TRES

EL SABER POPULAR deia que, un cop, el meu pare va lluitar cos a cos amb un ós negre al Balutxistan. Si el protagonista de la història hagués estat qualsevol altre, la gent hauria rebutjat la història per ser laf , ja se sap, aquesta tendència afgana a exagerar, que lamentablement és gairebé un mal nacional. Si algú presumia de tenir un fill metge, el més probable era que hagués aprovat algun examen de biologia de secundària. Però ningú no dubtava mai de la veracitat de cap història que tingués com a protagonista el baba . I si algú ho feia, doncs bé, el baba tenia aquelles tres cicatrius paral·leles a l’esquena, que dibuixaven un recorregut irregular. He imaginat el baba lluitant contra un ós un miler de vegades, fins i tot ho he somiat. I en aquests somnis no puc mai distingir el baba de l’ós.

Va ser en Rahim Khan qui el va batejar amb el que es convertiria en el famós sobrenom del baba : Tuphan agha , senyor huracà. Era un sobrenom que li anava com l’anell al dit. El meu pare era una força de la natura, un espècimen paixtu alt com una torre i amb la barba espessa i els cabells castanys tallats ben curts i tan rebels com ell mateix. Les seves mans semblaven capaces d’arrencar un salze de soca-rel, i la seva mirada negra era capaç de «fer agenollar el diable per demanar clemència», com solia dir en Rahim Khan. A les festes, quan els seus dos metres d’alçada entraven a l’habitació, tots els caps es giraven cap a ell, com fan els gira-sols quan segueixen el sol.

Era impossible ignorar el baba , fins i tot quan dormia. Solia posar-me taps de cotó a les orelles, i tapar-me amb la manta fins al cap, i tot i així el so dels roncs del baba , que semblaven ben bé el brogit d’un motor de camió, traspassaven les parets. I això que la meva habitació era a l’altra punta del passadís. Com s’ho feia la meva mare per poder dormir a la mateixa habitació que ell, és encara un misteri per a mi. És una de la llarga llista de coses que hauria preguntat a la meva mare si l’hagués coneguda.

Al final de la dècada del 1960, quan jo tenia cinc o sis anys, el baba va decidir construir un orfenat. Me’n vaig assabentar a través d’en Rahim Khan. Em va explicar que el baba havia dibuixat els plànols ell mateix, tot i no tenir cap mena de coneixement sobre arquitectura. Els escèptics li havien pregat que deixés estar aquella bogeria i que contractés un arquitecte. Per descomptat, el baba s’hi va negar, i tothom va sacsejar el cap resignat davant la seva obstinació. Llavors, el baba se’n va sortir i tothom va sacsejar el cap astorat davant el seu triomf. El baba va pagar de la seva butxaca la construcció de l’orfenat de dues plantes, situat just al peu de l’avinguda Jadeh Maywand, al sud del riu Kabul. En Rahim Khan em va dir que el baba havia finançat tot el projecte: havia pagat els enginyers, els electricistes, els lampistes i els paletes, per no parlar dels funcionaris de l’ajuntament que «necessiten que els untin una mica els bigotis».

Van trigar tres anys a construir l’orfenat. El van acabar quan jo tenia tres anys. Recordo que el dia abans que obrís, el baba em va portar al llac Ghargha, a uns quants quilòmetres al nord de Kabul. Em va demanar que li ho digués a en Hassan, també, però vaig mentir i li vaig dir que en Hassan havia de fer uns encàrrecs. Volia el baba tot per a mi. I, a més, un cop que vam anar al llac Ghargha, en Hassan i jo vam jugar a fer rebotar pedres sobre l’aigua, i en Hassan va fer saltar una pedra vuit vegades. El màxim que jo vaig aconseguir van ser cinc salts. El baba era allí, mirant-nos, i va donar uns copets a l’esquena a en Hassan. Fins i tot li va passar un braç per les espatlles.

