CINC

ALGUNA COSA va espetegar com un tro. El terra es va moure una mica i vam sentir el ra-ta-ta-tà d’una arma de foc. «Pare!», proferí en Hassan. Ens vam posar drets d’un bot i vam sortir rabent de la sala d’estar. Vam trobar l’Alí ranquejant frenèticament amunt i avall del vestíbul.

—Pare! Què és aquest soroll? —va cridar en Hassan, amb els braços estesos cap al seu pare.

L’Alí ens va abraçar a tots dos. Una llum blanca va llampeguejar, va encendre el cel de color de plata. Va tornar a llampeguejar seguida d’un ràpid staccato de trets.

—Estan caçant ànecs —ens va dir l’Alí amb la veu ronca—. Cacen ànecs de nit, sabeu? No tingueu por.

Una sirena es va disparar en la distància. En algun lloc uns vidres es van esmicolar i algú va cridar. Sentia gent al carrer, s’havien despertat de cop i segurament encara anaven en pijama, amb els cabells esbullats i els ulls inflats. En Hassan plorava. L’Alí l’estrenyia fort, l’agafava amb tendresa. Més tard em convenceria a mi mateix que no havia tingut enveja d’en Hassan. Gens.

Vam romandre arraulits fins a primera hora del matí. Els trets i les explosions van durar menys d’una hora, però ens havien deixat aterrits, perquè cap de nosaltres havia sentit mai trets al carrer. Eren sons estranys, per a nosaltres. Encara no havia nascut la generació de nens afganesos les orelles dels quals no coneixerien altra cosa que el so de les bombes i la metralla. Arraulits tots tres al menjador i esperant que sortís el sol, cap de nosaltres no sospitava que s’havia acabat un estil de vida. El «nostre» estil de vida. No seria una cosa immediata, però aquell era el començament del final. El final —el final «oficial»— arribaria abans de l’u d’abril de 1978 amb el cop d’estat comunista i, després, el desembre de 1979, quan els tancs russos desfilarien pels mateixos carrers on en Hassan i jo solíem jugar, i portarien la mort d’afganesos que jo coneixia marcant el principi d’una era sagnant que encara avui perdura.

Just abans de l’alba, el cotxe del baba va aparèixer pel camí de l’entrada. Vam sentir com tancava la porta d’un cop i les seves passes, que ressonaven i s’afanyaven escales amunt. Llavors va aparèixer al llindar de la porta i vaig veure alguna cosa en el seu rostre. Una cosa que encara no distingia amb claredat perquè no l’havia vist mai abans: la por.

—Amir! Hassan! —va exclamar mentre corria cap a nosaltres amb els braços oberts—. Van bloquejar les carreteres i el telèfon no funcionava! Estava tan amoïnat!

Vam deixar que ens embolcallés amb els seus braços i, per un breu instant, em vaig alegrar del que fos que hagués passat aquella nit.

NO ESTAVEN CAÇANT ànecs. Segons vam saber després, no van caçar gairebé res, aquella nit del 17 de juliol de 1973. Quan Kabul es va despertar el matí següent es va trobar que la monarquia era cosa del passat. El rei Zahir Xah se n’havia anat a Itàlia. En la seva absència, el seu cosí, Daüd Khan, havia posat fi a un regnat de quaranta anys amb un cop d’estat incruent.

Recordo que l’endemà al matí en Hassan i jo sèiem al peu de la porta del despatx del meu pare mentre el baba i en Rahim Khan bevien te negre i escoltaven les últimes notícies del cop d’estat a Ràdio Kabul.

—Amir agha ? —va xiuxiuejar en Hassan.

—Què?

—Què és una república?

Vaig arronsar les espatlles.

—No ho sé.

A la ràdio del baba repetien aquesta paraula, república , tota l’estona.

—Amir agha ?

—Què?

—«República» vol dir que el pare i jo haurem de marxar?

—No ho crec —vaig respondre en veu baixa.

En Hassan hi va pensar una mica.

—Amir agha ?

—Què?

—No vull que ens facin fora, al pare i a mi.

Vaig somriure.

