La Lliga de Campions de París

Abans d’acabar la temporada, Puyol va patir uns fissura òssia al turmell esquerre. Va ser durant el partit que la selecció espanyola va disputar el 8 de juny de 2005 contra Bòsnia i Hercegovina, classificatori per al Mundial d’Alemanya 2006. Després de l’enfrontament, en Carles se n’anava de vacances, però aquella nova lesió, la número setze de la seva carrera professional, va condicionar el seu descans. Els metges li van pronosticar un període de recuperació de quaranta dies i, si volia estar a punt per competir en l’inici de la nova temporada, hauria de sacrificar les seves vacances un cop més.

Quan Puyol està lesionat, desconnecta del món: es tanca completament i no vol saber de res ni de ningú. Potser per aquest motiu, els seus processos de recuperació són espectaculars. Està obsessionat per fer les coses prou bé per aconseguir una rehabilitació completa en el menor temps possible. També aquell cop, allò equivalia a convertir el seu descans estiuenc en una sessió de treball contínua. La fisioteràpia va ser l’acompanyant principal d’aquelles vacances, que va tornar a compartir amb la seva afició al bronzejat de platja. Una vegada més, la seva destinació va ser l’illa d’Eivissa, on va anar amb la seva xicota Agnès i uns quants amics. En aquells temps, Alejandro Echevarría ja s’havia incorporat a la colla.

Echevarría, germà de la que llavors era esposa de Joan La-porta i membre de la Junta Directiva del FC Barcelona, havia superat una situació difícil a l’assemblea general ordinària de l’any anterior. Havia sortit a la llum que estava vinculat a la Fundació Francisco Franco, i allò va fer molt de mal tant a la seva imatge personal com a la del president blaugrana. Amb tot, com a directiu va exercir les seves funcions de meravella. La seva feina era ser a prop dels jugadors del primer equip i resoldre els problemes que poguessin tenir. A força de facilitarlos l’accés a tot el que desitgessin, com ara entrades per a concerts o per a esdeveniments esportius de primera magnitud, es va fer amic de la gran majoria i, especialment, d’homes tan diametralment oposats en la seva manera de ser com Samuel Eto’o i Carles Puyol.

Una tarda d’aquell mateix estiu, el defensa barcelonista estava assegut en una cafeteria del passeig Vara de Rey, acompanyat d’un amic (és possible que fos l’Alejandro), quan se li va acostar una periodista. Puyol no va tenir cap inconvenient a contestar-li dues o tres preguntes. Llavors va arribar la quarta: «Què és el que més li agrada d’Eivissa?». La resposta de Puyol va posar punt final a l’interrogatori. Amb una bona dosi d’ironia, va contestar: «Les cales, el menjar i, sobretot, que no hi hagi periodistes». La reportera va encaixar el missatge i se’n va anar.

La tornada a la feina va ser diferent a la d’anys anteriors. Semblava una bajanada, però el fet d’haver guanyat la Lliga i de saber-se integrants d’un equip magnífic va fer que tots els jugadors, fins i tot els més esquerps, apareguessin amb un somriure de campió als llavis. Hi va haver pocs canvis a la plantilla: van arribar l’holandès Van Bommel, fitxat per millorar els recursos d’un equip que tenia poc múscul al centre del camp i poca rematada des de fora de l’àrea, i Ezquerro, natiu de la Rioja, que venia amb la carta de llibertat per ser el suplent de Ronaldinho. Amb tot, el millor fitxatge va ser d’un de casa: Leo Messi s’incorporava a la plantilla de manera definitiva, després d’haver aparegut amb el dorsal 30 en alguns partits de la temporada anterior. Aquest cop, i amb el dorsal 19, va començar a tenir protagonisme dins de l’equip, encara que les lesions li van impedir jugar amb la regularitat que tothom, absolutament tothom, hauria volgut.

En canvi, Puyol no es va lesionar en tota la temporada. És més, des que va patir la fissura òssia el juny del 2005, va passar dos anys seguits sense tornar-se a lesionar, i això que la seva presència dins de l’equip barcelonista i a la selecció espanyola va ser constant. A més a més, la seva actitud a l’hora de saltar al camp no va canviar gens ni mica, cosa que, segurament, té molt a veure amb la genètica. El fet que no es lesionés en tot aquell temps podia ser la conseqüència del seu joc més confiat i sense ni una engruna d’ansietat.

