VINT-I-QUATRE
SI PESHAWAR era la ciutat que em recordava el Kabul dels vells temps, Islamabad era la ciutat en què s’hauria convertit Kabul algun dia. Els carrers eren més amples que a Peshawar, eren més nets i estaven flanquejats per fileres d’hibiscos i delònixs. Els basars estaven més ben organitzats i, ni de bon tros, no tan saturats de rickshaws i vianants com a Peshawar. L’arquitectura era més elegant, també, més moderna, i hi havia parcs on les roses i els gessamins florien a l’ombra dels arbres.
En Farid va trobar un petit hotel en un carrer secundari al peu dels turons de Margalla. Vam passar pel costat de la famosa mesquita del xa Faisal, que era cèlebre per ser la més gran del món, amb unes bigues de ciment gegants i els minarets altíssims. En Sohrab es va reanimar en veure la mesquita, va treure el cap per la finestreta i no va deixar de mirar-la fins que la vam perdre de vista en girar una cantonada.
L’HABITACIÓ DE L’HOTEL va suposar un salt qualitatiu important respecte d’aquella on vam estar-nos a Kabul en Farid i jo. Els llençols eren nets, havien aspirat la moqueta i el bany estava impecable. Hi havia xampú, sabó, maquinetes d’afaitar, una banyera i tovalloles que feien olor de llimona. I no hi havia cap taca de sang a la paret. I encara una altra cosa: hi havia un televisor en una tauleta davant dels dos llits individuals.
—Mira! —vaig dir a en Sohrab. Vaig engegar el televisor manualment, sense utilitzar el comandament a distància, i vaig buscar un canal. Vaig trobar un programa infantil amb dues marionetes peludes en forma d’ovelles que cantaven en urdú. En Sohrab va seure en un dels llits amb els genolls contra el pit. Les imatges de la televisió es reflectien en els seus ulls verds mentre es mirava el programa, amb la cara impassible, balancejant-se endavant i endarrere. Vaig recordar aquell cop que vaig prometre a en Hassan que li compraria un televisor en color quan fóssim grans.
—Hauria d’anar passant, Amir agha —va dir en Farid.
—Queda’t aquesta nit —vaig dir-li—. És un viatge llarg. Marxa demà.
—Taixakor —va dir ell—, però vull tornar aquesta nit. Enyoro els meus fills.
Quan estava a punt d’obrir la porta de l’habitació per marxar es va aturar i es va girar.
—Adéu, Sohrab jan —va dir. Va esperar una resposta, però en Sohrab no li prestava atenció. Només es balancejava amb la cara il·luminada per la resplendor de les imatges de la pantalla.
El vaig acompanyar fora de l’habitació, li vaig donar un sobre. Quan va mirar què hi havia dins va obrir la boca sorprès.
—No sabia com donar-te les gràcies —vaig dir-li—. Has fet molt per mi.
—Quants diners hi ha? —va preguntar en Farid, lleugerament aclaparat.
—Una mica més de dos mil dòlars.
—Dos m… —va començar a dir en Farid. El llavi inferior li tremolava una mica. Més tard, quan va engegar el cotxe i es va allunyar de la vorada on havia aparcat, va tocar el clàxon dues vegades i em va fer adéu amb la mà. No el vaig tornar a veure mai més.
Vaig tornar a l’habitació de l’hotel i em vaig trobar en Sohrab estirat al llit i enroscat formant una ce. Tenia els ulls tancats, però no estic segur que dormís. Havia apagat el televisor. Em vaig asseure al llit i vaig fer una ganyota de dolor. Em vaig eixugar la suor freda del front. Em vaig preguntar quant de temps més duraria aquell dolor en aixecar-me, seure, tombar-me al llit. Em vaig preguntar quan podria menjar aliments sòlids. Em vaig preguntar què faria amb el noiet ferit que dormia al llit del costat, tot i que una part de mi ja en sabia la resposta.
Hi havia una gerra d’aigua a la tauleta. Me’n vaig servir un got i em vaig prendre dos dels calmants que m’havia donat l’Armand. L’aigua era tèbia i amarga. Vaig córrer les cortines, vaig seure al llit com vaig poder i em vaig estirar. Em va semblar que el pit se m’esquinçava. Quan el dolor va afluixar una mica i vaig poder tornar a respirar, em vaig tapar amb els llençols i vaig esperar que les pastilles de l’Armand fessin efecte.
QUAN EM VAIG despertar, l’habitació era més fosca. Una franja de cel treia el nas entre les cortines o mostrava el porpra del crepuscle, que es convertia en negra nit. Els llençols estaven xops i tenia el cap com si m’hi haguessin clavat un cop de martell. Havia tornat a somiar, però no recordava què.
El cor em va fer un bot quan vaig mirar cap al llit d’en Sohrab i me’l vaig trobar buit. El vaig cridar. El so de la meva veu em va sorprendre. Era desconcertant, assegut en aquella habitació d’hotel a les fosques, milers de quilòmetres lluny de casa i amb el cos destrossat cridant el nom d’un noi que havia conegut feia pocs dies. El vaig tornar a cridar i no vaig rebre cap resposta. Em vaig aixecar del llit amb dificultat, vaig mirar al bany, vaig mirar al passadís estret que hi havia fora de l’habitació. Se n’havia anat.
Vaig tancar la porta i vaig coixejar fins al despatx del director, al vestíbul de l’hotel, agafat amb una mà a la barana que hi havia al llarg del passadís per no caure. En un racó del vestíbul hi havia una palmera artificial i plena de pols, i el paper pintat tenia uns flamencs amb les ales esteses. El director estava llegint un diari darrere el mostrador de recepció amb el tauler de fòrmica. Li vaig descriure en Sohrab i li vaig preguntar si l’havia vist. Ell va deixar el diari i es va treure les ulleres de lectura. Tenia els cabells greixosos i un bigotet rectangular amb clapes grises. Feia olor d’alguna fruita tropical que no vaig saber identificar.
—Als nens els agrada córrer amunt i avall —em va dir amb un sospir—. Jo en tinc tres. Tot el dia que corren empipant la seva mare —va dir. I es va ventar amb el diari mentre em mirava les mandíbules.
—No crec que estigui corrent amunt i avall —vaig dir-li—. A més no som d’aquí i em fa por que es perdi.
L’home va inclinar el cap a un costat i cap a l’altre.
—Llavors l’hauria d’haver vigilat una mica millor, senyor.
—Ho sé —vaig dir—. Però m’he adormit i quan m’he despertat ja no hi era.
—Se’ls ha d’estar a sobre, als nens, ja se sap…
—Sí —vaig dir. El pols se m’estava accelerant per moments. Com podia ser tan poc considerat amb la meva angoixa?
Es va canviar el diari de mà i va continuar ventant-se.
—Ara volen bicicletes.
—Qui?
—Els meus fills —va dir—. Tota l’estona «papà, papà, compra’ns unes bicis, sisplau, no t’empiparem més, sisplau, papà!» —va fer una riallada curta que li va sortir pel nas—. Bicicletes. La seva mare em mataria, li ho asseguro.
Em vaig imaginar en Sohrab estès en una sèquia, o al maleter d’un cotxe lligat i emmordassat. No volia la seva sang a les meves mans. La seva també, no.
—Sisplau… —Em vaig inclinar per sobre el taulell i vaig llegir el seu nom a la targeta que duia a la solapa de la camisa, de cotó, blava i de màniga curta—: senyor Fayyaz, l’ha vist?
—Qui, el nen?
Em vaig haver de mossegar la llengua.
—Sí, el nen! El nen que venia amb mi, l’ha vist o no, per l’amor de Déu!
Va parar de ventar-se. Va empetitir els ulls.
—Ep, no ens poséssim nerviosos, amic meu. No sóc pas jo, qui l’ha perdut.
El fet que tingués raó no va impedir que em posés vermell de ràbia.
—Té raó, ho he fet malament. És culpa meva, ja està. Ara, l’ha vist?
—Em sap greu —va dir secament. Es va tornar a posar les ulleres i va desplegar el diari—: No he vist aquest nen.
