grup als Estats Units. No tenien gaire temps per preparar les dues Supercopes, la d’Espanya i la d’Europa.

En l’àmbit social, aquell estiu hi va haver molt de moviment. El dia 19 de juliol, una sentència dels tribunals va obligar Joan Laporta a convocar eleccions, després de dictar que tenien raó els socis que l’havien demandat: segons els estatuts, els vuit dies del mes de juny del 2003 en què havia exercit el càrrec equivalien a una temporada completa. Interpretacions a banda, la clau es trobava en el fet que Laporta havia tancat els comptes de l’exercici 2002-03. Per aquesta raó, el president va haver de dimitir el 21 de juliol i es va preparar per presentar-se a la reelecció. Xavier Sala i Martín va ser l’elegit per encapçalar la Junta Gestora i va convocar-ne el procés. Al Tribunal Català de l’Esport, quatre socis van sol·licitar que s’inhabilités Laporta per haver vulnerat els estatuts, però el tribunal va denegar la petició dels socis. D’aquella manera, Laporta es va poder presentar a la reelecció. Només ell va aconseguir les signatures necessàries, i el 22 d’agost va ser proclamat president.

Johan Neeskens havia substituït Henk ten Cate com a segon entrenador; era i encara és un mite del barcelonisme. En els seus temps com a jugador, la seva entrega i compromís l’havien posat sobre un pedestal. Però tot allò no es va repetir. Neeskens no va jugar un paper important al vestidor i l’absència de Ten Cate, el policia dolent al santuari dels futbolistes, es va notar massa. Si ningú no assumia aquell paper tan necessari per mantenir l’ordre, allò es podia esfondrar. Sobretot tenint en compte que els egos d’alguns cracs pesaven molt. D’altra banda, els fitxatges de Gudjohnsen (Chelsea), Zambrotta i Thuram (Juventus) van tancar una plantilla que, potser, quedava una mica curta per a tantes competicions. En tot cas, els dos ex de la vecchia signora acumulaven prou experiència per aportar una base de calma a un equip excitat per l’èxit.

Els dies 17 i 20 d’agost, el FC Barcelona i Carles Puyol van sumar un nou títol, el cinquè d’aquella etapa i el cinquè que el defensa va aixecar com a capità de la plantilla. Els blaugrana van guanyar la Supercopa d’Espanya amb facilitat notable a un RCD Espanyol que amb prou feines els va plantar cara (0-1) al partit d’anada, i que va ser un simple convidat (3-0) a la festa de lliurament del trofeu al Camp Nou. El dia 22 d’agost es va jugar el trofeu Joan Gamper i l’equip va tornar a oferir una altra exhibició contra el Bayern de Munic (4-0). Allò prometia, i molt.

Però guanyar i guanyar tant no és gens fàcil. S’ha de saber mastegar molt bé els aliments per pair-los com cal, i a alguns jugadors l’èxit se’ls va començar a travessar. El 25 d’agost, a Mònaco, el Sevilla CF de Juande Ramos va pentinar el campió de la Lliga de Campions i el va deixar en evidència (3-0). El FC Barcelona va jugar amb Valdés; Belletti, Puyol, Màrquez, Syl-vinho; Xavi, Motta, Deco; Messi, Eto’o i Ronaldinho. Quan van sortir al camp, semblaven un equipàs. Però aquella nit n’hi va haver uns quants que, a l’hora del partit, encara no havien deixat enrere actes publicitaris, festes, passejos amb iot… Rijkaard ja sabia que no en podia deixar passar ni una si volia evitar la descomposició interna d’un equip com aquell.

Per a Carles Puyol va ser un dia trist, molt trist, per molt que els diaris i les emissores de ràdio repetissin comentaris com el que va publicar l’endemà el Mundo Deportivo: «El capità va ser un dels pocs que va donar la cara». És cert, va jugar concentrat, va cridar, va gesticular, es va enfadar quan algun dels seus companys no parava atenció… A la sala de premsa de l’Stade Louis II, no va tenir pèls a la llengua: «Quan tothom et diu que ets molt bo, potser t’ho creus. El Sevilla ha estat millor que nosaltres i és possible que aquesta derrota ens ajudi a tocar de peus a terra. S’havia parlat que podíem guanyar moltes copes, però les copes s’han de guanyar al camp».