A més a més, Joan Laporta va aconseguir que els jugadors antics, els que eren al club quan ell va accedir a la presidència, anessin adaptant els seus contractes a una fórmula de fixos més variables. Carles Puyol el va signar el 25 de setembre de 2005. Va renunciar als 24 000 euros fixos per partit jugat, cosa que no tenia gens ni mica de sentit i, a canvi, li van abaixar la clàusula de resolució dels 180 als 150 milions d’euros, li van establir la nova fitxa anual al voltant dels 6,5 milions d’euros bruts i es van fixar les primes per als títols de la Lliga, la Copa del Rei i la Lliga de Campions que l’equip aconseguís. El contracte anterior vencia el 2007 i el nou s’allargava fins al 30 de juny de 2010.

En l’àmbit futbolístic, semblava que les coses funcionaven soles. Era obvi que tothom continuava treballant al màxim, perquè els títols arribessin i perquè l’estat de felicitat es prolongués en el temps. Rijkaard i el seu equip, amb Ten Cate, Eusebio, Unzué i Seirul·lo, controlaven tot el que es pogués controlar i, sobretot, mantenien aquell estat físic, tècnic, tàctic i anímic que tant bé feia a la plantilla. Cadascú, començant pel capità Puyol, feia el seu paper, de manera que l’equip va continuar la seva marxa triomfal. Tant que va establir el seu rècord de victòries consecutives en partits de competició oficial. Entre el 22 d’octubre de 2005 i el 22 de gener de 2006, el FC Barcelona va guanyar divuit partits seguits. Tretze de Lliga, tres de Lliga de Campions i dos de Copa del Rei.

Dos mesos abans d’iniciar aquella esplèndida cadena de victòries, el dia 20 d’agost, Carles Puyol havia alçat el segon dels seus vint-i-un títols amb el club. El FC Barcelona va vèncer el Reial Betis, campió de la Copa del Rei, a la Supercopa d’Espanya. A l’anada, jugada al Benito Villamarín, la competició va quedar resolta (0-3), amb gols de Giuly, Eto’o i Ronaldinho. El tràmit de la tornada, disputada al Camp Nou, es va tancar amb una derrota intranscendent (1-2). Aquell va ser el primer dels tres títols que van conquerir els blaugrana durant la temporada 2005-06. Els altres dos van ser molt i molt més importants.

* * *

Al setembre, la selecció espanyola va reprendre la disputa dels enfrontaments de classificació per al Mundial d’Alemanya 2006. Al grup hi havia Bòsnia i Hercegovina, Sèrbia i Montenegro, Bèlgica, Lituània i San Marino. L’equip havia disputat sis partits durant la temporada anterior, amb un balanç de tres victòries i tres empats, dos dels quals en les visites a Bòsnia i Hercegovina (1-1) i a Sèrbia i Montenegro (0-0). Però el 8 de juny de 2005, abans de les vacances, havia tornat a empatar amb Bòsnia i Hercegovina a Mestalla (1-1), i s’esgotava el límit de punts que es podien permetre deixar escapar. Era imprescindible guanyar els tres partits que quedaven per garantir la classificació directa.

El 7 de setembre, a Madrid, la selecció va rebre Sèrbia i Montenegro. Si Espanya guanyava, quedaria en el primer lloc del grup amb tota probabilitat. Però l’equip no va ser capaç de passar de l’empat (1-1). Semblava que tot anava sobre rodes quan Raúl (19’) va encetar el marcador, però Espanya no va ser capaç d’aprofitar les ocasions i Kezman (68’) va empatar. S’havia esgotat el marge d’error. Quedaven dos partits per jugar, contra Bèlgica i contra San Marino, tots dos a l’octubre i fora de casa. L’equip espanyol havia de sumar els sis punts, sí o sí, perquè en cas contrari corria el risc de perdre fins i tot l’opció de classificar-se mitjançant l’eliminatòria de repesca.

Luis Aragonés va concentrar la selecció el 4 d’octubre a la Ciutat del Futbol de Las Rozas. Després de rumiar-hi molt, el seleccionador va introduir molts canvis a la seva llista d’escollits, a la qual havia afegit Reyes, Capdevila, Albelda, Baraja, Mista i Villa, en detriment de Morientes, Del Horno, Orbaiz, Tamudo, el lesionat Luque i el sancionat Xabi Alonso. El 6 d’octubre, l’expedició va viatjar a Brussel·les, on dos dies més tard va aconseguir superar (0-2) el repte més important dels dos que quedaven. Aquella nit del 8 d’octubre, després del partit, la selecció va tornar a Madrid i es va tornar a enclaustrar a Las Rozas.

