78

En Philemon, com a prior, no era pas millor que en Godwyn. El repte de gestionar els béns del priorat el desbordava. Durant el seu període com a priora en funcions, la Caris havia fet una llista de les principals fonts d’ingressos dels monjos:

Havia donat la llista a en Philemon, i ell l’hi havia llançat pels morros com si l’hagués insultat. En Godwyn, que només superava en Philemon en el fet que tenia un cert encant superficial, li hauria donat les gràcies i hauria guardat la llista sense ni mirar-se-la.

Al convent, la Caris havia introduït un nou sistema de portar la comptabilitat. Un mètode que havia après d’en Buonaventura Caroli quan treballava per al seu pare. El sistema vell consistia simplement a escriure en un rotlle de pergamí una anotació curta de cada transacció, de manera que sempre es pogués anar enrere a comprovar-la. El sistema italià consistia a anotar els ingressos a la banda esquerra i les despeses a la dreta, i sumar-les al peu de la pàgina. La diferència entre els dos totals mostrava si la institució guanyava diners o en perdia. Sor Joan s’ho havia agafat amb entusiasme, però quan es va oferir a explicar-ho a en Philemon, aquest va refusar educadament. Veia els oferiments d’ajuda com a insults a la seva competència.

Només tenia un talent, i era el mateix que el d’en Godwyn: l’habilitat de manipular la gent. Havia destriat de manera molt astuta els nous monjos i havia enviat el metge de mentalitat moderna, el germà Augustine, i dos joves brillants més a Saint John-in-the-Forest, on estarien massa lluny per desafiar la seva autoritat.

Però ara en Philemon era problema del bisbe. En Henri l’havia nomenat i en Henri hauria de tractar amb ell. La ciutat era independent i la Caris tenia l’hospital nou. L’hospital seria consagrat pel bisbe el diumenge de Pentecosta, que sempre era set setmanes després de Pasqua. Uns quants dies abans, la Caris va traslladar l’equipament i el magatzem a la nova farmàcia. Hi havia prou espai perquè dues persones treballessin tranquil·lament al taulell preparant medecines, i per a una tercera asseguda en un escriptori.

La Caris preparava un emètic, l’Oonagh trinxava les herbes assecades, i una novícia, la Greta, copiava el llibre de la Caris. Aleshores va entrar un novici amb un petit cofre de fusta. Era en Josiah, un adolescent que en realitat es deia Joshie. Estava incòmode d’estar en presència de tres dones.

—On he de posar això? —va preguntar.

La Caris se’l va mirar.

—Què és?

—Un cofre.

—Això ja ho veig —va dir ella, pacient. El fet que una persona fos capaç d’aprendre a llegir i escriure no el feia, malauradament, intel·ligent—. Què hi ha a dins?

—Llibres.

—I per què em portes un cofre ple de llibres?

—És el que m’han manat. —Adonant-se que aquella resposta no era prou informativa, va afegir—: M’ho ha manat el germà Sime.

La Caris va alçar les celles.

—Que potser en Sime em regala els llibres? —va demanar la Caris, i va obrir el cofre.

En Joshie es va escapar sense contestar la pregunta.

Els llibres eren textos mèdics, tots en llatí. La Caris els va repassar. Eren els clàssics: el Cànon de la medicina, d’Avicenna; Dieta i higiene, d’Hipòcrates; Sobre les parts de la medicina, de Galè, i De urinis, d’Isaac Judaeus. Tots havien estat escrits feia més de tres-cents anys.

En Joshie va reaparèixer amb un altre cofre.

—I ara, què portes? —va preguntar la Caris.

—Instruments mèdics. El germà Sime diu que vós no els podeu tocar. Ja vindrà ell i els posarà al lloc corresponent.

La Caris estava consternada.

—En Sime vol guardar els seus llibres i els seus instruments a la farmàcia? Que potser té intenció de treballar aquí?

En Joshie no sabia res de les intencions d’en Sime, és clar.

