SIS

HIVERN. Això és el que feia cada any quan queia la primera nevada: sortia de casa al matí, d’hora, encara en pijama i fregant-me els braços per escalfar-me. Trobava sempre el camí, el cotxe del meu pare, les parets, els arbres, les teulades i les muntanyes enterrades sota un metre de neu. Somreia, el cel era serè i blau, la neu tan blanca que cremava els ulls. Em posava un grapat de neu fresca a la boca, escoltava la tranquil·litat humida trencada només pel crit dels corbs. Baixava els graons de l’entrada, descalç, i cridava en Hassan perquè sortís a mirar.

L’hivern era l’estació preferida de tots els nens de Kabul, si més no de tots aquells els pares dels quals es podien permetre una bona estufa de ferro colat. La raó era simple: tancaven l’escola durant l’estació de les glaçades. L’hivern, per a mi, era el final de tot un curs fent llargues divisions i estudiant el nom de la capital de Romania, i l’inici de tres mesos de jugar a cartes vora l’estufa amb en Hassan, d’anar a veure pel·lícules russes de franc els dimarts al matí al cinema Park i de menjar qurma de naps dolços amb arròs per dinar després de fer ninots de neu.

I d’estels, esclar. De fer volar estels. I caçar-los.

Per a uns quants nens desafortunats, l’hivern no anunciava el final del curs escolar. També hi havia els anomenats «cursos d’hivern voluntaris». Cap dels nens que conec s’havia ofert mai voluntàriament a anar a aquestes classes, però els seus pares, naturalment, s’oferien voluntaris en nom seu. Afortunadament, el baba no era d’aquesta mena de pares. Recordo un nen, l’Ahmad, que vivia a l’altre costat del carrer. El seu pare era metge, crec. L’Ahmad tenia epilèpsia i sempre portava una armilla de llana i unes ulleres de cul de got amb la muntura negra. Era una de les víctimes regulars de l’Assef. Cada matí, veia des de la finestra de la meva habitació com el seu criat hazara retirava la neu del camí de l’entrada i deixava el pas lliure a l’Opel de color negre. M’havia proposat veure cada dia l’Ahmad i el seu pare pujar al cotxe, l’Ahmad, amb l’armilla de llana i l’abric, la bossa de l’escola plena de llibres i llapis. Esperava fins que engegaven i giraven la cantonada, llavors tornava a ficar-me al llit amb el pijama de franel·la. Em tapava amb la manta fins a la barbeta i mirava les muntanyes del nord coronades de neu a través de la finestra. Les mirava fins que queia adormit altra vegada.

M’encantava l’hivern a Kabul. M’agradava pel soroll suau que feia la neu en topar contra els vidres de la finestra a la nit, per la manera com cruixia la neu fresca sota les botes de goma negres, per l’escalfor de l’estufa de ferro colat mentre el vent udolava pels patis, pels carrers. Però sobretot perquè, quan els arbres es glaçaven i el gel formava una capa sobre les carreteres, el gebre entre el baba i jo es fonia una mica. Els responsables que això succeís eren els estels. El baba i jo vivíem a la mateixa casa, però en esferes d’existència diferents. Els estels eren una finíssima línia d’intersecció entre aquestes esferes.

CADA HIVERN, els districtes de Kabul celebraven un torneig de batalla d’estels. Si eres un nen i vivies a Kabul, el dia del torneig era sens dubte el punt culminant de l’estació freda. Jo mai no dormia, la nit abans del torneig. Em regirava cap a un cantó, cap a l’altre, feia ombres xineses d’animals a la paret, fins i tot m’asseia a la terrassa dins la fosca tapat amb una manta. Em sentia com un soldat que intentava dormir a les trinxeres la nit abans de la batalla. I no era gaire diferent. A Kabul, el torneig d’estels era una mica com anar a la guerra.