—Bas , beneit. Ningú no et farà fora.

—Amir agha ?

—Què?

—Vols que pugem al nostre arbre?

El meu somriure es va eixamplar. Aquell era un altre dels punts forts d’en Hassan. Sempre sabia dir les paraules justes en el moment precís. Les notícies de la ràdio s’estaven tornant molt avorrides. En Hassan va anar a la seva barraca a preparar-se i jo vaig anar a la meva habitació per agafar un llibre. Després vaig passar per la cuina, em vaig omplir les butxaques de pinyons i vaig sortir per trobar-me amb en Hassan, que m’esperava. Vam traspassar corrent les portes del davant i vam dirigir-nos cap al turó.

Vam passar pel carrer residencial i quan ja travessàvem el descampat que duia al turó, de sobte, un roc va colpejar l’esquena d’en Hassan. Ens vam girar i el cor em va fer un salt. L’Assef i dos dels seus amics, en Wali i en Kamal, venien cap a nosaltres.

L’Assef era el fill d’un dels amics del meu pare, en Mahmud, un pilot de línies aèries. La seva família vivia uns quants carrers al sud de casa nostra, en un complex residencial de luxe ple de palmeres i protegit per uns murs altíssims. Si eres un nen i vivies a la zona de Wazir Akbar Khan de Kabul, coneixies l’Assef i el seu puny americà d’acer, amb una mica de sort, no per experiència personal. De mare alemanya i pare afganès, l’Assef, d’ulls blaus i cabells rossos, era molt més alt que els altres nens. La seva fama de salvatge, guanyada a pols, el precedia arreu on anava. Flanquejat pels amics obedients, rondava pel veïnat com un khan que es passeja per les seves terres amb el seu seguici servil. La seva paraula era la llei, i si necessitaves una petita lliçó legal, aquell puny americà era l’eina ideal per fer-t’ho entendre. Un cop vaig presenciar com feia servir el puny amb un nen del districte de Karteh-Car. No oblidaré mai els ulls blaus de l’Assef. Espurnejaven amb una brillantor malaltissa i somreia, com somreia, mentre apallissava aquell pobre noi fins a deixar-lo inconscient. Alguns nois de Wazir Akbar Khan el van batejar amb el nom d’Assef Goixkhor , Assef el Menjaorelles. Per descomptat, cap d’ells no s’atrevia a dir-li-ho a la cara, llevat que volguessin fer la mateixa fi que el pobre noi que va inspirar aquell sobrenom, que després de barallar-se amb l’Assef per un estel va haver d’anar a pescar la seva orella en un regueró ple de fang. Anys després vaig aprendre la paraula anglesa que descrivia el tipus de criatura que era l’Assef, una paraula per a la qual no existeix un bon equivalent en persa; sociopath , sociòpata.

De tots els nens del barri que torturaven l’Alí, l’Assef era de llarg el més despietat. Era, de fet, el creador del malnom Babalú, «Ei, Babalú, qui t’has menjat avui? Eh? Au, va, Babalú, fes-nos un somriure!». I el dia que estava especialment inspirat ho amania tot plegat una mica més. «Ei, tu, Babalú-nas-aixafat, qui t’has menjat avui? Va, digues, ruc d’ulls esgaiats!».

Ara caminava cap a nosaltres, amb les mans a la cintura, i feia aixecar pols del terra amb les vambes.

—Bon dia, kunis ! —va exclamar l’Assef, saludant amb la mà. «Marietes», aquest era un altre dels seus insults favorits.

En Hassan s’amagava darrere meu a mesura que els tres nois, que eren més grans que nosaltres, s’acostaven. Es van aturar davant nostre, tres nois alts vestits amb texans i samarreta. El més alt de tots, l’Assef, amb els braços encreuats a l’altura del pit i una mena de somriure salvatge als llavis. No era el primer cop que em passava pel cap que l’Assef no devia estar gaire bé del cap. També vaig pensar que era afortunat que el baba fos el meu pare, l’única raó, crec, per la qual l’Assef s’havia abstingut de ficar-se massa amb mi. Va apuntar en Hassan amb la barbeta.

