90

Al final d’agost, el comte Ralph va fer un recorregut per les terres que posseïa al voltant de Shiring acompanyat del seu company de tants anys, sir Alan Fernhill, i el seu fill acabat de conèixer, en Sam. Li agradava tenir en Sam amb ell, el seu nen, encara que fos un home adult. Els seus altres fills, en Gerry i en Roley, eren massa joves per a aquella mena de coses. En Sam no sabia res de la seva paternitat, però en Ralph servava el secret amb plaer.

Els va horroritzar el que van trobar pel camí. Centenars de serfs d’en Ralph eren morts o es morien, i el gra s’alçava oblidat als camps. Mentre anaven d’un lloc a l’altre, la fúria i la frustració d’en Ralph van anar creixent. Els comentaris sarcàstics intimidaven els seus companys i el seu mal humor posava nerviós el cavall.

A cada poble, igual que passava amb les terres dels serfs, hi havia unes hectàrees destinades exclusivament a l’ús personal del comte. Haurien d’haver estat conreades pels seus empleats i per serfs que estaven obligats a treballar per ell un dia a la setmana. Aquestes eren les terres que presentaven un aspecte més lamentable. Molts dels seus empleats havien mort; igual que alguns dels serfs que li devien mà d’obra; altres serfs havien negociat altres arrendaments més favorables després de l’última epidèmia de pesta per tal de no haver de treballar més per al senyor, i, finalment, era impossible trobar mà d’obra per contractar.

Quan en Ralph va arribar a Wigleigh va acostar-se a la casa pairal per darrere i va treure el nas dins el gran graner de fusta, que en aquella època de l’any hauria d’haver estat ple a vessar de gra a punt per ser mòlt; però era buit i hi havia una gata que havia parit una gatinada a l’entresolat del fenc.

—Amb què farem pa? —va rugir a en Nathan Reeve—. Sense ordi per fer cervesa, què beurem? Val més que tinguis un pla, per Déu!

En Nate li va llançar una mirada descarada.

—L’únic que es pot fer és reassignar els trossos —va respondre.

En Ralph es va quedar parat davant d’aquella tibantor. Normalment en Nate era un tipus servil. Aleshores, l’algutzir va clavar una mirada ferotge al jove Sam i en Ralph es va adonar de per què el ratolí s’havia transformat en lleó. En Nate odiava en Sam perquè havia mort en Jonno, el seu fill. En comptes de castigar en Sam, en Ralph primer l’havia perdonat i després l’havia fet escuder. No era estrany que en Nate estigués ressentit.

—Bé hi deu haver un o dos joves al poble que puguin treballar unes quantes hectàrees més —va comentar en Ralph.

—Ah, sí, però no estan disposats a pagar una taxa d’entrada —va replicar en Nate.

—Volen la terra a canvi de res?

—Sí. Poden veure que teniu moltes terres i us falta mà d’obra, i saben quan es troben en una posició favorable per poder fer tractes. —En el passat, en Nate havia estat ràpid a l’hora d’aprofitar-se dels camperols estufats, però ara semblava que gaudia del dilema en què es veia en Ralph.

—Es comporten com si Anglaterra els pertanyés a ells, en comptes de pertànyer a la noblesa —va etzibar en Ralph, enrabiat.

—És una vergonya, senyor —va observar en Nate amb més educació, i un gest astut va il·luminar-li el rostre—. Per exemple, el fill d’en Wulfric, en Davey, es vol casar amb l’Amabel i assumir les terres de la seva mare. No seria cap disbarat: l’Annet mai no ha sabut gestionar la terra.

En Sam hi va intervenir:

—Els meus pares no pagaran la taxa d’entrada… S’oposen al matrimoni.

—Però en Davey la podria pagar —va replicar en Nate.

En Ralph estava sorprès.

—Com?

Va vendre aquella collita nova que va conrear al bosc.

—Roja. És evident que no ens vam escarrassar prou a malmetre-la. Quant n’ha tret?

—Ningú no ho sap. Però la Gwenda ha comprat una vaca lletera jove, i en Wulfric té un ganivet nou… i l’Amabel duia un mocador de coll groc el diumenge passat a missa.

I en Nate havia rebut l’oferta d’un sucós suborn, va intuir en Ralph.

—Odio haver de compensar la desobediència d’en Davey —va comentar—. Però estic desesperat. Que es quedi les terres.

—Li hauríeu de concedir un permís especial per poder-se casar en contra del desig dels seus pares.

En Davey ho havia demanat a en Ralph, i aquest s’havia negat a fer-ho, però això havia estat abans que la pesta delmés la població del camp. Li desagradava haver de revisar aquesta mena de decisions. No obstant això, era un preu baix a pagar.