Com a qualsevol guerra, t’havies de preparar per a la batalla. Durant un temps, en Hassan i jo solíem fer-nos els estels nosaltres mateixos. Estalviàvem les setmanades de la tardor i posàvem els diners en un petit cavall de porcellana que el baba ens havia portat un cop d’Herat. Quan el vent de l’hivern començava a bufar i els flocs de neu que queien ja eren de mida considerable, obríem la tanca que el cavall tenia al melic. Anàvem al basar i compràvem bambú, cola, corda i paper. Ens passàvem hores pelant el bambú per fer el pal del mig i el travesser, tallant el paper de seda que permetia descendir i recuperar alçada ràpidament. Després, per descomptat, havíem de fabricar la corda o tar . Si l’estel era la pistola, el tar , la corda tallant recoberta de vidres, era la bala a la recambra. Sortíem al pati i arrebossàvem fins a cent cinquanta metres de corda amb una barreja de sorra, vidres i cola. Llavors penjàvem la corda entre els arbres per deixar-la assecar. El dia següent enrotllàvem la corda —preparada per a la batalla— al voltant d’una bobina de fusta. Quan la neu es fonia i les pluges de primavera arribaven, tots els nens de Kabul duien els dits plens de talls horitzontals delators de tot un hivern de fer volar estels. Recordo que, el primer dia de classe, els meus companys de classe i jo solíem formar grupets per comparar les nostres cicatrius de batalla. Els talls coïen i trigaven un parell de setmanes a curar-se, però això rai. Eren el record d’aquella estació que tant estimava i que un cop més havia passat massa de pressa. Llavors, el delegat de classe feia sonar el xiulet i marxàvem en fila índia cap a l’aula, desitjant ja l’arribada de l’hivern següent i rebent, en canvi, l’espectre d’un altre llarg curs escolar.

Però aviat es va fer evident que en Hassan i jo érem millors lluitant amb els estels que no pas construint-los. Algun defecte o altre en el nostre disseny sempre acabava determinant el destí de l’aparell. Així, doncs, el baba va començar a portar-nos a la botiga d’en Saifo perquè hi compréssim els estels. En Saifo era un home gairebé cec i mutxi de professió, sabater. Però també era el constructor d’estels més famós de la ciutat, i treballava en un petit tuguri a Jadeh Maywand, el concorregut carrer del sud de la riba fangosa del riu Kabul. Recordo que t’havies d’ajupir per entrar a la botiga, petita com una cel·la, i llavors havies d’obrir la trapa d’entrada i baixar un tram de graons de fusta que conduïa al soterrani fred i humit on en Saifo emmagatzemava els cobejats estels. El baba ens comprava dos estels idèntics i bobines de corda de vidre. Si jo canviava d’opinió i demanava un estel més gran i més elaborat, el baba me’l comprava, però tot seguit en comprava un altre d’igual per a en Hassan. De vegades pensava que tant de bo no ho fes, allò. Tant de bo em deixés ser el favorit.

El torneig de lluita d’estels era una vella tradició hivernal a l’Afganistan. Començava d’hora al matí i no acabava fins que un únic estel guanyador s’ensenyoria del cel. Recordo que un any el concurs es va allargar fins a la nit. La gent s’aplegava a les voreres i a les teulades per animar els seus fills. Els carrers s’omplien de lluitadors d’estels —arriant i estrebant les cordes— que miraven enlaire amb els ulls mig clucs per intentar guanyar posicions i tallar les cordes dels contrincants. Cada lluitador tenia un ajudant —en el meu cas era en Hassan— que sostenia la bobina i deixava anar la corda.

Un cop, un indi mocós que s’havia traslladat feia poc al barri amb la seva família ens va explicar que a la seva terra les lluites d’estels tenien unes normes i un reglament estrictes.

—Has de jugar en una àrea tancada i mantenir-te en un angle determinat amb relació al vent —ens va explicar orgullós—. I no pots utilitzar alumini per fer la corda.

En Hassan i jo ens vam mirar. Ens vam pixar de riure. El nen indi aviat aprendria el que els britànics havien après a començament de segle, i el que els russos aprendrien al final de la dècada dels vuitanta, que els afganesos som gent independent. Els afganesos aprecien les tradicions, però avorreixen les lleis. I això mateix passava a les lluites d’estels. Les regles eren simples: no hi ha regles. Fes volar el teu estel. Talla els adversaris. Bona sort.

Però això no era tot. La diversió de veritat començava quan algú tallava una corda. Llavors feien aparició els caçadors d’estels, els nens que perseguien l’estel que, arrossegat pel vent, anava a la deriva a través dels barris fins que queia fent espirals en un camp, al jardí d’algú, en un arbre, una teulada… La cacera era força ferotge; una multitud de caçadors d’estels envaïen els carrers i s’obrien pas a empentes com aquella mena de gent d’Espanya, sobre la qual vaig llegir un cop, que corrien davant dels toros. Un any, un nen del veïnat va pujar dalt d’un pi per agafar un estel. Una branca va cedir sota el seu pes i va caure des de nou metres d’altura. Es va trencar l’esquena i no va tornar a caminar mai més. Però va caure amb l’estel a les mans. I quan un caçador d’estels atrapava un estel, ningú no l’hi podia prendre. No era una norma. Era un costum.

