TRETZE

QUAN VAM ARRIBAR a casa dels Taheri el vespre del dia següent —per al lafz , la cerimònia de «donar la paraula»— vaig haver d’aparcar el Ford a l’altra banda del carrer perquè l’entrada de la casa ja era plena de cotxes. Portava un vestit blau marí que m’havia comprat el dia anterior, després de deixar el baba a casa. Al retrovisor, vaig comprovar que duia la corbata ben posada.

—Estàs khoixtip —va dir el baba . Guapo.

—Gràcies, baba . Estàs bé? Et veus amb ànims de fer tot això?

—Ànims? És el dia més feliç de la meva vida, Amir —va dir amb un somriure cansat.

DES DEL CARRER se sentia la xerradissa de la gent de dins. Rialles i música afganesa suau —semblava un gazal clàssic de l’Ustad Sarahang. Vaig prémer el botó del timbre. Algú va treure el cap entre les cortines de la finestra del rebedor i va desaparèixer. Es va sentir una veu de dona que deia «Ja són aquí!». Tothom va callar. Algú va apagar la música.

La khanum Taheri va obrir la porta.

—Salam alikum —va dir amb un somriure resplendent.

Em vaig adonar que s’havia fet la permanent, i duia un elegant vestit negre llarg fins als turmells. Quan vaig entrar al rebedor, se li van humitejar els ulls.

—Tot just acabes d’entrar a casa i ja estic plorant, Amir jan —em va dir. Li vaig fer un petó a la mà tal com, la nit abans, el baba m’havia dit que ho fes.

La khanum Taheri ens va acompanyar pel passadís, amb tots els llums encesos, fins a la sala. A les parets, recobertes de fusta, hi havia fotografies de la que seria la meva nova família: una khanum Taheri jove amb els cabells cardats i el general amb les cascades del Niàgara de fons; la khanum Taheri amb un caftà i el general amb una cabellera negra i espessa vestit amb una jaqueta de solapes estretes i una corbata fina; la Soraia, a punt de pujar en unes muntanyes russes de fusta, saludant somrient amb el sol incidint en una ortodòncia platejada; una fotografia del general, imponent amb l’uniforme militar, saludant el rei Hussein de Jordània; un retrat del rei Zahir Xah.

A la sala hi havia una dotzena de convidats, asseguts en cadires arrenglerades al llarg de les parets. Quan el baba hi va entrar, tothom es va posar dret. Vam fer la volta a la sala, el baba al capdavant i jo seguint-lo, per saludar tothom. El general —amb el mateix vestit gris de sempre— i el baba es van abraçar i es van donar uns copets a l’espatlla. Es van dir salam en un to baixet i respectuós.

El general va allargar els braços, em va agafar per les espatlles i va somriure com dient «Aquesta és la manera correcta de fer les coses, la manera afganesa, batxem». Em va fer tres petons a les galtes.

Vam seure enmig de la gent que omplia la sala, l’un al costat de l’altre, davant del general i la seva dona. La respiració del baba s’havia tornat una mica feixuga, i s’eixugava la suor del front i del cap contínuament amb un mocador. Va veure que el mirava, va forçar un somriure i va articular un «Estic bé» amb els llavis.

Com manava la tradició, la Soraia no hi era present.

Després d’uns moments de xerrameca, el general es va escurar la gola. La sala es va quedar en silenci i tothom va abaixar la mirada en senyal de respecte. El general va fer un gest d’aprovació amb el cap al baba .

El baba es va disposar a parlar. Quan va començar, no podia dir una frase sencera sense parar-se per agafar aire:

—General sahib , khanum Jamila jan… és amb gran humilitat que el meu fill i jo… hem vingut a casa seva avui. Vostès són… gent honorable… de famílies distingides i respectables… de llinatge noble. Jo us porto tan sols el meu major ihtiram i el més profund respecte per vostès, pels seus cognoms i per la memòria dels seus avantpassats. —Es va aturar. Va agafar aire. Es va eixugar el front—. L’Amir jan és el meu únic fill… el meu noi, i ha estat un bon fill amb mi. Espero que demostrarà ser mereixedor de la seva gentilesa. Els demano que concedeixin a l’Amir jan i a mi mateix… l’honor de ser acceptats en la seva família.

El general va fer que sí amb el cap respectuosament.

—Ens sentim afortunats d’acollir el fill d’un home com vostè en la nostra família —va dir—. La seva reputació el precedeix. Jo era el seu humil admirador en els temps de Kabul i encara ho sóc ara. Estem orgullosos que la seva família i la nostra s’uneixin. Pel que fa a tu, Amir jan , et dono la benvinguda a casa meva com a fill i com a marit de la meva filla, que és la nur dels meus ulls. La teva pena serà la nostra pena, la teva alegria serà la nostra alegria. Espero que ben aviat ens consideris, a mi i a la khala Jamila, els teus altres pares, i reso per la teva felicitat i la de la nostra estimada Soraia jan . Tots dos teniu la nostra benedicció.

Tothom va aplaudir, i amb aquell senyal, tots els caps es van girar cap al passadís. El moment que jo havia estat esperant.

La Soraia va aparèixer al final del passadís. Duia un preciós vestit tradicional afganès de color vi, amb les mànigues llargues i brodats daurats. El baba em va agafar una mà i me la va estrènyer. La khanum Taheri es va posar a plorar. A poc a poc, la Soraia es va acostar a nosaltres, seguida d’una processó de noies de la família.

Va besar les mans del seu pare i finalment va seure al meu costat, amb la mirada baixa.

Els aplaudiments es van fer encara més forts.

