VINT-I-TRES

ALGUNES CARES apareixen enmig del feix de llum. Em miren i desapareixen. M’examinen, em fan preguntes. Totes em fan preguntes. Sé qui sóc? Em fa mal alguna cosa? «Sí, sé qui sóc i em fa mal tot», els voldria dir, però parlar fa mal. Ho sé perquè fa algun temps, potser un any, potser dos, potser deu, vaig intentar parlar amb un nen que duia coloret a les galtes i els ulls pintats de negre. El nen. Sí, ara el puc veure. Som en una mena de cotxe, el nen i jo. No crec que condueixi la Soraia, perquè la Soraia mai no condueix tan de pressa. Li vull dir alguna cosa a aquest nen, alguna cosa. Sembla que sigui molt important que li ho digui, però no recordo què és això que li he de dir ni per què és tan important. Potser li vull dir que pari de plorar, que tot anirà bé. Potser no. Per alguna raó que no em ve al cap, vull donar les gràcies al nen.

Cares. Totes porten gorres verdes. Entren i surten del meu angle de visió. Parlen de pressa, fan anar paraules que no entenc. També sento altres veus, altres sorolls, altres xiulets i alarmes. I més cares. Cares que em miren. No en recordo cap, excepte la del fixador al cap i el bigoti de Clark Gable, la de la taca en forma d’Àfrica a la gorra. El senyor Estrella dels Serials. És divertit. Vull riure, però riure també fa mal.

M’apago.

DIU QUE ES DIU AIXA, «com l’esposa del profeta». Té els cabells grisosos, du la ratlla al mig i la cabellera recollida en una cua de cavall. Porta una arracada al nas en forma de sol i unes ulleres bifocals que fan que sembli que els ulls li sobresurten. Va vestida de verd, també, i té les mans suaus. Veu que l’estic mirant i em somriu. Em diu no sé què en anglès. Alguna cosa em fa punxades al pit.

M’apago.

HI HA UN HOME DRET al costat del meu llit. El conec. Té la pell fosca, i una barba llarga. És alt i prim. Porta un barret. Com en diuen, d’aquests barrets? Pakols ? El porta posat una mica de costat, com un personatge famós el nom del qual ara no em ve al cap. Conec aquest home. Em va portar en cotxe no sé on fa molts anys. El conec. Tinc algun problema a la boca. Sento un soroll com de bombolleig.

M’apago.

EM CREMA EL BRAÇ dret. La dona de les bifocals i l’arracada en forma de sol està inclinada sobre el braç, hi enganxa un tub de plàstic transparent. Em diu: «És potassi. Sembla una picada d’abella, oi?». Sí, ho sembla. Com es diu? Té alguna cosa a veure amb un profeta… També la conec de fa uns quants anys. Solia dur els cabells recollits en una cua de cavall. Ara els porta tots pentinats cap enrere i amb un monyo. La Soraia duia els cabells així el primer cop que vam parlar. Quan va ser allò? La setmana passada?

Aixa! Això mateix!

Em passa alguna cosa a la boca. I hi ha alguna cosa que em fa punxades al pit.

M’apago.

SOM AL MONT SULEIMAN, al Balutxistan, i el baba està lluitant cos a cos amb un ós negre. És el baba de la meva infantesa, en Tuphan agha , l’exemplar paixtu corpulent, no l’home pansit cobert amb mantes, les galtes xuclades i els ulls enfonsats. Rodolen pel terra cobert d’herba fresca, home i bèstia. Els rínxols marrons del baba voleien. L’ós rugeix, o potser és el baba . Voleien esquitxos de sang i de saliva; les urpes i les mans xoquen. Tots dos cauen estesos a terra amb un cop sord i el baba s’asseu a sobre del pit de l’ós, enfonsa els dits en el musell de l’animal. Mira cap a munt, cap a mi, i ho veig. Ell sóc jo. Jo lluito amb l’ós.

Em desperto, l’home morè i llargarut torna a ser a la vora del meu llit. Es diu Farid, ara ja me’n recordo. I el nen del cotxe també hi és. La seva cara em recorda la dringadissa d’uns cascavells. Tinc set.

M’apago.

M’apago i m’encenc contínuament.

