Medalla de plata a Sydney

La tornada als entrenaments, amb una altra temporada atípica com a conseqüència de la disputa del Campionat d’Europa de Bèlgica i Holanda, va ser una mica estranya per a Puyol. Després d’habituar-se al 1-2-3-2-3 de Louis van Gaal, una versió modernitzada del 1-4-3-3, ara Llorenç Serra Ferrer tenia intenció de canviar el sistema. El mallorquí volia jugar amb un 1-3-2-3-2. Era evident que aquell plantejament no encaixava gens ni mica amb la filosofia en què el FC Barcelona es basava des de feia anys. I a part que la idea de Serra Ferrer no va resistir cap anàlisi seriosa, aquella situació, nova fins i tot per als qui s’incorporaven al club, obligava els jugadors a fer grans esforços d’adaptació.

En aquelles circumstàncies, la convocatòria per participar als Jocs Olímpics de Sydney es va convertir en un maldecap per a Carles Puyol. Sabia que el mateix combinat que s’havia penjat la medalla de bronze a l’Europeu d’Eslovàquia tenia tots els números de viatjar a Austràlia, però interiorment no aconseguia conciliar la idea que aquella era una ocasió única amb la convicció que era un mal moment per deixar el club durant tant de temps. El seu amic i representant, Ramon Sostres, el va acabar de convèncer perquè aprofités una oportunitat que podia ser única a la vida. El torneig de futbol dels Jocs està limitat als vint-i-tres anys, i malgrat que es permet alinear tres jugadors que superin aquesta edat, Espanya no havia utilitzat mai aquesta prerrogativa. En altres paraules, per a Puyol era un ara o mai, perquè ja havia fet els vint-i-dos anys.

La llista que va facilitar Iñaki Sàez per a la cita australiana, pràcticament no presentava canvis respecte als jugadors que s’havia endut a Eslovàquia. Per raons de reglament només podia inscriure dinou jugadors en lloc dels vint-i-dos que admetia el Campionat d’Europa sub-21. Així, doncs, i per molt que li dolia a l’ànima, el seleccionador va haver de sacrificar tres jugadors. A la convocatòria hi havia Aranzubía, Felip, Puyol, Lacruz, Ferrón, Amaya, Marchena, Albelda, Capdevila, Unai, Angulo, Gabri, Xavi, Farinós, Luque, José Mari, Ismael, Velamazàn i Tamudo. Per tant, en quedaven fora Laínez, Ivàn Ania i Dorado. Curiosament, després de la convocatòria de Casillas amb la selecció absoluta, el Reial Madrid no tenia representació a l’equip olímpic.

Els Jocs de Sydney van començar bé per a la selecció espanyola i malament per a Puyol. El primer partit del grup B es va jugar a Adelaide, davant de la selecció de Corea del Sud, un equip que no jugava gaire bé a futbol, però que no deixava de córrer ni un moment i que no concedia ni un metre al rival. Aquell dijous 14 de setembre de 2000, vigília de la cerimònia inaugural, la selecció espanyola va guanyar (3-0) amb gols de Toni Velamazàn, José Mari i Xavi, tots tres durant la primera mitja hora de joc. Però en Carles no va disputar ni un sol minut d’aquell primer partit.

Adelaide és la capital de l’estat d’Austràlia Meridional i la cinquena ciutat més poblada del continent, amb més d’un milió d’habitants. Banyada per l’oceà Índic, deu el seu nom a la reina Adelaida, esposa del rei Guillem IV d’Anglaterra. És una població costanera, construïda a tocar del riu Torrens. Avui se la coneix com la ciutat de la cultura per la seva tradició d’organitzar tota mena d’esdeveniments relacionats amb l’art, el teatre i la música. En els seus orígens, Adelaide va estar habitada per una tribu aborigen, els kauma. Al segle XIX, moment en què la regió es va convertir en una nova província britànica per obra i gràcia de les conquestes, la tribu estava integrada per 650 membres.

