DOTZE

AL’AFGANISTAN, la ielda és el primer dia del mes de Jadi , la primera nit d’hivern, i la nit més llarga de l’any. Com manava la tradició, en Hassan i jo romaníem desperts fins tard, amb els peus sota el kursi , mentre l’Alí tirava pell de poma dins l’estufa i ens explicava contes antics de sultans i lladres per passar la nit més llarga de totes. Va ser l’Alí, qui em va ensenyar les llegendes de la ielda : que les arnes, embruixades, es llançaven a les flames de les espelmes; els llops pujaven a les muntanyes a buscar el sol. L’Alí em va jurar que si menjaves una síndria durant la nit de la ielda , no passaves set en tot l’estiu següent.

Quan em vaig fer gran, vaig llegir als meus llibres de poesia que la ielda era la nit sense estels en què els amants turmentats restaven desperts, vetllant la foscor interminable, esperant que la sortida del sol els portés la persona estimada. Després de conèixer la Soraia Taheri, per a mi cada nit de la setmana era una ielda . I quan arribava el diumenge al matí, em llevava amb els ulls marrons i la cara de la Soraia Taheri al cap. A la furgoneta del baba comptava els quilòmetres que faltaven per veure-la asseguda, descalça, posant en ordre caixes de cartró plenes d’enciclopèdies esgrogueïdes, amb els talons blancs sobre l’asfalt negre, els braçalets dringant al voltant d’aquells canells tan fins. Pensava en l’ombra que projectaven els seus cabells negres sobre el terra quan se li separaven de l’esquena, per on queien com una cortina de vellut. Soraia. La princesa dels encants. El sol del matí de la meva ielda .

M’empescava mil excuses per sortir de la parada, anar passadís avall i passar per la parada dels Taheri. El baba se n’havia adonat i em feia un somriure sorneguer cada cop. Saludava el general, vestit perpètuament amb el seu vestit gris lluent de tant planxar-lo, i ell em tornava la salutació. De vegades s’aixecava de la cadira de director on seia sempre i xerràvem una mica sobre el que jo escrivia, sobre la guerra, sobre les ofertes del dia… I havia de controlar els ulls per no apartar-los d’ell, perquè no em fugís la mirada cap on seia la Soraia, llegint un llibre. El general i jo intercanviàvem un «a reveure» i intentava que no se’m veiés afligit quan marxava de nou cap a la nostra parada.

De vegades ella es quedava sola, el general se n’anava cap a algun altre passadís a fer vida social, i llavors jo passava pel davant de la seva parada, fent veure que no la coneixia, però morint-me de ganes de dir-li alguna cosa. De vegades hi havia amb ella una dona corpulenta de mitjana edat amb la pell pàl·lida i els cabells tenyits de vermell. Em vaig prometre a mi mateix que parlaria amb ella abans que acabés l’estiu, però les escoles van tornar a obrir, les fulles dels arbres es van tornar roges, grogues i van caure, les pluges de l’hivern van aparèixer fent cruixir les articulacions del baba , les fulles tendres van brotar un any més, i jo encara no havia tingut el valor, el dil , ni de mirar-la als ulls.

El trimestre de primavera va acabar al final del maig de 1985. Vaig obtenir excel·lents en totes les matèries, la qual cosa va ser tot un miracle si tenim en compte que em passava les lliçons pensant en el nas deliciosament corbat de la Soraia.

Un diumenge sufocant d’aquell estiu, el baba i jo érem als encants, asseguts a la nostra parada, ventant-nos la cara amb un diari. Tot i que el sol cremava com un ferro roent, el mercat era ple a vessar, aquell dia, i havíem fet bones vendes —només eren dos quarts d’una i ja havíem fet cent seixanta dòlars. Em vaig aixecar, em vaig estirar i vaig demanar al baba si volia una coca-cola. Em va dir que sí.

—Vés amb compte, Amir —em va dir quan vaig començar a caminar.

—Amb què?

—No sóc un ahmaq , o sigui que no et facis el beneit amb mi.

—No sé de què em parles.

—Escolta bé el que et dic —va fer el baba alçant el dit índex—: Aquest home és paixtu fins al moll de l’ós. Té nang i namús .

Nang i namús . Honor i orgull. Els principis dels homes paixtus. Especialment pel que es referia a la castedat d’una esposa. O d’una filla.

—Només vaig a buscar begudes.

—No em posis en un compromís, és tot el que et demano.

—No ho faré. Per Déu, baba !

El baba es va encendre un cigarret i va continuar ventant-se.

Primer em vaig dirigir a l’estand de la concessió del mercat, però després vaig girar a l’esquerra i vaig anar a la parada de samarretes, on, per cinc dòlars, podies tenir la cara de Jesús, la de l’Elvis o la d’en Jim Morrison, o de tots tres, estampada en una samarreta blanca de niló. Se sentia música mariachi , i vaig ensumar la flaire de conserves i carn a la brasa.

Vaig mirar cap a la furgoneta grisa dels Taheri, a dues fileres més enllà de la nostra, al costat del quiosc que venia broquetes de mango. Estava sola, llegint. Duia un vestit d’estiu blanc, llarg fins als turmells, i sandàlies. Els cabells, pentinats cap enrere i recollits en un monyo en forma de tulipa. La meva intenció era passar pel davant, com sempre, i vaig pensar que ho estava fent, però de cop em vaig trobar aturat en un extrem de les tovalles blanques dels Taheri, mirant la Soraia a través d’una pila de ferralla vella i retorçada i corbates usades. La noia va alçar la mirada.

