Els contractes no es rebaixen

Acorralat i sense diners, perquè amb només dos anys havia rebentat l’estabilitat econòmica del club i havia generat un deute de molts milions d’euros, Joan Gaspart va buscar còmplices per fer un triple salt mortal, amb tirabuixó i sense xarxa de seguretat. No va pensar en el FC Barcelona, sinó exclusivament en la manera de sortir airós de l’embolic en què s’havia ficat per culpa de la seva megalomania. Necessitava algú que absorbís tots els cops. Carles Rexach no li valia per a aquest paper, així que el va fer tornar al corral, perdó, als despatxos, després de fer-li dir que era ell qui havia avalat la candidatura de Louis van Gaal per liderar el seu nou projecte. Era una candidatura única.

Gaspart havia deixat Van Gaal com un drap brut al final de la temporada 1999-2000, quan Josep Lluís Núnez va anunciar que deixava la presidència. És més, va arribar a dir que si l’entrenador holandès no se n’hagués anat, ell mateix l’hauria fet fora. Paradoxes del destí: ara havia d’elogiar-lo en públic davant d’aquells mateixos mitjans de comunicació que, en altres temps no molt llunyans, havia excitat perquè carreguessin contra el tècnic blaugrana. La pregunta no era per què l’hoteler fitxava Van Gaal, sinó per què aquest acceptava la proposta en unes circumstàncies tan adverses com les que hi havia en aquell moment.

Louis van Gaal i la seva esposa Truus van consultar diversos amics. Tots, fins i tot els que podien tenir la possibilitat de tornar a treballar amb ell, li van dir que tornar suposaria un error majúscul, i li ho van argumentar. L’ambient estava molt crispat després de dos anys horribles, la plantilla necessitava una neteja considerable i no hi havia diners per a fitxatges, els mitjans de comunicació estaven en contra seva i, per sobre de tot, no tindria al costat un president com Núnez, que el defensés quan les coses anessin mal dades. Truus estava convençuda que els amics del seu marit tenien raó i va intentar convèncer-lo perquè no firmés el contracte, però va ser endebades. Van Gaal es va deixar arrossegar per la il·lusió: volia acabar el projecte que havia deixat a mitges el juny del 2000.

El president va fer oficial la notícia de la reincorporació de Van Gaal just l’endemà que s’acabés la Lliga. Era el dilluns 12 de maig. Al carrer hi va haver divisió d’opinions. No hi havia terme mitjà: uns quants consideraven que Gaspart havia comès un error gravíssim amb aquell nou intent per salvar la pell, i d’altres van rebre la notícia amb entusiasme. Entre aquests últims hi havia Carles Puyol, que no oblidava, ni oblidarà mai, que havia estat precisament Van Gaal qui li havia donat la seva oportunitat. Per sobre de tot, coneixia la capacitat i els mètodes de treball d’un home que s’havia guanyat la fama de ser un professional de primeríssim ordre. A més a més, Puyol va pensar que potser amb un entrenador així podria aconseguir el seu primer títol amb el club.

Van Gaal va ser presentat el 17 de maig de 2002. Gaspart havia convocat els mitjans de comunicació a la gran sala de la planta baixa de l’avantllotja del Camp Nou. Se’n va enretirar el mobiliari i s’hi va muntar un escenari espectacular, amb cadires per a més de dues-centes persones. L’expectació va ser màxima. La sala, on els dies de partit acostumen a reunir-se els patrocinadors del club, els familiars i els amics dels directius, era plena com un ou. Allà, el president va explicar que el contracte del tècnic holandès seria de dos anys, amb opció a un tercer. Gaspart vinculava el compromís amb l’entrenador a la duració del seu mandat. I encara que fora de la cúpula del club i l’entorn de Van Gaal ningú no va poder veure el contracte, el tècnic havia de cobrar una fitxa de set milions d’euros anuals, primes per títols a part.

