Un set al Madrid

El dia 24 de maig de 1998, el Barça B va començar a disputar el play-off d’ascens a Segona A. Enquadrat al Grup C amb la Cultural Lleonesa, el Cadis CF i el Reial Madrid B, havia de jugar el primer dels sis partits a l’Antonio Amilivia de Lleó. Aquell mateix dia, el Reial Madrid B visitava el Cadis CF. Dels resultats d’aquells dos partits, se’n podria extreure molta informació sobre qui serien els grans candidats en la lluita per una plaça a la qual molts anomenen, de manera una mica cursi, «la divisió de plata».

El Reial Madrid B va donar un cop d’autoritat a Cadis, on va aconseguir vèncer per 0 a 2. Mentrestant, el Barça B havia patit per imposar-se a la Cultural Lleonesa per 0 a 1. Més enllà dels detalls que es produïssin durant aquests dos partits, era clar que els filials dels dos clubs més grans de la història del futbol espanyol (i potser del futbol mundial) començaven amb pas ferm la seva cursa per a l’ascens. Els dos clubs arribaven a la lligueta amb els seus millors jugadors i l’únic maldecap entre els tècnics i els metges barcelonistes era una lesió que Carles Puyol s’havia fet a la mà dreta.

Puyol s’havia lesionat el 17 de maig, durant el partit que el Barça B havia disputat al Miniestadi davant del Gavà. L’informe mèdic deia que el jugador tenia una fractura obliqua a la mà dreta. El doctor Ricard Pruna va informar que es tractava d’una «lesió greu, que necessitava intervenció quirúrgica en el 95% dels casos». També va explicar que si optava per un tractament conservador, el més probable era que el dit li quedés deformat. En Carles va decidir que no volia passar pel quiròfan, perquè no es volia perdre cap dels sis partits del play-off d’ascens.

El doctor Pruna va intentar, per tots els mitjans, convèncer Puyol que la primera millor opció era operar-se, i la segona, descansar durant un període prudencial de temps. Però va ser impossible convèncer-lo de cap de les dues alternatives lògiques. Josep Maria Gonzalvo tampoc no va poder treure-li del cap la idea d’entrenar-se cada dia i no fallar en cap partit. A partir d’aquell moment, tothom va començar a saber de quina pasta estava fet el futbolista blaugrana i va començar a gestarse la llegenda que només una lesió d’extrema gravetat podia deixar-lo fora de combat.

Mentrestant, el Barça i el Reial Madrid van empatar els seus partits respectius de la segona jornada, malgrat que tots dos jugaven en camp propi. El Cadis va arrencar un punt (0 a 0) del Miniestadi i la Cultural Lleonesa va aconseguir empatar (1 a 1) al Santiago Bernabéu. La directiva madridista havia decidit que el seu filial jugués els partits al camp del primer equip, en lloc de fer-ho a la Ciutat Esportiva, on havia jugat els partits de la lliga regular. Era evident que la intenció era arrossegar molt de públic que animés els seus joves jugadors. En realitat l’assistència va anar creixent: 3500 espectadors davant de la Cultural Lleonesa, 9500 davant del Cadis i 30 000 al partit contra el Barça.

A la tercera jornada del play-off, els equips van tornar a jugar contra els mateixos adversaris de la segona jornada, però amb el factor camp invertit. O sigui que el Barça B jugava al Ramón de Carranza i el Reial Madrid B visitava l’Antonio Amilivia. Els blancs van empatar (1 a 1) a Lleó i els blaugrana van perdre (3 a 1) contra un Cadis que treia el cap en la lluita per l’ascens. Aquell partit va tenir un fet destacat: abans de l’inici, els jugadors del Cadis van anar a pressionar l’àrbitre, perquè no permetés l’alineació de Puyol. L’argument que van esgrimir davant del col·legiat valencià Salvador Montesinos va ser que la fèrula de guix que en Carles duia a la mà dreta era perillosa per a la integritat dels locals.

Montesinos va cridar Puyol al seu vestidor. El delegat de l’equip, Toni Alonso, el va acompanyar a la revisió. Inicialment, l’àrbitre va ser taxatiu. El migcampista blaugrana no podia jugar amb aquell guix. Jugador i delegat van tornar al vestidor amb cara de pomes agres. Quan Gonzalvo va preguntar què passava, en Carles li va respondre de manera col·loquial, reflex de l’estat d’ànim del moment: «Que aquest fill de puta no em deixa jugar». Però els metges li van posar una bena esponjosa damunt del guix i, finalment, el jugador va poder sortir al camp. L’únic gol del Barça B en aquell partit va ser per emmarcar-lo. Xavi va centrar des de la dreta i Puyol, tot i el risc que suposava, es va llançar en planxa, va rematar de cap i va enviar la pilota al fons de la xarxa.