RESULTA QUE L’HOME amb el bigoti de Clark Gable es deia doctor Faruqi. No era una estrella dels serials, no, sinó un cirurgià de cap i coll. Malgrat això, no podia deixar de pensar-hi com en un personatge anomenat Armand d’algun serial tòrrid ambientat en una illa tropical.

On sóc? Volia preguntar. Però no podia obrir la boca. Vaig arrufar les celles. Vaig grunyir. L’Armand somreia; tenia les dents d’un blanc nuclear.

—Encara no, Amir —em va dir—. Però aviat. Quan li treguin els filferros. —Parlava anglès amb un fort accent urdú.

«Filferros?».

L’Armand va creuar els braços; els tenia molt peluts. Vaig veure que duia una aliança d’or.

—Es deu estar preguntant on és, què li ha passat. És molt normal, l’estat postquirúrgic sempre és desorientador. Tranquil, de seguida li explico el que sé.

Li hauria volgut preguntar allò dels filferros. Postquirúrgic? On era l’Aixa? Volia que em somrigués, volia que m’agafés les mans amb les seves mans suaus.

L’Armand va arrufar el front i va arquejar una cella d’una manera lleugerament altiva.

—És en un hospital de Peshawar. Fa dos dies que és aquí. Ha patit unes ferides molt importants, Amir, li ho he de dir. De fet, té molta sort d’estar viu, amic meu. —Mentre deia això, movia el dit índex endavant i enrere com un pèndol—. La seva melsa ha patit una fractura; afortunadament, sobretot per a vostè, es tracta d’una fractura retardada, perquè tenia senyals d’un principi d’hemorràgia a la cavitat abdominal. Els meus col·legues de la unitat de cirurgia general van haver de realitzar una esplenectomia d’emergència. Si la fractura hagués estat immediata, s’hauria mort dessagnat. —Em va donar uns copets al braç que tenia connectat al sèrum i va somriure—. També té set costelles trencades, una de les quals li va causar un pneumotòrax.

Vaig arrufar les celles i vaig intentar obrir la boca. Em vaig recordar dels filferros.

—Això vol dir que té un pulmó foradat —va explicar-me l’Armand. Va estirar del tub de plàstic transparent que tenia a la meva esquerra i vaig tornar a sentir les punxades al pit—. Hem segellat la fuita amb aquest tub.

Vaig resseguir el tub que sortia del meu pit, per sota d’uns quants embenatges, i anava a parar a un contenidor amb unes columnes mig plenes d’aigua. El so de bombolleig que sentia venia d’allí.

—També ha patit diverses laceracions, és a dir, talls.

Li volia dir que ja sabia què volia dir «laceració», que jo era escriptor. Em vaig tornar a oblidar dels filferros i vaig voler obrir la boca.

—La pitjor laceració la tenia al llavi superior —va dir l’Armand—. Un impacte li va partir el llavi superior en dos, just per la meitat. Però no s’amoïni, els nois de cirurgia plàstica el van cosir i creuen que el resultat serà òptim. Tot i que sempre quedarà una petita cicatriu, això és inevitable.

»També hi havia una fractura orbital al costat esquerre, és a dir: just sota l’os de la conca de l’ull, i també ho vam haver d’arreglar. Els filferros que du a les mandíbules els podrem treure d’aquí a unes sis setmanes —va dir l’Armand—. Fins llavors només podrà ingerir líquids i batuts. Perdrà una mica de pes i durant uns dies parlarà com l’Al Pacino a la primera pel·lícula d’El padrí —va riure—. Però avui té una feina a fer. Sap de què es tracta? —Vaig fer que no amb el cap—. Avui ha de treure gasos. Quan els hagi tret, podrem començar a donar-li líquids. Sense pets no hi ha menjar —va dir rient de nou.

Més tard, l’Aixa va venir a canviar-me el sèrum i va aixecar el cap del llit tal com jo li havia demanat. Vaig pensar en tot el que m’havia passat. La melsa fracturada. Dents partides. El pulmó foradat. La conca d’un ull partida. Però mentre mirava un colom que picotejava molles de pa a l’ampit de la finestra, seguia pensant en una cosa que l’Armand/doctor Faruqi havia dit: «Un impacte li va partir el llavi superior en dos, just per la meitat». Just per la meitat. Com un llavi leporí.