Pel que fa a la presentació, no va tenir l’impacte mediàtic que Gaspart desitjava. En plena conferència de premsa del nou entrenador, es va conèixer la notícia de la mort de Ladislau Kubala. El cor del mite més gran de la història del club havia deixat de bategar a la Clínica del Pilar després d’una llarga agonia. El futbolista que va liderar la conquesta de les Cinc Copes, que en dues ocasions va deixar petit el camp de les Corts i que va obligar a construir el Camp Nou, es convertia en el principal protagonista de la jornada. Gaspart va comunicar la notícia als assistents a l’acte, van guardar un minut de silenci i la roda de premsa es va donar per acabada. La tornada de Van Gaal al club va quedar en segon pla.

Aquell dia, Carles Puyol estava concentrat amb la selecció espanyola a Montecastillo (Jerez de la Frontera). Per tant, no va poder ser amb Van Gaal i saludar-lo personalment, però va obtenir tota la informació sobre el que havia dit el seu entrenador i, fins i tot, sobre les llàgrimes que va vessar quan va defensar la continuïtat del delegat de l’equip, Carles Naval. Alguns mitjans de comunicació, els mateixos que l’havien atacat durant la seva primera etapa al club i els mateixos que li havien de tornar a dir el nom del porc, s’havien inventat que Van Gaal volia fer neteja dins del cos auxiliar del vestuari i que Naval, un home que disposa d’un exèrcit d’adeptes interminable, en seria la primera víctima.

El procés per preparar la plantilla va ser llarg i dur. Rivaldo, Abelardo, Sergi, Alfonso, Coco, Dutruel i Reina van deixar el club. El brasiler, campió del món a Corea i el Japó, va marxar a l’AC Milan amb la carta de llibertat. Només feia un any que Gaspart havia refusat una oferta de 10 000 milions de pessetes (més de 60 milions d’euros) pel seu traspàs. Abelardo i Dutruel se’n van anar, gratuïtament, al Deportivo Alabès. Sergi va fitxar per l’Atlètic de Madrid amb la carta de llibertat. Alfonso, que havia conclòs la cessió a l’Olympique, es va reincorporar al Reial Betis sense costos de traspàs. Coco va tornar a Itàlia i Reina se’n va anar al Vila-real, on va estar tres anys abans de marxar al Liverpool. El porter va ser l’únic jugador pel qual es va cobrar el traspàs: 600 000 euros.

El club havia tancat la contractació del porter alemany Enke, que arribava amb la carta de llibertat, i havia contractat l’argentí Riquelme després de pagar un traspàs de 12 milions d’euros al Boca Juniors. Semblaven pocs diners, perquè des del gener del 2002 les xifres en euros eren 166,383 vegades més petites que amb la desapareguda moneda espanyola, però es tractava de 2000 milions de pessetes, que es diu aviat. El nou entrenador del FC Barcelona no tenia un interès excessiu per cap d’aquells jugadors. Van Gaal volia un defensa esquerrà, un migcampista de banda dreta i un davanter centre. Volia alternar l’ús del 1-4-3-3 (ell n’hi deia 1-2-3-2-3) i el 1-3-4-3. Com és lògic, calia cobrir alguna de les baixes més importants que s’havien produït, i els nous havien de respondre a un perfil determinat.

La seva batalla amb Joan Gaspart va durar sis mesos llargs i d’aquelles converses només en va sortir una operació: el club va acceptar, a contracor, que Gaizka Mendieta s’incorporés a la plantilla. Però el migcampista biscaí no va arribar per mitjà d’un procediment de fitxatge, sinó cedit per un any, amb opció de compra i amb un preu de lloguer d’un milió d’euros. L’AS Lazio, propietària dels drets del jugador, havia fet un negoci magnífic. El defensa esquerre que necessitava Van Gaal va arribar quan Gaspart ja havia canviat d’entrenador. En aquell mercat d’hivern va aterrar l’argentí Sorín, que amb prou feines va durar sis mesos al club. En canvi, Geovanni va anar cedit a l’SL Benfica per mig milió d’euros, però amb els sous a compte del FC Barcelona. El dret preferencial de compra que els portuguesos van firmar en el contracte de cessió era de quinze milions d’euros: no consta que el club blaugrana n’ingressés ni un.

