VINT-I-U

VAM CREUAR EL RIU i vam seguir en direcció nord passant per la plaça Paixtunistan, abarrotada de gent. El baba em solia portar allà, al restaurant Khayber, per menjar kebab. L’edifici encara s’aguantava dret, però les portes estaven tancades amb cadenats, les finestres trencades i al rètol hi faltaven les lletres K i R .

Vaig veure un cadàver al costat del restaurant. Hi havia hagut una execució. Un home jove penjava de l’extrem d’una corda lligada a una biga. Tenia la cara inflada i morada, la roba que havia dut durant l’últim dia de la seva vida estava estripada i ensangonada. Semblava com si ningú notés la seva presència.

Vam creuar en silenci la plaça i ens vam dirigir cap al barri de Wazir Akbar Khan. Arreu on mirava, una boira de pols cobria la ciutat i els edificis de maons assecats al sol. Unes quantes cruïlles al nord de la plaça Paixtunistan, en Farid em va assenyalar dos homes que parlaven animadament en una cantonada força transitada. Un d’ells coixejava d’una cama i l’altra la tenia amputada a l’altura del genoll. Portava una cama ortopèdica a les mans.

—Sap què estan fent? Estan regatejant per la cama.

—Aquell home s’està venent la cama?

En Farid va fer un gest afirmatiu amb el cap.

—Pots treure’n molts diners, al mercat negre. Alimentes els teus fills durant un parell de setmanes.

Sorprenentment, la majoria de les cases del barri de Wazir Akbar Khan encara tenien sostre i les parets senceres. De fet, estaven en força bon estat. Els arbres encara treien el cap per sobre les parets, i els carrers no eren un escampall de runes, com els de Karteh-Seh. Els senyals de trànsit mig esborrats, alguns fins retorçats i amb forats de bala, encara assenyalaven el camí.

—Aquí la situació no és tan dolenta —vaig dir.

—És normal. Ara la majoria de la gent important viu aquí.

—Talibans?

—Sí, ells també.

—I qui més?

En Farid va guiar el cotxe fins a un carrer ample amb les voreres força netes i cases envoltades de murs.

—La gent que hi ha darrere dels talibans. Els veritables cervells d’aquest govern, per dir-ho així: àrabs, txetxens, pakistanesos… —va dir en Farid, després va assenyalar cap al nord-est—: El carrer quinze, en aquella direcció, l’anomenen Sarak-e-Mehmana —el carrer dels hostes—. Així és com els anomenen, «hostes». Crec que algun dia aquests hostes se’ns pixaran a l’estora.

—Crec que és aquí! —vaig dir—. Allà al darrere. —Vaig assenyalar el descampat que em servia de guia quan era petit. «Si mai et perds», em deia el baba , «recorda que el nostre carrer és el de la casa rosa al final». La casa rosa amb la teulada punxeguda que, en els vells temps, era l’única casa d’aquell color que hi havia al veïnat.

En Farid va enfilar el carrer amb el cotxe. Vaig veure la casa del baba al fons.

Trobem la tortugueta darrere unes mates d’englantina al jardí. No sabem com hi ha arribat i estem massa emocionats per preguntar-nos-ho. Li pintem la closca d’un vermell brillant, ha estat idea d’en Hassan, una bona idea: així no la perdrem mai de vista entre els arbustos. Fem veure que som un parell d’exploradors temeraris que han descobert un monstre prehistòric gegant en una jungla llunyana i que l’hem portat a la civilització perquè tothom el pugui veure. Posem la tortugueta dins un carretó de fusta que l’Alí va construir l’hivern passat com a regal d’aniversari per a en Hassan i fem veure que és una gàbia gegant d’acer. «Contemplin la bèstia que treu foc pels queixals!». Avancem per la gespa arrossegant el carretó entre les pomeres i els cirerers, que es converteixen en gratacels que s’enlairen fins a tocar els núvols, amb tot de gent que treu el cap pels milers de finestres per veure l’espectacle. Passem per sobre d’un petit pont en forma de mitja lluna que el baba ha construït a prop d’un grup de figueres, i que tot d’un plegat es converteix en un gran pont penjant que uneix dues ciutats; i la petita bassa que hi ha a sota, en el mar escumejant. Un castell de focs esclata sobre els pilars massissos i una tropa de soldats armats ens saluden arrenglerats als costats del pont, des d’on cables d’acer gegantins surten disparats cap al cel. Sortim per les portes de ferro forjat, arrossegant el carretó pel camí de maons amb la tortugueta a dins fent bots, mentre saludem els líders mundials que ens aplaudeixen en veure’ns passar. Som en Hassan i l’Amir, dos cèlebres aventurers i els exploradors més grans del món, a punt de rebre la medalla d’honor per la nostra gesta coratjosa…