Vam seure en una taula de pícnic a la riba del llac, sols, el baba i jo, i vam menjar ous bullits i sandvitxos de kefta —boles de carn i verdures embolicades amb naan. L’aigua era d’un blau intens i el sol espurnejava en la superfície cristal·lina. El divendres, el llac s’omplia de famílies que anaven a passar el dia a l’aire lliure. Però era entre setmana, i només érem el baba i jo, nosaltres i una parella de turistes amb els cabells llargs i barba —hippies, vaig sentir que els anomenaven. Eren asseguts al moll, amb els peus dins l’aigua i unes canyes de pescar a la mà. Vaig demanar al baba per què es deixaven créixer els cabells, però el baba només va remugar, no em va contestar. Estava preparant un discurs per a l’endemà, fullejant un garbuix de fulls escrits a mà, prenent notes aquí i allà amb un llapis. Vaig fer una queixalada al meu ou dur i vaig preguntar-li si era veritat el que m’havia dit un company d’escola, que si et menjaves un tros de closca d’ou l’havies de pixar sencer. El baba va tornar a remugar.

Vaig mossegar el sandvitx. Un dels turistes rossos va riure i va pegar l’altre a l’esquena. En la distància, a l’altre extrem del llac, un camió trontollava mentre enfilava un revolt de la muntanya. La llum del sol es va reflectir al retrovisor.

—Crec que tinc saratan —vaig dir. Càncer. El baba va alçar la vista dels seus papers, que es movien amb la brisa. Em va dir que podia agafar la soda jo mateix, que només havia d’obrir el maleter del cotxe.

L’endemà, al davant de l’orfenat van fer curt de cadires. Un munt de gent va haver de mirar la cerimònia d’inauguració dempeus. Feia vent, i vaig seure a la vora del baba en el petit podi just al costat de l’entrada principal del nou edifici. El baba duia un vestit verd i un barret de llana d’astracan. A mig discurs, el vent se li va endur el barret i tothom va riure. Em va fer un senyal perquè l’hi anés a buscar i en vaig estar molt content, perquè així tothom va veure que ell era el «meu» pare, el «meu» baba . Es va girar de nou cap al micròfon i va dir que esperava que l’edifici fos més robust que el seu barret, i tothom va riure de nou. Quan el baba va acabar el parlament, la gent es va posar dreta i el va aclamar. Van aplaudir durant una bona estona. Després, van voler donar-li la mà. Alguns m’amanyagaven els cabells i també em donaven la mà. Estava tan orgullós del baba , tan orgullós de nosaltres.

Però, malgrat els èxits del baba , la gent sempre en desconfiava. Li deien que no duia els negocis a la sang i que hauria d’haver estudiat dret, com el seu pare. I el baba els va demostrar com n’estaven, d’equivocats: no només portava els seus negocis, sinó que, a més, es va convertir en un dels comerciants més rics de Kabul. El baba i en Rahim Khan van fundar un negoci d’exportació de catifes, que va tenir molt d’èxit, dues farmàcies i un restaurant.

Quan la gent es burlava del meu pare dient que mai no trobaria una bona esposa —al cap i a la fi, no tenia sang reial—, es va casar amb la meva mare, la Sofia Akrami, una dona amb una educació exquisida i considerada unànimement com una de les dones més respectades, belles i virtuoses de Kabul. La meva mare no només ensenyava literatura persa clàssica a la universitat, sinó que també era descendent de família reial. I el meu pare, que li agradava tocar els nassos als escèptics, s’hi referia com a «la meva princesa».

Amb mi com a excepció evident, el pare modelava el món que l’envoltava al seu gust. El problema, per descomptat, era que el baba veia el món en blanc i negre. I va haver de decidir què era blanc i què era negre. No pots estimar una persona que viu d’aquesta manera sense tenir-li por, també. Sense odiar-lo una mica, fins i tot.