Entre una cosa i l’altra, Van Gaal va optar per agafar algú del planter. Sabia que allà hi havia molt de talent, però acabar el procés de formació dels joves requeria un temps que potser ell no tindria. Aquella vegada, l’holandès va pujar al primer equip Víctor Valdés, Oleguer, Fernando Navarro, Iniesta i Sergio García. Si Puyol i Xavi havien estat la seva gran aportació al club durant la seva primera etapa, Valdés i Iniesta van ser la seva contribució d’aquella època. No deixa de ser curiós que tots quatre hagin format part del millor FC Barcelona i de la millor selecció espanyola de tota la història. Encara avui, tots quatre són els capitans de l’equip barcelonista.

I, parlant de capitans, Van Gaal també va ser el primer que va creure cegament en la capacitat de Carles Puyol per ser capità del primer equip. Quan va tornar al club, l’entrenador holandès va voler que els jugadors escollissin tres nous capitans. Luis Enrique va ser el més votat, seguit per Cocu. Al tercer lloc hi va haver un empat entre Frank de Boer i Puyol. La decisió final va quedar a mans de Van Gaal, que va triar el defensa català.

Tan aviat com va començar la temporada, es va descobrir que les noves aportacions tàctiques de Van Gaal i la feina dels jugadors permetien gaudir de l’estil de joc que sempre han volgut els culers, però també es podia intuir que l’equip tenia mancances importants. Si algú esperava grans coses aquell any, s’equivocava. La falta de mitjans (que Gaspart havia promès però no va concedir), les dificultats d’integració d’alguns jugadors importants, com Riquelme, i la immaduresa dels més joves, que tenien talent a cabassos però que no disposaven de prou experiència, configuraven un panorama poc encoratjador.

L’equip no tenia la consistència necessària per lluitar pels títols i això es va notar especialment a la Lliga, on tothom es coneix molt bé i on, amb l’excusa que queda molt de campionat per endavant, ningú no pensa que la derrota d’avui serà decisiva per a la classificació de demà. L’equip que arrenca bé a la Lliga té molt de guanyat. Encadenar unes quantes victòries consecutives i col·locar-se al capdavant atorga seguretat i confiança a qualsevol, i això val tant per als que han de lluitar pels títols com per als que lluiten per no baixar de categoria. Quantes vegades ha perdut el títol, un campió d’hivern? Quantes vegades ha baixat, un equip que ha fet una bona primera volta?

La Lliga va començar amb un empat a casa, contra l’Atlètic de Madrid (2-2), però en els dos enfrontaments següents, el Barcelona va guanyar a San Mamés (0-2) i va derrotar el RCD Espanyol (2-0). A partir d’aleshores l’equip en va anar alternant una de freda amb una de calenta, d’una manera que de vegades resultava incomprensible. Carles Puyol era dels que més patia aquella situació. Era un calc de les dues temporades anteriors, però aquella vegada amb l’agreujant que la pressió que Van Gaal s’imposava a si mateix i la pressió que imposaven els mitjans de comunicació generava molta ansietat a la majoria de jugadors, com a mínim als més compromesos. Les derrotes als camps del Betis (2-0), el Valladolid (2-1), el Deportivo (2-0), la Reial Societat (2-1) i el Rayo Vallecano (1-0) van situar l’equip a la meitat de la taula, massa lluny de l’habitual.

Pel que fa a la resta de competicions, l’equip va quedar eliminat de la Copa del Rei a la primera ronda contra el Novelda (3-2), en una nit nefasta del porter Enke. L’acarnissament dels mitjans de comunicació va ser terrible; segurament era el que tocava. Però en canvi, a la Lliga de Campions, l’equip funcionava de meravella i els elogis brillaven per l’absència. L’equip va superar l’eliminatòria prèvia contra el Lègia de Varsòvia amb victòries a casa i a fora i va tancar la primera fase de grups, amb el Lokomotiv de Moscou, el Bruges i el Galatasaray, sense cedir ni un sol punt. En els partits de la segona fase, els que es van jugar abans de la pausa d’hivern, el FC Barcelona va aconseguir vèncer al camp del Bayer Leverkusen i, a casa, contra el Newcastle. És a dir, que l’equip va guanyar els deu partits que va disputar a les ordres de Louis van Gaal i el seu segon Andries Jonker.