Cautelosament, vaig recórrer el camí d’entrada, on matolls d’herbes havien crescut entre els maons descolorits pel sol. Em vaig quedar parat davant les portes de la casa del meu pare. Em vaig sentir com un estrany. Vaig agafar amb les mans els barrots oxidats i vaig recordar quantes vegades havia travessat corrent aquelles mateixes portes quan era petit, per coses que ara no eren gens importants, però que llavors eren tan urgents. Vaig empènyer les portes i vaig entrar.

L’extensió del camí que anava des de les portes fins al jardí, on en Hassan i jo vam caure per torns l’estiu que vam aprendre a anar amb bicicleta, em va semblar més estret del que recordava. L’asfalt s’havia esquerdat formant escletxes que semblaven llampecs, i més matolls d’herbes sortien per les fissures. Havien talat la majoria dels pollancres, aquells arbres on en Hassan i jo pujàvem per molestar els veïns amb el reflex d’un mirall. Els pocs que quedaven gairebé no tenien fulles. El mur del blat de moro malalt encara hi era, tot i que no hi vaig veure cap planta de blat de moro, ni malalt ni de cap altra mena. La pintura havia començat a saltar i alguns trossos havien quedat del tot descoberts. L’hort s’havia tornat del mateix marró que el núvol de pols que sobrevolava la ciutat, i tenia clapes de terra on ja no hi creixia res.

Hi havia un tot terreny aparcat davant la porta d’entrada i em va semblar com si tot estigués fora de lloc: allà hi anava el Mustang negre del baba . Durant anys, els vuit cilindres del Mustang van rugir cada matí. Em despertaven de cop. Vaig veure que el tot terreny havia perdut oli i que un bassal negre cobria el paviment del camí com una gran taca de tinta del test de Rorschach. A la vora del tot terreny hi havia un carretó buit tirat a terra, de costat. No vaig veure ni rastre dels rosers que el baba i l’Alí havien plantat al costat esquerre del camí, només terra escampada que envaïa l’asfalt. I males herbes.

En Farid va fer sonar el clàxon dos cops.

—Hauríem de marxar, agha . Al final cridarem l’atenció d’algú —em va dir.

—Dóna’m un minut més —vaig demanar-li.

L’aparença de la casa s’allunyava força de la mansió blanca i espaiosa que jo recordava de la meva infantesa. Ara em semblava més petita. El sostre s’havia bombat pel centre i el guix estava tot esquerdat. Les finestres de la sala d’estar, del vestíbul i del bany de convidats del pis de dalt estaven trencades, algú les havia apedaçat amb llençols, plàstic transparent o taulons de fusta clavats al marc. La pintura, que havia estat d’un blanc enlluernador, s’havia transformat en un gris fantasmagòric i havia saltat en algunes zones de manera que deixava a la vista les fileres de maons de sota. Els graons de l’entrada s’havien enfonsat. Com tantes altres coses a Kabul, la casa del meu pare era la viva imatge de l’esplendor perduda.

Vaig trobar la finestra que corresponia a la meva habitació, al segon pis, la tercera finestra al sud des de la porta d’entrada. Em vaig posar de puntetes, però no hi vaig veure res més que ombres. Vint-i-cinc anys abans, jo havia estat darrere d’aquella mateixa finestra, mentre una cortina de pluja amarava els vidres entelats pel meu alè. Havia vist com en Hassan i l’Alí carregaven les seves pertinences al maleter del cotxe del meu pare.

