DEU

Març de 1981

UNA DONA JOVE es va asseure davant nostre. Duia un vestit verd oliva i es tapava la cara amb un xal negre per protegir-se del fred de la nit. Resava cada cop que el camió feia un bot o passava per un sot, i deixava anar un «Bismil·là!» cada vegada que el vehicle la sacsejava. El seu marit, un home corpulent amb pantalons bombatxos i un turbant blau cel, sostenia un infant amb un braç i amb la mà lliure passava el rosari. Movia els llavis mentre resava en silenci. N’hi havia d’altres, una dotzena, inclosos el baba i jo. Tots asseguts amb les maletes entre les cames, apinyats els uns contra els altres, gent estranya dins el remolc d’un vell camió rus cobert amb una lona.

Els budells se m’havien començat a remoure quan havíem deixat Kabul, poc després de les dues de la matinada. El baba no ho va dir mai, però jo sabia que el fet que em maregés cada vegada que anava en cotxe s’afegia a la meva llista de febleses, li ho veia a la cara. Es va avergonyir de mi un parell de cops que no vaig poder evitar queixar-me dels sotracs que em feia l’estómac. Quan el paio musculós del rosari —el marit de la dona que resava— em va preguntar si vomitaria, li vaig dir que segurament sí. El baba va mirar cap a un altre cantó. L’home va aixecar el tros de lona, va picar a la finestreta del conductor i li va dir que s’aturés. Però el conductor, Karim, un home escardalenc de pell fosca amb faccions de falcó i un bigoti com pinzells, va fer que no amb el cap.

—Som massa a prop de Kabul —va contestar—. Digui-li que es reforci l’estómac.

El baba va remugar. Li volia dir que em sabia greu, però de cop vaig començar a salivar i em va pujar un regust de bilis gola amunt. Em vaig girar, vaig aixecar la lona i vaig vomitar al lateral del camió. Al meu costat, el baba demanava perdó als altres passatgers. Com si el meu mareig fos un crim. Com si ja no et poguessis marejar quan feies els divuit. Vaig treure dos cops més abans que en Karim accedís a parar, sobretot perquè no li embrutés el camió, el mitjà amb el qual es guanyava la vida. En Karim es dedicava a transportar persones clandestinament. Era un negoci força lucratiu: treia gent de Kabul, ara ocupada pels xorawi , i la duia fins al Pakistan, un país relativament segur. Ens dirigíem a Jalalabad, uns cent setanta quilòmetres al nord-est de Kabul, on el seu germà, en Tur, que tenia un camió més gran amb un segon comboi de refugiats, esperava per sortir cap al pas de Khaiber i, d’allí, a Peshawar.

Érem a uns quants quilòmetres a l’est de les cataractes del Mahipar quan en Karim es va aturar a la cuneta. El Mahipar, que vol dir «peix volador», és un cim alt amb un congost escarpat que dominava la central hidroelèctrica que els alemanys van construir per a l’Afganistan el 1967. El baba i jo hi havíem passat en cotxe un munt de vegades de camí a Jalalabad, la ciutat dels xiprers i els camps de canya de sucre on els afganesos anaven de vacances a l’hivern.

Vaig baixar d’un bot per la part posterior del camió i vaig caure fent tentines al terraplè polsós del costat de la carretera. Tenia la boca plena de saliva, senyal que tindria més nàusees. Vaig caminar com vaig poder fins a la vora del penya-segat que s’abocava sobre la vall, embolcallada per la foscor. Em vaig ajupir amb les mans als genolls i vaig esperar que em vingués el vòmit. En algun lloc una branca va cruixir i es va sentir l’esgarip d’un mussol. El vent, suau i fred, xiulava entre les branques i removia els arbustos que esquitxaven el pendent. I des del fons arribava la remor esmorteïda de l’aigua que baixava saltironant per la vall.