Em vaig quedar palplantat davant del mostrador durant un minut intentant de no cridar. Mentre sortia del vestíbul, el gerent de l’hotel em va dir:
—Té cap idea d’on podria haver anat?
—No —vaig dir, cansat i espantat.
—Alguna cosa que l’atregui? —em va dir. Vaig veure que havia tancat el diari—. Els meus fills, per exemple, farien el que fos per veure una pel·lícula d’acció americana. Sobretot per una de l’Arnold Comesdiguinegger.
—La mesquita! —vaig cridar de sobte—. La gran mesquita.
Vaig recordar com la mesquita havia despertat la curiositat d’en Sohrab quan hi havíem passat pel costat amb el cotxe, com havia tret el cap per la finestreta per mirar-la.
—La mesquita del xa Faisal?
—Sí. M’hi podria portar?
—Ho sabia, que és la mesquita més gran del món?
—No, però…
—Només el jardí ja pot encabir quatre mil persones.
—M’hi pot portar?
—Només està a un quilòmetre d’aquí —em va dir. Però ja estava sortint de darrere el mostrador.
—Li pagaré el trajecte —li vaig dir.
Ell va fer un sospir i va sacsejar el cap.
—Esperi’s aquí.
Va desaparèixer dins el despatx i en va sortir amb unes altres ulleres, un joc de claus a la mà i seguit d’una dona baixeta i rodanxona que duia un sari taronja. La dona va seure darrere el taulell.
—No li cobraré res —em va dir ell—. L’hi portaré perquè jo també sóc pare, com vostè.
EM PENSAVA que acabaríem fent una batuda per tota la ciutat fins que caigués la nit. Em veia a mi mateix trucant a la policia, descrivint-los en Sohrab sota la mirada de retret d’en Fayyaz. Sentia la veu del comissari, una veu cansada i desinteressada, que em feia les preguntes oficials de rutina. I, per sota de les preguntes oficials, en flotava una d’oficiosa: a qui coi li importava si hi havia un altre nen afganès mort?
Però el vam trobar a uns cent metres de la mesquita, assegut en un parterre de gespa d’una zona d’aparcament mig plena. En Fayyaz em va acostar al parterre i m’hi va deixar.
—He de tornar —em va dir.
—Molt bé. Tornarem caminant —vaig dir-li—. Gràcies, senyor Fayyaz, de debò.
En Fayyaz es va inclinar sobre el seient de copilot quan vaig baixar.
—Li puc dir una cosa?
—Digui.
En la foscor del crepuscle, la seva cara es reduïa un parell d’ulleres que reflectien una llum que s’apagava.
—El problema de vostès, els afganesos, és que… bé, que són una mica imprudents.
Estava cansat i em feia mal tot. Les mandíbules em bategaven de dolor. I aquelles maleïdes ferides que tenia al pit i a l’estómac em feien tant de mal que semblava que tingués un filferro espinós sota la pell. Però no vaig poder evitar de posar-me a riure.
—Què… què he dit? —deia en Fayyaz. Però jo ja estava rient a plens pulmons a través dels filferros de la meva boca recosida—. Aquesta gent és boja —va dir en Fayyaz. Els pneumàtics del seu cotxe van xerricar quan va marxar. Aviat només es van veure els llums vermells que parpellejaven en la claror feble del capvespre.
—M’HAS BEN ESPANTAT —vaig dir a en Sohrab. Vaig seure al seu costat, estremint-me de dolor mentre m’ajupia.
Tenia la mirada fixa en la mesquita. La mesquita del xa Faisal tenia la forma d’una tenda de campanya gegant. Els cotxes anaven i venien, i una successió de fidels vestits de blanc entrava i sortia del temple. Vam estar una estona en silenci, jo recolzat en un arbre, i en Sohrab al meu costat, amb els genolls contra el pit. Vam escoltar la crida a l’oració i vam mirar els milers de llums dels edificis que s’encenien a mesura que la claror de dia s’apagava. La mesquita brillava com un diamant en la foscor. Il·luminava el cel i la cara d’en Sohrab.
—Ha estat mai a Mazar-i-Sharif? —em va preguntar en Sohrab, amb la barbeta recolzada als genolls.
—Sí, fa molt de temps. No me’n recordo gaire.
—El pare m’hi va portar quan era petit. La mare i la Sasa també van venir. El pare em va comprar un mico al basar. No era un mico de veritat, sinó un d’aquells que s’inflen. Era marró i duia una corbata groga.
—Crec que jo també en vaig tenir un, d’aquests, quan era petit.
—El pare em va dur a la mesquita Blava —va continuar en Sohrab—. Recordo que hi havia molts coloms fora de la masjid , i no tenien por de la gent. Se’ns acostaven decidits. La Sasa em va donar bocinets de naan i jo els vaig donar als coloms. En un moment, vaig tenir un munt de coloms parrupant al meu voltant. Va ser divertit.
—Deus trobar molt a faltar els teus pares —vaig dir. Em preguntava si havia vist com els talibans arrossegaven els seus pares fins al carrer. Tant de bo que no.
—Vostè troba a faltar els seus pares? —em va preguntar, amb la barbeta enganxada als genolls i alçant la mirada cap a mi.
—Que si trobo a faltar els meus pares? Bé, la meva mare no la vaig conèixer mai. El meu pare va morir fa uns quants anys i, sí, l’enyoro. De vegades, l’enyoro molt.
—Recorda com era?
Vaig pensar en el coll robust del baba , en els seus ulls negres i els cabells marrons i indomables. Seure a la seva falda era com seure sobre un parell de troncs d’arbre.
—Sí, recordo com era —vaig dir—. I l’olor que feia, també.
—Jo estic començant a oblidar les seves cares —va dir en Sohrab—. Això és dolent?
—No. Això passa amb el temps.
Se’m va acudir una cosa. Vaig ficar la mà a la butxaca del davant de la meva jaqueta. Vaig trobar la instantània d’en Hassan i en Sohrab.
—Té —li vaig dir.
Es va posar la foto a dos centímetres de la cara. La va girar perquè hi toqués la llum de la mesquita. Se la va mirar durant una bona estona. Em pensava que ploraria, però no ho va fer. Només l’agafava amb les dues mans i n’acaronava la superfície amb els polzes. Vaig pensar en una frase que havia llegit en algun lloc, o potser havia sentit algú que la deia: «Hi ha molts infants a l’Afganistan, però molt poca infantesa». En Sohrab va allargar el braç per tornar-me la fotografia.
—Queda-te-la —li vaig dir—. És teva.
—Gràcies.
En Sohrab es va mirar la fotografia una altra vegada i se la va guardar dins la butxaca de l’armilla. Un carro de cavalls va creuar el pàrquing fent clop-clop. El cavall duia unes campanetes penjades del coll que dringaven a cada pas que feia.
—Últimament penso molt en les mesquites —em va dir en Sohrab.
—Sí? Què te n’interessa?
Va encongir les espatlles.
—Només hi penso. —Va aixecar la cara i em va fitar. Plorava, suaument i en silenci—. Li puc preguntar una cosa, Amir agha ?
—I tant.
—Déu… —Es va ennuegar una mica—. Déu m’enviarà a l’infern pel que vaig fer a aquell home?
Vaig allargar el braç per tocar-lo, però ell es va apartar. Vaig enretirar la mà.
—No, esclar que no —vaig dir-li. Volia acostar-lo a mi, abraçar-lo, dir-li que el món havia estat cruel amb ell, i no pas al revés.
Ell s’esforçava per mantenir l’expressió ferma.
—El pare sempre em deia que està malament fer mal a la gent, fins i tot a la gent dolenta, perquè no coneixen la bondat, i perquè la gent dolenta de vegades es torna bona.
