DIVUIT

EL SOL GAIREBÉ s’havia post i havia deixat el cel tot ratllat per franges boiroses de color porpra i vermell. Vaig caminar per aquell carrer estret ple d’activitat que em duria lluny de l’edifici on havia deixat en Rahim Khan. Aquell carreró s’obria pas entre un laberint sorollós de carrers curulls de vianants, bicicletes i rickshaws . Hi havia tanques publicitàries a cada cantonada que anunciaven Coca-cola i tabac, i pòsters de les pel·lícules de Lollywood que mostraven actrius sensuals ballant amb homes guapos i morens enmig de camps de calèndules.

Vaig entrar en una petita casa de te plena de fum i en vaig demanar una tassa. Em vaig deixar caure enrere, contra el respatller de la cadira plegable, i em vaig fregar la cara. Aquella sensació de vertigen estava començant a desaparèixer. Però em vaig sentir com si m’hagués llevat a casa meva i m’hagués trobat tots els mobles canviats de lloc, com si aquell lloc que sempre m’havia estat tan familiar de cop fos totalment estrany per a mi. Desorientat, havia de tornar a reconèixer el meu entorn, havia de reorientar-me.

Com podia haver estat tan cec? Havia tingut un munt de senyals davant dels nassos; i ara em venien al cap tots de cop: el baba havia contractat el doctor Kumar per arreglar el llavi d’en Hassan. El baba mai no s’oblidava de l’aniversari d’en Hassan. El dia que vam estar plantant tulipes, quan vaig demanar-li al baba si havia pensat de canviar de criats em va contestar enfurismat, «En Hassan no es mourà d’aquí. Es queda aquí, amb nosaltres, al seu lloc. Aquí és casa seva i nosaltres som la seva família». Havia plorat, plorat de debò, quan l’Alí va anunciar que ell i en Hassan ens deixaven.

El cambrer va deixar una tassa de te a la taula del meu davant. A les potes, que es creuaven en forma d’ics, hi havia una anella de boles de metall de la mida d’una nou. Una de les boles s’havia afluixat i vaig ajupir-me per enroscar-la. Tant de bo pogués arreglar la meva vida tan fàcilment. Vaig fer un glop de te, el més negre que havia tastat en molts anys, i vaig mirar de pensar en la Soraia, el general i la khala Jamila; en la novel·la que havia d’acabar. Em vaig girar de cara al carrer i vaig intentar concentrar-me a mirar el trànsit, la gent que entrava i sortia de les botiguetes de dolços. Vaig provar d’escoltar la música qawali que sonava al transistor que hi havia a la taula del costat. Ho vaig intentar tot. Però no podia deixar de pensar en el baba la nit de la meva graduació, quan, asseguts dins el Ford que m’acabava de regalar, impregnats d’olor de cervesa, em va dir: «Tant de bo en Hassan hagués pogut ser amb nosaltres, avui».

Com va poder mentir-me tots aquells anys? I a en Hassan? M’havia fet seure a la seva falda quan era un nen, m’havia mirat fixament als ulls i m’havia dit: «Només hi ha un pecat, només un. I és el del robatori. Quan dius una mentida, robes el dret d’algú a saber la veritat». Que no m’havia dit tot allò? I ara, quinze anys després que l’enterrés, m’assabentava que el baba havia estat un lladre. I un lladre de la pitjor mena, perquè les coses que havia robat eren sagrades: a mi m’havia robat el dret de saber que tenia un germà; a en Hassan, la seva identitat, i a l’Alí, el seu honor. El seu nang . El seu namús .

Em seguia fent preguntes: com el baba havia pogut mirar l’Alí a la cara? Com havia pogut viure l’Alí en aquella casa, dia sí i dia també, sabent que havia estat deshonrat pel seu cap de la pitjor manera en què un home afganès podia ser deshonrat? I com ho havia de fer jo per reconciliar aquesta nova imatge del baba amb la imatge que havia tingut impresa en la memòria durant tant de temps, la d’un home amb el vestit marró, coixejant pel camí d’entrada de casa els Taheri per demanar la mà de la Soraia?

Vet aquí un altre clixé del qual s’hauria burlat el meu professor d’escriptura creativa: els testos s’assemblen a les olles. Però és veritat, oi? Com s’acabava de demostrar, el baba i jo érem més semblants del que m’hauria imaginat mai. Tots dos havíem traït la gent que hauria donat la vida per nosaltres. I, un cop assumit això, em vaig adonar del següent: en Rahim Khan m’havia convocat per redimir els meus pecats i els del meu pare.

En Rahim Khan m’havia dit que jo sempre havia estat massa dur amb mi mateix. Potser sí. D’acord, jo no havia fet que l’Alí trepitgés aquella mina, i tampoc havia dut els talibans a casa meva perquè disparessin a en Hassan. Però els havia fet fora de casa. Era massa rocambolesc suposar que les coses haurien anat diferent si no ho hagués fet? Potser el baba els hauria portat amb nosaltres a Amèrica. Potser en Hassan hauria tingut una casa, una feina, una família, una vida en un país on ningú li hauria retret que fos hazara, on la majoria de la gent ni tan sols sabia què volia dir aquesta paraula. Potser no. Però potser sí.

«No puc anar a Kabul», havia dit a en Rahim Khan. «Tinc una dona, a Amèrica, una casa, una carrera i una família». Però com podia fer la maleta i tornar a casa sabent que les meves accions havien privat en Hassan de l’oportunitat de tenir aquelles mateixes coses?

Vaig desitjar que en Rahim Khan no m’hagués trucat mai. Vaig desitjar que m’hagués deixat viure en la ignorància. Però m’havia trucat. I el que en Rahim Khan m’havia revelat havia fet canviar les coses. M’havia fet veure que tota la meva vida, des d’abans de l’hivern del 1975, quan aquella dona hazara encara em donava el pit, havia estat un cercle de mentides, traïcions i secrets.

«Hi ha una manera de tornar a ser bo», havia dit.

Una forma de tancar el cercle.

Amb un nen. Un orfe. El fill d’en Hassan. En algun lloc de Kabul.

DURANT EL TRAJECTE en rickshaw de tornada cap a l’apartament d’en Rahim Khan, vaig recordar que el baba deia que el meu problema era que sempre hi havia hagut algú que havia lluitat per mi. Tenia trenta-vuit tanys. Els cabells em començaven a clarejar i a tenyir-se’m de gris, i últimament m’havien aparegut petites potes de gall als angles externs dels ulls. M’havia fet gran, però potser no prou gran per lluitar per mi mateix. El baba havia mentit sobre un munt de coses, però no havia mentit sobre això.

Vaig contemplar de nou la cara rodona de la Polaroid, la manera com el sol la il·luminava. La cara del meu germà. En Hassan m’havia estimat, m’havia estimat com ningú no ho havia fet mai o com ningú no ho faria mai més. Ara ja no hi era, però una petita part d’ell encara vivia. Era a Kabul.

Esperant.

QUAN VAIG ARRIBAR, en Rahim Khan resava la namaz en un racó de l’habitació. Era una silueta fosca agenollada de cara a l’est sobre un cel roig com la sang. Vaig esperar que acabés.

Llavors li vaig dir que aniria a Kabul. Li vaig demanar que truqués als Caldwell l’endemà al matí.

—Resaré per tu, Amir jan —va dir.