La vida a la Masia

Al final de juliol del 1995, el domicili de Carles Puyol va deixar de ser la Pobla de Segur. En aquell moment, el juvenil de Divisió d’Honor que dirigia Joan Martínez Vilaseca va començar els entrenaments per afrontar una temporada que, com les anteriors, va ser plena de reptes i obstacles. Els objectius de l’equip eren guanyar el Campionat de Catalunya i conquerir la Copa del Rei de juvenils. Els del jove futbolista eren també treure el nas per primera vegada a la selecció espanyola i millorar prou per pujar un graó en l’escalafó formatiu del club.

En Carles va deixar enrere la vida al poble, els seus pares, el seu germà i els amics. Es va traslladar a Barcelona amb el temps just per instal·lar-se a la que havia de ser la seva nova llar, la Masia, i presentar-se al primer entrenament del seu nou equip. Ara ja no era el més petit en una plantilla d’homes fets i drets. Des d’aquell moment seria un integrant més d’un grup de nanos de disset o divuit anys, i hauria de compaginar la tasca de fer fort el col·lectiu amb l’ambició personal de situar-se entre els pocs escollits que, al final d’una temporada que tot just començava, ascendirien al Barça C o al Barça B.

Puyol ja havia conegut l’edifici de la Masia durant les tres setmanes llargues que havia passat a prova al club, però en aquella ocasió s’havia allotjat a casa dels seus amics, Ramon Sostres i Marisa Brenuy; ara, en canvi, havia de compartir aquella residència amb altres joves esportistes del club que ni tan sols coneixia. En altres paraules, sabia com era l’edifici, però no tenia ni idea de qui hi vivia ni de com era la vida allà. Els seus amics de sempre no hi serien i s’hauria d’adaptar a una vida nova, en un lloc que encara li resultava un pèl estrany i amb nous companys de qui, durant els primers dies d’estada, va tenir problemes per recordar-ne el nom.

No era una situació fàcil, si bé tampoc no era difícil. Simplement era nova per a un noi de disset anys acostumat a viure rodejat de la seva gent, en un ambient completament diferent. També s’hauria d’acostumar al fet que els seus pares, el seu germà i els seus amics eren a dos-cents quilòmetres de distància i només els podria veure uns quants cops l’any, amb motiu de les vacances de Nadal i d’estiu. Això sí, també li quedava el consol que persones com en Ramon i la Marisa, o la seva antiga professora, Conxita Solé, i el seu marit, Antoni Oliveres, serien molt a prop sempre que els necessités.

Amb tot, no deixava de ser curiós que Puyol se n’hagués anat a viure a una masia. És cert que, en aquells moments, la Masia del FC Barcelona era diferent del concepte que se sol tenir d’una masia, però aquell casalot de gruixudes parets de pedra i amb aquella estructura tan peculiar era una construcció al més pur estil Mas de Gras, la casa dels seus avantpassats a la vall d’Adons.

La casa de Mas de Gras era més antiga que la Masia, que es va construir l’any 1702. Però la història que es concentrava en aquells dos edificis tan singulars era molt gran. A la masia d’Adons, s’hi guardaven els records de nombrosos ascendents de la família Puyol, i la residència de futbolistes del FC Barcelona, coneguda com Can Planes, també havia estat el domicili de diverses generacions de pagesos. En aquella època, el Mas de Gras ja estava deshabitat i la Masia, en canvi, era plena de vida gràcies al projecte iniciat per la directiva blaugrana al final de la dècada dels anys setanta. Avui, per desgràcia, també és buida.

El Barça va adquirir la Masia, catalogada com a Bé d’Interès Cultural per part de l’Ajuntament de Barcelona, l’any 1953, sota la presidència de Francesc Miró Sans, l’home a qui es coneix com «el pare del Camp Nou», si bé no és del tot exacte que ho fos. El veritable pare de l’estadi va ser Ladislau Kubala. El futbolista hongarès va deixar petit el camp de les Corts en dues ocasions, tot i que la darrera ampliació va permetre que l’aforament arribés als 60 000 espectadors. Fos com fos, Miró Sans va comprar els terrenys per a la construcció del nou recinte, dins dels quals es trobava el singular edifici que va acabar donant nom a la fàbrica de talents blaugrana.

