VINT-I-DOS

EN FARID VA CONDUIR el Land Cruiser pel camí d’entrada d’un casalot del barri de Wazir Akbar Khan. Va aparcar a l’ombra d’uns salzes que treien el cap pel mur de la propietat del carrer número quinze, Sarak-e-Mehmana, el carrer dels hostes. Va apagar el motor i ens vam quedar asseguts dins el cotxe durant un minut, escoltant el tinc-tinc del motor que es refredava. Cap dels dos no va dir res. En Farid es va deixar caure sobre el respatller del seient i es va posar a jugar amb les claus que encara penjaven del contacte. Crec que s’estava preparant per dir-me alguna cosa.

—Suposo que l’esperaré aquí —va dir, finalment, amb un to de disculpa i sense mirar-me—. Això ja és cosa seva. Jo…

Li vaig donar uns copets al braç.

—Tu ja has fet molt més del que havies de fer. No esperava pas que volguessis entrar amb mi.

Tot i que tant de bo no hi hagués hagut d’entrar sol, a la casa. Malgrat tot el que havia descobert sobre el baba , vaig desitjar que hagués estat al meu costat en aquell moment. El baba hauria irromput a la casa per la porta principal i hauria exigit que el portessin davant el responsable, pixant-se en les barbes de qualsevol que s’interposés en el seu camí… Però el baba feia molt que s’havia mort i estava enterrat a la secció afganesa d’un petit cementiri de Hayward. El mes passat, la Soraia i jo vam posar un ram de margarides i freèsies al costat de la làpida. Ara estava sol.

Vaig baixar del cotxe i em vaig acostar a les grans portes de fusta. Vaig prémer el timbre, però no es va sentir res —encara no hi havia electricitat— i vaig haver de picar amb el puny. Al cap d’un moment, vaig sentir veus a l’altre costat de la porta i un parell d’homes amb els kalàixnikovs al coll em van obrir les portes.

Vaig fer una ullada a en Farid, dins del cotxe, i vaig pronunciar un «tornaré» del qual no estava gaire convençut.

Els homes armats em van escorcollar de cap a peus, em van examinar les cames i em van palpar l’entrecuix. Un d’ells va dir alguna cosa en paixtu i tots dos van riure per sota el nas. Llavors vam creuar les portes i vam entrar al jardí. Els dos guàrdies em van escortar a través d’un parterre de gespa ben cuidada, vam passar pel costat d’una filera de geranis i uns matolls espessos que s’arrengleraven al llarg del mur. Hi havia un vell pou amb una bomba d’aigua manual al final del jardí. Vaig recordar que la casa del kaka Homaiun, a Jalalabad, havia tingut un pou com aquell, on les bessones, la Fazila i la Karima, i jo solíem tirar pedres per sentir el plinc que feien en arribar al fons.

Vam pujar uns quants graons i vam entrar en una casa gran, escassament decorada. Vam travessar el vestíbul —amb una gran bandera afganesa penjada en una de les parets— i els homes em van conduir escales amunt fins a una habitació amb dos sofàs de color verd menta i una gran pantalla de televisió en un racó. En una de les parets hi havia penjada una estora d’oració, amb una imatge de la Meca lleugerament allargassada. El més gran dels dos homes va assenyalar el sofà amb el canó del fusell. Vaig seure i ells van sortir de l’habitació.

Vaig creuar les cames. Les vaig descreuar. Vaig seure amb les mans suades sobre els genolls. Semblava nerviós, així? Vaig ajuntar les mans, però vaig decidir que encara era pitjor i al final vaig optar per creuar els braços a l’altura del pit. El pols em glatia a les temples. Em vaig sentir extremament sol. Un munt de pensaments em ballaven pel cap, però no volia pensar en res, perquè una part de mi sabia que el fet d’haver-me ficat en tot aquell afer era una bogeria. Em trobava a milers de quilòmetres de la meva dona, assegut en una habitació que em semblava una sala d’espera dels jutjats, a punt d’entrevistar-me amb un home que, unes hores abans, havia assassinat dues persones. Realment, era una bogeria. O, encara pitjor, era una temeritat. Hi havia una possibilitat força palpable de convertir la Soraia en una biua , una vídua, als trenta-sis anys. «Aquest no ets tu», em deia una part de mi, «tu ets un covard. És com et van fer. I, de fet, no és tan dolent, perquè la teva salvació és que mai no has mentit ningú respecte a això. Com a mínim, no pas sobre això. No hi ha res de dolent en la covardia mentre vagi acompanyada de la prudència. Però quan un covard oblida qui és… que Déu l’ajudi».