—Ei, Nas-aixafat —li va dir—, com està en Babalú?

En Hassan no va dir res i va fer una altra passa darrere meu.

—Heu sentit les notícies, nois? —va dir l’Assef sense perdre el somriure—. El rei se n’ha anat. Bon vent! Llarga vida al president! El meu pare coneix en Daüd Khan. Ho sabies, això, Amir?

—El meu pare també el coneix —vaig dir. En realitat, no en tenia ni idea.

—«El meu pare també el coneix». —L’Assef em va escarnir amb una veu somicant.

En Kamal i en Wali van cloquejar a l’uníson. Tant de bo el meu pare hagués estat allí.

—Bé, en Daüd Khan va sopar a casa nostra l’any passat —va prosseguir l’Assef—. Què et sembla això, Amir?

Em vaig preguntar si algú ens sentiria cridar des d’aquell remot tros de terra. Fins a casa del baba hi havia un quilòmetre ben bo. Tant de bo ens haguéssim quedat a casa.

—Saps què li diré a en Daüd Khan la propera vegada que vingui a sopar a casa? —va dir l’Assef—. Hi tindré una petita conversa, d’home a home, mard a mard . Li diré el que li vaig dir a la meva mare sobre en Hitler. Ara, tenim un líder. Un gran líder. Un home amb visió de futur. Li diré a en Daüd Khan que recordi que si haguessin deixat que en Hitler acabés el que havia començat, avui el món seria un lloc millor.

—El baba diu que en Hitler era boig, que va ordenar que matessin un munt de gent innocent. —Abans que em pogués tapar la boca amb la mà em vaig sentir dient això.

L’Assef va fer una rialleta.

—Parles com la meva mare, i ella és alemanya; ho hauria de saber millor que ningú. Però ells volen que et creguis això, oi? No volen que sàpigues la veritat.

No sabia qui eren «ells», ni quina veritat estaven amagant, ni volia saber-ho. Vaig desitjar no haver dit res. Vaig desitjar de nou alçar la mirada i veure el baba venint cap al turó.

—Has de llegir llibres que no ens donen a l’escola —va dir l’Assef—. Jo els he llegit i m’han fet obrir els ulls. Ara tinc una visió, i la compartiré amb el nostre nou president. Saps quina és?

Vaig fer que no amb el cap. M’ho diria igualment; l’Assef sempre responia les seves pròpies preguntes.

Aquells ulls blaus es van girar cap a en Hassan.

—L’Afganistan és la terra dels paixtus. Sempre ho ha estat i sempre ho serà. Som els veritables afganesos, els afganesos purs, no el Nas-aixafat aquest d’aquí. La seva gent contamina la nostra pàtria, la nostra watan . Ens embruten la sang —va fer un ampli gest amb les mans, grandiloqüent—. Jo dic: l’Afganistan per als paixtus. Aquesta és la meva visió.

L’Assef em va tornar a mirar. Tenia l’aire d’algú que es desperta d’un somni.

—Massa tard per a en Hitler —va dir—, però no per a nosaltres.

Va agafar alguna cosa de la butxaca del darrere dels texans.

—Demanaré al president que faci el que el rei no va tenir els quwat de fer. Netejar l’Afganistan de tots els hazares bruts i kassif .

—Deixa’ns marxar, Assef —li vaig demanar. Odiava que la veu em tremolés d’aquella manera—. No t’hem molestat.

—Oh, i tant que m’heu molestat —va dir l’Assef. I vaig veure, amb el cor encongit, què havia tret de la butxaca. Esclar. El puny americà reflectia els rajos de sol—. M’esteu molestant molt. De fet, tu em molestes més que el hazara aquest. Com pots parlar amb ell, jugar amb ell, deixar que et toqui? —va dir, amb una veu que traspuava repulsió.

En Wali i en Kamal van assentir i van donar-li la raó amb un parell de grunys. L’Assef va mig tancar els ulls i va sacsejar el cap. Quan va tornar a parlar, la seva veu sonava tan perplexa com la seva expressió:

—Com pots anomenar-lo «amic»?