Abans que la Caris pogués dir res més, va aparèixer en Sime, acompanyat d’en Philemon. En Sime va fer una ullada a l’habitació i tot seguit, sense donar explicacions, va començar a desempaquetar les seves coses. Va moure alguns dels recipients de la Caris d’un prestatge i hi va posar els seus llibres. Va treure uns bisturís afilats per obrir les venes, i els flascons de vidre en forma de gota que es feien servir per examinar les mostres d’orina.

La Caris va preguntar en un to neutre.

—Planeges passar molt temps aquí a l’hospital, germà Sime?

En Philemon va respondre per ell, i quedava clar que havia estat esperant amb ganes la pregunta.

—I on, si no? —va respondre. Sonava indignat, com si la Caris ja l’hagués desafiat—. Això és l’hospital, oi que sí? I en Sime és l’únic metge que tenim al priorat. Qui tractarà la gent, si no és ell?

De cop i volta la farmàcia ja no semblava tan espaiosa.

Abans que la Caris pogués dir-hi alguna cosa, va aparèixer un foraster.

—El germà Thomas m’ha adreçat aquí —va presentar-se—. Em dic Jonas Powderer, de Londres.

El visitant era un home d’uns cinquanta anys vestit amb una capa brodada i un barret de pell. La Caris es va fixar en el seu somriure amatent i les seves maneres afables, i va suposar que es guanyava la vida venent coses. El foraster va fer una encaixada i tot seguit va donar un cop d’ull per l’habitació assentint amb aprovació a les rengleres ben ordenades de gerres i flascons etiquetats de la Caris.

—Admirable —va dir—. Mai no havia vist una farmàcia tan sofisticada fora de Londres.

—Sou metge, senyor? —va demanar en Philemon. Et to de la veu era de cautela: no estava segur de la posició social d’en Jonas.

—Sóc apotecari. Tinc una botiga a Smithfield, a tocar de Saint Bartholomew’s Hospital. No hauria de presumir-ne, però és la farmàcia més gran de la ciutat.

En Philemon es va tranquil·litzar. Un apotecari era un simple comerciant, molt per sota d’un prior en l’ordre jeràrquic de la societat. Amb un deix de sornegueria li va preguntar:

—I què porta l’apotecari més important de Londres fins aquí?

—He vingut amb l’esperança d’adquirir una còpia de La panacea de Kingsbridge.

—La què?

En Jonas va fer un somriure de complicitat.

—Ja veig que cultiveu la humilitat, pare prior, però observo que aquesta novícia en fa una còpia ara mateix a la vostra farmàcia.

La Caris hi va intervenir.

—El llibre? No es diu «panacea».

—Però hi descriu cures per a totes les malalties.

La Caris es va adonar que hi havia una certa lògica en les seves paraules.

—Com us heu assabentat que existeix?

—Viatjo molt, perquè m’encarrego de buscar herbes i altres ingredients rars, mentre els meus fills atenen la botiga. Vaig conèixer una monja a Southampton que em va ensenyar una còpia del llibre. Ella el va anomenar «panacea», i em va dir que estava escrit a Kingsbridge.

—Era sor Claudia, la monja?

—Sí. Li vaig suplicar que em prestés el llibre, just el temps que tardaria a fer-me’n una còpia per a mi, però no se’n volia separar.

—Me’n recordo molt bé, de la germana.

La Claudia havia fet un pelegrinatge a Kingsbridge, s’havia quedat al convent i havia cuidat malalts de la pesta sense preocupar-se per la seva salut. La Caris li havia donat el llibre en agraïment.

—Una obra molt notable —va alabar en Jonas calorosament—. I en anglès!

—És per a persones que no són sacerdots i que cuiden malalts, i que per tant no entenen gaire llatí.

—No hi ha cap llibre d’aquesta mena en cap llengua.

—I és tan poc corrent?