Hi havia una tauleta al costat del sofà. La base tenia forma d’ics, i hi havia tot de boletes de la mida d’una nou tatxonades a l’anella que bloquejava les potes. Havia vist una taula com aquella en algun altre lloc… On? De seguida em va venir al cap: va ser en aquella teteria plena de gent a Peshawar, la nit que vaig anar a fer un tomb. Sobre la taula hi havia un bol amb raïm negre. Vaig agafar-ne un gra i me’l vaig ficar a la boca. M’havia de distreure amb alguna cosa, el que fos, per fer callar aquella veu interior. El raïm era dolç. En vaig agafar un altre gra, sense saber que seria l’últim mos de menjar sòlid que tastaria en molt de temps.

La porta es va obrir i els dos homes armats van reaparèixer flanquejant el talibà alt vestit de blanc, amb les mateixes ulleres de John Lennon que duia a l’estadi, que li donaven un aire de guru místic new age d’espatlles amples.

Va seure davant meu i es va posar còmode al sofà. Vam estar en silenci durant una bona estona. Ell només em mirava i feia repicar una mà sobre la tapisseria. Amb l’altra mà feia girar un rosari blau turquesa. Duia una armilla negra sobre la túnica blanca, i un rellotge d’or. Vaig veure que tenia un esquitx de sang sec a la màniga esquerra. Vaig trobar que era morbosament fascinant el fet que no s’hagués canviat de roba després de les execucions del matí.

Regularment, deixava la mà suspesa en l’aire, i amb aquells dits gruixuts feia com si piqués alguna cosa. Feia moviments lents amunt i avall i de costat a costat, com si estigués acaronant un gat invisible. La màniga de la túnica se li va arremangar i vaig veure que tenia unes marques al braç, marques com les que havia vist en els braços dels rodamons que vivien als carrerons sinistres de San Francisco.

Tenia la pell molt més clara que els altres dos homes, era gairebé pàl·lida, i unes quantes gotes de suor li lluïen al front, just sota la línia del turbant negre que duia. La barba, que li arribava fins al pit com als altres, també era d’un color més clar.

—Salam alikum —va dir.

—Salam.

—Ara ja te la pots treure, eh —va dir.

—Perdó?

Va fer un senyal amb el palmell de la mà a un dels homes armats. Rrrraaaasss! De cop, les galtes em coïen tremendament mentre el guàrdia agitava la meva barba postissa amunt i avall amb la mà, rient. El talibà va somriure.

—Una de les més ben fetes que he vist últimament. Però és molt millor així, em sembla. A tu no t’ho sembla? —Va fer cruixir els ossos dels dits, obrint i tancant els punys—. I doncs, inxal·là, t’ha agradat l’espectacle d’avui?

—Ah, allò era un espectacle? —vaig dir fregant-me les galtes, amb l’esperança que la veu no delatés l’explosió de terror que sentia dins meu.

—La justícia pública és l’espectacle més gran que hi ha, germà. Dramatisme. Suspens. I, el millor de tot, educació en massa.

Va fer petar els dits. El guàrdia més jove li va encendre un cigarret. El talibà va fer una rialla. Va murmurar alguna cosa. Les mans li tremolaven i de poc tira el cigarret a terra.

—Però, per a espectacle de debò, hauries d’haver estat amb mi a Mazar, el 1998.

—Com diu?

—Els vam deixar fets menjar per a gossos.

De seguida vaig entendre on volia anar a parar.

Es va aixecar, va caminar al voltant del sofà, una volta, dues… Va tornar a seure. Parlava amb rapidesa.

—De porta a porta, vam anar. Buscàvem els homes i els nens. Els disparàvem allà mateix, davant de les seves famílies, perquè ho veiessin. Perquè recordessin qui eren i quin era el seu lloc. —Me’n va fer una descripció gairebé fotogràfica—. De vegades tiràvem la porta a terra i entràvem a casa seva. I… i jo… jo buidava el carregador de la meva automàtica fent una passada per tota l’habitació. Un tret darrere l’altre fins que el fum m’encegava. —Es va inclinar cap a mi, com si estigués a punt de confessar un gran secret—. No coneixes el significat real de la paraula alliberació fins que no has fet això: plantar-te en una habitació plena d’objectius, deixar que les bales volin, lliure de culpa i de remordiment, sabent que ets virtuós, bo i decent. Sabent que estàs duent a terme l’obra de Déu. És una cosa que et deixa sense alè. —Llavors va besar el rosari i va inclinar el cap—. Te’n recordes, Javid?

—I tant, agha sahib —va contestar el guàrdia jove—. Com me’n podria oblidar?

Havia llegit sobre la massacre dels hazares de Mazar-i-Sharif als diaris. Va passar just després que els talibans prenguessin Mazar, una de les últimes ciutats que quedaven per caure. Vaig recordar el dia que la Soraia em va passar l’article on en parlaven, durant l’esmorzar. Estava pàl·lida.

—De porta a porta. Només vam descansar per menjar i resar —va dir el talibà. Ho va dir amb afecte, com si estigués recordant una gran festa—. Vam deixar els cossos al carrer durant dies. Els vam deixar allà per als gossos. Carn de gos per als gossos. —Va esmicolar el cigarret amb els dits. Es va fregar els ulls amb les mans tremoloses—. Véns d’Amèrica?