Aturat al voral, vaig pensar en la manera com havíem deixat la casa on havia viscut tota la vida, com si anéssim a fer un mos: plats amb restes de kefta apilats a la pica de la cuina, la roba per rentar dins la cistella de vímet del vestíbul, els llits desfets, els vestits del baba penjats a l’armari. Els tapissos encara eren penjats a les parets de la sala i els llibres de la meva mare encara reposaven, aglomerats, als prestatges del despatx del baba . Els senyals de la nostra fuga eren subtils: la fotografia del casament dels meus pares havia desaparegut, i també la petita fotografia del meu pare amb el rei Zahir Xah i el cérvol mort. També faltaven algunes peces de roba als armaris. El quadern amb les tapes de pell que en Rahim Khan m’havia regalat cinc anys abans també havia desaparegut.

Al matí, en Jalaludín —el nostre setè servent en cinc anys— probablement pensaria que havíem anat a fer un tomb a peu o en cotxe. No li havíem dit res. Ja no podies confiar en ningú, a Kabul. A canvi d’una recompensa, o obligats per una amenaça, la gent es delatava mútuament, els veïns als veïns, els fills als pares, els germans als germans, els servents als amos, els amics als amics. Vaig pensar en l’Ahmad Zahir, el cantant que havia tocat l’acordió a la festa del meu tretzè aniversari. Havia fugit en cotxe amb uns amics i, més tard, algú n’havia trobat el cos a la carretera, tirat, amb un tret al clatell. Els rafiqs , els camarades, eren pertot arreu i havien dividit Kabul en dos bàndols: el dels que paraven l’orella i el dels que no. La qüestió era que ningú no sabia qui pertanyia a cada grup. Un comentari casual mentre el sastre et prenia les mides et podia dur a les masmorres de Poleh-charkhi. Si et queixaves sobre el toc de queda al carnisser, en un no res ja eres entre reixes amb la boca d’un kalàixnikov entre cella i cella. Fins i tot a taula, en la intimitat de casa seva, la gent havia de parlar mesurant molt bé el que deia: els rafiqs també eren a l’escola; ensenyaven als nens a espiar els seus pares, què havien de detectar i a qui ho havien de dir.

I jo, què feia en aquella carretera en plena nit? Hauria d’haver-me quedat al llit, sota els llençols, amb un llibre de puntes doblegades al meu costat. Allò devia ser un malson. Ho havia de ser. L’endemà al matí em llevaria, trauria el cap per la finestra i no hi hauria soldats russos d’aparença tètrica patrullant per les voreres, no hi hauria tancs rodant amunt i avall pels carrers de la meva ciutat amb les torretes girant com dits acusadors. No hi hauria runes, ni toc de queda, ni vehicles de l’exèrcit rus passejant-se pels basars. Llavors, darrere meu vaig sentir el baba i en Karim que, tot fent un cigarret, parlaven sobre el canvi de camió a Jalalabad. En Karim assegurava al baba que el seu germà tenia un camió gran «excel·lent, de primera qualitat», i que el camí fins a Peshawar seria un viatge de rutina. «Us hi podria portar amb els ulls tancats», va dir en Karim. Vaig sentir com li deia que ell i el seu germà coneixien els soldats russos i afganesos que treballaven als controls, i que havien arribat a uns acords «profitosos per a ambdues parts». Allò no era un malson. De sobte, com si fos el seu torn en el guió, un MiG va retronar mentre passava per damunt dels nostres caps. En Karim va llançar el cigarret i es va treure una pistola de la cintura. Va apuntar al cel i va fer el gest de disparar, va escopir a terra i va maleir el MiG.

EM VAIG PREGUNTAR on devia ser en Hassan. Llavors va passar l’inevitable. Vaig vomitar sobre uns matolls. L’estrèpit eixordador del MiG va ofegar el soroll de les arcades i els gemecs.

Vam arribar al control de Mahipar vint minuts després. El nostre xofer va parar el camió i va baixar per saludar les veus que s’apropaven. Passes en la grava. Intercanvi de paraules breu i ràpid. La claror d’un encenedor. «Spasiva».