La situació geogràfica d’Adelaide és magnífica, però es troba a molta distància de la resta de ciutats importants del país. Així, per exemple, és a 1375 quilòmetres de Sydney, la ciutat on el 15 de setembre de 2000 es va celebrar la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics. Això i la proximitat del següent partit contra Xile va impedir que els jugadors de la selecció espanyola de futbol es poguessin traslladar a la capital de l’estat de Nova Gal·les del Sud per desfilar al costat dels 327 esportistes que formaven la delegació espanyola.

Per aquest motiu, Iñaki Sàez i els seus jugadors es van haver de conformar a seguir la cerimònia per televisió. Va ser emocionant veure Manel Estiarte, que quasi deu anys més tard coincidiria amb Puyol i Xavi al FC Barcelona, actuant com a abanderat de l’equip espanyol. Els països van desfilar per ordre alfabètic i, com que es feia servir la nomenclatura anglesa del país organitzador, Espanya va aparèixer per darrere de Sud-àfrica i per davant de Sri Lanka. A part del fet que la inauguració va ser espectacular, els futbolistes sabien que si volien conèixer la ciutat de Sydney no tenien més remei que classificar-se per als quarts de final del torneig.

El segon partit, contra Xile, seria molt complicat. La selecció sud-americana havia acudit als Jocs Olímpics amb tres jugadors de més de vint-i-tres anys, i un d’ells era el golejador Ivàn Zamorano que, tot i els seus trenta-tres anys, continuava sent un autèntic depredador de l’àrea. Entre 1992 i 1996, havia jugat al Reial Madrid i la gran majoria de jugadors de la selecció espanyola sabien que posseïa una gran capacitat rematadora. A més, a la primera jornada, el mateix dia que Espanya havia derrotat Corea del Sud, Zamorano havia aconseguit tres dels quatre gols amb què Xile havia derrotat el Marroc (1-4), a Melbourne.

Precisament va ser a Melbourne, capital de l’estat de Victòria i antiga capital del país entre 1901 i 1927, on Espanya va disputar els següents dos partits, contra Xile i el Marroc. El canvi va ser important. No només perquè Melbourne triplica el nombre d’habitants d’Adelaide, sinó perquè registra un alt nivell comercial i industrial, i està considerada com una de les ciutats amb més qualitat de vida i amb un dels índexs de pobresa més baixos de tot el món. Geogràficament, està situada al sud d’Austràlia, al curs interior del riu Yarra, en plena badia de Port Phillip. Tot i que no és del tot cert, es podria dir que Melbourne es troba a mig camí entre Adelaide i Sydney.

És a dir que Espanya s’anava acostant a Sydney, on s’havien de jugar els quarts de final, les semifinals i la final. Però, per això, la selecció d’Iñaki Sàez havia de guanyar els dos partits que quedaven o, com a mínim, sumar quatre dels sis punts en joc. Però el dia 17, davant de Xile, va sortir tot al revés. Olarra (24’) i Navía (41’) van avançar Xile a la primera part. Lacruz (54’) va retallar distàncies a l’inici de la segona part i, quan Espanya es va llançar a l’atac per buscar l’empat, Navía (90’) va sentenciar el partit. Puyol havia començat a la banqueta i només va disputar els últims nou minuts.

Mentrestant, Corea del Sud havia derrotat el Marroc (10), un resultat que deparava una última jornada d’infart per a les tres seleccions del grup. La diferència de gols decidiria la classificació. Xile (+5) i Espanya (+1) tenien avantatge sobre Corea del Sud (-2), però encara podia passar qualsevol cosa. En circumstàncies normals, Xile derrotaria Corea i seria primera de grup amb nou punts. I si Espanya vencia el Marroc, que era el més lògic, seria segona amb 6 punts i també es classificaria.