Durant l’entrenament del 10 d’octubre es va produir un incident entre Puyol i el valencianista Vicente. De cop i volta, sense que ningú no sabés què havia passat, els dos jugadors van arribar a les mans. Luis Aragonés va suspendre l’entrenament de manera immediata. Una cosa era que hi hagués tensió competitiva i l’altra, que es descontrolessin les emocions. El seleccionador va citar Puyol i Vicente per parlar-hi, però abans va voler esbrinar què havia passat exactament. Va ser molt senzill, perquè un dels seus ajudants havia enregistrat l’entrenament.

Després de repassar les imatges del vídeo i comprovar que Vicente havia començat la baralla, es van reunir. Aragonés no va voler aprofundir en el que havia succeït: hauria estat un error i ell tenia massa experiència per equivocar-se. Els va cridar a l’ordre i a la unitat, perquè ordre i unitat era el que la selecció espanyola necessitava per guanyar el seu últim partit del grup. L’endemà, Espanya va viatjar a San Marino, on el 12 d’octubre va vèncer (0-6) sense despentinar-se. Sèrbia va acabar primera de grup per diferència de gols, de manera que la selecció es va haver de jugar la classificació per al Mundial d’Alemanya a la repesca.

El sorteig els va enfrontar a Eslovàquia. L’eliminatòria es va jugar els dies 12 i 16 de novembre a Madrid i a Bratislava, respectivament. Aquest cop, el fet de jugar primer a casa va representar un avantatge. La selecció no estava per romanços. No va voler deixar res a mans de l’atzar i va sortir a resoldre la situació. Va guanyar a l’estadi Vicente Calderón (5-1) amb un hat-trick de Luis García que, després d’una bona temporada al primer equip del FC Barcelona, havia estat traspassat al Liverpool. El tràmit de la tornada es va resoldre amb un empat (1-1), amb gol de David Villa, que havia debutat amb la selecció en el partit del mes anterior a l’estadi olímpic de Serravalle, a San Marino.

Tot just començar el mes de febrer, el FC Barcelona va quedar eliminat de la Copa del Rei en caure als quarts de final contra el Reial Saragossa. Va perdre a La Romareda (4-2) i no va poder capgirar el resultat a la tornada (2-1). Només li va faltar un gol. Però a la Lliga i a la Lliga de Campions, el funcionament de l’equip era imparable, fins al punt que el dimecres 3 de maig, a tres jornades per al final del campionat, el FC Barcelona va tornar a conquerir el títol de Lliga. La victòria (0-1), una altra vegada fora de casa i altre cop gràcies a un gol d’Eto’o (55’), va ser fins i tot innecessària: la derrota del València a Mallorca, que es va produir durant el descans del partit a Balaídos, va convertir els blaugrana en campions. El tràmit d’aquella nit el van ventilar Víctor Valdés; Belletti, Màrquez, Puyol, Van Bronckhorst (Sylvinho, 65’); Iniesta, Van Bommel (Xavi, 60’), Deco; Larsson, Ronaldinho (Edmilson, 56’) i Eto’o.

Aquella vegada no hi va haver rua. Encara quedava un objectiu per al qual lluitar i la directiva va decidir esperar dues setmanes. El dia 17 de maig, a l’estadi nacional de França, Saint Denis, el FC Barcelona havia de disputar la final de la Lliga de Campions. Tanmateix, no podien deixar de celebrar aquella nova Lliga. En tornar de Vigo, un autocar descapotable va traslladar els jugadors des de l’aeroport fins al Camp Nou. L’equip va fer aquell viatge de vint quilòmetres acompanyat de centenars de motos. A les portes de l’estadi, diversos milers de persones van esperar els seus herois, malgrat que l’expedició no va arribar fins passades les dues de la matinada. L’endemà era dia laborable. El club també va organitzar una festa per al dissabte següent, que coincidia amb la visita del RCD Espanyol. L’etern rival de la ciutat hauria de fer el passadís als bicampions.