—Li’n donaré el permís.

—Molt bé.

—Però anem a veure’l. M’agradaria fer-li l’oferiment en persona.

En Nate es va sorprendre, però, per descomptat, no va dir res.

La veritat era que en Ralph volia tornar a veure la Gwenda. Tenia alguna cosa que li feia assecar la gola. La darrera trobada amb ella, al petit refugi de caça, no el va deixar satisfet per gaire temps. Havia pensat en ella sovint en les setmanes que havien passat des d’aleshores. Avui dia, el satisfeien poc la mena de dones amb qui solia jeure: prostitutes joves, noies de taverna i serventes. Totes elles feien veure que els encantaven les seves insinuacions, tot i que ell sabia que només buscaven el regal monetari que arribava després. La Gwenda, en canvi, no ocultava en cap moment que el menyspreava i tremolava en sentir el seu contacte, i això el complaïa, paradoxalment, perquè era sincer i, per tant, real. Després de la trobada al refugi de caça li va donar un moneder amb penics de plata que ella li va llançar amb tanta força que li va sortir un blau al pit.

—Avui són a Brook Field collint l’ordi —va explicar en Nate—. Us hi duré.

En Ralph i els seus homes van seguir en Nate als afores del poble pel marge del corrent fins als límits d’un gran camp. Wigleigh sempre havia estat ventós, però avui l’aire estival era suau i càlid, com els pits de la Gwenda.

Algunes de les llengües d’aquest camp havien estat collides, però en Ralph es va desesperar en veure collites malbaratades, ordi rodejat de males herbes, i una parcel·la de sègol que s’havia collit, però que no s’havia lligat i, per tant, la collita estava escampada per terra.

Feia un any havia cregut que tots els seus problemes econòmics havien quedat enrere. Havia tornat a casa de la darrera guerra contra França amb un presoner, el marquès de Neuchâtel, i havia negociat un rescat de cinquanta mil lliures. Però la família del marquès no havia pogut aplegar els diners. Una cosa semblant havia passat amb el rei de França, Joan II, capturat pel príncep de Gal·les a la batalla de Poitiers. El rei Joan va passar quatre anys a Londres, tècnicament com a presoner, tot i que envoltat de comoditats al Savoy, el palau nou que havia construït el duc de Lancaster. El rescat del rei va reduir-se, però encara no s’havia pagat íntegrament. En Ralph havia enviat l’Alan Fernhill a Neuchâtel per renegociar el rescat del presoner, i l’Alan va reduir el preu a vint mil, però, novament, la família no va pagar. Aleshores, el marquès va morir de la pesta, i en Ralph va tornar a quedar insolvent i es va haver de preocupar per les collites.

Era migdia. Els camperols dinaven al costat del camp. La Gwenda, en Wulfric i en Davey estaven asseguts a terra sota un arbre menjant porc fred amb cebes crues. Tots tres es van posar drets d’un salt quan van veure que venien els cavalls. En Ralph es va acostar a la família de la Gwenda i va indicar amb un gest que els altres s’esperessin.

La Gwenda portava un vestit verd ample que li ocultava la silueta. Duia els cabells recollits darrere el cap, cosa que li donava un aspecte encara més semblant a un ratolí. Tenia les mans brutes i terra a sota les ungles. Però, quan en Ralph la va mirar, se la va imaginar despullada, a punt, esperant amb un gest de desgrat resignat que fes el que anava a fer, i es va excitar.

Va allunyar la mirada i la va posar sobre el seu marit. En Wulfric li va retornar la mirada amb posat serè, ni desafiant ni acovardit. Ara es veia una mica de gris en aquella barba lleonina, però no creixia per damunt de la cicatriu d’espasa que li havia fet en Ralph.

—Wulfric, el teu fill es vol casar amb l’Amabel i assumir les terres de l’Annet.

La Gwenda va respondre. Mai no aprendria a limitar-se a parlar quan se li demanés:

—Ja m’heu robat un fill… És que me’n voleu prendre un altre? —va dir amb amargor.

En Ralph la va ignorar.

—Qui es farà càrrec del dret de transmissió?

—Són trenta xílings —va aclarir en Nate.

—No tinc trenta xílings —va replicar en Wulfric.

—Jo els puc pagar —va contestar en Davey, amb tranquil·litat.

Li devia haver anat molt bé amb la collita de roja, va pensar en Ralph, per mostrar-se tan fred davant una suma de diners tan important.

—Bé —va concloure—. En aquest cas…

En Davey el va interrompre.

—Però, en quins termes me l’oferiu?

En Ralph va notar que se li envermellia el rostre.

—Què vols dir?

En Nate hi va tornar a intervenir.

—Els mateixos termes pels quals l’Annet té dret a la propietat de les terres, és clar.

