NOU

L’ENDEMÀ AL MATÍ, assegut al terra de la meva habitació, vaig estar desembolicant tots els regals, caixa rere caixa. No sé per què m’hi molestava, els donava un cop d’ull sense cap mena d’il·lusió i els llançava a un racó. La pila anava creixent: una càmera Polaroid, una ràdio, un sofisticat tren elèctric i un munt de sobres tancats amb diners a dins. Jo sabia que mai no em gastaria tots aquells diners, ni escoltaria la ràdio ni faria avançar el tren elèctric per les vies dins la meva habitació. No volia res d’allò, no era més que diner tacat de sang; el baba no m’hauria muntat mai una festa com aquella si no hagués guanyat el torneig d’estels.

El baba em va fer dos regals. Un m’havia de convertir en l’enveja de tot el veïnat: una Schwinn Stingray nova de trinca, la reina de les bicicletes. Només uns quants nens en tot Kabul tenien la sort de tenir una Stingray, i ara jo era un dels afortunats. Tenia el manillar alt amb empunyadures de goma negra, i el cèlebre seient en forma de banana. Els radis eren daurats i l’estructura metàl·lica del quadre era vermella com una poma caramel·litzada. O com la sang. Qualsevol altre nen hauria pujat immediatament a la bicicleta per passejar-la per tot el barri. I jo hauria fet el mateix uns quants mesos enrere.

—T’agrada? —em va dir el baba recolzat al marc de la porta de la meva habitació. Li vaig fer un somriure de xai i un «gràcies» ràpid. Tant de bo hagués pogut fer-ho millor—. Podríem anar a fer un volt —em va dir. Una invitació, però no del tot sincera.

—Potser més tard. Ara estic una mica cansat —vaig dir.

—Molt bé.

—Baba .

—Digues.

—Gràcies pels focs —vaig dir. Un «gràcies», però no del tot sincer.

—Descansa una mica —va dir el baba mentre caminava cap a la seva habitació.

L’altre regal que em va fer —i per a aquest no va esperar que l’obrís— va ser un rellotge de polsera. Tenia l’esfera blava amb les busques daurades en forma de llampec. Ni tan sols me’l vaig posar. El vaig llançar a la pila de joguines del racó. L’únic regal que no va anar a parar a la pila va ser el quadern folrat en pell d’en Rahim Khan. Era l’únic que no vaig percebre com diner brut.

Vaig seure a la vora del llit, fent girar el quadern. Vaig pensar en el que en Rahim Khan m’havia dit sobre la Homaira, que el fet que el seu pare la rebutgés, al final, havia estat el millor. «Ella hauria patit». Com quan el projector de diapositives del kaka Homaiun es quedava travat en la mateixa diapositiva, la mateixa imatge se’m repetia una vegada i una altra dins el cap: en Hassan, amb el cap cot, serveix begudes a l’Assef i en Wali. Potser seria el millor per a ell. Per alleujar el seu patiment. I el meu també. Fos com fos, una cosa era clara: un dels dos havia de marxar.

Més tard, aquella mateixa tarda, vaig agafar la Schwinn per primer i últim cop. Vaig fer un parell de voltes pel barri i vaig tornar a casa pel camí que donava al jardí del darrere, on en Hassan i l’Alí estaven netejant tota la brutícia que havia deixat la festa de la nit anterior. Gots de paper, tovallons fets servir i ampolles buides de soda omplien el terra del jardí. L’Alí plegava les cadires i les deixava al costat de la paret. Em va veure i em va saludar.

—Salam , Alí —vaig dir tornant-li la salutació.

Va aixecar un dit per demanar-me que m’esperés i va anar cap a la seva cabana. Un moment després, en va sortir amb una cosa a la mà.

—Ahir a la nit no vam tenir l’oportunitat de donar-te això —va dir donant-me una capsa—. És poca cosa, i no és digne de tu, Amir agha , però esperem que t’agradi. Per molts anys.

—Gràcies, Alí —vaig dir amb un nus a la gola.

