El càncer de Miki, Abidal i Tito

L’1 de juny de 2011, Carles Puyol es va sotmetre a una intervenció quirúrgica per resoldre els problemes que arrossegava al genoll esquerre. Era la tercera vegada que entrava a quiròfan. Tot indicava que les molèsties tenien relació amb la tendinopatia del vast intern, però el doctor Ramon Cugat, que va dur a terme l’operació, i el doctor Ricard Pruna, el metge del club que va presenciar l’artroscòpia, van informar els periodistes que li havien extret un «cos lliure, d’origen cartilaginós, procedent de la tròclea femoral».

Déu n’hi do, com es compliquen els metges per explicar una cosa tan senzilla! Una tendinopatia és, simplement, una lesió per sobrecàrrega del tendó. Hi ha molts tipus de tendinopaties, però la més freqüent és la tendinitis, és a dir, una simple inflamació del tendó. Segons les paraules del doctor Cugat, durant la intervenció, havien extret a Puyol un trosset de cartílag que s’havia desprès de la petita cavitat que es forma en la confluència dels còndils femorals. Còndils? Sí, són les dues formes arrodonides de la base del fèmur que reposen sobre els meniscs, al planell tibial.

Fos com fos, Puyol es va tornar a quedar sense vacances o, dit d’una altra manera, en va dedicar una gran part a la recuperació del genoll esquerre, sota l’atenció de Juanjo Brau, un home extraordinari per la seva capacitat tant professional com humana. El procés de rehabilitació es va iniciar tan bon punt el defensa va rebre l’autorització per abandonar la clínica, l’endemà de l’operació. En principi, Puyol havia d’estar en condicions de jugar al final d’agost, és a dir, just al començament de la temporada 2011-2012. Però era quasi impossible que arribés a temps de jugar la Supercopa d’Espanya contra el Reial Madrid.

La competició entre el campió de la Lliga (FC Barcelona) i el campió de la Copa del Rei (Reial Madrid) es va jugar els dies 14 i 17 d’agost, massa aviat perque Puyol pogués disputar-la. A l’anada, els blaugrana van empatar (2-2) al Santiago Bernabéu i, a la tornada, van guanyar (3-2) amb un gol de Messi que desfeia l’empat (88’). Els madridistes van tornar a perdre el señorío, i Marcelo va fer una forta entrada per darrere a Cesc, just davant de les banquetes. Era una acció d’impotència, que va desencadenar una baralla a la qual es van afegir tots. Enmig de la confusió, va aparèixer Mourinho per ficar el dit a l’ull de Tito Vilanova en una acció insòlita.

Deixant de banda que els comitès federatius tractessin Mourinho com un agredit en lloc de sancionar-lo com l’agressor que era, aquella nova actuació del portuguès només va servir per augmentar la tensió entre els jugadors, per traslladar el problema a la selecció espanyola i perquè uns quants espavilats pengessin al Bernabéu un llençol on hi havia un text que mereixia sanció, escrit amb una lletra d’impremta més pròpia d’un disc sol·licitat per l’amo que no pas d’una pancarta espontània: «Mou, tu dedo nos ensena el camino». Quina pena!

Després de guanyar la desena… Supercopa d’Espanya, el FC Barcelona se’n va anar a Mònaco per jugar la Supercopa d’Europa contra el Porto. Els blaugrana, amb Alexis, i els portuguesos, sense Falcao, es van enfrontar el 26 d’agost. Van guanyar els barcelonistes amb gols de Messi (39’) i Cesc (88’). El que feia aquell noiet argentí que havia patit un dèficit d’hormones del creixement era insultant: amb tot just vint-i-quatre anys, s’havia convertit en el millor jugador del món, i només feia quatre dies que havia començat la seva carrera esportiva. «Et penses que no ho pot fer, i ell va i ho fa», puntualitzava Puyol.

