DOS

QUAN ÉREM PETITS, en Hassan i jo solíem pujar als pollancres que hi havia al camí que duia a la casa del meu pare per empipar els veïns fent reflectir la llum del sol dins les seves cases amb un tros de mirall. Sèiem l’un davant de l’altre en dues branques altes, amb els peus nus penjant i les butxaques dels pantalons plenes de móres seques i nous. Fèiem torns amb el mirall mentre menjàvem móres i ens les llançàvem l’un a l’altre fent broma, rient. Encara puc veure en Hassan enfilat a l’arbre, amb la llum del sol que es filtrava entre les fulles titil·lant en la seva cara, una rodona gairebé perfecta. Aquella cara que semblava la d’una nina xinesa cisellada en fusta noble: el nas pla i ample, i els ulls estrets i esbiaixats com fulles de bambú; ulls que semblaven, segons com els tocava la llum, daurats, verds i, fins i tot, de color safir. Encara puc veure les orelles petites i baixes que tenia, i aquella punta de barbeta punxeguda, un apèndix carnós que semblava un afegit. I el llavi esquerdat, just a l’esquerra de la línia del mig, on l’eina de l’escultor de nines xinès devia haver patinat, o potser només estava cansat i distret.

De vegades, sobre aquells arbres, havia proposat a en Hassan de llançar nous amb el seu tirador al pastor alemany borni que tenien els veïns. En Hassan mai no volia fer-ho, però si jo li ho demanava, si li ho demanava de veritat, no s’hi negava. En Hassan mai no em negava res. I era mortífer amb el tirador. El pare d’en Hassan, l’Alí, gairebé sempre ens enxampava i s’enrabiava molt, o tant com algú tan amable com l’Alí es podia enrabiar. Ens deia que no amb el dit i ens feia senyals perquè baixéssim de l’arbre. Ens prenia el mirall i ens deia que la seva mare sempre li deia que el diable també feia brillar els miralls, els feia brillar per distreure els musulmans de les seves pregàries.

—I riu quan ho aconsegueix —afegia sempre, dirigint-se al seu fill amb el nas arrufat.

—Sí, pare —deia en Hassan entre dents, mirant-se els peus. Però mai no em delatava. Mai deia que el mirall, així com allò de disparar nous al gos del veí, era idea meva.

Els pollancres estaven plantats al llarg del camí de maons vermells que conduïa a unes portes de ferro forjat. Aquestes portes, al seu torn, s’obrien a una extensió del camí que s’endinsava en la propietat del meu pare. La casa era a l’esquerra del camí, i el jardí al final.

Tothom estava d’acord que el meu pare, el meu baba , havia construït la casa més bonica del barri de Wazir Akbar Khan, un barri nou i pròsper situat a la part nord de Kabul. Alguns pensaven que era la casa més bonica de tot Kabul. Una entrada espaiosa flanquejada per rosers donava pas a l’extensa casa, amb els terres de marbre i grans finestrals. Mosaics de ceràmica intricats, curosament seleccionats pel meu pare a Isfahan, cobrien els terres dels quatre banys. Tapissos brodats amb or, que el baba havia comprat a Calcuta, s’arrengleraven a les parets. Un canelobre de cristall penjava del sostre voltat.

Al pis de dalt hi havia el meu dormitori, l’habitació del baba , i el seu despatx, també conegut com «la sala de fumar», que perpètuament feia olor de tabac i canyella. El baba i els seus amics solien reclinar-se als seients de cuir negre després que l’Alí hagués servit el sopar. Omplien les pipes —el baba ho anomenava «engreixar la pipa»— i discutien sobre els seus tres temes preferits: política, negocis i futbol. De vegades demanava al baba si podia seure amb ells, però es quedava al llindar de la porta i em deia:

—Marxa, ara és l’hora dels grans. Per què no vas a llegir un d’aquells llibres teus?

Tancava la porta i em deixava preguntant-me per què amb ell sempre era l’hora dels grans. M’asseia al costat de la porta, amb els genolls contra el pit. De vegades m’estava allà assegut durant una hora, de vegades dues, i escoltava les rialles, les converses.