Aquell daltabaix va ser el primer, però no pas l’últim d’una temporada que va resultar especialment dura i difícil per a Puyol. A la desintegració de l’equip i la consegüent pèrdua de títols, s’hi va sumar la inesperada i tràgica mort del seu pare. Aquell va ser el cop més gran que mai ha sofert el jugador barcelonista. El divendres 3 de novembre, mentre l’expedició del FC Barcelona volava cap a la Corunya per disputar el partit de Lliga, Josep Puyol moria aixafat per una retroexcavadora de 40 000 quilos que conduïa ell mateix. Al marge dels negocis d’agricultura i ramaderia relacionats amb el Mas de Gras, la família té un negoci de maquinària industrial i excavacions.

Cap a les cinc de la tarda, en Josep feia tasques de neteja als marges d’una carretera que porta a una finca de propietat seva. Aquesta carretera es troba al terme municipal de Sarroca de Bellera, un petit municipi del Pallars Jussà, al límit de l’Alta Ribagorça. En el moment de fer una de les maniobres, el vehicle va bolcar i va caure sobre d’en Josep, cosa que li va causar la mort a l’acte. Tenint en compte les característiques del vehicle, van fer falta sis dotacions de bombers i més de cinc hores de feina per treure Josep Puyol de sota el vehicle. Tenia cinquanta-sis anys i era un expert en el funcionament d’aquell tipus de màquines pesades. Havia dut a terme aquella tasca i d’altres de semblants una infinitat de vegades.

La notícia de la mort de Josep Puyol va arribar a la Corunya gairebé immediatament. Allà, Frank Rijkaard va haver d’assumir la desagradable tasca de comunicar al defensa barcelonista la mort del seu pare. Va ser a la mateixa terminal de l’aeroport, de manera que el futbolista s’hi va quedar per emprendre el viatge de tornada a casa. Puyol va agafar el primer avió, acompanyat pel directiu Albert Perrín i el responsable de protocol del club, Ramon Pujol.

Mentre en Carles tornava a l’aeroport del Prat, l’expedició es va allotjar en un hotel de la badia de Riazor i Rijkaard va oferir una roda de premsa als mitjans de comunicació locals. L’entrenador holandès es va referir a la mort del pare del jugador d’aquesta manera: «Una notícia com aquesta et deixa sense paraules. El vestidor ho ha encaixat amb molta tristesa. Només podem desitjar a en Carles i a la seva família que tinguin molta força en aquests moments. Ara mateix, cap resultat del món no pot canviar els nostres sentiments i els dels jugadors».

A Barcelona l’esperaven la seva xicota, Agnès Comas, el seu representant, Ramon Sostres i el president del FC Barcelona, Joan Laporta. Des de l’aeroport, es van desplaçar directament a la Pobla de Segur, on s’havia d’instal·lar la capella ardent i on Josep Puyol havia de ser enterrat. Durant el viatge, el defensa blaugrana va poder recordar la infinitat de moments viscuts amb el seu pare, entre els quals hi havia el fet que, tot just sis mesos abans, havia anat a veure un partit del seu fill per primera vegada en tota la seva vida. En Josep havia mort sense posar els peus al Camp Nou, però havia estat a la final de la Lliga de Campions de París, amb la seva esposa Rosa, el seu fill Josep Xavier i diversos amics d’en Carles.

El funeral va ser un acte multitudinari. Hi van assistir més de 2000 persones, la majoria habitants de la Pobla de Segur. L’església parroquial va ser, per descomptat, del tot insuficient per albergar totes les persones que van voler retre homenatge a Josep Puyol i acomiadar-se’n, o bé que van voler ser al costat del seu fill. Aquest va ser el cas de Joan La-porta, Txiki Begiristain, Luis Aragonés, Luis Enrique Martínez, Ivàn de la Peña, Raúl Tamudo, Sergi Barjuan o Demetrio Albertini, que va viatjar expressament des de Milà per estar solament uns minuts amb el seu amic Carles.