—L’ordre de les matèries! —va remarcar en Jonas, entusiasmat—. En comptes dels humors del cos, o les classes de malalties, els capítols fan referència als dolors del pacient. Així, si el pacient es queixa de mal d’estómac, o de pèrdues de sang, o febre, o diarrea, o esternuts, només cal buscar la pàgina on es toca el tema!

—Molt escaient per a apotecaris i els seus clients, n’estic segur! —va comentar en Philemon, impacient.

En Jonas semblava no haver sentit la nota de mofa en les paraules del prior.

—Suposo, pare prior, que vós sou l’autor d’aquesta obra de valor incalculable.

—De ben segur que no! —va dir en Philemon.

—Doncs, qui…?

—L’he escrit jo —va confessar la Caris.

—Una dona! —es va meravellar en Jonas—. Però, d’on vau treure tota la informació? Pràcticament no hi ha res semblant que surti en altres textos.

—Els textos antics, a mi mai no m’han servit de gaire, Jonas. La primera persona que em va ensenyar a fer medecines va ser una herbolària de Kingsbridge, que es deia Mattie, la qual, malauradament, va haver d’abandonar la ciutat per por de ser jutjada amb càrrecs de bruixeria. A continuació, vaig aprendre més coses de la mare Cecília, que era priora aquí abans que jo. Però recopilar les receptes i els tractaments no és difícil. Tothom en sap centenars. La dificultat rau a identificar els pocs que són realment efectius entre tanta palla. El que vaig fer va ser dur un dietari, al llarg dels anys, on anotava els efectes de cada cura que provava. En el meu llibre només incloc aquelles que he comprovat que funcionaven, amb els meus propis ulls, una vegada rere l’altra.

—Estic bocabadat de parlar amb vós en persona.

—Bé, tindreu una còpia del meu llibre. Em sento molt afalagada que una persona hagi fet un camí tan llarg per aconseguir-lo! —Va obrir un armari—. Aquesta còpia estava destinada a la nostra cel·la de Saint John-in-the-Forest, però poden esperar que en fem una altra.

En Jonas va agafar el llibre com si fos un objecte sagrat.

—Us estic molt agraït. —Va treure una bossa de cuir tou i la va donar a la Caris—. I com a prova de la meva gratitud, accepteu un modest obsequi de la meva família per a les monges de Kingsbridge.

La Caris va obrir la bossa i en va treure un petit objecte embolcallat en llana. Quan va desembolicar la tela hi va trobar un crucifix d’or amb pedres precioses encastades.

Els ulls d’en Philemon van guspirejar de cobdícia.

La Caris estava estupefacta.

—Això és un regal molt car! —va exclamar. Allò no era un comentari gaire adient, es va adonar. Hi va afegir—: És extraordinàriament generós de part de la vostra família, Jonas.

Ell va fer un gest per treure-hi importància.

—Som pròspers, i ho agraïm a Déu.

—Això… per un llibre de remeis de velles! —va comentar en Philemon amb enveja.

—Ah, pare prior, vós esteu per damunt d’aquestes bagatel·les, és clar —va etzibar-li en Jonas—. Nosaltres no aspirem a la vostra altura intel·lectual. No volem comprendre els humors del cos humà. Igual que una criatura es xucla un dit tallat perquè això li alleuja el dolor, nosaltres administrem cures només perquè funcionen. Pel que fa a la raó per què això passa, ho deixem per a ments més brillants que les nostres. La creació de Déu és massa misteriosa perquè les persones de la nostra condició la comprenguem.

La Caris va pensar que en Jonas parlava amb una ironia amb prou feines dissimulada. Va veure com l’Oonagh s’aguantava un somriure. En Sime també va copsar el to de mofa i els ulls li brillaven de fúria. Però en Philemon no se’n va adonar i va semblar que aquells afalacs li milloraven l’humor. La Caris li va notar una mirada astuta i va suposar que s’estava plantejant si podia compartir els mèrits del llibre… i aconseguir alguns crucifixos enjoiats per a ell.