—Sí.

—Com està aquella puta?

De sobte em van venir moltes ganes d’orinar. Vaig resar perquè em passessin.

—Busco un noi.

—Et penses que ets l’únic? —va dir. Els homes dels kalàixnikovs van riure. Tenien les dents tacades de verd de mastegar nasuar .

—Crec que és aquí amb vostè —vaig dir—. Es diu Sohrab.

—Deixa’m fer-te una pregunta: què hi fas amb aquella puta? Perquè no ets aquí, amb els teus germans musulmans per servir el teu país?

—He estat fora molt de temps —va ser tot el que se’m va acudir dir. Tenia el cap que em bullia. Vaig ajuntar els genolls amb força per tancar la bufeta.

El talibà es va girar cap als dos homes de la porta.

—I això és una resposta? —els va preguntar.

—No, agha sahib —van dir a l’uníson, somrient.

Va dirigir la mirada cap a mi i va encongir les espatlles.

—Diuen que això no és una resposta. —Va fer una pipada. Un altre cigarret—. Hi ha gent en el meu entorn que opinen que abandonar la teva watan quan més et necessita és el mateix que trair-la. Podria fer que et detinguessin per traïció, o fins i tot podria fer que et matessin d’un tret. Et fa por, això?

—Sóc aquí només pel noi.

—Et fa por?

—Sí.

—I amb raó —va dir. Es va reclinar en el sofà. Va apagar el cigarret.

Vaig pensar en la Soraia i em vaig calmar una mica. Vaig pensar en la seva marca de naixement en forma de falç, l’elegant corba del seu coll, els seus ulls brillants. Vaig pensar en la nostra nit de noces, i en com se li van encendre les galtes quan li vaig dir a cau d’orella que l’estimava. Vaig recordar que vam ballar una vella cançó afganesa; giràvem i giràvem, tothom ens mirava i aplaudia. El món era un remolí de flors, vestits, esmòquings i cares somrients.

El talibà m’estava dient alguna cosa.

—Com diu?

—Dic que si el voldries veure. Voldries veure el noi? —va fer una ganyota amb el llavi superior mentre deia aquestes últimes paraules.

—Sí.

Un dels guàrdies va sortir de l’habitació. Vaig sentir el grinyol d’una porta que s’obria. El guàrdia va dir alguna cosa en paixtu en un to sever. Després es van sentir passes i la dringadissa d’uns picarols a cada pas. Em va recordar l’home del mico que en Hassan i jo perseguíem a Shar-e-Nau. Li donàvem una rupia de la paga per fer-lo ballar. El picarol que duia el mico al coll feia aquell mateix sorollet.

Es va obrir la porta i el guàrdia va entrar a l’habitació. Portava un radiocasset carregat sobre l’espatlla. El seguia un noi vestit amb un pirhan tumban ample de color blau safir.

La semblança era esbalaïdora. Desconcertant. La fotografia que m’havia donat en Rahim Khan no li feia justícia.

El noi tenia la mateixa cara que el seu pare, rodona com la lluna, la mateixa barbeta punxeguda, les mateixes orelles doblegades en forma de petxina, i també era prim. Era el mateix rostre de nina xinesa que m’havia acompanyat durant la infantesa, la cara que em mirava per sobre d’un ventall de cartes els dies d’hivern, la cara que veia darrere la tela mosquitera quan dormíem a la teulada de la casa del meu pare a l’estiu. Duia el cap afaitat, els ulls perfilats amb llapis d’ulls negre i a les galtes, un coloret artificial. Llavors es va situar al mig de l’habitació, i els picarols que duia als turmells van deixar de sonar.

Es va fixar en mi. Se’m va quedar mirant un instant, després va abaixar la mirada cap als seus peus descalços.

Un dels guàrdies va posar en marxa el radiocasset i el so de la música paixtu va omplir l’habitació. Tabla, harmònium i el lament del dilruba. Vaig deduir que la música no era pecat quan sonava per a les orelles talibanes. Els tres homes van començar a picar de mans.

—Wah, wah! Maixal·là! —cridaven.

En Sohrab va alçar els braços i va començar a donar voltes lentament. Girava graciosament de puntetes, s’ajupia flexionant els genolls, es tornava a posar dret i continuava fent voltes. Feia girar els canells, feia petar els dits i balancejava el cap d’un costat a l’altre com un pèndol. Colpejava el terra amb la planta dels peus fent dringar els picarols en perfecta harmonia amb el ritme de la tabla. Ballava amb els ulls tancats.

—Maixal·là! —cridaven els talibans—. Xahbas! Bravo!

Els dos guàrdies reien i xiulaven. El talibà de les ulleres fosques movia el cap endavant i enrere al ritme de la música, amb la boca lascivament entreoberta.

