ONZE

Fremont, Califòrnia.
Dècada dels vuitanta

EL baba adorava la «idea» d’Amèrica. Viure a Amèrica li va costar una úlcera.

Recordo una de les nostres passejades pel parc del llac Elizabeth, a Fremont, a uns quants carrers del nostre apartament. Miràvem els nois que feien anar el bat, i les nenes que reien als gronxadors de la zona de jocs. El baba m’explicava les seves teories polítiques mentre passejàvem i me’n feia unes dissertacions llarguíssimes.

—Només hi ha tres països amb homes de debò en aquest món, Amir —deia. I els comptava amb els dits de la mà: Amèrica, els salvadors fanfarrons, Anglaterra i Israel—. La resta —feia un gest de rebuig amb la mà i un pfffff— són com velles xafarderes.

El fet d’incloure Israel a la llista aixecava la ira entre els afganesos que vivien a Fremont. L’acusaven de ser projueu i antiislàmic de facto . El baba s’hi reunia per prendre el te i pastís de cardamom al parc, i els feia tornar bojos amb les seves teories.

—El que ells no entenen —em va dir un dia— és que la religió no hi té res a veure.

Des del punt de vista del baba , Israel era una illa d’«homes de debò» en un mar d’àrabs massa enfeinats a treure profit del seu petroli per cuidar-se d’ells mateixos.

—Israel fa això, Israel fa allò —deia el baba en to de burla escarnint l’accent àrab—. Doncs fes-hi alguna cosa! Passa a l’acció. Sou àrabs, oi? Doncs ajudeu els palestins!

Detestava en Jimmy Carter, de qui deia que era «un cretí dentut». El 1980, quan encara érem a Kabul, els Estats Units van anunciar que el país boicotejaria els Jocs Olímpics de Moscou.

—Wah , wah! —va exclamar el baba enfadat—. En Brejnev està massacrant els afganesos i tot el que se li acudeix dir a aquest cap de suro és «no vindré a nedar a la vostra piscina».

El baba creia que en Carter, sense voler, havia fet més pel comunisme que en Leonid Brejnev.

—No està preparat per governar aquest país. És com posar un noi que no sap anar en bicicleta al volant d’un Cadillac nou de trinca.

El que Amèrica i el món necessitaven era un home dur. Un home amb qui identificar-se, un home d’acció en comptes d’un que es limita a fer encaixades de mans. Aquell algú es va presentar sota la forma de Ronald Reagan. I quan en Reagan va sortir a la televisió i va qualificar els xorawi d’«imperi del mal», el baba va sortir i va comprar un retrat del president somrient amb els polzes aixecats. Va emmarcar-lo i el va penjar al passadís de casa, just al costat d’aquella altra fotografia en blanc i negre on el baba es donava la mà amb el rei Zahir Xah.

La majoria dels nostres veïns de Fremont eren xofers d’autobús, policies, dependents de benzinera i mares solteres que depenien de Benestar Social, exactament la mena de gent treballadora que aviat s’ofegaria sota el coixí de la política econòmica reaganista. El baba era l’únic republicà del nostre edifici.

Però li coïen els ulls pel boirum de la regió de la badia de San Francisco, el soroll del trànsit li feia venir mal de cap, i el pol·len el feia estossegar. La fruita no era mai prou dolça, l’aigua no era mai prou neta, i on eren tots els arbres i els camps oberts? Durant dos anys, vaig intentar que el baba s’apuntés a les classes d’anglès per a immigrants de l’ESL per millorar l’anglès macarrònic que feia anar. Però sempre es mofava de la idea.

—Així potser aprendré a lletrejar «gat» i el professor em donarà una estrelleta ben brillant de premi perquè corri cap a casa per ensenyar-te-la —deia remugant.

Un diumenge de la primavera de 1983, vaig entrar en una petita llibreria que venia revistes usades, al costat del cinema indi, just a la cantonada on les vies de l’Amtrak s’encreuaven amb el Fremont Boulevard. Vaig dir al baba que seria fora cinc minuts i ell va encongir les espatlles. El baba treballava en una benzinera de Fremont i tenia el dia lliure. Vaig veure com creuava Fremont Boulevard en vermell i entrava al Fast&Easy, una petita botiga de queviures que portaven una parella ja gran de vietnamites, el senyor i la senyora Nguyen. Eren simpàtics i tenien els cabells de color gris. Ella patia de Parkinson i ell duia una pròtesi al maluc.

—Ara és com l’home dels sis milions de dòlars —em deia sempre amb aquell somriure desdentegat—. Saps qui és l’home dels sis milions de dòlars, Amir? —Llavors el senyor Nguyen feia la mateixa cara de pocs amics que en Lee Majors i feia veure que corria a càmera lenta.