Però la lògica, com passa de tant en tant al món del futbol, es va quedar a casa el 20 de setembre. Espanya va complir el seu paper de favorita al Melbourne Cricket Ground i va superar el Marroc (2-0) amb gols de José Mari (33’) i Gabri (90’). Aquest cop Puyol va ser titular i va jugar el partit sencer. De la seva banda, la selecció de Corea del Sud va causar sensació i va derrotar Xile (1-0) al Hindsmarsh Stadium d’Adelaide. La classificació va registrar un triple empat a sis punts entre les tres seleccions, i els asiàtics es van quedar fora perquè tenien la pitjor diferència de gols. Si n’haguessin fet dos més, Espanya hauria passat com a primera de grup i hauria evitat trobar-se Itàlia als quarts de final.

Aquell mateix dia es va fer oficial la notícia que José Mourinho, el segon de Bobby Robson i l’ajudant de Louis van Gaal, havia firmat un contracte amb l’històric SL Benfica, el club que havia derrotat el FC Barcelona a la final de la Copa d’Europa de 1961. En assabentar-se de la notícia, Puyol va recordar que Mourinho l’havia dirigit en les seves dues primeres actuacions a la Copa Catalunya, el 1997 i el 1998, i que tots dos havien mantingut una relació cordial durant la temporada anterior. Serra Ferrer, que havia estat l’escollit per succeir Van Gaal, no havia volgut el portuguès al seu cos tècnic. Aquell 20 de setembre, en Carles va desitjar que a Mourinho li anessin bé les coses en el seu nou destí.

Mentre eren als Jocs Olímpics, Xavi, Gabri i Puyol també anaven rebent notícies sobre els resultats que el FC Barcelona aconseguia en les primeres jornades de la Lliga i en els primers compromisos de la lligueta de la Lliga de Campions. La informació els arribava a través de missatges de mòbil o d’aficionats espanyols que estaven a Austràlia. Amb gran alegria, s’havien assabentat que l’equip havia guanyat el primer partit de Lliga contra el Màlaga (2-1) i, sobretot, que havia golejat el Leeds United (4-0) en la primera jornada de la Lliga de Campions. Aquest darrer partit s’havia disputat el mateix dia que Espanya havia derrotat Corea del Sud. Amb tot, també van saber que l’equip no jugava bé, que havia perdut a San Mamés (3-1) i havia fregat el ridícul a Istanbul (3-0), davant d’un Besiktas en què començava a destacar un jove golejador: Nihat Kahveci.

Ja a Sydney, la selecció que dirigia Iñaki Sàez va preparar el partit contra Itàlia. Tots sabien que un matx d’aquelles característiques, davant d’un adversari que gestiona molt bé el temps del partit, seria complicat, i que un error, per petit que fos, podia enviar la selecció espanyola cap a casa. Els italians, dirigits per Marco Tardelli, també tenien jugadors extraordinaris, com Abbiati, Cirillo, Gatusso, Pirlo, Ambrosini o Ventola. Seria un partit entre dos candidats a medalla, com ho eren també el Brasil i Xile, que aquell mateix dia s’enfrontaven a les seleccions del Camerun i Nigèria.

Puyol havia fet un partit extraordinari davant del Marroc i aquella tarda del 23 de setembre tornava a ser titular, en aquesta ocasió, com a lateral esquerre. Carles Rexach, que havia viatjat fins a Sydney per presenciar el partit i animar els jugadors del Barça, es va endur una sorpresa, tant per la posició de Puyol al camp com per l’enorme partit que va fer. Espanya va guanyar (1-0) i, per a satisfacció de Rexach, la jugada del gol la va fabricar Xavi i la va rematar Gabri (85’). El protagonisme dels jugadors del Barça va ser innegable. Després del partit, Tardelli va felicitar personalment Xavi. L’anècdota, però, la va protagonitzar Gabri, que havia començat el partit a la banqueta. En el moment de sortir a escalfar, el migcampista es va creuar amb el doctor Jorge Guillén i, sense saber ni tan sols per qui el canviarien, li va dir: «Doctor, avui marco».