S’havia arribat a l’equador de la competició amb el Reial Madrid B com a líder de grup amb cinc punts. El seguien el Barça B i el Cadis, empatats a quatre punts, i tancava la classificació la Cultural Lleonesa amb dos punts. Tot estava molt obert, malgrat que en només una setmana la situació va canviar a favor dels dos filials. El 13 de juny, els blaugrana van golejar (5 a 2) la Cultural Lleonesa al Miniestadi i, el dia següent, els blancs van guanyar (2 a 1) el Cadis. A falta de dues jornades per al final del play-off, tot l’interès se centrava en els duels de la cinquena i sisena jornades, que protagonitzarien barcelonistes i madridistes.

S’acostava, doncs, el moment de la veritat. El dia 20 de juny, el Reial Madrid visitava el Miniestadi. Carles Puyol continuava preocupant els tècnics i els metges, perquè no s’havia perdut ni un sol matx des que s’havia fracturat el dit de la mà i, per acabar-ho d’adobar, feia diversos partits que jugava amb una molèstia al quàdriceps de la cama dreta. Havia patit una forta contracció muscular al recte anterior i, com que no descansava, la contractura havia anat creixent de mida, fins arribar als dotze centímetres.

En aquella situació, Josep Maria Gonzalvo s’enfrontava a un dilema important. Havia de mimar al màxim el seu jugador per evitar una lesió muscular, però alhora necessitava que participés als entrenaments. Perquè Puyol va tenir un paper molt important als enfrontaments amb el Reial Madrid B. En Carles era una peça vital, feia una feina impagable, quan l’equip tenia la pilota i també quan no la tenia, i, a més a més, era clau en les accions d’estratègia que l’equip havia estat treballant durant tot l’any.

Gonzalvo va estudiar el Reial Madrid li escapés ni el més mínim detall. Va veure tots els vídeos un munt de vegades, va prendre notes de tots els detalls, per poc transcendentals que semblessin, i va estudiar com podia fer mal a un Reial Madrid B que estava acostumat a ser el protagonista dels partits, amb una gran capacitat golejadora. El filial blanc, dirigit en aquells moments per Miguel Ángel Portugal, sortia jugant des del darrere i tenia jugadors de gran talent com Valcarce, Pareja, Cambiasso, Rivera o Mista.

Durant la setmana i a cada entrenament, Gonzalvo va posar èmfasi en els aspectes tècnics i tàctics que podien tenir incidència en els partits. El treball físic no era important en aquells moments, n’hi havia prou de conservar la intensitat, per part dels jugadors. Tot allò ho va embolicar i hi va fer un llacet magnífic. És a dir, que va convèncer els seus jugadors que amb allò en tindrien prou per derrotar el Reial Madrid B i aconseguir l’ascens. La psicologia va ser present durant totes les sessions de camp i, també, al vestidor. Fins i tot, l’entrenador va arribar a un compromís amb Carles Puyol: si l’equip aconseguia l’ascens a Segona A, tots dos es tallarien els cabells.

I va arribar el dia. O, més ben dit, la tarda. Aquell dissabte el Miniestadi presentava una bona entrada, sobretot si es comparava amb la d’anteriors partits d’aquella mateixa temporada i d’aquell mateix play-off. La visita del Cadis havia provocat una assistència de 7000 espectadors, i al partit contra la Cultural Lleonesa amb prou feines n’hi havien anat 4000. En aquesta ocasió, en canvi, hi havia uns 9000 aficionats a les graderies, poc més de mitja entrada. Era previst que l’Agnès, la xicota de Puyol, no assistís al partit: el dilluns següent s’examinava de la selectivitat i havia decidit quedar-se estudiant a casa. Al darrer moment, però, li va venir un rampell i va sortir corrent cap a l’estadi. Va arribar tard, tant que quasi es perd el primer gol del partit. I això que aquest no va arribar fins al minut 18.

En el precís instant que l’Agnès ocupava la seva localitat, Puyol va batre la porteria de Valbuena. La celebració va ser sensacional, tant al terreny de joc com a les graderies. Però en Carles estava convençut que la seva xicota s’havia quedat a casa estudiant i no li va poder dedicar el gol. En tot cas, aquell gol va obrir el camí d’una golejada de campionat. Ismael, Gabri, Mario i Jofre van repetir als minuts 21, 26, 42 i 45, de manera que el Barça B es va retirar al descans amb un resultat de 5-0, que ja no va canviar durant la resta del partit.