Estava fullejant un exemplar usat d’un cas d’en Mike Hammer quan vaig sentir un crit i una trencadissa de vidres. Vaig deixar el llibre de cop i vaig creuar rabent el carrer. Els Nguyen eren darrere el mostrador, arrambats a la paret amb la cara pàl·lida. El senyor Nguyen abraçava la seva senyora. A terra: taronges, l’expositor de les revistes, un pot trencat de carn de bou fumada i bocins de vidre escampats als peus del baba .

Resulta que el baba no duia a sobre prou diners per pagar les taronges. Havia fet un xec i el senyor Nguyen li havia demanat el document d’identitat.

—Vol que li ensenyi el meu permís de conduir! —va dir el baba en persa—. Fa gairebé dos anys que comprem la fruita en aquesta maleïda botiga i que li omplim les butxaques i ara aquest fill de mala mare vol que li ensenyi el meu permís!

—Baba , no és res personal —vaig dir mentre somreia als Nguyen—. Ho han de fer. Han de demanar un document d’identitat a tothom.

—No el vull aquí! —va dir el senyor Nguyen fent un pas endavant per protegir la seva dona. Assenyalava el baba amb el bastó. Després es va girar cap a mi—: Vostè és un jove molt amable, però el seu pare és boig. Ja no és ben rebut aquí.

—Es pensa que sóc un lladre? —va dir el baba aixecant la veu. La gent que passava pel carrer s’havia aturat davant la botiga i miraven el que passava dins—. Quina mena de país és aquest? Ningú es refia de ningú!

—Trucaré a la policia —va dir la senyora Nguyen traient el cap per darrere el seu marit—. Surti o trucaré a la policia.

—No, senyora Nguyen, no truqui a la policia, sisplau. Ja me l’enduc a casa. No truqui a la policia, d’acord? Sisplau.

—Sí, emporti-se’l. Bona idea —va dir el senyor Nguyen. Els seus ulls no deixaven de petja el baba , des del darrere d’aquelles ulleres bifocals amb la muntura de filferro. Vaig conduir el baba cap a la sortida. Mentre sortíem va xutar una revista que hi havia a terra. Després de fer-li prometre que no tornaria a la botiga, vaig girar cua i vaig demanar disculpes al matrimoni Nguyen. Els vaig dir que el meu pare passava per un mal moment. Vaig donar el nostre número de telèfon i la nostra adreça a la senyora Nguyen i li vaig dir que fes un càlcul dels danys.

—Truqui’m tan aviat com sàpiga el que li he de donar. Ho pagaré tot, senyora Nguyen. Em sap molt de greu el que ha passat.

La senyora Nguyen va agafar el paperet i va assentir amb el cap. Les mans li tremolaven més del normal. Allò va fer que m’enrabiés amb el baba , fer tremolar d’aquella manera una dona gran.

—El meu pare encara no s’ha acostumat a viure a Amèrica —vaig dir intentant justificar-lo.

Els hauria volgut explicar que a Kabul, arrencàvem una branca d’arbre i la fèiem servir com a targeta de crèdit. En Hassan i jo dúiem el tros de fusta al forner i ell hi feia unes osques amb el ganivet, cada osca valia per una peça de naan , que ell ens donava acabada de sortir de les flames que rugien al tandur . Al final del mes, el meu pare li pagava el naan que li havíem comprat segons el nombre d’osques que hi havia al pal. Així de senzill. Sense preguntes. Sense document d’identitat.

Però no els ho vaig explicar. Vaig donar les gràcies al senyor Nguyen per no haver trucat a la policia. Vaig portar el baba a casa. Remugava i fumava al balcó mentre jo preparava arròs amb estofat de coll de pollastre. Després d’un any i mig, des que vam baixar del Boeing procedent de Peshawar, el baba encara no s’havia acostumat al país.

Aquella nit vam sopar en silenci. Després de fer un parell de queixalades, el baba va enretirar el plat.

El vaig mirar des de l’altre costat de la taula, tenia les ungles esberlades i negres de l’oli de motor de cotxe, els artells pelats, l’olor de la benzinera —una barreja de pols, suor i benzina— enganxada a la roba. El baba era com el vidu que es torna a casar, però no pot deixar de pensar en la seva esposa morta. Enyorava els camps de canya de sucre de Jalalabad i els jardins de Paghman. Enyorava el tràfec de la gent que entrava i sortia de casa a totes hores, enyorava passejar pels carrerons curulls de gent del basar Xor i saludar la gent que el coneixia a ell i al seu pare, i al seu avi, la gent que compartia ancessors amb ell, la gent el passat de la qual s’entrecreuava amb el seu.