SEGONS LA TRADICIÓ, la família de la Soraia havia d’organitzar la festa de prometatge, el Xirini khori , la cerimònia dels dolços. Després vindria un període de festeig que duraria uns quants mesos. I finalment es faria el casament, que hauria d’anar a càrrec del baba .

Nosaltres, però, vam acordar que la Soraia i jo ens saltaríem el Xirini khori . Tothom en sabia el motiu, no hi va haver necessitat de dir-lo: al baba no li quedava gaire temps de vida.

La Soraia i jo mai vam sortir sols mentre van durar els preparatius del casament. Com que no estàvem casats i no havíem tingut un Xirini khori , es considerava impropi. Així que em vaig haver de conformar a anar de visita a casa els Taheri amb el baba per sopar. M’imaginava com seria sentir el seu cap damunt del meu pit, olorar-li els cabells. Besar-la. Fer-li l’amor.

El baba es va gastar trenta-cinc mil dòlars, gairebé els estalvis de tota una vida, en l’awrussi , la cerimònia de casament. Va llogar una gran sala de banquets afganesa a Fremont, el propietari de la qual coneixia de Kabul, i li va fer un descompte substanciós. El baba va pagar els txiles , els anells de casament, i l’anell de diamants el vaig escollir jo. Ell em va comprar l’esmòquing i el tradicional vestit verd per al nika , la cerimònia del jurament.

De tot plegat, de tots els preparatius que es van fer per a la nit del casament —per sort, de la majoria se’n va encarregar la khanum Taheri i les seves amigues—, només en recordo alguns moments.

Recordo el nostre nika . Érem asseguts al voltant d’una taula. La Soraia i jo anàvem de verd, el color de l’Islam i també el color de la primavera i dels nous inicis. Jo duia un vestit de dues peces i la Soraia —l’única dona de la taula— un vestit de màniga llarga amb vel. El baba , el general Taheri —d’esmòquing, aquest cop—, i un munt d’oncles de la Soraia, també eren a la taula. La Soraia i jo manteníem la mirada baixa, solemnement respectuosos, i només ens miràvem de cua d’ull de tant en tant. El mul·là va fer unes preguntes als testimonis i va llegir uns passatges de l’Alcorà. Vam dir els nostres juraments. Vam signar els certificats. Un dels oncles de Virgínia de la Soraia, en Xarif jan , el germà de la khanum Taheri, es va alçar i es va escurar la gola. La Soraia m’havia explicat que feia més de vint anys que vivia als Estats Units. Treballava per a l’INS, el servei d’immigració i ciutadania, i la seva dona era americana. També era poeta. L’home, prim, amb cara d’ocell i els cabells sedosos, va llegir un llarg poema dedicat a la Soraia que duia escrit en un full amb la capçalera de l’hotel on s’allotjava. «Wah, wah! Xarif jan !», va exclamar tothom quan va haver acabat.

Recordo anar caminant cap a l’escenari amb l’esmòquing. La Soraia duia un pari blanc amb un vel. Agafats de la mà. El baba coixejava al meu costat, el general i la seva dona caminaven al costat de la seva filla. Una processó d’oncles, ties i cosins ens seguia mentre travessàvem la sala entre un mar de convidats que aplaudien, i un munt de càmeres que ens enlluernaven amb els flaixos. Un dels cosins de la Soraia, el fill d’en Xarif jan , sostenia un Alcorà sobre els nostres caps mentre avançàvem. Pels altaveus sonava l’Ahesta boro , la cançó de casament que aquell soldat rus havia cantat al control de Mahipar la nit que el baba i jo vam marxar de Kabul.

Recordo que vaig seure al sofà que havien col·locat a l’escenari a manera de tron, amb la mà de la Soraia dins la meva mà, i unes tres-centes cares que ens miraven. Vam fer l’Aiena Masxaf ; ens van donar un mirall i ens van cobrir amb un vel perquè contempléssim els nostres reflexos. Mentre mirava la cara somrient de la Soraia reflectida al mirall, en la privadesa fugaç del vel, vaig xiuxiuejar-li a l’orella que l’estimava. Les galtes se li van tornar vermelles com l’alquena.

Recordo els colors de les plàteres de kebab de txopan , xoleh goixti , i arròs amb taronja amarga. Tinc la imatge del baba assegut entre nosaltres dos al sofà, somrient. Recordo els homes amarats de suor mentre ballaven el tradicional attan en cercle, saltant, fent voltes cada cop més de pressa al ritme frenètic de la tabla, fins que uns quants sortien del cercle exhausts. Recordo desitjar que en Rahim Khan hagués estat amb nosaltres.

I recordo que vaig pensar en en Hassan, si també s’hauria casat. I si fos així, quina cara hauria vist al mirall sota el vel? Quines mans pintades d’alquena hauria agafat?

CAP A LES DUES de la matinada la festa es va traslladar del banquet al pis del baba . El te va córrer un cop més i la música va sonar fins que els veïns van trucar a la policia. Més tard, aquella mateixa nit, quan al sol li faltava poc més d’una hora per aparèixer i els convidats se n’havien anat per fi, la Soraia i jo vam estar junts per primer cop. Tota la vida havia estat envoltat d’homes. Aquella nit vaig descobrir la tendresa d’una dona.

VA SER LA SORAIA qui va proposar de traslladar-se a casa amb el baba i amb mi.

—Em pensava que voldries buscar un lloc per a nosaltres dos sols —vaig dir-li.

—Amb el kaka jan malalt com està? —em va respondre. Els seus ulls em deien que no era manera de començar un matrimoni.

La vaig besar.

—Gràcies.