Per als caçadors d’estels, el premi més cobejat era l’últim estel que queia. Era un trofeu d’honor, de vegades digne de ser exposat en un lloc on els convidats el poguessin admirar. Quan el cel es buidava i quedaven només els dos últims estels, els caçadors es preparaven per obtenir el seu premi. Es posicionaven en un lloc que creien que els donaria avantatge. Els músculs en tensió preparats per saltar. El coll estirat. Els ulls fixos en l’objectiu. La lluita s’encenia. I quan es trencava l’última corda, l’infern es desfermava.

Al llarg dels anys havia vist molts nois caçant estels, però en Hassan era sens dubte el millor caçador que havia vist en tota la meva vida. Era un misteri total i absolut la manera com sempre encertava el lloc on aterraria, abans, fins i tot, que comencés a caure. Era com si tingués una mena de brúixola interior.

Recordo un dia d’hivern ennuvolat. En Hassan i jo estàvem caçant un estel, jo el perseguia a través de les barriades, saltant reguerons, serpentejant entre els carrers estrets. Jo era un any més gran que ell, però en Hassan corria més ràpid que jo i sempre em ressagava.

—Hassan, espera’m! —cridava, amb l’alè calent i entretallat.

Ell es girava i em feia senyals amb la mà.

—Per aquí! —em deia abans de desaparèixer en tombar una altra cantonada.

Vaig mirar amunt i vaig veure que corríem en el sentit contrari al que prenia l’estel.

—L’estem perdent! Anem en la direcció equivocada! —cridava jo.

—Confia en mi! —va exclamar un bon tros més endavant.

Vaig arribar a la cantonada i vaig veure en Hassan corrent disparat, amb la vista a terra, ni tan sols mirava al cel. La suor li amarava la samarreta. Em vaig entrebancar amb una pedra i vaig caure. No era només més lent que en Hassan, sinó que també era més maldestre que ell. Envejava la seva agilitat natural. Quan em vaig alçar, vaig veure com en Hassan desapareixia en tombar una altra cantonada. Em vaig arrossegar darrere seu, amb els genolls pelats i adolorits.

Havíem arribat a un camí de terra ple de sots, a prop de l’escola de secundària Isteqlal. En un costat hi havia un camp on, a l’estiu, creixien enciams, i a l’altre costat hi havia una filera de cirerers agres. Vaig trobar en Hassan assegut amb les cames encreuades al peu d’un dels arbres i menjant un grapat de móres seques.

—Què hi fas aquí? —vaig dir panteixant. Tenia l’estómac remogut i em venien nàusees.

En Hassan va somriure.

—Seu aquí amb mi, Amir agha .

Em vaig deixar caure al seu costat, tan llarg com era, en un trosset de terra cobert de neu. Bleixava.

—Ens estàs fent perdre el temps. L’estel anava cap a l’altra banda, que no l’has vist?

En Hassan es va ficar una móra a la boca.

—Ve cap aquí —va dir.

Jo gairebé no podia respirar i ell no semblava ni cansat.

—Com ho saps? —vaig preguntar-li.

—Ho sé.

—Però, com ho pots saber?

En Hassan es va tombar cap a mi. Unes quantes gotes de suor li relliscaven pel cap pelat.

—Que et mentiria mai, jo, Amir agha ?

De cop vaig decidir jugar-hi una mica.

—No ho sé. Ho faries?

—Abans menjaria caca —va dir amb la mirada indignada.

—De debò? Ho faries?

Em va mirar desconcertat.

—Fer què?

—Menjar caca, si jo t’ho demanés —vaig dir. Sabia que estava sent cruel, com quan me’n reia perquè no sabia una paraula difícil. Però hi havia quelcom de fascinant, encara que fos una mica malaltís, en el fet de rifar-me d’en Hassan. Una mica com quan jugàvem a torturar insectes. Només que ara ell era la formiga i jo sostenia la lupa.