Els Estats Units, que avançaven pel mateix costat del quadre, també van aconseguir accedir a les semifinals. El partit i la pròrroga van acabar amb empat (2-2) i els americans es van imposar (5-4) al Japó en una emocionant tanda de penals. A l’altra banda del quadre, la Xile de Zamorano va complir generosament els pronòstics i va golejar (4-1) Nigèria. Però el Brasil, ai, el Brasil…!, es va estimbar contra el Camerun. El partit va acabar amb empat (1-1). Ronaldinho va ficar el seu equip a la pròrroga ja en temps de descompte, però la classificació va arribar amb un gol de M’bami al minut 113. Tres dies més tard, Espanya s’enfrontaria als Estats Units amb una medalla en joc. La victòria asseguraria la plata.

L’eufòria produïda per la victòria contra Itàlia va durar poc, molt poc. Els jugadors sabien que perdre davant dels Estats Units els apartaria de la lluita per l’or i els deixaria en mans de l’atzar; el que pogués passar al partit per al tercer i el quart lloc. Iñaki Sàez estava tranquil, perquè sabia que al grup disposava de tres o quatre futbolistes com Albelda, Marchena o Puyol, amb prou personalitat per posar la resta de jugadors al seu lloc. Tots tres eren molt joves, però tenien ja una gran capacitat de lideratge que els va dur a ser grans capitans en poc temps. El seleccionador dirigia els entrenaments i, amb el seu equip de col·laboradors, havia analitzat minuciosament l’equip dels Estats Units, fins a convèncer-se que els americans tenien més punts dèbils que no pas forts, i que el seu equip era superior.

Una de les claus de la selecció olímpica espanyola era la naturalitat. El grup, tot i ser heterogeni, tenia un gran esperit col·lectiu i actuava amb responsabilitat. Iñaki Sàez no necessitava aixecar la veu ni imposar normes rígides. Tant és així, que el diumenge 24 va permetre que diversos jugadors, un d’ells Puyol, fessin un passeig en ferri per la badia de Sydney. Aquells futbolistes havien arribat a un acord per lluir a les botes el logotip d’un patrocinador que, al seu torn, els havia convidat a fer aquella excursió només dos dies abans de la semifinal contra la selecció dels Estats Units. Un altre entrenador no hauria permès que els seus jugadors fessin una excursió així, i Sàez tampoc no ho hauria permès si els seus futbolistes haguessin estat d’una altra manera.

Finalment, va arribar el dia. Tot l’equip estava convençut que guanyaria el partit, més encara quan Iñaki Sàez va declarar, davant de la premsa, que tenia una confiança absoluta en la selecció perquè era «un equip amb ànima, dins i fora del camp». A l’estadi de Sydney, s’hi van congregar pràcticament 40 000 aficionats. Hi havia pocs espanyols a les grades i, en canvi, molts estatunidencs. Era normal. Espanya va jugar, un cop més, amb Puyol al lateral esquerre. Els jugadors van sortir al camp amb gran humilitat i molt concentrats. Si corrien tant com els americans, guanyarien el partit, perquè els jugadors de la selecció espanyola tenien molt més talent. I van córrer, i tant si ho van fer! No es pot dir que la victòria (3-1) resultés senzilla, però sí que els gols de Tamudo (15’), Albelda (24’) i José Mari (86’) van ser la conseqüència lògica del que va passar al terreny de joc. Espanya va ser notablement superior. Aquest cop, amb José Mari, sobretot José Mari, Tamudo i Puyol com a jugadors més destacats del partit. Espanya s’havia assegurat la medalla de plata, just el dia que l’AC Milan del seu company José Mari i del seu ídol de sempre, el gran Paolo Maldini, s’imposava amb claredat (0-2) al Camp Nou, i clavava un revés a les opcions de classificació del FC Barcelona per als vuitens de final de la Lliga de Campions.