A la Lliga de Campions, un trofeu que el FC Barcelona només havia guanyat una vegada després d’haver-ne disputat tres finals, els blaugrana també havien tingut una trajectòria brillant. L’equip va superar el Werder Bremen, el Panathinaikos i l’Udinese a la lligueta de setzens, amb cinc victòries i un empat, setze gols a favor i només dos en contra. El 7 de desembre, a l’últim partit, Rijkaard es va quedar a casa, afectat de pneumònia, i els blaugrana van viatjar a la comarca italiana del Friül amb diversos suplents. Es va organitzar un bon sarau, promogut pel Werder Bremen. Els alemanys tenien la sospita que els barcelonistes, que ja estaven classificats com a primers de grup, podien alterar la lluita per la segona plaça. Els gols d’Ezquerro i Iniesta van fer callar moltes boques i Ten Cate, un home amb molt de geni, va desafiar els llenguallargs a la roda de premsa.

El sorteig dels vuitens de final va emparellar el FC Barcelona amb el Chelsea FC. Haver de jugar una altra vegada contra l’equip de José Mourinho feia certa mandra. Aquell entrenador que, des del balcó de la Generalitat, havia proclamat una declaració d’amor etern al club blaugrana («Hoy, mañana y siempre, con el Barça en el corazón!») s’havia encarregat ja de confirmar que el futbol és un joc de cavallers disputat per brètols. Per sort, no hi ha gaires casos com el seu. El problema era que aquell 22 de febrer de 2006, va encomanar aquell esperit als seus jugadors i un d’aquests, Asier del Horno, va ser expulsat (38’) per dues entrades consecutives de vermella directa sobre Messi. El FC Barcelona va guanyar (1-2) amb gols de Motta en pròpia porteria (59’), Terry també en pròpia porteria (71’) i Eto’o (80’). Al matx de tornada, els blaugrana van controlar el partit i, de fet, van merèixer guanyar per un marge de dos o tres gols, pel cap baix. Amb tot, n’hi va haver prou amb aquell empat (1-1), amb gols de Ronaldinho (79’) i Terry (93’) gràcies al llançament d’un penal inexistent.

Aquella eliminatòria, en què Mourinho va acusar els jugadors barcelonistes de «fer teatre del bo», i en què el Camp Nou va registrar la millor entrada de tota la temporada, amb més de 98 000 espectadors, va donar pas a uns quarts de final amb una menor tensió competitiva, contra l’SL Benfica. L’anada es va jugar al Estàdio da Luz, on el vol de l’àguila Vitòria ja va ser un presagi que l’eliminatòria tindria color blaugrana. La llegenda diu que si l’àguila fa dues voltes al camp abans d’aterrar sobre l’escut del club, guanyarà l’equip de casa. Aquella nit del 28 de març només en va fer una i el partit va acabar en taules (0-0). La tornada va resultar fàcil per al FC Barcelona, que va guanyar (2-0). Qui va marcar? Doncs Eto’o i Ronaldinho, els dos millors golejadors de l’equip durant la temporada.

La semifinal va ser contra l’AC Milan. Una altra vegada, l’anada es jugava fora. El mític San Siro va ser l’escenari del primer partit, el 18 d’abril. El FC Barcelona, que als vuitens de final havia interromput una ratxa de quaranta-nou victòries consecutives del Chelsea a Stamford Bridge, es va convertir en el primer equip que guanyava els rossoneri al seu estadi en competició europea des del 9 de desembre de 2003. Els blaugrana van fer un gran partit i van vèncer (0-1) amb un gol de Giuly (56’), després d’una assistència inversemblant de Ronaldinho. A les ordres de Carlo Ancelotti, avui entrenador del Reial Madrid, hi van jugar futbolistes com Dida, Nesta, Kalazde, Gatusso, Pirlo, Seedorf, Kakà, Gilardino, Shevchenko i Maldini, jugador que sempre ha estat, és i serà l’ídol de Carles Puyol. La tornada va ser complicada, però igual que havia passat contra el Chelsea, el Barcelona va fer valer el resultat (0-0).