A la nit, a Riazor, l’equip del FC Barcelona va lluir el braçalet negre durant el partit contra el Deportivo de la Corunya i, abans de l’inici de l’enfrontament, es va guardar un minut de silenci en memòria de Josep Puyol. L’actitud de màxim respecte que van poder observar els 34 000 espectadors que van anar aquell dia a l’estadi no deixava de ser el reconeixement a la capacitat de treball, seriositat i compromís que, heretats del seu pare, Puyol sempre ha mostrat com a futbolista, ja sigui al club o a la selecció.

La mort del seu pare li va suposar un xoc immens. Encara avui en Carles recorda tots els moments viscuts amb ell o, simplement, el troba a faltar. Per descomptat, mai no oblidarà que, quan estava a punt de deixar la Pobla de Segur per traslladar-se a Barcelona i perseguir el seu somni, el seu pare li va dir: «No t’amoïnis si les coses no et surten bé, perquè aquí sempre tindràs casa teva. Ara, si fracasses per falta d’actitud, val més que no hi apareguis». Si haguessin donat aquella sentència a tots els jugadors de la plantilla del FC Barcelona, potser no hauria passat el que va ocórrer en aquella segona meitat de la temporada 2006-07 i la següent.

Unes quantes setmanes després de la mort de Josep Puyol, l’equip va viatjar a Tòquio per disputar el Mundial de Clubs. Era el gran favorit, però no només per la seva condició de campió d’Europa, sinó perquè el seu adversari principal, l’Internacional de Porto Alegre, campió de Sud-amèrica, en aquell moment no estava en gaire bona forma i, per tant, no podia plantar cara al FC Barcelona en circumstàncies normals. Dit d’una altra manera, l’Internacional no es podia proclamar campió si l’equip barcelonista jugava d’acord amb les seves possibilitats reals. En canvi, si aquells futbolistes que acabaven de guanyar la Lliga de Campions, dues Lligues i dues Supercopes d’Espanya jugaven com ho havien fet a Mònaco durant el mes d’agost, podia passar qualsevol cosa.

Tòquio era un mal lloc per concentrar-se, igual que ho és Mònaco, tot i que per diferents motius i, sobretot, en plenes vacances d’estiu. La capital japonesa és un aparador fabulós on es pot trobar, en qualsevol moment de l’any, l’últim model de tot el que hom pot imaginar. Especialment en el camp de les noves tecnologies i les seves aplicacions, un àmbit en el qual la majoria de futbolistes s’han convertit en autèntics experts a còpia d’ocupar el temps lliure de les concentracions jugant amb tot tipus d’ordinadors portàtils, consoles, tauletes o telèfons mòbils d’última generació. Si no n’hi havia prou amb això per distreure’s, el trastorn d’horari encara dóna unes quantes hores de propina per continuar jugant i, en conseqüència, per fer que els jugadors s’oblidin de l’anomenat «entrenament invisible», és a dir, del descans, l’alimentació i el son.

Antigament, del Mundial de Clubs se n’havia dit Copa Intercontinental. Des de 1960 i durant vint anys la van jugar els campions d’Europa i d’Amèrica del Sud. Va començar a disputar-se a doble partit, un al camp de cada equip, però els diners van treure romanticisme al torneig des del moment que un patrocinador va proposar que es jugués a partit únic i a Tòquio. Va ser així, entre 1980 i 2004, quan la FIFA va decidir atorgar una nova dimensió al negoci i fer que hi participessin els campions de les sis confederacions o, el que és el mateix, un campió per continent, excepte en el cas d’Amèrica, que en té dos. I des de fa cinc anys, també juga el campió del país on se celebra el torneig.

