27
Va ser una mala collita. A l’agost va fer tan poc sol, que al setembre el gra no estava prou madur. Al poble de Wigleigh, els ànims estaven per terra. No hi havia ni rastre de l’eufòria habitual de l’època de collita: les danses, les borratxeres, els enamoraments sobtats. Els cultius amb tanta humitat es podrien fàcilment. Molta gent del poble passaria gana abans de la primavera.
En Wulfric va segar el seu ordi sota una pluja incansable, dallant les tiges xopes mentre la Gwenda el seguia al darrere lligant les garbes. En el primer dia de sol de setembre van començar a segar el blat, el cultiu més valuós, amb l’esperança que el bon temps duraria prou per assecar-lo.
En observar en Wulfric, la Gwenda es va adonar que el noi treballava esperonat per la fúria. La mort sobtada de tota la seva família l’havia fet enrabiar. Hauria culpat algú per aquella pèrdua si hagués pogut, però l’esfondrament del pont semblava un fet produït per l’atzar, un acte dels esperits malignes, o un càstig de Déu; per això no tenia cap altra manera de desfogar-se que treballant. A ella l’empenyia l’amor, un sentiment igual de potent.
Cada dia eren als camps abans de trenc d’alba i no paraven fins que era massa fosc per veure-s’hi. La Gwenda anava a dormir cada nit amb l’esquena baldada i es despertava quan sentia que en Wulfric tancava la porta de la cuina abans que sortís el sol. Amb tot, encara anaven per darrere de tothom.
De mica en mica, va sentir un canvi en l’actitud de la gent del poble envers ella i en Wulfric. Tota la vida, la gent l’havia mirada amb menyspreu per ser la filla del desgraciat d’en Joby, i les dones encara l’havien criticada més quan s’havien adonat que volia prendre-li en Wulfric a l’Annet. En Wulfric queia bé a la majoria de la gent, però n’hi havia alguns que pensaven que aquella dèria d’heretar una finca tan gran era massa ambiciosa i poc pràctica. Tanmateix, els veïns del poble estaven molt impressionats pels esforços que feien per dur a terme tota la sega. Un noi i una noia volien fer la feina de tres homes, i se’n sortien millor del que tothom s’havia esperat. Els homes van començar a considerar en Wulfric amb admiració i les dones miraven la Gwenda amb simpatia.
Al final la gent del poble es va oferir per ajudar-los. El sacerdot, el pare Gaspard, va fer veure que no veia que treballaven el diumenge. Quan la família de l’Annet havia acabat la collita, el seu pare, en Perkin, i el seu germà, en Rob; ajudaven la Gwenda i en Wulfric a la seva terra. Fins i tot la mare de la Gwenda, l’Ethna, s’hi va presentar. El dia en què van carregar al carro la darrera garba per dur-la al graner d’en Wulfric, hi va haver una espurna de l’esperit tradicional de la collita. Tothom va cantar les velles cançons mentre caminaven cap a casa.
L’Annet era allà, violant la dita que establia que primer calia seguir l’arada si volies dansar la melodia de la collita. Caminava al costat d’en Wulfric, perquè el fet de ser la seva promesa oficial n’hi donava dret. La Gwenda se la mirava des de darrere veient amargament com la noia remenava els malucs, tombava el cap i reia animada de tot el que en Wulfric deia. Com podia ser tan ximple per estar-ne enamorat? No s’havia adonat que l’Annet no havia fet res a la seva terra?
Encara no havien fixat cap dia per al casament. En Perkin era astut de mena i no deixaria que la seva filla es lligués per sempre abans que la qüestió de l’herència no hagués quedat resolta.
En Wulfric havia demostrat la seva capacitat per ocupar-se de la terra. Ara ningú no ho posaria en qüestió. La seva edat havia esdevingut irrellevant. L’únic obstacle que quedava era l’impost de successió. Seria capaç d’aplegar els diners per pagar-lo? Dependria de quant obtindria quan vengués els cereals. La collita havia estat dolenta, però si el mal temps havia estat generalitzat, el preu del blat segurament s’apujaria. En circumstàncies normals, una família camperola pròspera tindria diners estalviats per pagar l’impost, però els estalvis de la família d’en Wulfric eren al llit del riu a Kingsbridge. Per tant, no hi havia res decidit. I la Gwenda podia continuar somiant que en Wulfric heretaria les terres i, d’alguna manera, la faria objecte del seu afecte. Tot era possible.