—No sempre, Sohrab. —Em va dirigir una mirada interrogant—. L’home que et va fer mal a tu, jo ja el coneixia des de feia molts anys. Suposo que ja t’ho devies figurar, per la conversa que vam tenir. Ell… ell va intentar fer-me mal quan tenia la teva edat, però el teu pare em va salvar. El teu pare era molt valent i sempre em rescatava quan ens ficàvem en algun problema, em defensava. Un dia, l’home dolent va fer mal al teu pare. Li va fer molt de mal, i jo… jo no vaig poder salvar el teu pare com ell m’havia salvat a mi.
—Per què la gent li volia fer mal, al meu pare? —va dir en Sohrab amb una veueta bleixant—. Ell sempre era bo amb tothom.
—Sí, és veritat. El teu pare era un bon home, però això és el que provo de dir-te, Sohrab jan . Que en aquest món hi ha gent dolenta, i de vegades la gent dolenta segueix sent dolenta tota la vida. De vegades els has de plantar cara. El que vas fer a aquell home és el que jo li hauria d’haver fet fa molts anys. Li vas donar el que es mereixia, i encara es mereixia molt més.
—Creu que el pare està decebut?
—Estic segur que no —li vaig dir—. Em vas salvar la vida a Kabul. Estic segur que està molt orgullós de tu pel que vas fer.
En Sohrab es va eixugar la cara amb la màniga de la túnica. Va rebentar una bombolla de saliva que se li havia format als llavis. Va enfonsar la cara a les mans i va plorar llargament abans de tornar a parlar.
—Enyoro molt el pare, i la mare també —va dir, amb la veu ronca—. I també trobo a faltar la Sasa i en Rahim Khan sahib . Però de vegades estic content que no… que ja no hi siguin.
—Per què? —vaig preguntar-li. Vaig posar una mà sobre el seu braç, però ell es va apartar.
—Perquè… —va començar a dir esbufegant i ennuegant-se i entre sanglots—. Perquè no vull que em vegin tan… tan brut. —Va fer una inspiració i va deixar anar l’aire a poc a poc amb un plor llarg i sorollós—. Estic tan brut i ple de pecat.
—Tu no estàs brut, Sohrab —vaig dir-li.
—Aquells homes…
—No t’has de sentir brut, per res.
—Aquells homes van fer coses… l’home dolent i els altres dos… van fer coses… Em van fer coses, a mi.
—No estàs brut, i no estàs ple de pecat, Sohrab. —Vaig tornar a tocar-li el braç i ell es va tornar a apartar. Ho vaig intentar de nou, suaument, i el vaig acostar a mi—. Jo no et faré mal. T’ho prometo —li vaig dir en veu baixa. S’hi va resistir una mica, però de seguida va afluixar. Em va deixar que l’abracés i va recolzar el cap en el meu pit. El seu cosset es convulsava entre els meus braços a cada sanglot que feia.
Hi ha un lligam entre les persones que s’han alimentat del mateix pit. Ara, mentre el dolor d’aquell noiet em xopava la camisa, em vaig adonar que entre nosaltres havia nascut un altre lligam. El que havia passat en aquella habitació amb l’Assef ens havia unit irrevocablement.
Havia estat esperant el moment oportú, el moment just, per fer-li la pregunta que m’havia estat ballant pel cap i que no m’havia deixat dormir. Vaig decidir que el moment just havia arribat: era ara, amb les llums brillants de la casa de Déu il·luminant-nos.
—T’agradaria venir a viure a Amèrica amb mi i la meva dona?
No va contestar. Seguia plorant arrapat a la meva camisa, i jo el vaig deixar fer.
DURANT UNA SETMANA, cap dels dos no va tornar a esmentar el que li havia preguntat, com si mai no li hagués fet aquella pregunta. Llavors, un dia, en Sohrab i jo vam agafar un taxi per anar al mirador de Daman-e-Koh, també conegut com «el centre de la muntanya». Penjat a mig camí del cim dels turons de Margalla, ofereix una vista panoràmica d’Islamabad, de les avingudes netes i plenes d’arbres i cases blanques. El conductor ens va dir que des d’allí podríem veure el palau presidencial.
—Si ha plogut i el cel és clar, la vista s’allarga més enllà del Rawalpindi —ens va dir.
Li vaig veure els ulls reflectits al retrovisor, ens mirava a en Sohrab i a mi alternativament, un cop i un altre, un cop i un altre. També vaig veure reflectida la meva cara. Ja no estava tan xuclat com abans, però ara tenia un color grogós per tots els hematomes, que ja començaven a marxar.
Vam seure en un banc d’una de les àrees de pícnic, a l’ombra d’un eucaliptus. Era un dia calorós, el sol brillava des de les altures d’un cel blau topazi. Als bancs del nostre voltant, les famílies menjaven samoses i pakores. En algun lloc, d’una ràdio sortia una cançó índia que em va semblar recordar d’alguna pel·lícula antiga, potser de Pakeeza . Els nens, molts de l’edat d’en Sohrab, corrien darrere de pilotes de futbol rient i cridant. Vaig pensar en l’orfenat de Karteh-Seh, en la rata que s’havia escolat entre els meus peus al despatx d’en Zaman. Vaig notar una pressió al pit, un atac de ràbia sobtat davant la manera com els meus compatriotes estaven destruint la seva pròpia terra.
—Què? —va preguntar en Sohrab. Jo vaig forçar un somriure i li vaig dir que no era res important.
Vam estendre una de les tovalloles de lavabo de l’hotel sobre la taula de pícnic i vam jugar a panjpar . Em vaig sentir bé, allà, amb el fill del meu germanastre, jugant a cartes amb l’escalfor del sol acaronant-me el clatell. La cançó índia es va acabar i en va començar una altra, una que no coneixia.
—Miri! —va dir en Sohrab. Assenyalava el cel ample i clar amb les cartes que tenia a la mà. Vaig alçar la mirada i vaig veure un falcó que volava fent cercles.
—No sabia que hi havia falcons, a Islamabad —vaig dir.
—Jo tampoc —va dir en Sohrab. Els seus ulls resseguien el vol circular del rapinyaire—. N’hi ha, on viu vostè?
—A San Francisco? Crec que sí. Encara que no puc dir que n’hagi vist gaires.
—Ah.
Vaig desitjar que em preguntés més coses sobre San Francisco, però va tornar a repartir les cartes i em va preguntar si ja podíem menjar. Vaig obrir la bossa de paper i li vaig donar el seu entrepà de boles de carn. El meu dinar va consistir en un altre got de batut de plàtan i taronja —vaig llogar la batedora de la senyora Fayyaz per una setmana. Vaig xuclar la palleta i la boca se’m va omplir de fruita dolça triturada. Me’n va caure una mica per la comissura dels llavis. En Sohrab em va passar un tovalló i va mirar com m’eixugava la boca. Vaig somriure i ell em va somriure a mi.
—El teu pare i jo érem germans —li vaig dir. Em va sortir així, inesperadament. Li ho hauria volgut dir aquella nit, asseguts al costat de la mesquita, i no ho vaig fer. Però ell tenia el dret de saber-ho; no li volia amagar res—. Germanastres, de fet. Teníem el mateix pare.
En Sohrab va parar de mastegar i va deixar l’entrepà sobre la taula.
—El pare no em va dir mai que tingués un germà.
—No t’ho va dir perquè ell no ho sabia.
—Per què no ho sabia?
—Perquè ningú no li ho havia dit. Ni a mi tampoc. Me n’he assabentat ara fa poc.
En Sohrab va parpellejar sorprès. Com si estigués mirant-me, mirant-me de debò, per primer cop.
—Per què us ho van amagar?
—Doncs mira, jo em vaig fer la mateixa pregunta l’altre dia. I hi ha una raó, però no és gaire bona. Diguem que no ens ho van dir perquè el teu pare i jo… no podíem ser germans.
—Perquè ell era hazara?
Vaig voler mantenir la mirada fixa en el seus ulls.
—Sí.
—I el seu pare… —va començar a dir, mirant-se l’entrepà— el seu pare els estimava igual a vostè i al meu pare?
Vaig pensar en un dia de feia molt de temps, al llac Ghargha, quan el baba es va permetre felicitar en Hassan quan la seva pedra va fer més salts sobre l’aigua que la meva. Em vaig imaginar el baba a l’habitació de l’hospital, veient, radiant, com treien els embenatges dels llavis d’en Hassan.