La Soraia es va dedicar a cuidar del meu pare. Li preparava les torrades i el te al matí, l’ajudava a entrar i sortir del llit. Li donava les pastilles per al dolor, li rentava la roba, li llegia la secció internacional del diari cada tarda. Cuinava el seu plat preferit, xorwa de patates, malgrat que el baba amb prou feines en podia menjar unes quantes cullerades. I cada dia l’acompanyava a fer un tomb al voltant de l’edifici. I quan el baba ja no es va poder moure del llit, ella el tombava cada hora perquè no se li fessin llagues.

Un dia, vaig arribar de la farmàcia amb les pastilles de morfina del baba . Tan bon punt vaig tancar la porta vaig veure que la Soraia amagava alguna cosa ràpidament sota la manta del baba .

—Ep, que t’he vist! Què estàveu fent vosaltres dos? —vaig dir.

—Res —va dir la Soraia somrient.

—Mentidera. —Vaig aixecar la manta del baba—. Què és això? —vaig dir, encara que tan aviat com vaig agafar el quadern folrat de pell, ja ho vaig saber.

Vaig recórrer-ne les vores gravades en daurat amb la punta dels dits. Vaig recordar el castell de focs de la nit que en Rahim Khan me’l va regalar, la nit del meu tretzè aniversari, llums de colors que espurnejaven i esclataven en buquets vermells, verds i grocs.

—No em puc creure que escriguis tan bé —va dir la Soraia.

El baba va fer un esforç per aixecar el cap del coixí.

—És culpa meva. Espero que no et faci res.

Li vaig tornar el quadern a la Soraia i vaig sortir de l’habitació. El baba no suportava veure’m plorar.

Un mes després del casament, els Taheri, en Xarif i la seva dona, la Suzy, i un munt d’oncles de la Soraia van venir a casa a sopar. La Soraia va fer sabzi txalu , arròs blanc amb espinacs i xai. Després de sopar, vam prendre te verd i vam jugar a cartes en equips de quatre. La Soraia i jo jugàvem amb en Xarif i la Suzy a la tauleta que hi havia al costat del sofà, on el baba jeia sota la manta de llana. Ell mirava com feia broma amb en Xarif, mirava com la Soraia i jo entrellaçàvem els dits, mirava com li enretirava de la cara un floc de cabells. I jo li veia el somriure interior, tan ample com el cel de Kabul, les nits en què els pollancres tremolaven i el so dels grills s’escampava pels jardins.

Just abans de mitja nit, el baba ens va demanar que el fiquéssim al llit. La Soraia i jo vam posar-li els braços sobre les nostres espatlles i el vam agafar per l’esquena. Quan el vam estirar al llit, va demanar a la Soraia que apagués el llum de la tauleta de nit. Després ens va demanar que ens ajupíssim i ens va fer un petó a cada un.

—Ara mateix torno amb la seva morfina i un got d’aigua, kaka jan —va dir la Soraia.

—No, no cal —va dir el baba—. Aquesta nit no em fa mal.

—Molt bé —va dir ella. El va acotxar amb la manta i vam tancar la porta.

El baba ja no es va tornar a despertar.

L’APARCAMENT del davant de la mesquita de Hayward era ple de cotxes. Fins i tot el descampat de gespa que hi havia al darrere de l’edifici s’havia omplert de cotxes i furgonetes aparcats en fileres improvisades. La gent havia d’anar a tres o quatre cruïlles de la mesquita per trobar un lloc on deixar el cotxe.

La secció masculina de la mesquita era una sala gran de forma quadrangular coberta amb catifes afganeses i matalassos primets col·locats formant línies paral·leles. Els homes, després de deixar les sabates a l’entrada, anaven omplint la sala i seien amb les cames encreuades a sobre dels matalassos. Un mul·là recitava sures de l’Alcorà per un micròfon. Jo vaig seure al costat de la porta, la posició que tradicionalment ocupa la família del difunt. El general Taheri seia al meu costat.

A través de la porta oberta veia les fileres de cotxes que arribaven, el sol reflectit al vidre de les finestretes. En baixaven passatgers: homes vestits amb roba fosca, dones amb vestits negres i, al cap, el hijab blanc tradicional.

Mentre les paraules de l’Alcorà s’escampaven per la sala, jo pensava en la vella història sobre la lluita cos a cos del baba amb un ós negre a Balutxistan. El baba havia lluitat amb óssos tota la seva vida. Quan va perdre la seva jove esposa. Quan va pujar un fill tot sol. Quan va perdre la seva pàtria estimada, la seva watan . Quan va conèixer la pobresa. La indignitat. Finalment va topar amb un ós contra el qual no va poder lluitar. Però fins i tot llavors, va perdre imposant les seves condicions.

Després de cada ronda de pregàries, grups d’assistents al funeral feien cua i em saludaven a la sortida. Com manava el protocol, jo els donava la mà a tots. N’hi havia molts a qui gairebé no coneixia, però somreia cortesament, els donava les gràcies pel condol i escoltava tot el que em deien sobre el baba .

«Em va ajudar a construir-me una casa a Taimani».

«Que Déu el beneeixi».

«Tothom m’havia tancat les portes, però ell em va deixar…».

«Em va trobar una feina… gairebé ni em coneixia».

«… com un germà per a mi».

Mentre els sentia, em vaig adonar que bona part del que jo era, de qui jo era, havia estat definida pel baba i per les marques que havia deixat en les vides de totes aquelles persones. Sempre, tota la meva vida havia estat «el fill del baba». I ara ell ja no hi era. El baba ja no em podia mostrar el camí; l’havia de trobar jo tot sol.

Aquell pensament m’horroritzava.