Mentre descarregaven el carro al graner, va arribar en Nathan Reeve. L’algutzir geperut estava en un estat de gran excitació.
—Veniu a l’església, de pressa —va cridar—. Tothom! Deixeu el que estigueu fent.
—No deixaré pas la meva collita a la intempèrie… Podria ploure —va protestar en Wulfric.
—Posa el carro a dins. Quina emergència hi ha, Nate? —va preguntar la Gwenda.
L’algutzir ja marxava a corre-cuita cap a la casa del costat.
—El nou senyor està a punt d’arribar! —va anunciar.
—Espera! —En Wulfric li va córrer al darrere—. Li recomanaràs que em deixi heretar?
Tothom es va quedar quiet esguardant, esperant la resposta.
En Nathan es va girar a desgrat i va mirar en Wulfric cara a cara. Havia de mirar amunt perquè el xicot li passava un pam i mig.
—No ho sé —va dir a poc a poc.
—He demostrat que puc treballar la meva terra, tu ho has vist. Mira el graner!
—Ho has fet bé, no hi ha dubte. Però pots pagar l’impost?
—Depèn del preu del blat.
L’Annet va parlar.
—Pare? —va dir.
La Gwenda es demanava què passaria.
En Perkin semblava dubtós.
L’Annet el va tornar a empènyer.
—Recordes què em vas prometre?
—Sí, sí que me’n recordo.
—Doncs digue-ho a en Nate.
En Perkin es va adreçar a l’algutzir.
—Jo garanteixo que pagarà l’impost, si el senyor deixa que en Wulfric hereti.
La Gwenda es va posar la mà a la boca per ofegar una exclamació.
—El pagaràs per ell? Són dues lliures i deu xílings.
—Si no hi arriba, li deixaré el que necessiti. És clar, els nois s’han de casar primer.
En Nathan va abaixar la veu.
—I a més d’això…
En Perkin va dir una cosa en una veu tan baixa que la Gwenda no ho va poder sentir, però es va imaginar què era. En Perkin oferia a en Nathan uns diners de sotamà, segurament una desena part de l’impost, que serien cinc xílings.
—Molt bé, doncs —va concloure en Nathan—. Faré la recomanació. Ara aneu a l’església, ràpid!
L’algutzir va marxar corrents.
En Wulfric va somriure d’orella a orella i va fer un petó a l’Annet. Tothom va fer una encaixada amb el xicot.
La Gwenda estava amb el cor trencat. Les seves esperances s’havien esvaït. L’Annet havia estat massa llesta. Havia convençut el seu pare perquè deixés en préstec a en Wulfric els diners que necessitava. El noi heretaria les terres i es casaria amb l’Annet.
La Gwenda va haver de fer un esforç per ajudar a empènyer el carro a dins el graner. Després va seguir la feliç parella que caminava pel poble en direcció a l’església. Tot s’havia acabat. Un nou senyor, com que no coneixia el poble ni la gent, no era probable que no fes cas dels consells de l’algutzir en una qüestió com aquella. El fet que en Nathan s’hagués pres la molèstia de negociar un suborn per a ell indicava que no tenia dubtes.
En part era culpa seva, és clar. S’hi havia deixat l’esquena per assegurar-se que en Wulfric acabaria tota la sega, amb la vana esperança que, d’una manera o altra, el xicot s’adonaria que ella seria molt millor esposa que l’Annet. Al llarg de tot l’estiu havia estat cavant la seva pròpia tomba, va pensar, mentre travessava el cementiri fins a la porta de l’església. Però ho tornaria a fer de nou. No hauria suportat veure’l en aquell tràngol tot sol. «Passi el que passi —va pensar— sempre sabrà que jo vaig ser la que li vaig fer costat». Era un consol molt petit.
La majoria dels habitants del poble ja eren a l’església. No els havia calgut gaire insistència per part d’en Nathan. Estaven impacients per ser els primers d’oferir els seus respectes al nou senyor, i curiosos de veure com era: jove o vell, lleig o ben plantat, alegre o malhumorat, intel·ligent o ximple, i, el més important de tot, cruel o magnànim. Tot el que feia referència a ell afectaria les seves vides per tot el període en què fos senyor, que podria durar anys o decennis. Si era raonable, podia contribuir molt a fer de Wigleigh un poble pròsper i feliç. Si era un neci, prendria decisions arrauxades i sentències injustes, imposaria impostos opressius i càstigs severs. I una de les seves primeres decisions seria determinar si en Wulfric heretava o no.