Ja només quedava la final, que s’havia de disputar a l’Estadi Olímpic. El rival seria el Camerun, que havia derrotat Xile contra pronòstic (2-1) a les semifinals. El conjunt africà s’havia colat quasi per sorpresa en una final que, a priori, tenia candidates molt més fermes, com Itàlia, el Brasil o la mateixa Xile. Però els lleons, amb Kameni, Wome, Geremi, Lauren, Mboma i Eto’o, es van mostrar indomables a la semifinal i van tenir aliats importants a la final. La sort, el públic i l’àr-bitre van jugar en contra d’Espanya. Xavi va marcar (2’) de falta i, només tres minuts més tard, Angulo va fallar un penal que havia de xutar Xavi, però que el valencianista es va entestar a llançar-lo ell mateix.

Aquell inici de partit fulgurant del combinat espanyol va posar en peu de guerra els camerunesos, que a partir d’aquell moment van començar a actuar amb gran duresa. Velamazàn (27’) es va haver de retirar del camp amb una lesió de clavícula, producte d’una duríssima entrada. El joc es va embolicar. La selecció espanyola no podia imposar la seva qualitat a causa de les constants interrupcions del joc, un fet al qual va contribuir la permissivitat de Felipe Ramos Rizo, l’àrbitre mexicà que dirigia la final. Tot i així, Gabri (47’) va marcar el segon gol. Alguns van creure que la medalla d’or ja era seva, però la lesió de Tamudo (49’) després d’una altra acció punible dels camerunesos i l’autogol d’Amaya (53’) van fer canviar el decorat.

La selecció espanyola havia reculat instintivament amb el 2-0. Els esforços d’alguns jugadors, com Puyol, que s’esgargamellava demanant als seus companys que s’obrissin, van ser en va. Eto’o (58’) va empatar el partit en una acció de fora de joc, mal calculada per Marchena, que va enxampar Aranzubía avançat. A partir d’aquí, la tensió i dues expulsions, de Gabri (70’) i José Mari (90’), van obligar Espanya a jugar la pròrroga amb nou. Tot i així, el combinat espanyol va resistir, i va estar a punt de marcar el gol d’or en un llançament de Capdevila que es va estavellar al travesser. Però al final es va arribar al llançament de penals.

Qualsevol hauria apostat que Espanya guanyaria. Tot i l’absència de Velamazàn, Tamudo, Gabri i José Mari, que en condicions normals haurien estat entre els llançadors, els jugadors de la selecció espanyola tenien més qualitat tècnica que els camerunesos. Va començar marcant Mboma i, a continuació, van fer-ho també Xavi, Eto’o, Capdevila i Geremi. Li va arribar el torn a Amaya, que va estavellar la pilota al travesser. Aquella va ser la darrera desgràcia, perquè Lauren, Albelda i Wome van posar el 5-3 al marcador i van fer innecessari l’últim xut de l’equip espanyol. La festa dels africans va ser gran damunt de la gespa i a la grada, on s’havien concentrat més de 98 000 espectadors. La desolació, en canvi, es va apoderar dels jugadors de la selecció espanyola. La majoria van plorar, i van trigar un parell de dies a assimilar la derrota i acceptar que, en realitat, aquella medalla de plata era un èxit.

Les portades dels diaris espanyols del 21 de setembre amb prou feines van dedicar espai a la final olímpica de futbol. La majoria de portades van ser per a Iñaki Urdangarín, que deia adéu a l’handbol amb la medalla de bronze penjant del coll. Espanya, amb Barrufet, Masip i Chepkin, havia vençut Iugoslàvia (26-22). A les pàgines interiors dels rotatius, s’hi destacava el fet que el Barça B havia perdut (0-2) el primer partit de la temporada, a casa i davant del CE Sabadell, i s’anunciava que la visita del primer equip barcelonista a Riazor tenia una transcendència extraordinària per a l’equip que dirigia Llorenç Serra Ferrer. El FC Barcelona va tornar a perdre (2-0), i seguia sense guanyar ni un sol partit fora de casa.