Un altre cop l’encenedor. Algú va riure, era una rialla sorneguera tan estrident que em va fer saltar. El baba em va posar la mà a la cuixa per evitar que m’aixequés. L’home que reia es va posar a cantar, arrossegant les paraules i desafinant, una vella cançó de noces afganesa amb un fort accent rus:

Els talons d’unes botes van ressonar en picar contra l’asfalt. Algú va enretirar la lona de cop i tres cares van abocar-se a l’interior del camió. Una era la d’en Karim, les altres corresponien a dos soldats: un era afganès, l’altre era un rus somrient amb cara de buldog i un cigarret que li penjava del llavi. Darrere seu, una lluna de color marfil ho observava tot des del cel. En Karim i el soldat afganès van intercanviar unes quantes paraules en paixtu. Vaig entendre que deien alguna cosa sobre en Tur i la seva mala sort. El soldat rus va introduir el cap a la part posterior del camió. Encara taral·lejava la cançó de boda i feia repicar els dits sobre la porta del darrere. A la llum tènue de la lluna li vaig poder veure els ulls vidriosos mentre passejava la mirada per tots els passatgers. Malgrat el fred que feia, gotes de suor li lliscaven pel front. Va aturar els ulls en la dona del xal negre. Va dir alguna cosa en rus a en Karim sense deixar de mirar-la. En Karim, també en rus, va contestar secament i el soldat va replicar una resposta encara més seca. El soldat afganès va dir una altra cosa en un to més baix i conciliador. Però el soldat rus va fer un crit que va intimidar els altres dos. Notava com el baba se m’acostava a mi. En Karim es va aclarir la veu, va abaixar el cap. Ens va dir que el soldat volia mitja hora amb la dama del fons del camió.

La dona es va tapar la cara amb el xal i es va posar a plorar. El nen que el pare duia en braços també va començar a plorar. La cara del marit es va tornar tan pàl·lida com la lluna, suspesa al cel. Li va dir que demanés al «senyor soldat sahib» una mica de pietat, potser tenia una germana o una mare, potser també tenia una dona. El rus va escoltar en Karim i va bramar una sèrie de paraules.

—És el preu que hem de pagar perquè ens deixi passar —va dir en Karim. No podia mirar l’home a la cara.

—Però ja hem pagat una quantitat justa. Ell també se n’emporta una bona part —va dir el marit.

En Karim i el soldat rus tornaren a parlar.

—Diu…, diu que tot el que es paga té un recàrrec.

Llavors el baba es va aixecar. Em va tocar a mi posar-li la mà a la cuixa per provar de detenir-lo, però el baba la va refusar i va enretirar les cames. Quan es va posar dret, va eclipsar la lluna.

—Vull preguntar una cosa a aquest home —va dir el baba . Parlava amb en Karim, però mirava directament l’oficial rus—. Pregunti-li on té la vergonya.

El soldat i en Karim van parlar.

—Diu que això és la guerra. No hi ha vergonya, en temps de guerra.

—Digui-li que s’equivoca. La guerra no anul·la la decència. La necessita, fins i tot més que en temps de pau.

«Sempre has de ser l’heroi?», vaig pensar. El cor em bategava amb força. «No pots deixar-ho estar?». Però jo sabia que no podia, allò formava part de la seva naturalesa. El problema era que la seva naturalesa ens mataria a tots.

El soldat rus va dir alguna cosa a en Karim. Els seus llavis van dibuixar un somriure.

—Agha sahib —va dir en Karim—, aquests russi no són com nosaltres. No tenen ni idea de què és el respecte ni l’honor.

—Què ha dit?

—Que li agradaria molt ficar-li una bala dins el cos, gairebé tant com… —En Karim no va poder seguir, però va assentir amb el cap tot mirant cap a la dona que havia atret la mirada del guàrdia. El soldat va llençar el cigarret a mig fumar i va desenfundar la pistola. «I aquí és on morirà el baba ?», vaig pensar. «És així com serà?». Mentalment, vaig començar a resar una pregària que havia après a l’escola.

—Digui-li que entomaré un miler de bales abans que deixar que perpetuï una indecència com aquesta —va dir el baba .

La meva ment va retrocedir per un moment fins a aquell dia d’hivern de feia sis anys. Em vaig veure a mi traient el cap per la cantonada del carreró. En Kamal i en Wali agafaven en Hassan, estès a terra. Els músculs de les natges de l’Assef es contreien i es relaxaven, movia els malucs endavant i enrere. Quin gran heroi que havia estat jo, i tot per aquell estel. De vegades, jo també em preguntava si realment era fill del meu pare.