El murmuri de la conversa es va apagar i es va sentir la dringadissa d’un arnès. La Gwenda va percebre la veu d’en Nathan, baixa i aduladora, i tot seguit el to autoritari d’un senyor… un home alt i cepat, va pensar, segur d’ell mateix, però jove. Tothom va mirar la porta de l’església, que es va obrir de bat a bat.
La Gwenda va fer un crit ofegat de sorpresa.
L’home que va entrar a grans gambades no tenia més de vint anys. Anava ben abillat amb una capa cara de llana, i armat amb espasa i daga. Era alt i tenia una expressió d’orgull. Semblava satisfet de ser el senyor de Wigleigh, tot i que hi havia un punt d’inseguretat en la seva mirada altiva. Tenia els cabells ondulats i una cara bonica desfigurada per un nas trencat.
Era en Ralph Fitzgerald.
La primera sessió del tribunal feudal d’en Ralph va tenir lloc el diumenge següent.
Mentrestant, en Wulfric es va deprimir. A la Gwenda li venien ganes de plorar cada vegada que se’l mirava. Caminava sense rumb amb la mirada baixa i les espatlles caigudes. Tot l’estiu havia semblat incansable treballant als camps amb la fiabilitat sense queixa d’un cavall llaurador, però ara semblava esgotat. Havia fet tot el que un home podia fer, però el seu destí havia estat posat a les mans d’una persona que l’odiava a mort.
A la noia li hauria agradat poder dir alguna cosa esperançadora per animar-lo, però la veritat era que compartia el seu pessimisme. Els senyors sovint eren mesquins i venjatius, i res de la persona d’en Ralph li donava peu a pensar que seria magnànim. De petit era estúpid i brutal. Mai no oblidaria el dia que li havia matat el gos amb l’arc i la fletxa d’en Merthin.
No hi havia senyals que en Ralph hagués millorat d’aleshores ençà. Se n’havia anat a viure a la casa senyorial amb el seu company de l’ànima, un escuder jove molt cepat anomenat Alan Fernhill, i tots dos bevien el millor vi, es menjaven els pollastres i tocaven els pits de les serventes amb la prepotència pròpia de la seva classe.
L’actitud d’en Nathan Reeve va confirmar els seus temors. L’algutzir ni tan sols es molestava a negociar per apujar el seu suborn, un senyal evident que no esperava que s’adjudiqués aquella herència.
L’Annet també semblava que no tenia grans esperances en el futur d’en Wulfric. La Gwenda li va notar un canvi inconfusible. Ja no es tocava els cabells tan alegrement, ni caminava remenant els malucs, i el seu riure cristal·lí no se sentia tan sovint. La Gwenda esperava que en Wulfric no s’adonés dels canvis en l’Annet: ja tenia prou motius per estar pessimista. Però semblava que als vespres no es quedava fins tan tard a casa d’en Perkin i quan tornava a casa estava taciturn.
Es va quedar molt sorpresa quan va saber, diumenge al matí, que en Wulfric encara albergava un bri d’esperança. Quan es va acabar la missa i el pare Gaspard va donar la paraula a lord Ralph, va veure que en Wulfric tenia els ulls clucs i que movia els llavis, segurament pregant a la seva verge preferida, la Verge Maria.
Tots els habitants del poble eren a l’església, és clar, inclosos en Joby i l’Ethna. La Gwenda no era amb els seus pares. A vegades parlava amb la seva mare, però només quan el seu pare no hi era. En Joby tenia una gran ferida vermella a la galta, on la seva filla l’havia cremat amb el tronc encès. Evitava mirar-la. La noia encara li tenia por, però ara semblava que ell també li tenia respecte.
En Ralph es va asseure a la gran cadira de fusta contemplant els seus serfs amb la mirada apreciativa d’un comprador en un mercat de bestiar. L’ordre del dia del tribunal aquella jornada consistia en una sèrie d’anuncis. En Nathan va proclamar els arranjaments establerts per fer la collita de les terres del senyor, estipulant en quins dies de la setmana següent es requeria que els diferents serfs portessin a terme les tasques obligatòries en les terres del senyor. No es va deixar lloc a cap discussió. Era clar que en Ralph no tenia la intenció de buscar el consens.