Els integrants de la selecció olímpica espanyola de futbol es van quedar tres o quatre dies més a Sydney. Els dos últims, un cop assimilat el veritable valor de la medalla aconseguida, van ser molt relaxats. Passejos pel pont del port, visites a l’Òpera, compres, dinars, sopars i alguna copa en locals típics van omplir les hores de Puyol, Xavi, Gabri, Felip i Unai. Els tres blaugrana i el porter de l’Extremadura, que havia estat company d’equip i de pis d’en Carles, i el defensa basc del Vila-real van anar a tot arreu junts abans de cobrir els 17 000 quilòmetres que els separaven de casa seva. A més dels dos milions de pessetes (12 000 euros) que van cobrar en concepte de dietes, guanyar la medalla els va suposar un premi de cinc milions de pessetes (uns 30 000 euros), més del que Puyol guanyava de fitxa al seu club.

De tornada a Barcelona, els olímpics catalans van ser rebuts en audiència pel Molt Honorable Senyor Jordi Pujol, llavors president de la Generalitat de Catalunya. L’atleta Maria Vasco, el gimnasta Gervasi Deferr, els futbolistes Tamudo, Velamazàn, Xavi, Gabri i Puyol, entre altres, van visitar la seu del Govern, a la plaça de Sant Jaume. El president va saludar un a un els esportistes i hi va conversar breument. A Puyol li va preguntar d’on era i el futbolista li va contestar amb orgull: «Sóc de la Pobla de Segur»; no podia ser d’una altra manera. Després, el President li va comentar que tenia molt de mèrit haver guanyat la medalla de plata i, en el moment d’acomiadar-se, li va dir: «Vejam si us veig més sovint per aquí».

Jordi Pujol, culer reconegut i soci del FC Barcelona des de fa molts anys, el convidava a guanyar títols amb el seu club i oferir-los a tot Catalunya des del balcó de la Generalitat, com era costum en aquella època. Des de temps immemorials, quan l’equip de futbol conqueria la Lliga, la Lliga de Campions o la Copa del Rei, l’oferia al país i a la ciutat en un recorregut per la basílica de la Mercè, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat. Era un ritu que congregava una infinitat d’aficionats i de socis al llarg del recorregut i, sobretot, a la plaça de Sant Jaume i voltants.

Els tres anys anteriors, els barcelonistes havien acudit sovint a la Generalitat per oferir els seus trofeus. No van faltar la Recopa d’Europa, la Lliga i la Copa del Rei de 1997, amb Bobby Robson al capdavant de l’equip. Va ser l’ocasió en què José Mourinho va dir allò de «Hoy, mañana y siempre, con el Barça en el corazón». I tampoc no van faltar les dues Lligues i la Copa del Rei que els blaugrana van guanyar a les ordres de Louis van Gaal, el 1998 i el 1999. Però, des de llavors, ja res no va ser igual. Primer, perquè el FC Barcelona no va tornar a guanyar un títol important fins a la Lliga del 2005, amb Frank Rijkaard com a entrenador. Segon, perquè Jordi Pujol havia abandonat la presidència de la Generalitat el 20 de desembre de 2003. I tercer, perquè a partir del 2005 les visites de la representació oficial del club a la plaça de Sant Jaume van passar a tenir un caràcter privat i molt diferent. La peregrinació pel barri antic de la ciutat es va convertir en una rua interminable, amb el final a l’estadi del Camp Nou. Això sí, la directiva de Joan Laporta va canviar la visita a la basílica de la Mercè per una altra al monestir de Montserrat.