EN FARID I EN SOHRAB em van venir a visitar l’endemà.

—Sap qui som, avui? Ens recorda? —em va dir en Farid, mig fent broma, mig seriosament.

Jo vaig fer que sí amb el cap.

—Al hamdullil·là! —va dir, radiant—. Doncs prou beneiteries.

—Gràcies, Farid —vaig dir amb les mandíbules tancades. L’Armand tenia raó, semblava l’Al Pacino a El padrí . I la llengua em sorprenia cada cop que treia el cap per algun dels espais buits que havien deixat les dents que m’havia empassat—. Vull dir, gràcies per tot.

Ell va fer un gest amb la mà i es va enrojolar una mica.

—Bas , no cal que em doni les gràcies per res —va dir.

Em vaig girar cap a en Sohrab. Duia roba nova: un pirhan tumban marró clar que li anava una mica gran i un casquet de color negre. Tenia el cap cot i jugava amb la sonda del sèrum que estava enrotllada al llit.

—No ens vam arribar a presentar com cal —vaig dir-li. Li vaig oferir la meva mà—. Jo sóc l’Amir.

El noi em va mirar la mà i després a mi.

—Vostè és l’Amir agha de qui m’havia parlat el pare? —em va preguntar.

—Sí.

Vaig recordar el que deia en Hassan en aquella carta: «Els he parlat molt de tu a la Farzana jan i a en Sohrab, sobre com vam créixer junts i com jugàvem i corríem pel carrer. Sempre riuen quan els explico les entremaliadures que solíem fer tots dos!».

—T’he de donar les gràcies a tu també, Sohrab jan —vaig dir-li—. Em vas salvar la vida.

En Sohrab va quedar en silenci. Vaig abaixar la mà en veure que no me la volia estrènyer.

—M’agrada la teva roba nova —li vaig dir com vaig poder.

—És del meu fill —va dir en Farid—. A ell ja li va petita. En canvi a en Sohrab li va prou bé, trobo. —M’havia dit que en Sohrab es podia quedar a casa seva fins que li trobéssim un lloc millor—. No tenim gaire espai, però què hi farem. No el puc deixar al carrer. A més, els meus fills s’hi entenen molt bé. Ha, Sohrab?

Però el noi seguia mirant a terra i enrotllant el tub del sèrum amb els dits.

—Li voldria preguntar… —va començar a dir en Farid, una mica dubitatiu—. Què va passar en aquella casa? Què va passar entre vostè i el talibà?

—Diguem que tots dos vam obtenir el que ens mereixíem.

En Farid va assentir, no va insistir. Em vaig adonar que en algun moment, després de deixar Peshawar per anar a l’Afganistan, ens havíem fet amics.

—Jo també et voldria preguntar una cosa.

—Digui.

De fet, no volia preguntar-ho, perquè em feia por la resposta.

—En Rahim Khan…

—Se n’ha anat.

El cor em va fer un salt.

—S’ha…

—No, simplement ha marxat. —Em va donar un tros de paper doblegat i una petita clau—. El masover em va donar això quan hi vaig anar per buscar en Rahim Khan. Em va dir que se n’havia anat l’endemà que marxéssim nosaltres.

—On ha anat?

En Farid va encongir les espatlles.

—El masover no ho sabia. Em va dir que en Rahim Khan va deixar aquesta carta i la clau per a tu, i va marxar. —Va mirar el rellotge—. Me n’he d’anar. Bia , Sohrab.

—El pots deixar aquí una estona? —li vaig demanar—. El pots venir a buscar després? —Em vaig girar cap a en Sohrab—. Et vols quedar aquí amb mi una estona més?

Ell va encongir les espatlles i no va dir res.

—Sí, i tant —va dir en Farid—. El vindré a buscar abans de la namaz del vespre.