Per a mi, Amèrica era un lloc per enterrar els meus records.

Per al baba un lloc on plorar els seus.

—Potser podríem tornar a Peshawar —vaig dir mirant com els glaçons flotaven en el meu got d’aigua. Vam haver d’esperar sis mesos a Peshawar que l’INS ens concedís els visats. Allà vivíem en un trist apartament d’un sol llit que feia pudor de mitjons bruts i d’excrements de gat, però estàvem envoltats de gent que coneixíem, o com a mínim de gent que el baba coneixia. Sovint convidava els veïns de tot el passadís a sopar, la majoria eren afganesos que també esperaven els seus visats. Inevitablement algú portava una tabla i algú altre un harmònium. Fèiem te, i qualsevol que tingués una veu una mica agradable cantava fins que sortia el sol, els mosquits paraven de brunzir, i les mans feien mal de tant picar.

—Tu eres més feliç allà, baba . Era més semblant a casa nostra —vaig dir.

—Peshawar era bo per a mi. No pas per a tu.

—Però aquí treballes massa.

—Ara ja no tant —va dir referint-se al fet que l’havien ascendit a encarregat diürn de la benzinera. Però jo veia com es fregava els canells amb cara de dolor quan hi havia humitat. Com el front li suava quan agafava el pot d’antiàcid després dels àpats—. A més, no vam venir aquí per mi, oi que no?

Vaig allargar el braç a través de la taula i vaig posar-li la mà damunt la seva. La meva mà d’estudiant, neta i suau, en la seva mà de treballador, rugosa i plena de durícies. Vaig pensar en tots els camions, els trens elèctrics i les bicicletes que m’havia regalat a Kabul. Ara, Amèrica. L’últim regal per a l’Amir.

Un mes després d’arribar als Estats Units el baba va trobar feina a prop de Washington Boulevard com a ajudant en una estació de servei propietat d’un afganès conegut seu. Va començar a buscar feina la mateixa setmana que vam arribar. Sis dies a la setmana, el baba feia torns de dotze hores posant benzina, cobrant, canviant olis i netejant parabrises. De vegades li duia el dinar i me’l trobava buscant un paquet de cigarrets als prestatges mentre algun client esperava a l’altre costat del mostrador tacat d’oli. La cara del baba empal·lidia sota la llum dels fluorescents. El timbre electrònic de la porta feia ding-dong quan jo entrava, i el baba em mirava per sobre de les espatlles, em saludava i somreia amb els ulls humits de cansament.

El mateix dia que el van contractar, el baba i jo vam anar a veure la nostra assistenta social, a San José, la senyora Dobbins. Era una dona negra, molt grossa i amb els ulls brillants. Se li feien clotets a les galtes quan somreia. Un dia em va dir que cantava al cor de l’església i m’ho vaig creure, tenia una veu que em feia pensar en llet calenta amb mel. El baba va deixar el feix de tiquets de menjar sobre la taula.

—Gràcies, però no ho vull —va dir el baba—. Jo sempre he treballat. A l’Afganistan treballava, a Amèrica treballo. Moltes gràcies, senyora Dobbins, però no m’agrada el diner de franc.

La senyora Dobbins va obrir uns ulls com taronges. Va agafar els tiquets de menjar, em va mirar a mi i al meu pare com si li estiguéssim fent una broma o «colant-li un truc», com deia en Hassan.

—En els vint-i-cinc anys que fa que treballo aquí, mai ningú no ha fet això —va dir.

I així va ser com el baba va posar fi a aquells moments humiliants dels tiquets de menjar a la caixa del supermercat, i es va alliberar d’un dels seus grans temors: que un afganès el veiés comprant menjar amb diners de caritat. El baba va sortir de l’oficina de Benestar Social com si fos un home a qui acabessin de curar un càncer.

AQUELL ESTIU de 1983 em vaig graduar de secundària. Amb vint anys era, de llarg, el més gran de tots els que dúiem el birret en aquell camp de futbol. Recordo que vaig perdre el baba entre aquell eixam de famílies, de flaixos i de togues blaves. Finalment el vaig trobar a prop de la línia de les vint iardes, amb les mans a la butxaca i la càmera penjant del coll. Desapareixia i reapareixia darrere de la gent que passava entre tots dos: noies vestides de blau que xisclaven mentre s’abraçaven, nois fent xocar les mans amb els seus pares. La barba del baba s’estava tornant grisa, els cabells se li esclarien a les temples, i no era més alt a Kabul? Portava el vestit marró, l’únic que tenia i el que havia dut a les bodes i els enterraments afganesos, i la corbata vermella que li havia regalat pel seu cinquantè aniversari aquell mateix any. Llavors em va veure i em va saludar. Somreia. Em va fer senyals amb les mans perquè em posés el birret i em va fer una foto amb la torre del rellotge de l’escola de fons. Vaig somriure per a ell, perquè d’alguna manera aquell dia era més seu que no pas meu. Després se’m va acostar, em va agafar per les espatlles i em va fer un petó al front.

