DISSET
EN RAHIM KHAN va descreuar les cames lentament i es va repenjar a la paret despullada amb els moviments cautelosos i calculats d’un home que a cada moviment que fa li produeix fortes punxades de dolor. Fora, un ruc bramava i algú cridava paraules en urdú. El sol es començava a pondre, i projectava un roig lluent a través de les esquerdes dels edificis atrotinats.
Em va tornar a colpir l’enormitat del que havia fet aquell hivern i l’estiu següent. Els noms em ressonaven dins el cap: Hassan, Sohrab, Alí, Farzana, Sanaubar. Sentir en Rahim Khan pronunciar el nom d’Alí va ser com trobar una bella capsa de música empolsegada que no havia estat oberta durant anys; la melodia va començar a sonar immediatament: «Qui t’has menjat avui, Babalú? Qui t’has menjat, Babalú dels ulls esgaiats?». Vaig intentar conjurar la cara impassible de l’Alí per tornar a veure aquells ulls tranquils, però el temps pot ser molt cobdiciós, de vegades es vol quedar els detalls per a ell sol.
—Encara viu a la casa del meu pare, en Hassan? —vaig preguntar.
En Rahim Khan es va dur la vora de la tassa de te als llavis i va fer un glop. Després es va treure un sobre de la butxaca de l’armilla i me’l va donar.
—És per a tu.
Vaig obrir el sobre. Dins hi havia una Polaroid i un paper doblegat. Vaig mirar la foto durant un minut llarg.
Un home alt, vestit amb un turbant blanc i un txapan de ratlles verdes posava amb un nen al davant d’unes portes de ferro forjat. Els rajos del sol els il·luminaven per l’esquerra i projectaven una ombra que enfosquia la meitat d’aquella cara rodona. Tenia els ulls mig tancats i somreia a la càmera. Li faltaven dues dents del davant. Fins i tot en aquella fotografia borrosa, l’home del txapan desprenia una sensació de seguretat, de calma. Era la manera com posava, amb els peus una mica separats, els braços confortablement creuats a l’alçada del pit, i el cap lleugerament inclinat cap al sol. Però, sobretot, com somreia. Mirant la fotografia, qualsevol hauria arribat a la conclusió que aquell era un home que pensava que la vida l’havia tractat bé. En Rahim Khan tenia raó: l’hauria reconegut de seguida si me l’hagués topat pel carrer. El nen anava descalç, amb un braç al voltant de la cama del seu pare i el cap afaitat recolzat al seu maluc. Ell també somreia i tenia els ulls mig tancats.
Vaig desplegar la carta. Estava escrita en persa. No hi faltava cap punt ni cap traç, no hi havia cap paraula enganxada a una altra. L’escriptura era gairebé infantil de tan clara. Vaig començar a llegir:
En el nom d’Al·là, el més bondadós, el més pietós,
Amir agha,
Amb tots els meus respectes, la Farzana jan, en Sohrab i jo preguem perquè aquesta última carta et trobi amb bona salut i il·luminat per la gràcia d’Al·là. Si us plau, fes arribar el meu agraïment més sincer a en Rahim Khan sahib per portar-te-la. Espero que algun dia podré tenir entre les mans una de les teves cartes i que podré llegir sobre la teva vida a Amèrica. Potser una fotografia teva ens podrà regalar la vista. Els he parlat molt de tu a la Farzana jan i a en Sohrab, sobre com vam créixer junts i com jugàvem i corríem pel carrer. Sempre riuen quan els explico les entremaliadures que solíem fer tots dos!