HI HAVIA TRES PACIENTS més a la meva habitació. Dos homes grans, un amb una cama enguixada, l’altre xiulava quan respirava per l’asma, i un jove de quinze o setze anys a qui havien operat de l’apèndix. L’home gran de la cama enguixada ens mirava sense parpellejar, ens anava mirant, ara a mi, ara en Sohrab, que seia en un tamboret. Les famílies dels meus companys d’habitació —dones grans amb saluar kamiz de colors llampants, nens, homes amb casquets— entraven i sortien sorollosament de l’habitació. Portaven pakores, samoses, naan , biryani . De vegades la gent simplement es passejava per l’habitació, com l’home alt i barbut que va entrar abans que en Farid i en Sohrab arribessin. Anava embolicat amb una manta marró. L’Aixa li va demanar alguna cosa en urdú, però ell no li va fer cap cas i va fer un cop d’ull a l’habitació. Em va semblar que a mi em mirava més del que calia. Quan la infermera va tornar a parlar-li, ell es va girar i va marxar.

—Com estàs? —vaig preguntar a en Sohrab. Ell es va encongir d’espatlles i es va mirar les mans—. Tens gana? Aquella senyora m’ha donat un plat de biryani , però jo no me’l puc menjar —vaig dir-li. No se m’acudia res més—. El vols?

El noi va sacsejar el cap per dir que no.

—Vols parlar?

Va tornar a sacsejar el cap.

Vam estar allà asseguts en silenci durant una estona. Jo, reclinat al llit, amb dos coixins a l’esquena, i en Sohrab en un tamboret de tres potes al costat del llit. En algun punt em vaig adormir i, quan em vaig despertar, la llum del dia s’havia afeblit una mica, les ombres s’havien allargat, i en Sohrab continuava allí, assegut al meu costat. Seguia amb el cap cot, mirant-se les mans.

AQUELLA NIT, després que en Farid vingués a buscar en Sohrab, vaig desplegar la carta d’en Rahim Khan. Vaig esperar tant com vaig poder a llegir-la. Deia:

Em vaig eixugar els ulls amb la màniga de la bata de l’hospital. Vaig doblegar la carta i la vaig posar sota el matalàs.

«Amir, la seva meitat públicament legítima, la meitat que representava les riqueses que havia heretat i els privilegis de pecar amb impunitat que aquestes riqueses comportaven». Potser aquella era la raó per la qual la relació entre el baba i jo havia millorat als Estats Units. El fet de vendre quincalla per quatre rals, les feines humils que fèiem, l’apartament atrotinat on vivíem —que, de fet, era la versió americana d’una cabana. Potser, a Amèrica, quan el baba em mirava, veia en mi un trosset d’en Hassan.

«El teu pare, com tu, era una ànima torturada», havia escrit en Rahim Khan. Potser tenia raó. Tots dos havíem pecat i traït. Però el baba havia trobat la manera de crear bondat a partir del seu remordiment. I jo, què havia fet, a part de fer pagar la meva culpa a la mateixa gent a qui havia traït, i després intentar oblidar-ho tot? Què havia fet, a part de convertir-me en un insomne?

Què havia fet jo per arreglar les coses?

Quan la infermera —no l’Aixa, sinó una dona pèl-roja de qui no recordo el nom— va entrar amb una xeringa i em va demanar si necessitava una injecció de morfina, li vaig dir que sí.

EM VAN TREURE el tub del tòrax l’endemà a primera hora del matí, i l’Armand va donar ordres al personal perquè comencessin a deixar-me beure suc de poma. Vaig demanar un mirall a l’Aixa quan va deixar el got de suc al tocador que hi havia al costat del meu llit. Es va posar les bifocals a manera de diadema mentre corria la cortina per deixar que la llum del matí inundés l’habitació.

—Ara recordi —va dir per sobre de les espatlles— que tindrà molt més bon aspecte d’aquí a uns quants dies. El meu nebot va tenir un accident de moto l’any passat. Va arrossegar la cara per l’asfalt i se li va posar morada com una albergínia, tan guapo que era. Però ara ja torna a estar com una estrella de Lollywood.

Malgrat el consol de l’Aixa, mirar-me al mirall i veure la cosa en què s’havia convertit la meva cara em va deixar sense alè. Era com si algú m’hagués introduït la boca d’una bomba d’aire sota la pell i m’hagués inflat. Tenia els ulls embotornats i morats. El pitjor de tot era la boca, un manyoc morat i vermell, tot ple d’hematomes i punts de sutura. Vaig provar de somriure i vaig sentir una fiblada dolorosíssima als llavis. No somriuria durant un temps. Tenia punts a la galta esquerra, sota la barbeta i al front, just per sota del naixement dels cabells.