La sala del pis de sota tenia una paret amb un arc amb vitrines fetes a mida. A dins hi havia fotografies familiars emmarcades: una foto vella i amb el gra molt gros que el meu avi i el rei Nadir Xah es van fer el 1931, dos anys abans de l’assassinat del rei; s’estan drets sobre un cérvol mort, porten botes altes fins al genoll i un rifle penjat a l’espatlla. Hi havia una fotografia de la nit de noces dels meus pares, el baba flamant amb el seu vestit negre i la meva mare, una princeseta somrient vestida de blanc. També n’hi havia una del baba amb el seu millor amic i soci, en Rahim Khan, davant de casa nostra. Cap dels dos no somriu. Surto molt petit, en aquesta foto, i el baba m’agafa a coll, amb la cara cansada i eixuta. Ell m’agafa, però els meus dits estan aferrats al dit petit d’en Rahim Khan.

La paret arquejada conduïa al menjador, al centre del qual hi havia una taula de caoba que podia encabir tranquil·lament trenta comensals i, atès el gust del meu pare per les festes extravagants, ho feia gairebé cada cap de setmana. A l’altra punta del menjador hi havia una llar de foc molt alta que durant l’hivern sempre estava il·luminada per la resplendor ataronjada d’unes flames.

Una gran porta corredissa de vidre donava a una terrassa semicircular des de la qual es dominaven els dos acres de jardí i les fileres de cirerers. El baba i l’Alí hi havien fet un petit hort al llarg de la paret oriental: tomàquets, menta, pebrots i una renglera de blat de moro que mai no va arribar a arrelar. En Hassan i jo l’anomenàvem «el mur del blat de moro malalt».

A l’extrem sud del jardí, a l’ombra d’un nesprer, hi havia la casa del servei, una modesta barraqueta de fang on en Hassan vivia amb el seu pare.

Va ser allà, en aquella petita cabana, on va néixer en Hassan l’hivern de 1964. Just un any després la meva mare moria mentre em donava a llum a mi.

Durant els divuit anys que vaig viure en aquella casa, vaig entrar a les dependències d’en Hassan i l’Alí en comptades ocasions. Quan el sol es ponia darrere els turons i nosaltres ja havíem acabat de jugar, en Hassan i jo ens separàvem. Jo travessava els rosers i entrava a la mansió del baba , i en Hassan entrava a la cabana de fang on havia nascut, on havia viscut tota la seva vida. Recordo que estava molt neta, il·luminada tènuement per un parell de làmpades de querosè. Hi havia dos matalassos, un a cada cantó de l’habitació, una estora vella de Herat amb les vores desfilades, un tamboret de tres potes i una taula de fusta en un racó, on en Hassan dibuixava. Les parets estaven despullades, tret d’un únic tapís amb aplicacions de boletes que formaven les paraules Al·là-u-akbar . El baba l’havia comprat per a l’Alí en un dels seus viatges a Mashad.

Va ser en aquella petita cabana que la mare d’en Hassan, la Sanaubar, va parir-lo un dia fred d’hivern el 1964. La meva mare va patir una hemorràgia que la va dur a la mort durant el part, i en Hassan va perdre la seva al cap de poc més d’una setmana després que ell nasqués. La va perdre per un destí que molts afganesos consideraven molt pitjor que la mort: va fugir amb un grup ambulant de cantants i ballarins.

En Hassan mai no parlava de la seva mare, com si mai no hagués existit. Jo sempre em preguntava si la somiava, si somiava com era, on era. Em preguntava si ell desitjava trobar-la. L’enyorava de la mateixa manera que jo enyorava la mare que no vaig conèixer? Un dia que anàvem de casa del meu pare cap al cinema Zainab a veure una pel·lícula iraniana d’estrena, vam agafar la drecera que passava pels barracons militars de prop de l’escola de secundària Istiqlal —el baba ens havia prohibit agafar aquella drecera, però en aquell moment era al Pakistan amb en Rahim Khan. Vam saltar per sobre la tanca que envoltava els barracons, creuava un rierol, i anava a parar a l’esplanada bruta on els vells tancs abandonats acumulaven pols. Un grup de soldats jeia a l’ombra d’un d’aquells tancs fumant cigarrets i jugant a cartes. Un ens va veure, va donar un cop de colze al noi que seia al seu costat i va cridar en Hassan.

—Ei, tu! —va dir—. Jo et conec.

No l’havíem vist mai. Era un home rabassut amb el cap afaitat i barba de quatre dies. La manera com ens somreia, lasciu, em va espantar.

—Continua caminant —vaig xiuxiuejar a en Hassan.

—Tu! El hazara! Mira’m quan et parlo! —va bramar el soldat.

Va donar el cigarret al noi del seu costat, va fer un cercle amb el dit gros i l’índex d’una mà, va estirar el dit del mig de l’altra mà i el va fer passar pel cercle. El movia dins i fora. Dins i fora.