—Estic moftakhir , Amir —em va dir. Orgullós. Els ulls li brillaven quan ho va dir i em va agradar ser el receptor d’aquella mirada.

Aquella nit em va dur a un restaurant de kebab afganès a Hayward i va demanar una quantitat exagerada de menjar. Va dir al propietari del restaurant que el seu fill aniria a la universitat a la tardor. Havíem discutit breument sobre el tema just abans de la graduació. Li vaig dir que volia buscar feina, ajudar i estalviar una mica de diners i que potser ja aniria a la universitat l’altre any. Però em va dirigir una de les seves mirades fulminants, i les paraules se’m van evaporar a la llengua.

Després del sopar, el baba em va dur a un bar a l’altra banda del carrer. El lloc era fosc, i l’olor acre de la cervesa, que no m’havia agradat mai, n’impregnava les parets. Homes amb gorres de beisbol i samarretes sense mànigues jugaven al billar, núvols de fum de tabac flotaven per damunt les taules verdes i formaven remolins sota la llum fluorescent. Un munt d’ulls es van fixar en nosaltres, el baba amb el seu vestit marró i jo amb els pantalons de pinces i la jaqueta d’esport. Vam seure a la barra, al costat d’un home vell amb una cara arrugada que empal·lidia sota la llum blava d’un anunci de Michelob que penjava del sostre. El baba va encendre un cigarret i va demanar cervesa per a tots dos.

—Aquesta nit sóc molt feliç —va dir a tothom i a ningú en concret—. Aquesta nit bec amb el meu fill. I posi-me’n una altra per al meu amic —va dir, donant copets a l’esquena de l’home que seia al nostre costat. El vell es va aixecar una mica el barret i va somriure. A dalt, no hi tenia dents.

El baba es va acabar la seva cervesa en tres glops i en va demanar una altra. Se’n va prendre tres abans que jo aconseguís beure un quart de la meva. Llavors ja havia pagat un whisky al vell i havia convidat una colla de jugadors de billar a una gerra de Budweiser. Els homes li donaven la mà i copets a l’espatlla. Van beure a la seva salut. Algú li va encendre el cigarret. El baba es va afluixar el nus de la corbata i li va donar un grapat de monedes a l’home vell.

—Digue-li que posi les cançons que li agradin més —em va dir mentre assenyalava la màquina de tocadiscos.

L’home va assentir i va fer un gest d’agraïment al baba . Uns minuts després va començar a sonar música country i, d’aquella manera tan senzilla, el baba va començar la festa.

En un moment de la nit, el baba es va posar dret, va alçar la cervesa, vessant-la sobre el terra ple de serradures, i va cridar:

—A la merda Rússia!

El bar sencer va esclatar en rialles, i ell va deixar sentir la potència de la seva veu. El baba va convidar tothom a una altra ronda de cerveses.

Quan vam marxar, tothom es va quedar moix de veure que el baba se n’anava. Kabul, Peshawar, Hayward… el baba de sempre, vaig pensar somrient.

Vaig conduir fins a casa el vell Buick Century de color ocre del baba . El baba va fer una capcinada pel camí. Roncava com un martell pneumàtic. Setia la pudor que feia, de tabac i d’alcohol, dolça i penetrant. Però es va despertar quan vaig aturar el cotxe i em va dir amb una veu ronca:

—Segueix fins al final del carrer.

—Per què, baba ?

—Fes-ho.

Em va fer aparcar a l’extrem sud del carrer. Va ficar la mà dins la butxaca de la jaqueta i en va treure un joc de claus.

—Té —em va dir, assenyalant el cotxe que hi havia davant nostre. Era un model antic de Ford, llarg i ample, d’un color fosc que no podia distingir a la llum de la lluna—. Cal pintar-lo, i li diré a un dels nois de la benzinera que hi posi amortidors nous, però funciona.

Vaig agafar les claus, astorat. Els meus ulls anaven del baba al cotxe i del cotxe al baba .

—El necessitaràs per anar a la universitat —va dir.