Abans, durant l’enterrament, a la petita secció musulmana del cementiri, havia vist com ficaven el baba dins el forat. El mul·là i un altre home discutien sobre quina era l’aleia de l’Alcorà més adequada per recitar durant l’enterrament. La discussió s’hauria acabat malament si el general Taheri no hi hagués intervingut. Finalment, el mul·là va triar una aleia i la va recitar, mentre dirigia mirades de rebuig a l’altre home. Vaig mirar com tiraven la primera palada de terra dins la tomba, i després vaig marxar. Vaig caminar fins a l’altra punta del cementiri. Vaig seure a l’ombra d’un arç vermell.

L’últim dels assistents al funeral em va donar el condol i la mesquita va quedar buida, només hi havia el mul·là que desendollava el micròfon i embolicava l’Alcorà amb una tela verda. El general i jo vam sortir sota el sol del capvespre. Vam baixar les escales obrint-nos pas entre grups d’homes que fumaven. Vaig sentir alguns bocins de les seves converses: un partit de futbol a Union City la setmana vinent, un restaurant afganès a Santa Clara. La vida ja havia tornat a posar-se en marxa i deixava el baba enrere.

—Com estàs, batxem ? —em va preguntar el general.

Vaig serrar les dents. Vaig empassar-me les llàgrimes que havien estat amenaçant de sortir tot el dia.

—Vaig a buscar la Soraia —vaig dir.

—Molt bé.

Vaig anar fins a la part femenina de la mesquita. La Soraia era a l’escalinata amb la seva mare i un parell de senyores més que recordava vagament del casament. Li vaig fer un senyal. Va dir alguna cosa a la seva mare i va venir cap a mi.

—Podem passejar una mica? —vaig dir-li.

—Esclar que sí.

Em va agafar la mà i vam caminar en silenci per un camí de grava vorejat per tot de bardisses. Vam seure en un banc i vam mirar una parella gran agenollada al costat d’una tomba, unes quantes fileres més enllà, que posava un ram de margarides al costat de la làpida.

—Soraia?

—Digues.

—El trobaré a faltar.

Em va posar una mà a la falda. El txila del baba brillava al dit anul·lar de la Soraia. Darrere seu, els cotxes de la gent que havia vingut al funeral se n’anaven pel Mission Boulevard. Aviat nosaltres també marxaríem, i per primer cop, el baba es quedaria sol.

La Soraia em va abraçar i, finalment, vaig poder plorar.

COM QUE LA SORAIA i jo no havíem tingut un temps de festeig, tot el que vaig aprendre sobre els Taheri va ser després de casats. Per exemple: vaig aprendre que un cop al mes el general patia migranyes terribles que duraven gairebé una setmana. Quan el mal de cap apareixia, el general se n’anava a la seva habitació, es despullava, apagava el llum, tancava la porta i no en sortia fins que el dolor no remetia. Ningú no podia entrar ni picar a la porta. Finalment, el general reapareixia amb l’etern vestit gris, feia olor de son i de llençols, i amb els ulls inflats i vermells. Vaig saber per la Soraia que la khanum Taheri i el general dormien en llits separats des que ella tenia ús de raó. Em vaig assabentar que podia ser molt rondinaire, com quan la seva muller li posava un plat de qurma al davant. En feia un mos, sospirava, i apartava el plat amb la mà.

—Et faré una altra cosa —deia la khanum Taheri.

Però ell la ignorava. S’enfurrunyava i menjava pa amb ceba. Això feia posar de mal humor la Soraia i provocava el plor de la seva mare. La Soraia em va dir que la seva mare prenia antidepressius.

Em vaig assabentar que el general mantenia la família gràcies a la seguretat social i que mai no havia treballat, als Estats Units. Preferia viure dels xecs emesos pel govern que rebaixar-se a fer qualsevol feina indigna per a un home de la seva posició. De fet, veia la parada als encants com un entreteniment, una forma de mantenir el contacte amb els seus compatriotes afganesos. El general creia que, tard o d’hora, l’Afganistan tornaria a ser lliure, la monarquia es restauraria i tornaria a reclamar els seus serveis. Així, cada dia, s’abillava amb el seu vestit gris, es penjava el rellotge de butxaca i esperava.

Vaig descobrir que la khanum Taheri —a qui ara tractava de khala Jamila— s’havia fet famosa a Kabul per la seva magnífica veu. Malgrat que mai no va arribar a cantar professionalment, tenia talent per haver-ho fet. Sabia cantar cançons tradicionals, gazal i fins i tot ragga , que normalment era domini dels homes. Però, encara que al general li agradava escoltar música —tenia, de fet, una col·lecció considerable de cintes de gazal clàssic de cantants afganesos i indis—, creia que la interpretació musical era millor deixar-la en mans de la gent amb menys nivell social. De fet, una de les condicions que el general va posar quan es van casar va ser que ella no cantés mai en públic. La Soraia em va explicar que la seva mare havia volgut cantar en el nostre casament, només una cançó, però que el general li va clavar una de les seves mirades i l’assumpte es va tancar. La khala Jamila jugava a la loto un cop a la setmana i mirava el programa d’en Johnny Carson cada nit. Es passava el dia al jardí cuidant les roses, els geranis, les plantes enfiladisses i les orquídies.

Quan em vaig casar amb la Soraia, les flors i en Johnny Carson van passar a un segon terme. Jo era la nova il·lusió en la vida de la khala Jamila. A diferència de les maneres diplomàtiques i distants del general —que mai no em corregia quan l’anomenava «general sahib»—, la khala Jamila no amagava l’adoració que sentia per mi. I la raó per la qual m’adorava era la següent: jo sempre tenia un moment per sentir la seva impressionant llista de malalties, quan el general sempre se’n desentenia. La Soraia em va dir que, des de l’atac de la seva mare, cada palpitació era un atac de cor, cada articulació adolorida era l’inici d’una artritis reumatoide, i cada tic a l’ull un altre atac. Recordo el primer cop que la khala Jamila em va dir que tenia un bony al coll.