—Aleshores, us estic agraït, comte, però no accepto la vostra graciosa oferta.

—De què dimonis parles? —va etzibar-li en Ralph.

—M’agradaria assumir les terres, senyor, però només en qualitat d’arrendatari lliure; pagaria un lloguer en metàl·lic, sense les quotes habituals.

Sir Alan va advertir en to amenaçador:

—Goses regatejar davant el comte de Shiring, gos insolent?

En Davey estava espantat, però es va mostrar desafiant.

—No tinc la més petita intenció d’ofendre-us, senyor. Però vull ser lliure de plantar qualsevol collita que pugui vendre. No vull cultivar el que decideixi en Nate Reeve, per no parlar dels preus de mercat.

En Davey havia heretat aquella vena de determinació obstinada de la Gwenda, va pensar en Ralph. Va replicar enfurismat:

—En Nate es limita a expressar els meus desitjos! Et penses que en saps més que el teu comte?

—Perdoneu-me, senyor, però vós no treballeu la terra ni aneu al mercat.

La mà de l’Alan es va situar a l’empunyadura de la seva espasa. En Ralph va veure que en Wulfric donava una ullada ràpida a la seva dalla, que reposava a terra, amb la fulla esmolada resplendint sota la llum del sol. A l’altre costat d’en Ralph, el cavall del jove Sam es movia neguitós en captar la tensió del seu genet. Si acabaven en una lluita, va pensar en Ralph, per qui lluitaria en Sam, pel seu senyor o per la seva família?

En Ralph no volia cap baralla. Volia que es fes la collita, i si matava els pagesos empitjoraria la situació. Va frenar l’Alan amb un gest.

—Així és com la pesta destrueix la moralitat —va observar amb desgrat—. Et donaré el que vols, Davey, perquè ho he de fer.

En Davey va empassar-se la saliva.

—Per escrit, senyor?

—M’estàs demanant una còpia en paper, també?

En Davey va assentir amb el cap, massa espantat per parlar.

—Dubtes de la paraula del teu comte?

—No, senyor.

—Aleshores, per què em demanes un contracte per escrit?

—Per evitar qualsevol dubte en el futur.

Tothom deia el mateix quan demanava una còpia en paper. El que volien dir era que, si es deixava constància escrita de l’arrendament, no seria fàcil que el terratinent pogués modificar-ne els termes. Vet aquí una altra invasió de les tradicions. En Ralph no volia fer cap més concessió, però, novament, no tenia alternativa si volia que es fes la collita.

I, aleshores, se li va acudir una manera de fer anar la situació per poder treure’n una cosa que volia i es va animar.

—Entesos. Et lliuraré un contracte d’arrendament per escrit. Però no vull que cap home abandoni els camps durant la collita. Que vingui la teva mare a Earslcastle per recollir el document la setmana entrant.

La Gwenda va anar a Earlscastle un dia xafogós. Sabia per què la volia en Ralph i la perspectiva la feia sentir desgraciada. Mentre creuava el pont llevadís del castell, semblava que les gralles es riguessin amb sorna de la seva terrible situació.

El sol es desplomava sense compassió sobre el complex on les parets impedien el pas de la brisa. Els escuders jugaven davant de l’estable. En Sam era amb ells, massa concentrat per fixar-se en la Gwenda.

Havien lligat un gat a un pal a l’altura dels ulls de tal manera que podia moure el cap i les potes. Un escuder l’havia de matar amb les mans lligades a l’esquena. La Gwenda havia vist aquell joc abans. L’única manera que tenia l’escuder d’aconseguir el seu objectiu era clavar un cop de cap al cap de la bèstia, però el gat, naturalment, es defensava esgarrapant i mossegant la cara de l’atacant. L’aspirant, un jove d’uns setze anys, voltava a prop del pal, observat pel gat aterrit. De sobte, el noi va llançar-s’hi de cap. El seu front es va estavellar contra el pit de l’animal, però la bèstia va escometre amb les urpes. L’escuder va udolar de dolor i va fer un salt enrere, la sang li rajava per les galtes i els altres escuders van esclafir a riure. Enrabiat, l’aspirant es va abalançar sobre el pal i va tornar a colpejar el gat. Aquest cop l’esgarrapada va ser pitjor i es va fer mal al cap, cosa que van trobar encara més divertida. En el tercer intent va ser més cautelós. S’hi va acostar, va fingir que s’hi llançava fent que el gat esgarrapés l’aire; aleshores va descarregar un cop meticulosament estudiat contra el cap del gat. De la boca i el nas li va sortir sang i es va desplomar inconscient, però encara respirava. El va colpejar un últim cop per matar-lo, i els altres van felicitar-lo i van aplaudir.