Guardiola va tornar a renovar per un any més. Només un i perquè no podia firmar per mig. Com a mínim, això deia. Va voler introduir variants al joc d’equip. Trobava que era massa previsible i que, si el club volia continuar guanyant, havia d’evolucionar. Però jugar amb el sistema 1-3-4-3 no significava anar endavant, sinó tornar als anys noranta, quan en Pep havia debutat com a mig centre del FC Barcelona que més tard seria batejat com a Dream Team. Jugar amb tres homes al darrere era perdre els dos contra un a les bandes, i renunciar als passadissos exteriors i interiors al mateix temps. Van Gaal ho havia intentat el 2002 i havia fracassat. Diversos clubs italians, també l’AC Milan, ho havien provat i hi havien tornat a renunciar. Quan Guardiola va veure que allò no sortia bé, va intentar que Sergio Busquets fes de defensa central en fase de pèrdua i de mig centre en fase de construcció.

Les conseqüències van ser terribles, perquè l’equip va cedir molts empats en partits que tenien pràcticament guanyats. El Reial Madrid mantenia una marxa molt regular, encaminat a aconseguir cent punts i el rècord de gols de la història de la Lliga. Al FC Barcelona, incòmode amb aquelles innovacions, només li va faltar rebre la punyalada del final de novembre del 2011. Els metges havien detectat un càncer de glàndula paròtide a Tito Vilanova, que va ser operat el dia 22 per l’equip d’especialistes en cirurgia maxil·lofacial de la Vall d’Hebron, encapçalat per Coro Bescós Atin i Jordi Pamias Romero. El comunicat mèdic només deia que la intervenció havia estat un èxit. Al cap de poques hores de l’operació, el doctor Josep Ramon Germà, cap del Servei d’Oncologia Mèdica de l’Institut Català d’Oncologia, enviava un missatge d’esperança, en què deia que «en el 80% dels casos, els càncers de paròtide són completament benignes».

Puyol havia tornat a les convocatòries de l’equip, però no acabava de trobar-se del tot bé. Tenia petites lesions, més aviat pròpies de les sobrecàrregues derivades dels processos de recuperació llargs. Res important, per descomptat. El que sí que ho era, i molt, era fer costat a la família de Miki Roqué, que ni tan sols podia fer front al tractament que el jove futbolista rebia a la clínica Dexeus de Barcelona. En silenci, tal com se sol fer aquesta mena de coses, Puyol va donar instruccions a l’hospital perquè li comuniquessin directament tot el que necessitava el jugador del Betis.

Al desembre, el FC Barcelona va tornar a disputar el Mundial de Clubs. Aquesta vegada jugaven el Santos (campió d’Amèrica del Sud, Concacaf), el Monterrey (campió de l’Amèrica del Nord, Central i el Carib, Conmebol), l’Al-Saad (campió de l’Àsia, AFC), l’Espérance (campió de l’Àfrica, CAF), l’Auckland City (campió d’Oceania, OFC) i el Kashiwa Reysol (campió del Japó). Els blaugrana van derrotar l’Al-Saad a les semifinals (4-0) i es van adjudicar el títol, tercer de la temporada i cinquè de l’any, després de vèncer el Santos de Neymar a la final (4-0). Puyol va disputar els dos partits gairebé sencers. A la final, el va substituir Fontàs (85’). Com a capità, va tornar a recollir el trofeu corresponent.

Les vacances de Nadal van ser tranquil·les, i la tornada a la Lliga i a la Copa del Rei es va dur a terme dins dels paràmetres habituals. El FC Barcelona es va tornar a trobar amb el Reial Madrid als quarts de final. Semblava evident que, a doble partit, els blaugrana eren més forts. La victòria a l’anada del Bernabéu (1-2), disputada el 18 de gener, decidia pràcticament l’eliminatòria. El Reial Madrid, més centrat en la Lliga, va empatar a la tornada (2-2). A les semifinals, tocava jugar amb el València els dies 1 i 8 de febrer. L’anada va ser a Mestalla. El duel va acabar amb empat (1-1), amb un gol de Puyol (35’). A la tornada, van guanyar els blaugrana (2-0). La final s’havia de jugar contra l’Athletic Club de Bilbao al Vicente Calderón.