La Masia va servir de taller de treball dels arquitectes Francesc Mitjans, Josep Soteras i Lorenzo García, mentre van durar les obres de construcció del Camp Nou. Aquest procés va tenir lloc entre el 28 de març de 1954, quan es va col·locar la primera pedra, i el 24 de setembre de 1957, quan es va procedir a la inauguració de l’estadi. Després va quedar en desús durant vuit anys, fins que el 26 de setembre de 1966 es va convertir en la nova seu social del club. Això va tenir lloc durant la presidència d’Enric Llaudet i va ser així fins que l’any 1978 la directiva encapçalada per Josep Lluís Núnez va optar per traslladar les oficines al Palau Blaugrana, on ja s’havien instal·lat els despatxos d’algunes seccions del club.

El 20 d’octubre de 1979, el mateix Núnez va inaugurar la que, durant molts anys, s’ha considerat una de les obres més transcendents de la història de l’entitat. Més enllà que entre les parets d’aquest edifici tan singular hi mengessin o hi dormissin una cinquantena de joves promeses del futbol blaugrana, la Masia ha estat el centre on s’han transmès uns coneixements i uns valors que, segurament, diferencien un futbolista format a l’escola del FC Barcelona de qualsevol altre futbolista format en una altra escola. Els joves talents que hi han passat porten un segell que no és ni millor ni pitjor que els altres. És, senzillament, el segell d’un model diferent.

Als seus inicis, la Masia disposava d’una cuina, un menjador, una gran sala d’estar, quatre dormitoris amb capacitat per a vuit llits a cadascun, diversos banys, vestidors i un despatx d’administració. Però el 1995, quan Carles Puyol es va convertir en un dels inquilins, l’edifici havia experimentat alguns retocs i tenia més capacitat. Ja no estava reservat exclusivament per als futbolistes, sinó que també allotjava esportistes d’altres disciplines, com ara el bàsquet, l’handbol i l’hoquei patins. Finalment, i coincidint amb el moment en què Puyol va marxar a compartir pis amb Felip Ortiz i Xavier Molist, el FC Barcelona va inaugurar un segon centre al gol nord del Camp Nou, que va permetre doblar el nombre de llits disponibles.

La Masia va tancar la tardor del 2011, quan es va estrenar el nou Centre de Formació Oriol Tort, construït al cor de la Ciutat Esportiva Joan Gamper. Com no podia ser d’altra manera, Puyol va participar a l’acte inaugural. Aquell 20 d’octubre el club va ser capaç de reunir 150 esportistes dels pràcticament 500 que havien viscut a la vella residència annexa al Camp Nou. Entre aquests hi havia Guillermo Amor, el «Txapi» Ferrer, Pep Guardiola, Víctor Valdés, Andrés Iniesta… No hi va poder assistir Ángel Pedraza, el primer futbolista criat a la Masia que va aconseguir debutar a l’equip professional. Pedraza havia mort, víctima d’un càncer, el 8 de gener d’aquell mateix any.

Al seu llibre El meu partit, Carles Puyol comença el capítol sobre els seus primers dies a la Ciutat Comtal explicant que «la Masia va passar a ser la meva nova casa; el Mini, el meu carrer; i Barcelona, el meu poble». El canvi va ser gran, molt gran. Sortir d’un poble de 3500 habitants, quasi sense semàfors, i anar a petar a una capital amb uns dos milions d’habitants i un trànsit diari d’un milió de vehicles no deixava de ser xocant. L’experiència de les tres setmanes que havia passat a prova durant la primavera va suavitzar l’impacte de les primeres sensacions. Tot i així, es va haver d’avesar a cobrir un trajecte de quaranta-cinc minuts amb autobús per anar cada matí a l’escola on va reprendre els estudis.

En aquells moments, el club tenia subscrit un conveni amb Unitec, un centre que es trobava a la plaça Catalunya. L’acord entre el FC Barcelona i l’escola deia que els alumnes farien totes les classes en horari de matí, de manera que podien entrenar a la tarda sense limitacions de cap tipus. Això volia dir que els jugadors s’enduien els deures a la Masia, on el director de la residència, l’entranyable Cèsar Farrés, intentava controlar que els nois complissin les seves obligacions lectives. Puyol i la resta dels seus companys havien de matinar, esmorzar, pujar fins a la Diagonal i agafar l’autobús número 7, que els deixava pràcticament davant de la porta de l’escola.

El viatge d’anada se li feia tan pesat com el de tornada. Després de cinc hores de classe i amb la panxa buida, en Carles tenia ganes de tornar a la Masia, deixar els llibres a la seva habitació, rentar-se les mans i anar al menjador. En Fernando era el cuiner i la Josefina, l’Imma, la Belén i l’Anna l’ajudaven tant a preparar el menjar com a servir-lo. Moltes vegades el club es va plantejar la possibilitat de canviar l’organització i convertir-la en un self-service al pur estil americà, un sistema que ja s’havia implantat en algunes escoles de futbol com la de Clairfontaine, a prop de París.