Tant de bo no m’haguessin comprat res. Vaig obrir la capsa, a dins hi havia un exemplar nou del Xahnama , una edició en tapa dura i il·lustracions acolorides sota cada passatge. Hi havia en Ferangis mirant-se el seu fill nounat, en Kai Khosrau, i l’Afrasiyab damunt d’un cavall, amb l’espasa a la mà guiant el seu exèrcit. Per descomptat, en Rostam ferint de mort el seu fill, el guerrer Sohrab.

—És preciós —vaig dir.

—En Hassan em va dir que el teu estava mig trencat i que li faltaven algunes pàgines —va dir l’Alí—. Aquest té tots els dibuixos fets a mà, amb ploma i tinta —va afegir, orgullós, mentre mirava un llibre que ni ell ni el seu fill podien llegir.

—És molt bonic —vaig dir. Ho era. I no li devia haver costat pas pocs diners, vaig pensar. Hauria volgut dir-li a l’Alí que no era pas el llibre, el que no era digne, sinó jo. Vaig tornar a enfilar-me a la bicicleta—. Dóna les gràcies a en Hassan de part meva.

Vaig acabar tirant el llibre a la pila de regals del racó. Però els ulls m’hi anaven tota l’estona. El vaig enterrar al fons de la pila. A la nit, abans d’anar a dormir, vaig demanar al baba si havia vist el rellotge nou en algun lloc.

L’endemà al matí vaig esperar-me a l’habitació fins que l’Alí, que feinejava a la cuina, desparés la taula de l’esmorzar. Vaig esperar que rentés els plats, que netegés els marbres. Vaig mirar per la finestra de la meva habitació i vaig esperar que l’Alí i en Hassan anessin a fer la compra al basar, plegats, empenyent el carretó buit.

Llavors vaig agafar un parell de sobres amb diners de la pila de regals i el meu rellotge i vaig sortir de puntetes. Vaig aturar-me davant del despatx del baba i vaig parar l’orella. Hi havia estat tot el matí, fent trucades. Estava parlant amb algú sobre un carregament de catifes que havia d’arribar en vaixell la setmana següent. Vaig baixar les escales, vaig creuar el jardí i vaig entrar a l’estança de l’Alí i en Hassan, al costat del nesprer. Vaig aixecar el matalàs d’en Hassan i hi vaig deixar el rellotge i un feix de bitllets afganesos.

Vaig esperar vora mitja hora. Llavors vaig picar a la porta del baba i li vaig dir el que esperava que fos l’última d’una llarga cadena de mentides vergonyoses.

DES DE LA FINESTRA del meu dormitori, vaig veure com l’Alí i en Hassan tornaven pel camí d’entrada empenyent el carretó ple de carn, naan , fruita i verdures. Vaig veure que el baba sortia de casa i es dirigia cap a l’Alí. Les seves boques van pronunciar unes paraules que no vaig arribar a sentir. El baba va tornar a entrar a casa. L’Alí es va ficar a la cabana amb en Hassan.

Una estona després, el baba va picar a la meva porta.

—Vine al meu despatx —em va dir—. Seurem i acabarem amb tot això.

Vaig anar al despatx del baba i vaig seure en un dels sofàs de pell. En Hassan i l’Alí van trigar uns trenta minuts a arribar.

TOTS DOS HAVIEN estat plorant; es notava perquè tenien els ulls vermells i inflats. Es van quedar dempeus davant del baba , agafats de la mà, i em vaig preguntar com i quan m’havia tornat capaç de causar tant de dolor.

El baba , directe al gra:

—Has robat els diners? Has robat el rellotge de l’Amir, Hassan?

En Hassan va dir una sola paraula amb un fil de veu ronca:

—Sí.