Va fixar els ulls en els meus una bona estona. Érem allà asseguts, dos nois sota un cirerer, que de cop es miraven, es miraven de debò, l’un a l’altre. I llavors va tornar a passar: la cara d’en Hassan va canviar. Bé, potser no va «canviar», en realitat, però de sobte em va fer la sensació que veia dues cares, la que coneixia, la que era el meu record més remot, i l’altra, una segona cara que s’entreveia en la superfície. Ja m’havia passat abans, i sempre em deixava una mica trasbalsat. Simplement apareixia, aquesta altra cara, per una fracció de segon, però ja era prou per deixar-me amb la sensació inquietant que potser l’havia vist en algun altre lloc. Llavors en Hassan parpellejava i tornava a ser ell. En Hassan.

—Si m’ho demanessis, ho faria —va dir finalment, mirant-me fixament als ulls.

Vaig abaixar la mirada. Encara avui sóc incapaç de mirar a la cara la gent com en Hassan, la gent que creu sincerament cada paraula que diu.

—Però em pregunto —va afegir—: em demanaries que fes una cosa així, Amir agha ?

I amb allò, ell també em va posar una petita prova. Si jo hi jugava i desafiava la seva lleialtat, ell també jugaria amb mi i provaria la meva integritat.

Vaig desitjar no haver començat mai aquella conversa. Vaig forçar un somriure.

—No siguis estúpid, Hassan. Saps que no ho faria.

En Hassan em va tornar el somriure. Però el seu no semblava forçat.

—Sí, ja ho sé —va dir.

És el que passa amb la gent que és sincera, que es pensen que tothom ho és.

—Ja arriba! —va dir en Hassan assenyalant el cel. Es va posar dempeus i va fer unes quantes gambades cap a l’esquerra. Vaig alçar la mirada i vaig veure l’estel que queia en picat sobre nosaltres. De cop, va aparèixer una remor de petjades i crits, una melé de caçadors d’estels. Però perdien el temps, perquè en Hassan, somrient, esperava l’estel amb els braços oberts. I que Déu —si existeix, esclar— em tregui la vista si l’estel no va caure just entre els seus braços.

L’HIVERN de 1975 vaig veure com en Hassan caçava un estel per últim cop.

Normalment, cada barri organitzava el seu torneig, però aquell any se celebrava al meu barri, Wazir Akbar Khan, i molts altres districtes —Karteh-Char, Karteh-Parwan, Mekro-Rayan i Koteh-Sangi— hi havien estat convidats. Gairebé no podies anar enlloc on no es parlés del torneig. Es deia que seria el torneig més gran dels últims vint-i-cinc anys.

Una nit, aquell mateix hivern, quan només faltaven quatre dies per al gran esdeveniment, el baba i jo sèiem al seu despatx, a les cadires entapissades de cuir, a l’escalfor de la llar de foc. Bevíem te i xerràvem. L’Alí havia acabat de servir el sopar —patates i coliflor amb curri i arròs—, i ell i en Hassan ja s’havien retirat. El baba engreixava la pipa i jo li estava demanant que m’expliqués la història de com, un hivern, una manada de llops va baixar de la muntanya a Herat i va obligar a tothom a tancar-se a casa durant una setmana. Però de cop va dir:

—Em penso que potser guanyaràs el torneig, enguany. Tu què en penses?

No sabia què pensar. O què dir. Era el que m’imaginava? M’estava llançant una indirecta? Jo era bo fent volar estels. De fet, era molt bo. Unes quantes vegades vaig ser a prop de la victòria al torneig d’hivern. Un cop vaig arribar als tres últims. Però ser-ne a prop no vol dir guanyar, oi? El baba no havia estat a prop, el baba havia guanyat, perquè els guanyadors guanyaven, i la resta se n’anava a caseta. El baba estava acostumat a guanyar, guanyava a qualsevol cosa que es proposés. Que no tenia el dret a esperar el mateix del seu fill? I, imagina’t, si jo guanyés…

El baba xuclava la pipa i parlava. Jo feia veure que l’escoltava, però no podia escoltar-lo, no podia, perquè aquell comentari, que el baba havia fet com si res, s’havia instal·lat dins el meu cap: havia de guanyar aquell torneig. Guanyaria. No hi havia cap altra opció viable. Guanyaria i caçaria l’últim estel. Llavors el duria a casa i l’ensenyaria al baba . I, una vegada per totes, li demostraria que jo era un fill digne del seu pare. Llavors potser la meva vida de fantasma en aquella casa s’acabaria. Em vaig posar a somiar: m’imaginava les converses i les rialles a l’hora de sopar, en comptes del silenci trencat només pel soroll de la coberteria de plata i algun gruny ocasional. Ens veia passejant en el cotxe del baba un divendres per anar a Paghman, parant de camí cap al llac Ghargha per menjar una truita fregida i patates. Aniríem al zoo a veure el lleó Marjan, i potser el baba no badallaria i miraria de reüll el rellotge tota l’estona. Fins i tot potser el baba llegiria els meus contes. N’hi escriuria mil si sabés que en llegiria un. Potser em diria «Amir jan», com feia en Rahim Khan. I potser, només potser, em perdonaria per haver matat la mare.