Hi havia altres punts per tractar, dels quals en Nathan s’ocupava setmanalment: la sega havia de quedar enllestida a Hundredacre dilluns al vespre per tal que el bestiar pogués pasturar al rostoll a partir de dimarts al matí, i calia començar a llaurar Long Field per dimecres. Normalment hi havia petites protestes arran d’aquests plans, perquè els camperols més queixosos trobaven raons per proposar altres arranjaments, però aquell dia estaven tots callats esperant calar el tarannà del nou senyor.
Quan va arribar la decisió de l’herència, curiosament va semblar un afer de molt poca importància. Com si simplement estipulés un altre pla de feina, en Nathan va anunciar:
—A en Wulfric no se li permetrà heretar les terres del seu pare, perquè només té setze anys.
La Gwenda va mirar en Ralph, que intentava amagar un somriure triomfal. Va posar-se la mà damunt la cara —inconscientment, va pensar la noia— i es va tocar el nas trencat.
—Lord Ralph pensarà què farà amb les terres i emetrà un judici més endavant —va dir en Nathan.
En Wulfric va grunyir prou fort perquè tothom ho sentís. Era la decisió que ja s’esperava, però era molt amarg que l’hi confirmessin. La Gwenda no li treia els ulls de sobre mentre el noi es va girar d’esquena a la gent, va amagar la cara i es va repenjar a la paret com si volgués aguantar-se per no caure a terra.
—Això és tot per avui —va concloure en Nathan.
En Ralph es va posar dret. Va caminar passadís avall a poc a poc, amb els ulls clavats en el consternat Wulfric. Quina mena de senyor seria si la seva primera reacció era fer servir el seu poder per venjar-se?, va pensar la Gwenda. En Nathan va seguir en Ralph mirant a terra: sabia que s’havia comès una injustícia. Quan van sortir de l’església, es va aixecar un brunzit de comentaris. La Gwenda esguardava en Wulfric, sense parlar amb ningú.
El noi es va separar de la paret, amb el sofriment pintat a la cara. Amb els ulls va repassar tota la gent i va trobar l’Annet, que semblava furiosa. La Gwenda va esperar que la noia mirés en Wulfric, però semblava decidida a esquivar-lo. La Gwenda es demanava què li passava pel cap.
L’Annet es va dirigir a la porta, amb el cap molt alt. El seu pare, en Perkin, i la família la van seguir. No dirigiria la paraula a en Wulfric?
El noi devia estar pensant el mateix, perquè li va anar al darrere.
—Annet! —va cridar—. Espera.
Es va fer un silenci profund.
L’Annet es va girar en rodó. En Wulfric es va aturar.
—Ens casarem igualment, oi que sí? —va demanar.
La Gwenda es va estremir en sentir-li l’indigne to de súplica a la veu. L’Annet el va mirar de fit a fit i semblava que parlaria, però no va dir res durant una llarga estona, i en Wulfric es va avançar.
—El senyor necessita bons serfs per treballar la terra. Potser en Ralph m’arrendarà una finca més petita…
—Li vas trencar el nas —va respondre secament—. Mai no et donarà res.
La Gwenda va recordar com havia estat de contenta l’Annet, aquell dia, de tenir dos homes barallant-se per ella.
—Doncs seré jornaler. Sóc fort, mai no em faltarà feina —va afirmar en Wulfric.
—Però seràs pobre tota la vida. Això és el que m’ofereixes?
—Estarem junts… com havíem somiat, aquell dia al bosc, quan em vas dir que m’estimaves, no te’n recordes?
—I quina mena de vida tindria jo, casada amb un treballador sense terra? —va preguntar, enfadada, l’Annet—. Doncs ara t’ho explicaré. —Va aixecar el braç i va assenyalar la mare de la Gwenda, l’Ethna, que era allà dreta amb en Joby i les tres criatures—. Seria com ella… amb cara d’amargada i seca com un clau.
A en Joby allò el va molestar. Va fer un gest a la noia amb el monyó del braç tallat.
—Vigila què dius, descarada.
En Perkin es va posar davant de la seva filla i va alçar totes dues mans en un gest tranquil·litzador.
—Perdona-la Joby, està molt alterada, no ho ha fet amb mala intenció.
—Sense faltar al respecte a en Joby, no sóc com ell, Annet —va dir en Wulfric.
