QUINZE

TRES HORES DESPRÉS el meu vol va aterrar a Peshawar. Estava assegut sobre la tapisseria desgastada del seient del darrere d’un taxi ple de fum de tabac. El meu xofer, que fumava sense parar, era un homenet xop de suor que es va presentar amb el nom de Gholam. Conduïa tan tranquil, saltant-se totes les normes de circulació que calgués, evitant per un pèl de xocar contra altres vehicles i sense fer cap pausa en l’incessant torrent de paraules que li sortia de la boca.

—… terrible, el que ha passat en el seu país, yar . Jo crec que el poble afganès i el pakistanès són com germans. Els musulmans han d’ajudar els altres musulmans, així que…

Vaig desconnectar del que em deia i em vaig limitar a assentir amb el cap automàticament, per no ser descortès. Recordava Peshawar força bé, dels pocs mesos que el baba i jo hi vam viure l’any 1981. Ara ens dirigíem cap a l’oest per l’avinguda Jamrud. Vam passar pel davant del Cantonment , l’acantonament construït pels anglesos, amb aquelles cases esplèndides envoltades de parets altes. El pas del renou de la ciutat em va fer pensar en la ciutat com una versió més atrafegada, més massificada, de la Kabul que jo coneixia, i més particularment, en el Kotxeh Morgha , el mercat del pollastre, on en Hassan i jo solíem comprar patates amb chutney i aigua de cireres.

Els carrers estaven envaïts per ciclistes, vianants que anaven amunt i avall desordenadament, i rickshaws que petardejaven deixant anar un fum blavós, tots plegats serpentejaven a través d’una trama de carrerons i passatges estrets. Venedors barbuts embolicats amb mantes fines venien làmpades fetes amb pell d’animal, catifes, xals brodats, i objectes d’aram a les fileres de parades petites i comprimides. La ciutat era un esclat de sons; els crits dels venedors em ressonaven dins les orelles barrejats amb el so de la música índia, el petarrelleig dels rickshaws i la dringadissa de les campanetes dels carros tirats per cavalls. Olors intenses, agradables i no tan agradables, m’arribaven a través de la finestreta del cotxe: l’aroma especiada de les pakora i dels nihari , que tant agradaven al baba , mesclades amb la pudor dels motors dièsel, la ferum de podrit, deixalles i excrements.

Poc després de passar els edificis de maó vermell de la Universitat de Peshawar, vam endinsar-nos a la zona que el meu xofer xerraire va anomenar «la ciutat afganesa». Hi vaig veure confiteries i venedors de catifes, paradetes de kebab, nens amb les mans plenes de ronya que venien cigarrets, petits restaurants amb el mapa de l’Afganistan dibuixat als vidres, tot intercalat amb petites agències d’ajuda humanitària.

—Hi ha molts germans seus en aquesta zona, yar . Estan obrint negocis, però la majoria són molt pobres. —Va fer petar la llengua i va sospirar—. Bé, ja estem arribant.

Vaig pensar en l’última vegada que vaig veure en Rahim Khan, el 1981. Havia vingut a dir-nos adéu la nit que el baba i jo vam fugir de Kabul. Recordo el baba i ell abraçats al vestíbul, plorant sense fer soroll. Quan el baba i jo vam arribar als Estats Units, ell i en Rahim Khan van mantenir el contacte. Parlaven quatre o cinc cops l’any i, de vegades, el baba em passava el telèfon. L’últim cop que hi vaig parlar va ser després de la mort del baba , molt poca estona. Vam parlar només durant alguns minuts i la connexió es va tallar.

El conductor va fer cap a un edifici estret situat en una cantonada plena de gent, on dos carrers zigzaguejants es trobaven. Vaig pagar la carrera, vaig agafar la maleta i vaig caminar carrer amunt fins a la porta de relleus intricats. L’edifici tenia balcons de fusta amb els finestrons oberts, i de la majoria en penjava la bugada, estesa al sol. Vaig pujar les escales, que van grinyolar al meu pas fins a arribar al segon pis. Era l’última porta a la dreta, al final d’un passadís mal il·luminat. Vaig comprovar l’adreça al tros de paper que duia a la mà. Vaig picar a la porta.