Puyol recorda que el menú era tancat i que, per tant, no es podia triar. La cuina tenia en compte les pautes marcades pels metges en casos de malaltia o si algú requeria un règim especial, però tots sabien que, tret d’ocasions comptades, tothom havia de menjar el que li servien al plat. Al centre de cada taula hi havia sempre una magnífica amanida d’enciam, tomàquet, olives, tonyina… A més a més, els residents de la Masia menjaven dos plats i postres. Eren àpats molt equilibrats, pensats per a joves que, en molts casos, es trobaven encara en edat de creixement i que cremaven moltes calories als entrenaments i en les activitats amb què ocupaven el temps lliure. Mai no faltaven els hidrats de carboni ni les proteïnes, i per beure se servien d’unes magnífiques gerres d’aigua de l’aixeta.

Un dia a la setmana, en Carles anava a visitar els seus tiets Raimundo i Emilia, i el seu cosí Jordi. Quan sortia de l’institut Unitec, en lloc d’agafar l’autobús número 7 per tornar a la Masia, anava a dinar a casa dels únics familiars que tenia a Barcelona. El fi mereixia el sacrifici que suposava haver de travessar la ciutat en hora punta de trànsit. Per a Puyol, aquell ritme embogit de vehicles i persones, que semblava que tinguessin sempre pressa, constituïa un veritable enuig al qual trigaria molts anys a acostumar-se.

Deixant de banda que Puyol dinés un cop per setmana a casa dels seus tiets, a la Masia tots els dinars seguien la mateixa rutina. A les dues de la tarda se servia el menjar als residents de la Masia i, a partir de dos quarts de tres, s’incorporaven a taula els jugadors de més de divuit anys que vivien als pisos que el club llogava a prop del Camp Nou. De fet, dos anys més tard, en Carles va acabar compartint amb tres companys un d’aquells pisos que el club feia servir per donar sortida als futbolistes més madurs i per alliberar places per als joves que s’incorporaven a l’inici de cada temporada.

Quan Puyol va anar a la Masia, l’estiu del 1995, una quarantena de jugadors vivien a la residència. Tant el director com els empleats de la Masia tenien molt en compte que la majoria de nois que s’hi allotjaven provenien de llocs molt llunyans, d’edats i fins i tot cultures diverses, i que cadascun assimilava de manera diferent el fet de no tenir els pares, germans o amics a prop. Tot es complicava una mica més, perquè les edats dels nanos oscil·laven entre els dotze i els divuit anys. És a dir, hi convivien nens, adolescents i homes ja quasi fets i drets. Però als ulls dels responsables de la residència, tots eren iguals i tots rebien el mateix tracte.

En Carles ha cregut sempre que una de les millors lliçons que hom pot rebre en un centre com la Masia és, justament, que les diferències de lloc de naixement, cultura, raça, religió, edat o manera de ser, en lloc de suposar un obstacle, afavoreixen la convivència i la integració. Al cap i a la fi, tots els qui vivien allà compartien un mateix objectiu: aprofitar el temps al màxim, aprendre de cada situació i de cada moment, millorar cada dia als entrenaments i, si tot sortia com somiaven, arribar a jugar al Camp Nou tal com ho feien els professionals del primer equip blaugrana en aquell moment.

A la Masia hi havia poques formes d’entreteniment. Tots els residents tenien accés a jocs de taula, taules de ping-pong, tele o consoles de joc, tot i que no eren tan modernes i sofisticades com les d’avui. Però l’obsessió de la majoria era el futbol. Així, doncs, era molt freqüent veure els nois pilotejant a l’esplanada de gespa que hi havia darrere de l’edifici, un triangle delimitat per l’avinguda de Joan XXIII i el final del carrer de la Maternitat. Tot i que el que no tenia preu era veure aquells mateixos nanos abocats a les finestres de les habitacions per no perdre’s ni un detall dels entrenaments que el primer equip del club duia a terme al petit camp de gespa que s’havia construït a la cantonada entre el gol nord i la residència de jugadors. Si li haguessin dit a Puyol que alguns d’aquells jugadors a qui veia entrenar des d’aquelles finestres acabarien sent no només companys seus, sinó també amics personals, amb els quals conservaria forts vincles fins molts anys més tard, no s’ho hauria cregut! Aquest és el cas, per exemple, d’Iván de la Peña, a qui veia entrenar-se al costat del «Txapi» Ferrer, Sergi Barjuan, Luís Figo, Gica Popescu, Pep Guardiola i molts altres dels jugadors que en aquells moments dirigien Johan Cruyff i Carles Rexach. Això va ser el primer any, perquè el segon any van canviar alguns dels protagonistes d’aquells entrenaments. Continuaven Figo o De la Peña, però s’hi havien incorporat Vitor Baía, Laurent Blanch, Giovanni Silva de Oliveira, Ronaldo Luís Nazário de Lima i Luis Enrique, un altre dels grans amics de Carles Puyol. Ara l’entrenador era Bobby Robson, i el seu primer ajudant, José Mourinho.