Amir agha,
Per desgràcia l’Afganistan de la nostra joventut fa temps que va morir. La bondat ha marxat de la terra i ningú no pot escapar de la violència. A Kabul, la por és a tot arreu: als carrers, a l’estadi, als mercats… ara és part de les nostres vides, Amir agha. Els salvatges que controlen la nostra watan no tenen decència humana. L’altre dia, vaig acompanyar la Farzana al basar per comprar patates i naan. Va preguntar al venedor a quan anaven les patates, però ell no la va sentir, crec que tenia una orella sorda. Llavors ella li ho va tornar a preguntar més alt i, de sobte, un jove talibà va córrer cap a ella i li va donar un cop a les cames amb un bastó de fusta. Li va pegar tan fort que la va fer caure a terra. L’home li cridava i la insultava i li va dir que el ministeri per la Preservació de la Virtut i la Persecució del Vici no permetia que les dones parlessin alt. Va tenir un morat molt gran a la cama durant dies, però jo què hi podia fer, excepte callar i quedar-me quiet mirant com pegaven a la meva dona? Si m’hi encarava, aquell gos m’hauria disparat un tret, segur, i encara hauríem tingut sort! I llavors, què se’n faria del meu Sohrab? Els carrers són plens d’orfes famolencs i jo cada dia dono les gràcies a Al·là de ser viu, no perquè tingui por de morir, sinó perquè la meva dona té un marit i perquè el meu fill no és un orfe.
Tant de bo poguessis veure en Sohrab. És un bon noi. En Rahim Khan sahib i jo li hem ensenyat a llegir i a escriure, i no creixerà fet un estúpid com el seu pare. I té molt bona punteria amb el tirador! De vegades vaig a passejar amb ell per Kabul i li compro caramels. Encara hi ha un d’aquells homes del mico a Shar-e-nau, i quan hi anem, li dono diners perquè faci ballar el mico per a en Sohrab. Hauries de veure com riu! De vegades pugem al cementiri del turó. Recordes quan sèiem a l’ombra del magraner i em llegies el Xahmana? La sequera ha assecat el turó i l’arbre fa anys que no fa cap fruit, però en Sohrab i jo encara seiem a l’ombra del magraner i jo li llegeixo el Xahmana. No cal que et digui que el seu capítol preferit és el que té el seu nom, «Rostam i Sohrab». Aviat podrà llegir-lo ell sol. Sóc un pare molt orgullós i molt afortunat.
Amir agha,
En Rahim Khan sahib està força malalt. Tus tot el dia i veig sang a la màniga quan s’eixuga la boca. Ha perdut molt de pes. Tant de bo mengés la xorwa i l’arròs que la Farzana li prepara, però només en fa un mos o dos, i jo crec que encara ho fa per quedar bé amb la Farzana jan. Estic molt preocupat perquè li tinc molt d’afecte i cada dia reso per ell. D’aquí a uns dies marxarà cap al Pakistan per visitar alguns metges i, inxal·là torni amb bones notícies. Però en el fos del cor temo que no serà així. La Farzana i jo hem dit a en Sohrab que en Rahim Khan sahib es posarà bé. Què li hem de dir? Només té deu anys i adora en Rahim Khan sahib. Estan tan units… En Rahim Khan solia portar-lo al basar a comprar globus i galetes, però ara ja no té forces.
Últimament somio molt, Amir agha. Sovint són malsons, com cadàvers penjats podrint-se en un camp de futbol amb la gespa vermella de sang. Em desperto amb la respiració accelerada i amarat de suor. Per sort, però, la majoria són somnis bons, gràcies a Al·là. Somio que en Rahim Khan sahib es posa bé. Somio que el meu fill creix i es converteix en una bona persona, una persona lliure, una persona important. Somio que les flors de lawla omplen de nou els carrers de Kabul i que la música del rebab sona a les teteries i que els estels tornen a solcar el cel. I somio que algun dia tu tornaràs a Kabul a visitar la terra de la nostra infantesa. Si ho fas, trobaràs un vell i fidel amic que t’espera.
Que Al·là sigui sempre amb tu,
Hassan
VAIG LLEGIR la carta dues vegades. Vaig doblegar el paper i vaig tornar a mirar la fotografia un minut més. Em vaig ficar totes dues coses a la butxaca.
—Com està? —vaig preguntar
—Aquesta carta la va escriure fa sis mesos, uns dies abans que jo marxés de Kabul —va dir en Rahim Khan—. Els vaig fer la foto el dia abans d’anar-me’n. Un mes després d’arribar a Peshawar vaig rebre una trucada d’un dels meus veïns de Kabul. Em va explicar que poc després que jo marxés de Kabul va començar a córrer el rumor que una família de hazares vivia sola en una casa gran a Wazir Akbar Khan, o això és el que deien els talibans. Un parell d’oficials talibans hi van anar per investigar i van interrogar en Hassan. El van acusar de mentir quan en Hassan els va dir que vivia amb mi. No va servir de res que els veïns, incloent-hi el que em va trucar, donessin la raó a en Hassan. Els talibans van dir que era un traïdor i un lladre, com tots els hazares, i li van ordenar que marxés de la casa amb tota la seva família abans de la posta del sol. En Hassan va protestar. Però el meu veí em va dir que els talibans es miraven la casa com… com ho va dir? Sí, com «llops que sotgen un ramat d’ovelles». Van dir a en Hassan que s’hi traslladarien per, suposadament, vigilar-la fins que jo hi tornés. En Hassan va protestar de nou i ells el van fer sortir al carrer…
—No… —vaig dir sense alè.