EL PROFESSOR d’escriptura creativa de San Jose solia dir-nos el següent, sobre els clixés: «Fugiu dels clixés com de la pesta». I després reia el seu propi acudit. La resta de la classe també reia, però jo sempre vaig pensar que els clixés tenien una mala fama injustificada. Perquè, sovint, l’encerten de ple. Però la validesa de les expressions clixé és eclipsada per la naturalesa de l’expressió en tant que és un clixé. Per exemple: l’expressió fugir d’estudi . Res no podia descriure millor els primers moments de la meva trobada amb en Rahim Khan.

Vam seure en un matalàs aixafat arrambat a la paret que hi havia davant de la finestra que donava al carrer sorollós per on havia vingut. La llum del sol entrava esbiaixada i projectava un feix de llum triangular sobre la catifa afganesa que hi havia a terra. Només dues cadires plegables recolzades contra la paret i un petit samovar de coure que descansava al cantó oposat de l’habitació. El vaig agafar i vaig servir te per als dos.

—Com em va trobar? —vaig preguntar.

—No és pas difícil trobar la gent a Amèrica. Vaig comprar-me un mapa dels Estats Units i vaig trucar per demanar informació sobre les ciutats del nord de Califòrnia —va dir—. És meravellosament estrany veure’t com un home adult.

Vaig somriure i em vaig tirar tres terrossos de sucre al te. Vaig recordar que a ell li agradava negre i amarg.

—El baba no va tenir l’oportunitat de dir-li-ho, però em vaig casar fa quinze anys. —La veritat és que, en aquella època, el càncer del cervell del baba l’havia fet tornar oblidadís i negligent.

—Estàs casat? Amb qui?

—Es diu Soraia Taheri —vaig pensar en ella, a casa, amoïnada per mi. Sort que no estava sola.

—Taheri… de qui és filla?

Li ho vaig dir i va fer uns ulls com taronges.

—Ah, sí! Ja el recordo! El general Taheri no estava casat amb la germana d’en Xarif jan ? Com es deia…?

—Jamila jan .

—Balai! —va dir somrient—. Vaig conèixer en Xarif jan a Kabul, fa molt de temps, abans que marxés a Amèrica.

—Treballa per a l’INS des de fa molt de temps. Porta molts casos afganesos.

—Haiiii… —va sospirar—. Teniu fills la Soraia i tu?

—No.

—Oh —va xarrupar el te i no va preguntar res més. En Rahim Khan sempre havia estat la persona més instintiva que coneixia.

Li vaig parlar molt sobre el baba : la feina, els encants i com, al final, va morir feliç. Li vaig parlar dels meus estudis, dels meus llibres —llavors ja tenia quatre novel·les publicades. Allò el va fer somriure, em va dir que no ho havia dubtat mai. Li vaig dir que havia escrit històries curtes en el quadern de pell que m’havia regalat, però ell no recordava de quin quadern li parlava.

La conversa, inevitablement, ens va portar a parlar dels talibans.

—La situació és tan dolenta com diuen? —vaig preguntar.

—No, és pitjor. Molt pitjor —em va dir—. No et deixen ser humà. —En Rahim Khan va assenyalar una cicatriu que tenia sobre l’ull dret, que s’obria camí irregularment a través de la cella poblada—. Era un partit de futbol a l’estadi Ghazi el 1998. Kabul contra Mazar-i-Sharif, si no recordo malament, i, ja d’entrada, els jugadors tenien prohibit anar amb pantalons curts. «Exhibició indecent», suposo —va fer una rialla cansada—. Sigui com sigui, el Kabul va fer un gol i l’home que hi havia assegut al meu costat ho va celebrar cridant. De cop, un jove barbut que patrullava pels passadissos, que no aparentava més de divuit anys, se’m va acostar i em va donar un cop al front amb la culata del kalàixnikov. «Torna-ho a fer i et tallaré la llengua, burro vell!», em va dir. —En Rahim Khan es va passar un dit retorçat per la cicatriu—. Jo era prou vell per ser el seu avi i allà em tenies, amb la sang que em corria cara avall i demanant perdó a aquell fill de mala mare.