—Amir agha —en Farid em va cridar de nou.

—Ara vinc —li vaig contestar.

Un impuls boig m’empenyia a entrar. Volia pujar les escales on l’Alí ens solia fer treure les botes de neu. Volia entrar al vestíbul, sentir l’olor de la pell de taronja que l’Alí sempre ficava dins l’estufa perquè es cremés amb les serradures. Seure a la taula de la cuina, prendre’m una tassa de te amb una llesca de naan , sentir les velles cançons hazares que canta en Hassan…

Un altre toc de clàxon. Vaig tornar al Land Cruiser aparcat al costat de la vorera. En Farid fumava, assegut darrere el volant.

—He de mirar una altra cosa —li vaig dir.

—Es pot afanyar?

—Dóna’m deu minuts.

—Vagi, doncs. —Llavors, quan tot just m’havia girat per tornar a la casa, em va dir—: Oblidi-ho tot. Serà més fàcil.

—Què serà més fàcil?

—Continuar —va dir en Farid. Va treure la mà per la finestreta per fer caure la cendra del cigarret i va afegir—: Què més necessita veure? Deixi que li estalviï la molèstia. Res del que vostè recorda ha sobreviscut. És millor oblidar-se’n.

—Jo no vull oblidar res, mai més —vaig dir-li—. Dóna’m deu minuts.

GAIREBÉ NO SUÀVEM, quan en Hassan i jo pujàvem corrent el turó que hi havia al nord de la casa del baba , corríem pel cim perseguint-nos l’un a l’altre o sèiem en una cresta des de la qual, en la llunyania, hi havia una bona vista de l’aeroport. Miràvem com els avions s’enlairaven i aterraven. I arrencàvem a córrer de nou.

Ara, en canvi, quan vaig arribar al capdamunt del turó escarpat, cada cop que inspirava, era com si inhalés foc. La suor m’amarava la cara. Em vaig aturar esbufegant, sentia unes punxades al costat. Quan em vaig recuperar una mica vaig buscar el cementiri abandonat. No em va costar gaire, encara era allí, i el magraner també.

Em vaig repenjar al pòrtic de pedra grisa del cementiri on en Hassan havia enterrat la seva mare. Les portes de metall que antigament mig penjaven de les frontisses havien desaparegut, i les làpides gairebé no es veien, entre l’espessa selva d’herbotes que s’havia apropiat del lloc. Un parell de corbs descansaven al mur de poca alçada que envoltava el cementiri.

En Hassan deia a la carta que feia uns quants anys que el magraner no havia fet fruits. Em vaig mirar aquell arbre pelat i pansit i vaig dubtar que mai tornés a fer cap magrana. Em vaig situar sota les seves branques i vaig recordar totes les vegades que hi havíem pujat, que hi havíem segut amb les cames penjant. El sol es filtrava entre les fulles i projectava un mosaic de llums i ombres a les nostres cares. El gust intens de les magranes em va venir a la boca.

Em vaig posar de genolls i vaig fregar el tronc amb les mans. Vaig trobar el que buscava. El gravat s’havia desgastat, gairebé estava esborrat del tot, però encara era al seu lloc: «Amir i Hassan, els sultans de Kabul». Vaig resseguir les línies de cada lletra amb la punta dels dits. Vaig treure amb les ungles petits trossos d’escorça de dintre les clivelles.

Vaig seure amb les cames creuades al peu de l’arbre i vaig dirigir la vista cap al sud, sobre la ciutat de la meva infantesa. En aquell temps, els arbres sobresortien de les parets de cada casa. El cel blau s’estenia vastament, i la bugada que s’assecava penjada als estenedors reflectia la llum del sol. Si paraves l’orella, podies arribar a sentir la cantarella del venedor de fruita que passava per Wazir Akbar Khan amb el seu ruc: «Cireres! Albercocs! Raïm!». A primera hora del vespre se sentia l’azan, la crida a la pregària del muetzí de la mesquita de Shar-e-Nau.

Vaig sentir el clàxon i vaig veure que en Farid em feia senyals amb els braços. Era l’hora de marxar.