La Gwenda estava marejada. No li agradaven gaire els gats, s’estimava més els gossos, però era desagradable veure qualsevol criatura indefensa sent torturada. Imaginava que els nois havien de fer aquesta mena de coses per preparar-se per mutilar i matar éssers humans a la guerra. Havia de ser així?

Va continuar endavant sense aturar-se a parlar amb el seu fill. Suant, va travessar el segon pont i va pujar els graons fins a la torre. Al gran vestíbul es respirava una agradable frescor.

Estava contenta que en Sam no l’hagués vist. Tenia l’esperança d’evitar-lo el màxim de temps possible. No volia que pogués sospitar que alguna cosa no anava bé. No era especialment perceptiu, però podria detectar el malestar de la seva mare.

Va explicar al guardià del vestíbul la raó per la qual era allà i ell va prometre que ho faria saber al comte.

—Lady Philippa és aquí? —va preguntar la Gwenda amb esperança. Potser en Ralph se sentiria inhibit per la presència de la seva esposa.

Però el guardià va fer que no amb el cap.

—És a Monmouth amb la seva filla.

La Gwenda va assentir amb aire ombrívol i es va asseure a esperar. No podia evitar pensar en la trobada amb en Ralph al refugi de caça. Quan va mirar la paret despullada del gran vestíbul, el va veure allà observant-la mentre es treia la roba, amb la boca una mica oberta per l’expectació. Així com la intimitat del sexe era plaent amb l’home que estimava, resultava menyspreable amb algú que odiava.

El primer cop que en Ralph la va coaccionar, feia més de vint anys, el seu cos la va trair, i va sentir plaer físic fins i tot malgrat que simultàniament sentia una repulsió espiritual. El mateix havia passat amb l’Alwyn, el proscrit, al bosc. Però aquest cop no havia passat amb en Ralph al refugi de caça. Va atribuir el canvi a l’edat. Quan era una noia jove, plena de desig, l’acte físic havia desencadenat una resposta natural, cosa que no podia evitar, malgrat que li havia fet sentir encara més vergonya. Ara, en la maduresa, el seu cos no era tan vulnerable, el reflex no estava tan amatent. Si més no, podia donar-ne les gràcies.

L’escala de l’extrem més allunyat conduïa a la cambra del comte. Constantment anaven i venien homes: cavallers, servents, tinents, algutzirs. Una hora després, el guardià li va indicar que s’aixequés.

Li feia por que en Ralph volgués sexe en aquell moment i allà, però es va alleujar en comprovar que tenia un dia atrafegat. Amb ell hi havia sir Alan i dos monjos escrivans asseguts a taula amb estris d’escriptura. Un dels escrivans li va entregar un petit rotlle de pergamí.

No el va mirar. No sabia llegir.

—Ja està —va dir en Ralph—. Ara el teu fill és un arrendatari lliure. No és això, el que sempre havies volgut tu?

Havia volgut llibertat per a ella, en Ralph ho sabia. Mai no ho havia aconseguit, però en Ralph tenia raó: en Davey, sí. Això significava que la seva vida no havia estat del tot malbaratada. Els seus néts serien lliures i independents, plantarien les collites que volguessin, pagarien el lloguer i es quedarien per a ells tots els guanys que els sobressin. Mai no coneixerien la miserable existència de pobresa i fam que ella havia tingut.

Valia la pena haver passat per tot el que havia passat? No ho sabia.

Va agafar el rotlle i va anar cap a la porta.

L’Alan va anar darrere d’ella i li va parlar en veu baixa mentre sortia.

—Queda’t aquesta nit aquí, al vestíbul. —El gran vestíbul era el lloc on dormien la majoria dels habitants del castell—. Demà, vés al refugi de caça dues hores després del migdia.

Va intentar marxar sense replicar.

L’Alan li va barrar el pas amb el braç.

—Entesos?

—Sí —va dir ella entre dents—. Hi seré a la tarda.

La va deixar marxar.

No va anar a parlar amb en Sam fins a última hora del vespre. Els escuders es van passar tota la tarda practicant jocs violents. Estava contenta de tenir temps per a ella. Va seure envoltada per la frescor del vestíbul sola amb els seus pensaments. Va intentar dir-se que per a ella no significava res mantenir relacions sexuals amb en Ralph. Al capdavall, no era verge. Feia vint anys que estava casada. Havia practicat sexe milers de vegades. Tot s’acabaria en uns minuts, i no li’n quedarien senyals. Ho faria i se n’oblidaria.

Fins al proper cop.

Això era el pitjor de tot. Podia continuar coaccionant-la indefinidament. L’amenaça de revelar el secret de la paternitat d’en Sam l’aterriria mentre en Wulfric fos viu.