Quan feia cinquè, vam tenir un mul·là que ens va ensenyar coses sobre l’Islam. Es deia mul·là Fatiul·là Khan, un home baixet i rabassut amb la cara plena de marques d’acne i la veu aspra. Ens explicava les virtuts de la zakat i els deures del hajj ; ens ensenyava la complexitat de fer les cinc pregàries diàries, namaz , i ens feia memoritzar versos de l’Alcorà. Encara que mai no ens en traduïa les paraules, emfasitzava, sovint amb l’ajut d’una vara feta amb una branca de salze, que havíem de pronunciar les paraules àrabs correctament perquè Déu ens sentís millor. Un dia ens va dir que l’Islam considerava que prendre alcohol era un pecat gravíssim; aquells que bevien pagarien pel seu pecat el dia del Qiyamat , el dia del Judici. En aquell temps beure alcohol era una cosa força comuna a Kabul. Ningú no et fuetejava públicament per això, però els afganesos que bevien ho feien en privat, per respecte. La gent comprava el whisky com a «medecina», embolicat en bosses de paper marró, en algunes «farmàcies» selectes. En sortien amb la bossa amagada, i de vegades atreien les mirades furtives i reprovadores d’aquells que coneixien la fama de l’establiment en relació amb aquella mena de transaccions.

Érem al pis de dalt, al despatx del baba , la sala de fumar, quan li vaig explicar què ens havia ensenyat el mul·là Fatiul·là Khan. En aquell moment el baba s’estava servint un whisky al bar que s’havia fet construir en un racó de l’habitació. Em va escoltar, va assentir amb el cap i va fer un glop. Llavors va seure al sofà de pell, va deixar el got i em va fer seure a la seva falda. Em vaig sentir com si estigués assegut sobre dos troncs d’arbre. Va inspirar profundament i, en expirar, l’aire va passar-li entre els pèls del bigoti i féu un xiulet durant el que a mi em va semblar una eternitat. No sabia si volia abraçar-lo o baixar d’un salt de la seva falda, espaordit.

—Veig que has confós el que aprens a l’escola amb el que és l’educació en realitat —va dir-me amb aquella veu gruixuda.

—Però si el que ens han explicat és veritat, això fa que siguis un pecador, baba ?

—Mmmm… —El baba va trencar un glaçó amb les dents—. Vols saber què en pensa el baba sobre el pecat?

—Sí.

—Llavors t’ho diré —va contestar—, però abans has d’entendre això, i ho has d’entendre ara, Amir: no aprendràs res que valgui la pena d’aquests idiotes barbuts.

—Et refereixes al mul·là Fatiul·là Khan?

El baba va gesticular amb el got. Els glaçons dringaven.

—Em refereixo a tots els que són com ell. Pixa’t en les barbes de tots aquells micos pedants.

Em vaig posar a riure. La imatge del baba pixant-se en la barba de qualsevol mico, ja fos pedant o no, era massa.

—No fan res més que donar voltes als rosaris i recitar un llibre escrit en una llengua que ni tan sols entenen. —Va fer un glop—. Que Déu ens ajudi si l’Afganistan cau a les seves mans.

—Però el mul·là Fatiul·là Khan sembla bona persona —vaig aconseguir dir mentre intentava aguantar-me el riure.

—Sí, també en Genguis Khan semblava bona persona —va contestar el baba—, però ja n’hi ha prou de parlar d’això. M’has preguntat sobre el pecat, i te’n vull parlar. Em sents?

—Sí —vaig dir prement els llavis. Però se’m va escapar una rialla pel nas i va sonar com un ronc. Em vaig posar a riure de nou.

Els ulls freds del pare es van clavar en els meus, i no va caldre res més perquè parés de riure en sec.

—Estic provant de parlar amb tu d’home a home. Creus que podràs fer-ho per una vegada?

—Sí, baba jan —vaig murmurar, meravellat, i no pas per primer cop, de com el baba aconseguia deixar-me fora de joc amb tan poques paraules. Havíem tingut un moment fugaç de bona sintonia.