El rus amb cara de buldog va aixecar la pistola.

—Baba , seu, sisplau —vaig dir-li agafant-lo per la màniga—. Crec que et vol disparar de debò.

El baba em va enretirar la mà amb un cop.

—Que no t’he ensenyat res, jo? —va dir secament. I es va tornar a dirigir al soldat, que no deixava de somriure.

—Digui-li que serà millor que em deixi ben mort amb el primer tret, perquè si no moro el faré a bocins, que Déu maleeixi el seu pare!

El somriure del soldat rus no va desaparèixer de la seva cara quan va sentir la traducció. Va treure el fiador de la pistola. Va apuntar el canó cap al pit del baba . El cor em sortia per la boca. Vaig amagar la cara entre les mans.

La pistola va disparar.

«Ja està. Tinc divuit anys i estic sol al món. No tinc ningú més. El baba és mort i l’he d’enterrar. On l’enterraré? On aniré després?».

Però tot aquest remolí de pensaments es va aturar de sobte quan vaig obrir les parpelles i vaig veure el baba encara dempeus. Vaig veure un segon oficial rus amb els altres. La boca de la seva pistola apuntava cap al cel i fumejava. El soldat que havia volgut disparar al baba ja havia enfundat la seva arma. Arrossegava els peus. Mai no havia tingut tantes ganes de plorar i de riure a l’hora.

El segon oficial rus, robust i amb els cabells grisos, ens va parlar en un persa macarrònic. Ens va demanar disculpes pel comportament del seu camarada.

—Rússia els envia a lluitar —va dir—. Però són molt joves, i quan arriben aquí troben el plaer de les drogues —va dir mentre mirava el soldat més jove amb una expressió compungida, com la d’un pare desesperat pel mal comportament del seu fill—. Aquest està enganxat a les drogues. Intento aturar-lo… —Ens va saludar i va marxar.

Uns instants després, ja tornàvem a posar-nos en marxa. Vaig sentir una rialla i la veu del primer soldat, arrossegada i desafinada, que cantava la vella cançó de casament.

VAM VIATJAR en silenci durant uns quinze minuts abans que el marit de la dona jove s’alcés de cop i fes una cosa que jo ja havia vist fer a molta altra gent abans: va besar la mà del meu pare.

LA MALA SORT d’en Tur. Que no havien parlat d’això en aquella conversa a Mahipar?

Vam entrar a Jalalabad una hora abans que sortís el sol. En Karim ens va fer sortir de pressa del camió i ens va fer entrar en una casa de planta baixa que hi havia a la intersecció de dues carreteres de terra vorejades per altres cases semblants, acàcies i botigues tancades. Em vaig aixecar el coll de l’abric per protegir-me del fred mentre corríem cap a la casa arrossegant les nostres pertinences. Per alguna raó, recordo que vaig sentir olor de rave.

Un cop vam ser dins la casa, en aquella sala d’estar fosca i buida, en Karim va tancar la porta de l’entrada, va enretirar els llençols esparracats que feien de cortines. Va agafar aire i ens va donar la mala notícia: el seu germà Tur no ens podia dur a Peshawar. Pel que ens va dir, el motor del seu camió s’havia espatllat la setmana anterior i en Tur encara estava esperant les peces.

—La setmana passada? —va exclamar algú—. I si ho sabia per què ens ha portat fins aquí?

De sobte em va semblar veure de reüll alguna cosa que es movia. Tot seguit l’ombra d’algú que, com un llamp, va creuar l’habitació. La propera cosa que vaig veure va ser en Karim estampat contra la paret, amb les sandàlies penjant a mig metre del terra. Al voltant del coll hi tenia les mans del baba .

—Jo us diré per què —va dir el baba—. Perquè ell ha cobrat per aquesta part del viatge. Això és tot el que li importa. —En Karim feia sons guturals, mig ofegat. Li queien fils de saliva per la comissura dels llavis.

—Deixi’l, agha , que el matarà —va dir un dels passatgers.

—Això és el que intento —va dir el baba . El que no sabia cap de les altres persones que hi havia a la sala era que no feia broma. En Karim es removia i camejava. El baba va continuar ofegant-lo fins que la dona jove, la del soldat rus, li va demanar que parés.

