QUATRE

EL 1933, l’any que va néixer el baba i que en Zahir Xah iniciava el seu regnat de quaranta anys a l’Afganistan, dos germans, dos homes joves procedents d’una família adinerada i ben posicionada de Kabul, van agafar el Ford Roaster del seu pare. Col·locats d’haixix i mast de vi francès, van xocar i van matar un matrimoni hazara que anava a Pagham. La policia va dur els dos joves, en certa manera contrits, i el nen de cinc anys orfe de la parella davant del meu avi, que era un jutge respectat i amb una reputació impecable. Després de sentir el relat dels dos joves i els precs del seu pare demanant clemència, el meu avi va ordenar als nois que anessin a Kandahar i s’allistessin a l’exèrcit per un any malgrat que la seva família, d’alguna manera, havia aconseguit que fossin dispensats del servei militar. El seu pare va protestar, sense gaire vehemència, i a la fi tothom va estar d’acord que el càstig potser era una mica dur, però just. Pel que fa a l’orfe, el meu avi el va incorporar al seu servei i va demanar als altres servents que l’ensenyessin, però que fossin amables amb ell. Aquell nen era l’Alí.

L’Alí i el baba van créixer junts com a companys d’infantesa —com a mínim fins que la poliomielitis li va esguerrar la cama— de la mateixa manera com vam créixer en Hassan i jo una generació després. El baba sempre ens explicava les entremaliadures que ell i l’Alí solien fer, i l’Alí sacsejava el cap i deia:

—Però, agha sahib , digui qui era l’arquitecte de les malifetes i qui era el pobre obrer.

El baba reia i passava un braç per les espatlles de l’Alí.

Però en cap d’aquestes històries el baba es referia a l’Alí com al seu amic. I el més curiós era que jo tampoc pensava en en Hassan i en mi com a amics. En tot cas, no pas en el sentit comú de la paraula. Tant és si vam aprendre junts a anar en bicicleta sense mans, o a construir una càmera casolana totalment funcional amb una capsa de cartró. Tant és si vam passar hiverns sencers fent volar estels, caçant estels. Tant és si per mi la cara de l’Afganistan era la d’un noi amb les faccions fines, el cap rapat i les orelles baixes; un noi amb una cara de nina xinesa il·luminada perpètuament per un somriure leporí.

Tant era, tot això. Perquè la història no és fàcil de superar. Ni la religió. Al capdavall, jo era un paixtu i ell un hazara, jo era sunnita i ell era xiïta, i res no ho canviaria. Res.

Però érem nens que havien après a gatejar junts, i ni la història ni l’ètnia, ni la societat ni la religió tampoc no podien canviar aquest fet. Vaig passar bona part dels primers dotze anys de la meva vida jugant amb en Hassan. De vegades, tota la meva infantesa sembla un llarg i plàcid dia d’estiu amb en Hassan, jugant a empaitar-nos entre un laberint d’arbres al jardí del meu pare, jugant a fet i amagar, a lladres i serenos, a indis i vaquers, a torturar insectes —vam aconseguir el nostre gran èxit el dia que vam extreure el fibló d’una abella i vam lligar un fil al voltant de la pobra bestiola per recuperar-la cada vegada que emprenia el vol.

Perseguíem els kotxi , els nòmades que passaven per Kabul de camí cap a les muntanyes del nord. Sentíem com s’acostaven els seus carros, els bels de les ovelles que duien amb ells, el bram de les cabres, la dringadissa de les campanetes que penjaven del coll dels camells. Sortíem corrents a mirar la desfilada de la caravana pel nostre carrer: homes de cares empolsegades i esculpides per les inclemències del temps, i dones vestides amb xals llargs i acolorits, collarets i braçalets de plata als canells i als turmells. Llançàvem pedres a les cabres. Esquitxàvem d’aigua les mules. Feia seure en Hassan al mur del blat de moro malalt a llançar pedres als culs dels camells amb el seu tirador.