—… li van ordenar que s’agenollés…
—No, Déu meu, no…
—… li van disparar un tret al clatell.
—No.
—… la Farzana va sortir xisclant de casa i els va atacar…
—No.
—També li van disparar. «Autodefensa», es van justificar més tard…
No podia fer altra cosa que murmurejar «No, no, no», un cop darrere l’altre.
NO PODIA DEIXAR de pensar en aquell dia de 1974, a l’habitació de l’hospital, just després que operessin en Hassan del llavi leporí. El baba , en Rahim Khan, l’Alí i jo érem al voltant del llit d’en Hassan, i miràvem com s’examinava el llavi nou al mirall. Ara tots eren morts o moribunds. Excepte jo.
Llavors vaig veure una altra cosa: un home vestit amb una armilla de punt d’espiga prement la boca del canó del seu kalàixnikov contra la nuca d’en Hassan. L’explosió retronava per tot el carrer, on hi havia la casa del meu pare. En Hassan es desplomava sobre l’asfalt, tota una vida de lleialtat no corresposta se li escapava com els estels empesos pel vent que solia perseguir.
—Els talibans van ocupar la casa —va dir en Rahim Khan—. L’excusa era que havien desallotjat un intrús. Els assassinats d’en Hassan i la Farzana van ser considerats «casos de legítima defensa». Ningú no es va queixar, segurament tenien por dels talibans. De tota manera, ningú no es volia arriscar per una parella de criats hazares.
—Què van fer amb en Sohrab? —vaig preguntar. Em sentia cansat, esgotat.
A en Rahim Khan li va venir un atac de tos que va durar una bona estona. Quan per fi va poder aixecar el cap, tenia la cara vermella i els ulls injectats de sang.
—He sentit que és en un orfenat en algun lloc de Karteh-Seh. Amir jan… —De nou la tos. Quan va parar de tossir semblava més vell que feia uns minuts, com si cada atac de tos el fes envellir encara més—. Amir jan , t’he convocat aquí perquè et volia veure abans de morir, però això no és tot.
No vaig dir res, però vaig pensar que ja sabia què em voldria dir.
—Vull que vagis a Kabul i que portis en Sohrab aquí —va dir.
Em vaig esforçar per buscar les paraules justes. Gairebé no havia tingut temps de fer-me a la idea que en Hassan havia mort.
—Sisplau, escolta’m. Conec una parella d’americans aquí, a Peshawar, es diuen Thomas i Betty Caldwell. Sóc cristians i dirigeixen una petita organització humanitària que mantenen amb donatius particulars. Bàsicament el que fan és alimentar i donar un sostre als nens afganesos que han perdut els pares. He vist el lloc, és net i segur. Els nens estan ben cuidats, i el senyor i la senyora Caldwell són gent amable. Ja m’han dit que en Sohrab seria benvingut a la seva llar i…
—Rahim Khan, no ho pots dir seriosament.
—Els nens són fràgils, Amir jan . A Kabul ja hi ha massa nens desemparats i no vull que en Sohrab també en sigui un.
—Rahim Khan, no vull anar a Kabul. No puc! —vaig dir-li.
—En Sohrab és un noi talentós. Li podem donar una vida nova, aquí, una nova esperança, amb gent que l’estimarà. En Thomas agha és un bon home, i la Betty khanum és tan dolça, hauries de veure com tracta els orfes.
—Però, per què jo? Per què no pots pagar a algú perquè hi vagi? Ja ho pagaré jo, si és qüestió de diners.