Quan el baba el va deixar anar, en Karim va caure a terra i va rodolar. Intentava agafar aire. L’habitació es va quedar en silenci. Feia menys de dues hores el baba s’havia ofert a morir per salvar l’honor d’una dona que ni coneixia. Ara gairebé escanya un home fins a la mort, i ho hauria fet de bon grat si no arriba a ser per les súpliques de la mateixa dona.

Vam sentir una trompada a l’habitació del costat. No, no era al costat, era a sota.

—Què ha estat això? —va preguntar algú.

—Els altres —va dir en Karim panteixant, intentant respirar—. Al soterrani.

—Quant de temps fa que hi són? —va dir el baba , dempeus al costat d’en Karim.

—Dues setmanes.

—Em pensava que havies dit que el camió s’havia espatllat la setmana passada.

En Karim es va escurar la gola per parlar.

—Doncs devia ser l’altra setmana —va dir amb la veu ronca.

—Quant trigarà?

—Quant trigarà què?

—Quant trigarà en Tur a tenir les peces? —va repetir el baba cridant. En Karim es va encongir, però no va dir res. Sort que tot era a les fosques, no volia veure la mirada assassina del baba .

La fortor d’alguna cosa humida, com de florit, em va colpejar els narius quan en Karim va obrir la porta que conduïa al soterrani per uns graons escruixits. Vam baixar en fila índia. Els esglaons van grinyolar sota el pes del baba . Un cop dins aquell soterrani fred, em vaig sentir observat per ulls que parpellejaven en la foscor. Vaig veure cossos apinyats tot al voltant de la sala, la tènue llum d’un parell de làmpades de querosè retallava les seves siluetes sobre les parets. Se sentia un lleu murmuri de fons sota el so de gotes d’aigua que queien en algun lloc, i, alguna altra cosa, una cosa que feia rac-rac.

El baba va sospirar darrere meu i va deixar les bosses a terra.

En Karim ens va dir que seria qüestió d’un parell de dies, que arreglessin el camió. Llavors seguiríem el viatge cap a Peshawar. Cap a la llibertat. Cap a la seguretat.

El soterrani va ser la nostra casa durant tota la setmana següent. La tercera nit, vaig descobrir què era allò que feia rac-rac: rates.

QUAN ELS ULLS se’m van acostumar a la foscor, vaig comptar uns trenta refugiats dins del soterrani. Seiem els uns contra els altres tot al llarg de la paret. Menjàvem galetes salades, pa amb dàtils, pomes. Aquella primera nit tots els homes van resar junts. Un dels refugiats va demanar al baba per què no resava amb ells.

—Déu ens salvarà a tots. Per què no prega vostè també?

El baba va esnifar una mica de rapè. Va estirar les cames.

—L’única cosa que ens pot salvar té vuit cilindres i un bon carburador. —Allò va fer que cap dels homes tornés a parlar de Déu.

La primera nit, cap al tard, vaig descobrir que dues de les persones que eren allí amagades amb nosaltres eren en Kamal i el seu pare. Va ser força xocant, veure en Kamal assegut al soterrani a pocs metres de distància. Però quan ell i el seu pare van venir cap al nostre costat de l’habitació i vaig veure la cara d’en Kamal, la hi vaig veure clarament…

S’havia pansit, no hi havia cap altra manera de descriure allò. Va dirigir els ulls cap a mi amb una intenció buida, i no hi vaig veure cap senyal que m’haguessin reconegut. Tenia les espatlles encorbades i les galtes se li enfonsaven com si no tinguessin prou força per agafar-se a l’ós. El seu pare, que havia estat el propietari d’un cinema a Kabul, estava explicant al baba com, tres mesos enrere, una bala perduda havia perforat la templa de la seva dona i l’havia mort. Després va parlar-li d’en Kamal. Només en vaig sentir alguns fragments: «no l’hi hauria d’haver deixat anar sol…», «sempre tan ben plantat, ja se sap…», «eren quatre…», «va provar de fugir…», «Déu meu…», «el van agafar…», «li sortia sang per allà…», «els pantalons…», «no ha tornat a parlar…», «només mira…».

