La tutela de Gonzalvo
Joan Martínez Vilaseca havia estat un personatge fonamental en els inicis de Puyol com a jugador del FC Barcelona i va tornar a tenir un paper transcendental en un altre moment de la carrera professional del futbolista. Però, en aquell moment, conclosa ja la seva etapa com a juvenil amb la cirereta de la Copa del Rei guanyada contra el Reial Madrid, en Carles estava a punt de començar a jugar a les ordres d’un entrenador no menys important per a la seva progressió com a futbolista. De fet, Josep Maria Gonzalvo el va acompanyar durant quatre temporades que havien de resultar clau en el procés final de la seva formació com a futbolista.
L’estiu de 1996, Martínez Vilaseca va abandonar definitivament les banquetes després d’haver passat per totes les categories inferiors del club. Des de l’1 de juliol d’aquell any i per decisió personal de Josep Lluís Núnez, va passar a compaginar dues funcions tan diferents com la d’acompanyar Oriol Tort en la coordinació del futbol base i gestionar provisionalment, fins a l’arribada de Louis van Gaal, la secretaria tècnica del primer equip, que durant aquell període d’interinitat tenia l’anglès Bobby Robson com a entrenador i el portuguès José Mourinho com a segon.
Entre les primeres decisions que va haver de prendre Martínez Vilaseca hi havia la de tancar les plantilles del Barça B i el Barça C, que en aquells moments ni tan sols tenien entrenador. El segon equip jugaria a Segona A i el tercer, al grup català de Tercera Divisió. El club va escollir Juande Ramos per dirigir el B i Josep Maria Gonzalvo per al C. En aquest últim cas, Gonzalvo va formar part d’un trio de candidats, juntament amb Paco Martínez Bonachera i Josep Maria Nogués. Després de parlar amb tots ells, a Martínez Vilaseca encara li van quedar dubtes sobre quin dels tres projectes s’ajustaria millor a les necessitats del club, però Oriol Tort va apostar fort per Gonzalvo.
En el moment en què es van produir les converses, Josep Maria Gonzalvo estava disputant el play-off d’ascens a Segona Divisió B amb el FC Santboià. L’equip havia acabat tercer a la Lliga i s’havia guanyat el dret a disputar una plaça a la categoria superior contra el Cartagena, el Poblense i el Llíria. Quan Martínez Vilaseca el va trucar, Gonzalvo es va pensar que volia comunicar-li que el descartaven i va intentar prioritzar la preparació d’un dels partits d’aquella lligueta d’ascens. Però el representant del club blaugrana no li va donar opció. «És molt important», li va dir. Tot i que tenia ofertes d’altres clubs, Gonzalvo no va dubtar ni un moment: el FC Barcelona era la seva nova destinació.
El seu pare, Josep Gonzalvo, i els seus tiets, Juli i Mariano, havien estat jugadors del primer equip blaugrana. De tots tres, Mariano, conegut com Gonzalvo III, era qui havia tingut el recorregut més llarg i havia aconseguit més èxits i més participació a les conquestes del mític Barça de les Cinc Copes, tot al contrari que en Juli, el més gran dels tres, que no va arribar a disputar ni un sol partit oficial. Però Gonzalvo III havia estat jugador, entrenador i directiu del FC Barcelona en diferents etapes, una fita que només havia aconseguit Romà Forns. Amb tot, Josep Gonzalvo no va poder veure com el seu fill es convertia en entrenador del Barça, ja que va morir el 1978, als cinquanta-vuit anys, a causa d’una complicació inesperada després d’una intervenció quirúrgica.
En el moment d’acceptar l’oferta del FC Barcelona, en Josep Maria va començar a veure vídeos per decidir de quins jugadors volia disposar a la seva plantilla. Entre les moltes cintes de VHS que va visionar hi havia, naturalment, la de la final de la Copa del Rei de juvenils que el FC Barcelona havia disputat i guanyat contra el Reial Madrid, a La Romareda. Gonzalvo va quedar impressionat amb diversos jugadors de l’equip, especialment amb Carles Puyol: «Mai de la vida no havia vist un jugador amb tanta capacitat de treball, tan competitiu i solidari. Em va deixar acollonit», recorda sense embuts.