En Sohrab va ballar fent cercles amb els ulls tancats fins que la música es va aturar. Els cascavells van dringar per últim cop quan va picar amb el peu a terra seguint l’última nota de la cançó. El noi es va quedar immòbil de cop, a mig giravolt.

—Bia, bia , noiet —va dir el talibà, i va demanar a en Sohrab que se li acostés. En Sohrab el va obeir amb el cap cot i es va situar entremig de les cames del talibà. L’home el va envoltar amb els braços—. Té molt de talent, no trobes? El meu hazara! —va dir. Va fer lliscar les mans avall per l’esquena del noi, després de nou cap a munt fins a les aixelles. Un dels guàrdies va fer un cop de colze a l’altre i van riure per sota el nas. El talibà els va demanar que ens deixessin sols.

—Sí, agha sahib , van dir a l’uníson mentre sortien de l’habitació.

El talibà va tombar en Sohrab de cara a mi. El va agafar per sota el melic amb els dos braços i va recolzar la seva barbeta sobre les espatlles del noi. En Sohrab seguia mirant a terra, però de tant en tant em llançava mirades tímides, furtives. Les mans del talibà acariciaven el melic del noi. Movia les mans a munt i avall, lentament, amb suavitat.

—M’estava preguntant una cosa —va dir el talibà mirant-me per sobre l’espatlla d’en Sohrab, amb els ulls injectats de sang—: Què li devia passar al vell Babalú?

Aquella pregunta em va deixar estabornit, com si m’haguessin colpejat amb un martell entre cella i cella. El color em va fugir de la cara i, de cop, vaig sentir una fredor a les cames. Les tenia mortes.

Ell va riure.

—I doncs, què et pensaves? Que amb una barba postissa no et reconeixeria? Doncs mira, ara ja saps una cosa sobre mi que no sabies: no oblido mai una cara. Mai. —Després de dir això va fregar els llavis contra una de les orelles d’en Sohrab sense deixar de mirar-me—. He sentit que el teu pare va morir. Llàstima. M’hauria agradat trobar-m’hi cara a cara, però sembla que m’hauré de conformar amb la neneta del seu fill. —Llavors es va treure les ulleres de sol i em va fitar amb aquells ulls blaus.

Vaig intentar respirar, però no vaig poder. Vaig intentar parpellejar, però no vaig poder. Aquell moment va ser surrealista. No, surrealista no, absurd. M’havia deixat sense alè, em vaig sentir com si el món que m’envoltava s’hagués quedat immòbil, congelat. La cara em cremava. El meu passat tornava, com les onades a l’arena de la platja, arrossegant el que havia quedat en el fons. El seu nom havia ressorgit de les profunditats i jo no el volia pronunciar perquè sentia que dir-lo era com conjurar la seva presència. El problema és que ell ja era allí, de carn i ossos, assegut a menys de tres metres de mi, després de tots aquells anys. El seu nom se’m va escapar dels llavis.

—Assef…

—Amir jan .

—Què hi fas, aquí? —vaig dir, sabent que la pregunta sonava extremament idiota. Però vaig ser incapaç de trobar-ne cap de millor.

—Jo? —L’Assef va arquejar una cella—. Jo estic en el meu ambient. La pregunta és: què hi fas, tu, aquí?

—Ja t’ho he dit —vaig contestar. La veu em tremolava. Vaig desitjar que no em passés allò, que la carn no se m’encongís d’aquella manera.

—El noi?

—Sí.

—Per què?

—Et donaré diners a canvi del noi —vaig dir—. Puc demanar que me n’enviïn.

—Diners? —va dir l’Assef amb un riure ofegat—. Has sentit a parlar mai de Rockingham? Austràlia occidental, un paradís terrenal. Ho hauries de veure: quilòmetres i quilòmetres de platges. Aigües turqueses, cel blau… Els meus pares viuen allí, en una mansió a primera línia de mar. Al darrere de la casa hi ha un camp de golf i un petit llac. El pare juga a golf cada dia. La mare prefereix el tenis, el pare diu que té un revés diabòlic. Hi tenen un restaurant afganès i dues joieries i ambdós negocis rutllen de meravella. —Va agafar un gra de raïm i el va ficar, amb dolçor, dins la boca d’en Sohrab—. Per tant, si necessités diners, ells me n’enviarien. —Va fer un petó al coll d’en Sohrab. El noi es va sobtar lleugerament i va tornar a tancar els ulls—. A més, no vaig lluitar contra els xorawi per diners. Tampoc em vaig unir als talibans per diners. Vols saber per què m’hi vaig unir?

Se m’havien assecat els llavis. M’hi vaig passar la llengua, però també la tenia completament seca.

—Tens set? —em va preguntar l’Assef fent una rialleta.

—No.

—Doncs jo crec que sí.

—Estic bé —vaig insistir, però la veritat és que de cop l’habitació s’havia transformat en un forn i la suor em rajava pels porus i feia que la pell em cogués. Tot allò m’estava passant de veritat? Estava parlant amb l’Assef?