L’home vell de la cama enguixada va dir alguna cosa en urdú. Jo em vaig encongir d’espatlles i vaig sacsejar el cap. Ell es va assenyalar la cara, s’hi va donar uns copets i va fer un somriure ampli, un somriure desdentegat.

—Very good —va dir—. Inxal·là.

—Thank you —vaig murmurar.

En Farid i en Sohrab van entrar just en el moment en què vaig deixar el mirall. En Sohrab va seure al tamboret i va recolzar el cap a la barana lateral del llit.

—Amir, com abans el traguem d’aquí, millor —va dir en Farid.

—El doctor Faruqi diu…

—No, no de l’hospital. De Peshawar, vull dir.

—Per què?

—No crec que estigui gaire segur, aquí —va dir en Farid. Va abaixar la veu—: Els talibans tenen amics arreu. El buscaran.

—De fet, crec que ja han començat a fer-ho —vaig murmurar. De cop em va venir al cap l’home barbut que solia passejar-se per l’habitació i quedar-se palplantat mirant-me.

En Farid es va inclinar cap a mi.

—Tan aviat com pugui caminar, el duré a Islamabad. Allà tampoc estarà segur del tot, no hi ha cap lloc completament segur, al Pakistan, però serà millor que estar aquí. I com a mínim guanyarà una mica de temps.

—Farid jan , això tampoc pot ser segur per a tu. Crec que no t’haurien de veure més amb mi. Com a mínim durant un temps.

En Farid va fer un gest de despreocupació amb la mà.

—Els meus fills són joves, però són molt astuts. Saben com tenir cura de les seves mares i les seves germanes. A més, no he dit pas que pensi fer-ho de franc —va dir amb un somriure.

—No t’hauria pas deixat fer-ho, si t’hi haguessis ofert. —Vaig tornar a oblidar que no podia somriure i vaig forçar els llavis. Un filet de sang em va córrer barbeta avall.

»Et puc demanar un altre favor?

—Per vostè, mil favors més —va dir en Farid.

I, de cop, em vaig posar a plorar. Vaig fer unes glopades d’aire, amb les llàgrimes que em queien galta avall i em provocaven coïssor als llavis en carn viva.

—Què passa? —va dir en Farid, alarmat.

Em vaig tapar la cara amb una mà i vaig deixar l’altra alçada. Sabia que tota l’habitació m’estava mirant. Després, em vaig sentir cansat, buit.

—Ho sento —vaig dir.

En Sohrab em mirava amb el front arrugat. Quan vaig poder parlar de nou, vaig dir a en Farid el que necessitava.

—En Rahim Khan va dir que vivien aquí, a Peshawar.

—Potser me n’hauria d’apuntar els noms —em va dir en Farid, amb una mirada previnguda, com si es preguntés quin efecte podrien tenir les seves paraules en mi, aquell cop. Vaig escriure els noms de la parella anglesa de qui m’havia parlat en Rahim Khan en un tovalló de paper: John i Betty Caldwell.

En Farid es va ficar el paper doblegat a la butxaca.

—Els aniré a trobar tan aviat com pugui —em va dir. Es va girar cap a en Sohrab i li va dir—: A tu et passaré a buscar aquesta tarda. No facis cansar l’Amir agha , d’acord?

Però en Sohrab mirava per la finestra, on mitja dotzena de coloms que gallejaven amunt i avall per l’ampit, picotejaven la fusta i alguna molla de pa.

AL CALAIX DEL MIG del tocador que hi havia al costat del meu llit vaig trobar un National Geographic vell, un llapis rosegat, una pinta a la qual faltaven algunes pues i una altra cosa que estava intentant agafar. De l’esforç, la suor em regalimava per la cara. Un joc de cartes. Les havia comptat abans i, sorprenentment, estava complet. Vaig demanar a en Sohrab si hi volia jugar. No esperava que em respongués, i encara menys que jugués. Havia estat en silenci des que vam fugir de Kabul. Però va apartar la vista de la finestra i em va dir:

—L’únic joc a què sé jugar és el panjpar .

—Ui, doncs em sap molt de greu per tu, perquè jo sóc un gran mestre del panjpar . Tinc prestigi internacional.

En Sohrab va seure al tamboret al meu costat i li vaig donar les seves cinc cartes.