La fira del velló es va inaugurar el diumenge de Pentecosta, com sempre. Tradicionalment era un dia amb molta feina per a l’hospital, i aquell any no va ser una excepció. Les persones velles es posaven malaltes després d’un llarg viatge per arribar a la fira; els nadons i els nens agafaven diarrea de menjar aliments i aigua als quals no estaven acostumats; els homes i les dones bevien massa a les tavernes i es feien mal o s’esbatussaven entre ells.

Per primera vegada, la Caris va ser capaç de separar els pacients en dues categories. Les víctimes de la pesta que disminuïen ràpidament, i els altres pacients que tenien malalties infeccioses, com mals de panxa i malalties venèries, els quals va enviar al nou edifici, que havia estat oficialment beneït pel bisbe a primera hora del dia. Les víctimes dels accidents i de les baralles es tractaven a l’hospital vell, a recer del risc d’infecció. S’havien acabat els dies en què una persona arribava al priorat amb un dit dislocat i es moria allà mateix de pneumònia.

El daltabaix es va produir el dilluns de Pentecosta.

La Caris passejava per la fira a primera hora de la tarda fent un volt, després de dinar. Tot estava molt tranquil en comparació amb les bones èpoques, quan centenars de visitants i milers de vilatans recorrien no només l’esplanada de la catedral, sinó també els carrers principals. Malgrat tot, la fira d’aquell any era molt esperada a causa de la cancel·lació de l’any anterior. La Caris s’imaginava que la gent s’adonava que la força devastadora de la pesta semblava que s’estava debilitant. Les persones que havien sobreviscut fins ara pensaven que devien ser invulnerables, i alguns ho eren, tot i que altres no, i es continuaven morint per culpa de la malaltia.

La tela de la Madge Webber era el centre de totes les converses de la fira. Els nous telers que en Merthin havia dissenyat no només eren més ràpids, sinó que també feien més fàcil teixir motius i sanefes complexos. La Madge ja havia venut la meitat de l’estoc.

La Caris parlava amb la Madge quan va començar una trifulga. La Madge l’aclaparava amb compliments dient-li, com li deia sovint, que sense ella encara seria una teixidora sense un penic. La Caris li anava a contestar amb les negatives cordials de costum quan van sentir uns crits.

La Caris va reconèixer immediatament el so greu dels crits dels joves agressius. Arribaven de prop d’un barril de cervesa que era a trenta metres. Els crits van pujar de volum i una noia va xisclar. La Caris es va afanyar per arribar-hi esperant aturar la batussa abans que es descontrolés.

Però hi va arribar massa tard.

Les coses ja estava ben embolicades. Quatre dels joves més busca-raons de la ciutat s’esbatussaven de valent amb un grup de camperols, reconeixedors per la roba rústica, i que segurament tots eren del mateix poble. Una noia molt bonica, sens dubte la que havia xisclat, feia esforços per separar dos homes que s’estaven donant cops de puny sense compassió l’un a l’altre. Un dels joves de Kingsbridge havia tret un ganivet, i els camperols tenien pales de fusta molt fermes. Quan la Caris hi va arribar, més persones s’afegien a tots dos bàndols.

Es va dirigir a la Madge, que l’havia seguit.

—Envia algú a buscar en Mungo Constable, tan de pressa com puguis. Segurament és a l’edifici de la corporació municipal.

La Madge va marxar corrents.

La batussa estava empitjorant. Diversos nois de la ciutat tenien ganivets. Un xicot camperol era a terra i el braç li sagnava profusament, i un altre continuava lluitant malgrat que tenia una ganivetada a la cara. Mentre la Caris ho contemplava, dos nois de la ciutat van començar a donar puntades de peu al camperol de terra.

La Caris va vacil·lar un moment, però de seguida va fer una passa endavant. Va agafar el busca-raons que tenia més a prop per la màniga.

—Willie Bakerson, para ara mateix! —va cridar amb la seva veu més autoritària.