Vam veure el primer western de la nostra vida junts, Rio Bravo amb John Wayne, al cinema Park, just davant de la meva llibreria preferida. Recordo que vam suplicar al baba que ens portés a l’Iran per poder conèixer en John Wayne. El baba gairebé es va ofegar de tant riure —va fer un soroll força semblant al d’un motor de camió accelerant—, i quan va poder parlar de nou ens va explicar el concepte del doblatge de la veu. En Hassan i jo vam quedar astorats. Estabornits. En John Wayne no parlava persa i no era iranià! Era americà, com els homes i les dones simpàtics de cabells llargs que sempre vèiem passejant-se per Kabul, amb aquelles samarretes esparracades de colorins. Vam veure Rio Bravo tres cops, però el nostre western preferit, Els set magnífics , el vam veure tretze vegades. Cada cop ploràvem al final, quan els nens mexicans enterraven en Charles Bronson —que va resultar que tampoc era iranià.

Passejàvem pels basars de Shar-e-Nau, la ciutat nova, a l’oest del districte de Wazir Akbar Khan. Feien olor de florit. Parlàvem de qualsevol pel·lícula que haguéssim vist recentment i caminàvem entre la multitud bulliciosa de gent excèntrica. Serpentejàvem entre els mercaders i els pidolaires, ens perdíem pels carrerons plens de fileres de petites parades enganxades les unes amb les altres. El baba ens donava una setmanada de deu afganis a cadascun i ens la gastàvem en una coca-cola tèbia i un gelat d’aigua de roses amb pistatxos picats.

Durant el curs escolar teníem una rutina diària. Mentre jo intentava sortir del llit i arrossegar-me fins al bany, en Hassan ja s’havia rentat, havia resat la namaz del matí amb l’Alí i m’havia preparat l’esmorzar: te negre calent amb tres terrossos de sucre i una llesca de naan torrat amb la meva melmelada de cirera amarga favorita, tot ben posat sobre la taula del menjador. Mentre menjava i em queixava dels deures, en Hassan em feia el llit, m’enllustrava les sabates, em planxava la roba que m’havia de posar aquell mateix dia i em preparava els llibres i els llapis. El sentia cantar al vestíbul mentre planxava, entonava velles cançons hazares amb veu nasal. Llavors, el baba i jo marxàvem amb el Ford Mustang negre, un cotxe que atreia mirades envejoses arreu on anàvem perquè era el mateix que l’Steve McQueen havia conduït a Bullitt , un film que es va mantenir en cartellera fins a sis mesos. En Hassan es quedava a casa i ajudava l’Alí: rentava la roba bruta a mà i l’estenia al pati, escombrava el terra, comprava naan fresc al basar, marinava la carn per al sopar, regava la gespa…

Després de l’escola, en Hassan i jo ens trobàvem, agafàvem un llibre i pujàvem dalt d’un turó arrodonit que hi havia al nord de la propietat del meu pare, a Wazir Akbar Khan. Hi havia un vell cementiri abandonat al capdamunt amb fileres de làpides sense nom i embulls de malesa que n’obstruïen els passadissos. Anys de pluja i neu n’havien rovellat la porta de ferro i deixat en estat de ruïna les parets de pedra baixes i emblanquinades. Hi havia un magraner a prop de l’entrada del cementiri. Un dia d’estiu vaig utilitzar un dels ganivets de cuina de l’Alí per gravar-hi els nostres noms, «Amir i Hassan, els sultans de Kabul». Aquelles paraules ho formalitzaven: l’arbre era nostre. Després de classe ens hi enfilàvem i n’arrencàvem les magranes, vermelles com la sang. Després de menjar-nos-en les llavors i eixugar-nos les mans a l’herba, llegia per a en Hassan.