Només entrar al vestidor, Puyol li va comentar a Gonzalvo: «Míster, no puc més». Estava rebentat i li feia mal tot. L’esforç que havia fet per ser present a tots els entrenaments i tots els partits del play-off, amb la mà fracturada i la cama contracturada, li estava passant factura. El tècnic li va demanar un últim esforç: «Aguanta els primers cinc minuts de la segona part i et canvio», li va dir. Puyol va tornar al camp amb la resta de l’equip.

A les graderies, lògicament, ningú no sabia res del que havia passat al vestidor. Per això, i perquè la fortalesa de Puyol era tal que ningú no es va adonar del seu patiment, quan Gonzalvo va demanar el canvi al cap de cinc minuts de la represa, l’estranyesa va ser general. Miguel Ángel va entrar al camp i Puyol va marxar al vestidor entre els aplaudiments del públic. A la llotja, el responsable del futbol base del Barça, Llorenç Serra Ferrer, va arrufar el front; no li havia agradat gens el canvi de Gonzalvo. I com que la ignorància és molt dolenta, va acabar ficant la pota. En canvi, un altre tècnic del club va abandonar la seva localitat i va baixar als vestidors per interessar-se per l’estat del migcampista. En arribar es va trobar la porta de la infermeria destrossada: Puyol acabava de clavar-li una puntada de peu amb tota la seva ànima. La felicitat pel resultat i la ràbia per haver hagut de marxar del camp amb molèsties li havien provocat aquella reacció explosiva, però previsible per a qui el coneix.

En acabar el partit, Serra Ferrer i molts altres directius i tècnics del club van baixar als vestidors. Després del que havia passat damunt de la gespa del Miniestadi, era lògic suposar que tot serien felicitacions i mostres d’ànim amb vistes al sisè i definitiu partit de la lligueta: el Barça B en tenia prou d’empatar al Santiago Bernabéu per aconseguir l’ascens de categoria. Però el responsable del futbol base blaugrana no estava content i va anar a buscar Josep Maria Gonzalvo perquè li expliqués per què havia substituït Puyol. L’entrenador es va mossegar la llengua, va comptar fins a cent per no perdre el control i, finalment, amb to pausat, li va explicar a Serra Ferrer que en Carles no estava en condicions de continuar i que havia pactat amb el jugador substituir-lo als cinc minuts de la segona part. «No volia que el Reial Madrid B agafés confiança veient que un jugador com ell es quedava al vestidor… i volia que el públic l’aplaudís pel seu esforç», li va explicar.

Vuit dies més tard, el Barça B va visitar el camp del Reial Madrid. Era el 28 de juny i feia una calor asfixiant. A més a més, el partit es jugaria en horari matinal, amb un sol que queia a plom sobre la gespa del Santiago Bernabéu. Gonzalvo havia tornat a preparar el partit a consciència i podia repetir la mateixa alineació de la setmana anterior. Ningú no s’havia lesionat i ningú, tampoc els jugadors amb molèsties com Puyol, no es volia perdre el partit. Així, doncs, l’entrenador blaugrana va decidir repetir el 3-4-3 amb el centre del camp en rombe i va alinear Arnau; Ferrón, Óscar Álvarez, Marc Bernaus; Xavi, Puyol, Gabri, Mario Rosas; Ismael, Luis García i Jofre.

L’entrenador del primer equip, Louis van Gaal, no havia pogut assistir al partit que els dos equips havien disputat al Miniestadi. El campionat de Lliga havia acabat el 15 de maig, perquè aquell estiu es disputava el Mundial de França, i l’entrenador holandès estava de vacances. Però Van Gaal, que seguia amb gran interès les actuacions dels dos equips filials i del juvenil A, no es va voler perdre el partit del Bernabéu per res del món. El dia abans era al Parc dels Prínceps de París, on va assistir a la golejada (4-1) del Brasil sobre Xile, en el partit de vuitens de final del Mundial.