—Quan el teu pare i jo teníem la teva edat, jugàvem sovint a aquest joc. Sobretot a l’hivern, quan nevava i no podíem sortir de casa. Jugàvem fins que el sol es ponia.

Em va tirar una carta i en va agafar una de la pila. Jo l’anava mirant mentre ell es rumiava la jugada. Era com el seu pare en tants aspectes: com agafava les cartes en ventall amb les dues mans, com mig aclucava els ulls quan se les mirava, com gairebé mai mirava l’altra persona als ulls.

Vam jugar en silenci. Jo vaig guanyar la primera partida, vaig deixar que ell guanyés la següent, i vaig perdre les cinc següents amb totes les de la llei.

—Ets tan bo com el teu pare, potser fins i tot millor —vaig dir-li després de la meva última derrota—. De vegades el guanyava, però crec que era ell que es deixava guanyar. —Vaig fer una pausa abans de seguir parlant—. Al teu pare i a mi ens va criar la mateixa dona.

—Ja ho sé.

—Què… què et va explicar el pare, sobre nosaltres?

—Que vostè era el millor amic que havia tingut —va dir.

Jo anava jugant amb la jota de diamants entre els dits, la doblegava cap endavant i cap endarrere.

—Temo que no vaig ser tan bon amic com ell deia. Però m’agradaria ser el teu amic. Crec que tu i jo podem ser bons amics. Et semblaria bé? T’agradaria?

Li vaig posar la mà sobre el braç, amb suavitat, però ell es va sobresaltar. Va deixar les cartes i va enretirar el tamboret. Va tornar a la vora de la finestra. El cel era ple de franges de llum vermella i porpra mentre el sol es ponia a Peshawar. Des del carrer ens arribava el soroll dels clàxons dels cotxes, el bramul d’un ruc, el xiulet d’un policia. En Sohrab es va quedar immòbil sota la llum carmesí, prement el front contra els vidres i estrenyent els punys sota les aixelles.

L’Aixa tenia un assistent masculí que, aquella nit, em va ajudar a fer les primeres passes. Només vaig fer una volta a l’habitació, amb una mà arrossegava el carret del sèrum i amb l’altra m’aferrava al braç de l’assistent. Em va costar deu minuts arribar de nou al llit, i, quan ho vaig aconseguir, la incisió que tenia a l’estómac em bategava de dolor i estava absolutament xop de suor. Em vaig estirar al llit, panteixant i amb el cor que em retronava a les orelles. Trobava molt a faltar la meva dona.

L’endemà, en Sohrab i jo vam jugar al panjpar gairebé tot el dia, altra vegada en silenci. I el dia següent, també. Gairebé no parlàvem, només jugàvem al panjpar . Jo reclinat al llit i ell assegut al tamboret de tres potes. La rutina només es trencava quan em tocava caminar per l’habitació o anar al bany del final del passadís. Aquella nit, cap al tard, vaig somiar que l’Assef era a la porta de l’habitació de l’hospital amb la boleta de metall encara ficada a la conca de l’ull. I em deia: «Tu i jo som iguals. Tu et vas criar amb ell, però ets el meu germà bessó».

A PRIMERA HORA del matí del dia següent vaig dir a l’Armand que me n’anava.

—Encara és aviat per donar-li l’alta —va protestar el doctor. No duia la bata de cirurgià, aquell dia, sinó un vestit blau marí i una corbata groga. Els cabells, altre cop plens de fixador—. Encara està amb els antibiòtics intravenosos i…

—Me n’he d’anar —vaig insistir—. Estic molt agraït per tot el que tots vostès han fet per mi. De debò. Però me n’he d’anar.

—I on anirà?

—És millor que no li ho digui.

—Però si gairebé no pot caminar.

—Sí, puc caminar fins al final del passadís i tornar —vaig dir-li—. Estaré bé.

El pla era el següent: sortiria de l’hospital; agafaria els diners de la caixa forta i pagaria les despeses mèdiques; aniria amb el cotxe fins a l’orfenat i hi deixaria en Sohrab, amb en John i la Betty Caldwell; després, algú em portaria fins a Islamabad i canviaria els plans de viatge; esperaria uns quants dies a trobar-me una mica millor; volaria cap a casa.