Assegut amb les cames encreuades, la llum del sol i l’ombra de les fulles del magraner ballant-li per la cara, en Hassan arrencava brins d’herba de terra, absent, mentre jo li llegia històries que ell no podia llegir. El fet que en Hassan creixés analfabet com l’Alí i la majoria de hazares es va decidir en el mateix moment del seu naixement, potser fins i tot en el moment en què va ser concebut a l’úter hostil de la Sanaubar —al capdavall, quina utilitat tenia la paraula escrita per a un servent? Però malgrat el seu analfabetisme, o potser precisament gràcies a això, en Hassan va caure atrapat en el misteri de les paraules, seduït per un món secret que li era vetat. Li llegia poemes i històries, de vegades endevinalles, tot i que vaig deixar de llegir-n’hi quan vaig veure que era molt millor que jo, resolent-les. Així doncs, li llegia coses menys arriscades, com les desventures del maldestre mul·là Nasrudín i el seu ruc. Sèiem durant hores sota aquell arbre, ens hi estàvem fins que el sol s’extingia per l’oest, i en Hassan encara insistia que ens quedava prou estona de llum per a una història més, un capítol més.

La meva part preferida de les estones de lectura era quan topàvem amb alguna paraula difícil que ell no coneixia. Me’n burlava, evidenciava la seva ignorància. Un cop, li estava llegint una història del mul·là Nasrudín i em va fer aturar.

—Què vol dir aquesta paraula?

—Quina?

—Imbècil .

—No saps què vol dir? —vaig dir, somrient.

—No, Amir agha .

—Però si és una paraula molt comuna!

—Doncs jo no la conec. —Si sentia la fiblada de la meva burla, aquella cara somrient no ho demostrava.

—Bé, a la meva escola tothom sap què vol dir —vaig contestar—. Vejam: imbècil vol dir llest, intel·ligent. Te’n posaré un exemple: «Quan es tracta de paraules, en Hassan és un imbècil».

—Ah… —va fer assentint amb el cap.

Després de fer això, però, sempre em sentia culpable. Llavors intentava arreglar-ho donant-li una de les meves samarretes velles o una joguina espatllada. Em deia a mi mateix que allò era suficient per esmenar una broma inofensiva.

El llibre preferit d’en Hassan era, de llarg, el Xahnama , el Llibre dels reis , l’epopeia del segle X sobre els antics herois perses. Li agradaven tots els capítols, els xas de l’antiguitat, Feridun, Zal i Rubadeh. Però la seva història preferida, i la meva, era «Rostam i Sohrab», el conte del gran guerrer Rostam i el seu cavall velocíssim, en Rakhsh. En una batalla, en Rostam fereix mortalment la seva valerosa nèmesi, en Sohrab, només per descobrir que Sohrab és el seu fill, llargament perdut. Colpit pel dolor, en Rostam rep les últimes paraules del seu fill moribund:

Si vós sou, en veritat, el meu pare, heu tacat l’espasa amb la sang del vostre fill. I ho heu fet per obstinació. Perquè jo he cercat en vós l’amor, i us he implorat cridant el vostre nom, puix que pensava trobar en vós les qualitats de què la meva mare tant m’havia parlat. Però he apel·lat al vostre cor en va, i ara ja és massa tard per al retrobament…

—Llegeix-m’ho una altra vegada, Amir agha —deia en Hassan.

De vegades, les llàgrimes li negaven els ulls mentre jo llegia aquest passatge, i sempre em preguntava per qui devia plorar. ¿Per en Rostam, colpit pel dolor, que s’esquinça les vestidures i es cobreix el cap amb cendra, o per en Sohrab, moribund, que només desitjava l’amor del seu pare? Personalment, no veia la tragèdia en el destí d’en Rostam: al cap i a la fi, no albergaven tots els pares dins el seu cor el desig secret de matar els seus fills?

Un dia de juliol de 1973 li vaig fer una altra broma a en Hassan. Li estava llegint i, de cop, em vaig desviar de la història escrita. Feia veure que llegia el llibre, passava les pàgines regularment, però havia abandonat el text del tot, m’havia fet meva la història i l’havia continuat a la meva manera. En Hassan, per descomptat, no se n’havia adonat. Per a ell les paraules impreses a les pàgines eren un garbuix de codis, indesxifrable, misteriós. Les paraules eren portes secretes i jo en tenia totes les claus. Després, vaig preguntar-li si li havia agradat la història. Se’m començava a escapar el riure, però en Hassan es va posar a aplaudir.