Vaig agafar-li la mà i la hi vaig estrènyer. Em queien llàgrimes dels ulls i em vaig alegrar que la foscor ens amagués les cares.

—Gràcies, baba .

Vam sortir i vam seure dins del Ford. Era un Grand Torino. De color blau marí, em va dir el baba . Vaig fer un tomb al voltant de l’illa de cases, vaig provar els frens, la ràdio, els intermitents. Vaig aturar-me a l’aparcament del davant del nostre edifici i vaig apagar el motor.

—Taixakor, baba jan —vaig dir. Volia dir més coses, dir-li com n’estava, de tocat, per aquell acte d’amabilitat, com apreciava tot el que havia fet per mi, tot el que encara feia. Però sabia que el faria sentir incòmode—. Taixakor —vaig repetir.

Ell va somriure i es va repenjar en el reposacaps del seient. El front gairebé li tocava el sostre. No vam dir res. Ens vam quedar asseguts a les fosques, escoltant el tinc-tinc del motor que es refredava, l’udol d’una sirena en la llunyania. El baba va girar el cap cap a mi.

—Tant de bo en Hassan hagués pogut ser amb nosaltres, avui —va dir.

Un parell de mans d’acer em van estrangular la tràquea en sentir el so del nom d’en Hassan. Vaig abaixar la finestreta i vaig esperar que les mans d’acer deixessin d’estrènyer tan fort.

COMENÇARIA LES CLASSES a l’institut d’ensenyament superior, on faria els dos primers cursos de la carrera, a la tardor. Ho vaig dir al baba després de la graduació. Estava bevent te negre fred i mastegava llavors de cardamom, que eren el seu remei infal·lible contra la ressaca.

—Crec que m’especialitzaré en llengua anglesa —vaig dir. Per dins m’estremia esperant la seva resposta.

—Llengua?

—Escriptura creativa.

Es va quedar pensatiu i va fer un glop de te.

—Històries, vols dir. Escriuràs històries. —Jo vaig abaixar la mirada cap als peus—. I es guanyen diners fent això, escrivint històries?

—Si ets bo —vaig dir— i et descobreixen, sí.

—I això passa, que et descobreixin?

—Passa.

El baba va assentir amb el cap.

—I què faràs mentre esperes a ser bo i que et descobreixin? Com et guanyaràs la vida? Si et cases, com mantindràs la teva khanum ?

—Buscaré feina —vaig dir. No m’atrevia a alçar els ulls i mirar els seus.

—Oh —va dir—. Wah, wah! Llavors, si ho he entès bé, estudiaràs un munt d’anys per llicenciar-te, i després agafaràs una feina txatti com la meva, una feina com la que podries trobar ara mateix, amb la petita esperança que un dia els teus estudis t’ajudin a ser… descobert. —Va agafar aire i va fer un glop de te. Va remugar alguna cosa sobre la carrera de medicina i la de dret: «Professions de debò».

Les galtes em bullien i un sentiment de culpa em recorria tot el cos, la culpa de doblegar-me per la seva úlcera, les seves ungles negres i el dolor de canells. No, em mantindria ferm, vaig decidir. No volia sacrificar-me més pel baba . L’últim cop que ho vaig fer em vaig condemnar per sempre.

El baba va sospirar i, aquest cop, es va ficar un bon grapat de llavors de cardamom a la boca.

DE VEGADES SEIA al volant del meu Ford, abaixava les finestres i conduïa durant hores des de l’est de la badia fins al sud, amunt i avall de la península. Passava per les quadrícules de carrers vorejades de carolines del nostre barri de Fremont, on la gent que no havia donat mai la mà a cap rei vivia en cases atrotinades de planta baixa amb barrots a les finestres, on cotxes vells com el meu vessaven oli sobre l’asfalt del carrer. On tanques de tela metàl·lica de color gris grafit protegien els jardins particulars. On joguines, pneumàtics gastats i ampolles de cervesa amb les etiquetes mig desenganxades s’apilaven a la gespa mal cuidada de les cases. Passava per parcs ombrejats per tot d’arbres que feien olor d’escorça, per centres comercials tan grans que s’hi podrien celebrar cinc tornejos simultanis de buzkaixi . Pujava amb el meu Torino als turons de Los Altos, deixava enrere mansions de grans finestrals panoràmics i lleons de plata que vigilaven les portes de ferro forjat, cases amb fonts en forma d’estàtues d’angelets arrenglerades al llarg de passejos impecables, sense Fords Torino als camins d’entrada. Mansions que feien que la casa del baba a Kabul semblés la caseta del servei.