NO HI HAURIA cap camió, ens va dir en Karim després de tenir-nos tota una setmana tancats en aquell soterrani infestat de rates. El camió no es podia arreglar.

—Hi ha una altra opció —va dir en Karim alçant la veu entre les queixes. El seu cosí tenia un camió cisterna per transportar benzina i hi havia amagat gent un parell de vegades. Era a Jalalabad i segurament ens hi podria encabir a tots.

Tothom, menys una parella gran, va acceptar.

Vam marxar de nit. El baba , jo, en Kamal i el seu pare i els altres. En Karim i el seu cosí, un home mig calb que es deia Aziz i tenia les faccions anguloses, ens van ajudar a entrar dins la cisterna. Un per un, ens enfilàvem a l’extrem posterior del camió, pujàvem l’escaleta d’accés i lliscàvem cap a l’interior del tanc. Recordo que el baba , quan ja era a la meitat de l’escaleta, va tornar enrere, va saltar del camió i va agafar la capseta de rapè que duia a la butxaca, la va buidar i va agafar un grapat de pols de la carretera. Va besar la pols i la va ficar dins la capseta. Es va guardar la capseta dins la butxaca del pit de la camisa, a prop del cor.

PÀNIC.

Obres la boca. L’obres tant que les mandíbules et peten. Ordenes als teus pulmons que agafin aire, ARA, necessites aire; necessites aire ARA. Però les teves vies respiratòries t’ignoren. S’obstrueixen, s’estrenyen, es contrauen, i de sobte estàs respirant a través d’una palleta. La boca es tanca i els llavis s’arruguen i tot el que pots emetre és un so ronc, ofegat. Les mans et tremolen. En algun lloc una presa s’ha obert i un doll de suor freda t’inunda, et xopa tot el cos. Vols cridar. Cridaries si poguessis. Però per cridar has de respirar.

Pànic.

El soterrani era fosc. Però la cisterna de fuel era absolutament negra. Mirava a l’esquerra, a la dreta, amunt i avall, em passava les mans per davant els ulls i no veia ni rastre de cap moviment. Parpellejava i tornava a parpellejar. Res de res. L’aire no es podia respirar, era massa espès, gairebé sòlid. L’aire no hauria de ser sòlid. Volia allargar les mans i fer-lo a miques i omplir-me’n la tràquea. I aquella olor de benzina. Els ulls em coïen pels gasos, com si algú m’hagués arrancat les parpelles i m’hi refregués una llimona. El nas se m’encenia amb cada inspiració. Podies morir en un lloc com aquell, vaig pensar. Un crit em pujava pel coll, estava a punt de sortir, sortia…

I llavors un petit miracle. El baba em va estirar de la màniga i una resplendor verda va aparèixer enmig de la foscor. Llum! El rellotge de polsera del baba . Em vaig quedar amb els ulls enganxats a la llum verd fluorescent de les busques del rellotge. Tenia tanta por de perdre-les de vista que ni tan sols parpellejava.

A poc a poc vaig començar a ser conscient del que m’envoltava. Vaig sentir grunys, i pregàries en veu baixa. Vaig sentir un nen plorar, i la seva mare que el consolava. Algú va vomitar. Algú altre va maleir els xorawi . El camió es balancejava d’una banda a l’altra, amunt i avall. Els caps picaven contra el metall.

—Pensa en alguna cosa bona —em va dir el baba a cau d’orella—. En algun moment feliç.

Alguna cosa bona. Algun moment feliç… Vaig deixar viatjar la ment. Vaig deixar que em vingués un pensament al cap.

Divendres a la tarda a Paghman. Un camp d’herba esquitxat de moreres florides. En Hassan i jo dempeus amb els turmells enterrats en l’herba fresca. Jo estiro la corda i en Hassan fa girar la bobina a les mans plenes de durícies. Tenim els ulls fixats en l’estel que vola pel cel. No ens diem res, i no pas perquè no tinguem res a dir-nos, sinó perquè no cal dir res —és el que passa entre dues persones que han mamat del mateix pit. Una brisa pentina l’herba i en Hassan deixa rodar la bobina. L’estel gira, baixa en picat, s’atura. Les nostres ombres bessones dansen en l’herba onejant. Des d’algun lloc darrere d’una paret baixa de maons que hi ha a l’altre extrem del camp, sentim el so de veus que parlen i riuen i el xipolleig de l’aigua d’una font. I música, una tonada vella i familiar, crec que és «Ia Moula» interpretada per les cordes d’un rebab. Algú crida els nostres noms i diu que és l’hora de prendre el te i el pastís.