—Crec que ens estimava igual, però de manera diferent.
—I ell estava avergonyit del meu pare?
—No —li vaig dir—. Crec que estava avergonyit d’ell mateix.
En Sohrab va agafar l’entrepà i el va queixalar en silenci.
VAM MARXAR a última hora de la tarda, cansats per la calor, però amb un cansament agradable. Durant el viatge de tornada vaig notar que en Sohrab em mirava. Vaig demanar al taxista que s’aturés en una botiga que venia targetes telefòniques. Li vaig pagar el trajecte i li vaig donar una propina perquè anés fins a la botiga i em comprés una targeta.
Aquella nit, estirats als llits, miràvem un programa d’entrevistes a la tele. Dos clergues amb barbes llargues de color gris pebre i turbants blancs atenien trucades d’espectadors de tot el món. Un espectador que trucava des de Finlàndia, un paio que es deia Ayub, els va demanar si el seu fill adolescent aniria a l’infern perquè portava els bombatxos tan baixos que se li veia la goma dels calçotets.
—Un cop vaig veure una foto de San Francisco —va dir en Sohrab de sobte.
—Ah sí?
—Hi havia un pont vermell i un edifici amb la teulada punxeguda.
—Doncs hauries de veure els carrers —li vaig dir.
—Per què? —En Sohrab em mirava. A la pantalla del televisor els mul·làs discutien la resposta.
—Són tan costeruts que quan els puges amb el cotxe només veus el capó del cotxe i el cel.
—Deu fer una mica de por —em va dir. Es va estirar de costat, de cara a mi i d’esquena al televisor.
—Bé, fa una mica de por els primers dies —vaig dir—, però després t’hi acostumes.
—Hi neva, allà?
—No, però hi ha molta boira. Saps aquell pont vermell que vas veure?
—Sí.
—Doncs, de vegades, la boira és tan espessa de bon matí que només en veus la punta de les torres que treuen el nas entre la boira.
—Oh —va somriure meravellat.
—Sohrab…
—Sí?
—Has rumiat una mica allò que et vaig preguntar?
El somriure va desaparèixer de la cara del noi. Es va girar i es va quedar estirat panxa enlaire. Es va posar les mans sota el cap. Al programa de televisió els mul·làs van decidir que el fill de l’Ayub aniria a l’infern per dur els pantalons tan baixos. Es van justificar dient que ho deien els hadits .
—Hi he estat pensant —va dir.
—I?
—Em fa por.
—Sí, sé que espanta una mica —vaig dir, aferrant-me a aquell bri d’esperança—. Però aprendràs anglès molt de pressa, i t’acostumaràs a…
—No, no és això el que vull dir. Això també m’espanta, però…
—Digues.
Es va girar cap a mi. Va doblegar els genolls fins al pit.
—Què passarà si es cansa de mi? Què passarà si no li agrado, a la seva dona?
Em vaig aixecar del meu llit, vaig creuar l’espai que separava els dos llits i vaig seure al seu costat.
—No em cansaré mai de tu, Sohrab —vagi dir-li—. Mai. T’ho prometo. Ets el meu nebot, recordes? I la Soraia jan és una dona molt amable. Creu-me, t’estimarà molt. T’ho puc assegurar.
Vaig intentar-ho, vaig allargar el braç i li vaig tocar la mà. Ell la va tensar una mica, però em va deixar que la hi agafés.
—No vull anar a un altre orfenat —em va dir.
—Mai no deixaria que això tornés a passar. T’ho prometo —li vaig agafar la mà—. Vine a casa amb mi.
Les seves llàgrimes amaraven el coixí. No va dir res durant una bona estona. Llavors em va estrènyer la mà i va fer que sí amb el cap. Va fer que sí.
VAIG ACONSEGUIR línia al quart intent. El telèfon va sonar tres cops abans que ell l’agafés.
—Digui?
Eren dos quarts de vuit de la tarda a Islamabad, més o menys la mateixa hora del matí a Califòrnia. Això volia dir que la Soraia ja feia una hora que s’havia llevat i que es preparava per anar a l’escola.
—Sóc jo —vaig dir. Era assegut al llit, mirant com en Sohrab dormia.
—Amir! —va dir ella, gairebé cridant—. Estàs bé? On ets?
—Sóc al Pakistan.
—Per què no m’has trucat abans? M’he mort de taixuix . La meva mare resa i fa un nazr cada dia.
—Em sap molt de greu no haver trucat. Ara ja estic bé. —Li havia dit a la Soraia que seria fora una setmana, dues com a màxim, i ja feia gairebé un mes que havia marxat. Vaig somriure—. I digues a la khala Jamila que pari de matar xais!
—Què vol dir, que ara ja estàs bé? I què et passa a la veu?
—Ara no t’amoïnis per això. Estic bé. De debò. Soraia, t’he d’explicar una història, una història que t’hauria d’haver explicat fa molt de temps. Però primer t’he de dir una cosa.
—Digues —va dir. Parlava amb un to de veu més baix, més cautelós.
—No tornaré a casa sol. Portaré un nen amb mi —vaig fer una pausa—. Vull que l’adoptem.
—Què?
Vaig mirar el rellotge.
—Em queden només cinquanta-set minuts en aquest coi de targeta telefònica i tinc tantes coses a dir-te! Seu en algun lloc. —Vaig sentir com arrossegava les potes d’una cadira pel terra de fusta.
—Endavant.
Llavors vaig fer el que no havia fet en quinze anys de matrimoni: ho vaig explicar tot a la meva esposa. Tot. Havia imaginat aquell moment tantes vegades, i em feia tanta por. Però a mesura que anava parlant, sentia com si em tragués un pes del pit. Vaig imaginar que la Soraia havia experimentat alguna cosa similar la nit del nostre khasteragi , quan em va parlar del seu passat.
Quan vaig acabar vaig sentir-la plorar.
—Què en penses?
—No sé què pensar-ne, Amir. Són massa coses de cop.
—Sí, ja me’n faig el càrrec.
Vaig sentir com es mocava.
—Però hi ha una cosa que la tinc clara: l’has de portar a casa. Vull que el portis aquí.
—N’estàs segura? —vaig dir tancant els ulls i somrient.
—Que si n’estic segura? —va dir ella—. Amir, és el teu qaom , la teva família, i, per tant, també és el meu qaom . I tant, que n’estic segura. No pots deixar-lo al carrer. —Va fer una petita pausa—. Com és?
Vaig mirar en Sohrab, que dormia al llit.
—És dolç d’una manera… solemne.
—No és gens estrany, pobre —va dir—. Tinc moltes ganes de veure’l, Amir. De veritat.
—Soraia.
—Sí.
—Dostet darum.
—Jo també t’estimo —va dir. Vaig poder percebre el seu somriure en aquelles paraules—. I vés amb compte.
—Sí, tranquil·la. I una cosa més: no diguis als teus pares qui és. Si ho volen saber, vull ser jo qui els ho expliqui.
—D’acord.
I vam penjar.
LA GESPA QUE HI HAVIA davant l’ambaixada dels Estats Units a Islamabad estava ben segada i tenia uns parterres circulars plens de flors amb tot de bardisses tallades amb regle que els vorejaven. L’edifici era com molts dels edificis d’Islamabad: amb el sostre pla i de color blanc. Vam passar per un munt de controls i tres oficials diferents em van escorcollar després que els filferros que duia a les mandíbules fessin saltar les alarmes dels detectors de metall. Quan per fi vam entrar, l’aire condicionat em va assotar la cara com un esquitx d’aigua glaçada. La secretària que hi havia al vestíbul, una dona rossa i de cara prima, d’uns cinquanta anys i escaig, va somriure quan li vaig dir el meu nom. Duia una brusa de color beix i uns pantalons negres —era la primera dona que veia en molts dies que no duia ni un burca ni un saluar kamiz . Em va buscar a la llista de cites concertades. Donava copets amb la goma del llapis sobre el taulell. Va trobar el meu nom i em va demanar que segués.