A la fase final del 2006, hi van participar el FC Barcelona (campió d’Europa, UEFA), l’Internacional de Porto Alegre (campió de Sud-amèrica, Conmebol), l’Amèrica de Mèxic (campió de Nord-amèrica, Amèrica Central i el Carib, Concacaf), el Jeonbuk Hyundai Motors (campió de l’Àsia, AFC), l’Al-Ahly Sporting Club de Trípoli (campió de l’Àfrica, CAF) i l’Auckland City (campió d’Oceania, OFC). El torneig es va disputar en tres grans camps: l’estadi olímpic de Tòquio, l’estadi Toyota i l’estadi internacional de Yokohama. El torneig va començar el 10 de desembre, amb el partit que enfrontava l’Auckland City i l’Al-Ahly, i es va acabar el 17 de desembre, amb la final entre els campions d’Europa i d’Amèrica del Sud.

Tant el FC Barcelona com l’Internacional de Porto Alegre havien gaudit del privilegi de no entrar en competició fins a les semifinals. L’equip brasiler s’havia imposat a l’Al-Ahly (2-1) i els barcelonistes havien golejat l’Amèrica de Mèxic (4-0). A la final va passar el que no havia d’ocórrer, és a dir, que el favorit va perdre (1-0) a causa d’un gol d’Adriano, quan només faltaven vuit minuts per al final del partit. Rijkaard va alinear Víctor Valdés; Zambrotta (Belletti, 46’), Puyol, Màrquez, Van Bronckhorst; Iniesta, Motta (Xavi, 59’), Deco; Giuly, Gudjohnsen (Ezquerro, 88’) i Ronaldinho. O sigui que no van ser-hi els lesionats Eto’o i Messi, però ni tan sols l’absència de dos jugadors d’aquesta categoria podia justificar que l’equip estigués tan per sota del seu nivell.

Es feia difícil explicar què passava en aquella plantilla. Aparentment no hi havia raons que justifiquessin aquell canvi. L’única explicació possible era que s’havien anat deteriorant petites coses, algunes d’elles imperceptibles, i que la suma d’aquells detalls restava força i unitat al grup. Una d’aquestes petites coses que ningú no havia detectat va esclatar la nit de l’11 de febrer. Acabat de recuperar de la lesió de menisc i després de cinc mesos d’absència, Eto’o era a la banqueta esperant que el seu entrenador el fes entrar uns quants minuts al partit contra el Racing de Santander. Rijkaard el va fer sortir a escalfar.

És possible que l’entrenador es distragués i no s’adonés que el davanter feia molta estona que exercitava a la banda. Quan el va cridar per fer-lo entrar al camp només faltaven cinc minuts per al final de l’enfrontament. Eto’o no hi va voler sortir. S’hi va negar davant de les càmeres de televisió. Tothom va poder veure com desatenia les indicacions del preparador físic i del delegat, i com tornava a la banqueta. Rijkaard no va donar-hi importància: va pensar que ja parlaria amb el jugador i que tot es resoldria. Es va manifestar en aquesta mateixa línia quan els periodistes li van preguntar, en roda de premsa, per la negativa del camerunès a l’hora de complir les seves ordres. Ningú, ni el seu amic i directiu Alejandro Echevarría, ni el seu representant José María Mesalles, ni els seus companys de vestidor, no s’havien adonat que darrere d’aquell acte de rebel·lia s’amagava un problema de gelosia. I Ten Cate no era allà per resoldre’l.

El 13 de febrer de 2007, els jugadors van tenir festa. Eto’o ho va aprofitar per anar a un acte publicitari. El departament de comunicació del club havia advertit als periodistes que el futbolista no parlaria. Però va parlar, i tant que va fer-ho! Quan li van preguntar per les declaracions de Rijkaard a la roda de premsa del diumenge a la nit, va fugir d’estudi dient que aquella pregunta era per a l’entrenador i no pas per a ell; després no va voler contestar per què s’havia negat a sortir al camp i, per acabar, va deixar anar un monòleg en què n’hi va haver per a tothom. No va donar cap nom, però l’atac era tan evident que no quedava lloc per a dubtes: «Els que parlen són els que estan preocupats. Al club hi ha dos grups: un, el del president, i l’altre, el d’una altra persona [Rosell]. Els que estan preocupats, que sàpiguen que he tornat. Tornaré i tornaré a marcar gols. Si un company surt i diu que hem de pensar en el grup, el que hi ha de pensar és ell [Ronaldinho]. Jo sempre penso en el grup. És l’únic que m’ha molestat. He llegit tot el que heu dit, però jo tornaré a marcar gols».