«Però si no és el meu amic!», vaig estar a punt de deixar-li anar. «És el meu servent!». De debò pensava allò? No, esclar que no. No. Jo tractava bé en Hassan, com si fos un amic, o fins i tot millor, el tractava com un germà. Però llavors, per què quan venien a casa els amics del baba amb els seus fills, per què no incloïa en Hassan en els nostres jocs? Per què jugava amb en Hassan només quan estàvem sols?

L’Assef es va posar el puny americà. Em va clavar una mirada glaçada.

—Tu ets part del problema, Amir. Si els idiotes com tu i el teu pare no deixessin entrar aquesta gent, a hores d’ara ja ens n’hauríem desfet. Ja estarien tots podrint-se a Hazarajat, allà d’on vénen. Sou una desgràcia per a l’Afganistan.

Vaig mirar-lo als ulls, els tenia embogits, i vaig veure que ho faria. Sí, em volia fer mal. L’Assef va aixecar el puny i va venir cap a mi.

De cop vaig notar un moviment ràpid a l’esquena. De reüll vaig veure en Hassan. S’ajupí i s’aixecà veloçment. L’Assef va desviar la mirada cap a alguna cosa darrere meu i va obrir els ulls com taronges. Vaig veure la mateixa mirada d’astorament als rostres d’en Kamal i en Wali, que també van veure què passava.

Em vaig girar i em vaig trobar cara a cara amb el tirador d’en Hassan. El tenia a la mà, amb la goma tensada al màxim. A la copa hi tenia una pedra de la mida d’una nou. En Hassan apuntava el tirador directament a la cara de l’Assef. Li tremolava la mà de l’esforç de mantenir l’elàstic tensat i tenia el front ple de gotes de suor.

—Sisplau, deixa’ns en pau, agha —va dir en Hassan en un to impassible. Es va dirigir a l’Assef com a agha , i per un instant em vaig preguntar com devia ser viure amb un sentit tan arrelat de quin és el teu lloc en una jerarquia.

L’Assef va serrar les dents.

—Deixa això, hazara sense mare.

—Sisplau, deixa’ns estar, agha —va tornar a dir en Hassan.

L’Assef va somriure.

—Potser no ho has notat, però nosaltres som tres i vosaltres només sou dos.

En Hassan va encongir les espatlles. Per a algú de fora, no semblava espantat. Però la cara d’en Hassan és una de les primeres coses que vaig veure en néixer, i en coneixia tots els matisos. Coneixia tots els tics i tots els gestos que podien solcar-la. I vaig veure que tenia por. En tenia molta.

—Tens raó, agha . Però potser no t’has adonat que jo sóc qui té el tirador. Si et mous, t’hauran de canviar el sobrenom de Menjaorelles pel d’Un-sol-ull, perquè estic apuntant aquesta pedra al teu ull esquerre.

Ho va dir en un to tan immutable que fins i tot em vaig haver d’esforçar per apreciar-hi la por que jo sabia que amagava aquella veu tranquil·la.

A l’Assef li va tremolar la boca. En Wali i en Kamal observaven l’escena amb un sentiment proper a la fascinació. Algú havia desafiat el seu déu. L’havia humiliat. I el pitjor de tot era que aquest algú era un hazara escarransit. L’Assef va mirar la pedra i en Hassan. Va escodrinyar la cara d’en Hassan atentament. El que hi va trobar el devia convèncer de la seriositat de les intencions del noi, perquè va abaixar el puny.

—Hauries de saber una cosa sobre mi, hazara —va dir l’Assef en un to greu—: Sóc una persona molt pacient. Això no s’ha acabat, creu-me.

Es va girar cap a mi.

—Tampoc s’ha acabat per a tu, Amir. Algun dia ens veurem les cares.

L’Assef va recular un pas i els seus deixebles el van seguir.

—El teu hazara ha comès un greu error, avui, Amir —va dir. Llavors van girar cua i van marxar. Els vam veure baixar el turó i desaparèixer darrere d’un mur.