El 16 de març, just un any després que es fes pública la notícia del tumor d’Abidal, es va saber que les proves a les quals s’havia sotmès el futbolista francès havien revelat que el càncer s’havia reproduït i que, per tant, se li havia de practicar un transplantament de fetge tan aviat com es localitzés un òrgan compatible. La llista d’espera era llarga, però a Abidal li va tocar la loteria dues vegades. La primera, perquè el seu cosí Gérard es va oferir per donar-li part del seu fetge. I la segona, perquè les proves van revelar que era compatible. La doble intervenció es va dur a terme el 10 d’abril de 2012. Tot va anar sobre rodes, però quedava resoldre el dubte de si Abidal podria tornar a jugar a futbol. No hi havia cap precedent que convidés a l’optimisme, però tampoc al pessimisme.

Puyol no va poder jugar la final de la Copa del Rei, perquè una nova lesió (aquest cop, al genoll dret) el va tornar a fer passar pel quiròfan el dia 12 de maig de 2012. La intervenció es va produir gairebé per sorpresa. El club ho sabia i Vicente del Bos-que, també. El capità blaugrana es perdia l’Eurocopa de Polònia i d’Ucraïna, on els seus companys es van tornar a proclamar campions. De fet, Puyol havia jugat el seu partit número noranta-nou amb la selecció el dia 29 de febrer de 2012, a Màlaga, contra Finlàndia, amb victòria del conjunt espanyol (5-0). El mateix defensa blaugrana va informar del resultat de l’operació a través del seu compte de Twitter.

Entre naps i cols, el Campionat de Lliga va ser per al Reial Madrid, amb nou punts d’avantatge sobre el campió de l’any anterior. Mourinho va celebrar el títol com si fos la fi del món. És cert que mai ningú no havia guanyat la Lliga amb cent punts, però això tampoc no justificava que segons qui donés el cicle per acabat, ni que es parlés d’hegemonies arrabassades i de bestieses de magnitud similar. La Lliga de Campions va anar a parar a mans del Chelsea, que va eliminar el FC Barcelona a la semifinal, amb victòria a Stamford Bridge (1-0) i empat a la tornada (2-2), un altre cop amb la maleïda defensa de tres (Puyol, Piqué i Mascherano).

El 27 d’abril de 2012, Guardiola va fer pública la seva decisió de posar punt i final a l’etapa com a entrenador del FC Barcelona. No li va agradar gens el que va passar en aquella roda de premsa, a la qual van assistir els jugadors, encapçalats pel seu capità, Carles Puyol. El club va anunciar, per sorpresa, que Tito Vilanova seria el substitut d’en Pep; allò no era el que s’havia pactat entre bastidors. Vuit dies més tard, el 5 de maig de 2012, Guardiola va tenir el seu comiat de debò. Després que el seu equip golegés l’Espanyol (4-0), va poder dirigir unes paraules als socis que omplien les grades del Camp Nou. Tanmateix, el seu últim servei al club va ser el 25 de maig, a la final de la Copa del Rei. La victòria dels barcelonistes davant l’Athletic Club de Bilbao va ser aclaparadora (3-0), aquesta vegada amb dos gols de Pedro (2’ i 25’) i un de Messi (20’), que va acabar l’any amb cinquanta gols a la Lliga.