VAM TORNAR a dirigir-nos cap al sud, cap a la plaça Paixtunistan. Vam veure moltes més camionetes plenes d’homes joves armats i amb barba. En Farid els maleïa en veu baixa cada cop que en passava un.

Ens vam instal·lar en una habitació d’un petit hotel, a prop de la plaça. Tres nenes amb vestits negres idèntics i mocadors blancs al cap estaven enganxades a l’home escanyolit i amb ulleres que em va atendre al taulell. Em va cobrar setanta-cinc dòlars per l’habitació, un preu desorbitat per un lloc que semblava tan atrotinat, però no em vaig queixar: que t’explotin per finançar una casa a la platja de Hawaii és una cosa; que ho facin per poder donar menjar als fills, n’és una altra.

No hi havia aigua calenta i la cadena del vàter, que estava tot esquerdat, no funcionava. A l’habitació només hi havia un llit individual amb l’estructura de metall i un matalàs vell, una manta esfilagarsada i una cadira de fusta en un racó. La finestra, que donava a la plaça, s’havia trencat i no l’havien arreglada. Mentre deixava la maleta a terra vaig veure que hi havia una taca de sang seca a la paret de darrere el llit.

Vaig donar diners a en Farid perquè anés a buscar menjar. Va tornar amb quatre broquetes de kebab fumejants, naan fresc i un bol d’arròs blanc. Vam seure al llit i vam devorar el menjar en silenci. Al capdavall, hi havia una cosa que no havia canviat, a Kabul: el kebab era tan suculent i deliciós com jo el recordava.

Aquella nit, jo vaig dormir al llit i en Farid a terra, abrigat amb una manta extra per la qual l’amo de l’hotel em va cobrar un recàrrec. A l’habitació no hi havia altra llum que la de la lluna, que entrava per la finestra trencada. En Farid em va dir que l’amo de l’hotel li havia explicat que Kabul havia estat sense electricitat durant dos dies, i que el generador encara s’havia d’arreglar. Vam xerrar una estona. Em va explicar com va ser créixer a Mazar-i-Sharif, a Jalalabad. Em va parlar de l’època després que ell i el seu pare s’unissin a la gihad i lluitessin contra els xorawi a la vall de Panjsher. Em va parlar del dia que els trets d’un helicòpter van matar el seu pare, del dia que la mina antipersones es va endur les seves filles. Em va preguntar sobre Amèrica. Li vaig explicar que allà podies anar a una botiga de queviures i triar entre quinze o vint tipus de cereals. Que el xai sempre era fresc i la llet freda, que hi havia un munt de fruita i que l’aigua era neta. Li vaig dir que a cada casa hi havia un televisor, i que tots tenien comandament a distància, i que podies comprar-te una antena parabòlica si volies i que podies rebre més de cinc-cents canals.

—Cinc-cents? —va exclamar en Farid.

—Cinc-cents.

Vam restar en silenci durant una estona. De sobte, quan ja em pensava que en Farid s’havia adormit, em va dir:

—Agha , sap què li va fer el mul·là Nasrudín a la seva filla quan ella va arribar a casa queixant-se que el seu marit li havia pegat? —Podia notar com somreia en la foscor, i en la meva cara també es va dibuixar un somriure. No hi havia ni un afganès al món que no conegués com a mínim uns quants acudits sobre aquell mul·là beneit.

—Què?

—Li va pegar ell també i la va enviar de tornada a casa del seu marit perquè li digués que el mul·là no era idiota: si aquell malparit pegava a la seva filla, ell pegaria a la seva dona.

Vaig riure. En part per l’acudit, en part perquè el sentit de l’humor afganès no canviaria mai. Les guerres se succeïen, s’havia inventat Internet, i un robot havia caminat per la superfície de Mart, i a l’Afganistan encara explicàvem acudits del mul·là Nasrudín.

—Saps aquell que diu que el mul·là anava sobre el ruc amb una bossa molt pesada a les espatlles? —vaig dir.

—No.