—Salam —vaig dir—. Em sap greu ser mozahem . No volia molestar-la.

—Salam .

—Que ha vingut, avui, el general sahib ? —vaig preguntar-li. Les orelles em cremaven. No gosava mirar-la als ulls.

—Se n’ha anat per allí —va dir. Va assenyalar cap a la dreta. El braçalet va lliscar-li fins al colze, plata sobre oliva.

—Pot dir-li que he vingut a presentar-li els meus respectes?

—Sí.

—Gràcies —vaig fer—. Oh, i el meu nom és Amir. Per si necessita saber-ho. Així l’hi pot dir. Que he vingut. Que he vingut a… a presentar-li els meus respectes.

—Sí, l’hi diré.

Em vaig quedar allà palplantat i em vaig escurar el coll.

—Bé, doncs me’n vaig. Em sap greu haver-la molestat.

—No, no m’ha molestat —va dir ella.

—Oh, millor. —Vaig inclinar el cap i li vaig fer un tímid somriure—. Ara me n’he d’anar. —Però no ho havia dit això ja?—. Khoda hafez.

—Khoda hafez.

Vaig començar a caminar. Però em vaig aturar i em vaig girar. Li ho vaig preguntar tan de sobte que ni tan sols vaig tenir temps de perdre els nervis:

—Li puc preguntar què llegeix?

Ella es va sorprendre.

Vaig aguantar la respiració. De cop, vaig sentir que les mirades de tot el col·lectiu d’afganesos del mercat es fixaven en nosaltres. Em vaig imaginar que la gent demanava silenci. Llavis que s’aturaven a mitja paraula. Caps que es giraven. Ulls entreoberts aguditzant la percepció.

Què era allò?

Fins a aquell moment, la nostra trobada es podia interpretar com una visita de cortesia, un home que s’interessa per un altre. Però li havia fet una pregunta personal i si em contestava, estaríem… bé, estaríem xerrant. Jo, un mojarad , un home jove solter, amb una dona jove soltera. Una dona jove soltera amb una història, ni més ni menys. Allò s’acostava perillosament a la possibilitat de convertir-se en carn de xafarderia, i de la millor. Les llengües enverinades xerrarien. I ella seria la víctima d’aquell verí, no pas jo. Era completament conscient de la consideració desigual de les persones segons el sexe que afavoria el meu gènere. «Que la vas veure parlant amb ell?». «I taaant! Vas veure com no el deixava marxar? Quina lotxak !».

Segons els patrons afganesos, la meva pregunta havia estat atrevida. Amb aquella pregunta m’havia descobert, i havia deixat pocs dubtes del meu interès per ella. Però jo era un home, i tot el que hi havia arriscat era sortir-ne amb l’ego ferit. Però les ferides es curen. La reputació, no. Respondria ella al meu atreviment?

Ella va tombar el llibre per ensenyar-me’n la coberta. Cims borrascosos .

—L’ha llegit? —em va preguntar.

Jo vaig fer que sí amb el cap. Notava els batecs del cor darrere els ulls.

—És una història trista —vaig dir.

—Les històries tristes fan bons llibres —em va dir ella.

—Sí.

—He sentit que vostè és escriptor.

Com ho sabia? Em vaig preguntar si li ho devia haver dit el seu pare o potser ella ho havia preguntat. Immediatament vaig descartar les dues hipòtesis per absurdes. Els pares i els fills podien parlar lliurement de dones, però cap noia afganesa —cap noia afganesa decent i mohtaram , vull dir— demanava informació al seu pare sobre un home jove. I cap pare, i encara menys un amb nang i namús , parlaria d’un mojarad amb la seva filla, només ho faria si l’home en qüestió fos un khastegar , un pretendent que hagués fet les coses com cal i hagués enviat el seu pare a picar a la porta de la pretendenta.

En una sortida del tot inversemblant, em vaig sentir dient el següent:

—Voldria llegir alguna de les meves històries?

—Sí, m’agradaria —va dir. Vaig notar que estava una mica inquieta, li ho vaig veure als ulls, que van començar a mirar a banda i banda. Potser buscava el general. Em vaig preguntar què diria si em trobava parlant durant un lapse de temps tan inadequat amb la seva filla.

—Potser n’hi portaré una algun dia —vaig dir. Estava a punt de dir alguna cosa més, quan la dona que havia vist en altres ocasions amb la Soraia va arribar caminant pel passadís. Duia una bossa de plàstic plena de fruita. Quan ens va veure, ens va fitar a la Soraia i a mi alternativament. Va somriure.

—Amir, jan . Quin plaer veure’t per aquí —va dir, deixant la bossa sobre les tovalles. El front li lluïa de suor. Els cabells vermells, pentinats en forma de casc, brillaven al sol. Se li veien trossos de clepsa allà on els cabells eren més escassos. Tenia uns ulls verds i petits, enfonsats a la cara rodona com una col; les dents, totes amb fundes, i els dits petits i grossos com salsitxes. Un Al·là d’or reposava sobre el seu pit, la cadena desapareixia dins els plecs del coll—. Sóc la Jamila, la mare de la Soraia jan .

—Salam, khala jan —vaig dir una mica incòmode, com sempre que estava envoltat d’afganesos, pel fet que ella ja em coneixia i jo no tenia ni idea de qui era.

—Com està el teu pare?

—Bé, gràcies.

—Saps el teu avi, Ghazi sahib , el jutge? Doncs el seu oncle i el meu avi eren cosins —va dir—. O sigui que estem emparentats.

Va fer un somriure «enfundat» i vaig notar que el costat dret de la boca se li despenjava una mica. Va tornar a fer ballar els ulls entre la Soraia i jo.