—Demà em saltaré les classes i la duré al metge —li vaig dir.

A la qual cosa el general va somriure i va replicar:

—Llavors hauries de deixar els estudis per sempre més, batxem . L’historial mèdic de la teva khala és com les obres de Rumi: es publica en volums.

Però no era només que hagués trobat audiència per als seus monòlegs sobre malalties. Crec fermament que si hagués agafat una escopeta i m’hagués convertit en un assassí en sèrie, em beneficiaria igualment del seu amor incondicional. Perquè jo havia deslliurat el seu cor de la seva malaltia més greu. L’havia alliberat de la major de les pors que podia tenir qualsevol mare afganesa: que cap khastegar honorable demanés la mà de la seva filla. Que la seva filla es fes gran sola, sense marit, sense fills. Tota dona necessitava un marit. Fins i tot si silenciava les cançons que tenia dins seu.

I també de la mà de la Soraia, em vaig assabentar dels detalls del que va passar a Virgínia.

Havíem anat a un casament. L’oncle de la Soraia, en Xarif, el que treballava per a l’INS, casava el seu fill amb una noia afganesa de Newmark. El casament es va fer al mateix local on la Soraia i jo havíem fet el nostre awrussi . Érem enmig d’una multitud de convidats, veient com la núvia acceptava els anells de la família del nuvi, quan vam sentir dues dones de mitjana edat que xerraven d’esquena a nosaltres.

—Quina núvia tan encantadora —va dir una d’elles—. Mira-te-la. Tan maghbul , com la lluna.

—Sí —va dir l’altra—. I és pura, també. Virtuosa. No se li coneix cap xicot.

—És veritat. Mira què et dic, que el noi va fer bé de no casar-se amb la seva cosina.

La Soraia es va enfonsar de camí cap a casa. Vaig aturar el Ford al marge de la calçada, sota un fanal de Fremont Boulevard.

—Deixa-ho córrer —vaig dir-li mentre li acaronava els cabells—. A qui li importa?

—És que és tan injust! Quin fàstic! —va dir amb ràbia.

—Oblida-ho…

—Els seus fills van a les discoteques a buscar carn fresca, deixen les seves xicotes prenyades, tenen fills fora del matrimoni i ningú no diu res. Total, són homes, només es diverteixen! I jo cometo un error i de cop tothom parla de nang i namús , i m’ho han de refregar per la cara una vegada i una altra durant tota la vida.

Amb el polze vaig eixugar-li una llàgrima que li queia galta avall, just per sobre de la marca de naixement.

—No t’ho vaig dir —va seguir ella, fregant-se els ulls—, però el meu pare va venir amb una pistola, aquella nit. Em va dir… em va dir… que tenia dues bales a la recambra, una per al meu xicot i una per a ell si no tornava a casa. Jo cridava, el vaig insultar tant com vaig saber i el vaig avisar que no em podia tenir tancada per sempre, que desitjava que fos mort. —Les llàgrimes se li escapaven entre les pestanyes—. Sí, li ho vaig dir. Li vaig dir que volia que es morís. Quan em va portar a casa, la meva mare va córrer a abraçar-me. També plorava. Em deia coses, però no la vaig entendre perquè no vocalitzava bé. Llavors el meu pare em va dur a la meva habitació i em va fer seure davant del mirall del vestidor. Em va donar unes tisores i, amb fredor, em va dir que em tallés els cabells. Em va vigilar mentre ho feia. No vaig sortir de casa durant setmanes. I quan per fi ho vaig fer, sentia rumors o els imaginava arreu on anava. Tot això va passar fa tres anys i a milers de quilòmetres d’aquí… però encara els sento.

—Que els donin pel sac.

Va fer un soroll, mig sanglot mig rialla.

—Quan t’ho vaig explicar per telèfon la nit del khastegari , estava convençuda que canviaries d’opinió.

—Ja et vaig dir que allò no canviava res, Soraia.

Va somriure i em va agafar la mà.

—Sóc tan afortunada d’haver-te trobat. Ets tan diferent dels nois afganesos que he conegut.

—No en parlem mai més, d’això. D’acord?

—D’acord.

Li vaig fer un petó a la galta i vam sortir del marge de la calçada. Mentre conduïa, em vaig preguntar si de debò era diferent. Potser perquè m’havien criat homes. No havia crescut entre dones i no havia estat exposat directament a la doble moral amb què la societat afganesa les tractava tan sovint. Potser era perquè el baba havia estat un pare afganès poc usual, un liberal que havia viscut segons les seves pròpies regles, un inconformista que havia desobeït o respectat els costums socials segons li havia convingut.

Però crec que, per sobre de tot, la raó per la qual no m’importava el passat de la Soraia era que jo també tenia el meu. Ho sabia tot, sobre el penediment.

POC DESPRÉS de la mort del baba , la Soraia i jo ens vam traslladar a un estudi a Fremont, uns quants blocs més enllà de la casa dels seus pares. El general i la khala Jamila ens van comprar un sofà de pell marró i una vaixella de Mikasa com a regals d’inauguració del pis. El general, a més, em va donar un regal addicional: una màquina d’escriure IBM nova de trinca. A la capsa hi vaig trobar una nota escrita en persa:

Em vaig vendre la furgoneta del baba i, des de llavors, no vaig tornar a anar als encants. Agafava el cotxe i anava al cementiri cada divendres i, de vegades, trobava un ram de freèsies al costat de la làpida que indicaven que la Soraia també hi havia anat.