—Com vulguis —va dir—. Per on anava? Ah, sí, com em vaig unir als talibans. Bé, segur que recordes que jo no he estat mai una persona religiosa. Però un bon dia vaig tenir una revelació. La vaig tenir a la presó. Vols que t’ho expliqui?

No vaig dir res.

—Molt bé, t’ho explicaré. Vaig estar un temps a la presó, a Poleh-Charkhi, just després que en Babrak Karmal prengués el poder el 1980. Vaig anar a parar allí una nit, quan un grup de soldats partxami van entrar a casa nostra i ens van ordenar a mi i al meu pare que els seguíssim. A punta de pistola. Aquells fills de puta no ens van donar cap explicació i no van respondre les preguntes que la meva mare els va fer. Esclar que aquell comportament no tenia cap misteri: tothom sabia que els comunistes eren uns desgraciats, tots venien de famílies pobres sense nom ni prestigi. Els mateixos gossos que no eren dignes ni de llepar-me les sabates abans que apareguéssim els xorawi , em donaven ordres a punta de pistola, amb la bandera partxami a la solapa, i repetien el seu discurset sobre la caiguda de la burgesia mentre actuaven com si fossin ells, els pilars de la societat. A tot arreu passava el mateix: acorralaven els rics, els tancaven a la garjola i els feien servir com a exemple per als camarades.

»Ens van entatxonar en grups de sis en aquelles cel·les diminutes de la mida d’una nevera. Cada nit, el comandant, un paio mig hazara mig uzbek que feia pudor de ruc podrit, feia sortir un dels presoners de la cel·la i l’apallissava fins que la seva cara grassa començava a suar. Després s’encenia un cigarret, feia cruixir les mans i se n’anava. La nit següent, triava un altre pres. Una nit vaig ser jo, l’afortunat. No em podia haver agafat en un moment pitjor, feia tres dies que pixava sang. Tenia pedres al ronyó. No sé si n’has tingut mai, però creu-me si et dic que és el dolor més insuportable que et pots imaginar. La meva mare en tenia sovint i recordo que un cop em va dir que preferia parir que treure una pedra. Però, vaja, jo què podia fer-hi? Em van treure arrossegant de la cel·la i el comandant em va començar a donar puntades de peu. Duia les botes altes fins al genoll amb la punta d’acer que es posava cada nit per dur a terme el seu joc macabre, i aquella nit em va tocar a mi, tastar-les. Jo cridava i cridava, i ell no parava de pegar-me, fins que de sobte em va clavar una coça al ronyó esquerre que va fer baixar la pedra. Ja estava! Oh, quin alleujament! —L’Assef va riure—. I llavors vaig cridar Al·là-u-akbar!, i ell va seguir pegant-me més i més. Jo em vaig posar a riure. Allò el va enfurismar i em va pegar encara més fort, i com més fort em pegava ell, més reia jo. Quan em van tornar a ficar dins la cel·la encara reia. I seguia rient perquè, de cop, em vaig adonar que allò havia estat un missatge de Déu: ell estava de part meva. Volia que visqués per una raó.

»Uns quants anys després, em vaig topar aquell comandant al camp de batalla; és divertit com Déu actua, de vegades. El vaig trobar en una trinxera just als afores de Meymanah. Tenia un tros de metralla clavat al pit i sagnava. Encara duia les mateixes botes. Li vaig demanar si em recordava. Em va dir que no. Li vaig dir el mateix que t’he dit a tu, que mai no oblido una cara. Llavors li vaig disparar un tret als collons. Des de llavors, visc per acomplir una missió.

—Quina missió? —em vaig sentir dir—. Apedregar adúlters? Violar nens? Fuetejar dones per dur talons alts? Massacrar hazares? I tot això en el nom de l’Islam? —Aquelles paraules en van sortir de la boca inesperadament, abans que pogués segellar els llavis i contenir-les. Tant de bo hagués pogut tornar a guardar-me-les. Empassar-me-les. Però ja havien estat dites. Havia traspassat un límit, i la més mínima esperança de sortir d’allà viu es va esvair amb aquelles paraules.

Una expressió de sorpresa va aparèixer al rostre de l’Assef. Va ser només un instant.

—Veig que potser, al capdavall, això pot ser molt divertit —va dir amb una mitja rialla—. Però hi ha coses que els traïdors com tu no enteneu.

—Com ara què?

El front li va tremolar.

—Com l’orgull per la teva gent, els teus costums, la teva llengua. L’Afganistan és com una gran mansió convertida en un abocador, plena de brossa, i algú n’ha de treure tota la porqueria.

—Això és el que vau fer a Mazar, porta a porta? Treure’n la porqueria?

—Precisament això, sí.

—A Occident tenen un nom per això —vaig dir—. En diuen «neteja ètnica».

—De debò? —La cara de l’Assef es va il·luminar—. «Neteja ètnica». M’agrada, m’agrada com sona.