—Algú que passava pel carrer li va dir: «Per què no poses la bossa sobre el ruc?», i ell va contestar: «Seria cruel, pobre bèstia, jo ja sóc prou pesat».

Vam estar intercanviant acudits del mul·là Nasrudín fins que se’ns van acabar i ens vam tornar a quedar en silenci.

—Amir agha… —va dir en Farid, despertant-me quan estava a punt d’adormir-me.

—Sí?

—Per què és aquí? Vull dir, de veritat.

—Ja t’ho he dit.

—Pel noi?

—Pel noi.

En Farid es va remoure en el seu llit improvisat.

—Em costa de creure.

—De vegades ni jo mateix m’acabo de creure que sigui aquí.

—No… el que jo volia dir és: per què aquell noi? Ha fet tot el viatge des d’Amèrica per… per un xiïta?

Allò em va fer passar totes les ganes de riure. I les ganes de dormir.

—Estic cansat —vaig dir—. Dormim una mica.

Aviat els roncs d’en Farid van ressonar en aquella habitació buida. Jo em vaig quedar despert, amb els dits enllaçats sobre el pit, mirant la nit estelada a través de la finestra sense vidres. Vaig pensar que potser el que la gent deia sobre l’Afganistan era veritat. Potser era un lloc sense remei.

UNA MULTITUD bulliciosa omplia l’estadi Ghazi quan vam creuar els túnels d’entrada. Milers de persones anaven i venien per les grades de ciment plenes a vessar. Els nens corrien pels passadissos i jugaven a perseguir-se amunt i avall per les escales. L’olor de cigrons amb salsa picant flotava en l’aire, barrejada amb la pudor de fems i de suor. En Farid i jo caminàvem entre venedors ambulants que venien cigarrets, pinyons i galetes.

Un noi escanyolit amb una jaqueta de tweed em va agafar pel colze i em va parlar a cau d’orella. Em va demanar si volia comprar «fotografies eròtiques».

—Molt bones, agha —em va dir, mentre mirava a banda i banda amb precaució. Em va recordar una noia que, uns quants anys enrere, va intentar vendre’m crack al barri de Tenderloin, a San Francisco. El noi es va obrir un costat de la jaqueta i em va mostrar fugaçment les fotografies «eròtiques»: eren postals de pel·lícules índies amb actrius posant sensuals amb ulls de gasela, completament vestides, en braços dels seus galants—. Molt «sexis» —anava repetint el noi.

—No, gràcies —vaig dir-li, avançant entre la multitud.

—Si l’enxampen, li clavaran una pallissa tan gran que el seu pare es regirarà a la tomba —murmurà en Farid.

Per descomptat, no teníem cap seient assignat. Cap acomodador no et mostrava amablement quina era la teva secció, el teu passadís, ni la fila ni el seient. Mai no n’hi havia hagut, ni tan sols en l’època de la monarquia. Vam trobar un lloc decent per seure, al costat esquerre del centre del camp, encara que vaig haver de patir unes quantes empentes i cops de colze per part d’en Farid.

Vaig recordar com de verda era la gespa del camp a la dècada dels setanta, quan el baba em duia sovint a veure-hi partits de futbol. Ara el terreny de joc era un fangar. Hi havia forats i sots a tot arreu, els que cridaven més l’atenció eren dos clots profunds al tros de camp que hi havia darrere la porteria de l’extrem sud. I no hi havia gespa, només terra. Quan, per fi, els dos equips van entrar al terreny de joc —tots amb pantalons llargs, malgrat la calor que feia— i van començar a jugar, es va fer difícil seguir la pilota entre els núvols de pols que aixecaven en xutar. Uns talibans joves, armats amb fuets, patrullaven pels passadissos i fuetejaven qualsevol que animés el seu equip massa fort.

Van aparèixer poc després que el xiulet assenyalés la mitja part. Un parell de camionetes vermelles plenes de pols, com totes les que havia vist passejant per la ciutat des que havia arribat, van entrar a l’estadi per les portes. La multitud es va posar dempeus. Una dona vestida amb un burca verd seia al darrere d’una de les camionetes, i a l’altra hi havia un home amb els ulls embenats. Les camionetes van fer una volta per la pista, a poc a poc, com si volguessin que tothom les veiés bé. I van aconseguir l’efecte desitjat: la gent estirava el coll, assenyalava, es posava de puntetes. Al meu costat, la nou del coll d’en Farid es movia amunt i avall mentre deia en veu baixa una pregària.