Segur que en Ralph es cansaria d’ella aviat i tornaria a recórrer als cossos joves i ferms de les noies de taverna.

—Què et passa? —va dir en Sam quan, en arribar la posta de sol, els escuders van entrar per sopar.

—No res —va respondre ràpidament—. En Davey m’ha comprat una vaca lletera.

En Sam semblava una mica envejós. S’ho passava bé, però els escuders no cobraven. No necessitaven gaires diners perquè ja se’ls donava menjar, beguda, llit i roba, però, tanmateix, a un jove sempre li agrada tenir uns quants penics a la bossa.

Van parlar sobre el casament d’en Davey.

—Tu i l’Annet sereu àvies de les mateixes criatures —va observar en Sam—. Hauràs de fer les paus amb ella.

—No siguis ximple —va etzibar-li la Gwenda—. No saps de què parles.

En Ralph i l’Alan van sortir de la cambra quan van servir el sopar. Tots els residents i visitants es van agrupar al vestíbul. El personal de la cuina va portar tres grans lluços cuinats amb herbes. La Gwenda seia prop dels peus de la taula, ben lluny d’en Ralph, que no es va fixar en ella.

Després de sopar es va estirar a dormir sobre la palla ben a prop d’en Sam. Per a ella era reconfortant jeure al seu costat, com havia fet quan era petit. Recordava com sentia la seva respiració infantil, lleu i satisfeta, en el silenci de la nit. Mentre s’endormiscava va pensar en com els fills quan es feien grans desafiaven les expectatives dels pares. El seu propi pare l’havia volgut tractar com un bé que es podia vendre, però s’havia negat enfurismada a ser tractada així. Ara, cadascun dels seus fills estava emprenent el seu propi camí en la vida i, en tots dos casos, no era el que havia previst. En Sam seria cavaller i en Davey es casaria amb la filla de l’Annet. «Si sabéssim com acabaran sent —va pensar—, ens faria tanta il·lusió tenir-los?».

Va somniar que anava al refugi de caça d’en Ralph i que no hi trobava ningú, però hi havia un gat al seu llit. Sabia que havia de matar el gat, però tenia les mans lligades a l’esquena, i li va clavar cops de cap fins que es va morir.

Quan es va despertar es va preguntar si podia matar en Ralph al refugi.

Ningú no sabia que s’havia de trobar amb ell allà. Si el matava i es limitava a marxar a casa, ningú no sospitaria d’ella. Ningú no coneixia el mòbil perquè era un secret, vet aquí el quid de la qüestió. Algú es podria fixar que havia estat a prop del refugi en el moment del crim, però només li preguntarien si havia vist algun home d’aspecte sospitós per la rodalia i no se’ls passaria pel cap que el gran i fort Ralph hagués pogut morir a mans d’una dona petita d’edat madura.

Però, ho podia fer?

Havia mort l’Alwyn feia anys, clavant-li el seu propi ganivet al coll i empenyent-lo cap amunt per dins del cap fins que la punta li va sortir per l’ull. Havia mort en Sim Chapman, també, aguantant-li el cap a sota l’aigua mentre ell es cargolava i camejava, i l’havia aguantat allà fins que se li havien omplert els pulmons d’aigua del riu i s’havia mort. Si en Ralph anava al refugi de caça tot sol, el podria matar, si sabia triar amb encert el moment.

Però no hi aniria sol. Els comtes mai no anaven sols. L’Alan aniria amb ell, com ho havia fet abans. Era estrany en ell que viatgés només amb un acompanyant. No era probable que hi anés sol.

Els podria matar tots dos? Hi va rumiar, però en el fons sabia que no hi havia esperança. Eren homes experimentats en la violència. Havien anat a la guerra, un cop i un altre durant vint anys, la darrera va ser la campanya del penúltim hivern. Tenien bons reflexos i les seves reaccions eren mortíferes. Molts cavallers francesos els havien volgut matar i havien mort en l’intent.

En podria matar un, si era astuta i l’enxampava per sorpresa, però no dos.

S’hauria de sotmetre a en Ralph.

Amb posat ombrívol va sortir a fora per rentar-se la cara i les mans. Quan va tornar al gran vestíbul, el personal de la cuina estava traient pa de sègol i cervesa fluixa per esmorzar. En Sam sucava el pa sec a la cervesa per estovar-lo.

—Ja tornes a tenir aquest posat —va observar—. Què passa?

—No res —va respondre. Va treure el ganivet i es va tallar un tros de pa—. Tinc un llarg camí per recórrer.

—És això el que t’amoïna? De debò que no hi hauries d’anar sola. A la majoria de les dones no els agrada viatjar soles.