Durant aquells moments previs a l’inici dels entrenaments es van produir algunes discussions, sobretot perquè Gonzalvo no tenia clar que Óscar Álvarez, el fill petit de Quique Costas, tingués lloc a la plantilla i perquè el club havia tancat la incorporació d’un jugador del Tàrrega, el migcampista Marc Carballo, quan segons el nou entrenador blaugrana «el millor futbolista de l’equip de la comarca de l’Urgell era Joan Capdevila». En aquells moments, tant Carballo com Capdevila tenien divuit anys. Avui, amb la perspectiva del temps, no sembla que hi hagi dubtes que Josep Maria Gonzalvo tenia raó.
Finalment, però, la plantilla es va tancar i l’equip va començar a entrenar. Tot i que parlar d’entrenaments és un eufemisme pur, perquè a banda de passar quatre dies concentrats al Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat, els jugadors van dedicar la pretemporada a disputar un total de catorze partits. No era el que hauria volgut Gonzalvo, però el club ja havia adquirit aquells compromisos i no va tenir més remei que adaptar-se a les circumstàncies. Això i intentar convèncer els jugadors que tampoc no estava tan malament el fet de pujar a l’autocar, baixar de l’autocar, jugar un amistós, pujar a l’autocar, baixar de l’autocar, jugar un altre amistós i així successivament…
Abans de començar la temporada, Gonzalvo va decidir convocar tots els jugadors a una sortida nocturna. La sorpresa va ser majúscula per a tothom: mai cap entrenador no els havia convidat a sopar i a prendre una copa. Van anar al Maremàgnum, el centre d’oci del moll de la Fusta de Barcelona. Alguns dels jugadors no hi havien estat mai i molts van quedar-ne impressionats: uns pel lloc on els havien convidat i d’altres perquè el seu entrenador els hagués dut allà per agrair-los la intensitat amb què havien treballat fins aquell moment. En acabar la nit, Carles Puyol, assumint un paper de líder que no li corresponia però que demostrava la mena de persona que era, es va acostar al seu nou entrenador i li va dir: «No sap com ens n’ha fet, de feliços, avui».
Felip, Rubén, Ferrón, Jornet, Óscar Alvarez (que finalment es va quedar a la plantilla), Casablanca, Miguel Ángel, Puyol, Bauzà, Carballo, Molist (a qui Juande Ramos no va voler al Barça B), Ávila i Cabello van ser alguns dels jugadors més utilitzats per Gonzalvo al llarg de la temporada. L’equip va acabar segon del grup català de Tercera Divisió i podria haver disputat el play-off d’ascens a Segona Divisió B. Però la trajectòria de l’equip que dirigia Juande Ramos va ser horrible. Va provar més de cinquanta futbolistes durant la temporada, va donar preferència a jugadors de vint-i-set o vint-i-vuit anys per davant d’altres de més joves i amb més talent, i va ser incapaç de guanyar-se la confiança de ningú. La conseqüència va ser que el Barça B va perdre la categoria, un fet que va impedir que el tercer equip pogués participar a la lligueta d’ascens.
És cert que Juande Ramos va intentar que Carles Puyol pugés al segon equip durant aquella temporada, però segons sembla el seu contracte incloïa una clàusula que li ho impedia. En tot cas, Puyol va completar un any magnífic i va ser una peça fonamental perquè Gonzalvo pogués alternar entre el 1-4-3-3 i el 1-3-4-3, amb el centre del camp en rombe, i el 1-4-4-2 amb els migcampistes situats a diferents nivells del terreny de joc. En Carles va jugar pràcticament tota la temporada a la teòrica posició d’interior dret, tot i que alguna vegada també el van alinear com a lateral o com a exterior de banda amb el centre del camp de quatre.
Josep Maria Gonzalvo recorda que aquell primer any seu al club va decidir dedicar una sessió d’entrenament setmanal a millorar la tècnica individual. Així, per exemple, en diverses ocasions durant la temporada va treballar el toc de pilota amb la cama no dominant. No oblida que Puyol assistia a totes aquelles sessions de treball amb una predisposició excepcional i que «si dèiem que els jugadors havien de tocar la pilota vint vegades, en Carles la tocava sempre quaranta-cinc o cinquanta». També destaca que, al marge de qüestions pròpies de l’aprenentatge, Puyol era un element fonamental per a la convivència entre els integrants de la plantilla.