—Jo coneixia la teva mare, saps? La coneixia força bé. La vaig enxampar pel darrere, en aquell rierol d’allà baix.

Els soldats van riure. Un d’ells va imitar uns xiscles. Jo deia a en Hassan que continués, que continués caminant.

—Tenia un conyet ben estret i dolç! —deia el soldat, fent encaixades de mans amb els altres, rient.

Més, tard, en la foscor, quan la pel·lícula ja havia començat, vaig sentir en Hassan al meu costat, sanglotava. Les llàgrimes li lliscaven galtes avall. M’hi vaig acostar, el vaig envoltar amb el braç i el vaig estrènyer contra mi. Ell va recolzar el cap sobre la meva espatlla.

—T’ha confós amb un altre —vaig dir-li a cau d’orella—. T’ha confós amb un altre.

M’havien explicat que, de fet, ningú no es va sorprendre quan la Sanaubar va fugir amb el seu amant. La gent només es va quedar amb la boca oberta quan l’Alí, un bon home que se sabia l’Alcorà de memòria, es va casar amb la Sanaubar, una dona dinou anys més jove que ell, una dona bonica però visiblement poc escrupolosa que es guanyava a pols la seva mala reputació. Com l’Alí, ella era una musulmana xiïta i pertanyia a l’ètnia hazara. També era la seva cosina primera i, per tant, una candidata natural a ser la seva esposa. Però, a part d’aquestes similituds, l’Alí i la Sanaubar tenien ben poc en comú, i el que menys els igualava era la seva aparença. Mentre que els ulls verds i brillants de la Sanaubar, juntament amb el seu rostre picardiós, havien, segons es deia, fet caure molts homes en el pecat, l’Alí tenia una paràlisi facial en els músculs inferiors de la cara, cosa que li impedia somriure i l’obligava a fer sempre aquella ganyota esquerpa. Era molt difícil veure la cara immutable de l’Alí contenta o trista, perquè només els ulls marrons i esbiaixats brillaven d’alegria o s’enfosquien de tristesa. Es diu que els ulls són el mirall de l’ànima. Doncs això era completament cert en l’Alí, que només podia expressar-se a través dels ulls.

També havia sentit que el pas suggeridor i els malucs oscil·lants de la Sanaubar provocaven en els homes deliris d’infidelitat. En canvi, la poliomielitis havia deixat l’Alí amb una cama retorçada i atrofiada que era només pelleringa enganxada a l’os, sense gairebé res entremig, tret d’una capa de múscul fina com un paper de fumar. Recordo que un dia, quan tenia vuit anys, l’Alí em va dur al basar a comprar una mica de naan . Jo caminava darrere seu, cantussejant i provant d’imitar el seu pas. Mirava com balancejava la cama raquítica dibuixant un arc, mirava com tot el seu cos s’inclinava de forma impossible cap a la dreta cada vegada que posava aquell peu a terra. Semblava un petit miracle que no s’entrebanqués a cada pas. Quan vaig provar de fer-ho, gairebé vaig caure dins la claveguera. Em va venir el riure fluix. L’Alí es va girar i em va enxampar escarnint-lo. No va dir res. Ni llavors ni mai. Va seguir caminant.

La manera de caminar i la cara de l’Alí espantaven alguns nens petits del veïnat. Però el problema de veritat el tenia amb els nens més grans. El perseguien pel carrer i se’n reien quan passava ranquejant. A alguns els va agafar per dir-li Babalú o Bugui-bugui.

—Ei, Babalú, qui t’has menjat avui? —cridaven a cor entre riallades—. Qui t’has menjat, Babalú-nas-aixafat?