Li vaig servir més te. En Rahim Khan me’n va explicar encara més coses. Algunes ja les sabia, d’altres no. Em va explicar que, com havien acordat ell i el baba , el 1981 es va quedar a viure a la casa del baba —això ja ho sabia. El baba la hi va «vendre» poc abans que ell i jo marxéssim. En aquell temps el baba veia els problemes de l’Afganistan com una interrupció temporal de la vida quotidiana: les festes la casa de Wazir Akbar Khan i els pícnics a Paghman tornarien, segur. Així que va donar la casa a en Rahim Khan perquè en tingués cura fins que poguéssim tornar.

En Rahim Khan em va dir que, quan l’Aliança del Nord va ocupar Kabul entre el 1992 i el 1996, diferents faccions controlaven diverses parts de Kabul.

—Si anaves de la zona de Shar-e-Nau a Kereth-Parwan a comprar una estora, t’arriscaves a ser disparat per un franctirador o que un míssil et destrossés. I això si arribaves a passar tots els controls, esclar. Pràcticament necessitaves un visat per anar d’un barri a l’altre. La gent es quedava reclosa i pregava perquè el proper míssil no caigués sobre casa seva.

Em va explicar que la gent feia forats a les parets de les cases per poder creuar els carrers més perillosos anant d’una casa a l’altra. En altres zones, la gent es traslladava per túnels subterranis.

—Per què no va marxar? —li vaig preguntar.

—Kabul era casa meva. I encara ho és —va dir amb una rialleta—. Recordes el carrer que anava de casa vostra al Qixla , les barraques militars que hi havia al costat de l’escola Istiqlal?

—Sí. —Era la drecera que fèiem servir per anar a l’escola. Vaig recordar el dia que en Hassan i jo hi vam passar i un dels soldats va fer broma sobre la seva mare. En Hassan va plorar al cinema, després. Jo el vaig abraçar.

—Quan els talibans van entrar a la ciutat i en van fer fora l’Aliança, vaig ballar en aquell carrer —va dir en Rahim Khan—. I, creu-me, no vaig ser l’únic. La gent ho celebrava a Chaman, a Deh-Mazang, donava la benvinguda als talibans pel carrer, pujaven als tancs i posaven amb ells per fer-s’hi fotografies. La gent estava tan cansada de la lluita constant, tan cansada dels coets, dels trets, de les explosions… estava cansada de veure en Gulbuddin i els seus combatents, que disparaven contra qualsevol cosa que es mogués. L’Aliança va fer més mal a Kabul que els xorawi . Van destruir l’orfenat del teu pare, ho sabies?

—Per què? —vaig preguntar—. Per què van destruir l’orfenat? —Em vaig veure assegut al costat del baba el dia de la inauguració. El vent havia fet volar el seu barret d’astracan i tothom va riure. Després, quan va acabar el discurs, la gent es va aixecar i va aplaudir. I ara era només una pila de runes. Tots els diners que el baba s’hi havia gastat, totes les nits que va suar treballant en els plànols, totes les visites a les obres per assegurar-se que cada maó, cada biga, cada bloc de ciment estigués ben col·locat…

—«Danys col·laterals» —va dir en Rahim Khan—. No vulguis saber, Amir jan , el que va ser buscar entre les runes de l’orfenat. Hi havia parts dels cossos dels nens…

—Així doncs, quan els talibans van arribar…

—Eren herois —va dir en Rahim Khan.

—Portaven la pau, per fi.

—Sí, l’esperança és una cosa ben estranya. La pau. Però a quin preu?