Aquell equipàs, liderat per Rijkaard a la banqueta i Ronaldinho al camp, tenia l’oportunitat de guanyar la segona Lliga de Campions de tota la història del FC Barcelona. Era la cinquena final dels blaugrana. Derrotats a Berna pel Benfica el 1961 (5-3), vençuts als penals de Sevilla per l’Steaua de Bucarest el 1986 (0-0) i esclafats a Atenes per l’AC Milan el 1996 (4-0), només havien estat capaços de guanyar l’AC Sampdoria a Londres el 1992 (1-0). Aquella vegada, el títol no se’ls podia escapar, per molt que la final es jugués en un territori i un estadi que, sens dubte, s’havia de bolcar a favor de l’Arsenal, encara que només fos per pur xovinisme. L’entrenador de l’equip londinenc era Arsène Wenger, el millor futbolista era Thierry Henry i també hi jugaven altres homes francòfons com Eboué, Kolo Touré i Robert Pires.

Els dos finalistes van anar a París amb tota la comparsa: president, directius, tècnics, jugadors i convidats. Cadascun va viatjar amb els seus talismans, amb les seves pors i amb els seus somnis. L’expedició oficial blaugrana es va dividir en dos: el cos tècnic, els auxiliars i tots els jugadors es van allotjar a l’hotel Trianon Palace de Versalles, i la Junta Directiva i els convidats es van hostatjar a l’hotel Hilton que s’alça al costat de l’Arc de Triomf. No podia haver estat d’una altra manera, perquè aquest equip era guanyador. A més a més, disposava del suport de més de 21 000 socis i seguidors barcelonistes. La riuada va arribar a París el mateix dia del partit, amb autocars i vols xàrter.

L’entrenament del dia anterior al partit, el FC Barcelona va assajar els xuts a porteria. A la sessió també hi va ser Leo Messi, que sortia d’una lesió i no tenia opcions de jugar-hi. Ell se’n moria de ganes, com sempre, però li van fer entendre que no era prudent. A la roda de premsa oficial van comparèixer Rijkaard, Valdés i Puyol. El capità va explicar: «Si volem tenir opcions, hem de jugar amb el nostre estil, ser molt seriosos en defensa i aprofitar les ocasions de gol que tinguem». Era evident. Tal com passa sempre en aquests casos, l’evidència no va servir per a res, perquè les finals es planifiquen d’una manera i acaben sent d’una altra molt diferent.

El dia 17 de maig, l’arribada a Saint Denis va ser una odissea. No hi havia taxis lliures, els autobusos anaven plens a vessar, els carrers estaven literalment col·lapsats i el metro era un formiguer humà. Dins dels vagons no es podia respirar, i a les andanes era encara pitjor. Molts metros passaven de llarg per davant de les estacions però, al final, una hora abans del partit, les grades de l’estadi nacional de França, el santuari on només juga la selecció, es van omplir de gom a gom. A la dreta de la llotja presidencial hi havia els seguidors del FC Barcelona i, a l’esquerra, els de l’Arsenal FC. Hi havia més anglesos o, més ben dit, hi havia més anglesos i francesos disfressats d’anglesos que no pas seguidors blaugrana.

Quan els jugadors barcelonistes van saltar al terreny de joc de Saint Denis per escalfar, les grades van rugir. Puyol i els seus companys van saludar els seus seguidors alçant els braços en senyal d’agraïment. Diversos jugadors lluïen unes botes especials, que commemoraven l’esdeveniment del qual havien de ser protagonistes a partir de tres quarts de nou. El capità blaugrana, que és una de les imatges de Nike a l’Estat espanyol, estrenava unes botes de color blau, model T90 Supremacy, amb una inscripció que deia «Barça-Arsenal. 17 de maig de 2006. París». La UEFA havia fet una cosa semblant amb les pilotes del partit que, en aquest cas, eren de la marca Adidas i duien una inscripció similar.

Mitja dotzena de jugadors del FC Barcelona tenien experiències a Saint Denis, totes molt diferents. Giuly hi havia jugat catorze partits, amb una única derrota, a la final de la Copa de França del 2003; Eto’o hi havia disputat quatre partits, també amb una desfeta, a la final de la Copa Confederacions del mateix 2003; Màrquez hi havia actuat dues vegades, amb una victòria i una derrota; Ronaldinho i Belletti mai no hi havien celebrat una victòria, i Edmilson restava invicte. És a dir, que hi havia resultats per a tots els gustos. El petit Ludovic Giuly havia promès que, si guanyava la Lliga de Campions, es deixaria créixer un bigoti com el de Freddie Mercury, la veu prodigiosa del qual havia entonat les notes de Barcelona al costat de Montserrat Caballé amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992.