Però en Carles només recorda el novembre, un mes que en aquella època acostumava a ser fluix per a l’equip, com el moment en què per fi va aconseguir la renovació del seu contracte. Era un tema pendent des que el defensa de la Pobla de Segur s’havia convertit en jugador del primer equip amb tots els honors, és a dir, que ja feia dos anys des que Anton Parera havia comunicat a Ramon Sostres la voluntat del club d’adequar les condicions de l’acord de Puyol a les seves noves circumstàncies professionals. La millora va arribar tard, molt tard, però li va sortir a compte al defensa, perquè la generositat de Gaspart amb els diners aliens sempre era directament proporcional a la pressió que els mitjans de comunicació exercien a favor de la renovació del jugador.

El nou contracte de Carles Puyol es va tancar, per fi, el dia 7 de novembre d’aquell 2002. L’anterior, que expirava el 30 de juny de 2004, havia quedat desfasat. Hi havia molts jugadors del Barcelona B amb fitxes més altes que la seva, encara que ell cobrés els sous i les primes del primer equip. Ara passava a ser un dels jugadors més ben pagats de la plantilla: a més de tenir una fitxa molt alta i mantenir el salari i les primes, cobraria un sou fix de 24 000 euros per partit jugat. Pel que fa a la clàusula de rescissió, que en l’antic contracte era de 1000 milions de pessetes (uns 6 milions d’euros), ara pujava fins als 180 milions d’euros. Puyol acabava de multiplicar per 30 els seus ingressos anuals.

La realitat és que Van Gaal va donar suport a aquella important millora del contracte del seu tercer capità i va donar el vistiplau al nou acord. Estava convençut que Puyol sempre li respondria, a diferència de jugadors com Riquelme o Saviola, dels quals no es podia esperar gaire en moments de dificultat. La derrota a Vallecas (1-0), la tercera consecutiva fora de casa i cinquena en set desplaçaments, va ser un cop dur. L’equip ocupava el desè lloc de la classificació, a tretze punts del líder, que era la Reial Societat. Sortosament, el Reial Madrid tampoc no anava gaire fi i era sisè, amb només cinc punts més que els blaugrana. La reacció encara era possible, però ja no es podia endarrerir més.

Durant aquells dies difícils, Louis van Gaal conversava sovint amb Carles Puyol. A l’entrenador li encantava conèixer les opinions de la seva gent, tant en els bons moments com en els dolents. Especialment en els dolents: «Em va dir que si ell marxava, la pressió sobre els jugadors disminuiria una mica, però que si després del canvi d’entrenador perdíem dos o tres partits, tornaria a augmentar», recorda el defensa blaugrana. Van Gaal no era dels que llancen la tovallola. Al contrari, com pitjor li anaven les coses, més ganes tenia d’enfrontar-se als reptes. «Tinc molta confiança en aquests jugadors i estic segur que ens en sortirem», comentava tant en l’àmbit de la directiva com al vestidor.

El 15 de desembre, just una setmana després de la derrota a Vallecas, l’equip rebia el Sevilla CF al Camp Nou. Els ànims estaven encesos entre socis i aficionats. El FC Barcelona no havia perdut cap partit a casa en tota la temporada, però aquell dia va fer-ho, i la derrota (0-3) no va ser el pitjor. Tampoc no ho va ser el fet que l’equip descendís tres posicions de la classificació i es col·loqués a només dos punts del descens, on hi havia el Sevilla amb catorze punts. El pitjor va ser la lesió de dos jugadors de caràcter: Puyol i Fernando Navarro. En aquells moments en els quals no n’hi havia prou amb el talent per superar les dificultats, el coratge de futbolistes com ells dos era molt necessari.

