U

Desembre 2001

EM VAIG CONVERTIR en el que avui sóc quan tenia dotze anys, un dia ennuvolat i fred de l’hivern de 1975. Recordo el moment precís, ajupit darrere d’una paret de fang, espiant el carreró a prop del rierol glaçat. Va passar fa molt de temps, però ara sé que no és cert el que diuen sobre el passat, sobre com pots enterrar-lo. Perquè el passat acaba ressuscitant. Ara, mirant enrere, m’adono que he estat mirant cap a aquell carreró desert durant els últims vint-i-sis anys de la meva vida.

Un dia, l’estiu passat, el meu amic Rahim Khan em va trucar des del Pakistan. Em va demanar que anés a veure’l. Dempeus a la cuina, amb l’auricular del telèfon enganxat a l’orella, vaig saber que a l’altra banda de la línia hi havia algú més que en Rahim Khan: era el meu passat de pecats irredempts. Després de penjar, vaig anar a fer un tomb pel llac Spreckels, a l’extrem nord del Golden Gate Park. Llavors vaig alçar la vista i vaig veure un parell d’estels vermells amb una cua llarga i blava que s’enlairaven cap al cel. Ballaven sobre els arbres del costat est del parc, per sobre dels molins de vent, flotant l’un al costat de l’altre, com dos ulls que, des de les altures, contemplaven San Francisco, la ciutat que ara és la meva llar. De sobte, la veu d’en Hassan va xiuxiuejar dins el meu cap: «Per tu, ho faria mil vegades més!». En Hassan, el caçador d’estels del llavi leporí.

Vaig seure en un banc a la vora d’un salze. Em va venir al cap una cosa que en Rahim Khan m’havia dit just abans de penjar. «Hi ha una manera de tornar a ser bo». Vaig alçar la mirada cap als dos estels. Vaig pensar en en Hassan. Vaig pensar en el baba . L’Alí. Kabul. Vaig pensar en la vida que havia viscut fins que aquell hivern de 1975 va arribar i ho va canviar tot. Aquell hivern em va convertir en el que sóc avui.