Alguns dissabtes al matí em llevava d’hora i me n’anava cap al sud amb el cotxe, per l’autopista 17, enfilava amb el Ford la carretera serpentejant que travessava les muntanyes fins a arribar a Santa Cruz. Aparcava al costat de l’antic far i esperava la sortida del sol, assegut dins el cotxe veia la boira que venia del mar cap a terra. A l’Afganistan només havia vist l’oceà al cinema. Assegut a les fosques amb en Hassan al costat, sempre m’havia preguntat si era veritat el que havia llegit, que el mar feia olor de sal. Sempre li deia a en Hassan que algun dia caminaríem per una platja plena d’algues, enterraríem els peus en la sorra i miraríem l’aigua com s’escorria entre els dits dels peus. El primer cop que vaig veure el Pacífic, gairebé vaig plorar. Era tan immens i tan blau com els oceans que havia vist a les pantalles de cinema de la meva infantesa.

De vegades, a primera hora de la tarda, aparcava el cotxe i pujava a un pas elevat sobre una autopista qualsevol. Amb la cara contra la tanca, provava de comptar els llums vermells parpellejants que s’allunyaven lentament, i els seguia forçant la vista fins que no podia més. BMW, Saab, Porsche… cotxes que no havia vist mai a Kabul, on la majoria de gent tenia un Volga rus, un Opel vell o un Paikan iranià.

Gairebé havien passat dos anys des que vam aterrar als Estats Units, i encara em meravellava de la magnitud del país, era vastíssim. Després de cada autopista n’hi havia una altra; després de cada ciutat n’hi havia una altra; després de les muntanyes hi havia turons, i després dels turons, més muntanyes. I després de les muntanyes, més ciutats i més gent.

Molt abans que l’exèrcit russi ocupés l’Afganistan, molt abans que cremessin els pobles i destruïssin les escoles, molt abans que plantessin mines com llavors de mort i que els nens fossin enterrats en tombes fetes amb rocs apilats, per a mi Kabul s’havia convertit en una ciutat de fantasmes. Una ciutat de fantasmes amb el llavi leporí.

Amèrica era diferent. Amèrica era un riu, un riu que corria rugint, no conscient del passat. El podia travessar, aquest riu, deixar que els meus pecats s’hi enfonsessin, deixar que les aigües se m’emportessin fins a algun lloc, lluny. Algun lloc sense fantasmes, sense records, sense pecats.

Ja només per això, vaig fer meva Amèrica.

L’ESTIU SEGÜENT, el de 1984, l’estiu que vaig fer vint-i-un anys, el baba es va vendre el Buick i es va comprar una furgoneta Volkswagen del 71 tronada per cinc-cents cinquanta dòlars. La hi va vendre un vell conegut afganès que havia estat professor de ciències a l’institut de Kabul. Els caps dels veïns es van girar la tarda que la furgoneta va pujar petardejant el carrer i va travessar el nostre pàrquing entre ofecs. El baba va apagar el motor i va deixar que rodés en silenci fins a la nostra plaça. Ens vam reclinar als seients i vam riure fins que ens van caure llàgrimes galtes avall i, el més important, fins que vam estar segurs que els veïns ja no ens miraven. La furgoneta era una trista carcassa de metall oxidat amb les finestres trencades substituïdes per bosses d’escombraries negres, els pneumàtics desgastats, i la tapisseria tan ratada que es veien les molles dels seients. Però l’antic mestre havia assegurat al baba que el motor i la transmissió eren forts i, en aquest aspecte, l’home no havia pas mentit.

Els dissabtes, el baba em despertava de matinada. Mentre ell es vestia, jo repassava els classificats de la premsa local i encerclava els anuncis de garage sales , paradetes que feia la gent davant de casa per vendre-hi coses que ja no els servien. Planejàvem la ruta: primer Fremont, Union City, Newark i Hayward; després San José, Milpitas, Sunnyvale i Campbell, si encara teníem temps. El baba conduïa, bevent te calent del termos, i jo el guiava. Paràvem a cada garage sale i compràvem galindaines que la gent ja no volia. Regatejàvem el preu de màquines de cosir velles, nines Barbie bòrnies, raquetes de tenis de fusta, guitarres sense cordes i vells aspiradors Electrolux. A mitja tarda, ja havíem omplert el darrere de la furgoneta amb tot de coses usades. Llavors, els diumenges al matí, anàvem fins a San José, als encants de Berryessa, llogàvem una parcel·la i veníem els trastos amb un petit marge de benefici: un disc de Chicago que havíem comprat el dia abans per vint-i-cinc centaus, el veníem per un dòlar, o a quatre dòlars el joc de quatre vinils; una màquina de cosir Singer feta malbé que vam comprar per deu dòlars, després de regatejar una mica la vam vendre per vint-i-cinc.