Casquero (4’) havia avançat el Sevilla CF al marcador, però el FC Barcelona tenia el control del joc i del partit. Creava ocasions però no aconseguia convertir-les en gol. La lesió de Puyol (58’) va ser un cop dur per a l’equip, però encara va ser pitjor l’efecte que va causar la de Fernando Navarro (64’). En Carles s’havia trencat l’os sacre i necessitaria tres setmanes per tornar a jugar, tot i que només es perdria un partit perquè venien les vacances de Nadal. En canvi, Fernando Navarro havia de passar pel quiròfan i trigaria més d’un any a recuperar-se del trencament del lligament lateral intern del genoll esquerre. A sobre, l’equip no tenia recanvis per a la posició de lateral esquerre.

Seguint les instruccions de Joan Gaspart, el club es va posar a buscar un substitut, no pas per a Fernando Navarro sinó per a Van Gaal. El president va declarar a la premsa que l’entrenador holandès continuaria, però ja tenia un acord tancat amb Carlos Bianchi per si el FC Barcelona perdia el partit del 21 de desembre a Palma de Mallorca. Tot pintava molt negre, perquè a més de les lesions dels dos laterals, cada vegada era més evident que Riquelme i Saviola havien decidit donar l’esquena al seu entrenador de manera definitiva.

Louis van Gaal va decidir jugar fort en aquells moments. Sabia que s’hi jugava el cap i que no podia acceptar pressions de ningú. Durant aquells dies previs al Nadal va tenir molt present l’experiència de la primavera del 2000, quan va cedir a la voluntat d’uns quants jugadors i van perdre a València (4-1). És possible que alguna de les converses que va mantenir amb els seus ajudants i l’actitud de jugadors com Carles Puyol, que tot i estar lesionat va voler acompanyar l’equip a Palma de Mallorca, el fessin arribar a la conclusió que, disposats a morir, era millor fer-ho amb els futbolistes que li havien demostrat fidelitat i afecte. Riquelme, que es va amagar darrere d’unes molèsties, va quedar fora de la convocatòria, i Saviola va entrar a la llista per ocupar un lloc a la banqueta de Son Moix. El joveníssim Iniesta, de només divuit anys, va ser titular per primera vegada a la Lliga, després d’haver-ho estat el 29 de novembre al partit de Lliga de Campions, al camp del Bruges.

A la roda de premsa prèvia al viatge, Van Gaal es va mostrar segur de si mateix. No podia mostrar signes de debilitat en aquell moment. «No crec que aquest sigui el meu últim partit. Tinc caràcter i personalitat per fer que l’equip se’n surti. La unitat que hi ha al vestidor és el senyal que indica que remuntarem. Els mals resultats no em fan plorar; la lesió de Navarro o veure que Puyol viatja per donar suport als seus companys, sí», va declarar davant dels periodistes. També va recordar que l’entorn havia criticat Cruyff i Robson, i va dir que el més important era la comunicació entre el president i l’entrenador, i entre l’entrenador i els jugadors. A diferència de Puyol, Gas-part va decidir que aquella vegada no acompanyaria l’equip: necessitava estar en contacte amb Bianchi.

En aquell desplaçament, Carles Puyol va tenir-hi un paper molt important. Va ser al costat dels seus companys en tot moment i els va animar com només pot fer-ho un gran capità. Després va veure el partit des de la llotja presidencial, assegut en una localitat molt pròxima a la de Llorenç Serra Ferrer, que havia tornar a la seva casa mallorquina un any abans, després de rescindir el seu contracte amb el club. El FC Barcelona va golejar el Mallorca (0-4). Van jugar Bonano; Gabri, Christanval, De Boer (Rochemback, 46’); Iniesta (Gerard, 59’), Xavi, Motta, Cocu; Mendieta, Kluivert i Overmars (Saviola, 78’). Guanyar va resultar més fàcil del que s’havia previst perquè l’equip va jugar bé, perquè aquella vegada va tenir més punteria que en partits anteriors (Kluivert va fer un hat-trick i Overmars va marcar el segon gol), i perquè va ser capaç de treure de polleguera el Mallorca. Novo (21’) i Eto’o (32’) van ser expulsats amb vermella directa.