—Sóc més dura que la majoria de les dones. —La complaïa que mostrés preocupació per ella. Era una cosa que el seu pare de veritat, en Ralph, no hauria fet mai. En Wulfric havia influenciat una mica el noi, al capdavall. Però l’avergonyia que li hagués pogut llegir l’expressió i endevinar el seu estat anímic—. No cal que t’amoïnis per mi.

—Puc venir amb tu —es va oferir—. Estic segur que el comte m’ho permetrà. Avui no li fan falta escuders, se’n va no sé on amb l’Alan Fernhill.

Això era l’última cosa que li convenia. Si no aconseguia assistir a la cita, en Ralph revelaria el secret. No li costava gaire imaginar el plaer que sentiria en Ralph en fer-ho. No li calia gaire provocació.

—No —va replicar amb fermesa—. Queda’t aquí. Mai no saps quan et farà cridar el teu comte.

—No em cridarà. Vindré amb tu.

—T’ho prohibeixo terminantment. —La Gwenda es va empassar una mossegada de pa i en va entaforar la resta a la bossa—. Ets un bon noi i t’amoïnes per mi, però no cal. —Li va fer un petó a la galta—. Cuida’t. No corris riscos innecessaris. Si vols fer alguna cosa per mi, conserva la vida.

Va marxar. En arribar a la porta, va fer mitja volta. En Sam l’observava amb posat meditatiu. Es va forçar a fer-li el que esperava que fos un somriure despreocupat. Després va sortir.

Pel camí, la Gwenda es va començar a preocupar per si algú podria descobrir el seu vincle amb en Ralph. Aquestes coses sortien a la llum d’alguna manera o altra. S’havia trobat amb ell un cop, estava a punt de fer-ho per segona vegada, i temia que hi pogués haver-n’hi més. Quant de temps passaria abans que algú la veiés sortir del camí i creuar el bosc en un punt concret i es preguntés per què? I si algú ensopegava accidentalment amb el refugi de caça en el moment equivocat? Quanta gent s’adonaria que en Ralph sortia amb l’Alan cada vegada que la Gwenda anava d’Earlscastle a Wigleigh?

Es va aturar en una taverna just abans del migdia i va demanar una mica de cervesa i formatge. Els viatgers, normalment, sortien d’aquests locals en grup, per raons de seguretat, però ella es va assegurar que quedava enrere per tal d’estar sola al camí. Quan va arribar al punt on havia de desviar-se cap a l’interior del bosc va mirar endavant i endarrere, per assegurar-se que no hi havia ningú mirant. Li va semblar que observava moviment entre els arbres que hi havia a un quart de quilòmetre darrere seu i va escodrinyar la difusa distància intentant esbrinar què havia vist; però no hi havia ningú. Només estava nerviosa.

Va tornar a pensar a matar en Ralph mentre avançava com podia entre la malesa estival. Si, per alguna afortunada casualitat, l’Alan no hi anava, podria trobar el moment? Però l’Alan era la persona que sabia que s’havia de veure allà amb en Ralph. Si en Ralph moria, l’Alan sabria qui havia estat. També l’hauria de matar. Això semblava impossible.

Hi havia dos cavalls davant del refugi. En Ralph i l’Alan eren a dins, asseguts davant la taula petita, amb les restes d’un àpat davant seu: mitja barra de pa, un os de pernil, la pell d’un formatge i una ampolla de vi. La Gwenda va tancar la porta darrere seu.

—Ja és aquí, com va prometre —va anunciar l’Alan amb aire de satisfacció. Era evident que li havien encomanat la tasca de fer-la anar a la cita, i l’alleujava comprovar que havia obeït les ordres—. Les postres perfectes —va observar—. Com una pansa, arrugada, però dolça.

—Per què no el fas sortir? —va preguntar la Gwenda a en Ralph.

L’Alan es va aixecar.

—Sempre l’observació insolent —va etzibar—. És que no n’aprendràs mai? —Però va sortir de l’estança, va anar a la cuina i va tancar la porta de cop.

En Ralph li va somriure.

—Vine aquí —va demanar. Ella s’hi va acostar obedient—. Demanaré a l’Alan que no sigui tan groller, si ho vols.

—No ho facis! —va exclamar horroritzada—. Si comença a ser amable amb mi, la gent voldrà saber per quina raó.

—Com vulguis —li va agafar una mà i va intentar-la acostar més cap a ell—. Seu a la meva falda.

—No podríem cardar i deixar-ho córrer?

Ell va esclatar a riure.

—Això és el que m’agrada de tu… Ets sincera. —Es va aixecar, la va agafar per les espatlles i la va mirar als ulls; llavors va acotar el cap i la va besar.