Aquell estiu, hi havia tota una secció del mercat de San José ocupada per paradetes de famílies afganeses. La nostra música sonava als passadissos de la secció d’articles usats. Hi havia un codi tàcit de comportament entre els afganesos dels encants: saludaves la persona que tenia la paradeta a l’altre costat del passadís, la convidaves a un bolani de patata o a un petit qabuli i hi xerraves una estona. Li donaves el teu tassali , condol, per la mort d’algun parent, la felicitaves pel naixement d’algun nen, i sacsejaves el cap dolgut quan la conversa es desviava cap al tema de l’Afganistan i els russis , la qual cosa era inevitable. Però sempre evitaves comentar què havies fet dissabte. Perquè podia passar que la persona de l’altra parada fos l’home que gairebé havies aixafat amb el cotxe a la sortida de l’autopista per arribar abans que ell a una garage sale que prometia ser suculenta.

L’única cosa que corria més que el te, en aquells passadissos, eren les xafarderies afganeses. Els encants era el lloc on prenies te verd amb koltxes d’ametlles i t’assabentaves d’aquella filla que havia trencat el seu prometatge i fugit amb el seu xicot americà, d’algun que havia estat patxami , comunista, a Kabul, i d’aquell altre que havia comprat una casa amb diners de sota mà quan encara rebia cabals de Benestar Social. Te, política i escàndol, els ingredients d’un diumenge afganès als encants.

De vegades jo atenia la parada mentre el baba feia un volt pel passadís. Amb les mans respectuosament col·locades sobre el pit, saludava tothom qui coneixia de Kabul: mecànics i sastres que venien abrics de llana de segona mà i cascos de bicicleta ratllats, just al costat d’antics ambaixadors, cirurgians sense feina i professors universitaris.

Un diumenge de 1984, d’hora al matí, mentre el baba muntava la parada, vaig anar a buscar dues tasses de cafè a l’estand de la concessió del mercat, i quan vaig tornar el baba parlava amb un home gran d’aspecte distingit. Vaig deixar les tasses a sobre del para-xocs del darrere de la furgoneta, al costat de l’adhesiu «Reagan/Bush’84».

—Amir —va dir el baba , fent que m’hi acostés—, et presento el general sahib Iqbal Taheri. Va ser condecorat general a Kabul. Treballava per al ministeri de Defensa.

Taheri, de què em sonava, aquell nom?

El general va riure com algú acostumat a assistir a festes formals, on havia de riure els acudits de gent important. Tenia els cabells grisosos i els duia tallats molt curts i pentinats cap enrere, deixant al descobert un front bru i lluent, i les celles poblades i amb flocs blancs. Feia olor d’aigua de colònia i duia un vestit de tres peces de color gris plom, lluent de tant planxar-lo. La cadena d’or d’un rellotge de polsera penjava de la butxaca de l’armilla.

—Quina presentació tan pomposa —va dir amb aquella veu profunda i cultivada—. Salam, batxem . —Hola, fill meu.

—Salam , general sahib —vaig dir donant-li la mà. Tenia les mans fines, però premien amb força, com si tingués acer sota aquella pell tan ben cuidada.

—L’Amir serà un gran escriptor —va dir el baba . No em podia creure el que acabava de dir—. Ha acabat el primer curs a la universitat amb un excel·lent en totes les assignatures.

—A l’institut d’ensenyament superior —vaig intentar corregir-lo.

—Maixal·là —va dir el general Taheri—. Escriuràs sobre el nostre país, sobre història, potser? Economia?

—Escric ficció —vaig dir pensant en la dotzena de contes que havia escrit al quadern de pell que en Rahim Khan m’havia regalat, i preguntant-me per què de sobte me n’avergonyia tant en presència d’aquell home.

—Ah, un contista! —va dir el general—. Bé, la gent necessita històries per entretenir-se en temps difícils com aquests. —Va posar la mà sobre l’espatlla del baba i se’m va dirigir—: Parlant d’històries, el teu pare i jo vam caçar un faisà junts, un dia d’estiu a Jalalabad —va dir—. Quina època tan meravellosa. Si no m’erro, el teu pare tenia tanta punteria per a la cacera com per als negocis.

El baba va xutar una raqueta de tenis de fusta que hi havia sobre la nostra lona amb la punta de la bota.

—Sí, alguns negocis…

El general Taheri va fer un somriure trist i educat alhora, va deixar anar un sospir i va picar suaument l’espatlla del baba amb la mà.

—Zendagi migzara —va dir. La vida continua.