La Soraia i jo ens vam acostumar a la rutina —i a les poques sorpreses— de la vida de casats. Compartíem els raspalls de dents i els mitjons, ens passàvem l’un a l’altre el diari del matí. Ella dormia al cantó dret del llit, jo preferia l’esquerre. A ella li agradaven els coixins tous, i a mi m’agradaven els durs. Ella es menjava els cereals secs, com si fossin un aperitiu, i jo els havia de pescar dins la llet.

Em van acceptar a la San Jose State aquell estiu, i em vaig matricular a llengua anglesa. Vaig buscar una feina de vigilant de torn de tarda en un magatzem de mobles a Sunnyvale. La feina era avorrida fora mida, però valia la pena per una cosa: quan tothom marxava a les sis de la tarda i les ombres començaven a instal·lar-se entre els passadissos de piles de sofàs coberts amb plàstics, jo treia els meus llibres i estudiava. Va ser en aquella oficina del magatzem de mobles —feia olor de netejador amb aroma de pi— on vaig començar a escriure la que seria la meva primera novel·la.

La Soraia es va incorporar a la mateixa universitat que jo el curs següent i es va matricular, a desgrat del seu pare, a l’especialitat d’ensenyament.

—No sé per què malgasteu els vostres talents d’aquesta manera —va dir el general mentre sopàvem—. Amir jan , tu sabies que a l’institut sempre treia excel·lents? —Es va girar cap a ella—: Una noia intel·ligent com tu podria ser advocada, una especialista en ciències polítiques. I, inxal·là, quan l’Afganistan sigui lliure, podries col·laborar en la redacció de la nova constitució. Caldran joves talents afganesos com tu. Potser fins i tot t’oferirien un ministeri, tenint en compte el teu cognom.

Mentrestant, la Soraia es contenia i se li contreia la cara.

—No sóc una nena, padar . Sóc una dona casada. A més, també necessitaran mestres, suposo.

—Qualsevol pot ser mestre.

—Queda arròs, madar ? —va dir la Soraia.

Després que el general s’excusés per anar a trobar-se amb uns amics a Hayward, la khala Jamila va intentar consolar la Soraia.

—Ho diu amb bona intenció —li va dir—. Només vol que tinguis èxit en la vida.

—Així pot presumir de filla advocada amb el seus amics, oi? Una altra medalla per al general.

—No diguis ximpleries!

—Èxit… —va dir la Soraia amb menyspreu—. Com a mínim no sóc com ell, assegut sense fer res, mentre l’altra gent lluita contra els xorawi ; esperant que la pols s’esvaeixi per poder anar-hi i reclamar el seu petit càrrec de govern que tant bé el fa quedar. Fer de mestra no està gaire ben pagat, però és el que vull fer! És el que m’agrada, i, a més, és mil vegades millor que viure de la beneficència.

La khala Jamila es va mossegar la llengua.

—Si mai et sent dir això, no et tornarà a parlar mai més.

—No t’amoïnis —va dir bruscament la Soraia llançant el tovalló sobre el plat—: No feriré el seu preuat ego.

L’ESTIU DE 1988, uns sis mesos abans que els soviètics iniciessin la retirada de l’Afganistan, vaig acabar la meva primera novel·la. Una història pare-fill ambientada a Kabul, escrita amb la màquina d’escriure que el general m’havia regalat. Vaig enviar cartes de presentació a una dotzena d’agències i em vaig quedar de pedra quan, un dia d’agost, vaig obrir la bústia i hi vaig trobar una carta d’una agència de Nova York que sol·licitava el manuscrit complet. Els el vaig enviar el dia següent. La Soraia va besar el manuscrit, empaquetat curosament, i la khala Jamila va insistir a passar-lo per sota l’Alcorà. Em va dir que, si em publicaven el llibre, faria un nazr per a mi, una ofrena que consisteix a matar un xai per donar-ne la carn als pobres.

—No facis cap nazr , sisplau, khala jan —vaig dir fent-li un petó a la cara—. Fes una zakat , dóna diners a algú que els necessiti, d’acord? No facis matar cap xai.

Sis setmanes després, un home que responia al nom de Martin Greenwalt em va trucar des de Nova York i es va oferir per representar-me. Només ho vaig explicar a la Soraia.

—El fet de tenir un agent, no vol dir que em publiquin la novel·la. Si en Martin ven el llibre, llavors sí que ho celebrarem.

Un mes més tard, en Martin em va trucar per informar-me que seria un novel·lista publicat. Quan ho vaig dir a la Soraia va fer un xiscle d’alegria.

Ho vam celebrar amb un sopar, aquella mateixa nit, amb els pares de la Soraia. La khala Jamila va fer kefta —boles de carn amb arròs blanc— i ferni blanc. El general, amb els ulls plens d’espurnes, em va dir que estava orgullós de mi. Després que els pares marxessin, la Soraia i jo ho vam celebrar amb una ampolla de merlot del bo que havia comprat quan anava cap a casa. El general no aprovava que les dones beguessin alcohol, i la Soraia no bevia mai en presència seva.

—Estic tan orgullosa de tu —em va dir, alçant la copa per brindar—. El kaka n’hauria estat, també.

—Sí —vaig dir, pensant en el baba , pensant que tant de bo m’hagués pogut veure.

Més tard, quan la Soraia es va haver adormit —el vi sempre li feia venir son—, vaig sortir al balcó i vaig respirar l’aire fresc de l’estiu. Vaig pensar en en Rahim Khan i la petita nota de suport que em va escriure després de llegir el meu primer conte. I vaig pensar també en en Hassan. «Algun dia, inxal·là, serà un gran escriptor», m’havia dit un cop, «i la gent de tot el món llegirà les seves històries». Hi havia tanta bondat en la meva vida. Tanta felicitat. Em vaig preguntar si m’ho mereixia, tot allò.