No recordo quin mes és, ni quin any. Només sé que aquell record vivia dins meu, un bocí perfectament encapsulat d’un passat feliç, una pinzellada de color en el llenç gris i estèril en què s’havien convertit les nostres vides.

LA RESTA DEL VIATGE la tinc fragmentada en flaixos i bocins de memòria que vénen i se’n van, gairebé tot són sons i olors: MiG que passen tronant per sobre nostre; ràfegues de metralletes; un ruc bramant a prop, els esquellots i els bels d’unes ovelles; el cruixit de la grava sota les rodes del camió; el plor d’un nen en la foscor; la ferum de gasolina, vòmit i merda.

La propera cosa que recordo és la llum encegadora del matí mentre sortia de la cisterna del camió. Recordo que vaig alçar la cara cap al cel, amb els ulls mig tancats i respirant com si l’aire s’hagués d’acabar. Em vaig estirar al marge de la carretera polsosa, a prop d’un penya-segat rocallós, vaig mirar enlaire, cap al cel gris del matí, donant gràcies per l’aire, donant gràcies per la llum, donant gràcies per ser viu.

—Som al Pakistan, Amir —va dir el baba . Era dret al meu costat—. En Karim diu que avisarà un autobús perquè ens porti a Peshawar.

Em vaig posar de bocaterrosa. Continuava estirat en la pols freda i vaig veure les nostres maletes a banda i banda dels peus del baba . A través de la ve baixa invertida que formaven les seves cames, vaig veure el camió parat al marge de la carretera, i els altres refugiats que anaven baixant l’escaleta del darrere. Una mica més enllà, la carretera de terra es desplegava a través de camps com llençols plomissos sota el cel gris, i desapareixia darrere d’una línia de turons de formes arrodonides. A mig camí, passava per un poblet penjat al capdamunt d’una carena tocada pel sol.

Vaig fer tornar els ulls a les maletes. Em feien sentir trist pel baba . Després de tot el que havia construït, planejat, lluitat, cuidat, somiat, allò era el resum de la seva vida: un fill decebedor i dues maletes.

Algú cridava. No, no cridava, es planyia. Vaig veure tots els passatgers formant una rotllana, vaig sentir veus agitades. Algú va dir «els gasos». Algú altre va dir el mateix. El plany va transformar-se en un esgarip esqueixat.

El baba i jo ens hi vam acostar corrents i ens vam obrir pas fins al mig de la rotllana. El pare d’en Kamal era assegut a terra amb les cames encreuades, gronxant i besant la cara cendrosa del seu fill.

—No respira! El meu noi no respira! —cridava. El cos sense vida d’en Kamal descansava sobre la falda del seu pare. La seva mà dreta, oberta i flàccida, es balancejava al ritme dels sanglots de l’home—. El meu noi! No pot respirar! Al·là, ajuda’l!

El baba es va agenollar al seu costat i li va passar un braç per sobre les espatlles. Però el pare d’en Kamal el va empènyer i va sortir disparat cap a en Karim que era a prop, amb el seu cosí. El que va passar a continuació va ser massa ràpid i massa curt per dir-ne batussa. En Karim va fer un crit de sorpresa i va recular. Vaig veure un braç que feia un gir, una cama que clavava una coça. Un moment després, el pare d’en Kamal tenia la pistola d’en Karim a la mà.

—No em mati! —va cridar en Karim.

Però abans que cap de nosaltres pogués dir res, el pare d’en Kamal es va ficar el canó de la pistola a la boca. No oblidaré mai l’eco d’aquella explosió. Ni l’esclat de llum ni els esquitxos de sang.

Em vaig tornar a doblegar a la vora de la carretera, un altre cop, colpit per les nàusees. Però tenia l’estómac buit.