Llavors em va mirar a mi:

—Nosaltres, els afganesos, tendim a un grau considerable d’exageració, batxem , i he sentit qualificar de «grans» alguns homes de manera absolutament gratuïta. Però el teu pare té la distinció de pertànyer a la minoria que realment es mereix aquest adjectiu.

El seu discurs em va semblar com el seu vestit gris: molt usat i amb una lluentor artificial.

—M’afalaga —va dir el baba .

—Ho dic de debò —va dir el general, inclinant el cap i posant-se la mà al pit, per expressar humilitat—. Els fills i les filles han de conèixer la noblesa dels seus pares. —Llavors es va tombar cap a mi—: Estàs orgullós del teu pare, batxem ? L’aprecies de veritat?

—Balai , general sahib , i tant —vaig contestar desitjant que no em tornés a dir «fill meu».

—Llavors, et felicito, ets a mig camí de convertir-te en un home. —El general va dir això sense fer broma, sense ironia, era el compliment displicent dels arrogants.

—Padar jan , has oblidat el te.

Era la veu d’una dona jove. Era darrere nostre, una bellesa de malucs estrets i cabells envellutats i negres com el carbó. Tenia un termos obert i una tassa de poliestirè a les mans. Vaig parpellejar, el cor se’m va accelerar. Tenia les celles negres i espesses i es tocaven com les ales arquejades d’un ocell en ple vol, i el nas graciosament corbat d’una princesa de l’antiga Pèrsia —potser el de Tahmineh, l’esposa de Rostam i mare de Sohrab, del Xahnama . Els seus ulls, del color de les nous, sota aquelles pestanyes que semblaven ventalls, es van trobar amb els meus. Em van aguantar la mirada per un moment. Després van volar.

—Moltes gràcies, bonica —va dir el general Taheri. Va agafar la tassa. Abans que ella se n’anés, vaig veure que tenia una marca de naixement marró en forma de falç, sobre la pell llisa, just sobre el maxil·lar esquerre. Es va dirigir cap a una furgoneta gris fosc que hi havia dos passadissos més enllà i va deixar el termos a dins. Els cabells li van caure cap a un costat quan es va agenollar entre les capses de discos vells i revistes usades.

—És la meva filla, la Soraia jan —va dir el general Taheri. Va fer un glop d’aire, com si tingués moltes ganes de canviar de tema, i va fer un cop d’ull al seu rellotge de butxaca d’or—. Bé, és hora d’enllestir.

Ell i el baba es van besar a la galta. Després em va estrènyer la mà entre les seves i em va dir, mirant-me als ulls:

—Molta sort amb l’escriptura.

Aquells ulls blaus no deixaven entreveure els seus pensaments.

Durant la resta del dia, vaig haver de lluitar contra el desig irrefrenable de mirar cap a aquella furgoneta grisa.

EM VA VENIR AL CAP de camí a casa. Taheri. Sabia que havia sentit aquell nom abans.

—No corria alguna història sobre la filla d’en Taheri? —vaig preguntar al baba , com qui no vol la cosa.

—Ja em coneixes —va dir el baba , mentre feia avançar lentament la furgoneta a la cua de vehicles que sortia dels encants—. Quan la conversa es torna xafarderia jo me’n vaig.

—Però hi ha una història, oi? —vaig insistir.

—Per què ho preguntes? —em va dir amb una mirada interrogant.

Em vaig encongir d’espatlles i vaig forçar un somriure despreocupat.

—Per curiositat, baba .

—Segur? Per curiositat, només? —va dir mirant-me amb una expressió juganera buscant una resposta en els meus ulls—. Que potser t’interessa, la noia?

Vaig apartar la mirada.

—Sisplau, baba !

El baba va somriure i va treure la furgoneta del recinte dels encants. Vam fer cap a l’autopista 680. Vam estar en silenci durant una estona.

—Tot el que n’he sentit és que un cop hi va haver un home i les coses… no van anar bé. —Ho va dir en un to seriós, com si m’estigués dient que la noia tenia càncer de mama.

—Ah.

—Diuen que és una noia decent, treballadora i amable. Però cap khastegar , cap pretendent, ha picat a la porta del general des de llavors. —El baba va sospirar—. Potser és injust, però el que passa en uns dies, de vegades fins i tot en un de sol, pot canviar el curs de tota una vida, Amir.

AQUELLA NIT, estirat al llit, despert, vaig pensar en la taca en forma de falç de la Soraia Taheri, en aquell nas lleugerament corbat, en com els seus ulls lluminosos havien mirat fugaçment els meus. El cor m’anava a batzegades només de pensar-hi. Soraia Taheri. La meva princesa del mercat.