El pare no parlava amb mi gaire sovint, i encara menys em feia seure a la falda, i ara havia comès la beneiteria de desaprofitar l’ocasió.

—Molt bé —va dir el baba . Però els seus ulls no les tenien totes—. Escolta, no importa què us ensenyi el mul·là, només hi ha un pecat, només un. I és el del robatori. La resta de pecats són variacions del robatori. Ho entens, això?

—No, baba jan —vaig respondre, amb el desig desesperat d’entendre-ho. No el volia tornar a decebre.

El pare va fer un sospir d’impaciència. Allò també em va tocar, perquè el baba no era un home impacient. Vaig recordar les vegades que el pare no havia arribat fins negra nit, totes les vegades que jo havia sopat sol. Preguntava a l’Alí on era el baba , a quina hora arribaria a casa, tot i que ja sabia de sobres que era a l’obra, supervisant això, controlant allò… Oi que s’ha de tenir molta paciència per fer això? Jo odiava tots els nens per als quals estava construint l’orfenat; de vegades desitjava que es morissin tots, i els seus pares també.

—Quan mates un home, robes una vida —va dir el baba—. Robes el dret de la seva esposa a tenir un marit, robes el pare a uns fills. Quan dius una mentida, robes el dret d’algú a saber la veritat. Quan fas trampes, robes el dret a la justícia. Ho entens?

Sí, ho entenia. Quan el baba tenia sis anys, un lladre va entrar a casa de l’avi de nit. El meu avi, un jutge molt respectat, s’hi va encarar, però el lladre li va clavar un ganivet al coll i el va matar a l’instant. Li va robar el pare al baba . Els veïns van atrapar l’assassí l’endemà al migdia; un rodamón de la regió de Kunduz. El van penjar de la branca d’un salze, quan encara faltaven dues hores per a la pregària de la tarda. No va ser el baba , sinó en Rahim Khan, qui em va explicar aquesta història. Sempre m’assabentava de les coses del baba a través de l’altra gent.

—No hi ha cap acte més miserable que el robatori, Amir —em va dir el baba—. Un home que pren el que no és seu, ja sigui una vida o un tros de naan… Escupo a un home així. I si mai m’encreuo amb ell, que Déu l’ajudi. Ho entens?

Em va venir al cap la imatge del baba , exhilarant i terrorífica alhora, clavant una pallissa a un lladre.

—Sí, baba .

—Si és cert que hi ha Déu, espero que tingui coses més importants a fer que estar pendent de si bec whisky o menjo porc. I ara baixa. Tant parlar de pecar m’ha fet venir set.

Me’l vaig quedar mirant mentre omplia el got a la barra, i em vaig preguntar quant de temps passaria fins que em tornés a parlar com ho acabava de fer. Perquè, en realitat, sempre sentia que el baba m’odiava una mica. I per què no ho hauria de fer? Al capdavall, jo vaig matar la seva esposa estimada, la seva bonica princesa, oi? Com a mínim hauria pogut tenir la decència de sortir una mica com ell. Però no vaig sortir com ell. Gens.

A L’ESCOLA SOLÍEM jugar a un joc anomenat xerjangi , la batalla dels poemes. El professor de persa moderava la batalla i la cosa anava més o menys així: tu recitaves un vers d’un poema i el teu contrincant tenia seixanta segons per contestar amb un vers que comencés amb la mateixa lletra amb què acabava el teu. Tots els meus companys em volien tenir al seu equip, perquè amb onze anys podia recitar dotzenes de versos de Hayyam, Hafiz o el famós Masnaui de Rumi. Un cop em vaig enfrontar a tota la classe i vaig guanyar. Després, a la nit, ho vaig explicar al baba , però només va assentir i va murmurar:

—Que bé.