Rijkaard i el seu equip de tècnics havien estudiat l’Arsenal amb lupa. En coneixien les virtuts i els defectes fins a l’últim detall, i sabien com defensar-se dels seus punts forts i com atacar-ne els dèbils. El matí del dia del partit, els jugadors havien vist un vídeo de poc més de dotze minuts amb imatges que desvestien les grandeses i les misèries de l’adversari d’aquella nit, i que tenien un alt contingut psicològic. A la tarda, abans de sortir cap a l’estadi, Unzué els havia fet una xerrada en què analitzava tot allò que tenia relació amb les accions a pilota aturada. S’havien cuidat de tot, fins al detall més petit, tot i que després la realitat és tossuda i s’encaparra a no deixar que res surti tal com s’havia planejat al DVD, a la pissarra o sobre paper.

Precisament sobre aquella pissarra i aquell paper que ho sostenen tot, Rijkaard va dibuixar un equip format per Valdés; Oleguer, Puyol, Màrquez, Van Bronckhorst; Van Bommel, Edmilson, Deco; Giuly, Eto’o i Ronaldinho. Va trobar que era arriscat fer jugar Xavi i Messi, que acabaven de sortir de sengles lesions i anaven mancats de ritme. Va considerar que contra un equip tan ràpid al contraatac i amb molts centímetres per fer servir en les accions d’estratègia, era millor disposar d’Oleguer i Van Bommel que no pas de Belletti i Iniesta. Més tard es va demostrar que la pissarra i el paper són una cosa, la gespa una altra, i les idees, amb les seves essències corresponents, una cosa a la qual no es pot ni s’ha de renunciar mai.

Després de la cerimònia protocol·lària, el partit va començar. Dues intervencions de Valdés davant d’Henry van sobresaltar la multitud i la decisió de l’àrbitre, el noruec Terje Hau-ge, d’expulsar Lehmann (20’) per haver tombat Eto’o fora de l’àrea, va posar tothom en peu de guerra: d’una banda, els blaugrana, perquè no va aplicar la llei de l’avantatge i no va esperar ni un segon per veure que la jugada acabava amb gol de Giuly; i de l’altra, els gunners perquè consideraven una injustícia que l’àrbitre deixés el seu equip amb un jugador menys en lloc de concedir el gol i ensenyar la groga al porter. Però ja se sap que cadascú té la seva visió de les coses i que, precisament, això és el que converteix el futbol en un joc tan universal i tan grandiós. Quan es compra una entrada a la taquilla, tothom és jugador, tothom és entrenador i tothom és àrbitre, encara que no tingui cap de les tres llicències.

Una falta discutible de Puyol sobre Eboué molt a prop del vèrtex esquerre de l’àrea defensiva del FC Barcelona, vist des de la posició del porter, va fer miques la pissarra i el paper. Henry va executar el llançament (37’) i el defensa central Sol Campbell va empetitir els homes alts de la defensa blaugrana, especialment Oleguer. A només vuit minuts per al descans, la final es complicava, tot i que la superioritat numèrica dels barcelonistes semblés indicar el contrari. L’equip necessitava, com sempre i més que mai, que el talent se sobreposés a la força o als centímetres d’estatura.

Rijkaard i el seu escuder, Ten Cate, ho van veure clar durant el descans i Iniesta va sortir d’inici a la segona part, en substitució d’Edmilson. L’holandès Van Bommel va continuar al camp, amb la doble missió de fer de mig centre defensiu i de llançar canonades des de mitjana i llarga distància cada vegada que veiés un buit entre les dues línies de quatre amb les quals defensava l’equip d’Arsène Wenger. El FC Barcelona va tornar a tenir dos esglais, en un u contra u d’Henry amb Víctor Valdés i en un xut de Ljungberg. Per sort el porter blaugrana va ser extraordinari, un cop més.

Passaven els minuts i a la porteria d’Almunia no passava res. El control del joc i de la pilota servien de molt poc si no s’hi generaven ocasions de gol. Rijkaard va ordenar que Larsson (61’) sortís al terreny de joc per substituir, ara sí, Van Bommel. El canvi va donar lloc a més profunditat al joc de l’equip, però encara calia una última empenta. Feia falta amplitud i generar superioritats numèriques. O això, o la Lliga de Campions s’escaparia després de dotze partits sense conèixer la derrota. Finalment Belletti (71’) va entrar a canvi d’Oleguer. La seva missió era la de jugar gairebé com un extrem més, juntament amb Giuly, tal com feia Van Bronckhorst a l’altra banda, amb Ronaldinho.