Un cop vaig preguntar al baba per què la filla del general Taheri encara no s’havia casat.

—No té pretendents —em va dir el baba . Després es va corregir—: No té pretendents adients per a ella.

I no me’n va dir res més. El baba sabia com de letals podien ser les xafarderies per a les esperances d’una dona de trobar un bon marit. Els homes afganesos, especialment els de bona família, eren criatures vel·leïtoses. Un rumor per aquí, una insinuació per allà, i tots fugien com ocells espantats. Així, els casaments s’havien anat succeint i ningú no havia cantat Ahesta boro per a la Soraia, ningú li havia pintat les mans amb alquena, ningú no havia sostingut l’Alcorà sobre el seu cap, i havia estat el general Taheri el qui havia ballat amb ella a totes les bodes.

I ara, apareixia aquesta dona, aquesta mare, amb el seu somriure tort i commovedorament desitjós, i amb un esperança tan gran als ulls que gairebé no podia dissimular-la. Em vaig sentir avergonyit de la posició de poder que se m’havia atorgat només pel fet d’haver guanyat la loteria genètica que havia determinat el meu sexe.

Mai no vaig poder llegir els pensaments del general en els seus ulls, però amb la seva dona era molt més fàcil: si havia de tenir un adversari en allò —fos el que fos aquell «allò»— estava segur que no seria ella.

—Seu, Amir jan —em va dir—. Soraia, batxem , porta-li una cadira i renta-li un d’aquests préssecs, són dolços i frescos.

—No, gràcies —vaig dir—. Me n’hauria d’anar ja. El pare m’espera.

—Ah —va dir la khanum Taheri, clarament impressionada que jo hagués actuat de la forma més educada i hagués rebutjat l’oferta—. Llavors, com a mínim, emporta’t això.

Va posar un grapat de kiwis i uns quants préssecs dins una bossa de paper i va insistir que l’agafés.

—Fes arribar el meu salam al teu pare. I torna a visitar-nos un altre dia, Amir.

—Ho faré. Gràcies khala jan —vaig dir. De cua d’ull vaig veure que la Soraia estava mirant cap a un altre costat.

—EM PENSAVA que havies anat a buscar coles —em va dir el baba , agafant la bossa de préssecs. Em mirava seriós i juganer alhora. Vaig començar a rumiar alguna excusa, però ell va fer una queixalada a un préssec i, agitant una mà, em va dir—: No t’hi amoïnis, Amir. Només recorda el que t’he dit.

AQUELLA NIT, al llit, vaig pensar en com la llum del sol, clapejada, havia dansat als ulls de la Soraia, i en els clots delicats que tenia sobre la clavícula. Vaig reproduir mentalment la nostra conversa un cop rere l’altre. Però què havia dit: «He sentit que escriu» o «He sentit que vostè és escriptor»? Què era? Em vaig destapar i em vaig quedar mirant el sostre, abatut en vista de les sis dures i interminables nits de ielda que m’esperaven abans de tornar-la a veure.

VAIG SEGUIR AIXÍ durant unes quantes setmanes. Esperava que el general marxés a fer un tomb i, llavors, anava a la parada dels Taheri. Si la khanum Taheri hi era, m’oferia te i un koltxa i xerràvem sobre els vells temps a Kabul, sobre la gent que coneixíem, sobre la seva artritis. Sens dubte, ella havia copsat que les meves aparicions sempre coincidien amb l’absència del seu marit, però no me’n deia mai res.

—Oh, el teu kaka se n’acaba d’anar —deia.

De fet, m’agradava que la khanum Taheri hi fos, i no només per la seva amabilitat: el fet és que la Soraia estava més relaxada i més parladora quan hi era la seva mare. Com si la seva presència legitimés el que fos que passava entre nosaltres dos, encara que, per descomptat, no en el mateix grau en què ho hauria legitimat el general. La companyia de la khanum Taheri feia que les nostres trobades, si bé no eren a prova de xafarderies, fossin menys atractives als ulls de les tafaneres, encara que la manera com la seva mare m’adulava incomodava evidentment la Soraia.

Un dia, la Soraia i jo érem sols a la seva parcel·la, xerrant. Ella m’explicava coses sobre els estudis, també estudiava les assignatures troncals a l’Institut d’Ensenyament Superior Ohlone, a Fremont.

—I en què s’especialitzarà?

—Vull ser mestra.

—Sí? Com és això?

—Sempre ho he volgut ser. Quan vivíem a Virgínia, vaig obtenir el certificat de l’ESL i ara faig classes a la biblioteca pública una nit a la setmana. La meva mare també era professora a Kabul, ensenyava persa i història a l’institut femení Zarghoona.

Un home panxut amb una gorra de caçador va oferir tres dòlars per un canelobre de cinc dòlars i la Soraia l’hi va vendre. Va deixar els diners dins d’una petita capsa de caramels que tenia als peus. Em va mirar tímidament.

—Li vull explicar una història —em va dir—. Però em fa una mica de vergonya.

—Expliqui-me-la.

—És una beneiteria…

—No, expliqui-me-la, sisplau.

Va riure.