El 24 de juny es va conèixer la tràgica notícia de la mort de Miki Roqué. Havien passat quinze mesos i mig des que el futbolista havia anunciat la seva retirada temporal per sotmetre’s a tractament, però ja no va poder tornar. Tenia només vint-i-quatre anys. No és just que passin aquestes coses. A la final de Wembley de l’any anterior, Puyol havia lluït una samarreta en què es podia llegir «Ànims, Miki!». La sotragada va ser terrible. El capità blaugrana ha continuat recordant el jove futbolista de moltes maneres: l’última va ser el 15 d’abril de 2013, quan va estrenar unes noves botes de la marca Nike amb la inscripció «MR26», que corresponia a les inicials de Miki Roqué i al dorsal que el defensa central i migcampista vestia al Betis abans de la seva retirada prematura dels terrenys de joc i de la vida.

Després de rebre l’alta mèdica, Puyol va tornar als camps com un cavall desbocat o, fins i tot, podríem dir com un huracà. Va reaparèixer el 4 d’agost de 2012 al Parc dels Prínceps, en un amistós contra el Paris Saint-Germain, i després va jugar uns quants partits més, però les molèsties tornaven a aparèixer i va haver de descansar de nou. Es va perdre l’anada de la Supercopa d’Espanya, que es va disputar el 23 d’agost al Camp Nou. El FC Barcelona va estar a un gran nivell, però dos errors inversemblants, un de Messi en un u contra u amb Casillas i un altre de Valdés amb Di María, van maquillar el triomf dels jugadors blaugrana (3-2).

Puyol va tornar a aparèixer el 26 d’agost contra l’Osasuna, a la segona jornada de Lliga. Encara que va acabar el partit, es va fracturar el pòmul en una jugada i es va perdre la tornada de la Supercopa al Bernabéu, on el 29 d’agost els seus companys van perdre (2-1), però van tenir el Reial Madrid acorralat tot i jugar amb un home menys a causa de l’expulsió d’Adriano (28’). En Carles va estar tres setmanes de baixa i, el 15 de setembre, va tornar a jugar al Coliseum Alfonso Pérez contra el Getafe. Víctima del seu propi ímpetu, es va fer un esquinç de lligaments al genoll. Mascherano el va substituir (57’). Per si no n’hagués tingut prou, el dia 2 d’octubre va patir una luxació de colze al partit de la Lliga de Campions contra el Benfica, a Lisboa. Aquest cop va estar cinc setmanes de baixa.

Però tot això no tenia punt de comparació amb el que estaven passant Éric Abidal i Tito Vilanova. El futbolista francès s’anava recuperant lentament del transplantament de fetge i ningú no sabia si s’hauria de retirar. Pel que fa a l’entrenador, el 19 de desembre li van comunicar que el càncer de paròtide s’havia reproduït. El van tornar a intervenir a la Vall d’Hebron i li van donar unes pautes perquè es tractés amb radioteràpia i quimioteràpia. La família va voler una segona opinió i, encara que els metges de Barcelona li van desaconsellar que se n’anés als Estats Units per sotmetre’s al mateix tractament que podia rebre a casa, Tito va decidir marxar a nova York. Mentre era allà, el 21 de febrer, Abidal va rebre l’alta mèdica i va començar a preparar la reaparició.

Mentrestant, l’equip anava llançat. La primera volta de la Lliga va ser espectacular, amb rècord de punts inclòs. Si el FC Barcelona mantenia aquella velocitat de creuer durant tot el campionat, podia demolir el rècord dels cent punts. Malgrat tot, l’equip es va ressentir de la baixa prolongada de Tito. A la Copa del Rei havia fet fora l’Alabès, el Còrdova i el Màlaga, però va quedar eliminat pel Reial Madrid a les semifinals, amb empat al Bernabéu (1-1) i derrota blaugrana al Camp Nou (1-3). A la Lliga de Campions, l’equip va superar la fase de grups contra el Benfica, el Celtic i l’Spartak de Moscou. Als vuitens de final contra l’AC Milan va haver d’acomplir la gesta de capgirar el mal resultat de l’anada (2-0) al Camp Nou (4-0), i posteriorment va passar els quarts de final a empentes i rodolons, amb empats a París (2-2) i a Barcelona (1-1). A la semifinal, amb Puyol i Messi lesionats, i amb diversos jugadors importants afectats de molèsties, el Bayern de Munic va passar per damunt dels blaugrana com una piconadora, en terres bavareses (4-0) i a Barcelona (0-3).