—Què fas? —vaig dir.

—És la millor història que m’has llegit en molt de temps —em va dir, mentre seguia aplaudint.

Em vaig posar a riure.

—De veritat?

—Sí, i tant.

—Això és fascinant —vaig murmurar. Ho trobava fascinant, de debò. Era… totalment inesperat—. N’estàs segur, Hassan?

Ell continuava aplaudint.

—Ha estat fantàstic, Amir agha . Me’n llegiràs un tros més demà?

—Fascinant —vaig tornar a dir, gairebé sense alè. Em sentia com un home que descobreix un tresor enterrat al jardí de casa seva.

Mentre baixàvem el turó, els pensaments m’esclataven dins el cap com si fossin els castells de focs de Chaman. «La millor història que m’has llegit en molt de temps», m’havia dit. Li havia llegit moltíssimes històries. En Hassan m’estava preguntat alguna cosa:

—Què? —vaig dir.

—Què vol dir fascinant ?

Vaig riure. El vaig abraçar ben fort i li vaig plantar un petó a la galta.

—I això? —va preguntar, astorat, enrojolat.

Li vaig donar una empenta amistosa. Vaig somriure.

—Ets un príncep, Hassan. Ets un príncep i t’estimo.

Aquella mateixa nit, vaig escriure el meu primer conte. Vaig trigar trenta minuts. Era un petit conte fosc sobre un home que trobava una copa màgica i descobria que si plorava dins la copa les seves llàgrimes es convertien en perles. Però, tot i que sempre havia estat pobre, era un home feliç i gairebé mai no vessava cap llàgrima. Així que va haver de buscar maneres de posar-se trist per aconseguir que les seves llàgrimes el fessin ric. Com més perles acumulava, més gran era la seva avarícia. La història acabava amb l’home assegut al capdamunt d’una muntanya de perles, amb un ganivet a la mà, plorant desconsoladament dins la copa, amb el cos mort de la seva estimada esposa en braços.

Aquell vespre vaig pujar les escales i em vaig dirigir cap a la sala de fumar del baba . Duia els dos fulls de paper en els quals havia escrit la meva història. El baba i en Rahim Khan estaven fumant en pipa i bevent brandi quan vaig entrar.

—Què és això, Amir? —em va demanar el baba mentre es reclinava en el sofà i es posava les mans al clatell. Un fum blau se li arremolinà al voltant de la cara. La seva mirada em va deixar la gola seca. Em vaig aclarir la veu i li vaig dir que havia escrit una història.

El baba va assentir amb el cap i em va dedicar un lleu somriure que transmetia poc més que un interès fingit.

—Mira, que bé —va dir. I res més. Se’m va quedar mirant a través del núvol de fum.

Crec que em vaig quedar allà palplantat. No va arribar a un minut, però va ser un dels minuts més llargs de la meva vida. Els segons s’arrossegaven, separats els uns dels altres per una eternitat. L’aire es va tornar pesat, carregat, gairebé sòlid. Respirava maons. El baba encara em mirava, i no s’oferia a llegir-lo.

Com sempre, va ser en Rahim Khan qui em va rescatar. Va allargar la mà i em va brindar un somriure que no tenia res de fals.

—M’ho deixes, Amir jan ? M’agradaria molt llegir-ho.

El baba no feia servir gairebé mai el terme afectuós jan quan se m’adreçava.

Va encongir les espatlles i es va aixecar. Semblava alleujat, com si en Rahim Khan també l’hagués salvat a ell.

—Sí, dóna-ho al kaka Rahim. Jo vaig a preparar-me.

I, dit això, va sortir de la sala. Normalment venerava el baba amb una intensitat gairebé religiosa, però en aquell moment vaig desitjar obrir-me les venes per treure’m la seva maleïda sang del cos.

Una hora després, quan el cel del capvespre començava a apagar-se, tots dos van marxar en el cotxe del meu pare per assistir a una festa. En sortir de casa, en Rahim Khan es va ajupir davant meu i em va donar la meva història i un altre paperet doblegat. Em va somriure i em va picar l’ullet.