Era el primer cop que ho feia. Havien mantingut relacions sexuals dos cops sense besar-se en cap moment. Ara la Gwenda sentia repugnància. Quan els seus llavis van fer pressió contra els d’ella, es va sentir encara més violada que quan li ficava el penis a dins. Va obrir la boca i ella va sentir-li l’alè de formatge. La Gwenda es va fer enrere fastiguejada:

—No.

—Recorda el que hi pots perdre.

—Si us plau, això no ho facis.

Es va començar a enrabiar.

—Et posseiré! —va cridar en veu alta—. Treu-te el vestit.

—Deixa’m marxar —va demanar ella. Ell va començar a dir alguna cosa, però ella va aixecar la veu per fer-se sentir per damunt d’ell. Les parets eren primes i ella sabia que l’Alan, a la cuina, podria haver sentit la seva petició, però li era igual—. No em forcis, t’ho prego!

—M’importa ben poc el que diguis! —va cridar—. Puja al llit!

—Si us plau, no em violis!

La porta de davant es va obrir d’una revolada.

La Gwenda i en Ralph es van tombar per mirar.

Era en Sam.

—Oh, Déu, no! —va cridar la Gwenda.

Tots tres es van quedar glaçats encara una fracció de segon i, en aquell moment, la Gwenda va endevinar, d’un sol cop, què havia passat. En Sam estava amoïnat per ella i, desobeint les seves ordres, l’havia seguit des d’Earlscastle mantenint-se apartat de la vista, però mai massa lluny L’havia vist deixar el camí i endinsar-se al bosc; un moviment que ella havia captat quan havia mirat enrere, però que havia desestimat. Havia descobert la cabana arribant-hi un minut o dos després que ella. Es devia haver estat a fora i sentit els crits. Devia haver estat evident que en Ralph estava intentant forçar la Gwenda per obligar-la a mantenir relacions sexuals sense ella voler-ho, tot i que, recordant d’una llampada el que havien dit, la Gwenda es va adonar que no havien esmentat la veritable raó per la qual s’hi havia de sotmetre. El secret no s’havia revelat, encara.

En Sam va desembeinar l’espasa.

En Ralph es va posar dret d’un salt. Quan en Sam es va abalançar damunt seu, en Ralph va aconseguir treure la seva espasa. En Sam va apuntar al cap d’en Ralph, però en Ralph va aixecar l’arma just a temps per aturar el cop.

El fill de la Gwenda intentava matar el seu pare.

En Sam corria un perill terrible. Amb prou feines era gaire més que un noi i s’enfrontava a un soldat forjat al camp de batalla.

—Alan! —va cridar en Ralph.

Aleshores, la Gwenda es va adonar que en Sam no s’enfrontava a un, sinó a dos veterans.

Va travessar l’estança com un llampec. Quan la porta de la cuina es va obrir, ella es va quedar a un costat, enganxada a la paret. Es va treure la daga llarga del cinturó.

La porta es va obrir d’una revolada i l’Alan va entrar a l’estança.

Va mirar els dos contrincants, però no va veure la Gwenda. Es va aturar un segon per fer-se càrrec del que veia. L’espasa d’en Sam va tornar a tallar l’aire en direcció al coll d’en Ralph, i, novament, en Ralph va aturar el cop amb la seva arma.

L’Alan es va adonar a l’instant que el seu senyor estava sent víctima d’un atac furiós. Va posar la mà damunt l’empunyadura de l’espasa i va fer una passa endavant. Aleshores, la Gwenda el va apunyalar per l’esquena.

Va clavar la llarga daga i va estirar-la cap amunt tant com va poder, empenyent amb la força d’un camperol, travessant els músculs de l’esquena de l’Alan, fins a arribar als ronyons i l’estómac i els pulmons, amb l’esperança d’arribar-li al cor. El ganivet tenia vint-i-cinc centímetres de fulla, era esmolat i ben apuntat, i va llescar-li els òrgans, però no el va matar a l’acte.

Va rugir de dolor i després, de sobte, va callar. Vacil·lant, va fer mitja volta i la va agafar estirant-la cap a ell en l’abraçada d’un lluitador. Ella el va tornar a apunyalar, aquest cop a l’estómac aplicant el mateix tall vertical a través dels òrgans vitals. Li va sortir sang de la boca. Es va quedar paralitzat i li van caure els braços a banda i banda. Durant un segon va fitar amb gest de completa incredulitat la menyspreable doneta que havia posat fi a la seva vida. Aleshores se li van tancar els ulls i es va desplomar a terra.

La Gwenda va mirar els altres dos homes.

En Sam atacava i en Ralph es defensava. En Ralph feia una passa enrere i en Sam avançava; en Sam va tornar a colpejar i en Ralph va tornar a frenar-lo. En Ralph es defensava amb vigor, però no atacava.