Gaspart no va tenir més remei que trucar a Bianchi, dir-li que Van Gaal continuaria i que ja hi hauria més sort a la propera. Cap a les dues de la matinada, quan l’avió amb el qual tornava l’expedició blaugrana era a punt d’aterrar a l’aeroport del Prat, el president va agafar el seu Jaguar i es va presentar al Camp Nou. Jo mateix era allà, esperant Van Gaal per lliurar-li un vídeo amb l’informe del partit que acabava de disputar-se. Gaspart em va demanar que convencés el tècnic holandès perquè assistís al tradicional brindis de Nadal, que s’havia de celebrar després de l’entrenament de l’endemà, diumenge.

En un acte d’atreviment vaig intentar arrencar-li el compromís que, si Van Gaal es presentava a la trobada amb la premsa, ell facilitaria el fitxatge dels reforços que l’equip necessitava. El president va acceptar el tracte. L’entrenador va ser molt cordial amb els periodistes, als quals va servir la copa de cava personalment, com si fos un cambrer: vestit amb una magnífica jaqueta de caixmir de color camussa però, al capdavall, un cambrer. Aquell dia i els següents, la premsa va informar que el club provaria de fitxar un central, un lateral esquerre i un davanter. Van Gaal s’hauria conformat només amb el lateral, però les paraules de Gaspart tenen el valor que tenen.

Malgrat tot, Van Gaal va intentar evitar discussions amb el seu president fos com fos. Als periodistes els repetia una vegada i una altra: «Jo confio en Gaspart. Potser vosaltres sabeu alguna cosa que jo no sé, però no tinc cap motiu per desconfiar del meu president». En el seu fur intern, tothom sabia que no es podia creure en la paraula de Gaspart, i que com més rotund era a l’hora d’afirmar que no t’acomiadaria, més a prop eres de la porta del carrer. Desgraciadament, això és el que li va passar a Louis van Gaal al cap d’un mes.

Quan l’equip va encadenar dues derrotes consecutives, l’entrenador va ser destituït. El 19 de gener de 2003, el València va guanyar al Camp Nou (2-4) i el 26 de gener, el Celta va vèncer els blaugrana a Balaídos (2-0). L’endemà Carles Puyol va comparèixer davant dels periodistes a la sala de premsa del Camp Nou. «Som on ens mereixem», va comentar abans de defensar el seu tècnic. «Els jugadors sempre defensem a mort l’entrenador de cada moment, i ara el nostre entrenador és Van Gaal», va concloure. Al cap d’unes hores, la directiva feia oficial el que ja era un secret de domini públic i, la mateixa nit del dilluns 27 de gener, els advocats d’ambdues parts es van reunir a Sitges per pactar les condicions de la resolució dels contractes de Van Gaal, del seu ajudant Andries Jonker i d’un servidor. El club no va consentir que jo marxés.

El dimarts 28 de gener, Van Gaal va arribar d’hora al Camp Nou. La nit havia estat molt llarga. A diferència de l’any 2000, en què havia abandonat el club renunciant a l’any de contracte que li quedava, aquesta vegada va lluitar fins a l’últim euro, i es va llevar poc després d’haver-se’n anat a dormir. Volia ser al vestidor ben d’hora: havia d’acomiadar-se dels jugadors i del personal. Davant dels futbolistes i dels seus col·laboradors, en diverses reunions, el tècnic holandès no va poder contenir l’emoció i va esclatar a plorar. Van Gaal estava molt agraït a la majoria, però els va recordar que sense unitat no s’aconseguirien els objectius i va advertir que no era bo que hi hagués un delator que filtrés informació a la premsa.