Em vaig estremir, com si m’haguessin clavat una bufetada. El cor se’m va encongir i vaig estar a punt de confessar la veritat. Però llavors ho vaig entendre: era l’últim sacrifici d’en Hassan per mi. Si hagués dit que no, el baba l’hauria cregut, perquè tots sabíem que en Hassan no mentia mai. I si el baba l’hagués cregut, llavors jo seria l’acusat; hauria hagut d’explicar què havia fet i m’hauria delatat com el que realment era. El baba no m’hauria perdonat en tota la vida. I allò encara deixava entendre una altra cosa: en Hassan ho sabia. En Hassan sabia que havia vist tot el que havia passat en aquell carreró, que jo m’havia quedat allà amagat i que no havia fet res. Ell sabia que l’havia traït i, tot i això, em rescatava un cop més, potser per última vegada. El vaig estimar en aquell moment, el vaig estimar més del que havia estimat mai ningú, i volia dir a tothom que jo era la serp amagada a l’herba, el monstre del llac. No era mereixedor d’aquell sacrifici. Era un mentider, un trampós, i un lladre. I ho hauria dit si no fos perquè una part de mi estava content. Content perquè aviat s’acabaria tot. El baba els acomiadaria, els faria una mica de mal, però la vida continuaria. I jo volia allò, continuar, oblidar, començar de cap i de nou, net. Volia poder tornar a respirar.

Però llavors el baba em va deixar glaçat quan va dir:

—Et perdono.

Perdonat? Però si el robatori era l’únic pecat imperdonable, el comú denominador de tots els pecats! «Quan mates un home, robes una vida. Robes el dret de la seva esposa a tenir un marit, robes el pare a uns fills. Quan dius una mentida, robes el dret d’algú a saber la veritat. Quan fas trampes, robes el dret a la justícia. No hi ha cap acte més miserable que el robatori». Que no m’havia fet seure a la seva falda i m’havia ensenyat tot això, el baba ? Llavors, com podia perdonar en Hassan? I si el baba podia perdonar allò, per què no em podia perdonar a mi per no ser el fill que sempre havia volgut? Per què?

—Marxem, agha sahib —va dir llavors l’Alí.

—Què? —va dir el baba. Es va quedar pàl·lid.

—Ja no podem viure aquí —va contestar l’Alí.

—Però el perdono, Alí. Que no ho has sentit? —va dir el baba .

—La vida aquí s’ha tornat impossible per a nosaltres, agha sahib . Ens en anem. —L’Alí va acostar-se al seu fill i li va passar el braç per les espatlles. Era un gest protector, i jo ja sabia de qui l’estava protegint. L’Alí em va mirar, i per la seva mirada freda i de retret, vaig saber que en Hassan li ho havia explicat. Li havia explicat el que l’Assef i els seus amics li havien fet, el que havia passat amb l’estel, li havia parlat sobre mi. Estranyament, m’alegrava que algú em conegués com el que realment era; estava cansat de fingir.

—No m’importen ni els diners ni el rellotge —va dir el baba , amb els braços oberts i els palmells de les mans mirant enlaire—. No entenc per què fas això. Per què dius que és «impossible»?

—Em sap greu, agha sahib , però ja hem fet les bosses. Ja hem pres la decisió.

El baba es va posar dret, amb la cara enfosquida per l’aflicció.

—Però, Alí, que no he mirat sempre per tu? No he estat bo amb tu i en Hassan? Ets el germà que mai no he tingut, Alí, i ho saps. Per favor, no em feu això.

—No ho faci més difícil del que ja és, agha sahib —va dir l’Alí. Els llavis li tremolaven i, per un moment, em va semblar veure que feia una ganyota. Llavors em vaig adonar de la magnitud del mal que havia provocat, de la negror del dolor que havia infligit a tothom. Fins la cara paralitzada de l’Alí era incapaç d’amagar la pena. Em vaig forçar a mirar en Hassan, però tenia el cap cot, les espatlles caigudes, els dits enroscaven un fil que penjava de la vora de la samarreta.

El baba suplicava:

—Com a mínim, digue’m per què. Necessito saber-ho!

Però l’Alí no en diria res al baba , de la mateixa manera que no havia protestat quan en Hassan havia confessat el robatori. No vaig saber mai per què, però me’ls podia imaginar tots dos en aquella petita cabana fosca plorant mentre en Hassan demanava al seu pare que no em delatés. Però no podia ni imaginar l’esforç que devia haver fet l’Alí per complir la seva promesa.

—Ens acompanyarà amb el cotxe fins a l’estació?

—Et prohibeixo que facis això! —va cridar el baba—. Em sents? T’ho prohibeixo!

—Amb tots els meus respectes, no ens pot prohibir res, agha sahib —va dir l’Alí—. Ja no treballem per a vostè.