Aquella era la manera d’escapar de l’actitud distant del meu pare, amb els llibres de la meva mare morta. I amb en Hassan, esclar. Ho llegia tot, Rumi, Hafiz, Saadi, Victor Hugo, Jules Verne, Mark Twain, Ian Fleming. Quan vaig acabar-me els llibres de la meva mare —no aquells tan avorrits, d’història, aquells no em van cridar mai gaire l’atenció, però sí les novel·les, els relats èpics— vaig començar a gastar-me la setmanada en llibres. Me’n comprava un cada setmana a la llibreria que hi havia a prop del cinema Park, i els desava en caixes de cartró quan ja no em cabien als prestatges.

Per descomptat, casar-se amb un poeta era una cosa, però tenir un fill que prefereix enfonsar el nas en els llibres de poesia en comptes d’anar de cacera… Vaja, allò no era el que el baba havia previst, suposo. Els homes de veritat no llegien poesia, i Déu prohibia que n’escrivissin! Els homes de veritat —els nens de veritat— jugaven a futbol, com el baba havia fet de jove. Allò sí que era una cosa per la qual et podies apassionar. El 1970 el baba va fer un descans en la construcció de l’orfenat i va viatjar fins a Teheran durant un mes per veure els partits del Mundial de Futbol per televisió, perquè a l’Afganistan encara no teníem televisors. Em va apuntar a uns quants equips de futbol amb l’esperança d’encendre la mateixa passió en mi. Però era patètic, una càrrega total per al meu propi equip. Sempre al mig d’una passada oportuna o bloquejant com un inútil un espai lliure. Corria arrossegant els peus pel camp, amb les meves cames escanyolides, cridava per demanar una passada que no arribava mai. I com més m’hi esforçava, sacsejant els braços per sobre el cap frenèticament i exclamant «Estic lliure! Estic lliure!», més m’ignoraven. Però el baba no es donava per vençut. Quan ja es va veure sobradament clar que no havia heretat ni un bri dels seus dons atlètics, es va proposar convertir-me en un espectador apassionat. Això sí que ho podia fer, oi? Vaig fingir interès tan bé com vaig poder. Animava amb ell l’equip de Kabul quan feia un gol contra el Kandahar i m’esgargamellava insultant l’àrbitre quan xiulava un penal en contra del nostre equip. Però el baba notava la meva manca d’interès genuí i finalment es va resignar. La crua realitat era que el seu fill mai no jugaria ni seria aficionat al futbol.

Recordo que una vegada el baba em va dur al torneig anual de buzkaixi que se celebrava el primer dia de primavera, el dia d’Any Nou. El buzkaixi era, i és, la passió nacional de l’Afganistan. Un txapandaz , un genet altament capacitat normalment patrocinat per aficionats rics, havia d’agafar una cabra o un altre animal mort del mig d’una melé, donar la volta al galop per tot l’estadi amb l’animal i deixar-lo caure dins d’un cercle mentre un altre grup de txapandaz el perseguia i feia tots els possibles —coces, esgarrapades, fuetades, cops de puny— per arrabassar-li l’animal. Aquell dia, el públic rugia excitat veient com els genets bramaven crits de guerra i s’abraonaven sobre l’animal enmig d’un núvol de pols. El terra tremolava amb el repic dels cascos dels cavalls. Vam veure des de les grades superiors com els genets passaven fent retrunyir el terra a tota velocitat, udolant i cridant, mentre l’escuma sortia volant de les boques dels cavalls.

En un moment determinat el baba va assenyalar algú.

—Amir, veus aquell home d’allà, assegut amb tots aquells altres homes al seu voltant?

Sí, el veia.

—És en Henry Kissinger.

—Ah —vaig dir. No sabia qui era en Henry Kissinger, i potser ho hauria d’haver preguntat. Però en aquell moment mirava horroritzat com un dels txapandaz queia de la sella i era atropellat per una multitud de peülles. L’estampida va voltejar i colpejar el cos com si fos una nina de drap, finalment, quan la melé es va apartar, va parar de rodolar per terra. Per un moment es va estremir, però ja no es va moure més. Es va quedar a terra amb les cames doblegades en angles forçats i enmig d’un bassal de sang que anava xopant la sorra del seu voltant.