—Vol una mica de llimonada? —em va preguntar.
—No, gràcies.
—I el seu fill?
—Perdoni?
—Aquest senyoret tan guapo —va dir, mirant somrient en Sohrab.
—Oh, sí, moltes gràcies.
En Sohrab i jo vam seure en un sofà de pell negre que hi havia davant del taulell de recepció, al costat d’una bandera dels Estats Units. En Sohrab va agafar una revista de la tauleta de vidre i es va posar a fullejar-la, sense prestar gaire atenció a les fotografies.
—Què passa?
—Com dius?
—Està somrient.
—Pensava en tu.
Ell va fer un somriure una mica nerviós. Va agafar una altra revista i la va fullejar tota en trenta segons.
—No tinguis por —li vaig dir, mentre li posava una mà sobre el braç—. Aquí la gent és amable. Relaxa’t.
Em podria haver aplicat el consell. No parava de remoure’m al seient, em cordava i em descordava i em tornava a cordar els cordons de les sabates. La secretària va deixar sobre la tauleta de vidre un got gros de llimonada amb gel.
—Aquí la tens.
En Sohrab va somriure tímidament.
—Thank you very much —va dir. En realitat va sonar tanc iu weri matx . Segons m’havia confessat, era l’única cosa que sabia dir en anglès. Allò i «Have a nice day».
—Moltes gràcies —va dir la secretària rient. I va tornar al seu taulell fent repicar els talons contra el terra.
—Have a nice day —va dir en Sohrab.
EN RAYMOND ANDREWS era un home baix, les mans menudes i les ungles perfectament llimades. Duia una aliança al dit anular. Vam fer una encaixada de mans, breu i seca. Vaig sentir-me com si estrenyés un pardal. «El nostre destí és en aquestes mans», vaig pensar mentre en Sohrab i jo sèiem davant la seva taula. Un pòster d’Els miserables penjava darrere el senyor Andrews, al costat d’un mapa topogràfic dels Estats Units. Unes tomaqueres plantades en un test gaudien del sol a l’ampit de la finestra.
—Fuma? —em va preguntar. Tenia una veu greu, com de baríton, que no encaixava gens amb la seva estatura.
—No, gràcies —vaig dir, sense donar gens d’importància a la manera com els seus ulls gairebé ni es van mirar en Sohrab, ni al fet que no em mirés quan parlava. Va obrir un calaix i va encendre un cigarret que va treure d’un paquet mig buit. També va treure un tub de crema hidratant d’aquell mateix calaix. Mentre se’n posava a les mans, mirava la tomaquera de la finestra amb el cigarret penjant de la comissura dels llavis. Quan va haver acabat, va tancar el calaix, va posar els colzes sobre la taula i va fer una exhalació.
—Molt bé, doncs —va dir mig tancant els ulls pel fum—. Expliqui’m la seva història.
Em vaig sentir com en Jean Valjean assegut davant d’en Javert. Em vaig recordar a mi mateix que en aquell moment em trobava en territori americà, que aquell home estava de part meva, que li pagaven per ajudar gent com jo.
—Vull adoptar aquest nen, endur-me’l als Estats Units amb mi.
—Expliqui’m la seva història —va repetir, mentre esclafava un floc de cendra a l’escriptori, net i endreçat, amb el dit índex, i el llançava a la paperera.
Li vaig donar la versió que havia estat preparant des que havia penjat el telèfon després de parlar amb la Soraia: havia anat a l’Afganistan per endur-me el fill del meu germanastre a casa. En arribar, havia trobat el meu nebot en unes condicions miserables, consumint-se en un orfenat. Havia pagat al director de l’orfenat una suma de diners per treure el noi d’allà. Després me l’havia endut al Pakistan.
—Vostè és l’onclastre del noi?
—Sí.
Va mirar l’hora. Es va inclinar i va girar el test de tomaqueres.
—Sap d’algú que ho pugui testificar?
—Sí, però ara no sé on és.
Es va girar cap a mi i va assentir amb el cap. Vaig provar de llegir-li la cara, però no vaig poder. Em vaig preguntar si mai havia provat de jugar al pòquer amb aquelles mans tan petites.
—Suposo que aquests filferros que du a les mandíbules no són pas per anar a l’última moda, oi? —va dir.
Llavors vaig saber que en Sohrab i jo teníem problemes. Li vaig dir que m’havien atracat a Peshawar.
—Sí, esclar… —va dir. Es va escurar la gola—. És musulmà, vostè?
—Sí.
—Practicant?
—Sí. —La veritat és que no recordava l’últim cop que havia recolzat el front a terra per pregar. Llavors me’n vaig recordar: el dia que el doctor Amani li va donar el diagnòstic al baba . Em vaig agenollar a la catifa d’oració i vaig recordar alguns fragments dels versos que havia après a l’escola.
—Això ajuda una mica, en el seu cas, però no gaire —va dir, mentre es gratava en un punt entre aquella mata de cabells rogencs impecablement pentinats.
—Què vol dir amb això? —vaig demanar-li. Vaig agafar la mà d’en Sohrab i vaig entrellaçar els dits amb els seus. En Sohrab ens mirava amb incertesa.
—Hi ha una resposta llarga i estic segur que la hi acabaré donant. Vol que li doni la resposta curta, primer?
—Suposo que sí.
El senyor Andrews va apagar el cigarret i va arronsar els llavis.
—Deixi-ho córrer.
—Com diu?
—La sol·licitud per adoptar aquest noi. Deixi-ho córrer. És el meu consell.
—En prenc nota —vaig dir—. Ara, però, potser em podria explicar per què.
—Això vol dir que vol la resposta llarga —va dir. La seva veu es mantenia impassible, no va reaccionar al meu to tallant. Va ajuntar els palmells de les mans, com si estigués agenollat davant la verge Maria—. Suposem que la història que m’ha explicat és certa, tot i que m’hi jugaria la jubilació que bona part del que m’ha dit s’ho ha inventat o que n’ha omès un bon tros. I que consti que no m’importa. Vostè és aquí, ell és aquí, això és el que compta. Tot i així, la seva sol·licitud hauria de superar obstacles importants. Per començar, el fet que aquest nen no és orfe.
—I tant que ho és.
—No, legalment, no.
—Els seus pares van ser executats enmig de carrer. Els veïns ho van veure —vaig dir. Per sort, parlàvem en anglès.
—Té els certificats de defunció?
—Certificats de defunció? Li recordo que estem parlant de l’Afganistan. La majoria de gent allà ni tan sols té certificat de naixement!
Els seus ulls vidriosos ni tan sols van parpellejar.
—Jo no faig les lleis, senyor meu. A pesar de la seva indignació, necessitarà demostrar que els seus pares són morts. El nen ha de ser declarat orfe legalment.
—Però…
—Ha volgut la resposta llarga, i jo la hi dono. L’altre problema és que necessitarà la cooperació del país d’origen del nen. I això, en aquests moments, és força difícil, fins i tot en el millor dels supòsits. Com vostè bé ha dit «estem parlant de l’Afganistan». No tenim ambaixada a Kabul, i això fa que les coses siguin extremament complicades. Gairebé impossibles.
—Llavors, què m’està dient, que hauria de tornar a deixar aquest nen al carrer?
—Jo no he dit això.
—Van abusar d’ell sexualment —vaig dir, pensant en els cascavells al voltant dels turmells d’en Sohrab i en el llapis d’ulls negre.
—Em sap molt de greu —va pronunciar la boca del senyor Andrews, però per la manera com em mirava, podria haver estat parlant del temps—. Però això no farà que l’INS doni un visat a aquest nen.
—Però què m’està dient?
—Li estic dient que si vol ajudar, enviï diners a alguna ONG o faci’s voluntari en un camp de refugiats. Però, ara com ara, desaconsellem plenament als ciutadans nord-americans que intentin adoptar nens afganesos.
Em vaig aixecar.