Les divisions internes, tant en l’àmbit de la directiva com de la plantilla, estaven erosionant l’equip. El principi d’autoritat havia quedat en dubte a causa d’aquestes qüestions i d’altres de caràcter més íntim que s’havien produït durant el Mundial de Clubs de Tòquio. Les conseqüències van ser nefastes. El FC Barcelona va acabar la temporada sense aconseguir cap més trofeu que la Supercopa d’Espanya. Va perdre una Lliga que tenia guanyada, va caure als setzens de final de la Lliga de Campions contra el Liverpool i va llençar a les escombraries la Copa del Rei a les semifinals, contra el Getafe.

A la Lliga de Campions, el Liverpool va guanyar (1-2) a l’estadi barcelonista i, tot i que l’equip va provar de reaccionar a la tornada, la victòria (0-1) no va ser suficient. Encara va ser pitjor el que va passar a la Copa del Rei: després del recital de l’anada (5-2), amb Messi copiant el golàs de Maradona contra Anglaterra durant el Mundial de Mèxic de 1986, l’equip va desaparèixer al partit de tornada (4-0) i va tornar a Barcelona amb la cua entre cames. Però encara va passar una cosa pitjor: les experiències de la Supercopa d’Europa, del Mundial de Clubs, de la Lliga de Campions i de la Copa no van servir per guanyar la Lliga.

En els dos últims partits a casa, el FC Barcelona es va deixar empatar (1-1) pel Reial Betis en un llançament de falta que va agafar sis jugadors d’esquena a la pilota i va permetre, a la penúltima jornada, que el RCD Espanyol igualés el marcador (2-2) amb un gol de Tamudo en l’últim minut.

Perdre aquella Lliga va ser terrible, no pas pel fet de perdre-la sinó per com havia succeït: la falta de cohesió, solidaritat i compromís que havien mostrat alguns jugadors en determinats partits havia condemnat el FC Barcelona a perdre-ho gairebé tot en una temporada en què podia i hauria d’haver guanyat algun dels títols importants. Les maneres no van ser les correctes i, per això, va doldre tant perdre el títol de Lliga per la diferència particular de gols amb el Reial Madrid. El campionat es va acabar amb un pobre empat a se-tanta-sis punts entre els dos aspirants de sempre, però els madridistes es van endur el trofeu perquè havien guanyat (0-2) al Camp Nou i havien resistit (3-3) el partit de la segona volta, disputat al Santiago Bernabéu.

Aquell any serà recordat perquè la directiva del FC Barcelona va subscriure un acord de col·laboració amb UNICEF. El club duria publicitat a la samarreta per primer cop en tota la seva història i no pas cobrant, sinó pagant un milió d’euros per temporada. A més a més, la temporada es va tancar amb un partit amistós a Pretòria (Sud-àfrica), a benefici de la mateixa UNICEF i de la Fundació Nelson Mandela. Va ser el 20 de juny, un dia que Carles Puyol no oblidarà mai. Va entrar a la segona meitat, juntament amb altres companys, i va acabar el partit amb molèsties al genoll esquerre a causa d’un mal gest.

La imatge institucional del club estava molt per sobre de la imatge que havia ofert l’equip en el transcurs d’aquella temporada 2006-07. A títol individual, Carles Puyol tornava a ser un dels pocs jugadors que se salvava del suspens general. El defensa de la Pobla de Segur havia disputat un total de cinquanta-quatre partits i havia marcat quatre gols. Eren els seus millors números com a jugador blaugrana; tot això en una temporada en què l’equip havia començat a desintegrar-se, i en què s’havia produït la inesperada i tràgica mort del seu pare.