Gairebé va funcionar.

En Willie es va fer enrere i va deixar el seu oponent, sorprès, i va mirar la Caris, sentint-se culpable. La Caris va obrir la boca per tornar a parlar, però en aquell mateix moment una pala li va donar un cop violent al cap, que devia estar destinat a en Willie.

Li feia un mal de mil dimonis. La visió se li va fer borrosa, va perdre l’equilibri, i a continuació va caure a terra. S’hi va quedar, atordida, intentant recuperar el sentit, mentre el món li rodava al voltant. Aleshores, algú la va agafar per sota el braç i la va arrossegar fora de l’enrenou.

—Esteu ferida, mare Caris?

Aquella veu li resultava familiar tot i que no la podia situar.

El cap se li va aclarir, finalment, i es va posar dreta amb l’ajuda de la seva salvadora, a qui ara va identificar com la musculosa comerciant de gra Megg Robbins.

—Només estic una mica desorientada —va dir la Caris—. Hem d’aturar aquests nois abans no es matin entre ells.

—Ara arriben els guàrdies. Deixem-los la feina a ells.

Era cert, van aparèixer en Mungo i sis o set guàrdies, tots carregats amb garrots. Van interceptar la lluita donant cops als caps indiscriminadament. Feien tant mal com els que havien començat la batussa, però la seva presència va crear confusió entre els contrincants. Els joves van semblar espantats, i alguns van arrencar a córrer. En pocs segons la baralla es va acabar.

—Megg, corre al convent i busca la germana Oonagh. Digue-li que porti benes —va ordenar la Caris.

La Megg va marxar corrents.

Els ferits que podien caminar van desaparèixer ràpidament. La Caris va començar a examinar els que havien quedat estesos a terra. El noi camperol a qui havien obert la panxa intentava aguantar-se les entranyes: li quedaven poques esperances de vida. El de la ganivetada al braç viuria si la Caris li podia aturar l’hemorràgia. Es va treure el cinturó, l’hi va passar pel braç i el va estrènyer amb força fins que el raig de sang es va convertir en un fil.

—Aguanta-t’ho així —va dir al jove, i va anar a atendre un noi de la ciutat que semblava que tenia alguns ossos de la mà trencats. El cap encara li feia mal, però no en va fer cas.

Van aparèixer l’Oonagh i algunes monges més. Un moment després, en Matthew Barber va arribar amb la seva bossa. Entre tots dos van curar els ferits. Seguint les instruccions de la Caris, uns voluntaris van recollir les víctimes més greus i les van traslladar al convent.

—Porteu-los a l’hospital vell, no al nou —els va ordenar.

Es va aixecar, després d’haver estat agenollada, i va sentir que li rodava el cap. Es va agafar a l’Oonagh per mantenir l’equilibri.

—Què passa? —li va preguntar l’Oonagh.

—Estic bé. Millor que anem a l’hospital.

Van posar-se en marxa entre les parades del mercat en direcció a l’hospital vell. Quan hi van entrar, van veure de seguida que no hi havia cap dels ferits. La Caris va remugar.

—Aquests ximples s’han equivocat d’hospital —va comentar.

Costaria un cert temps que la gent aprengués la importància de la diferència, va concloure.

L’Oonagh i la Caris van anar a l’edifici nou. S’entrava al claustre franquejant una arcada molt ampla. Quan entraven, van topar els voluntaris que en sortien.

—Us heu equivocat d’hospital! —els va retreure la Caris, empipada.

—Però, mare Caris… —va protestar un.

—No discutiu, no hi ha temps —va dir, impacient—. Porteu-los a l’hospital vell.

En arribar al claustre, va veure com portaven el noi de la ganivetada al braç a una habitació on la Caris sabia que hi havia cinc malalts de pesta. Va travessar el rectangle corrents.

—Atureu-vos —va cridar, furiosa—. Què us penseu que esteu fent?