Un atac de tos violent va interrompre en Rahim Khan i va sacsejar el seu cos demacrat endavant i endarrere. Quan va escopir en el mocador, de seguida es va tenyir de vermell. Vaig pensar que aquell era el millor moment de deixar de fugir d’estudi i ficar-nos de ple en la matèria.

—Com estàs? —li vaig preguntar—. Vull dir, de veritat, com et trobes?

—De fet, m’estic morint —va dir amb la veu rogallosa. Va tornar a tossir. Més sang al mocador. Es va eixugar els llavis i es va fregar el front, d’una templa gastada a l’altra, amb la màniga de la camisa. Em va dirigir una mirada fugaç. Quan va fer que sí amb el cap, vaig saber que ja m’havia llegit la propera pregunta a la cara—. No em queda gaire —va dir després d’agafar aire.

—Quant?

Es va encongir d’espatlles. Va tornar a tossir.

—No crec que arribi a final d’estiu.

—Deixi que el porti a casa amb mi. Puc trobar un bon metge. Cada dia descobreixen nous tractaments. Hi ha medicaments nous i tractaments experimentals, podríem apuntar-lo a un i… —Estava divagant, i ho sabia. Però era molt millor que posar-se a plorar, que probablement era el que, al capdavall, estava a punt de fer.

En Rahim Khan va riure, li faltaven els incisius inferiors. Era el riure més cansat que havia sentit mai.

—Veig que Amèrica t’ha encomanat l’optimisme que l’ha fet tan gran. Això està molt bé. Nosaltres, els afganesos, som gent malenconiosa, oi? Sovint ens delectem massa en el ghamkhori i l’autocompassió. Admetem la pèrdua, el patiment, ho acceptem com a part de la vida, fins i tot ho veiem necessari. Zendagi migzara , diem, la vida continua. Però ara jo no m’estic sotmetent al destí, estic essent pragmàtic. He visitat molts bons metges aquí i tots m’han donat la mateixa resposta. Jo hi confio i els crec. La voluntat de Déu existeix.

—L’únic que existeix és que el fas i el que no fas —vaig insistir jo.

En Rahim Khan va riure.

—Acabes de parlar com el teu pare. L’enyoro tant. Però aquesta és la voluntat de Déu. Existeix de veritat —va fer una pausa—. Però, hi ha una altra raó per la qual et vaig demanar que vinguessis. Et volia veure abans de morir, sí, però hi ha una altra cosa.

—El que vulguis.

—Saps tots aquells anys que vaig viure a la casa del teu pare després que marxéssiu?

—Sí.

—Doncs no estava sol. En Hassan vivia amb mi.

—En Hassan… —vaig dir.

Quan va ser l’últim cop que vaig pronunciar aquell nom? Els arpons punxeguts de la culpa van tornar a clavar-se dins meu, com si en dir aquell nom hagués trencat l’encanteri i els hagués alliberat per turmentar-me de nou. De cop, l’aire que hi havia en el minúscul pis d’en Rahim Khan es va fer massa espès, massa calent, massa carregat de les olors que arribaven del carrer.

—Vaig pensar a escriure’t per dir-t’ho abans, però no estava segur que tu volguessis saber-ho. M’equivocava?

La veritat era que no. La resposta falsa era que sí. Em vaig decantar per alguna cosa entremig:

—No ho sé.

Va tossir i va escopir una altra flegma de sang al mocador. Quan va ajupir el cap, vaig veure que hi tenia ferides amb crostes.

—T’he fet venir perquè et vull demanar una cosa. Et vull demanar que facis una cosa per mi. Però, abans, vull parlar-te d’en Hassan. Ho entens?

—Sí —vaig murmurar.

—Vull parlar-te’n. Vull explicar-t’ho tot. M’escoltaràs?

Vaig fer un gest afirmatiu.

Llavors en Rahim Khan va fer un glop de te. Va recolzar el cap a la paret i va començar a parlar.