—Bé, això va passar quan estudiava quart a Kabul. El meu pare va contractar una dona que es deia Ziba per ajudar-nos en les coses de la casa. Tenia una germana a l’Iran, a Mashad, i com que la Ziba era analfabeta, de tant en tant em demanava que escrivís cartes per a la seva germana. I quan la germana contestava, jo llegia les cartes a la Ziba. Un dia, li vaig demanar si voldria aprendre a llegir i a escriure. Va fer un ample somriure, arrugant els ulls, i em va dir que estaria encantada que n’hi ensenyés. De manera que cada dia, quan jo ja havia acabat de fer els deures, sèiem a la taula de la cuina i li ensenyava l’alfabet. Recordo que de vegades, mentre feia els deures, alçava la vista i veia la Ziba a la cuina que, després de posar la carn a l’olla de pressió, s’asseia amb un llapis a la mà a fer els deures d’alfabet que jo li havia posat la nit abans. En un any, la Ziba ja podia llegir llibres infantils. Sèiem al pati i ella em llegia contes de Dara i Sara, a poc a poquet, però bé. Em va començar a anomenar «moalem Soraia», professora Soraia.

Va tornar a riure.

—Sé que pot sonar infantil, però el primer cop que la Ziba va escriure una carta de pròpia mà em vaig adonar que volia ser mestra. Estava tan orgullosa d’ella! I sentia que havia fet alguna cosa que valia la pena, sap què vull dir?

—Sí —vaig mentir. Vaig pensar en com havia utilitzat jo la meva cultura per ridiculitzar en Hassan. Com l’havia enganyat amb les paraules difícils que ell no coneixia.

—El meu pare vol que estudiï dret, i la meva mare sempre em llança indirectes perquè faci medicina, però jo seré mestra. No està gaire ben pagat, aquí, però és el que vull.

—La meva mare també era professora —vaig dir.

—Ja ho sé —va dir—. M’ho ha dit la meva mare.

Llavors la cara se li va enrojolar, perquè això últim se li havia escapat, pel que implicava la seva resposta, perquè «les converses sobre l’Amir» havien tingut lloc entre elles dues sense que hi hagués ningú més. Vaig haver de fer un esforç enorme per no somriure.

—Li he portat una cosa. —Vaig agafar el plec de pàgines grapades que duia a la butxaca del darrere dels pantalons—. És allò que li vaig prometre. —Li vaig donar un dels meus contes.

—Oh! Te n’has recordat! —va dir, resplendent—. Gràcies!

Gairebé no vaig tenir temps d’adonar-me que per primer cop m’havia tractat de tu en comptes de fer servir el formalisme «xoma», ja que de sobte el seu somriure es va esvair. El color li va fugir de la cara i va fixar els ulls en alguna cosa darrere meu. Em vaig girar. Vaig topar cara a cara amb el general Taheri.

—Amir jan ! El nostre aspirant a contista. Quin plaer —va dir, somrient amb fredor.

—Salam , general sahib —vaig dir, gairebé murmurant.

Va passar pel meu costat i va travessar la paradeta.

—Quin dia tan bonic que fa avui, eh? —va dir ficant el dit polze a la butxaca del pit de l’armilla. Va estendre la mà lliure cap a la Soraia i ella li va donar el plec de fulls—. Diuen que plourà, aquesta setmana. Es fa difícil de creure, oi?

El general va llençar el plec de fulls a les escombraries. Es va girar cap a mi i em va posar suaument una mà a l’espatlla. Vam fer unes quantes passes junts.

—Batxem , tu saps que t’aprecio. Ets un noi decent, de debò que ho crec. Però… —va fer un sospir i un gest amb la mà— fins i tot els nois decents necessiten que els refresquin la memòria. Així que és el meu deure recordar-te que en aquest mercat estàs entre iguals. —Es va aturar. Va clavar la inexpressivitat dels seus ulls en els meus—. Mira, aquí tothom és un contista —va dir. I va somriure ensenyant totes les dents—. Presenta els meus respectes al teu pare, Amir jan .

Em va treure la mà de l’espatlla. Va tornar a somriure.

—QUÈ ET PASSA? —em va preguntar el baba . Estava cobrant un cavallet de cartró a una senyora gran.

—Res —vaig dir. Vaig seure sobre un vell televisor. Tot i això, després li ho vaig explicar.

—Ai, Amir… —va sospirar.

De la manera com van anar les coses, no vaig arribar a encaparrar-me gaire pel que havia passat.

Perquè al final d’aquella setmana el baba va agafar un refredat.

VA COMENÇAR amb tos de gos i el nas que li gotejava. Després se li va destapar el nas, però la tos persistia. Tossia al mocador i tot seguit se l’entaforava a la butxaca. Jo li anava al darrere perquè me’l deixés veure, però no hi havia manera. Odiava els metges i els hospitals. Que jo sabés, l’única vegada que el baba havia anat al metge va ser el cop que va agafar la malària a l’Índia.

Dues setmanes després el vaig enxampar tossint i esputant una flegma tacada de sang al lavabo.

—Quant de temps fa que fas això? —li vaig demanar.

—Què hi ha per sopar?

—Anem al metge.

Encara que el baba era un dels caps de la benzinera, l’amo no li havia ofert cap assegurança mèdica, i ell, imprudent, no hi havia insistit. Així que el vaig dur a l’hospital del comtat, a San José. El metge esprimatxat i ullerós que el va visitar es va presentar com un metge resident de segon any.

—Sembla més jove que tu, i més malalt que jo —va remugar el baba .

El resident ens va enviar a fer una radiografia pectoral. Quan la infermera ens va tornar a cridar, el resident estava emplenant un formulari.

—Porteu això al taulell de recepció —va dir mentre gargotejava el paper molt de pressa.

—Què és? —vaig preguntar.

—Un volant. —Gargot, gargot.

—Per a què?

—Per al pneumòleg.

—Què té?

Em va dirigir una mirada ràpida. Es va treure les ulleres i es va tornar a posar a gargotejar.