Es va sentir una veu d’home.

—Només obeeixen les meves instruccions.

La Caris es va aturar i va mirar al voltant. Era el germà Sime.

—No facis ximpleries —li va advertir—. Té una ferida de ganivet… Vols que es mori de la pesta?

La cara rodona se li va tornar vermella.

—No tinc intenció de sotmetre la meva decisió a la vostra aprovació, mare Caris.

Allò era una ximpleria i ella no en va fer cabal.

—Tots aquests joves ferits han d’estar separats dels que tenen la pesta, o s’encomanaran!

—Crec que esteu sobreexcitada. Us suggereixo que marxeu i us estireu una estona.

—Estirar-me? —Estava fora de si—. Acabo de curar aquests joves… i ara els he d’examinar com cal. Però no aquí!

—Gràcies per la vostra tasca d’emergència, mare. Ara, em podeu deixar que examini els pacients detingudament?

—Idiota, els mataràs!

—Si us plau, abandoneu l’hospital fins que us hagueu calmat.

—No em podeu fer fora d’aquí, estúpid! He fet construir aquest hospital i l’he pagat amb els diners del convent. Aquí mano jo.

—Ah, sí? —li va preguntar en Sime, fredament.

La Caris es va adonar que, tot i que no havia previst aquest moment, ja s’ho havia vist a venir. El germà Sime estava enrojolat, però es controlava les emocions. Aquell home tenia un pla. Va fer una pausa rumiant ràpid. Mirant al voltant seu, va veure que les monges i tots els voluntaris s’ho miraven, i esperaven veure com acabaria aquella discussió.

—Hem d’ocupar-nos d’aquests nois —va dir—. Mentre estem aquí discutint, els ferits s’estan dessagnant. Farem un acord, de moment —va alçar la veu—. Deixeu els pacients aquí mateix on són, si us plau. —Feia bon temps, i no calia que els malalts estiguessin a dins—. Mirarem què els hem de fer primer, i després decidirem si els hem de portar al llit.

Els voluntaris i les monges coneixien i respectaven la Caris, mentre que en Sime era un desconegut, per això van obeir la mare priora amb celeritat.

En Sime va veure que havia perdut i la mirada se li va encendre de fúria.

—No puc tractar els pacients en aquestes condicions —va declarar, i va marxar a grans gambades.

A la Caris això li va xocar molt. Havia intentat salvar el seu orgull amb un acord, i no havia pensat que abandonaria els ferits en un atac d’arrogància.

Ràpidament se’l va treure del cap i va dirigir l’atenció als pacients.

Les dues hores següents va estar ocupada rentant ferides, cosint ganivetades i administrant tisanes calmants i begudes reconfortants. En Matthew Barber va treballar amb ella braç a braç embenant ossos trencats i posant a lloc articulacions desllorigades. En Matthew ja tenia més de cinquanta anys, però el seu fill Luke l’ajudava amb la mateixa traça.

La tarda era cada vegada més fresca i començava a fer-se fosc quan van acabar. Es van asseure a la paret del claustre per descansar. La germana Joan els va portar gerres grans de sidra freda. La Caris encara tenia mal de cap. Mentre estava ocupada no n’havia fet cas, però ara la molestava. Va decidir que aniria al llit d’hora.

Mentre bevien la sidra, va aparèixer el jove Joshie.

—El senyor bisbe us demana que l’aneu a veure al palau del prior quan us vagi bé, mare priora.

La Caris va grunyir amb irritació. No hi havia dubte que en Sime s’havia queixat. Aquesta era la darrera cosa que li faltava aquell dia.

—Digue-li que hi aniré immediatament —va dir. En veu baixa hi va afegir—: A veure si ho podem solucionar d’una vegada.

Va buidar la seva gerra i va marxar.

Cansada, va travessar l’esplanada. Els venedors estaven preparant les parades per passar la nit, tapant les mercaderies i tancant les caixes amb clau. Va creuar el cementiri i va entrar al palau.