La novel·la es va publicar l’estiu de l’any següent, el 1989, i l’editor em va preparar una gira per cinc ciutats per presentar el llibre. Em vaig convertir en una petita celebritat entre la comunitat afganesa. Aquell mateix any, els xorawi van desocupar definitivament l’Afganistan. Hauria d’haver estat un temps de glòria per al país, però en comptes d’això, la guerra va continuar, aquest cop entre els afganesos: els mujahidins contra el govern de Najibullah, un titella dels soviètics, i el degoteig de refugiats afganesos cap al Pakistan va continuar. Aquell any també va marcar el final de la guerra freda i va veure la caiguda del mur de Berlín. Va ser l’any dels fets de la plaça de Tiananmen. Enmig d’aquesta bogeria d’esdeveniments, l’Afganistan va quedar oblidat. I el general Taheri, les esperances del qual van reviure després de la retirada de les tropes soviètiques, va tornar a mirar el seu rellotge de butxaca.

Aquell any la Soraia i jo vam començar a mirar de tenir un fill.

LA IDEA DE SER PARE em provocava una espiral d’emocions. Ho trobava aterrador, vigoritzador, esglaiador, excitant… tot a la vegada. Quina mena de pare seria?, em vaig preguntar. Volia ser com el baba i no m’hi volia assemblar gens.

Però va passar un any, i res. Cada cop que a la Soraia li venia la regla, es frustrava més, s’impacientava més i es tornava més irritable. Llavors, les indirectes subtils de la khala Jamila s’havien transformat en insinuacions obertes de l’estil de «Kho dega! Quan podré cantar-li una alahú al meu petit nawasa ?». El general, sempre tan paixtu, mai no en feia cap comentari; fer-ho implicava fer al·lusió a les relacions sexuals entre la seva filla i un home, encara que l’home en qüestió fos el seu marit des de feia més de quatre anys. Però els seus ulls s’animaven quan sentia la khala Jamila que feia broma sobre l’assumpte.

—De vegades triga una mica —vaig dir a la Soraia una nit.

—Un any no és una mica, Amir —va dir-me en un to sec, molt poc propi d’ella—. Hi ha alguna cosa que no funciona. Ho sabia.

—Anem a veure un metge, doncs.

El doctor Rosen, un home panxut de cara rodanxona i dents petites i ben arrenglerades, parlava amb un lleuger deix de l’Europa de l’Est que recordava vagament l’accent eslau. Era un apassionat dels trens, tenia el despatx ple de llibres sobre la història del ferrocarril, maquetes de locomotores, quadres de trens avançant pesadament sobre unes vies i travessant muntanyes verdes o passant per un pont. Una placa sobre la seva taula deia: «La vida és un tren. Puja-hi».

Ens va exposar el pla que havia pensat per a nosaltres. Primer em farien les proves a mi.

—Els homes són fàcils —va dir, repicant amb les puntes dels dits sobre la taula de caoba—. Les canonades d’un home són com la seva ment: simples, donen poques sorpreses. Vostès, les dames, en canvi… bé, diguem que Déu les va fer a consciència.

Em vaig preguntar si feia el discurset sobre les canonades a totes les parelles que l’anaven a veure.

—Quina sort… —va dir la Soraia.

El doctor Rosen va riure. Va sonar gairebé sincer. Em va donar un formulari de laboratori i un potet de plàstic, i a la Soraia, una sol·licitud per fer-se una anàlisi de sang de rutina. Ens vam acomiadar.

—Benvinguts a bord —ens va dir mentre ens mostrava la sortida.

ELS RESULTATS de les meves proves van ser bons.

Els mesos posteriors van ser un no parar de fer-li proves a la Soraia: temperatura basal corporal, anàlisis de sang de cada hormona existent, anàlisis d’orina, una cosa que es deia «prova del moc cervical», ultrasons, més anàlisis de sang i més anàlisis d’orina. La Soraia, a més, es va sotmetre a una histeroscòpia, una prova que consistia a introduir una mena de telescopi dins l’úter per fer-hi un cop d’ull. El doctor Rosen no hi va trobar res.

—Té les canonades netes —va dir, mentre es treia els guants de làtex.

Per què no parava de fer servir la paraula canonades ? No érem lavabos! Quan es van acabar les proves ens va explicar que no hi havia manera d’esbrinar la raó per la qual no podíem tenir fills. I, pel que semblava, no érem un cas únic. S’anomenava «infertilitat inexplicable».

Llavors vam passar a la fase dels tractaments. Vam provar un medicament, el clomifè, i la hMG, una barreja d’hormones que la Soraia s’havia de punxar. En veure que allò no donava resultat, el doctor Rosen ens va aconsellar la fecundació in vitro . Vam rebre una carta de la HMO, l’Organització per al Manteniment de la Salut, on ens deien, amablement, que ens desitjaven molta sort, però que ells no es podien fer càrrec de les despeses.

Vam fer servir l’avançament que vaig rebre per a la novel·la per pagar-ho. La fecundació in vitro va resultar llarga, meticulosa, frustrant i, al final, inútil. Després de passar-nos mesos asseguts a les sales d’espera llegint revistes com Good Housekeeping o el Reader’s Digest , després d’una paperassa interminable i de passar per tantes sales esterilitzades, fredes i il·luminades per fluorescents, per la humiliació repetida de discutir cada detall de la nostra vida sexual amb un desconegut, després de tantes injeccions, sondes i mostres, vam tornar a la consulta del doctor Rosen i els seus trens.