Com a mínim aquell era el pla fins que en Farid i en Sohrab van arribar a l’hospital aquell matí.

—Els seus amics, els tals John i Betty Caldwell, no són a Peshawar —va dir en Farid.

Havia trigat deu minuts només per posar-me el pirhan tumban . El pit, allà on m’havien obert per inserir-hi el tub, em feia mal cada cop que aixecava el braç, i l’estómac em bategava quan m’acotava. Vaig ficar les poques pertinences que tenia en una bossa de paper marró. En acabar, esbufegava de l’esforç. Però, tot i així, vaig aconseguir enllestir-ho tot i estava esperant assegut a la punta del llit quan en Farid va arribar amb les males notícies. En Sohrab va seure al llit, al meu costat.

—On han anat? —vaig preguntar.

—No ho entén… —va dir en Farid sacsejant el cap.

—Perquè en Rahim Khan va dir que…

—He anat al consolat dels Estats Units —va dir en Farid mentre agafava la meva bossa—. Mai no hi ha hagut cap John ni cap Betty Caldwell a Peshawar. Segons el personal del consolat, no han existit mai. Com a mínim, no pas a Peshawar.

Al meu costat en Sohrab fullejava el vell National Geographic que havia rescatat del calaix.

VAM AGAFAR els diners del banc. El director, un home panxut amb taques de suor a les aixelles de la camisa, no parava de fer-me somriures i d’assegurar-me que ningú del banc no havia tocat els diners.

—Absolutament ningú —em va dir amb expressió seriosa mentre movia el dit índex de la mateixa manera en què ho havia fet l’Armand.

Creuar Peshawar en cotxe amb tants diners dins una bossa de paper va ser una experiència una mica esfereïdora. A més, jo sospitava de tots els homes amb barba que m’observaven, creia que eren talibans enviats per l’Assef. Dos factors es conjuraven en contra meva: hi ha un munt d’homes barbuts a Peshawar, i tothom observa l’altra gent.

—Què en farem, del noi? —va dir en Farid, mentre m’ajudava a caminar a poc a poc des de la tresoreria de l’hospital fins al cotxe. En Sohrab ens esperava al seient del darrere del Land Cruiser, observant el tràfic per la finestreta abaixada amb la barbeta recolzada als palmells de la mà.

—No es pot quedar a Peshawar —vaig dir panteixant.

—No, Amir agha , no es pot quedar —va dir en Farid. Havia llegit la pregunta que s’amagava rere les meves paraules—. Ho sento. Tant de bo…

—No passa res, Farid —vaig dir, esforçant-me per somriure—. Ja tens prou boques per alimentar.

Hi havia un gos al costat del cotxe, amb les potes del davant recolzades sobre una de les portes del darrere i remenant la cua. En Sohrab l’acariciava.

—De moment, crec que vindrà amb mi a Islamabad —vaig dir.

VAIG DORMIR gairebé tot el trajecte fins a Islamabad, prop de quatre hores. Vaig somiar molt i tot el que en recordava quan em vaig despertar era un garbuix d’imatges, bocins de records visuals que em passaven pel cap com les targetes en un fitxer rotatiu: el baba que marinava un xai per a la festa del meu tretzè aniversari. La Soraia i jo quan vam fer l’amor per primer cop, amb el sol sortint per l’est, el ressò de la música del casament encara a les orelles, i les seves mans pintades amb alquena enllaçades amb les meves. El cop que el baba ens va portar a en Hassan i a mi a un camp de maduixeres a Jalalabad —l’amo ens havia dit que en podíem menjar les que volguéssim mentre n’hi compréssim quatre quilos— i vam acabar tots dos amb mal de panxa. La foscor de la sang d’en Hassan —era gairebé negra— que li regalimava del cul dels pantalons. «La sang és poderosa, batxem». La khala Jamila que li donava copets al genoll de la Soraia i li deia «Déu sap el que es fa, batxem . Potser no havia de ser i ja està». En Hassan i jo que dormíem a la teulada de casa el meu pare. El baba que em deia que l’únic pecat que importava era el robatori: «Quan dius una mentida, robes el dret d’algú de saber la veritat». En Rahim Khan al telèfon que em deia que hi havia una manera de tornar a ser bo. «Hi ha una manera de tornar a ser bo»…