—Jo només vull el noi —vaig dir de nou. Els ulls d’en Sohrab em van mirar. Eren ulls de xai. Fins i tot els tenia pintats de negre. Em va venir al cap el dia de l’Eid-e-qorban , el mul·là solia perfilar de color negre els ulls del xai i li donava un terròs de sucre abans de tallar-li el coll. Em va semblar veure una súplica en els ulls d’en Sohrab.

—Per què? —va dir l’Assef, i va estrènyer suaument el lòbul de l’orella d’en Sohrab amb les dents. El va deixar anar. Tenia el front regalimant de suor.

—Això és cosa meva.

—Què en vols fer? —va dir. Després, amb un somriure maliciós va afegir—: O què li vols fer?

—Que desagradable… —vaig dir.

—Com ho saps que és desagradable? Ho has provat mai?

—El vull dur a un lloc millor.

—Per què?

—És cosa meva —vaig contestar. No sé d’on vaig treure el valor per ser tan brusc, potser del fet que creia que moriria tant sí com no.

—Em pregunto… em pregunto per què has fet tot aquest viatge, Amir. Per un hazara? Per què ets aquí? Per què ets aquí, realment?

—Tinc les meves raons —vaig dir.

—Molt bé, doncs —va dir l’Assef en to burleta. Va empènyer en Sohrab cap a la taula. Els malucs del nen van topar amb la taula i la van fer caure a terra, el raïm inclòs. En Sohrab hi va caure a sobre, de cara, i es va tacar la túnica amb el vermell del raïm aixafat. Les potes de la taula, en forma de creu i amb l’anell de boles de metall, van quedar apuntant al sostre.

—Emporta-te’l, doncs —va dir l’Assef assenyalant la porta.

Vaig agafar en Sohrab de la mà. Era una mà petita, i tenia la pell seca i plena de durícies. Ell va moure els dits i els va enllaçar amb els meus. Vaig tornar a veure en Sohrab en aquella fotografia, vaig veure la forma com el seu braç envoltava la cama d’en Hassan i com recolzava el cap al maluc del seu pare. Tots dos somreien. Els picarols dringaven mentre creuàvem l’habitació.

Vam arribar a la porta.

—Però, per descomptat —va dir l’Assef darrere nostre—, no he dit que te’l puguis endur de franc.

Em vaig girar.

—Què vols?

—Te l’has de guanyar.

—Què vols?

—Tenim uns assumptes pendents, tu i jo —va dir l’Assef—. Te’n recordes, oi?

No calia que ho digués. Mai no podria oblidar el dia després que en Daüd Khan expulsés el rei. Tota la meva vida adulta, sempre que sentia el nom d’en Daüd Khan, veia en Hassan amb el seu tirador apuntant a la cara de l’Assef i dient que li haurien de començar a dir Assef Un-sol-ull, en comptes de Goixkhor . Vaig recordar l’enveja que em va fer la valentia d’en Hassan. L’Assef es va fer enrere i va prometre que, un dia o altre, es venjaria de tots dos. Havia complert la seva promesa amb en Hassan. Ara em tocava a mi.

—Molt bé —va ser la meva única resposta. Sabia que no podia dir res més. No tenia cap intenció de pidolar res, fer-ho només li hauria endolcit el moment.

L’Assef va manar als guàrdies que entressin a l’habitació.

—Escolteu-me bé —els va dir—: D’aquí a un moment tancaré la porta. Llavors ell i jo enllestirem un vell assumpte que tenim pendent. Tant fa el que sentiu, no entreu! Ho heu entès? No entreu!

Els guàrdies van assentir amb el cap. Miraven alternativament l’Assef i a mi.

—Sí, agha sahib .

—Quan tot acabi, només un dels dos sortirà viu de l’habitació —va dir l’Assef—. Si és ell, llavors s’haurà guanyat la llibertat i el deixareu marxar, d’acord?

El guàrdia més gran es va remoure, inquiet.

—Però agha sahib…

—Si és ell, el deixareu passar! —va cridar l’Assef. Els dos guàrdies es van sobresaltar, però van assentir de nou. Es van girar per marxar i un d’ells va agafar la mà d’en Sohrab.

—No, ell es queda —va dir l’Assef, somrient—. Deixeu que es quedi a mirar. Serà una bona lliçó per al noi.

Els guàrdies van marxar. L’Assef es va treure el rosari. Després va ficar la mà a la butxaca del pit de l’armilla negra. El que en va treure no em va sorprendre gens ni mica: un puny americà d’acer inoxidable.

Porta fixador als cabells i un bigoti com el d’en Clark Gable sobre els llavis molsuts. El fixador ha mullat el gorret de paper quirúrgic de color verd i hi ha deixat una taca fosca amb la forma d’Àfrica. D’ell, en recordo això. Això i la cadena daurada amb el nom d’Al·là que duia penjada al voltant del coll morè. Em mira des de dalt i parla molt de pressa en un idioma que no conec, urdú, deu ser. No puc apartar els ulls de la nou de la gola que se li mou amunt i avall, amunt i avall, i li voldria preguntar quants anys té —sembla molt jove, com els actors d’aquells serials estrangers—, però tot el que puc dir és: «Crec que ha estat una bona baralla. Crec que ha estat una bona baralla».