—Té una taca al pulmó dret. Vull que l’hi mirin.

—Una taca? —vaig dir. De cop, la sala es va empetitir.

—Càncer? —va preguntar el baba .

—Possiblement. De tota manera, és sospitós —va dir el doctor, distret.

—No ens en pot dir res més? —vaig demanar.

—De moment no. Primer necessito que li facin una TC, una tomografia computada, i després que el vegi el metge dels pulmons.

Em va donar el formulari del volant.

—Diu que el seu pare fuma, oi?

—Sí.

Va assentir amb el cap. Em va mirar a mi, després al baba i a mi una altra vegada.

—Els trucaran d’aquí a un parell de setmanes.

Li hauria volgut preguntar com se suposa que havíem de viure amb aquella paraula, sospitós , durant dues setmanes senceres. Com se suposa que havia de menjar, de treballar, d’estudiar? Com em podia enviar a casa amb aquella paraula?

Vaig agafar el formulari i el vaig entregar.

Aquella nit vaig esperar que el baba s’adormís i vaig plegar una manta per fer-la servir com a catifa d’oració. Vaig acotar el cap fins al terra i vaig recitar versos de l’Alcorà que ja tenia mig oblidats, versos que el mul·là ens havia fet memoritzar a Kabul. I vaig demanar pietat a un Déu que no estava segur que existís. Vaig envejar el mul·là, vaig envejar-ne la fe i la certesa.

Van passar dues setmanes i no ens va trucar ningú. I quan els vaig trucar jo em van dir que havien perdut el volant. Estava segur que l’havia entregat? Em van dir que tornarien a trucar en tres setmanes. Vaig remoure cel i terra fins que vaig aconseguir que ens rebaixessin l’espera per fer la TC de tres setmanes a una, i dues setmanes després vam anar a veure l’especialista.

La visita amb el pneumòleg, el doctor Schneider, anava bé fins que el baba li va demanar d’on era. El doctor Schneider va dir que era rus. El baba va perdre els estreps.

—Perdoni’ns, doctor —vaig dir, contenint el baba .

El doctor Schneider va somriure i va fer un pas enrere, amb el fonendoscopi encara a la mà.

—Baba , he llegit la biografia del doctor Schneider a la sala d’espera. Va néixer a Michigan, a Michigan! És americà, molt més americà del que tu i jo arribarem a ser mai.

—No m’importa on va néixer, és russi —va dir el baba . I va pronunciar l’últim mot fent una ganyota, com si fos una paraulota—. Els seus pares eren russi , els seus avis eren russi . Juro per la teva mare que li trencaré el braç si em torna a posar la mà a sobre.

—Els pares del doctor Schneider van fugir dels xorawi , que no ho veus? Van escapar!

Però el baba ja no m’escoltava. De vegades penso que l’única cosa que estimava tant com la seva difunta esposa era l’Afganistan, el seu difunt país. Gairebé vaig cridar empès per la frustració. Però vaig sospirar i em vaig dirigir al doctor Schneider:

—Em sap greu, doctor. Això no funcionarà.

El següent pneumòleg, el doctor Amani, era iranià, i el baba el va acceptar. El doctor Amani, un home de parla suau, amb el bigoti tort i una cabellera grisa, ens va dir que havia estudiat els resultats de l’escàner i que hauria de realitzar una broncoscòpia, extreure un fragment de massa pulmonar per analitzar-lo. Va programar la prova per a la setmana següent. Li vaig donar les gràcies i vaig ajudar el baba a sortir de la consulta, pensant que hauria de viure tota la setmana amb aquella paraula: massa , una paraula encara més sinistra que sospitós . Vaig pensar que tant de bo la Soraia fos allà amb mi.

Com Satanàs, el càncer tenia molts noms. El del baba s’anomenava «carcinoma de cèl·lules de gra de civada». Avançat. Inoperable. El baba va demanar al doctor Amani un pronòstic. El doctor Amani es va mossegar el llavi, va fer servir la paraula greu .

—Hi ha la quimioteràpia, esclar. Però seria només pal·liatiu.

—I això què vol dir? —va preguntar el baba .

El doctor Amani va sospirar.

—Vol dir que no canviaria el desenllaç, només el posposaria.

—Una resposta clara, doctor Amani. Gràcies —va dir el baba—. Però jo no vull quimioteràpia —va dir amb la mateixa expressió resolta de quan va deixar els tiquets de menjar sobre la taula de la senyora Dobbins.

—Però, baba…

—No em repliquis en públic, Amir. Mai. Qui et penses que ets?

LA PLUJA de què havia parlat el general Taheri al mercat va arribar una mica tard, però quan vam sortir de la consulta del doctor Amani, els cotxes que passaven esquitxaven d’aigua bruta la vorera. El baba va encendre un cigarret. Va fumar tota l’estona dins el cotxe de camí cap a casa.

Mentre introduïa la clau al pany de la porta d’entrada a l’edifici, vaig dir-li:

—M’agradaria que donessis una oportunitat a la químio, baba .

El baba es va ficar les claus a la butxaca, em va apartar de la pluja i em va empènyer sota el tendal ratllat de l’edifici. Em va posar la mà amb què sostenia el cigarret sobre el pit i em va dir:

—Bas! Ja ho he decidit.

—Però i jo què, baba ? Què se suposa que he de fer jo? —vaig dir. Els ulls se’m van començar a humitejar.

La cara molla del baba va fer una expressió de disgust. La mateixa expressió que li vaig veure el dia que, quan era petit, vaig caure, em vaig pelar els genolls i em vaig posar a plorar. Era el fet que jo plorés, el que el disgustava; com llavors, el vaig provocar amb el meu plor.