—Sí que ho ets! —va replicar l’Annet—. No tens terra. És per això que és pobre, i per això tu també seràs pobre, i els teus fills passaran gana i la teva dona serà desgraciada.
Era veritat. En les èpoques difícils les persones sense terres eren els primers de passar-les magres. Acomiadar els jornalers era la manera més ràpida d’estalviar diners. Tanmateix, la Gwenda trobava difícil de creure que una dona desaprofités l’ocasió de passar la vida amb en Wulfric.
Però semblava que era el que feia l’Annet.
En Wulfric també pensava el mateix.
—Ja no m’estimes? —li va preguntar llastimosament.
Havia perdut tota la dignitat i havia esdevingut patètic; amb tot, en aquell moment, la Gwenda va sentir una passió més forta per ell que mai.
—D’amor no es menja —va sentenciar l’Annet, i va sortir de l’església.
Dues setmanes després, es va casar amb en Billy Howard.
La Gwenda va anar al casament, com tothom del poble excepte en Wulfric. Malgrat la mala collita, hi va haver una gran festa. Amb aquell casament s’unien dues grans finques: les quaranta hectàrees d’en Perkin amb les setze d’en Billy. A més a més, en Perkin havia demanat a en Ralph que li donés les terres de la família d’en Wulfric. Si en Ralph hi accedia, els fills de l’Annet podrien ser hereus de gairebé mig poble. Però en Ralph se n’havia anat a Kingsbridge i havia promès una resolució quan tornés a Wigleigh.
En Perkin va obrir un barril de la cervesa més forta de la seva dona i va matar una vaca. La Gwenda va menjar i beure amb ganes. El seu futur era tan incert que no podia rebutjar un bon tiberi.
Va jugar amb les seves germanes petites, la Cathie i la Joannie, llançant i recollint una pilota de fusta; aleshores es va posar l’Eric a la falda i li va cantar una cançó. Al cap d’una estona la seva mare se li va asseure al costat i li va preguntar:
—I ara què faràs?
Al fons del cor, la Gwenda no havia perdonat l’Ethna. Parlaven i la mare es preocupava per ella, però la Gwenda encara hi estava enfadada per perdonar en Joby. Tot i així, va contestar les preguntes.
—Viuré al graner d’en Wulfric tant temps com pugui —va explicar—. Potser m’hi podré quedar de manera indefinida.
—I si en Wulfric se’n va? Vull dir, si marxa del poble, per exemple?
—No ho sé.
De moment en Wulfric encara treballava la terra llaurant els rostolls i rasclant els camps en guaret de les parcel·les que havien estat de la seva família, i la Gwenda l’ajudava. En Nathan els pagava el jornal establert, perquè no tenien dret a la pròxima collita. L’algutzir estava interessat que es quedessin, altrament la terra es deterioraria molt ràpidament. Continuarien fins que en Ralph anunciés qui seria el nou arrendatari. Quan arribés aquell dia, s’haurien d’oferir com a jornalers.
—On és ara en Wulfric? —va preguntar l’Ethna.
—Suposo que no té ganes de celebrar aquest casament.
—I què sent per tu?
La Gwenda va dirigir a la seva mare una mirada innocent.
—Diu que sóc la millor amiga que ha tingut mai.
—I què vol dir això?
—No ho sé. Però no vol dir «t’estimo», oi que no?
—No —va respondre la mare—. No vol dir això.
La Gwenda va sentir música. L’Aaron Appletree tocava la gaita fent escales abans de començar la melodia. Va veure en Perkin que sortia de casa seva amb un parell de tambors petits lligats al cinturó. El ball estava a punt de començar.
No estava d’humor per ballar. Podria haver-se quedat a parlar amb les velles, però només li haurien fet les mateixes preguntes que la seva mare, i no volia passar la resta del dia explicant les seves desgràcies. Li va venir a la memòria l’última boda al poble, en què en Wulfric, una mica ensofrat, ballava amb grans salts abraçant totes les dones, tot i que mostrava preferència per l’Annet. Sense ell, la festa no tenia al·licient per a la Gwenda. Va tornar l’Eric a la seva mare i se’n va anar. El seu gos, el Bot, s’hi va quedar, sabent que en aquelles festes menjava com un senyor amb els trossos que queien a terra i els que no es menjaven.