Només faltava un quart d’hora per al final de l’enfrontament i l’Arsenal continuava guanyant (0-1). Puyol mantenia la posició sobre la línia del centre del camp i, des d’allà, gesticulava i cridava per mantenir la tensió i animar els companys. L’Arsenal defensava cada vegada més a prop de la seva porteria, perquè el FC Barcelona anava empenyent més i més. Però d’aquesta manera era difícil trobar espais, fins que Larsson, en un dels seus moviments, va ser capaç d’arrossegar els centrals anglesos i fer una passada de gol a Eto’o (76’), que no va fallar. El més difícil estava fet. A partir d’aquell moment, el cansament físic i mental de l’Arsenal va jugar un paper molt important en el desenllaç del partit. És molt difícil defensar en inferioritat, més encara quan saps que, en el millor dels casos, només aconseguiràs allargar l’agonia amb una pròrroga d’aquelles que es fan eternes.

Iniesta continuava tocant i tocant la pilota amb els seus companys; Ronaldinho sortia a rebre per participar en el joc i posar el talent al servei de la causa; Larsson corria d’una banda a l’altra, desgastant els defenses contraris i generant espais; i Belletti seguia allà, com un extrem més, de vegades ocupant el passadís exterior i, de vegades, com va fer al minut 81, buscant els passadissos interiors. Una altra vegada, Henrik Larsson va introduir una pilota rasa a l’espai i Belletti hi va arribar just per xutar amb tota la seva ànima. La pilota es va colar entre les cames d’Almunia. Belletti va quedar estirat a terra amb els braços alçats i tots els seus companys, d’un en un, van començar a caure-li a sobre. Larsson, Eto’o i Giuly van ser els primers. Després va anar arribant la resta, i Puyol es va llançar sobre de tothom, com qui posa la cirereta a un pastís.

La festa va començar en el moment que Terje Hauge va assenyalar el final del partit. Els jugadors es van abraçar els uns amb els altres i, també, amb els seus tècnics i auxiliars. Alguns es van acostar a les grades per recollir els seus fills, com Giuly, que estava divorciat i podia compartir aquella celebració amb el seu menut. Eto’o i el mateix Giuly van estar conversant amb Henry, que ja els va confirmar que no fitxaria pel FC Barcelona aquell estiu, tal com asseguraven els rumors insistents. Tot allò, mentre la UEFA muntava l’escenari perquè els campions rebessin el trofeu. Puyol va recollir la copa de mans de Lennart Johansson i la va alçar ben amunt. Llavors la va passar als seus companys, que es van acostar a les grades ocupades pels seguidors barcelonistes. L’altra meitat del camp es va buidar de seguida.

El FC Barcelona havia reservat, exclusivament per als membres del club, un palauet convertit en discoteca al Bois de Boulogne. Allà la festa va continuar fins a la matinada. Hi van anar desfilant autoritats, directius, tècnics, jugadors, empleats del club i convidats. Hi va haver una acumulació de gent tan impressionant que ningú no recordava que mai s’haguessin concentrat tantes persones en aquell recinte esplèndid. Aquella nit, igual que l’endemà, primer a la rua per Barcelona i després a la festa final al Camp Nou, el protagonista principal va ser Belletti, l’autor del gol del triomf. Henk ten Cate, Gabri García de la Torre i Henrik Larsson van acabar allà la seva trajectòria al club. Marxaven a Anglaterra, Holanda i Suècia per començar noves experiències professionals a l’Ajax d’Amsterdam i el Helsinborg.

Guanyar la Lliga de Campions va ser molt especial. Per als que marxaven, perquè no hi podia haver una manera millor d’acomiadar-se. Per a Rijkaard, perquè aquella nit va entrar al club selecte dels pocs que han estat capaços de guanyar aquesta competició com a futbolista i com a entrenador (integrat encara avui només per sis homes: Miguel Muñoz, Giovanni Trapattoni, Johan Cruyff, Carlo Ancelotti, Frank Rijkaard i Pep Guardiola). Per a Puyol, perquè com a jugador del FC Barcelona ja només li faltaria guanyar algun títol menor o repetir els que ja havia guanyat fins llavors. I per a molts altres companys seus, alguns tan insignes com Ronaldinho, perquè acabaven d’aconseguir l’èxit més gran de la seva carrera com a esportistes de club.