En Hassan provava de ficar-se el tirador a la cintura dels pantalons, però li tremolaven les mans. Amb la boca feia un gest que semblava un somriure de satisfacció. Ho va haver de provar fins a cinc cops, abans no va encertar a lligar-se el cordill dels pantalons. Cap dels dos no va parlar gaire mentre caminàvem cap a casa atemorits, segurs que l’Assef i els seus amics ens assaltarien cada cop que tombàvem una cantonada. Però no ho van fer, i això ens hauria d’haver reconfortat una mica. Però no. No ens va reconfortar gens.

DURANT ELS DOS ANYS següents, les paraules desenvolupament econòmic i reforma ballaven als llavis de molta gent a Kabul. La monarquia constitucional s’havia abolit i havia estat substituïda per una república encapçalada per un president. Durant un quant temps, un sentiment de rejoveniment i renovació va recórrer el país. La gent parlava dels drets de les dones i de la tecnologia moderna.

I en gairebé tots els aspectes, encara que el nou líder visqués a Arg —el palau reial de Kabul—, la vida continuava com abans. La gent treballava de dissabte a dijous i, el divendres, anava als parcs, als bancs del llac Ghargha, als jardins de Pagham. Autobusos multicolors i camions plens de gent rodaven pels carrers estrets de Kabul, conduïts pels crits constants dels ajudants dels conductors que es col·locaven a cavall dels para-xocs del darrere del vehicle i donaven direccions al xofer amb aquell accent kabulès tan tancat. Durant l’eid , els tres dies de celebració després del mes sagrat del Ramadà, els kabulesos es posaven els millors vestits que tenien i visitaven la família. La gent s’abraçava i es besava i es felicitaven els uns als altres amb la frase Eid mubarak , feliç eid . Els nens obrien regals i jugaven amb ous durs tenyits de colors.

Un dels primers dies de l’hivern de 1974, en Hassan i jo estàvem jugant al pati; construíem una fortalesa de neu quan l’Alí va cridar el seu fill. «Hassan, l’agha sahib vol dir-te una cosa!». Era a la porta d’entrada, vestit de blanc, tenia les mans sota les aixelles i exhalava baf per la boca en parlar.

En Hassan i jo vam intercanviar un somriure. Havíem estat esperant aquest moment tot el dia: era l’aniversari d’en Hassan.

—Què és, pare? Ho saps? Ens ho dius? —va dir en Hassan amb els ulls brillants.

L’Alí va arronsar les espatlles.

—L’agha sahib no me n’ha dit res.

—Au, va, Alí, digues què és! —vaig pressionar jo—. És un llibre per dibuixar? Una pistola nova, potser?

Com en Hassan, l’Alí era incapaç de mentir. Cada any feia veure que no sabia què havia comprat el pare per a en Hassan o per a mi com a regal d’aniversari. I cada any els seus ulls el delataven i acabava confessant. Aquesta vegada, però, semblava que deia la veritat.

El baba mai no s’oblidava de l’aniversari d’en Hassan. Durant un temps, li demanava què volia, però va deixar de fer-ho perquè en Hassan sempre era massa modest per suggerir un regal. Per tant, cada hivern el baba triava alguna cosa pel seu compte. Un cop li va comprar un camió japonès, un altre any li va regalar un joc de locomotora elèctrica amb vagons. L’any passat, el baba va sorprendre en Hassan amb un barret de cowboy de pell clavat al que portava en Clint Eastwood a El bo, el lleig i el dolent , que havia desbancat Els set magnífics com a western preferit. Tot aquell hivern en Hassan i jo vam lluir el barret per torns, i cantàvem a plens pulmons la famosa banda sonora de la pel·lícula mentre escalàvem munts de neu i ens matàvem a trets l’un a l’altre.

Ens vam treure els guants i les botes de neu a la porta de l’entrada. Quan vam entrar a la sala d’estar, vam trobar el baba assegut al costat de l’estufa encesa amb un home indi, baixet i mig calb que duia un vestit marró i una corbata vermella.

—Hassan —va dir el baba somrient tímidament—, et presento el teu regal d’aniversari.