Ja a Madrid, Van Gaal va assistir a la xerrada prèvia al partit que Gonzalvo va mantenir amb els seus jugadors. Es va limitar a escoltar i donar ànims a aquells joves futbolistes. A la majoria els coneixia molt bé; alguns d’ells, fins i tot, ja els havia fet debutar amb el primer equip. Aquell era el cas, sense anar gaire lluny, de Mario Rosas i de Jofre Mateu, que havien jugat el partit de la darrera jornada de Lliga contra el Salamanca al Camp Nou. Des del vestidor del Santiago Bernabéu va pujar a la llotja, acompanyat pel cap de seguretat del club, Antonio Iglesias. El responsable del futbol base, Llorenç Serra Ferrer, també era a Madrid.

Tot i que l’empat era suficient per aconseguir l’ascens, el fet que Gonzalvo mantingués el mateix sistema que havia utilitzat durant tota la temporada ja deixava entreveure que el Barça no havia anat a Madrid a defensar-se. I així va ser. L’equip va intentar convertir-se en l’amo del partit, tot i que no ho va acabar d’aconseguir del tot. Els dos equips van cometre moltes imprecisions i la primera meitat no va deixar res de destacable, més enllà d’una aturada de Valbuena a una rematada de Puyol.

L’inici de la segona meitat va ser molt dur per als blaugrana. El Reial Madrid B va sortir molt fort i va tenir dues o tres ocasions per marcar, amb dos remats de Mista i un llançament de falta de Rojas. Però tot això es va acabar quan l’àrbitre andalús Rafael Ramírez Domínguez va ensenyar la segona targeta groga al migcampista Rodri. La decisió del col·legiat era incontestable: totes les amonestacions que va mostrar (nou en total, una d’elles a Puyol) es van ajustar al que diu el reglament. Però és obvi que jugar mitja hora en inferioritat numèrica va passar factura a l’equip blanc.

Un xut ras de Luis García va servir perquè el Barça B s’avancés al marcador i, també, perquè els escassos seguidors blaugrana que hi havia al camp cantessin el gol amb vehemència. També Van Gaal es va deixar endur per les emocions i va celebrar el gol amb alegria. Hauria hagut de contenir-se, però no va poder i es va endur una severa esbroncada del president del Reial Madrid, Lorenzo Sanz: «Vés a bramar a casa teva», li va etzibar, amb menys miraments encara que els que Van Gaal havia tingut en el moment de la celebració.

La felicitat incontenible del director tècnic blaugrana i la reacció del president madridista eren ben indicatives del que succeïa al terreny de joc. L’equip de Gonzalvo va jugar amb el seu rival fins al final del matx. Miguel Ángel, que havia substituït Mario, va convertir un penal quan mancaven poc més de deu minuts per al final i encara va tenir temps d’enviar una pilota al pal. El president del Reial Madrid va marxar a la francesa, sense dir adéu, quan el migcampista va transformar el penal i va establir el resultat final (0-2).

En acabar el partit van continuar els contrastos. Al vestidor blaugrana hi va haver festa grossa i més d’un va acabar passant per la dutxa sense temps de despullar-se. Va ser el cas de Josep Maria Gonzalvo. Mentrestant, els periodistes van intentar treure suc a l’incident entre Lorenzo Sanz i Louis van Gaal, però el president blanc havia marxat i l’entrenador blaugrana no va voler fer llenya de l’arbre caigut, va declinar fer cap mena de declaració i va cedir tot el protagonisme a Llorenç Serra Ferrer. El responsable del futbol base no va voler parlar de l’incident, però va confirmar en les seves declaracions als periodistes que Gonzalvo continuaria un any més com a entrenador del segon equip, tot i que va afegir-hi: «Si ell ho vol».

La festa va prosseguir durant el viatge de tornada a Barcelona. N’hi havia per a això i per a més! Les joves promeses blaugrana no només havien aconseguit l’ascens, sinó que, a més, havien fet un set al Madrid. Van Gaal va felicitar un a un els tècnics i jugadors de l’equip filial i, en privat, va comentar al cap de Seguretat del club: «Alguns jugadors vindran amb mi l’any que ve». Entre aquests, va citar Xavi Hernández i Mario Rosas. Al bo de l’Antonio li va faltar temps per explicar-ho a Núñez, a la constructora del qual treballava també com a responsable de Seguretat. I també va dir-ho a uns quants amics, entre ells un servidor.

De nou a casa, Carles Puyol va decidir regalar la samarreta del partit del Bernabéu a Ricard Pruna; era una bona manera d’agrair al metge de l’equip totes les atencions que li havia dispensat durant el mes llarg que havia durat el play-off. La fractura de la mà dreta ja quasi era història i, amb descans i una mica de fisioteràpia, la contractura muscular del recte anterior de la cuixa dreta desapareixeria durant les vacances.