Va seure davant nostre, fent repicar els dits sobre la taula, i va pronunciar la paraula adopció per primer cop. La Soraia va plorar tot el camí cap a casa.

Va donar la notícia als seus pares el cap de setmana següent. Estàvem asseguts en unes cadires de pícnic al jardí dels Taheri, fent peix a la brasa i bevent dogh de iogurt. Era una tarda de la primeria del mes de març de 1991. La khala Jamila havia regat les roses i el lligabosc que havia plantat feia poc, i les seves fragàncies es barrejaven amb l’olor del peix que es coïa. Per segon cop, inclinant-se des de la cadira on seia, va acariciar els cabells de la Soraia i li va dir:

—Déu sap el que es fa, batxem . Potser no havia de ser i ja està.

La Soraia continuava mirant-se les mans. Jo sabia que estava cansada, cansada de tot allò.

—El doctor ens va dir que podíem adoptar —va murmurar.

El cap del general Taheri es va alçar de cop en sentir allò. Va abaixar la tapa de la barbacoa.

—Això us va dir?

—Va dir que era una opció —va contestar la Soraia.

N’havíem parlat a casa, sobre l’adopció. A la Soraia no li agradava la idea, però no la descartava.

—Sé que és una rucada i potser et semblarà superficial —em va dir de camí cap a casa els seus pares—, però no ho puc evitar. Jo sempre havia somiat que l’agafaria en braços i sabria que la meva sang l’hauria alimentat durant nou mesos, i que un dia li miraria als ulls i em sorprendria de trobar-t’hi a tu, o a mi… Que el nen creixeria i tindria el teu somriure o el meu. Però si no és així… Creus que està malament?

—No —vaig dir-li.

—Creus que sóc egoista?

—No, Soraia.

—Perquè si tu ho volguessis, jo…

—No —vaig dir-li—. Si ho fem, no n’hem de tenir cap dubte, i tots dos hi hauríem d’estar d’acord. Si no, no seria just per a la criatura.

Va recolzar el cap a la finestreta i no va dir res més durant la resta del trajecte.

Ara el general seia al seu costat.

—Batxem , això de l’adopció… no crec que això sigui per a nosaltres, els afganesos. —La Soraia em va mirar cansada i va sospirar—. Per una cosa: els nens creixen i volen saber qui són els seus pares de veritat —va dir—. No en tenen la culpa. De vegades, marxen de la llar que els ho ha donat tot per buscar-los, per trobar les persones que els van donar la vida. La sang és poderosa, batxem , no ho oblidis mai.

—No en vull parlar més, d’aquest tema —va dir la Soraia.

—I et diré una altra cosa —va insistir el general. Em va semblar que s’accelerava i que estàvem a punt de sentir un dels seus discursos—. Pensa en l’Amir, per exemple. Tots coneixíem el seu pare, i jo sé qui va ser el seu avi a Kabul i el seu besavi també. Podria fer-te un arbre genealògic amb els seus ancessors, si m’ho demanessis. I per això, quan el seu pare (que Déu li doni pau) va venir a fer el khastegari , no ho vaig dubtar. I, creu-me, el seu pare mai no s’hauria avingut a demanar la teva mà si no hagués sabut de quina família venies. La sang és una cosa molt poderosa, batxem , i quan adoptes, no saps quina sang estàs portant a casa. Si fossis americana, això no importaria. La gent es casa per amor, el cognom i els avantpassats no hi tenen res a veure. I adopten, i mentre el nen tingui salut, tothom està content. Però nosaltres som afganesos, batxem .

—Que ja està a punt, el peix? —va dir la Soraia.

Els ulls del general Taheri no es van apartar d’ella. Li va donar un copet al genoll.

—Tens salut i un bon marit, amb això ja pots estar contenta.

—Tu què en penses, Amir jan ? —em va preguntar la khala Jamila.

Vaig deixar el got sobre el relleix, on una filera de testos de geranis drenava aigua.

—Crec que estic d’acord amb el general sahib .

Satisfet, el general va assentir amb el cap i va seguir vigilant la barbacoa.

Tots teníem les nostres raons per no adoptar. La Soraia tenia les seves, el general, les seves. I jo, les meves: que potser alguna cosa, algú, en algun lloc, havia decidit privar-me de la paternitat per tot el que havia fet en el passat. Potser era el meu càstig, i potser era just que fos així. «No havia de ser», havia dit la khala Jamila. O potser és que havia de no ser.

UNS MESOS DESPRÉS, vam fer servir l’avançament de la meva segona novel·la per donar l’entrada d’una bonica casa victoriana de dues habitacions a Bernal Heights, a San Francisco. Tenia la teulada de dos vessants, els terres de fusta, i un petit jardí al darrere que acabava amb un solàrium i una barbacoa d’obra. El general ens va ajudar a arreglar el solàrium i a pintar les parets. La khala Jamila es va lamentar que marxéssim a un lloc que estava a una hora de distància, especialment llavors, quan creia que la Soraia necessitava tot l’amor i el suport que ella li pogués donar. La mare de la Soraia ignorava que, precisament, la seva atenció benintencionada, però aclaparadora, va ser el que va fer decantar la Soraia cap al trasllat.

DE VEGADES, amb la Soraia adormida al meu costat, em quedava estirat al llit i sentia com la porta de la mosquitera s’obria i es tancava de cop empesa per la brisa, com els grills cantaven al jardí. I gairebé podia sentir la buidor dins el ventre de la Soraia, com si fos una cosa viva, que respirés. S’havia colat en el nostre matrimoni, aquella buidor. I tard, de nit, en la foscor de la cambra, la sentia com sortia de la Soraia i s’instal·lava entre tots dos. Dormia amb nosaltres. Com un nen acabat de néixer.