—Tens vint-i-dos anys, Amir! Ets un home dret i fet. Tu… —va obrir la boca, la va tancar i la va tornar a obrir. S’hi va repensar. Per sobre els nostres caps, la pluja repicava sobre el tendal—. Que què et passarà, dius? És el que he intentat ensenyar-te durant tots aquests anys: com no haver de fer-me mai aquesta pregunta.

Va obrir la porta. Es va tombar cap a mi:

—I una altra cosa: ningú ha de saber-ne res, d’això. Entesos? Ningú. No vull la compassió de ningú.

Després va desaparèixer dins el vestíbul. Es va passar la resta del dia fumant un cigarret darrere l’altre davant de la televisió. No sé qui o què volia desafiar. A mi? El doctor Amani? O potser el déu en qui no havia cregut mai?

DURANT UN TEMPS, ni tan sols el càncer va poder allunyar el baba dels encants. Seguíem fent la ruta de les garage sales cada dissabte, el baba conduïa i jo el guiava, i muntàvem la parada el diumenge. Làmpades de llautó. Guants de beisbol. Anoracs d’esquí amb la cremallera trencada. El baba saludava les coneixences del vell país i jo regatejava amb els compradors per un dòlar o dos. Com si qualsevol d’aquestes coses importés. Com si el dia que em quedaria orfe no s’acostés més i més cada cop que tancàvem la parada.

De vegades, el general Taheri i la seva dona passaven a veure’ns. El general, sempre tan diplomàtic, em saludava amb un somriure i em donava les dues mans. Però hi havia una nova reticència en el comportament de la khanum Taheri. Una reticència trencada només pels seus secrets somriures mig caiguts i les mirades furtives de penediment que em dirigia quan l’atenció del general estava ocupada amb alguna altra cosa.

Recordo aquell període com una època plena de «primeres vegades»: la primera vegada que vaig sentir el baba queixar-se al lavabo. La primera vegada que vaig trobar sang al seu coixí. En els tres anys que el baba feia que treballava a la benzinera, mai no hi havia trucat per dir que estava malalt. Una altra primera vegada.

Aquell any, per Halloween, el baba estava tan cansat el dissabte a mitja tarda que va haver d’esperar dins la furgoneta mentre jo sortia i comprava els trastos. El dia d’Acció de Gràcies es va retirar abans de migdia. Quan els trineus apareixien en els jardins de les cases i els flocs de neu queien sobre els pins d’Oregon, el baba es quedava a casa i anava jo sol amb la Volkswagen recorrent la península de punta a punta.

De vegades, als encants, els coneguts afganesos del baba feien comentaris sobre la pèrdua de pes que últimament havia experimentat. Primer eren positius. Fins i tot li preguntaven el secret de la seva dieta. Però després els comentaris positius es van aturar en veure que la pèrdua de pes no s’aturava. Quan els quilos es continuaven fonent. I fonent. Quan les galtes se li van xuclar. I les temples se li van enfonsar. I els ulls se li van amagar a les conques.

Un diumenge fred, poc després d’Any Nou, el baba estava venent una pantalla de làmpada a un filipí rabassut mentre jo remenava dins la furgoneta buscant-hi una manta per tapar-li les cames.

—Ep, noi! Aquest home necessita ajuda! —va dir el filipí alarmat. Em vaig girar i vaig veure el baba estès a terra. Tenia convulsions als braços i a les cames.

—Komak! —vaig cridar—. Que algú m’ajudi!

Vaig córrer cap al baba . Treia escuma per la boca i tenia la barba xopa de baves. Els ulls en blanc.

Un munt de gent va córrer cap a nosaltres. Algú va dir que era un atac epilèptic.

—Truqueu al 911! —va cridar algú altre.

Vaig sentir més soroll de passes que corrien. El cel s’enfosquia a mesura que la gent s’aglomerava al voltant nostre.

La saliva que treia el baba es va tornar vermella. S’havia mossegat la llengua. Em vaig agenollar al seu costat, li vaig agafar els braços i li vaig dir «Sóc aquí, baba , sóc aquí. Et posaràs bé. Sóc aquí amb tu», com si amb allò pogués aturar les convulsions. Com si els pogués dir que marxessin i deixessin en pau el meu baba . Vaig notar humitat als genolls. La bufeta del baba s’havia anat buidant. «Xxt, baba jan , sóc aquí. El teu fill és aquí».

EL METGE , un home amb la barba blanca i completament calb, em va fer sortir de l’habitació.

—Vull que mirem els escàners del seu pare plegats —em va dir.

Va posar les plaques en un visor que hi havia al passadís i va assenyalar amb la goma que hi havia a la punta del seu llapis les imatges del càncer del baba , com un policia que ensenya els forats de bala de l’assassí a la família de la víctima. El cervell del baba , en aquelles imatges, semblava una nou grossa crivellada per coses grises en forma de pilotes de tenis.

—Com pot veure, el càncer ha metastatitzat —em va dir—. Haurà de prendre esteroides per reduir la inflamació del cervell i medicaments anticonvulsius. I jo li recomanaria un tractament pal·liatiu. Sap a què em refereixo?

Li vaig dir que sí. M’havia convertit en un especialista sobre càncer.

—Molt bé, doncs —va dir. Va mirar el busca—. Ara me n’he d’anar, però em poden trucar si tenen qualsevol dubte.

—Gràcies.

Em vaig passar la nit assegut en una cadira al costat del llit del baba .