Els jugadors es van entrenar a les ordres d’Antonio de la Cruz, que va ser entrenador de l’equip durant una setmana, fins que es va contractar Radomir Antic. Quan es va acabar la sessió, tots els integrants de la plantilla, tret de Riquelme i Saviola, van passar pel despatx per acomiadar-se personalment d’aquell que havia estat el seu entrenador durant set mesos. Carles Puyol va estar xerrant amb Van Gaal una bona estona. El defensa li va agrair tot el que havia fet per ell i va lamentar que se n’hagués d’anar. «Sóc un dels culpables que l’hagin fet fora», li va dir, assumint la seva part de responsabilitat en el fracàs del projecte. De la seva banda, Van Gaal li va agrair el gest i el va animar a continuar treballant pel bé del club: «Heu de ser forts per tirar endavant aquesta situació. Estic convençut que ho aconseguireu, perquè confio molt en vosaltres».

Durant les hores següents, sense cap altre descans que la mitja hora que va trigar a menjar-se un entrepà allà mateix, Louis van Gaal va estar recollint els seus objectes personals. Va deixar tots els documents i tots els informes que tant ell com els seus col·laboradors havien elaborat per a ell. És possible que tot aquell material, d’un valor incalculable, hagi desaparegut o hagi quedat abandonat i cobert de pols en algun magatzem del Camp Nou. Abans de marxar encara va concedir una última entrevista a Chus Carrillo per a Barça TV. En acabar la gravació, Van Gaal va donar una ullada a les parets del seu despatx, va tancar la porta lentament i, amb els ulls vidriosos per les llàgrimes, va començar a caminar cap a l’aparcament subterrani de l’estadi, acompanyat de dos dels seus col·laboradors més lleials. Després de l’abraçada de comiat, va pujar al seu Mercedes i va marxar a casa seva, a Sitges.

Amb Radomir Antic i el seu ajudant Resad Kunovac, les coses no van canviar gaire. Al marge que el tècnic serbi recorregués als jugadors més veterans i deixés de banda els més joves o que substituís el vídeo per la fotografia fixa, la resta va anar més o menys igual. L’equip va quedar eliminat als quarts de final de la Lliga de Campions per la Juventus, amb un empat a San Siro (1-1) i el triomf italià al Camp Nou (1-2). A la Lliga, el FC Barcelona no va passar de la sisena posició, amb només cinquanta-sis punts. El Reial Madrid, que va fer una bona segona volta, es va proclamar campió, amb setanta-vuit punts, i la Reial Societat, que havia estat líder durant gran part de la temporada, va quedar subcampió, amb setanta-sis punts.

Joan Gaspart es va veure forçat a deixar la presidència el dia 12 de febrer. Va posar el càrrec en mans del seu vicepresident, Enric Reyna, un dels pocs que no va dimitir durant aquella temporada infausta. El constructor va convocar eleccions i va deixar el club en mans de la Junta Gestora, presidida per Joan Trayter. El dia 15 de juny de 2003, Joan Laporta (52,57% dels vots) va guanyar la cursa electoral contra Lluís Bassat (31,80%), Jordi Majó (4,82%), Josep Martínez Rovira (4,63%), Josep Maria Minguella (3,62%) i Jaume Llauradó (1,91%).

Després d’assumir la presidència, Joan Laporta va constatar que Gaspart havia transformat l’herència positiva de Josep Lluís Núnez en un deute de 230 milions d’euros, és a dir, que no hi havia ni un euro a la caixa per afrontar la renovació d’un equip que no hi havia manera que guanyés títols. La situació era tan greu que la directiva va proposar als jugadors la renegociació dels seus contractes a la baixa. Tant que li havia costat a Carles Puyol tenir-ne un de veritat i ara l’hi volien retallar. La seva resposta va ser taxativa: no permetria que li rebaixessin ni un sol cèntim de les quantitats que havia pactat. «Si el FC Barcelona necessita diners, estic disposat a sacrificar-me i acceptar que em traspassin», va proposar.