Finalment, les camionetes vermelles van entrar al terreny de joc i es van situar en un dels extrems aixecant núvols de pols paral·lels i amb el sol reflectit en els tapaboques de les rodes. Una tercera camioneta va aparèixer i es va unir a les altres dues. Aquesta última anava carregada d’alguna cosa que, de cop, em va fer entendre el propòsit dels dos clots que hi havia darrere els pals de la porteria. Van descarregar el tercer camió. La gent va murmurar anticipant-se al que passaria després.

—Vol quedar-se? —va dir en Farid, molt seriós.

—No —vaig dir. Mai, en tota la meva vida, havia volgut ser tan lluny d’un lloc tan desesperadament com llavors—. Però ens hem de quedar.

Dos talibans amb els kalàixnikovs respectius penjant a les espatlles van fer baixar l’home dels ulls tapats de la primera camioneta, mentre dos altres talibans feien baixar la dona del burca. Les cames de la dona es van doblegar quan va tocar el terra, i va caure. Els soldats la van fer aixecar, però va caure de nou. Quan van tornar a intentar aixecar-la, va començar a cridar i a donar puntades de peu. Mentre visqui, no oblidaré el so d’aquells crits. Eren els crits d’un animal salvatge que intenta alliberar la pota ferida de la trampa per a óssos en què ha caigut. Dos talibans més van anar a ajudar els altres a ficar la dona dins el clot, que, un cop dins, la cobria fins a l’alçada del pit. L’home amb els ulls embenats, en canvi, no va oposar resistència quan el van fer baixar al clot que havien excavat per a ell. Llavors només els torsos dels dos acusats sobresortien del terra.

Un clergue rodanxó, amb barba blanca i vestit amb robes de color gris es va situar a prop de la porteria, es va aclarir la veu, micròfon en mà. Darrere seu la dona encara cridava dins el clot. El clergue va recitar una llarga pregària de l’Alcorà, amb una veu nasal que ondulava a través del silenci sobtat de la multitud que omplia l’estadi. Vaig recordar una cosa que el baba m’havia dit feia molt de temps: «Pixa’t en les barbes de tots aquells micos pedants. No fan res més que donar voltes als rosaris i recitar un llibre escrit en una llengua que ni tan sols entenen. Que Déu ens ajudi si l’Afganistan cau a les seves mans».

Quan va acabar la pregària, el clergue es va tornar a escurar la gola.

—Germans i germanes! —va cridar en persa. La seva veu va ressonar per tot l’estadi—. Estem avui aquí per aplicar la xaria. Estem avui aquí per aplicar la justícia. Estem aquí avui perquè la voluntat d’Al·là i la paraula del profeta Mohamed, que la pau sigui amb ell, són vives i vigents aquí, a l’Afganistan, la nostra estimada pàtria. Escoltem el que Déu ens diu i l’obeïm perquè no som res més que criatures humils i desemparades davant la seva grandesa. I què és el que Déu ens diu? Us pregunto, QUÈ ÉS EL QUE DÉU ENS DIU? Déu ens diu que tot pecador ha de ser castigat de la forma més escaient segons el seu pecat. No són paraules meves, ni dels meus germans. Són les paraules de DÉU! —va assenyalar el cel amb la mà que tenia lliure.

El cap m’estava a punt de rebentar i el sol cremava massa.

—Tot pecador ha de ser castigat de la forma més escaient segons el seu pecat —va repetir el clergue al micròfon, amb veu més baixa, enunciant cada paraula lentament, amb dramatisme—. I quin càstig, germans i germanes, es mereix l’adulteri? Com hauríem de castigar als qui escupen a la cara de Déu? Com hauríem de respondre a aquells que llancen pedres a les finestres de la casa de Déu? ELS HEM DE TORNAR LES PEDRES QUE ELLS HAN LLANÇAT!