—I on anireu? —va preguntar el baba . La veu se li trencava.

—A Hazarajat.

—A casa del teu cosí?

—Sí. Ens portarà a l’estació d’autobusos, agha sahib ?

Llavors vaig veure el baba en una situació absolutament nova: es va posar a plorar. Em va espantar una mica, veure un home madur sanglotar. Se suposava que els pares no ploraven.

—Sisplau —deia el pare. Però l’Alí ja es dirigia cap a la porta, amb en Hassan al darrere. Mai no oblidaré la manera en què el baba va dir allò, el dolor de la seva súplica, la por.

A KABUL rarament plovia, a l’estiu. El cel era alt i extens i blavíssim, i el sol lluïa com un ferro roent que t’abrasava el clatell. Els rierols on en Hassan i jo fèiem rebotar les pedres durant tota la primavera s’assecaven, i els rickshaws aixecaven polseguera quan passaven espetegant. La gent anava a les mesquites a fer els deu rakats de la pregària del migdia, i després tothom corria a refugiar-se a l’empara de qualsevol ombra per fer la migdiada i esperar la fresca de primera hora de la tarda. L’estiu eren dies d’escola llargs i suosos en aquelles aules massificades i mal ventilades, apreníem a recitar aleies de l’Alcorà, ens barallàvem amb aquelles exòtiques paraules àrabs dignes d’un embarbussament. L’estiu era caçar mosques amb la mà mentre el mul·là parlava en un to monòton i una brisa calenta portava l’olor de merda de les latrines que hi havia a l’altra banda del pati i remolinava la pols al voltant de la cistella de bàsquet atrotinada.

Però la tarda que el baba va portar l’Alí i en Hassan a l’estació d’autobusos plovia. Van caure un munt de llamps i el cel es va tenyir de color gris plom. En un no res, una cortina de pluja ho tapava tot, el so de l’aigua se m’escolava per les orelles.

El baba s’havia ofert a portar-los fins a Bamiyan mateix, però l’Alí li va dir que no. A través de la finestra entelada i xopa vaig veure com l’Alí arrossegava la maleta amb totes les seves pertinences cap al cotxe del baba , que els esperava a fora. En Hassan carregava el seu matalàs a les espatlles, ben enrotllat i lligat amb una corda. Havia deixat totes les seves joguines allà, a la cabana buida; ho vaig descobrir l’endemà, totes apilades en un racó, com jo havia fet amb els meus regals d’aniversari.

Les gotes de pluja lliscaven pel vidre de la finestra i l’esbandien de pols. Vaig veure com el baba tancava de cop el maleter. Tot moll, va anar cap al cantó del conductor. Es va ajupir i va dir alguna cosa a l’Alí, que era al seient del darrere, potser un últim intent desesperat de fer-lo canviar d’idea. Van parlar una estona. El baba , xop de cap a peus, ajupit amb una mà al sostre del cotxe. Quan es va redreçar, les seves espatlles caigudes admetien que la vida que havia conegut fins aleshores s’havia acabat. El baba es va ficar dins el cotxe. Els fars es van encendre i dos feixos de llum van penetrar la pluja. Si hagués estat una d’aquelles pel·lícules índies que en Hassan i jo anàvem a veure, aquella hauria estat la part en què jo sortia corrent de casa, descalç, clapotejant en l’aigua. Perseguiria el cotxe i cridaria perquè parés. Faria sortir en Hassan del seient del darrere i li diria que ho sentia molt, molt. Les meves llàgrimes es barrejarien amb la pluja. Ens abraçaríem sota l’aiguat. Però no era una pel·lícula índia. Ho sentia molt, però no vaig cridar i no vaig perseguir el cotxe. Vaig mirar com el cotxe del baba s’allunyava i s’enduia la persona la primera paraula de la qual havia estat el meu nom. Just abans que el baba tombés la cantonada del carrer on havíem jugat a bales tantes vegades, vaig veure en Hassan, enfonsat al seient del darrere, per últim cop.

Vaig apartar-me de la finestra. Ara només veia pluja que relliscava vidre avall, com plata fosa.