Li ho deien pels trets mongols característics dels hazares que tenien tant l’Alí com en Hassan. Sobre els hazares, sabia que eren descendents dels moguls i que s’assemblaven una mica als xinesos. Als llibres de l’escola no se’n parlava gairebé mai, dels hazares, i s’hi esmentaven els seus ancessors només de passada. Un dia, mentre era al despatx del baba remenant les seves coses, vaig trobar un dels vells llibres de contes de la meva mare. Eren d’un iranià anomenat Khorami. El vaig espolsar d’una bufada i aquella nit me’l vaig estar mirant amagat sota els llençols. Em va sorprendre de trobar-hi un capítol sencer sobre la història dels hazares. Un capítol sencer dedicat a la gent hazara! Hi deia que la meva gent, els paixtus, havien perseguit i oprimit els hazares. Hi deia que els hazares havien intentat alçar-se contra els paixtus al segle XIX , però que els paixtus els van «reduir amb una violència indescriptible». El llibre deia que la meva gent va matar els hazares, els va fer fora de les seves terres, els va cremar les cases i vendre les dones. El llibre deia que una de les raons per les quals els paixtus havien oprimit els hazares era que els paixtus eren musulmans sunnites, mentre que els hazares eren xiïtes. El llibre deia moltes coses sobre els hazares que jo no sabia, coses que els meus mestres no ens havien explicat mai. Coses que el baba tampoc no m’havia explicat mai. També deia algunes coses que jo sí que sabia, com ara que la gent anomenava els hazares «menjadors de ratolins», «nassos aixafats» o «rucs de càrrega». Jo havia sentit alguns nens del veïnat que deien aquestes coses a en Hassan.

La setmana següent, després de classe, vaig ensenyar el llibre al meu mestre i li vaig indicar el capítol sobre els hazares. Es va mirar per damunt un parell de pàgines, va fer una mitja rialla i em va tornar el llibre.

—Això és l’únic que saben fer bé els xiïtes —va dir, mentre recollia els seus papers—, fer-se passar per màrtirs. —En dir la paraula xiïta va fer una ganyota de fàstic, com si fos una mena de malaltia.

Però tot i compartir herència cultural i lligams de sang, la Sanaubar es va sumar als nens del barri que insultaven l’Alí. He sentit a dir que no s’amagava del rebuig que li provocava l’aspecte del seu marit.

—Això és un marit? —deia amb sorna—. He vist rucs vells que farien més bon paper que tu.

En el fons, la majoria de gent sospitava que el casament havia estat un acord entre l’Alí i el seu oncle, el pare de la Sanaubar. Deien que s’havia casat amb la seva cosina per intentar netejar el bon nom del seu oncle, encara que l’Alí, que s’havia quedat orfe a cinc anys, no tenia cap possessió material ni cap herència per oferir.

L’Alí mai no es venjava de cap dels seus turmentadors, i suposo que en part no ho feia perquè mai no els podria atrapar, arrossegant aquella cama retorçada darrere seu. Però sobretot no ho feia perquè l’Alí era immune als insults dels seus assaltants. L’Alí va trobar la seva felicitat, el seu antídot, en el moment en què la Sanaubar va parir en Hassan. Tot va anar d’una manera molt senzilla. Cap metge, cap anestesista, cap dispositiu de control modern. Només la Sanaubar ajaguda en un matalàs tacat i sense llençols, amb l’Alí i la llevadora que l’ajudaven. En realitat no va necessitar gens d’ajuda perquè, fins i tot a l’hora de néixer, en Hassan es va mantenir fidel a la seva naturalesa: era incapaç de fer mal a ningú. Uns quants grunyits, un parell d’empentes i en Hassan va sortir. Va sortir somrient.

Segons va confessar la llevadora xafardera, que ho xerrava tot a tothom qui trobava, la Sanaubar va fer un cop d’ull al bebè mentre l’Alí el tenia en braços, va veure el llavi amb la fissura i va deixar anar una riallada amarga.

—Mi-te’l! —va dir—. Aquí tens el teu fill idiota que somriurà tot el que tu no pots somriure!

Fins i tot es va negar a agafar en Hassan. Cinc dies després ja havia marxat.

El baba va llogar la mateixa dida que m’havia criat a mi per alletar en Hassan. L’Ali ens havia explicat que era una hazara d’ulls blaus que venia de Bamiyan, la ciutat de les estàtues gegants de Buda. «Cantava amb una veu dolcíssima», ens solia explicar.

—I què cantava? —preguntàvem sempre en Hassan i jo, malgrat que ja ho sabíem perquè l’Alí ens ho havia explicat moltíssimes vegades. Només volíem sentir-lo cantar.

S’escurava la gola i feia:

Llavors ens recordava que hi havia una germanor entre les persones que s’havien alimentat del mateix pit, un lligam que ni el temps no podia trencar.

En Hassan i jo vam mamar del mateix pit. Vam fer els primers passos sobre la mateixa herba, en el mateix pati. I, sota el mateix sostre, vam dir les nostres primeres paraules.

La meva va ser baba .

La seva va ser Amir . El meu nom.

Quan hi penso ara, crec que els fonaments del que passaria l’hivern de 1975 —i de tot el que vindria després— els vàrem posar en aquelles primeres paraules.