L’ENDEMÀ AL MATÍ, la sala d’espera que hi havia al costat de recepció era plena a vessar d’afganesos. El carnisser de Newmark, un enginyer que havia treballat amb el baba en la construcció de l’orfenat… Van anar passant en fila per saludar el baba i presentar-li els seus respectes en veu baixa. Tots li desitjaven una recuperació ràpida. El baba estava despert. Una mica grogui i cansat, però despert.

A mig matí el general Taheri i la seva senyora van venir també. La Soraia els seguia. Ens vam mirar l’un a l’altre i vam apartar la mirada alhora.

—Com està, amic meu? —va dir el general Taheri, i va agafar la mà del baba .

El baba va assenyalar la bossa de sèrum. Va fer un lleu somriure. El general també va somriure.

—No s’haurien d’haver molestat. Tots vostès —va dir el baba , amb la veu ronca.

—No és cap molèstia —va dir la khanum Taheri.

—En absolut. L’únic que importa ara és saber si necessita alguna cosa —va dir el general Taheri—. No necessita res, segur? Si li cal res, demani-m’ho, com si fos el seu germà.

Vaig recordar una cosa que el baba em va explicar sobre els paixtus: «Potser som massa tossuts, i sé que som massa orgullosos, però quan et cal ajuda, creu-me si et dic que no hi ha res millor que tenir un paixtu al costat».

El baba va fer que no amb el cap, recolzat al coixí.

—La vostra visita m’ha omplert els ulls de joia.

El general va somriure i va estrènyer la mà del baba amb força.

—I tu, Amir jan , com estàs? Necessites res?

La manera com em va mirar, l’amabilitat que hi havia en els seus ulls…

—No, gràcies, general sahib . Estic… —No vaig acabar la frase. Se’m va fer un nus a la gola i vaig començar a plorar. Vaig sortir de l’habitació.

Vaig plorar al passadís, al costat del visor on, la nit abans, havia vist la cara de l’assassí.

La porta de l’habitació es va obrir i en va sortir la Soraia. Va venir al meu costat. Duia uns texans i una dessuadora grisa. Portava els cabells deixats anar. Desitjava trobar el consol en el seus braços.

—Em sap molt de greu, Amir —em va dir—. Tots sospitàvem que hi havia alguna cosa que no anava bé, però no ens podíem imaginar que fos això.

—No volia que ho sabés ningú —vaig dir-li després d’eixugar-me els ulls amb la màniga.

—Necessites alguna cosa?

—No.

Vaig intentar somriure. Llavors ella em va agafar la mà. Era el nostre primer contacte. Jo també la hi vaig agafar. La vaig acostar a la meva cara. Als meus ulls. Després la vaig deixar anar.

—Serà millor que tornis a dins, o el teu pare em perseguirà.

Ella va somriure i va fer que sí amb el cap.

—Sí, hauria de tornar a dins.

Es va girar i va començar a caminar cap a la porta.

—Soraia.

—Sí?

—Estic molt content que hagis vingut. Això significa… molt per a mi.

LI VAN DONAR l’alta dos dies després. Van fer venir un especialista que anomenaven «oncòleg radioterapeuta» perquè intentés convèncer el baba de fer radioteràpia. El baba s’hi va negar. Van provar de convèncer-me a mi perquè el convencés. Però havia vist l’expressió del baba . Els vaig donar les gràcies, vaig signar els formularis i em vaig endur el baba a casa amb el meu Ford Torino.

Aquella nit, el baba estava estirat al sofà tapat amb una manta de llana. Li vaig portar una mica de te i ametlles torrades. Vaig agafar-lo amb els braços per l’esquena i el vaig incorporar massa fàcilment. Vaig notar-li els ossos de les espatlles amb els dits, eren tan fràgils com les ales d’un ocellet. El vaig tornar a tapar amb la manta fins al pit, on les costelles es feien presents sota aquella pell fina i pàl·lida.

—Puc fer alguna cosa més per tu, baba ?

—No, batxem . Gràcies.

Vaig seure al seu costat.

—Llavors em pregunto si tu podries fer una cosa per mi. Si no estàs massa cansat.

—De què es tracta?

—Vull que facis el khastegari . Vull que vagis a demanar la mà de la filla del general Taheri.

Els llavis ressecs del baba es van estirar per dibuixar un somriure. Un toc de verd en una fulla pansida.

—N’estàs segur?

—Més segur del que he estat mai en la vida.

—T’ho has rumiat bé?

—Balai , baba.

—Llavors, passa’m el telèfon. I la meva llibreteta.

Em vaig quedar astorat.

—Ara?

—Quan, llavors?

—D’acord —li vaig dir somrient. Vaig anar a buscar el bloc de notes negre on el baba apuntava els números de telèfon de tots els seus amics afganesos. Va buscar el dels Taheri. Va marcar i es va posar l’auricular a l’orella.

El cor em feia tombarelles dins el pit.

—Jamila jan ? Salam alaikum —va dir. Es va presentar. Va fer una pausa—. Molt millor, gràcies. Van ser molt amables de venir —va escoltar el que li deien a l’altre costat. Va fer que sí amb el cap—. Ho tindré present. Gràcies. El general sahib és a casa? —Pausa—. Gràcies.

El baba em va picar l’ullet. Em van venir ganes de riure. O de cridar. Em vaig posar un puny a la boca i me’l vaig mossegar. El baba va riure baixet, per sota el nas.

—General sahib , salam alaikum… Sí, molt millor… Balai… És molt amable. General sahib , li truco per demanar-li si els puc fer una visita demà al matí. És un assumpte que m’honora… Sí… A les onze en punt va bé. Fins llavors, doncs. Khoda jafez.