Em vaig posar a plorar.

Vaig plorar tot el viatge de tornada. Recordo com les mans del baba aferraven el volant. L’estrenyien i el deixaven anar. Però, sobretot, mai no oblidaré el gran esforç del baba per dissimular el disgust que es reflectia en el seu rostre mentre conduïa en silenci.

Aquella nit, cap al tard, quan vaig passar per davant del despatx del meu pare, vaig sentir que parlava amb en Rahim Khan. Vaig acostar l’orella a la porta.

—Hauries d’estar content que sigui un noi saludable —deia en Rahim Khan.

—Sí, sí, ja ho sé. Però és que sempre està enganxat als llibres o vagant per casa, com si estigués encantat.

—I?

—Jo no era així.

El baba semblava frustrat, gairebé enutjat. En Rahim Khan va riure.

—Els nens no són quaderns per pintar. No els pots omplir amb els teus colors preferits.

—El que et dic —va dir el baba— és que no era així, en absolut. Ni jo ni cap dels altres nens amb qui vaig créixer.

—Saps? De vegades ets la persona més egocèntrica que conec —va dir-li en Rahim Khan. Ell era l’única persona que jo coneixia que podia dir una cosa com aquella al baba .

—Això no hi té res a veure.

—Ah no?

—No.

—I llavors, què?

Vaig sentir el cruixit de la pell del seient del baba mentre s’hi removia. Vaig tancar els ulls i vaig pressionar l’orella encara més contra la porta. Ho volia sentir sense voler-ho sentir.

—De vegades miro per la finestra i el veig jugar al carrer amb els nens del veïnat. Veig com li claven empentes, li prenen les joguines, li donen un cop per aquí, una patacada per allà. I, mira, ell mai no s’hi torna. Mai. Ell només… abaixa el cap i…

—No és un noi violent —va dir en Rahim Khan.

—No és això, el que vull dir, Rahim, i ho saps —va replicar el pare—. A aquest noi li falta alguna cosa.

—Sí, una mica de mesquinesa.

—L’autodefensa no té res a veure amb la mesquinesa. Saps què passa sempre quan els nois del barri es fiquen amb ell? En Hassan surt a defensar-lo i els foragita. Ho he vist amb els meus propis ulls. I quan tornen a casa li dic «Com s’ha fet aquesta esgarrinxada a la cara, en Hassan?», i ell contesta, «Ha caigut». El que et dic, Rahim, a aquest nen li falta alguna cosa.

—Has de deixar que ell mateix trobi el seu camí —va dir en Rahim Khan.

—I cap a on va aquest camí? —va preguntar el baba—. Un noi que no se sap defensar sol es converteix en un home incapaç de defensar res.

—Com sempre, ho estàs simplificant tot.

—No ho crec.

—Estàs enutjat perquè tens por que no et prengui el relleu en els negocis.

—I ara qui ho està simplificant? —va dir el baba—. Mira, sé que aprecies el meu fill i n’estic molt content. Envejós, però content. I és a això, a què em refereixo. Necessita algú… algú que el comprengui, perquè Déu sap que jo no l’entenc. Però hi ha alguna cosa en ell que em preocupa d’una manera que no puc expressar. És com…

El podia veure buscant les paraules exactes. Va abaixar el to de veu, però encara el sentia.

—Si no hagués vist el metge treure’l del ventre de la meva dona amb els meus propis ulls, no em creuria que és fill meu.

L’ENDEMÀ AL MATÍ, mentre em preparava l’esmorzar, en Hassan em va preguntar si m’amoïnava alguna cosa. Li vaig dir bruscament que es preocupés dels seus assumptes.

En Rahim Khan es va equivocar, en allò de la mesquinesa.