—Anem, Sohrab —vaig dir en persa. En Sohrab es va acostar a mi i va recolzar el cap en el meu maluc. Vaig recordar la fotografia on ell i en Hassan estaven en aquella mateixa postura—. Li puc preguntar una cosa, senyor Andrews?
—Sí.
—Vostè té fills?
Per primer cop, va parpellejar.
—En té? És una pregunta ben senzilla.
L’home es va quedar en silenci.
—Ja m’ho pensava —vaig dir mentre agafava la mà d’en Sohrab—. Li haurien de donar aquesta cadira a algú que sabés què és voler tenir un nen.
Vaig fer mitja volta per marxar, amb en Sohrab al darrere.
—Li puc preguntar una cosa jo a vostè?
—Digui.
—Ha promès a aquest nen que se l’enduria amb vostè?
—I què, si ho he fet?
El senyor Andrews va sacsejar el cap.
—És un mal negoci, fer promeses als nens —va dir. Va fer un sospir i va tornar a obrir el calaix—. Està segur de voler tirar endavant la sol·licitud? —va dir, mentre buscava alguna cosa entre un munt de paperassa.
—Sí, n’estic segur.
Em va donar una targeta.
—Llavors li aconsello que contracti un bon advocat expert en immigració. L’Omar Faisal treballa aquí, a Islamabad. Li pot dir que hi va de part meva.
Vaig agafar la targeta.
—Gràcies —vaig murmurar.
—Bona sort —va dir.
Mentre sortíem del despatx, vaig mirar enrere i vaig veure el senyor Andrews il·luminat per un rectangle de llum. Mirava per la finestra, absent. Amb les mans, feia girar el test de tomaqueres cap al sol. En tenia cura amorosament.
—CUIDI’S —em va dir la secretària mentre passava per davant del seu taulell.
—El seu cap podria tenir una mica més de tacte —vaig dir. Em pensava que la secretària posaria els ulls en blanc, potser assentiria amb el cap i diria «Ja ho sé, tothom diu el mateix». Però, en comptes d’això, va abaixar la veu i em va dir:
—Pobre Ray. No ha tornat a ser el mateix des que va morir la seva filla.
Vaig aixecar una cella.
—Es va suïcidar —va xiuxiuejar.
DURANT EL TRAJECTE de tornada a l’hotel amb taxi, en Sohrab va estar tota l’estona amb el cap recolzat a la finestreta, mirant els edificis, les files d’eucaliptus. Amb l’alè entelava el vidre, el netejava i el tornava a entelar. Esperava que em preguntés com havia anat l’entrevista, però no ho va fer.
A l’altra banda de la porta del bany se sentia l’aigua que corria. Des del dia que vam entrar a l’hotel, en Sohrab es banyava cada nit abans d’anar a dormir. A Kabul, l’aigua corrent calenta s’havia convertit en una raresa, com els pares. Ara, en Sohrab dedicava gairebé una hora cada nit a banyar-se. Se submergia en l’aigua plena d’escuma i es fregava amb l’esponja. Assegut a la vora del llit, vaig trucar a la Soraia. Vaig fer un cop d’ull a la fina escletxa de llum que sortia de sota la porta del bany. «Et sents net, ara, Sohrab?», vaig pensar.
Vaig explicar a la Soraia el que m’havia dit el senyor Andrews.
—Tu què creus? —li vaig demanar.
—Hem de pensar que no té raó.
La Soraia em va explicar que havia trucat a unes quantes agències d’adopció que s’encarregaven de tramitar adopcions internacionals. Encara no n’havia trobat cap que es volgués encarregar de fer una adopció a l’Afganistan, però seguia buscant.
—Com s’ho han pres els teus pares?
—La madar s’alegra per nosaltres. Ja saps què en pensa, de tu, Amir, als seus ulls no fas mai res malament. El padar… bé, com sempre, és una mica difícil saber què sent. No en diu gaire res.
—I tu? Tu estàs contenta?
Vaig sentir com es canviava l’auricular de costat.
—Crec que farem bé al teu nebot, i que potser ell també ens farà bé a nosaltres.
—Jo penso el mateix.
—Sé que pot sonar esbojarrat, però de cop em sorprenc a mi mateixa preguntant-me quin deu ser el seu qurma preferit, o quina assignatura li agrada més. M’imagino ajudant-lo a fer els deures… —Es va posar a riure. Al lavabo l’aigua havia parat de córrer. Sentia en Sohrab a dins, sortint de la banyera, esquitxant-ho tot d’aigua.
—Ho faràs molt bé —li vaig dir.
—Ai! Gairebé me n’oblidava! Vaig trucar al kaka Xarif.
El vaig recordar. Era el dia del nostre nika , recitava un poema que duia escrit en un full de paper de l’hotel. El seu fill havia subjectat l’Alcorà sobre els nostres caps mentre la Soraia i jo caminàvem cap a l’escenari, somrient als flaixos de les càmeres.
—I què t’ha dit?
—Bé, diu que mourà uns quants fils per ajudar-nos. Parlarà amb alguns dels seus col·legues de l’INS.
—Fantàstic! —vaig dir—. Tinc moltes ganes que vegis en Sohrab.
—Jo tinc moltes ganes de veure’t —em va dir.
Vaig penjar el telèfon amb un somriure als llavis.
En Sohrab va sortir del lavabo uns minuts després. Gairebé no havia obert la boca des de la trobada amb en Raymond Andrews i els meus intents d’encetar una conversa amb ell només havien aconseguit treure-li un cop de cap o una resposta monosil·làbica. Es va ficar al llit, es va tapar amb els llençols fins a la barbeta. Al cap d’uns minuts, ja roncava.
Vaig obrir un cercle en el mirall entelat i em vaig afaitar amb una d’aquelles maquinetes antiquades que hi havia a l’hotel, d’aquelles que s’obrien i hi havies de ficar la fulla d’afaitar a dins. Després jo també em vaig banyar. Vaig estar dins la banyera fins que l’aigua fumejant es va refredar i la pell se’m va arrugar. Dins l’aigua, flotant, pensant, imaginant…
L’OMAR FAISAL era un home gras de pell fosca que tenia clotets a les galtes, els ulls petits i negres, i un somriure afable i desdentegat. Tenia els cabells grisos i escassos i els duia recollits en una cua de cavall. Portava un vestit de pana marró amb colzeres de pell i un maletí gastat i ple a vessar. Era d’aquella mena de persones que començava moltes frases amb una rialla i una disculpa innecessària, com ara «Ho sento, seré allà a les cinc». Rialla. Quan li vaig trucar, ell va insistir a venir a l’hotel.
—Em sap greu, els taxistes en aquesta ciutat són com taurons —va dir en un anglès perfecte, sense gens d’accent—. Quan veuen un estranger, tripliquen les tarifes.
Va creuar la porta, desfent-se en somriures i disculpes, esbufegant una mica i suant. Es va eixugar el front amb un mocador i va obrir el maletí, va remenar-lo fins que va trobar un bloc de notes i es va disculpar pels fulls de paper que havia escampat sobre el llit. En Sohrab, assegut amb les cames creuades sobre el seu llit, mirava amb un ull la televisió sense veu i amb l’altre, l’advocat atabalat. Aquell matí li havia dit que vindria en Faisal i havia fet que sí amb el cap. Va estar a punt de preguntar-me alguna cosa, però finalment va seguir mirant un programa d’animals que parlaven.
—Aquí ho tenim —va dir en Faisal, mentre fullejava un bloc de notes groc—. Espero que els meus fills s’assemblin a la seva mare, pel que fa a organització. Em sap greu, segurament no és la mena de cosa que espera sentir dir al seu futur advocat, oi? —Després de dir això va fer una rialla.
—Bé, en Raymond Andrews el té en molt bona consideració.
—El senyor Andrews. Sí, sí, un home decent. De fet, em va trucar i em va parlar de vostè.
—Ah, sí?
—I tant.
—Llavors està al corrent de la meva situació.
En Faisal es va eixugar les gotes de suor que tenia al bigoti.