Va penjar. Ens vam mirar l’un a l’altre. Vaig esclatar a riure, i el baba també.

ES VA MULLAR els cabells i se’ls va pentinar cap enrere. El vaig ajudar a posar-se una camisa blanca neta i li vaig fer el nus de la corbata. Em vaig adonar de l’espai que sobrava entre el coll de la camisa i el seu. Vaig pensar en tots els espais buits que el baba deixaria enrere quan ja no hi fos, i això em va fer pensar en una altra cosa. No se n’havia anat. No encara. I aquell era un dia de bons pensaments. La jaqueta del vestit marró, el que havia dut per la meva graduació, li anava molt gran. El baba s’havia aprimat massa per tornar-la a omplir. Vaig haver d’arremangar-li les mànigues. Em vaig ajupir i li vaig nuar els cordons de les sabates.

Els Taheri vivien en una casa de planta baixa en una de les àrees residencials de Fremont. Era coneguda per la quantitat d’afganesos que allotjava. Tenia finestres en tribuna, la teulada de dos vessants, i un porxo amb testos plens de geranis. La furgoneta grisa del general estava aparcada al camí d’entrada.

Vaig ajudar el baba a baixar del Ford i vaig tornar a seure al volant. Va treure el cap per la finestreta del copilot i em va dir:

—Queda’t a casa. Et trucaré d’aquí a una hora.

—D’acord, baba . Bona sort.

El baba va somriure.

ME’N VAIG ANAR cap a casa. Pel retrovisor vaig veure el baba enfilant el camí d’entrada dels Taheri per complir amb el seu últim deure patern.

Anava amunt i avall per la sala d’estar del nostre apartament esperant la trucada del baba . Quinze passes de llarg. Deu passes i mitja d’ample. I si el general deia que no? I si m’odiava? Vaig anar a la cuina a mirar el rellotge del forn.

El telèfon va sonar just abans del migdia. Era el baba .

—I bé?

—El general ha acceptat.

Vaig deixar anar una glopada d’aire. Vaig seure. Em tremolaven les mans.

—De veritat?

—Sí, però la Soraia jan és a la seva habitació. Vol parlar amb tu abans.

—D’acord.

El baba va dir alguna cosa a algú i es va sentir un doble clic quan va penjar.

—Amir? —Era la veu de la Soraia.

—Salam.

—El meu pare ha dit que sí.

—Ho sé —vaig dir. Vaig canviar-me el telèfon de mà. Estava somrient—. Sóc tan feliç. No sé què dir.

—Jo també sóc molt feliç, Amir. No em puc creure que això estigui passant de veritat.

Vaig riure.

—Ho sé.

—Escolta’m —em va dir—. Et vull explicar una cosa. Una cosa que has de saber abans…

—Tant me fa el que sigui.

—Però ho has de saber. No vull que comencem amb secrets. I prefereixo ser jo mateixa qui t’ho expliqui.

—Si t’ha de fer sentir millor, explica-m’ho. Però no canviarà res.

Hi va haver una llarga pausa a l’altre costat del fil.

—Quan vivíem a Virgínia vaig fugir amb un home afganès. Jo tenia divuit anys, llavors. Era rebel… estúpida, i… ell estava ficat en drogues… Vam viure junts durant gairebé un mes. Tots els afganesos de Virgínia en parlaven.

»El padar ens va trobar. Va aparèixer a la nostra porta i… em va fer tornar a casa. Jo estava histèrica. Cridava. Xisclava. Li vaig dir que l’odiava…

»Però vaig tornar a casa i… —Es va posar a plorar—. Perdona’m. —Vaig sentir que deixava el telèfon i es mocava—. Ho sento. —Es va mocar de nou—. Quan vaig tornar a casa, vaig veure que la meva mare havia tingut un atac, tenia el costat dret de la cara paralitzat i… i em vaig sentir tan culpable. Ella no s’ho mereixia, allò. Poc després el padar ho va organitzar tot per traslladar-nos a Califòrnia. —Es va quedar en silenci.

—I com esteu ara el teu pare i tu?

—Sempre hem tingut les nostres diferències, i encara les tenim. Però li estic molt agraïda per haver-me vingut a buscar aquell dia. Crec que em va salvar. —Va fer una pausa—. Digues, et preocupa el que t’acabo d’explicar?

—Una mica —vaig dir. A ella li devia la veritat. No li podia mentir i dir-li que el meu orgull, el meu iftikhar , no estava gens ferit pel fet que ella ja hagués estat amb un altre home mentre que jo no me n’havia anat mai al llit amb una dona. Em preocupava una mica, però ja hi havia pensat molt les setmanes abans de demanar-li al baba que anés a fer el khastegari . I, al final, la pregunta que sempre se’m plantejava era aquesta: com podia jo, precisament jo, censurar algú pel seu passat?

—Et preocupa prou per canviar d’opinió?

—No, Soraia. Ni de bon tros —vaig dir-li—. Res del que m’has explicat canvia les coses. Vull casar-me amb tu.

Vaig sentir com es posava a plorar.

La vaig envejar. El seu secret s’havia destapat. Havia estat dit. Hi havia fet front. Vaig obrir la boca i gairebé vaig estar a punt de dir-li que havia traït en Hassan, l’havia mentit, l’havia fet fora i havia destruït una relació de quaranta anys entre el baba i l’Alí. Però no ho vaig fer. Vaig arribar a la conclusió que en molts aspectes la Soraia era molt més bona persona que jo. El coratge n’era un exemple.