El bisbe Henri seia al cap de taula, acompanyat del canonge Claude i l’ardiaca Lloyd. En Philemon i en Sime també hi eren. El gat d’en Godwyn, l’Arquebisbe, seia a la falda d’en Henri, amb un posat fatxenda.

—Si us plau, seieu —la va invitar el bisbe.

La Caris es va asseure al costat d’en Claude. Aquest li va dir amb amabilitat:

—Us veieu cansada, mare Caris.

—He passat tota la tarda curant joves estúpids que s’han esbatussat de valent. I, a sobre, m’han donat un bon cop al cap.

—Ja sabem això de la baralla.

—I això de la discussió a l’hospital nou —va afegir en Henri.

—Suposo que per això m’heu fet venir.

—Sí.

—La idea de fer un nou lloc és per poder separar els pacients amb malalties infeccioses…

—Ja sé per què heu discutit —va interrompre en Henri. Es va dirigir al grup—. La Caris ha ordenat que portessin els ferits de la baralla a l’hospital vell. En Sime ha donat una contraordre. Tots dos han tingut una discussió molt poc assenyada davant de tothom.

—Li’n demano excuses, senyor bisbe —va disculpar-se en Sime.

El bisbe no hi va parar atenció.

—Abans de continuar, vull deixar una cosa clara —va mirar en Sime, després la Caris, i en acabat altre cop en Sime—. Sóc el vostre bisbe i, ex officio, l’abat del priorat de Kingsbridge. Tinc el dret i el poder de manar-vos a tots, i vosaltres teniu el deure d’obeir-me. Ho acceptes, germà Sime?

En Sime va acotar el cap.

—Sí, ho accepto.

En Henri es va adreçar a la Caris.

—I vós, mare priora?

No hi havia discussió possible. En Henri tenia tota la raó de demanar obediència.

—Sí —va respondre ella.

Estava segura que en Henri no era prou estúpid per obligar uns busca-raons ferits a contagiar-se la pesta.

—Deixeu-me que exposi les meves raons. L’hospital nou ha estat construït amb els diners de les monges i d’acord amb les especificacions de la mare Caris. La priora volia tenir un lloc per als malalts de la pesta i d’altres malalties que, segons ella, es poden transmetre a les persones sanes. La mare Caris creu que és vital separar les dues menes de pacient. Pensa que té dret, ateses les circumstàncies, a insistir que es respecti el seu pla. És just això, mare priora?

—Sí.

—El germà Sime no era aquí quan la Caris va concebre el seu hospital, i per tant no el vam poder consultar. Tanmateix, ha passat tres anys estudiant medicina a la universitat i ha obtingut un títol. Assenyala que la Caris no té cap formació i que, a banda del que ha anat aprenent a la pràctica, no té coneixements sobre la naturalesa de les malalties. És un metge qualificat i, encara més, és l’únic de qui disposem al priorat, i, de fet, a Kingsbridge.

—Exactament —va aprovar en Sime.

—Com podeu dir que no tinc formació? —va esclatar la Caris—. Després de tots aquests anys de cuidar malalts…

—Calleu, si us plau —va demanar en Henri sense alçar la veu i alguna cosa en el seu to reposat va fer que la Caris s’aturés—. Estava a punt de descriure el vostre historial de servei. La vostra feina aquí ha estat d’un valor incalculable. Sou coneguda arreu per la vostra dedicació durant la pesta que encara ens afecta. La vostra experiència i els vostres coneixements pràctics no tenen preu.

—Us ho agraeixo, bisbe.

—D’altra banda, en Sime és sacerdot, llicenciat universitari… i home. Els coneixements que ens aporta són essencials per a la correcta direcció d’un hospital de priorat. No el volem perdre.

—Alguns dels mestres a la universitat estan d’acord amb els meus mètodes… si no, pregunteu-ho al germà Austin —va defensar-se la Caris.