El baba m’estava explicant com va tallar catorze estels el mateix dia. Jo somreia, feia que sí amb el cap i reia quan tocava, però amb prou feines sentia el que m’estava dient. Tenia una missió. I no volia fallar al baba . Aquest cop no.

VA NEVAR MOLT, la nit abans del torneig. En Hassan i jo, asseguts sota el kursi , jugàvem a panjpar mentre les branques de l’arbre donaven cops a les finestres sacsejades pel vent. Abans, aquell mateix dia, havia demanat a l’Alí que ens encengués el kursi , que era bàsicament un escalfador elèctric sota una taula baixa coberta amb un cobrellit gruixut i embuatat. Al voltant de la taula hi havia posat matalassos i coixins com perquè vint persones hi poguessin seure i posar-hi les cames a sota. En Hassan i jo solíem passar els dies de neu arraulits sota el kursi i jugant a cartes, a escacs… però sobretot a panjpar .

Havia matat el deu de diamants d’en Hassan i li havia tirat dues jotes i un sis. A l’habitació del costat, al despatx del baba , ell i en Rahim Khan discutien sobre negocis amb un parell d’homes més, un d’ells era el pare de l’Assef. A través de la paret sentia el so de fregit del noticiari de Ràdio Kabul.

En Hassan em va matar el sis i es va endur les jotes. A la ràdio, en Daüd Khan anunciava alguna cosa sobre inversions estrangeres.

—Està dient que algun dia tindrem televisió a Kabul —vaig dir.

—Qui?

—En Daüd Khan, burro, el president.

En Hassan va fer una rialla.

—He sentit que a l’Iran ja en tenen —va dir.

—Aquests iranians… —vaig sospirar.

Per a molts hazares, l’Iran representava una mena de santuari. Suposo que això es devia al fet que, com els hazares, molts iranians eren musulmans xiïtes. Però vaig recordar una cosa que el meu professor ens havia dit aquell estiu sobre els iranians: deia que eren uns oradors hàbils que no perdien el somriure i et donaven copets a l’esquena amb una mà mentre et pispaven la cartera amb l’altra. Ho vaig explicar al baba i em va dir que el meu professor era un d’aquells afganesos envejosos. Envejosos perquè l’Iran guanyava poder a Àsia i perquè molta gent del món no sabia ni trobar l’Afganistan en un mapa. «És dur, dir això», va fer arronsant les espatlles, «però és millor encarar la veritat que conformar-se amb una mentida».

—Un dia te’n compraré un —vaig dir.

—Un televisor? De veritat? —va exclamar en Hassan amb la cara il·luminada.

—Sí, i no un d’aquells en blanc i negre. Segurament llavors ja serem grans, però en compraré dos; un per a tu i un altre per a mi.

—El posaré a la meva taula, allà on tinc els dibuixos —va dir en Hassan.

Quan ho va dir em va entrar una mena de tristesa. Tristesa per qui era en Hassan, per on vivia. Per com havia acceptat el fet que es faria gran en aquella barraca de fang al pati, com havia fet el seu pare. Vaig agafar l’última carta i vaig tirar un parell de reines i un deu.

En Hassan va agafar les reines.

—Saps? Crec que faràs que l’agha sahib estigui molt orgullós de tu, demà.

—Sí? Vols dir?

—Inxal·là —va dir.

—Inxal·là —vaig repetir, malgrat que el meu «si Déu ho vol» no va sonar gaire sincer, venint dels meus llavis. Aquell era el problema d’en Hassan: era tan fotudament pur, que tu sempre et senties un farsant al seu costat.

Vaig matar-li el rei i li vaig tirar la carta final, l’as de piques. Ell l’havia d’agafar, i jo guanyava. Però mentre remenava les cartes per començar una altra partida, vaig tenir la clara sospita que en Hassan m’havia deixat guanyar.

—Amir agha ?

—Sí?

—Que… m’agrada on visc. —Sempre feia allò de llegir-me els pensaments—. És casa meva.

—Sigui com sigui —vaig contestar—, prepara’t per perdre una altra vegada.