Aquella habitació des d’on observava els entrenaments dels seus ídols de l’època tenia quatre lliteres i estava ocupada, per tant, per vuit jugadors. Els primers companys de dormitori van ser Óscar Sanjuán, Trashorras, Emilio, Araujo, Ismael, Fernando i Víctor Cortés. Més endavant va compartir habitació també amb Felip Ortiz i Xavier Molist, amb qui en Carles va forjar una magnífica relació que dura encara avui. És cert que els contactes s’han espaiat en el temps i que avui són esporàdics, o es redueixen a una simple trucada telefònica, però els sentiments que es van generar entre ells durant aquell temps de convivència perduren tant com els records d’aquells anys.

Felip Ortiz ja havia conegut Puyol durant les tres setmanes que el migcampista havia passat a prova durant l’estiu. De fet, el porter s’havia incorporat al club un any abans i ja havia disputat la temporada 1994-95 amb el juvenil B. Acabada la competició, Joan Martínez Vilaseca havia començat a preparar la seva plantilla del juvenil de Divisió d’Honor. Per fer-ho havia citat diversos jugadors de l’equip inferior i futbolistes d’altres clubs que o bé havia observat durant aquell any, o bé havien sol·licitat una prova, com era el cas d’en Carles. Martínez Vilaseca mai no renunciava a la possibilitat de veure algun jugador, encara que fos durant un o dos entrenaments. No costava ni un duro, perquè en general el club només pagava les despeses de viatge i l’estada dels jugadors que acabaven signant contracte, i això eliminava el risc que es pogués escapar algun jove talent.

Doncs bé, d’aquells entrenaments del final de la primavera del 1995, el porter Felip en recorda moltes coes. Per exemple, encara s’estranya que en Josep Xavier no es quedés al club. «El germà de Puyol tenia una qualitat enorme», recorda d’una manera que deixa entendre que en «Putxi» era més bon futbolista que en Carles. A en Felip, en canvi, també li van cridar l’atenció altres coses, com ara la força de voluntat d’en Carles per assolir l’objectiu de fitxar pel FC Barcelona, o que el període de prova fos tan llarg. «Semblava que no s’acabés mai més i que els tècnics no fossin capaços de decidir-se», recorda.

Com a company d’habitació i d’equip, en Felip només té paraules d’elogi i d’agraïment per a Puyol. Això sí, no oblida algunes de les bromes pesades que van haver de pagar com a residents de la Masia i que, al seu torn, ells van infligir també a altres jugadors que s’hi van incorporar més tard. La bretolada més freqüent en aquella època consistia a abocar una gerra d’aigua pel cap del jugador que acabava d’arribar mentre dormia. Però també se’n feien d’altres, com ara la coneguda «petaca», que consistia a plegar el llençol de sota pel mig, de manera que en el moment de ficar-se al llit, els nous s’adonaven que no hi podien entrar.

També era freqüent que algú llancés una sabata volant, que anés a petar casualment al cap del novell de torn. Altres vegades recorrien a la pasta de dents, amb la qual empastifaven el cap d’algun company mentre dormia. L’endemà, el dentifrici s’havia assecat i costava déu i ajut desfer-se’n.

Però més enllà d’aquestes i altres anècdotes, Carles Puyol ha afirmat sempre que el pitjor record que guarda de la seva estada a la Masia són les terribles cues que es formaven a l’hora de trucar per telèfon a la família. A la residència només hi havia dues línies per als quaranta jugadors que hi vivien i el temps d’espera es feia interminable. Tot i això, convé recordar que en Carles, sempre i per a tot, ha estat un gran impacient i que aquell problema només va durar uns mesos: al final del 1995 la telefonia mòbil va fer un gran pas i van aparèixer els primers aparells de butxaca, amb uns preus a l’abast del gran públic.