—Sí, estic al corrent de la versió de la situació que vostè va donar al senyor Andrews —va dir. Va somriure tímidament i els clotets van reaparèixer en les seves galtes. Es va girar cap a en Sohrab—: Aquest deu ser l’homenet que està causant tot aquest embolic —va dir en persa.
—Ell és en Sohrab —vaig dir—. Sohrab, aquest és el senyor Faisal, l’advocat de qui et vaig parlar.
En Sohrab va baixar del llit i va donar la mà a l’Omar Faisal.
—Salam alikum —va dir en veu baixa.
—Alikum salam —va contestar en Faisal—. Sabies que Sohrab és el nom d’un gran guerrer?
En Sohrab va assentir, va tornar al seu llit i s’hi va estirar de costat per veure la televisió.
—No sabia que parlava el persa tan bé —li vaig dir en anglès—. Va créixer a Kabul?
—No, vaig néixer a Karachi, però vaig viure a Kabul uns quants anys, a Shar-e-Nau, a prop de la mesquita de Haji Yaghub —va dir en Faisal—. En realitat em vaig criar a Berkeley. El meu pare hi tenia una botiga de música a la dècada dels seixanta. Amor lliure, cintes als cabells, samarretes destenyides, i tot això. —Es va inclinar cap a mi i va afegir—: Vaig ser a Woodstock.
—Genial —vaig dir. I en Faisal va riure tan fort que va començar a suar de nou—. De tota manera —vaig seguir— al senyor Andrews li vaig explicar gairebé tot, tret d’una cosa o dues. Potser tres. A vostè li donaré la versió sense censura.
L’Omar es va llepar un dit i va buscar una pàgina en blanc al bloc de notes. Va destapar el bolígraf i em va dir:
—Li ho agrairé molt, Amir. I què li sembla si utilitzem l’anglès d’ara endavant?
—D’acord.
Li vaig explicar tot el que m’havia passat. Li vaig parlar sobre la meva trobada amb en Rahim Khan, sobre el viatge a Kabul, l’orfenat, la lapidació de l’estadi Ghazi.
—Déu meu —va dir en veu baixa l’Omar—. Em sap molt de greu, tinc uns records tan agradables de Kabul. Em costa de creure que sigui el mateix lloc del qual m’està parlant.
—Hi ha estat, darrerament?
—No.
—No és Berkeley, li ho asseguro —vaig dir.
—Continuï.
Li vaig explicar tota la resta: l’entrevista amb l’Assef, la baralla, la punteria d’en Sohrab, la fugida al Pakistan. Quan vaig acabar, va gargotejar quatre notes, va fer una respiració llarga i profunda i em va mirar amb sobrietat.
—Bé, Amir, l’espera una dura lluita.
—I la puc guanyar?
Va tapar el bolígraf.
—No voldria sonar com en Raymod Andrews, però crec que no és gaire probable. —El somriure afable i la mirada juganera havien desaparegut.
—Però els nens com en Sohrab són els que més necessiten una llar —vaig dir—. Totes aquestes lleis i regulacions no tenen cap sentit, per a mi.
—Què m’ha de dir, Amir? —va fer—. Però la qüestió és que si considerem les lleis vigents sobre immigració, les polítiques de les agències d’adopció i la situació política de l’Afganistan, el resultat és que tenim tots els factors en contra.
—No ho entenc —vaig dir. Hauria volgut colpejar alguna cosa—. Vull dir que ho entenc, però no ho entenc.
L’Omar va assentir amb el front arrugat.
—Bé, les coses són així. Després d’una catàstrofe, ja sigui natural o humana, i els talibans són una catàstrofe, Amir, cregui’m, sempre és difícil determinar si un infant és orfe. Els nens es desplacen a camps de refugiats, o els pares els abandonen perquè no se’n poden fer càrrec. Sempre passa el mateix. Llavors l’INS no expedeix cap visat llevat que estigui clar que el nen en qüestió encaixa en la definició d’un orfe tal com Déu mana. Ho sento, sé que sona ridícul, però necessita certificats de defunció.
—Vostè ha estat a l’Afganistan, ja sap que això allà és molt improbable.
—Sí, ho sé. Però suposem que aconseguim demostrar que el nen no té cap familiar viu. Fins i tot així, l’INS considera que és una bona pràctica d’adopció que el nen es quedi amb algú del seu país d’origen perquè la seva herència es preservi.
—Quina herència? —vaig dir—. Els talibans han destruït qualsevol herència que un afganès pogués tenir. Ja va veure què van fer amb els budes gegants de Bamiyan.
—Em sap greu, jo només li estic explicant com funciona l’INS, Amir —em va dir l’Omar, mentre em posava una mà sobre el braç. Es va mirar en Sohrab i va somriure. Es va girar cap a mi—: Per tant, un nen s’ha d’adoptar legalment segons les lleis i les regulacions del seu país. Però quan el país en qüestió està en crisi, com ara l’Afganistan, les oficines del govern estan ocupades atenent emergències, i processar una adopció no és una prioritat.
Vaig sospirar i em vaig fregar els ulls, entre els quals estava apareixen un mal de cap horrorós.
—Però, suposem per un moment, que d’alguna manera l’Afganistan no fos un país en crisi —va dir l’Omar mentre creuava els braços sobre la panxa protuberant—. Fins i tot així no es permetria aquesta adopció. De fet, fins i tot les nacions musulmanes més moderades tenen una posició dubtosa pel que fa a les adopcions, perquè en la majoria d’aquests països la xaria, la llei islàmica, no reconeix l’adopció.
—M’està dient que ho deixi córrer? —li vaig preguntar, prement-me el palmell de la mà contra el front.
—Em vaig criar als Estats Units, Amir. Si Amèrica m’ha ensenyat alguna cosa és que desistir, allà, és com pixar dins la gerra de llimonada de les nenes escolta. Però, com a advocat, li he d’exposar els fets tal com són —em va dir—. Per últim, les agències d’adopció rutinàriament envien membres del seu personal per avaluar la situació del nen, i, ara mateix, cap agència mínimament raonable no enviaria cap dels seus agents a l’Afganistan.
Vaig mirar en Sohrab, assegut al llit, mirant la televisió, mirant-nos a nosaltres. Estava assegut de la mateixa manera que ho solia fer el seu pare, amb la barbeta recolzada sobre un genoll.
—Sóc el seu oncle, això no compta per a res?
—Sí que compta si ho pot demostrar. Em sap greu, té algun document o algú que pugui donar fe del que diu?
—No tinc cap document —vaig dir amb la veu cansada—. Ningú no ho sabia. En Sohrab no ho sabia fins que li ho vaig dir jo, i jo me’n vaig assabentar fa molt poc. L’única persona que ho sap ha marxat, potser és morta.
—Vaja…
—Quines són les meves opcions, Omar?
—Li seré franc: no en té pas gaires.
—Però què puc fer, per Déu?
L’Omar va inspirar, es va donar uns copets a la barbeta amb el bolígraf i va expirar a poc a poc.
—Bé, podria sol·licitar un orfenat i esperar el millor. Hauria de fer una adopció independent. Això vol dir que hauria de viure amb en Sohrab aquí, al Pakistan, dia rere dia, durat els pròxims dos anys. Podria demanar asil en nom seu. És un procés llarg i hauria de demostrar que pateix persecució política. Podria demanar un visat humanitari. Tot i que això està en mans del fiscal general, i aquesta mena de visat no es concedeix fàcilment —va fer una pausa—. Hi ha una altra opció, possiblement la nostra millor carta.
—Quina? —vaig dir, inclinant-me cap endavant.
—L’hauria de deixar en un orfenat aquí, després omplir la sol·licitud per demanar el reconeixement d’un orfe com a familiar seu. Posaríem en marxa la sol·licitud del formulari I-600 i l’avaluació familiar quan ell estigués en un lloc segur.
—Què és tot això?
—Ho sento, el formulari I-600 és una formalitat de l’INS. I l’avaluació familiar la du a terme l’agència d’adopció que vostè triï —va dir l’Omar—. Serveix, ja sap, per certificar que vostè i la seva dona no són una parella de llunàtics.