El clergue va apagar el micròfon i un murmuri greu es va estendre entre la multitud.

En Farid sacsejava el cap.

—I aquests es diuen «musulmans»? —va xiuxiuejar.

Llavors un home alt, ample d’espatlles, va baixar d’una de les camionetes. En veure’l, alguns espectadors van victorejar-lo. Aquest cop ningú no va rebre un cop de fuet per cridar més del compte. La roba blanca immaculada de l’home alt enlluernava, amb el sol de la tarda. Les vores de la túnica voleiaven amb la brisa mentre obria els braços com si fos Jesús a la creu. Va saludar el públic en totes direccions, girant sobre ell mateix. Quan es va posar de cara a la nostra secció, vaig veure que duia unes ulleres de sol rodones, com les de John Lennon.

—Aquest deu ser el nostre home —va dir en Farid.

El talibà de les ulleres fosques va caminar fins a la pila de pedres que havien descarregat del tercer camió. En va agafar una i la va mostrar al públic. Tot es va quedar en silenci, només se sentia un murmuri apagat que s’anava escampant per la grada. Vaig mirar al meu voltant i vaig veure com tothom feia petar la llengua en senyal de desaprovació. El talibà, que en aquell moment s’assemblava absurdament a un llançador de futbol americà preparat en el seu monticle, va llançar la pedra contra l’home del forat. Li va picar en un costat del cap. La dona va tornar a cridar. La multitud va fer un «oh!». Vaig tancar els ulls i em vaig tapar la cara amb les mans. Els «oh!» dels espectadors es van anar succeint al ritme de les pedrades. Allò va durar una estona. Quan van parar, vaig preguntar a en Farid si ja s’havia acabat. Em va dir que no. Vaig deduir que les goles de la gent s’havien cansat de cridar. No sé quanta estona més vaig haver d’estar allà assegut amb la cara tapada, només sé que vaig tornar a obrir els ulls quan vaig sentir que la gent del meu voltant es preguntava «Mord? Mord?», és mort?

L’home del forat s’havia convertit en una massa informe plena de sang i parracs de roba. Tenia el cap inclinat cap endavant, la barbeta li tocava al pit. El talibà de les ulleres de John Lennon jugava amb una pedra i mirava cap a un altre home que estava ajupit al costat del forat. L’home ajupit s’ajustà els auriculars amb una mà i amb l’altra pressionà el pit de l’acusat amb la membrana de l’estetoscopi. Es va treure els auriculars i va fer que no amb el cap al talibà de les ulleres. La gent va lamentar-se.

En John Lennon es va tornar a posicionar en el monticle.

Quan tot allò es va haver acabat, quan van haver carregat de la forma més barroera possible els cossos ensangonats al darrere de les camionetes —en vehicles separats—, uns quants homes van tapar els clots amb unes pales. Un d’ells va fer un intent de cobrir els bassals de sang escampant-hi terra pel damunt. Uns quants minuts després, els equips van tornar al camp. Havia començat la segona part.

VAM ACONSEGUIR una entrevista per a les tres de la tarda. La rapidesa amb què es va concertar la trobada em va sorprendre. Jo m’esperava que la cosa aniria per llarg, que ens farien una ronda de preguntes com a mínim, potser ens demanarien la documentació. Però llavors vaig recordar com es tractaven els assumptes no oficials, i fins i tot els oficials, encara, a l’Afganistan: en Farid només va haver de dir a un dels talibans del fuet que havíem de parlar d’uns assumptes personals amb l’home de blanc. En Farid i ell van intercanviar unes paraules. El noi del fuet va assentir amb el cap i va dir alguna cosa en paixtu a un home jove que hi havia al camp, el qual va anar corrent fins a la porteria de l’extrem sud, on el talibà de les ulleres de sol parlava amb el clergue que ens havia fet el sermó. Tots tres van parlar. El paio de les ulleres de sol va mirar cap on érem nosaltres. Va fer que sí amb el cap. Va dir alguna cosa a l’orella del missatger. El noi ens va fer arribar el missatge.

Teníem una cita. A les tres en punt.