Va entrar a casa d’en Wulfric esperant que hi fos, però no hi havia ningú. Era una casa de fusta massissa, de construcció sòlida, sense llar de foc: aquests luxes eren per als rics. Va mirar a les dues habitacions de la planta baixa i al dormitori del primer pis. La casa estava tan neta i endreçada com ho havia estat quan la seva mare era viva, però això era perquè el xicot només feia servir una habitació. Menjava i dormia a la cuina. Hi feia fred i era inhòspita. Era una casa familiar sense família.
Es va dirigir al graner. Era ple de fenc lligat, farratge per a l’hivern, i les garbes d’ordi i de blat que esperaven que les batessin. Va enfilar-se escala amunt per pujar a l’altell i va jeure a la palla. Al cap d’una estona es va adormir.
Quan es va despertar era fosc. No sabia quina hora era. Va sortir a fora per mirar el cel. Hi havia una lluna baixa darrere uns núvols esfilagarsats i va calcular que només havien passat una hora o dues després que s’hagués fet de nit. Mentre era a la porta del graner, encara mig adormida, va sentir uns plors.
Va saber a l’instant que era en Wulfric. Ja l’havia sentit plorar una vegada, quan va veure els cossos morts dels seus pares i el seu germà al terra de la catedral de Kingsbridge. Plorava amb grans sanglots que li sorgien del més profund del pit. A ella també li van venir llàgrimes als ulls de sentir la seva pena.
Al cap d’una estona va entrar a la casa.
El va veure sota la claror de la lluna. Jeia de bocaterrosa a la palla, i l’esquena li pujava i baixava quan sanglotava. Devia haver-la sentit quan havia obert el pestell, però estava massa aclaparat per moure’s i no va alçar el cap.
La Gwenda es va agenollar al seu costat i li va acariciar la tofa de cabells tímidament. El noi no va reaccionar. Ella el tocava poques vegades, i acaronar-li el cap era un plaer desconegut. Va semblar que aquelles carícies el tranquil·litzaven, perquè els plors es van anar apagant.
Al cap d’una estona, la Gwenda es va atrevir a jeure al seu costat. Es pensava que la faria fora, però no es va bellugar. Va girar la cara envers ella, amb els ulls tancats. Li va fregar les galtes amb la màniga per eixugar-li les llàgrimes. Estava emocionada d’estar tan a prop seu i que li deixés fer aquelles petites intimitats. Desitjava besar-li les parpelles tancades, però tenia por que allò fos anar massa lluny i es va contenir.
Al cap d’uns moments, la Gwenda es va adonar que en Wulfric dormia.
Estava contenta. Allò era senyal que el noi estava molt còmode amb ella i volia dir que es podia quedar amb ell, almenys fins que es despertés.
Era una nit fresca de tardor. Quan la respiració d’en Wulfric es va fer més compassada i profunda, la Gwenda es va aixecar cautelosament i va agafar la manta del penjador de la paret. El va tapar ben tapat. Va continuar dormint sense bellugar-se.
Malgrat l’aire fresc, la Gwenda es va treure el vestit pel cap i va jeure al costat d’en Wulfric despullada, recol·locant la manta perquè els tapés tots dos.
Se li va acostar més i va posar-li la galta damunt del pit. Li sentia els batecs del cor i la brisa de l’alè. La calidesa del seu cos alt i cepat l’escalfava. A l’hora que tocava, la lluna es va pondre i l’habitació es va quedar completament a les fosques. Sentia que es podria quedar d’aquella manera per sempre més.
No va dormir. No tenia intenció de malbaratar cap d’aquells instants preciosos. Gaudia cada moment sabent que potser no es repetiria. El tocava amb molt de compte mirant de no despertar-lo. A través de la camisa fina de llana, les puntes dels dits de la Gwenda van explorar-li els músculs del pit i l’esquena, van resseguir-li els ossos de les costelles i els malucs, l’angle de les espatlles i el colze.
Ell es va bellugar a la màrfega diverses vegades. Es va girar i es va posar de panxa enlaire, i la Gwenda va aprofitar per reposar el cap a la seva espatlla i passar-li el braç pel ventre pla. Més endavant el noi es va girar de costat i la Gwenda se li va arraulir al cos fent la cullereta. Aleshores es va tornar a girar de cara a ella, passant-li un braç per l’espatlla i una cama per sobre els malucs. Tenia la cama molt pesant, però ella va gaudir de la molèstia com a prova que no estava somiant.