En circumstàncies normals, Gonzalvo només hauria dirigit Carles Puyol durant aquella temporada. Però el Barça B de Juande Ramos va perdre la categoria, com ja li havien vaticinat al president Josep Lluís Núnez en un informe confidencial sobre el futbol base del club. Aquell informe anònim assenyalava que el segon equip del club no estava estructurat d’acord amb els criteris formatius desitjables per al darrer graó de l’escala del futbol base. També recollia la necessitat que a totes les categories del club es treballés d’acord amb la mateixa filosofia, el mateix model de joc i les mateixes essències. Amb això es pretenia millorar la producció de jugadors per al primer equip. Finalment, l’informe recomanava que, paral·lelament al procés de formació de jugadors, el club desenvolupés un model propi per a la formació de tècnics.
El descens del filial del club va precipitar la introducció d’algunes de les recomanacions que incloïa aquell informe. Si l’equip hagués mantingut la categoria, potser no s’hauria pogut partir de zero, però el descens es va produir i el tàndem format per Oriol Tort i Joan Martínez Vilaseca va optar per reestructurar el tram alt de la formació. Per això es va establir una sèrie de pautes de treball comunes i el club va optar per promocionar els tècnics de la casa. Gonzalvo va passar a dirigir el Barça B, Joan Vilà va ocupar la banqueta del Barcelona C i Juan Carlos Pérez Rojo es va fer càrrec del juvenil de Divisió d’Honor. Actualment, Vilà segueix vinculat al club com a responsable d’un departament d’I+D de futbol i Rojo forma part del departament d’scouting.
Louis van Gaal va arribar al FC Barcelona aquell estiu del 1997, i va venir-hi per continuar una obra que s’havia iniciat el 1971 amb l’entrada de Marinus Michels, i que havia continuat durant les vuit temporades de Johan Cruyff com a director tècnic del club. A diferència de Cruyff, que era un home molt intuïtiu, Van Gaal tenia una gran formació com a entrenador i venia d’un club, l’Ajax d’Amsterdam, on els conceptes de treball que havien dut el Barça a apostar pel futbol base s’aplicaven des de feia molt de temps. És molt possible que l’opinió del nou entrenador del primer equip també influís en l’aposta pels jugadors i els tècnics de la casa.
Així, doncs, el canvi ben aviat es va notar a la composició de la plantilla del segon equip blaugrana. De tots els jugadors que Juande Ramos havia utilitzat a Segona A, només van continuar-hi Arnau Grabulosa, Juanjo Carricondo, Jordi Martínez i Xavi Molist. La resta d’escollits per Josep Maria Gonzalvo van ser jugadors que ja havia tingut al Barça C més tres futbolistes del juvenil A; concretament, Xavi Hernàndez, Gabri García de la Torre i Mario Rosas. Aquests tres migcampistes i Carles Puyol van ser fonamentals per a la construcció d’un equip que va acabar projectant diversos dels seus integrants a la plantilla professional durant les temporades següents.
Carles Puyol estava a punt de començar la seva tercera temporada al club i ja havia arribat al Barça B. Pujava d’equip al ritme d’un graó per temporada i, per tant, s’acostava al somni de jugar al primer equip. Les coses, això sí, no serien tan fàcils com fins llavors, per molt que el creixement futbolístic del migcampista dugués un ritme molt regular. Per a la nova millora de les seves prestacions, va ser important que Josep Maria Gonzalvo fes servir amb molta freqüència el sistema 1-3-4-3, amb un mig del camp amb rombe. Xavi actuava de mig centre, on complia amb la funció de «4» per a la qual l’havien format des que havia arribat al club, amb Puyol i Gabri com a interiors i Mario a la punta ofensiva del rombe, per darrere dels dos davanters.
L’equip va firmar un campionat espectacular. Va acabar primer al Grup III de Segona Divisió B, amb setanta-tres punts en trenta-vuit partits disputats. Per darrere es van classificar el Terrassa, el Mallorca B i l’Espanyol B. Aquests quatre equips es van guanyar el dret a participar al play-off d’ascens a Segona A. El millor del cas, però, era que les sensacions que transmetien els jugadors eren immillorables, i que tot feia pensar que podrien retornar a la categoria que havien perdut feia només un any. El camí, però, no seria gens fàcil, perquè el sorteig de la lligueta d’ascens va enquadrar el Barça B al Grup C, amb la Cultural Lleonesa, el Cadis FC i el Reial Madrid B.