El 6 de febrer de 2013, Puyol va tenir una de les poques alegries de la temporada: Vicente del Bosque el va convocar per disputar un partit amistós contra l’Uruguai, a Doha. Allò no semblava res de l’altre món, però ho era, perquè es tractava del partit número cent del defensa del FC Barcelona amb la selecció. Carles Puyol va jugar com a titular i va ser substituït al descans pel seu company d’equip i amic, Gerard Piqué. Amb tot, el 15 de març, just després del partit de tornada de la Lliga de Campions contra l’AC Milan, el capità blaugrana va tornar a passar pel quiròfan. El genoll dret no li acabava d’anar fi, així que es va tornar a posar a la disposició de Ramon Cugat. Feia l’efecte (es tornava a tractar d’una impressió) que tot havia anat bé, tot i que alguns l’acusessin d’haver-se operat per despit i sense haver-ho comunicat als metges del club. En una roda de premsa que va oferir al final de la temporada, Puyol va desmentir que allò hagués anat així.

La tornada de Tito Vilanova i d’Éric Abidal va ser una altra bona notícia per a tothom, especialment per a Puyol: «He parlat més amb Tito que amb tots els entrenadors que he tingut, i mai no m’ha mentit». L’entrenador va reaparèixer al partit d’anada dels quarts de final de la Lliga de Campions a París. El resultat (2-2) d’aquell 2 d’abril va ser clau perquè el FC Barcelona arribés a les semifinals per sisè any consecutiu, cosa que mai ningú no havia aconseguit. El 6 d’abril, al partit de Lliga contra el Mallorca (5-0), Abidal va entrar al camp (69’) per substituir Piqué en la posició de defensa central. Es complien 402 dies des que el futbolista francès s’havia sotmès a l’operació de transplantament de fetge.

La Lliga va ser per al FC Barcelona. Era la quarta en cinc anys i, a més a més, havien aconseguit igualar els 100 punts del rècord de Mourinho, amb una nova marca de gols marcats a la història del club: 115. Tot això va passar el 12 de maig al Vicente Calderón, amb un partit que va acabar en victòria del FC Barcelona (1-2), que va jugar els últims minuts amb un jugador menys a causa de la lesió de Messi. Una setmana més tard, el 19 de maig, Carles Puyol va recollir el trofeu de les mans d’Angel María Villar, president de la Reial Federació Espanyola de Futbol. Però el capità ni tan sols va fer el gest d’alçar-lo, sinó que va buscar Tito Vilanova i Éric Abidal, i els va demanar que fossin ells els qui oferissin la copa als socis i aficionats. I així ho varen fer.

L’1 de juny va ser l’últim dia que Tito Vilanova va dirigir un partit del FC Barcelona i, també, l’últim dia que Abidal va jugar amb la samarreta blaugrana. Va sortir en substitució de Piqué (75’). Al final de l’enfrontament, el club li va retre un homenatge de comiat. El futbolista volia continuar, però la directiva va decidir no renovar-li el contracte. Avui juga amb el Mònaco i a la selecció francesa, on té un rendiment notable.

Pel que fa a Tito, el 19 de juliol es va veure obligat a renunciar al seu càrrec d’entrenador a conseqüència d’una recaiguda en la seva tràgica malaltia. Per voluntat expressa seva i de la seva esposa, es manté un respecte escrupolós vers la intimitat de la família. Al club l’esperen, perquè hi dugui a terme funcions tècniques tan bon punt tingui forces per fer-ho. Tothom, començant per Carles Puyol, desitja que sigui ben aviat.