En Wulfric somiava, però. A mitja nit, de cop i volta la va besar ficant-li la llengua bruscament a la boca i agafant-li el pit amb una mà. La noia va notar l’erecció quan en Wulfric es fregava contra ella. Per un moment la Gwenda es va quedar perplexa. En Wulfric hauria pogut fer amb ella el que volgués, però tot i així era molt tendre. La Gwenda li va posar la mà a l’entrecuix i li va agafar el penis, que li sortia pel forat dels calçons. Aleshores, també sobtadament, es va tornar a girar i va jeure d’esquena respirant rítmicament, i la noia es va adonar que en cap moment no s’havia despertat, i que l’havia estat tocant en somnis. La Gwenda va comprendre amb recança que no hi havia dubte que somiava l’Annet.
La Gwenda no dormia sinó que somiava desperta. S’imaginava en Wulfric presentant-la a un foraster amb aquestes paraules: «És la meva dona, la Gwenda». Es va veure ella mateixa embarassada, però treballant als camps, i desmaiant-se a ple dia per culpa de la calor; i a la fantasia ell la recollia, la portava a casa a coll i li rentava la cara amb aigua freda. El va veure de vell jugant amb els néts, malcriant-los, donant-los pomes i ruscos de mel.
Néts? Allò era anar molt lluny, va pensar irònicament.
Quan la Gwenda pensava que ja gairebé devia despuntar el dia i que la seva estada a la glòria potser s’acabaria aviat, en Wulfric es va començar a regirar. La respiració li va canviar. Es va girar i es va quedar d’esquena a terra. El braç de la noia va caure-li damunt del pit i l’hi va deixar, i després va ficar-li la mà a sota el braç. Al cap d’uns moments ella va tenir la sensació que en Wulfric estava despert, rumiant. Es va quedar quieta tement que si parlava o es bellugava desapareixeria tota la màgia del moment.
Finalment, en Wulfric es va girar cap a ella. La va abraçar, i la Gwenda va sentir-li la mà a la pell nua de l’esquena. La va acariciar, però ella no endevinava quin sentit tenia aquella carícia: semblava que el xicot explorava, i que s’estranyava de trobar-la despullada. La mà li va pujar fins al coll i tot seguit va baixar fins a la corba del maluc.
Aleshores, en Wulfric va parlar. Com si tingués por que algú el sentís, va xiuxiuejar:
—S’ha casat amb ell, oi?
La Gwenda va contestar també amb un xiuxiueig:
—Sí.
—El seu amor és feble.
—L’amor de veritat mai no és feble.
Encara tenia la mà al maluc de la Gwenda, perillosament a prop de les parts que ella volia que li toqués.
—Algun dia la deixaré d’estimar? —va preguntar ell.
La Gwenda li va agafar la mà i li va moure.
—Té dos pits, com aquests —va dir, encara en un murmuri. No sabia per què ho feia: es deixava portar per la intuïció, per bé o per mal.
En Wulfric va grunyir i la noia va notar que una mà se li tancava tendrament sobre un pit, i després l’altra.
—I té pèl aquí a baix, com aquest —va continuar, guiant-li la mà de nou.
A ell se li va accelerar la respiració. Deixant-li la mà allà, la Gwenda li va explorar el cos per sota la camisa de llana i va descobrir que tenia una erecció. Va sospirar i va dir:
—La seva mà toca així —va insistir.
En Wulfric es va començar a moure rítmicament.
De sobte, la Gwenda va tenir por que l’acte s’acabés abans de consumar-se del tot. No ho volia pas. Era o tot o res. El va empènyer d’esquena a terra, i després ella se li va posar al damunt i el va cavalcar.
—És càlida i humida per dins —va dir la Gwenda, i es va inclinar cap a ell. Tot i que ja ho havia fet una vegada, no tenia res a veure; es va sentir saciada però encara en volia més. Va compassar el moviment dels malucs amb el de la seva cintura i va abaixar la cara i li va besar la boca perfilada per la barba.
En Wulfric li va agafar el cap amb les mans i li va tornar la besada.
—T’estima. —La Gwenda li va xiuxiuejar—. Ella t’estima molt.
En Wulfric va cridar apassionat i la va bressolar amunt i avall movent els malucs com un poni salvatge, fins que finalment la Gwenda el va sentir ejacular dins seu. En Wulfric va fer un darrer crit, i després va exclamar:
—Oh, jo també t’estimo! T’estimo, Annet!