En Ralph tenia por de matar el seu fill.

En Sam, que no sabia que aquell contrincant era el seu pare, no tenia tants escrúpols i continuava fent força brandant l’espasa.

La Gwenda sabia que allò no podia durar gaire. Un dels dos feriria l’altre, i llavors es convertiria en una lluita a mort. Sostenint el ganivet ensagnat a l’aguait, buscava desesperadament l’oportunitat per intervenir-hi i apunyalar en Ralph igual que havia apunyalat l’Alan.

—Espera —va demanar en Ralph aixecant la mà esquerra; però en Sam estava enrabiat i el colpejava sense miraments. En Ralph aturava els cops i va tornar a demanar—: Espera! —Esbufegava per l’esforç, però va aconseguir pronunciar unes quantes paraules—. Hi ha una cosa que no saps.

—Ja sé prou! —va udolar en Sam, i la Gwenda va poder apreciar la nota d’histèria juvenil en la veu d’un home gran. Va tornar a brandar l’arma.

—No! —va cridar en Ralph.

La Gwenda sabia què volia dir en Ralph a en Sam. Li volia dir que era el seu pare.

No havia de passar.

—Escolta’m! —va demanar en Ralph i, per fi, en Sam va reaccionar. Va fer una passa enrere, encara que sense abaixar l’espasa.

En Ralph panteixava mirant de recuperar l’alè per poder parlar, i, quan es va aturar, la Gwenda va arrencar a córrer cap a ell.

Ell va fer la volta per mirar-la alhora que feia voleiar l’espasa cap a la dreta dibuixant un arc pla. La seva fulla va colpejar la d’ella fent-li saltar el ganivet de les mans. Ara estava del tot indefensa, i sabia que si l’atacava amb el cop de retruc la mataria.

Però, per primer cop des que en Sam havia desembeinat l’espasa, la guàrdia d’en Ralph estava desprotegida deixant la part davantera del seu cos sense defensa.

En Sam va fer una passa endavant i va clavar l’espasa al pit d’en Ralph.

La punta esmolada de la fulla va travessar la lleugera túnica d’estiu d’en Ralph i va penetrar el seu cos pel costat esquerre de l’estèrnum. Devia haver lliscat per entremig de dues costelles, perquè la fulla va endinsar-se encara més. En Sam va proferir un crit de triomf assedegat de sang i va empènyer amb més força. En Ralph va vacil·lar enrere amb l’impacte. Les seves espatlles van xocar amb la paret que tenia darrere, però, igualment, en Sam va continuar avançant empenyent amb totes les forces. L’espasa va semblar que s’obria pas completament a través del pit d’en Ralph. Es va sentir un cop estrany quan la punta li va sortir per l’esquena i va picar la fusta de la paret.

Els ulls d’en Ralph es van clavar al rostre d’en Sam, i la Gwenda va saber què estava pensant. En Ralph era conscient que havia rebut una ferida mortal. I, en els últims segons de la seva vida, sabia que l’havia mort el seu propi fill.

En Sam va deixar anar l’espasa, però no va caure. Estava clavada a la paret deixant en Ralph empalat d’una manera espantosa. En Sam va fer una passa enrere horroritzat.

En Ralph encara no era mort. Els seus braços van oscil·lar lleument en un esforç per agafar l’espasa i arrencar-se-la del pit, però era incapaç de coordinar els moviments. La Gwenda es va adonar, en un record esgarrifós, que s’assemblava una mica al gat que els escuders havien lligat al pal.

Es va ajupir i va agafar la daga de terra d’una revolada.

Llavors, en un gest increïble, en Ralph va parlar.

—Sam —va començar—. Sóc… —Llavors li va sortir una glopada de sang per la boca com una inundació inesperada que li va tallar la parla.

«Gràcies a Déu», va pensar la Gwenda.

El torrent es va aturar tan ràpidament com havia començat i va tornar a parlar:

—Sóc…

Aquest cop el va aturar la Gwenda. Es va llançar endavant i li va clavar la daga a la boca. Un espantós soroll d’ofec va sortir-li dels llavis. La fulla se li va enfonsar al coll.

Va deixar anar el ganivet i es va fer enrere.

Va mirar amb terror el que havia fet. L’home que s’havia passat tant de temps turmentant-la estava clavat a la paret com si l’haguessin crucificat, amb una espasa travessant-li el pit i un ganivet a la boca. No emetia cap soroll, però els ulls li indicaven que encara era viu mentre anaven de la Gwenda a en Sam i a l’inrevés, amb una barreja d’agonia, terror i desesperació.

Es van quedar immòbils mirant-lo, silenciosos, esperant.

Per fi, se li van tancar els ulls per sempre més.