—Té, per a tu. Llegeix-ho després. —Llavors va fer una pausa i va afegir una paraula que em va encoratjar a seguir escrivint més que cap compliment de qualsevol editor. Em va dir: «Bravo».

Quan van haver marxat, em vaig asseure al llit i vaig desitjar que en Rahim Khan fos el meu pare. Llavors vaig pensar en el baba i en el seu pit, tan ample, i com em sentia de bé quan m’estrenyia contra ell, l’olor que feia de Brut de bon matí, i en la seva barba, que em feia pessigolles a la cara. De cop em va sobrevenir un sentiment de culpa tan gran que vaig córrer cap al lavabo i vaig vomitar a la pica.

Més tard, aquella nit, arraulit dins el llit, vaig llegir la nota d’en Rahim Khan una vegada i una altra. Deia així:

Animat per la nota d’en Rahim Khan, vaig agafar la història i vaig córrer escales avall fins al vestíbul, on dormien l’Alí i en Hassan sobre un matalàs. Només dormien dins de casa quan el baba era fora i l’Alí m’havia de vigilar. Vaig sacsejar en Hassan per despertar-lo i li vaig demanar si volia sentir un conte.

Es va fregar els ulls mig adormits i es va estirar.

—Ara? Quina hora és?

—Deixa estar l’hora. Aquest conte és especial, l’he escrit jo —li vaig dir en veu baixa, mirant de no despertar l’Alí.

La cara d’en Hassan es va il·luminar.

—Llavors l’he de sentir, aquesta història —va dir, traient-se la manta de sobre.

Vaig llegir-li el conte a la sala d’estar, al costat de la llar de foc de marbre. Res de jugar amb les paraules, aquest cop; aquest cop, el que estava en joc era jo mateix! En Hassan era l’audiència perfecta en molts sentits, totalment immers en el relat, amb la cara acompanyava els canvis de to de la història. Quan vaig llegir l’última frase, va fer el gest d’aplaudir sense fer soroll.

—Maixal·là , Amir agha . Bravo! —Estava radiant.

—T’ha agradat? —vaig dir, assaborint per segon cop una crítica positiva. I com n’era, de dolça!

—Algun dia, inxal·là, seràs un gran escriptor —va dir en Hassan—. I gent de tot el món llegirà les teves històries.

—Exageres, Hassan —vaig dir. I el vaig adorar per fer-ho.

—No. Seràs gran i famós —va insistir ell.

Llavors va fer una pausa, com si estigués a punt d’afegir-hi alguna cosa. Va sospesar les seves paraules i es va escurar la gola:

—Però em permets que et faci una pregunta sobre la història? —va dir tímidament.

—Esclar que sí.

—Bé… —va començar. I es va aturar de cop.

—Digues, Hassan —vaig dir. Somreia, de sobte vaig pensar que l’escriptor insegur que duia a dins no tenia tan clar si volia sentir-ho.

—Bé —va dir—, si em permets la pregunta: per què l’home va matar la seva esposa? De fet, per què s’havia de sentir trist per plorar? No hauria pogut tallar una ceba?

Em vaig quedar petrificat. Aquell detall en concret, que era absolutament estúpid de tan obvi, no se m’havia acudit. Vaig moure els llavis sense dir res. La mateixa nit en què havia après un dels objectius de l’escriptura, la ironia, havia conegut també un dels seus riscos: els buits en la trama. I de totes les persones que tenia al voltant, m’ho havia hagut d’ensenyar en Hassan. En Hassan, que no sabia llegir i no havia escrit una sola paraula en tota la seva vida. Una veu, freda i fosca, em va xiuxiuejar a l’orella: «Què n’ha de saber, aquest hazara analfabet? Mai no passarà de ser un simple cuiner. Com gosa criticar-te?».

—Doncs… —vaig començar. Però mai no vaig aconseguir acabar la frase.

Perquè, de sobte, l’Afganistan va canviar per sempre.