—No vull fer això —vaig dir, mirant de nou en Sohrab—. Li he promès que no el tornaria a deixar a cap orfenat.
—Com ja li he dit, és la nostra millor carta.
Vam parlar encara una estona més. Després el vaig acompanyar fins al seu cotxe, un vell escarabat Volkswagen. A aquella hora el sol es començava a pondre a Islamabad, un nimbe roig a l’oest. Vaig veure com el cotxe s’enfonsava sota el pes de l’Omar mentre s’ho manegava per encabir-se entre el volant i el seient. Va abaixar la finestreta.
—Amir.
—Digui’m.
—Volia dir-li-ho abans. Trobo que el que vol fer és… és increïble.
Em va fer adéu amb la mà mentre s’allunyava. Allà dret, fora de l’habitació de l’hotel i dient adéu amb la mà, vaig desitjar que la Soraia fos amb mi.
EN SOHRAB havia apagat el televisor quan vaig tornar a l’habitació. Vaig seure a la vora del meu llit i li vaig demanar que segués al meu costat.
—El senyor Faisal creu que hi ha una manera de portar-te als Estats Units amb mi —vaig dir.
—De debò? —va dir en Sohrab, somrient lleument per primer cop en molts dies—. Quan podrem marxar?
—Bé, aquest és el problema. Encara haurem d’esperar una mica. Però m’ha dit que ho podem fer i que ens ajudarà.
Li vaig posar la mà al clatell. Des de fora, la crida a l’oració ressonava pels carrers.
—Quant de temps haurem d’esperar? —va preguntar en Sohrab.
—No ho sé. Una mica.
En Sohrab va encongir les espatlles i va somriure, aquest cop sense reserves.
—M’és igual, puc esperar. És com les pomes verdes.
—Les pomes verdes?
—Sí. Un cop, quan era molt petit, vaig pujar a un arbre i en vaig menjar. L’estómac se’m va inflar i se’m va posar dur com un tambor. Em feia molt de mal. La mare em va dir que si m’hagués esperat que les pomes fossin madures, no m’hauria fet mal la panxa. Així que ara, quan vull una cosa, penso en allò que em va dir la meva mare sobre les pomes.
—Pomes verdes —vaig dir—. Maixal·là, ets el noi més llest que he conegut mai, Sohrab jan. —Les orelles se li van enrojolar.
—Em durà a veure aquell pont vermell? El de la boira? —em va preguntar.
—I tant —vaig dir—. I tant.
—I pujarem amb el cotxe per aquells carrers tan costeruts, allà on només veus el capó del cotxe i el cel?
—Els pujarem tots —vaig dir. Els ulls se’m van omplir de llàgrimes i vaig parpellejar per dissipar-les.
—L’anglès és difícil d’aprendre?
—Jo crec que en un any ja el parlaràs tan bé com el persa.
—De veritat?
—Sí. —Vaig posar un dit sota la seva barbeta i vaig alçar la seva cara cap a mi—. Però hi ha una altra cosa, Sohrab.
—Què?
—Bé, el senyor Faisal creu que ens ajudaria molt que… que et demanéssim que et quedessis en una llar per a nens durant un temps.
—Una llar per a nens? —va dir, mentre els seu somriure s’esfumava—. Un orfenat?
—Només seria durant molt poc temps.
—No —va dir—. No, sisplau.
—Sohrab, nomes seria per uns dies. T’ho prometo.
—Em va prometre que no em ficaria mai en un lloc d’aquells, Amir agha —va dir. La veu se li trencava i les llàgrimes van començar a brollar sense control. Em vaig sentir com un malparit.
—Però aquest cop és diferent. Seria aquí, a Islamabad, no a Kabul. I jo et vindria a veure cada dia fins que poguéssim marxar als Estats Units.
—Sisplau! Sisplau, no! —va dir amb la veu ronca—. Em fa molta por. Em faran mal! No hi vull anar!
—Ningú no et farà mal. Mai més.
—Sí, em faran mal! Sempre diuen que no, però menteixen. Menteixen! Sisplau, Déu meu!
Vaig eixugar-li la llàgrima que li rodolava galta avall amb el polze.
—Pomes verdes, recordes? És com amb les pomes verdes —vaig dir-li suaument.
—No, no és com les pomes verdes. Aquell lloc no. Déu meu, Déu meu, no, sisplau!
En Sohrab tremolava i els mocs i les llàgrimes se li barrejaven a la cara.
—Xxt… —el vaig acostar a mi i vaig abraçar aquell cosset tremolós—. Xxt… Tot anirà bé. Anirem a casa junts. Ja ho veuràs, tot anirà bé.
La seva veu sonava apagada, contra el meu pit, però tot i així hi vaig percebre el pànic que sentia en Sohrab en aquell moment.
—Sisplau, prometi’m que no ho farà. Déu meu, Amir agha ! Sisplau, prometi’m que no ho farà!
Com li ho podia prometre? El vaig estrènyer contra mi, el vaig abraçar ben fort i el vaig bressolar endavant i endarrere. Ell va plorar a la meva camisa fins que les llàgrimes es van assecar, fins que el tremolor es va aturar i els precs desesperats van minvar fins a convertir-se en murmuris indesxifrables. Vaig esperar, el vaig bressolar fins que la respiració se li va alentir i el cos se li va relaxar. Vaig recordar una cosa que havia llegit en algun lloc feia molt de temps: «Així és com els nens superen el terror: es queden adormits».
El vaig portar fins al seu llit i el vaig acotxar. Després em vaig estirar al meu i vaig contemplar per la finestra el cel tenyit de porpra sobre Islamabad.
EL CEL S’HAVIA tornat negre com el carbó quan el telèfon em va despertar d’un bot. Em vaig fregar els ulls i vaig encendre el llum de la tauleta de nit. Eren dos quarts d’onze passats; havia dormit gairebé tres hores. Vaig despenjar el telèfon.
—Digui?
—Té una trucada des d’Amèrica —va dir la veu avorrida del senyor Fayyaz.
—Gràcies. —La llum del bany estava encesa; en Sohrab s’estava banyant, com cada nit. Un parell de clics i la veu de la Soraia va aparèixer a l’altra banda de la línia.
—Salam! —semblava molt contenta.
—Hola.
—Com va anar l’entrevista amb l’advocat?
Li vaig explicar tot el que m’havia dit l’Omar Faisal.
—Doncs, bé, no cal que hi pensis més —em va dir—. No caldrà que fem res d’això.
Em vaig incorporar d’un bot.
—Rausti? Per què, què ha passat?
—Vaig tornar a parlar amb el kaka Xarif. Em va dir que la clau era fer entrar en Sohrab al país. Un cop aquí, hi ha moltes maneres de fer que es pugui quedar. De manera que va fer unes quantes trucades als seus amics de l’INS. Em va tornar a trucar ahir i em va dir que estava gairebé segur que podria aconseguir un visat humanitari per a en Sohrab.
—Ho dius de debò, això? —vaig dir—. Oh, gràcies Déu meu! El bon Xarif jan !
—Sí. De tota manera, nosaltres en serem els responsables. Tot plegat hauria de ser força ràpid. Em va dir que el visat tindria una validesa d’un any, o sigui que tindríem temps de sobres per dur a terme els tràmits d’adopció.
—Soraia, al final ho aconseguirem, eh?
—Sembla que sí —va dir. Semblava feliç. Li vaig dir que l’estimava i ella em va dir que també. Vaig penjar.
—Sohrab! —vaig cridar, mentre m’aixecava del llit—. Tinc molt bones notícies! —Vaig picar a la porta del bany—. Sohrab! La Soraia m’acaba de trucar des de Califòrnia. No hauràs d’anar a cap orfenat, Sohrab. Ens n’anem a Amèrica, tu i jo. M’has sentit? Marxem a Amèrica!
Vaig obrir la porta i vaig entrar al bany.
De cop era de genolls, a terra, cridant. Cridant amb les dents serrades. Vaig cridar fins que em va semblar que la gola se m’esqueixava i el pit m’explotava.
Més tard, em van dir que encara cridava quan va arribar l’ambulància.