El senyor indi del vestit marró va somriure i va estendre la mà a en Hassan.

—Sóc el doctor Kumar —va dir—. Molt de gust.

Parlava persa amb un fort i ondulant accent hindi.

—Salam alaikum —va dir en Hassan desconcertat. Va fer una reverència amb el cap en senyal de respecte, però amb els ulls buscava el seu pare darrere seu. L’Alí se li va acostar i li va posar la mà a l’espatlla.

El baba va veure la mirada cautelosa i sorpresa d’en Hassan.

—He fet venir el doctor Kumar des de Nova Delhi. El doctor Kumar és cirurgià plàstic.

—Saps què vol dir, això? —va dir l’home indi, el doctor Kumar.

En Hassan va fer que no amb el cap. Em va mirar cercant ajuda, però jo vaig encongir les espatlles. Tot el que sabia era que anaves a veure un cirurgià quan tenies apendicitis. Ho sabia perquè un company de classe havia mort d’això l’any passat, i el professor ens havia explicat que havien esperat massa per operar-lo. Tots dos vam mirar l’Alí, però, esclar, amb ell mai no se sabia. Tenia la cara tan impassible com sempre, tot i que amb un aire de serietat als ulls.

—Doncs —va seguir el doctor Kumar— la meva feina és arreglar coses del cos de les persones. Sovint, la cara.

—Ah… —va dir en Hassan.

La seva mirada anava del doctor Kumar al baba, i del baba a l’Alí. Es va tocar el llavi superior amb la mà.

—Ah —va repetir.

—És un regal poc usual, ja ho sé —va dir el baba—, i probablement no és el que tenies al cap, però et durarà per sempre.

—Oh… —va dir en Hassan. Es va llepar els llavis. Després es va escurar el coll per parlar—. Agha sahib , això fa…, em farà…

—No et farà res —va intervenir el doctor Kumar amb un somriure amable—. No et farà gens de mal. De fet, et donaré una medecina i no et recordaràs de res.

—Ah —va dir en Hassan. Li va tornar el somriure, alleujat. Una mica alleujat—. M’havia espantat, agha sahib . Només volia…

A en Hassan potser l’havien enredat, però a mi no. Jo sabia que quan els metges deien que no feia mal, llavors era quan et podies anar preparant. Recordava amb espant la meva circumcisió, l’any passat. El doctor em va dir el mateix, em va assegurar que no em faria mal. Però quan aquella nit em va passar l’efecte de la medecina que et deixa atordit, semblava com si algú m’hagués posat brases a les entranyes. El perquè el baba va voler esperar a circumcidar-me als deu anys és una cosa que no he entès mai i que no li perdonaré mai.

Vaig desitjar tenir alguna mena de cicatriu, jo també, que despertés la simpatia del baba . No era just. En Hassan no havia fet res per guanyar-se l’afecte del meu pare; només havia nascut amb un estúpid llavi leporí.

La cirurgia va anar bé. Tots ens vam quedar una mica xocats quan li van treure l’embenatge per primer cop, però vam seguir somrient, com ens havia recomanat el doctor Kumar. No era fàcil, perquè el llavi superior d’en Hassan era un manyoc grotesc de teixit inflat en carn viva. Em pensava que en Hassan ploraria horroritzat quan la infermera li donés el mirall. L’Alí li tenia la mà agafada mentre en Hassan s’emmirallava detingudament. S’hi va estar una bona estona i va murmurar alguna cosa que no vaig entendre. Vaig acostar l’orella a la seva boca i va xiuxiuejar de nou:

—Taixakor . —Li va dir «Gràcies».

Llavors va moure els llavis, i aleshores vaig veure clarament què feia. Estava somrient de la mateixa manera que ho va fer quan va emergir del ventre de la seva mare.

La inflor va remetre i la ferida es va curar amb el temps. Aviat només va ser una línia rosada i irregular que li creuava el llavi de forma vertical. L’hivern següent ja només era una lleu cicatriu, la qual cosa era irònica, perquè aquell va ser l’hivern en què en Hassan va deixar de somriure.