—No és una qüestió de diners, Amir! —va cridar en Rahim Khan—. M’estic morint i no permetré que ningú m’insulti! No ha estat mai una qüestió de diners amb mi, i ho saps. I, que per què tu? Crec que tots dos sabem per què has de ser tu, oi?
No volia entendre aquell comentari, però sí que l’entenia. L’entenia de sobres.
—Tinc una dona a Amèrica, una casa, una carrera i una família. Kabul és un lloc perillós, ho saps, i vols que ho arrisqui tot per… —vaig callar.
—Mira —va dir en Rahim Khan—, un cop, quan tu no hi eres, el teu pare i jo vam estar parlant de tu. Ja saps que sempre estava molt amoïnat per tu, en aquella època. Recordo que em va dir «Rahim, un noi que no se sap defensar a si mateix és un home incapaç de defensar res». I ara penso: és això en el que t’has convertit?
Vaig abaixar la mirada.
—El que et demano és que facis realitat la meva última voluntat —va dir amb gravetat.
Havia fet trampa, amb aquell comentari. Havia jugat la seva millor carta. O això és el que vaig pensar en aquell moment. Les seves paraules van quedar suspeses entre els dos, però com a mínim ell havia sabut què dir. Jo encara estava cercant els mots justos, i això que era l’escriptor. Finalment, em vaig decidir a dir el següent:
—Potser el baba tenia raó.
—Em sap molt de greu que pensis això, Amir.
No el podia mirar a la cara.
—Tu no ho penses?
—Si ho fes, no t’hauria demanat que vinguessis fins aquí.
Jo jugava amb el meu anell de casat.
—Sempre has tingut una opinió massa bona de mi.
—I tu sempre has estat massa dur amb tu mateix. —Va dubtar una mica abans de seguir parlant—. Però encara hi ha una cosa que vull que sàpigues.
—Sisplau, Rahim Khan…
—La Sanaubar no va ser la primera dona de l’Alí.
Vaig alçar el cap.
—Un cop va estar casat amb una dona hazara del barri de Jaghori. Va passar molt temps abans que tu nasquessis. Van estar casats tres anys.
—I això què té a veure amb tot plegat?
—El va deixar sense haver tingut cap fill després de tres anys i es va casar amb un home a Khost. Li va donar tres filles. Això és el que provo de dir-te.
Vaig començar a intuir el que em volia dir. Però no volia continuar escoltant-lo. Tenia una bona vida a Califòrnia: una casa victoriana amb la teulada de dos vessants, una bona esposa, una carrera prometedora com a escriptor, uns sogres que m’estimaven. No necessitava tota aquesta merda.
—L’Alí era estèril —va dir en Rahim Khan.
—No, no ho era. Ell i la Sanaubar van tenir en Hassan, no? Van tenir en Hassan…
—No, no va anar així —va dir en Rahim Khan.
—Sí!
—No, Amir!
—Llavors qui…
—Crec que ja saps qui.
—Em vaig sentir com si m’haguessin fet rodolar muntanya avall. Intentava agafar-me als arbustos i als matolls d’esbarzers, però em quedava sempre amb les mans buides. L’habitació pujava i baixava, es movia d’un costat a l’altre.
—En Hassan ho sabia? —vaig dir amb uns llavis que no sentia que fossin meus.
En Rahim va tancar els ulls i va negar amb el cap.
—Malparits —vaig murmurar. Em vaig aixecar—. Maleïts desgraciats! —vaig cridar—. Sou tots una colla de mentiders!
—Seu, sisplau —va dir en Rahim Khan.
—Com heu pogut amagar-me una cosa així? Era «seu»? —Vaig perdre els estreps.
—Pensa-hi una mica, Amir. Era una situació vergonyant. La gent parlaria… Tot el que ell tenia llavors, tot el que ell era, el seu honor, el seu nom. I si la gent parlava… No ho podíem dir a ningú, segur que ho pots entendre.
Se’m va acostar, però jo vaig apartar-li la mà. Em vaig precipitar cap a la porta.
—Amir jan , sisplau, no marxis.
Vaig obrir la porta i em vaig girar cap a ell.
—Per què? Què més em pots dir? Tinc trenta-vuit anys i acabo de descobrir que tota la meva vida ha estat una maleïda mentida! Què em podries dir per arreglar les coses? Res. Res!
I després d’això, vaig sortir de l’apartament d’una revolada.