No sé si va ser una bona baralla. De fet, no crec que jo hi oferís gaire resistència. Com se suposa que havia de lluitar, jo? Era el primer cop que pegava a algú. Mai a la vida havia donat un sol cop de puny.

El record de la baralla amb l’Assef roman sorprenentment viu en la meva memòria: recordo que l’Assef va tornar a engegar el radiocasset abans de posar-se el puny americà. En algun moment, la catifa d’oració que hi havia penjada a la paret, la que tenia un dibuix de la Meca, es va despenjar i em va caure sobre el cap; la pols que se’n va desprendre em va fer esternudar. Recordo que l’Assef em llançava raïm a la cara, que grunyia serrant les dents brillants de saliva i amb els ulls injectats de sang. En algun punt de la baralla li va caure el turbant i va deixar al descobert una cabellera de rínxols rossos llarga fins a les espatlles.

I en recordo el final, esclar. Sempre el recordaré. El final el puc visualitzar amb tota claredat.

A grans trets, el que en recordo és el següent: el puny americà brilla amb la llum de la tarda. En les primeres envestides té un tacte fred, però s’escalfa ràpidament amb la tebior de la meva sang. L’Assef m’estimba contra la paret i em clavo a l’esquena un clau que antigament devia haver subjectat un quadre. En Sohrab crida. La tabla, l’harmònium i el dilruba sonen. Sento com el puny d’acer em destrossa la mandíbula. M’ennuego amb les meves pròpies dents, me les empasso i penso en totes les hores que he perdut amb el fil dental i el raspall. De nou contra la paret, caic a terra, escupo sang, em ve del llavi superior, i taco la moqueta de color malva. La panxa em fa un mal indescriptible i em pregunto si mai podré tornar a respirar. Costelles que cruixen i fan el mateix soroll que les branques que en Hassan i jo solíem trencar per jugar a lluitar amb espases, com en Simbad en aquelles pel·lícules antigues. En Sohrab crida. Topo amb un costat de la cara contra el cantell del moble del televisor. De nou aquell soroll de cruixit, aquest cop just sota l’ull esquerre. La música, en Sohrab que crida. Uns dits m’agafen pels cabells i m’estiren el cap enrere. El puny d’acer brilla. De nou s’abraona contra mi. Una altra vegada el cruixit, el nas. El dolor em fa serrar les dents. Noto com la dentadura no se m’alinea com abans. Puntades de peu. En Sohrab crida.

No sé quan em vaig posar a riure. Em feia molt de mal, riure, em feia mal a la mandíbula, a les costelles, a la gola… però no podia parar. I com més reia, més fortes eren les puntades de peu, els cops de puny i les esgarrapades.

—Què et fa tanta gràcia? —cridava l’Assef. La seva saliva m’esquitxava els ulls.

En Sohrab va fer un xiscle.

—Què et fa tanta gràcia? —L’Assef estava desesperat. Em va cruixir una altra costella, una del costat esquerre inferior. El que em semblava tan graciós era que, per primer cop des de l’hivern del 1975, em vaig sentir en pau. Reia perquè vaig veure que, en algun racó amagat de la meva ment, havia estat cercant precisament allò. Vaig recordar aquell dia dalt del turó, quan vaig llançar tot de magranes a en Hassan per provocar-lo. Ell s’havia quedat parat, sense fer res, amb el suc vermell que li xopava la samarreta com si fos sang. Llavors m’havia agafat la magrana de la mà i se l’havia esclafada al front. «Estàs satisfet, ara?», m’havia dit entre dents. «Et sents millor?». No, no m’havia sentit millor i no estava orgullós del que havia fet, gens. Però ara sí. Tenia el cos destrossat —com de destrossat, no ho sabria fins més tard—, però em sentia «curat». Curat a la fi. Per això reia.

Llavors va venir el final. Allò, m’ho enduré a la tomba.

Jo era a terra, rient, i l’Assef seia a cavall sobre el meu pit. El seu rostre era una màscara de bogeria emmarcada per flocs de cabells rossos que penjaven a uns quants centímetres de la meva cara. Amb una mà m’estrenyia el coll. L’altra, on tenia el puny d’acer, l’alçava per sobre de les espatlles. Va alçar encara més el puny per agafar embranzida per al proper cop.

I llavors:

—Bas .

Una veueta.

Tots dos vam dirigir la mirada cap a la veueta.

—Prou, sisplau.

Recordo el que em va dir el director de l’orfenat quan ens va obrir la porta, a mi i a en Farid. Com va dir que es deia? Zaman? Ens va dir: «És inseparable del seu tirador. Sempre el porta a sobre arreu on va, ficat dins la cintura dels pantalons».