—El germà Austin és a Saint John-in-the-Forest —hi va intervenir en Philemon.

—I ara sabem per què —va respondre la Caris.

—Sóc jo qui ha de prendre aquesta decisió i no l’Austin ni els mestres de la universitat.

La Caris es va adonar que no estava preparada per a aquella confrontació. Estava esgotada, tenia mal de cap i no podia raonar bé. Era al mig d’una lluita de poder i no tenia cap estratègia. Si hagués tingut plenes facultats no s’hauria presentat quan el bisbe l’havia fet cridar. Se n’hauria anat al llit per millorar-se del cop al cap i s’hauria llevat descansada al matí, i no s’hauria trobat amb en Henri fins que hagués planejat un pla d’atac.

Era ja massa tard per a això?

—Senyor bisbe, avui no em sento amb forces per a aquesta conversa. Potser la podríem deixar per a demà, quan em senti millor —va sol·licitar la Caris.

—No cal —va contestar en Henri—. He sentit les queixes d’en Sime i conec els vostres punts de vista. A més a més, he de marxar demà a punta de dia.

La Caris es va adonar que ja ho havia decidit. Res del que pogués dir canviaria les coses. Però, què havia decidit? De quina banda es posaria? No en tenia ni la més petita idea. I estava massa cansada per fer res a banda de seure i escoltar la seva sort.

—La humanitat és feble —va començar en Henri—. Com ens explica l’apòstol Pau, veiem les coses com si fos a través d’un vidre, des de la penombra. Ens equivoquem, ens extraviem, no sabem raonar. Ens cal ajuda. És per això que Déu ens va donar la seva Església, i el Papa, i els sacerdots: per guiar-nos, perquè els nostres recursos són fal·libles i erronis. Si seguim la nostra manera de pensar, ens equivocarem. Hem de consultar les autoritats.

Semblava que anés a donar suport a en Sime, va concloure la Caris. Com podia ser tan ximple?

Però, en efecte, ho era.

—El germà Sime ha estudiat els textos antics de la literatura mèdica, sota la supervisió dels mestres a la universitat. El seu curs d’estudi està avalat per l’Església. Hem d’acceptar la seva autoritat, i per tant la del germà. El seu judici no pot quedar subordinat al d’una persona sense estudis, per molt valenta i admirable que sigui. Han de prevaler les decisions del germà Sime.

La Caris es va sentir tan cansada i malalta que gairebé es va alegrar que l’entrevista s’acabés. En Sime havia guanyat, i ella havia perdut; i ara tot el que volia fer era dormir. Es va aixecar.

—Em sap greu decebre-us, mare Caris… —es va disculpar en Henri.

La seva veu es va aturar mentre la Caris marxava.

Va sentir que en Philemon deia:

—Un comportament insolent.

—Deixeu-la marxar —va respondre en Henri, amb calma.

La Caris va arribar a la porta i va sortir sense girar-se.

El ple significat del que havia passat li va quedar clar mentre caminava a poc a poc entre les tombes del cementiri. En Sime s’encarregaria de l’hospital. Ella hauria d’obeir les seves ordres. No hi hauria separació entre les diferents categories de pacient. No hi hauria màscares per a la cara ni es rentarien les mans amb vinagre. Les persones febles s’afeblirien més amb les sagnies; els mal alimentats es quedarien més prims amb purgues. Les ferides es tractarien amb cataplasmes fets d’excrements d’animal per fer que el cos produís pus. Ningú no s’ocuparia de la neteja o de l’aire fresc.

No va parlar amb ningú mentre travessava el claustre, pujava l’escala i travessava el dormitori de les monges fins a la seva habitació. Es va ajeure de bocaterrosa amb el cap bullint.

Havia perdut en Merthin, havia perdut l’hospital, ho havia perdut tot.

Les ferides al cap podien ser mortals, ho sabia prou bé. Potser s’adormiria i no es despertaria mai més.

Tal vegada seria el millor que podia passar.