—Prou.

Dos regalims de llapis d’ulls negre barrejat amb llàgrimes li havien lliscat galtes avall i havien fet córrer el coloret, també. El llavi inferior li tremolava i els mocs li rajaven del nas.

—Bas —va repetir amb la veu ronca.

Tenia els braços alçats i sostenia la copa del tirador amb la banda elàstica tibada al màxim. Hi havia alguna cosa dins la copa, una cosa petita i de color groc. Vaig parpellejar per escórrer-me la sang dels ulls i vaig veure que era una de les boles de metall de l’anella que assegurava la base de la taula. En Sohrab apuntava el tirador a la cara de l’Assef.

—Prou, agha , sisplau —va dir amb la veu ronca i tremolosa—. Deixi de fer-li mal.

La boca de l’Assef es va moure, incapaç de pronunciar cap paraula. Va començar a parlar, però es va aturar.

—Però què dimonis estàs fent? —va dir, finalment.

—Pari, sisplau —va dir en Sohrab mentre les llàgrimes li omplien els ulls de color verd i es barrejaven amb el llapis d’ulls.

—Abaixa això, hazara —va dir l’Assef entre dents—. Abaixa això o el que li estic fent a ell serà com una estrebada d’orelles comparat amb el que et faré a tu.

Les llàgrimes li regalimaven galta avall, però en Sohrab va fer que no amb el cap.

—Sisplau, agha —va insistir—. Pari.

—Abaixa això.

—No li faci més mal.

—Abaixa això.

—Sisplau.

—ABAIXA AIXÒ!

—Bas .

—ABAIXA AIXÒ! —L’Assef em va deixar anar el coll i va arremetre contra en Sohrab.

El tirador va fer un fuiiit! quan en Sohrab va deixar anar la banda elàstica. L’Assef va començar a cridar. Es va posar les mans on, feia només un moment, havia tingut l’ull esquerre. La sang li rajava entre els dits. Sang i alguna cosa més, una cosa blanca amb textura de gel. «Això s’anomena humor vitri», vaig pensar amb claredat. «Ho he llegit en algun lloc. Humor vitri».

L’Assef es rebolcava per terra, sobre la moqueta. Es movia d’un costat a l’altre, xisclant, i amb les mans encara sobre la conca de l’ull plena de sang.

—Anem! —va dir en Sohrab. Em va agafar de la mà i em va ajudar a posar-me dret. Cada centímetre del meu cos masegat es queixava de dolor. Darrere nostre, l’Assef seguia retorçant-se.

—Treu-m’ho! Treu-m’ho! —cridava.

Fent tentines, vaig obrir la porta. Els guàrdies van fer uns ulls com taronges quan em van veure, i em vaig preguntar quina pinta devia fer. L’estómac em feia mal cada cop que respirava. Un dels guàrdies va dir alguna cosa en paixtu i van entrar corrent a l’habitació on l’Assef seguia cridant «Treu-m’ho!».

—Bia —va dir en Sohrab estirant-me de la mà—. Marxem!

Vaig avançar com vaig poder pel passadís, agafat a la maneta d’en Sohrab. Vaig fer un últim cop d’ull cap enrere i vaig veure que els guàrdies s’havien inclinat sobre l’Assef i que li feien alguna cosa a la cara. Llavors ho vaig entendre: la bola de metall se li havia quedat encastada dins la conca de l’ull.

Tot em donava voltes i es movia amunt i avall, d’un costat a l’altre. Vaig baixar les escales coixejant, recolzant-me en en Sohrab. Des del pis de dalt encara ens arribaven els crits de l’Assef, els crits d’un animal ferit. Finalment, vam sortir a fora, a la llum del dia. Tenia el braç al voltant de les espatlles d’en Sohrab i vaig veure que en Farid se’ns acostava corrent.

—Bismil·là! Bismil·là! —va dir. Els ulls li van sortir de les òrbites quan em va veure.

Em va passar un braç per sota les aixelles i em va aixecar. Em va portar fins al cotxe de seguida. Crec que vaig cridar. Em vaig fixar en les seves sandàlies. Picaven contra el paviment i li colpejaven el taló ressec. Respirar em feia mal. Després em vaig trobar mirant cap enlaire, cap al sostre del Land Cruiser, al seient del darrere, la tapisseria de color beix i una mica estripada. Vaig sentir el pip-pip-pip que indicava que hi havia una porta oberta. Després, petjades que corrien a prop del cotxe i en Farid i en Sohrab que intercanviaven unes paraules veloçment. Vaig sentir sorolls, les portes es van tancar i el motor es va engegar. Ens vam posar en marxa i vaig sentir una mà petita sobre el front. I veus al carrer, algú que cridava, i vaig veure per la finestreta els arbres que passaven a tota velocitat. En Sohrab sanglotava. En Farid seguia dient «Bismil·là! Bismil·là!».

Crec que va ser llavors quan vaig perdre els sentits.